diumenge, 27 de novembre del 2022

LAS LEYES DE LA FRONTERA. Director, Daniel Monzón.

DANIEL MONZÓN RESTITUEIX LA IDENTITAT D'UN CINEMA “QUINQUI”, APLICANT-LA ALS TEMPS ACTUALS. (...) ACCIÓ, I UNA SORT DE REALISME SOCIAL, AIXOPLUGAT SOTA L'ESPECTRE D'UNA SÒLIDA MOSTRA DE CINEMA POPULAR. 
Quim Cases, pel Periodico.

Guió, Jorge Guerricaechevarria, Daniel Monzón, sobre una novel·la d'en Javier Cercas.

España. 2021.
5 PREMIS GOYA, 2021.
Duració, 129 minuts.


SINOPSI

Estiu de 1978. Ignacio Cañas és un estudiant de 17 anys, introvertit i un xic inadaptat que viu a Girona. En conèixer a Zarco (Chechu Salgado) i a Tere (Begoña Vargas), dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat, es veu implicat en un seguit de furts, robatoris i atracaments. És la història de Nacho, on es farà gran, travessant la línia que hi ha entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia.
Adaptació de la novel·la de Javier Cercas.
Tret de Filmafinitty.

El director, Daniel Monzón.

NÚRIA opina

Aquesta, ha estat una bona proposta de la Martina, la d'aprofitar una iniciativa popular per acostar al cinema als barris. Nosaltres hem anat al gòtic, al Pati Llimona, allà he pogut gaudir d'una bona pel·lícula, en un lloc de referència a la ciutat i amb una bona companyia, la de la Martina i la de tota la gent que s'ha desplaçat per veure tots junts, aquest film.
El text de origen del guió no el conec, però coneixent una mica l'obra d'en Javier Cercas, el director ha potenciat i respectat tots els signes d'identitat d'aquesta, una reflexió sobre la procedència social i la pèrdua de la innocència que, marca i pot determinat el present i futur de les persones. Curiosament, l'autor no fa judicis morals sobre les persones, però imprimeix el seu sentit crític en els esdeveniments que determinen a les persones i les seves oportunitats a la vida, d'una manera o d'una altra, en funció del seu origen social.
Cinema acció, centrat en un grup de joves delinqüents que el director, tracta amb cura i delicadesa, per no marginar-los en escena, però tampoc per mitificar-los, simplement mostrant-los, com a persones que fan el que fan, moltes vegades sense plantejar-se perquè ho fan.
Pel·lícula d'acció i entreteniment amb molta dignitat.
Per si alguna persona està interessada en el programa de projeccions als centres cívics: https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca/activitat/nove-pantalla-barcelona-nou-pellicules-i-onze-centres-civics

MARTINA opina.

D’aquest film, ubicat en el temps de la Girona de 1978, només tinc algunes consideracions àmplies. Començant, per valorar el gènere cinematogràfic de suspens i vist que, penso que, en l’ecosistema creatiu del nostre entorn, darrerament existeixen moltes propostes interessants i entre elles, sense cap mena de dubte, estan les del director d’aquesta obra. A més, afegir que per mi, gaudint dels carrers i memòries d’un lloc concret, et condueix en un fluir entre el teu propi imaginari d’aquell entorn i el que te’n mostren, que omple de màgia l’experiència.
I per continuar, afegir que crec que l'adaptació d’aquest text, del gran escriptor Javier Cercas, permet observar un retrat d’una part del món, de manera inquietant i sense jutjar cap de les persones que en formen part. Dels detalls, se m’ha explicat, que la majoria del relat està rodat a Manresa. Ja que el barri vell i els carrers de Girona el dia d’avui, ja no et traslladaven en aquell moment i contràriament, es va considerar que sí que ho feien els d’aquesta altra ciutat.
Per acabar, voldria assenyalar que personalment penso, que de la grisor del que conclou, és a dir que la justícia no és igual per tothom i que el destí està bastant escrit en funció del teu punt de partida, puc dir que opino que tot i ser una sentència plena de moral, en aquest cas crec que la vesteixen de molta poesia i sobretot color. M’ha fet pensar, que malgrat algunes màximes difícils de destruir, totes les persones que en són protagonistes, deixen molt d’espai perquè sigui la mateixa audiència qui pugui decidir molta part de com vol que siguin. I aquest joc, per mi, és extremadament necessari en els ingredients d’una peça ben compensada i que permet construir una visió crítica amb una opinió pròpia de cada cosa.




dissabte, 19 de novembre del 2022

EL AGUA. Directora, Elena López Riera.

UN RELAT TEIXIT PER LES CRESCUDES DEL RIU SEGURA AL LLEVANT, ON EL REALISME SOCIAL CONVIU AMB EL MITOLÒGIC I QUE PARLA DE DONES, DE POBLES I DE FALTA D'HORITZONS.
Escrit per L.P. en una entrevista a la directora, a Fotogrames de novembre de 2022.     


Guió, Philippe Azoury, Elena López Riera.
España, Suissa, França, 2020.
Duració, 104 minuts.

SINOPSI

És l'estiu, i Ana viu amb la seva mare i la seva àvia, en un entorn del qual vol fugir perquè intueix que no li pot oferir massa coses. Mentrestant va escoltant històries de mites relacionats amb l'aigua del riu.
La directora Elena López Riera.

UNA RELACIÓ PARTICULAR de la DIRECTORA amb l'AIGUA

A la meva terra tenim una relació molt singular amb ella, perquè sovint hi ha inundacions terribles que ho arrasen tot. Jo recordo la de 1987, quan era una nena i la de 2019, que apareix al film. Tothom allà, ha perdut a algú o alguna cosa a les riades: la casa, el cotxe, els animals, la collita... L'aigua està molt unida a la por.
Paraules d'Elena López Riera, en la seva entrevista per Fotogrames, novembre de 2022. Escrit per L.P.

NÚRIA opina.
Un primer llarg d'una directora àmpliament consolidada per mitjà dels seus curts.
Forma part d'aquest planter d'excel·lents directores que tenim que, saben copsar l'essència d'un entorn i narrar qualsevol història amb una bellesa tan sincera i propera que resulta difícil no sucumbir al seu encís... així tenim a Carla Simó, Pilar Palomero i d'altres que potser em deixo i que van fent camí...
Una bella història de tres generacions de dones que conviuen en un entorn, on es transpira una certa hostilitat cap a unes dones lliures i independents que, tenen les seves creences i mitologia que les arrelen i lliguen al seu entorn, sense empresonar-les.
Una història que transita sense obstacles per tres substrats diferents: el de la història del primer amor d'una adolescent, el mitològic lligat l'entorn del riu i de l'aigua i el dels esdeveniments reals lligat a l'aigua i al riu que, de tant en tant, surt de mare i provoca tràgiques riuades. Una tragèdia lligada als esdeveniments meteorològics i a la fúria de l'aigua d'un riu i d'un poble que viu amb por històricament.
Un film on tothom podrà gaudir-lo a diferents nivells. 

MARTINA opina.
Hi ha vegades que tens una recomanació, per part d'alguna persona a qui aprecies i vas a veure aquella opció, amb dos filtres. Per una banda, el teu i per l'altre, el que vol saber per què li ha semblat tot allò que et va fer la recomanació. I en aquest cas, havent-se donat això que deia, he tingut ocasió de viure aquestes dues coses en una mateixa experiència.
En tot cas, d'entrada, estava disposada que a mi també, m'emocionés aquesta història i crec que puc dir que va passar bastant.
Pel meu gust, es tracta d'un relat que enfoca una narració des d'una perspectiva pròpia, original i que t'aporta una visió crítica dels entorns tancats. Et sap conduir molt suau allà on vol i en conseqüència, sense que te'n puguis adonar, els personatges d'exageració i carregats de perjudicis per ser qui són, només te'ls pots mirar afectuosament.
M'ha semblat una obra molt completa, profunda i m'ha deixat moltes escletxes on voler furgar més. Potser el seu major valor, per mi, és la capacitat de convertir una història en un marc temporal concret, en també una metàfora de la relació amb el territori i l'entorn social, que segons com, sempre pot ser motiu d'ofec.
Crec que el talent de la seva autora és evident i per ser-ne una primera peça d'art, només puc esperar amb moltes ganes, que pugui continuar creant i així poder veure la seva següent història.

Més informacions al Filmaffinity:
Entrevista amb la directora:
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        

dimecres, 16 de novembre del 2022

UN AÑO, UNA NOCHE. Director, Isaki Lacuesta.

EL FILM ES CONVERTEIX EN UNA SIMFONIA D'IMATGES QUE PALPITEN QUE, ENS CONDUEIXEN DEL DOLOR A L'ESPERANÇA, DE LA FRUSTRACIÓ A LA CATARSI, DEL PARTICULAR A L'UNIVERSAL PER PARLAR DE LA POR AMB TOTES LES SEVES FORMES.
Beatriz Matínez, en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2022.

Guió, Fran Araújo, Imma Campo i Isaki Lacuesta, segons el llibre autobiogràfic, Paz, amor y death metal de Ramón González.

España, França 2022.
Duració, 120 minuts
SINOPSI
Ramon i Céline són una parella de joves que són a la sala Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Durant l'assalt dels terroristes, cadascun d'ells salva la seva vida perquè aconsegueixen refugiar-se en un camerino. Quan surten ja no són els mateixos i les seves vides han canviat i ells potser encara no ho saben. Adaptació del llibre ”Paz, amor y Death metal” escrit per Ramon Gonzàlez, un dels supervivents, amb algunes variacions.
Tret de Filmaffinity, més o menys.

ELS FETS
La nit de tretze de novembre de 2015, París va patir un seguit d'atemptats on van haver-hi 130 morts, trets en bars i restaura, explosions al costat de Stade de France i una massacre a l'interior de la sal Bataclan, on cents de fans gaudien de la música de la banda Eagles of Death. Un d'aquest era l'espanyol Ramón González que hi va anar amb la seva novia Mariana (que la ficció converteix en Céline i una altra parella amiga. En aquest quatre està dedicat aquest film, inspirat en el llibre que González va publicar sobre la seva experiència, Paz, amor y death metal.
Tret de l'entrevista feta per Àlex Montoya, a Isaki Lacuesta, per Fotogrames, octubre de 2022.


Isa Campo i Isaki Lacuesta
NÚRIA opina
Una molt bona pel·lícula, ja que explica amb molta destresa, com uns fets traumàtics que els protagonistes viuen, s'imprimeixen en forma de records de manera diferent i singular en cadascun d'ells i com aquesta particularitat, converteix aquesta vivència amb quelcom incompatible de ser compartit sense conflicte. I també, com el record ens permet construir, reconstruir i fer-nos reaccionar per tal de tirar endavant unes vides, que mai podran ser com abans. Tota aquesta construcció argumental ens pot portar a una reflexió més general, sobre les repercussions d'aquest tipus de terrorisme tenen en nostre l'imaginari col·lectiu, ja que, l'ona expansiva i l'atmosfera que aquesta crea ens acaba afectant d'alguna manera o altra, a tots.
Una obra mestra, per gaudir d'una narració que no té res d'agradable, valgui l'oxímoron.

MARTINA opina.
Aquesta peça, cruenta i dolorosa, et recorda una realitat del món que queda molt a prop. Parla dels fets, que van passar a la nit del 13 de novembre de 2015, a la sala Bataclan de París.
Indubtablement és una aposta tremenda, la que adapta la novel·la escrita sobre la vivència per part d’una víctima d’aquell episodi de violència i donant veu a un individu qui va ser al lloc dels fets aquella data. Pel que sé de l'obra literària, parla majoritàriament de la nit que va passar allò, contràriament aquesta pel·lícula, camina en un relat de què va passar a aquella persona, en Ramón, després dels fets i havent de tornar endarrere per guarir-se'n. Recuperant així la història darrere del trauma, reconstruint una memòria i havent-la de confrontar amb la de les persones del seu entorn. Altres a qui els hi va succeir allò mateix, però de manera força diferent, a la de les pròpies vivències.
Amb la seva parella, procuren guarir un trauma, exposats al conflicte de sentir enormes diferències en cada una de les seves realitats i amb necessitats tant divergents que ocasionen tensions evidents. La persona espectadora, crec que no pot evitar trobar, en totes dues maneres, molt de significat i emfatitzant amb ambdues per igual.
Reconec que l'experiència, personalment, la vaig viure de forma amargant. Fins i tot repulsiva. De fet, la quantitat de violència que acumulen el seguit d'imatges, em va ocasionar un rebuig enorme i aquella nit no vaig poder descansar ni una mica. És més, confesso que confosa, d’entrada ho vaig ubicar en alguns clixés de construcció del gènere, la classe i fins i tot de la perspectiva en com abordar el conflicte des d'una òptica cultural. Però amb els dies, crec que he aconseguit anar-ho col·locant, en un altre ordre dels fets i agraeixo haver compartit aquesta experiència.

Una mica més d'informació: