dilluns, 30 de gener del 2017

TONI ERDMANN. Directora, Maren Ade

Guió, Mare Aden.
Alemanya, Austria, 2016.
Duració, 162 minuts.

AQUESTA OBRA, RETRATA AMB TENDRESA COM L'ÉSSER HUMÀ ACCEPTA LA RUPTURA I COM ENCAIXA LA MORT. HO ACONSEGUEIX CONCILIANT COMICITAT I EMOCIÓ, UN EQUILIBRI MAGISTRAL QUE ENS ARRENCA SOMRIURES I LLÀGRIMES. UN ACTE MÀGIC DESTINAT A PERDURAR, A DEIXAR UNA PETJADA IMPERIBLE QUE ENS RECORDI QUIN ÉS L'AUTÈNTIC TALISMÀ DE LES NOSTRES VIDES.

SINOPSI
Un pare, Winfried, després de la mort del seu gos que, l'ha acompanyat molts anys de la seva vida, decideix anar a veure la seva filla Inés que treballa en una multinacional alemanya a Romania Bucarest, de consultora. Són ben diferents, ella vesteix com una executiva agressiva, el seu mòbil sempre està a les seves mans i el seu gest petri i tallant, permet poques concessions a un Winfried, professor de piano semi retirat, vestit descuidadament i portador d'un humor molt particular que ens aporta dades sobre el seu passat.
Tret i amb adaptació pròpia, de la revista Dirigido por... “El corazón tras la careta”, autor Emilio M. Luna


La directora, Maren Ade.


NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula la vaig veure al Festival de St. Sebastián i em va agradar tant que vaig decidir que, quan l'estrenessin a Barcelona, la tornaria a veure amb la Martina.
Al meu entendre, és una gran pel·lícula i una gran història. És una gran pel·lícula per què et distreu i et diverteix al mateix temps que, t'explica la història de la recerca d'un pare per reconquerir l'amor de la seva filla adulta per mitjà de l'humor, un humor gamberro i intel·ligent. Aquí no que es tracti de riure a costa del ridícul de l'altre, quan aquesta és la fórmula més comuna i que a mi, no m'agrada gens, si no d'utilitzar l'humor com una fórmula que ens permet experimentar amb altres llenguatges menys agressius, per tal de, fer-nos reaccionar i canviar, si s'escau.
Alguns, com jo en el seu moment, troben que la pel·lícula és una mica massa llarga que li sobren uns vint minuts de metratge. Però, quan en una entrevista de Caimán, li pregunten a la directora sobre aquest punt, ella contesta que va descobrir que, quan va intentar fer-la més curta, aquesta es tornava banal i menys complex i va arribar a la conclusió que, aquesta necessitava temps. A l'intentar escurçar-la vaig descobrir que, aquesta es podria arruïnar molt de pressa.

MARTINA, opina.


Val a dir que, m'atreia molt la idea d'anar a veure una comèdia alemanya. La seva directora Maren Ade, ha causat furor en aquesta tercera obra del seu treball, dirigint un peça de la que en general tothom en parla bé.
Al meu entendre es tracta d'un registre únic, profund i molt contemporani. Una narració en la qual explicant una situació força quotidiana, l'aproximació d'un pare a la seva filla quan ell es comença a fer gran, tracten molts temes que són d'allò més actuals.
La Núria la veia per segona vegada i sortint va dir-me que, no tenia cap dubte del fet que aquesta obra passarà a la història. Ella, sense cap dubte és l'experta, però a mi no em sembla apte per tothom.
Personalment em va agradar, vaig trobar-la feta d'un humor lent, intel·ligent, àcid, ple de drama, polèmica i que aborda qüestions patològiques de la societat actual.
Però, per mi li falta ritme.
Un guió que girà entorn d'una lectura dispar de la vida, entre un home assentat qui ha viscut la generació del 68 i gaudeix d'una jubilació pausada, i una dona que està al voltant dels quaranta, viu per treballar en una multinacional alemanya que internacionalitza el seu negoci, buscant el màxim benefici en països econòmicament més febles i navega encara, cap a un futur incert.
En definitiva una vegada més, mare i filla suposo que, gaudim d'una mateixa pel·lícula des d'una perspectiva diferent, considero que compartint gustos, ja que, jo també penso que és una obra genial, però potser amb un contingut que per mi personalment, li falta una mica de “salero”.






divendres, 20 de gener del 2017

CAPTAIN FANTASTIC. Director, Matt Ross

Director i guió, Matt Ross.
EUA, 2016.

Duració, 120 minuts.

SINOPSI
Ben Cash (Viggo Mortensen) i la seva dona, Leslie (Trin Miller), han creat un paradís apartat del consum per la seva família. En un campament construït per ells, Ben, ensenya als seus fills a sobreviure en el bosc i també els proporciona una sòlida educació física i intel·lectual. Però quan una tragèdia familiar obliga als Cash a tornar al món exterior, les idees de Ben es posen en qüestió i haurà d'afrontar el preu que estan pagant els seus fills pel seu somni.
Tret i adaptació personal, de les profitoses fitxes del Verdi.

 
Viggo Mortensen i el director Matt Ross.

NÚRiA opina.
Reflexionar sobre la realitat a través de la informació que tenim, és sempre un acte individual i únic, podem contrastar si som rigorosos, però no obstant això, serà individual i únic. Ja que, és en el nostre cervell on s'elabora la nostra comprensió que, és nostre i prou, malgrat algunes vegades, ens resulti feixuga.
Allò que em sedueix més del cinema, és la possibilitat que ens permet d'elaborar la reflexió i la comprensió des d'una perspectiva aliena i complexa, a través d'històries que, altrament no tindríem l'oportunitat de fer. També perquè aquest és el sistema que, ha predominat al món des de l'existència de l'ésser humà.
Aquesta pel·lícula ens situa en la perspectiva d'un director que, ens presenta una història sobre la responsabilitat d'uns pares en educar els seus fills segons les seves conviccions.
Reflexió molt seriosa, presentada d'una manera atractiva i pel meu gust, un xic massa despreocupada. Allò que menys m'ha agradat és aquest aspecte frívol que li dóna a tot plegat...
Pel·lícula vàlida per qualsevol persona que vulgui passar una estona agradable amb una qüestió que dóna molt per pensar i sobretot per les mares i pares que es plantegen aquestes qüestions.

MARTINA opina.

Un home viu a les muntanyes, amb els seus sis fills i la seva dona, un estil de vida alternativa, d'autosuficiència, molt en contacte amb la naturalesa, l'esport i complint un somni que la parella havia creat de poder educar els seus fills desenvolupant el seu esperit crític i fomentant la seva llibertat i independència.
Uns paisatges espectaculars, una vida disciplinada, “guapura” per totes bandes i un ideal que s'estronca quan la dona, qui pateix una bipolaritat, en una crisi se suïcida. D'aleshores en endavant el guió construeix una història on aquest senyor i els seus fills, busquen la manera d'afrontar aquesta situació. 
Sincerament m'ha distret i fins i tot m'ha commogut en molts moments... Una història diferent i original, que qüestiona el sistema i els que el qüestionen com a tal. Per tant un relat, per poder desendollar el cervell i volar sense massa floridures.
Tot i això, reconec que a mi personalment ha arribat un punt on fins i tot m'ha molestat el toc partidista que crec que generalment caracteritza el tarannà nord-americà. Opino que, en aquesta pel·lícula, arriba un moment on la lectura de tot plegat es converteix en naïf i perd l'essència. Ho porta a terreny on els extrems que es toquen són tan oposats que, fins i tot et desconnecten de la realitat que retrata.
De fet, vam anar a parar a aquesta sala per casualitat, ja que ens va tornar a passar el que darrerament hem patit vàries vegades, que és que mirem els horaris a cartelleres del diari que, no estan actualitzades. En tot cas ha sigut una opció entretinguda i que, promou uns valors universals que en el fons a mi m'agraden. Tot i que té un toc ensucrat i guarnit a l'estil Hollywood que, és apte només per estats anímics receptius. Ja que, si no tot plegat et pot semblar un gran pamflet.

dilluns, 16 de gener del 2017

FRANTZ. Director, François Ozon.

VOLIA POSAR UN MIRALL ON QUEDÉS REFLECTIT ALLÒ QUE HAVIA PASSAT A ALEMANYA, PERÒ TAMBÉ, A FRANÇA...
Paraules de François Ozon, en una entrevista feta per José Enrique Monterde, en el marc del Festival de San Sebastián i publicada per la revista Caimán Cuadernos de Cine. Gener 2017, núm. 56.

França, Alemanya, 2016.
Duració, 113 minuts.
 
SINOPSI

Després de la Primera Guerra Mundial, en una petita ciutat alemanya, Anna va cada dia al cementiri a portar flors al seu promès, mort al camp de batalla contra França. Un dia descobreix que hi ha un altre jove que visita la tomba. És un francès que, es fa passar per un amic de Frantz...


El director, François Ozon.
Filmografia de François Ozon i si cliqueu a cada film i trobareu la informació completa d'aquest:

En aquest enllaç les sempre interessants fitxes que edita el cinema Verdi:
 
NÚRIA opina
Aquest film té dos elements que, el fan al meu entendre summament atractiu. En primer lloc, és una peça visual i auditivament ben feta, on el color predominant és el blanc i negre i en moments determinats la imatge s'il·lumina i ens mostra un cert color per tal d'introduir-nos en una dimensió emotiva de l'escena que ens està mostren, aquest recurs m'ha cridat l'atenció i l'he trobat molt suggeridor, ja que l'utilitza d'una forma discreta, per tal que sigui una suggerència, més que una insurgència.
El segon és molt més complexa i fa referència a la temàtica i aquí sí que, cadascú pot ressaltar, entendre o enganxar-se a aspectes diferents que la història mostra: la culpa, la necessitat del perdó, tant per la víctima, com pel botxí... es pot viure després d'haver fet alguna cosa horrible que mai t'havies plantejat poder fer i que acabes fent, arrossegat per les circumstàncies de la guerra, quan ets un soldat? Es pot perdonar a algú que ha perpetrat un assassinat en aquest context ?
Una molt bella història que planteja moltes preguntes i no dóna cap resposta, al mateix temps que, al meu entendre, és un al·legat sobre l'absurditat de qualsevol guerra.
Recomanable pels que els interessa aquest tipus de temàtica, amb una bona posada en escena, buscant elements narratius innovadors, però discrets.


MARTINA opina

Un repartiment impecable, una estètica de manual i un joc de recursos excepcional fan d'aquesta aquesta producció d'origen francès una obra que reconec que m'ha calat fons.
Pel que fa a la temàtica es constitueix com una peça que augmenta la filmografia ambientada en acabar la primera guerra mundial però, amb un estil inèdit. 
És una època, molt treballada, i que sense cap mena de dubte ha donat peu a la reflexió sobre molts temes. Ha generat també interessants debats, sobre qüestions molt divergents com són l'essència del conflicte, del perdó, de la culpa i moltes altres temàtiques difícils de reflexionar i que el cine permet donar-li un pretext de perpetuïtat. 
La trama d'aquesta obra té un guió simètric, on retrata a dues bandes el context de post guerra de França i d'Alemanya.
Però molt més enllà, capta els dèficits emocionals d'un soldat qui atemorit, precipitat i indefens actua com a tal al camp de batalla. Un cop torna a casa, res pot tornar a la normalitat. Per mitjà del perdó, aquest ser, busca poder calmar el seu dolor. Un consentiment per continuar endavant amb la seva vida que, implica per obtenir l'aprovació de tercers. Però com a cosa humana, visceral i molt més civilitzada que la reacció de la generació que els va fer anar a la guerra. Com si allò, hagués causat una millora a l'espècia o un dolor tan profund als qui van estar lluitant per la causa, els soldats, que no pogués tenir una marxa endarrere. 
Una obra que des del meu punt de vista destaca una part humana molt brillant i plena de llum. En definitiva molt recomanable.

Enllaç amb crítiques i més informació a Filmaffinity:
http://www.filmaffinity.com/es/film791041.html 

Quim Cases al Periodico ens explica alguns elements claus :
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/frantz-ozon-critica-quim-casas-5716034 

Una fragment de crítica que m'ha agradat molt:
L'elegància i mesura de la posada en escena, la cura en una reconstrucció històrica no exhibicionista, la capacitat de treballar contingudament amb els sentiments dels personatges, sense caure en la deformació melodramatica, confirmen l'excel·lència d'aquest darrer treball d'Ozon.
José Enrique Monterde. “En tiempos de guerra”, per la revista Caimán Cuadernos de Cine. Gener 2017, núm. 56.