TONI ERDMANN. Directora, Maren Ade

Guió, Mare Aden.

Alemanya, Austria, 2016.

Duració, 162 minuts.

AQUESTA OBRA, RETRATA AMB TENDRESA COM L'ÉSSER HUMÀ ACCEPTA LA RUPTURA I COM ENCAIXA LA MORT. HO ACONSEGUEIX CONCILIANT COMICITAT I EMOCIÓ, UN EQUILIBRI MAGISTRAL QUE ENS ARRENCA SOMRIURES I LLÀGRIMES. UN ACTE MÀGIC DESTINAT A PERDURAR, A DEIXAR UNA PETJADA IMPERIBLE QUE ENS RECORDI QUIN ÉS L'AUTÈNTIC TALISMÀ DE LES NOSTRES VIDES.

SINOPSI

Un pare, Winfried, després de la mort del seu gos que, l'ha acompanyat molts anys de la seva vida, decideix anar a veure la seva filla Inés que treballa en una multinacional alemanya a Romania Bucarest, de consultora. Són ben diferents, ella vesteix com una executiva agressiva, el seu mòbil sempre està a les seves mans i el seu gest petri i tallant, permet poques concessions a un Winfried, professor de piano semi retirat, vestit descuidadament i portador d'un humor molt particular que ens aporta dades sobre el seu passat.

Tret i amb adaptació pròpia, de la revista Dirigido por... “El corazón tras la careta”, autor Emilio M. Luna

La directora, Maren Ade.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula la vaig veure al Festival de St. Sebastián i em va agradar tant que vaig decidir que, quan l'estrenessin a Barcelona, la tornaria a veure amb la Martina.

Al meu entendre, és una gran pel·lícula i una gran història. És una gran pel·lícula per què et distreu i et diverteix al mateix temps que, t'explica la història de la recerca d'un pare per reconquerir l'amor de la seva filla adulta per mitjà de l'humor, un humor gamberro i intel·ligent. Aquí no que es tracti de riure a costa del ridícul de l'altre, quan aquesta és la fórmula més comuna i que a mi, no m'agrada gens, si no d'utilitzar l'humor com una fórmula que ens permet experimentar amb altres llenguatges menys agressius, per tal de, fer-nos reaccionar i canviar, si s'escau.

Alguns, com jo en el seu moment, troben que la pel·lícula és una mica massa llarga que li sobren uns vint minuts de metratge. Però, quan en una entrevista de Caimán, li pregunten a la directora sobre aquest punt, ella contesta que va descobrir que, quan va intentar fer-la més curta, aquesta es tornava banal i menys complex i va arribar a la conclusió que, aquesta necessitava temps. A l'intentar escurçar-la vaig descobrir que, aquesta es podria arruïnar molt de pressa.

MARTINA, opina.

Val a dir que, m'atreia molt la idea d'anar a veure una comèdia alemanya. La seva directora Maren Ade, ha causat furor en aquesta tercera obra del seu treball, dirigint un peça de la que en general tothom en parla bé.

Al meu entendre es tracta d'un registre únic, profund i molt contemporani. Una narració en la qual explicant una situació força quotidiana, l'aproximació d'un pare a la seva filla quan ell es comença a fer gran, tracten molts temes que són d'allò més actuals.

La Núria la veia per segona vegada i sortint va dir-me que, no tenia cap dubte del fet que aquesta obra passarà a la història. Ella, sense cap dubte és l'experta, però a mi no em sembla apte per tothom.

Personalment em va agradar, vaig trobar-la feta d'un humor lent, intel·ligent, àcid, ple de drama, polèmica i que aborda qüestions patològiques de la societat actual.

Però, per mi li falta ritme.

Un guió que girà entorn d'una lectura dispar de la vida, entre un home assentat qui ha viscut la generació del 68 i gaudeix d'una jubilació pausada, i una dona que està al voltant dels quaranta, viu per treballar en una multinacional alemanya que internacionalitza el seu negoci, buscant el màxim benefici en països econòmicament més febles i navega encara, cap a un futur incert.

En definitiva una vegada més, mare i filla suposo que, gaudim d'una mateixa pel·lícula des d'una perspectiva diferent, considero que compartint gustos, ja que, jo també penso que és una obra genial, però potser amb un contingut que per mi personalment, li falta una mica de “salero”.