dissabte, 28 de maig del 2016

CORAZON GIGANTE. FÚSI. Director, Dagur Kári.

Islàndia, 2015.
94 minuts.
Sinopsi
Fusí és un home de quaranta anys que té el seu món propi. És un home tranquil i rutinari que, viu amb la seva mare, aguanta les burles i bromes pesades dels seus companys de feina, estoicament i li agrada jugar a les batalles de la Segona Guerra Mundial.
Però un dia coneix a una nena de vuit anys i a una dona que, destarotaran la seva monòtona vida...


El director islandès, Dagur Kári.
NÚRIA opina.
Noranta-quatre minuts de patiment per un home bo que l'únic problema que té, és que potser és, una mica massa gras.
Un home que porta una vida solitària i que li costa fer el primer pas per relacionar-se, però quan ho fa es llença de cap generosament i quan se sent rebutjat es retira al seu espai sense fer soroll. Per culpa del seu físic, ha d'aguantar bromes i maltractaments tot sovint.
Tot plegat un espectacle trist sobre la incomprensió, intolerància, malfiança i prejudicis que, tenim uns envers els altres i més quan algú surt de l'odiosa normalitat i passa a ser un bitxo estrany, com és el cas del protagonista, Fúsi.
Està molt bé fer pel·lícules de perdedors i de gent que ens podem travessar pel carrer o poden ser els nostres veïns. Encara que ens ho facin passar malament.
La pel·lícula està molt ben ambientada, la llum, la música i les imatges, acompanyen molt bé l'entorn narratiu, per tal de crear un clímax trist i tràgic, sumat a la gran tendresa que inspira Fusi, el protagonista.
No he vist massa pel·lícules procedents d'aquests recòndit indret, però crec que el clima també determina un estil de vida que, per nosaltres resulta un xic estrany.

És d'aquestes petites pel·lícules que, serveixen per fer-nos reflexionar sobre grans coses.

MARTINA opina
Aquesta pel·lícula retrata un personatge gris, obès, no agraciat, amb una feina avorrida i amb companys cruels. Que a més, viu amb una mare depenent i en un entorn veïnal hostil que, el jutge per ser com és.
Per tant és una història dura i que et transporta a un forat fons de les societats que valoren la imatge, l'estatus social i la felicitat, mesurada amb paràmetres d'acceptació social.
Com a únic motor d'aquest quadre, succeeix, que aquest ser que òbviament també té virtuts i és molt tendre, entre malabars per superar el seu aïllament, troba una història d'amor on aferrar-se i tenir motius per seguir vivint.
A mi personalment m'ha semblat una història intensa, xocant i fins i tot maca. Però potser la valoro positivament com a obra completa, reconec que, és prou fosca com per no per gaudir en tot moment, però crec que entre altres coses explica un guió que és trist, però que té un dosis elevada de realisme i ho narra molt poèticament.

És una obra islandesa, interessant i que per mi el millor és sense dubte el seu títol: Corazon gigante!






dissabte, 21 de maig del 2016

EL OLIVO. Directora, Icíar Bollaín

QUE EL TRAJECTE ACABI AMB UNA NENA SENSE FUTUR CRIDANT DAVANT LA PORTA D'UNA GRAN EMPRESA DE DÜSSELDORF, TÉ MÉS SIGNIFICAT DEL QUE ALMA PENSA.
Jonay Armas. En el seu artícle, “Una travesia afectiva”. Caimán 49 (100), maig 2016.

Espanya, 2016.
Duració, 100 minuts.

Sinopsi
Alma, una noia de vint anys que viu i treballa en un ambient rural amb la seva família, esbrina on ha anat a parar una olivera mil·lenaria que, la família va decidir vendre en el seu moment. Vol recuperar-la per amor al seu avi. No ho té fàcil, però comença un viatge a Alemanya per tal de fer-ho.




La directora, Icíar Bollaín.

NÚRIA, opina.
La cartellera d'aquesta setmana, no tenia massa al·licients pel meu gust... i el capdavall, les pel·lícules de l'Icíar Bollaín sempre són una opció respectable.
Aquesta és una pel·lícula innocent, per no dir “inocentona” o com va adjectivar molt encertadament la Martina, naïf. Amb un argument carregat d'evidències i senzill.
Uns personatges, morruts, tossuts, escarrassats, i un xic temeraris i “xuletes” que els costa expressar els seus sentiments, però saben donar la cara pels què estimen.
Una història noble i sentimental, amb alguns trets còmics que ajuden a desbloquejar la càrrega excessivament sentimental del guió.
Ho he passat bé veient aquesta pel·lícula tan simple i transparent... fins i tot, m'ha arribat a emocionar.
Cinematogràficament, correcta i bonica.
Hi ha alguna cosa en mi, malgrat tot que, vol creure en la bondat i innocència de l'ésser humà i que creu que, cal lluitar per totes les causes nobles, encara que d'entrada estiguin perdudes...
Què hi farem?

MARTINA, opina.
Aquesta pel·lícula es pot descriure d'una manera ràpida: és un relat naïf.
El guió està basat en el caràcter d'una noia jove andalusa, senzilla i obcecada, decideix lluitar per recuperar una olivera mil·lenària que, la seva família va vendre anys endarrere.
El seu avi, de molta edat, quan els seus fills van tirar endavant aquesta operació va decidir deixar de parlar. Tota la família, està desesperada davant d'aquesta decisió però els dies passen i es constata que, és una situació irreversible.
L'escenari comença en algun indret rural de l'interior d'Espanya, entre oliveres, fins que la noia, enganya a dos innocents companys d'aventura per emprendre un viatge amb camió al centre d'Europa.
Tot és molt previsible, les bromes dels caràcters europeus basades en tots els clixés i el desenllaç no sorprèn.
Tot i així, a mi m'ha fet saltar algunes llàgrimes i també m'ha fet riure força. Per tant, al meu entendre és una comèdia simpàtica que sense ser molt enginyosa, explica una història generacional que té gràcia.


Curiositat sobre d'on va treure Icíar Bollaín l'olivera del film:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2016/04/28/actualidad/1461851136_326662.html

En aquesta entrevista surt la directora, l'actriu protagonista i en Pep Ambrós, el novio de l'Alma. Explica algunes coses curioses i divertides del rodatge i el càsting:
https://www.youtube.com/watch?v=_S706d1IMYI

Júlia Otero, entrevista a Icíar Bollaín a Onda Cero. Parlen de la venda d'oliveres mil·lenàries i actualitat política:
https://www.youtube.com/watch?v=0TBDXo577KE

En aquesta pàgina ho trobareu tot, crítiques, entrevistes i, fins i tot la cartellera:
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-237226/

dilluns, 16 de maig del 2016

AHORA SI, ANTES NO. Director, Hong Sangsoo.


CONSIDERO QUE, GAUDIR DE LA CREATIVITAT ALIENA ÉS UNA EXPERIÈNCIA QUE ES MULTIPLICA EN FER-HO AMB ALTRES PERSONES. QUANTES MÉS, MILLOR. Martina Fuster i Ferrer

Corea del Sud, 2015.
Duració, 121 minuts.
Premi Lleopard d'Or al Festival de Lucarno 2015.



Sinopsi
Un cineasta, Ham Chunsun (Jeong Jae-yeong), l'han convidat a presentar la seva pel·lícula a Suwon, una ciutat propera a Seúl que és on viu. Gràcies a una confusió Ham arriba un dia abans i es dedica a passejar per la ciutat. Així és com coneix a una pintora molt jove, Yoon Heejung (Kim Min-hee) amb la que passa la tarda, menjant i sobretot bevent. Quan ja estan borratxos, van a un sopar en un cafè, propietat d'una amiga de Heejung i quan arriba la nit s'acomiaden. L'endemà, Ham presenta la seva pel·lícula en un museu i torna a Seül.
El director, Hong Sang-soo.

NÚRIA opina
Una curiosa i estimulant pel·lícula que m'ha interessat molt.
Cap mitjà millor que el cine, per mostrar-nos que no existeix una única realitat per molt que els fonamentalistes, feixistes... i tots els istes pretenguin sostenir que, la seva visió del món és única i veritable. Aquesta afirmació, ara més que mai, no s'aguanta per enlloc.
Aquest film, amb una història senzilla i quotidiana pretén mostrar-nos que, ni que passa, ni allò que pensem que els altres són correspon a cap més altra realitat que a la nostra que s'elabora en el nostre pensament, amb els elements que, hem sigut capaços de veure i percebre... perquè en tot aquest entrellat d'allò que és la realitat i no ho és, hi juga també un paper determinant totes les emocions que anem experimentant... encara que moltes vegades no ens en fem conscient.
Aquest aspecte a mi m'ha quedat molt clar en aquesta història, ja que, en la primera part el protagonista, el director de cinema, l'he trobat presumit, pedant, superficial i un fals. Mentre que a la segona, m'ha resultat autèntic, divertit i curiós.
Entre la primera i la segona part els trets substancials de la història que narra són els mateixos, però hi ha detalls d'aquesta que en una hi són i en l'altra no. Crec que aquest aspecte que pot semblar simplement de guarniment, és bàsic perquè configura parts de la narració d'una història que a vegades no veiem o que, no donem importància, però que són molt importants a l'hora d'entendre bé allò que ens expliquen.
Això demostra que l'experiment funciona. Però crec que, no hem d'entendre aquesta pel·lícula, com un simple experiment emocional amb l'espectador, ja que, li restaríem totes les qualitats cinematogràfiques que té el film i que són les que han possibilitat els valors visuals d'aquesta i que l'acaben convertint en un objecte estètic.
El seu anterior film, “In Another Country”, també em va agradar força, però trobo que aquest està més reeixit.
Bravo per aquesta pel·lícula que m'ha agradat molt, encara que no estem gaire acostumats que, els directors facin aquestes juguesques amb nosaltres d'una manera tan clara i evident.

MARTINA opina

Abans de res, volia fer referència a un fet al meu entendre, indiscutible: la festa del cine és un èxit rotund. Per tant, crec que podem afirmar que el preu de l'entrada en determina el seu volum d'assistència. O sigui que, si com a societat valorem aquest art, considero que hauríem de buscar maneres que els cinemes puguin oferir uns preus més baixos i que es produeixin més pel·lícules.

Potser en ser un tema també de mercat, haurien de ser finançats i així evitar que la indústria escanyi als seus mitjans per recuperar la inversió que, suposa produir cinema. Segurament també, canviar l'entesa que els drets d'autor serveixen perquè a posteriori els creadors obtinguin els seus guanys: això actualment no és cert. I qui sap si així, podrem tornar a tenir el factor social d'aquest art. Considero que, gaudir de la creativitat aliena és una experiència que es multiplica amb fer-ho amb altres persones. I si és en massa encara més.

Aquesta pel·lícula sud-coreana és una dolça reflexió sobre com una mateixa historia, que es pot viure i narrar des de perspectives diferents. També, de com una mateixa situació pot variar si des del inici els seus protagonistes sabessin més sobre el que passarà. És subdivideix en dues parts on, en els mateixos escenaris i amb els mateixos protagonistes, viuran un relat des del moment en que es coneixen i passen el dia plegats.

La proposta és original, feta amb un bon repartiment i al meu entendre amb gust. Un procedir on om es pot perdre en els detalls. Però on per mi la narració, té un caminar espaiat i lent que de vegades m'ha avorrit. Segur que hi ha molts detalls que no entenc, ja que, jo amb cultures tan diferents, sempre tinc la sensació que, em perdo el llenguatge del context. Coses que, determinades per les diferències intrínseques en les pautes de conducta, t'ubiquen al lloc on aquestes succeeixen.

Indubtablement m'ha semblat una obra de qualitat, on a més hi pots trobar moltes coses més enllà. Qui sap si, al capdavall, el ritme pausat també ajuda a una digestió més compassada de tot plegat.
Una setmana després encara tinc imatges i situacions de la mateixa que, em tornen al cap.

Les fitxes del Verdi, sempre són una opció interessant per estar informat :
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/ahora_si_antes_no_bcn.pdf

La crítica d'en Sergi Sánchez al Time Out 411, dóna una visió molt artística de la pel·lícula:



divendres, 6 de maig del 2016

EL JUEZ. L'Hermine. Director, Christian Vincent.

França, 2015
Duració, 98 minuts.



Sinopsi
Michel Racine, un contingut Luchini, és un implacable Jutge del Penal, en una petita ciutat del nord de França. És un home distant, pràctic i sense massa sentit de l'humor que, presideix la seva cort d'una manera solemne. Està dirigint un procés sobre un suposat infanticidi d'uns pares primerencs. Paral·lelament al judici, ressorgeix una vella història d'amor entre el jutge i Ditte, Sidse Babett Knudsen, escollida membre del jurat del cas...
Tret de la crítica d'en Daniel Reigosa. Caimán Cuadernos de Cine. Abril, 2016.




El director, Christian Vincent amb l'actor Fabrice Luchini.
Altres informacions d'interès sobre el director i la pel·lícula.
Ovacionada en la passada Mostra de Venècia, on va aconseguir dos importants premis, millor guió i millor actor.
És el desè llargmetratge de Christian Vincent i el retrobament després de vint-i- cinc anys amb Fabrice Luchini, a “La discreta”, 1990.
Tret de la crítica d'en Daniel Reigosa. Caimán Cuadernos de Cine. Abril, 2016.

NÚRIA opina.
La pel·lícula parla d'un jutge que, és el president de l'Audiència d'una petita ciutat francesa. Un home amb un càrrec d'una certa importància en l'àmbit públic i professional, però que és un fracassat en l'àmbit personal, ja que la seva vida emocional i social és un desastre... fins aquí el retrat tenia una certa gràcia i oferia unes certes expectatives, tenint també que l'actor que fa de jutge té una actuació immillorable.
La primera part, si és que se'n pot dir així, passa molta estona narrant la mecànica i protocols d'un judici. Això ho fa d'una forma prou suggestiva i irònica i té la seva gràcia, al mateix temps que, serveix per fer-nos una presentació del personatge i de l'estat de la justícia francesa. Crec però que, a partir de la meitat la pel·lícula es comença a perdre amb una història sentimental frustrada que, el jutge intenta recuperar... a partir d'aquí ja no saps ben bé que t'està explicant i s'acaba amb el total desconcert d'una espectadora, com jo.
No entenc per què va ser tan ovacionada a la Mostra de Venècia, ja que jo i amb perdó, la considero una pel·lícula mal girbada i sense rellevància. Hi ha coses millors a la cartellera, no cal perdre-hi el temps.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula parla d'un magistrat francès, mitjançant el retrat d'un judici que es resolt amb un jurat popular.
Sens dubte, té una estètica molt francesa, burgesa i fins i tot elegant; però, al meu entendre és una obra buida.
Crec que, no acaba de traslladar-te a cap univers particular i que, s'embolica amb la història sense aconseguir aprofundir en res concret.
És un relat que, al meu entendre, ni explica el judici, ni ens permet conèixer l'essència del personatge, així com tampoc ens explica el significat de l'amor que s'estableix , potser en secret, entre una de les membres del jurat, una infermera que fa anys va tractar al president de la sala judicial.
Potser, tenia ganes d'un relat més jurídic o transcendental i al final a resultat ser una obra adequada per un dia de sofà, on no et sap greu si caus en un son profund.






dimecres, 4 de maig del 2016

DESDE ALLÀ. Director, Lorenzo Vigas.

Veneçuela i Mèxic, 2015.
Duració, 93 minuts.
Premis, Lleó d'Or a Venècia, Millor guió a Miami, Millor guió i millor actor a Salònica, Sant Sebastià i Toronto.


Sinopsi
L'actor Alfredo Castro, interpreta un home que, li agraden els nois que troba pel carrer i se'ls emporta a casa per quatre quartos. Un dia s'encapritxa per un d'aquests nois i la cosa es complicarà.



El director veneçolà, Lorenzo Vigas.
El director Lorenzo Vigas.
Neix a Veneçuela el 1967. Biòleg de formació, va dirigir la sèrie documental Expedición. Al 2004 va presentar a Cannes el seu primer curt, “Los Elefantes nunca olvidan”. “Desde allà”, és el seu debut en el llarg.
Pel·lícula presentada al Festival Internacional de Cinema d'Autor de Barcelona, celebrat de 21 d'abril a 1 de maig de 2016, en la secció, Talents fora de competició.
Transcric literalment, la presentació de la pel·lícula que fan en el programa:
L'òpera prima del veneçolà Lorenzo Vigas- la inesperada guanyadora de Lleó d'Or a l'últim festival de Venècia- duu a la pantalla la llista d'ingredients que defineixen l'anomenat “cinema llatinoamericà de festivals”: temps morts, posada en escena naturalista, escassa profunditat de camp, personatges hermètics i acumulació de tensió que, irremeiablement, acaba esclatant-nos a la cara.

NÚRIA opina.
La pel·lícula sap transmetre molt bé, explícitament, la sòrdida i grisa vida del protagonista, un home aparentment vulgar que, té una vida oculta, amb uns gustos perillosos i marginals... potser, la poca acceptació social de la seva homosexualitat el porten inevitablement per aquest camí i no té masses opcions.
Fa un bon retrat de tot aquest món, amb una història potser un xic massa enrevessada pel meu gust que, finalment em resulta una mica absurda i artificiosa.
Malgrat tot, ha estat una opció interessant.

MARTINA opina.
Lorenzo Vigas és un director veneçolà, de formació biòleg i que, compareix en el cartell del Festival de Cinema d'Autor de Barcelona, en el seu debut amb la pel·lícula, “DESDE ALLÀ”.
 Aquesta obra diuen que reuneix tots els ingredients del cinema llatinoamericà de festivals: pausat, amb escenes tancades, personatges complexos i amb un caminar amb una tensió que, s'acumula fins a crear una atmosfera carregada.
Els seus protagonistes, també diuen que, fan d'aquesta proposta un suggeriment atractiu. Alfred Castro és considerat un dels actors estrella del moment. Personalment crec que amb aquesta compareixença fa una molt bona feina.
La història narrada és peculiar, actual, realista i succeeix sense gaires sotracs. Permeten que, l'espectador entri a l'interior dels personatges que ens mostren el seu interior.
A mi, m'ha agradat i he gaudit de la bellesa de l'austeritat del format d'aquesta obra que, explica una història d'amor entre dos homes. Mitjançant un estil sobri, on, sense massa floritures en les diferents disciplines artístiques que intervenen en la creació audiovisual, l'espectador pot entrar molt més enllà, en el context on aquesta passa.
Sí que, he de reconèixer que, en aquest tipus d'obres amb menys recursos financers, sovint tinc una mateixa sensació. I és que estic massa acostumada, al cinema “a lo grande”, on les produccions poden tenir recursos a dojo, on la música, l'escenografia, els vestuaris. I tot allò que configura la seva totalitat, està treballat des d'una altra dimensió.
Aquesta pel·lícula m'ha acabat semblant lenta, però potser és perquè estic acostumada a seure a la butaca, per veure coses sense tanta economia processal. On allò que es representa en pantalla no està tan centrat en els protagonistes i juguen més amb els recursos que els permeten les imatges...
Ha sigut una bona opció per gaudir d'un tipus d'obra que, al meu entendre té un estil gairebé artesanal.