dissabte, 21 de juny del 2014

STELLA CADENTE. Director, Lluís Miñarro.





El director d'aquesta pel·lícula no és un home qualsevol, fa molt anys que està amarat de cinema i des de ben jove s'ha dedicat a produir pel·lícules, també ha fet de crític de cinema a la revista "Dirigido por".Habitualment aposta pel cinema d'autor i per la innovació, oferint oportunitats a gent jove que, altrament els seria difícil portar a terme els seus projectes. Amb Isabel Coixet va muntar una productora que feia publicitat i van produir "Cosas que nunca te dije", el primer film de la Coixet. Aquesta és la seva segona pel·lícula, la primera "Family-Strip"
la va fer, una mica per casualitat.

Sinopsi
España 1870, les corts espanyoles voten l'elecció d'Amadeu de Saboya com a rei . Arriba al país des d'Itàlia amb el desig de modernitzar el país, la seva dona es queda a Itàlia i el ve a veure de visita. Els polítics el tenen reclòs a palau i no pinta res. Tancat, abstret i avorrit passa el temps com pot i li deixen. El 1973 se'n va, després d'haver sigut una estrella fugaç.

NÚRIA, opina.
Res més adient que anar a veure aquesta pel·lícula el dia abans de la coronació d'un borbó, en aquesta España que encara no ha superat la modernitat que, Amadeu de Saboya volia imposar...i, així li va anar.
La pel·lícula no és res més que un “divertimentto”, una versió pop i al·lucinada sobre un personatge Amadeu de Saboya que les Corts espanyoles van imposar per majoria el 1870.
La visió que ens dóna Miñarro del personatge i el seu entorn més íntim, és provocadora, atrevida i molt píctorica, amb uns impactants “tableau vivants”, inspirats en la pintura de diferents èpoques, de Velazquez a Courbet fins a Lucien Freud, pels colors, la llum i sobretot la composició.
Ens mostra un rei abstret, avorrit, enamorat i enganyat per uns poders que no han fet res més que utilitzar-lo i abandonar-lo a palau amb la seva cort de servents, és gairebé un presoner.
Aquesta versió que Miñarro ens mostra del personatge, m'agrada, ja que sap establir una tal distància que gairebé arriba a una versió objectiva, on nosaltres podem judicar o no. En el meu cas no, perquè ho he passat bé amb aquest collage crític, caòtic i estimulant.
La recomano pels que volen passar una bona estona gaudint d'una versió molt original sobre aquest personatge històric.

MARTINA, opina.

Amadeu de Saboya, va passar per la casa reial espanyola per un breu

període de temps, però són varies les raons per les quals va ser un
personatge que va deixar empremta en l'imaginari col·lectiu espanyol.

En la meva formació, és a dir en el món del dret, el motiu fonamental
de conèixer aquest personatge, rau en el moment en el qual aquest
monarca va exercir la seva dinastia. El 1870, en una primera fase de
la monarquia parlamentaria com a règim polític, es debatí passar
pàgina i convertir la figura del rei en una relíquia històrica. Per
tant, i tot i que no vull fer comentaris al respecte, un segle després
es tracta d'una opció interessant, ja que, està en total consonància
amb els temps que corren.

Potser també, a aquest personatge, interpretat pel carismàtic actor Àlex
Brendemühl, se'l coneix per la lucidesa del caràcter, qui va
demostrar entendre la fragilitat de la institució com a tal i
volia promulgar una sèrie d'idees força realistes amb l'evolució
soci-econòmica d'Espanya. Algunes avançades i que tal manera,
transgredien en els tradicionals privilegis que d'ençà havien
gaudit les classes privilegiades del país.

A nivell de pel·lícula m'ho he passat molt bé, no per la qüestió
bibliogràfica del personatge, que si que m'ha semblat interessant,
sinó més aviat per les notes artístiques amb les que la narració es
recrea i combina una trama plena de contingut amb una manera de
caminar pintoresca, lleugera i amb clau d'humor.

Recomano veure aquesta obra sense masses expectatives, ja que, com al
final de la mateixa es defineix, es tracta simplement d'un 
divertiment. Això si, opino que, ben fet.






diumenge, 15 de juny del 2014

MILLE SOLEILS. Directora, Mati Diop


La directora, Mati Diop.
Què és el LOOP ? i el LOOP Festival?
És un projecte que es gestiona teixint aliances i promocionant espais de creixement compartit. Unió entre un festival internacional, Loop Festival, una plataforma de formació Loop Studies i una fira internacional, la Loop Fair.
Els tres elements bàsics per poder tirar endavant qualsevol iniciativa i projecte que, no vulgui quedar mort en l'estudi de qualsevol creador. Molt interessant.

(...)És important recordar que l'art necessita públic, i que són aquests els responsables de legitimar-lo culturalment a llarg termini. Sense els públics, la capacitat estètica, crítica i política que l'art conté es torna inexistent. El públic com a centre de debat.
M'agrada molt el començament d'aquesta reflexió sobre l'art que, ens recorda una premissa indiscutible: algú que miri, algú que senti i que si vol diu..., sobre les nostres propostes artístiques. Sembla obvi però crec que aquesta obvietat, en alguns períodes de la Història o per alguns artistes, ha quedat una mica arraconat.

El Loop Festival tracta de l'impacte de les imatges en moviment.
(...) nexes amb la ciutat de Barcelona, (...) mirades que reflexionen sobre la protesta social, els contextos que la generen i els canvis que es produeixen en les estructures de poder.
Tot plegat una proposta difícil d'ignorar si vius a Barcelona i estàs interessat per les forces d'innovació cultural generades arreu i que respiren aires frescos de present.

Per a més informació http://www.loop-barcelona.com/2014/festival/category/festival/?lang=ca


NÚRIA opina
De tota manera cal confessar que la Martina i jo vàrem anar al Zumzeig per a veure la pel·lícula Stella Cadente d'en Lluís Miñarro i ens van trobar amb la projecció de Milles Soleils. Les condicions que vam veure-la no eren massa bones, ja que, la versió original era en una llengua que es parla a Senegal- lloc on passa la història-, i subtitulada en francès i amb un cap gran davant de la pantalla, just a l'alçada dels subtítols, d'un home poc conscient de les seves mides que, creava una dificultat afegida a la lectura d'aquests.
El film amb algunes imatges molt belles i suggeridores. Allò que el film vol explicar potser queda clar, però el sentit que li vol donar, per mi ha quedat una mica confós. De tota manera però, m'ha agradat veure-la, perquè no és un cine perfecte però està ple de vitalitat creativa.

MARTINA opina
Comença la pel·lícula i apareix un home africà de Senegal que, guia al seu ramat per una incipient ciutat. Ell, un home envellit, però vestit elegantment amb un aire trist, serà el protagonista d'aquesta narració de cinema, quasi mut, lent i pel meu gust avorrit.
Amb alguna imatge bonica, però en general, monòtona i sense contingut.
Certes coses impactant però ni molt menys inèdites, com és per exemple, una estona que ens transporta a un escorxador. Un lloc, on és sabut que veurem sang i fetge, però on jo no he entès quin sentit tenia, portar-nos-hi.
Una manera de narrar una historia per mi, poc clara. Interpreto que, ens explica una recerca del protagonista, d'un antic amor. Amb qui de joves, havien planificat marxar a Europa, però ell es va fer enredera i la dona, va acabar marxant sola. Un encontre, on finalment el protagonista, parla amb una dona que viu a Islàndia i treballa a una plataforma petrolífera. Algú amb qui ja no té res a veure.
Un home, qui de jove havia fet d'actor de cinema i de gran, cuida vaques. Una dona qui va emigrar a Europa i a qui la directora ens presenta finalment amb una imatge- un altre moment bonic, on ella compareix nua i mullant el seu cos, en unes aigües termals d'un racó de món força despampolant.
Sort que, només durava 40 minuts, sinó dubto que ho hagués pogut suportar.

diumenge, 1 de juny del 2014

SNOWPIERCER. Rompenieves. Director, Bong Joon-ho.





El director, Bong Joon-ho

Sinopsi.
Després d'un experiment fallit, la Terra es converteix en un desert de neu. Els únics supervivents viuen en d'un tren molt llarg, construït per un magnat anomenat Wilford, fa disset anys que funciona sense parar com una gran arca autosostenible, dividida en diferents seccions, els vagons, ocupats per individus que les seves condicions de vida són molt dispars. Aquest tren, dona voltes sense parar mai i a molta velocitat, per evitar la seva congelació, fa una volta per any. En el darrer vagó és on hi ha les classes oprimides o baixes. Aquestes es rebel·len i fan un recorregut pel tren per arribar al primer vagó que és on hi ha el poder, el comandament del tren.

NÚRIA, opina.
Aquesta pel·lícula m'ha agradat força, entre altres coses, perquè és molt imaginativa. El seu director, Bong Joon-ho es va enamorar de la novel·la gràfica francesa publicada als anys 80, “El Transperceneige” en què està basat el film. És cinema comercial ben fet i amb alguna pinzellada que, ens permet reflexionar si en tenim ganes, sobre l'estat actual del comportament dels humans cobdiciosos a la Terra. Si no, et quedes amb la història i ja està. Una gran metàfora sobre on ens pot portar el comportament actual dels dirigents de la Terra. El missatge final, pot resultar un xic confós o esperançador, jo prefereixo agafar-lo per la part positiva: el futur està en les noves generacions que, han viscut una altra realitat i tindran uns altres valors i perspectives.
Els personatges líders d'aquesta història són força arquetípics, gent forta i valenta, amb valors, i per això és fàcil sentir-se ràpidament identificat amb ells. M'ha sobrat una mica de sang i fetge repetitius, en cada nou vagó conquerit.
L'estètica és allò que més m'ha impactat d'aquest film, els plans compositius que va utilitzant. Un canvi de colors i llum cada vegada que, els rebel·lats, avancen i conquereixen un nou vagó. Una càmera que sempre està en moviment i que crea una atmosfera visual molt especial..., he gaudit molt d'aquest aspecte.

MARTINA, opina
M'agrada el gènere de ficció. Sempre he considerat que és molt artístic, que permet que els productors inventin un món diferent i que a més creïn una realitat particular, única i seva.
Aquesta pel·lícula se situa en un suposat planeta Terra, on tot ha quedat congelat. Únicament un tren circula seguint el traçat de tots els vorals dels continents. Al seu interior uns quants humans intenten mantenir un espai sostenible sota la direcció de l'inventor de l'artefacte. Simbolitza, al meu entendre, l'afany de supervivència de la humanitat, però crec que, dóna joc per moltes lectures.
M'ha agradat i divertit avançar pels vagons d'aquest invent en moviment, que pretén avançar en un entorn del tot hostil. M'ha semblat atrevida i critica tota la forma com ens planteja la necessitat de blindar i calcular el repartiment dels recursos. També, el paper de l'educació, com a eina vehicular per donar successió al projecte, tot i potser ser força clàssic m'ha semblat irònic i m'ha agradat el seu pes predominant.
Recomano aquesta obra a qui tingui ganes de viatjar i endinsar-se en un relat ple de metàfores entre el món real i el creat per l'autor. Potser però retallaria una mica de lluites i sang, ja que al final a mi se m'ha fet fins i tot una mica pesada.