LAS DISTANCIAS. Directora, Elena Trapé.

PROVOCA EMPATIA PERQUÈ PARLA D'ALGUNA COSA QUE TOTS CONEIXEM MOLT BÉ I QUE FA MAL: LA DECEPCIÓ.

Tret de la fitxa del Verdi.

Guió, Josan Hatero.

Duració, 99 minuts.

Espanya, 2018.

SINOPSI

Olivia, Eloi, Guille i Anna viatgen a Berlín per visitar per sorpresa al seu amic Comas que, farà 35 anys. Aquest no els rep com ells esperaven i durant el cap de setmana, suren les seves contradiccions i la seva amistat es posa a prova. Junts descobriran que el temps i les distàncies ho pot canviar tot.

Tret de la fitxa del Verdi.

La directora, Elena Trapé.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat força i com més hi penso, més m'agrada. Crec que és una bona pel·lícula.

És la crònica d'una trobada entre uns amics que fa temps que no es veuen i que acaba essent una desavinença. Els esdeveniments succeeixen durant tres dies intensos per cadascun d'ells. Durant aquests, aniran xocant individualment amb la seva realitat i es posarà en evidència la ruptura d'aquesta amb els seus desitjos, somnis i il·lusions.

El retrobament, dissortadament, acaba essent un detonant per fer aflorar a la superfície, tot allò que estava ben amagat, dels protagonistes de l'encontre.

Una generació, la dels 35 anys, que va viure la seva infantesa i joventut, sense preocupacions, ni problemes i que de sobte s'han trobat amb unes expectatives retallades per tot arreu i amb un futur incert.

Un retrat ben fet, amb una ambientació estètica dels fets, per la planificació, l'angle de visió i la llum, interessant i encertada.

Vaga la pena veure-la.

MARTINA opina.

Aquesta obra és un relat actual, interessant pel seu tema, entorn la diferència entre el que un espera o desitja i el que realment són les coses. Considero a més que està posada en escena de manera austera, original i fins i tot elegant. En definitiva, té un estil que podria ser del meu gust, tot i això no n'he gaudit.

Considero que, tot i que m'agrada com et trasbalsa i t'acompanya a reflexionar per on crec que vol, a mi personalment me li ha faltat color. És a dir matisos, i també ritme, i fins i tot una mica de sentit de l'humor o acidesa per poder envestir el que pretén tractar.

Tot i això m'ha agradat veure-la i probablement, tot i que repeteixo que no l'he gaudit del tot, crec que un no perd res en escollir aquesta opció de la cartellera. I  potser és pel meu estat actual, post vacacional i perjudicada per la borratxera de la llibertat estiuenca, però crec que senzillament m'ha semblat avorrida i massa previsible, insípida i més aviat una narració hivernal per aquelles èpoques introverties, on un té temps per reflexionar introspectivament sobre els matisos de les crisis personals.

En definitiva, a diferència de la meva marona, per mi, hem començat el nou curs de cinema mareifilla, sense haver escollit la millor opció.

Entrevista a la directora Elena Trapé feta per Enric Albero i publicada per Caimán Cuadernos de Cine, setembre 2018:
www.caimanediciones.es/entrevista-elena-trape-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-74/

Fitxa completa i crítiques al Filmaffinity:
www.filmaffinity.com/es/film108072.html