3 BODAS de MÁS. Director, Javier Ruiz Caldera

Núria opina. 3 BODAS de MÁS

No coneixia a aquest jove director català de trenta set anys, nascut a Viladecans i format a l'escola ESCAC. Al 2000, va guanyar a Màlaga la Biznaga de plata pel seu curt Treitum i al 2009, va estrenar Spanish Movie.

Al 2013, estrena aquesta pel·lícula que, segurament que tindrà força èxit, perquè està bé i et fa passar una bona estona.

Aquesta pel·lícula, és una comèdia feta amb bon gust. Entenc per bon gust, saber crear situacions absurdes que, permeten ironitzar sobre uns personatges que són els protagonistes d'aquestes.

Al meu entendre, aquest film, té més mestratge de l'Almodovar, que de l'humor d'ironia casposa d'en Santiago Segura, de la que estic més allunyada per gustos.

Amb la protagonista, molt ben interpretada per Imma Cuesta, és molt fàcil simpatitzar, perquè és una dona que, representa trets comuns que, tenen moltes altres dones i és fàcil sentir-se identificada en alguna de les seves característiques.

Els altres personatges masculins, estan ben trobats i ben interpretats...,tot plegat és una bona opció per passar una estona bona i agradable, somriure molt i riure bastant.

Martina opina. 3 BODAS de MÁS

Fa temps que sintonitzo amb al cinema espanyol. Potser, per proximitat cultural i també perquè que darrerament aprecio les comèdies i aquest és un genere força freqüent en aquesta regió del món.
La trama d’aquesta pel·lícula és simplista, com una gran ironia del destí, la protagonista es veu abocada a un allau d'esdeveniments socials, ja que, la conviden a tres casaments en un sol mes. Els qui es casen són ex-parelles d’aquesta noia soltera, jove i amb una tendència a no acabar de sintonitzar amb els nois amb qui s’embolica.
Personalment he rigut, tot i la senzillesa d’aquest humor amb un toc àcid. Té bons moments, amb grans frases, com la que pronuncia el capellà que, fa de mestre de cerimònies al casament del del primer nuvi i de la protagonista, qui és un transvestit d’un poble tradicional.
Us recomano no veure-la amb grans expectatives, ja que, tot és força previsible i tampoc té grans dosis d’humor intel·ligent però si que, al meu entendre, és una mostra més de la qualitat, sense més pretensions.

UNA FAMÍLIA de TOKIO. Director, Yoji Yamada.

Núria opina. UNA FAMÍLIA DE TOKIO

Aquesta pel·lícula és un “remake” d'un dels títols més coneguts i apreciats a occident de l'obra de Yasijiro Ozu “Cuentos de Tokio” de 1953.

Aquesta era una tasca molt difícil o un repte que Yoji Yamada va voler assumir, ja que, la pel·lícula d'Ozu, és d'una senzillesa i bellesa difícils de superar.

Malgrat tot, aquesta nova versió, situada al Japó actual, és un film serè, pausat i molt agradable, amb uns personatges entranyables que, ens parlen del pas del temps i d'allò que la vida ens va ensenyant..., i com no, de les relacions familiars, que cada dia són més incompatibles amb la vida actual. Curiosament això ja passava al Tokio de 1953, quan jo només tenia dos anys i vivíem amb el meu avi patern com la cosa més natural del món.

Aparentment no hi passa res, però hi passen moltes coses i molt transcendents, perquè la vida i la mort, i els que ens passa en aquest tram, és el més important que hi ha.

Potser, és una història per gent gran o menys gran que ja ha superat una determinada etapa de la vida. Els joves han de dir..., la Martina ja ho ha dit.

Martina opina. UNA FAMÍLIA DE TOKIO

Una família en Tokio', del japonès Yôji Yamada, m'ha fet arribar a la conclusió que no congenio amb el cinema asiàtic. És cert que, generalitzar és complicat, però a mi personalment no m'entra. Potser perquè no comprenc de la misa la meitat o simplement perquè m'avorreix profundament.

Seré una mica radical, però, personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat un desaprofitament del recursos cinematogràfics. Lentitud a “tuti pleni” i una interessant però insípida reflexió sobre el paral·lelisme entre les vides de dues generacions de la societat japonesa, molt diferents. Una, un matrimoni rural, envellit i de visita als seus tres fills que viuen a la desconeguda gran ciutat. L'altre, tres germans adults i distanciats per unes vides completament diferents.

Potser m'ha costat entrar per la constant introspecció a l'interior de les persones, sense aprofitar cap altre instrument de l'art del cine. Una narració que en gairebé tres hores fa un retrat totalment estàtic a la parella, a la vellesa i a la falta de connexió entre pares i fills.

Conclusió, una lluita de tres hores per no adormir-me, així vaig entendre el fet que estiguéssim totalment soles a la sala de cinema i un divorci temporal amb aquest tipus d'obres tan allunyades del meu moment vital. Evidentment comprenc que hi han gustos per tot i moments per cada cosa.

CAMILLE CLAUDEL, 1915. Director Bruno Dumont.

El director, Bruno Dumont

"L'edat madura", escultura inspirada en el seu conflicte emocional amb Auguste Rodin que, va escollir a Rose Beuret i no a ella. Aquí simbòlicament surten els tres personatges.

  

Fotografia de Camille Claudel abans dels fets del film.

CAMILLE CLAUDEL 1864- 1943.Escultora francesa de gran talent. Va estudiar escultura a Nogent-sur-Seine, recolzada pel seu pare. El 1883 va anar a París per perfeccionar els seus estudis i entrà a treballar amb August Rodin. Es convertirà amb la seva amant i tindran una relació bastant conflictiva. Cap a 1902, trenquen la seva relació i Camille entra en una profunda crisi emocional, malgrat que en aquell moment, obté un cert reconeixement artístic. Es tanca en el seu taller i s'allunya del món. Al 1905 es farà la seva primera gran exposició.

El seu pare era l'únic que la recolzava a la família, va morir, 1913. Set dies més tard la portaven a un sanatori i tres mesos després en un manicomi a Montdevergues, on ja no va sortir mai. No la va anar a veure mai ningú, perquè la seva família ho va prohibir, només el seu germà que la considerava endimoniada. El 1943 va morir sola i la van enterrar en una fosa comú.

El 1955, quan va morir el seu germà, els descendents van voler donar-li una sepultura digna.

Núria opina. CAMILLE CLAUDEL, 1915

No coneixia aquesta escultora, malgrat és molt possible que hagués admirat alguna de les seves obres.

Tampoc coneixia aquest director.

Molt interessants tots dos.

És per aquest motiu que, en aquesta pel·lícula, m'he pres la llicència de posar-hi una mica d'informació de Camille Claudel, perquè crec que pot haver-hi gent que com jo, no la coneixés i la història s'ho val.

El cine pot tenir diferents funcions, totes elles legitimes, la d'aquesta pel·lícula és clara, emocionar i fer-te pensar.

Aquest film narra la desesperació, soledat, impotència i tristesa de Camille Claudel. Que, la van tancar en un manicomi durant trenta anys, on va patir molt fins a la seva mort, abandonada per la seva família i amics.

Dumont composa una narració despietada i sense guarniments de la situació de Camille, reclosa en un manicomi, rebutjada pel seu entorn, per no comportar-se segons les convencions d'aquella època..., massa creativa, massa apassionada, massa lliure...

El seu germà, un fervent catòlic, poeta i dramaturg, home influent en aquell moment, decideix el seu destí i la tanca de per vida apartant-la del seu entorn social, de res serveixen les seves súpliques, quan ell la visita. Aquesta escena, és aterradora.

El director però, malgrat tot allò que ens mostra fa posar la pell de gallina, sap crear la distància necessària, perquè poguem veure la pel·lícula amb el cor encongit, però no sagnant.

Una injustícia irresoluble, perquè ja forma part de la història. La reflexió però, és del tot actual.

Encara que ens pugui semblar estrany, avui encara hi ha molta discriminació per les persones que pateixen malalties mentals. Abans l'apartat era el que patia la malaltia i avui, els que s'aparten són moltes persones de l'entorn d'aquest, espantats per l'estigma que arrosseguen aquestes malalties.

D'una gran bellesa, la recomano a tothom encara que sigui dura.

Martina opina, CAMILLE CLAUDEL,1915.

Aquesta pel·lícula impecablement interpretada per Juliette Binoche ens porta a la realitat summament cruel que va viure l'escultora Camile Claudel l'any 1915. La família d'aquesta dona artista, 7 dies després de la mort del seu pare, decideix ingressar-la en un manicomi, on transcorreguts 30 anys de clausura, va acabar morint.

Una dona culta, serena i conscient de falsa necessitat del seu ingrés, ens explica sense gaires paraules, tots els sentiments de ràbia, frustració, impotència i ofuscació que li comporten la seva situació.

És un drama, real, bonic i sobretot molt cruel i trist. A nivell d'anècdota m'agrada que tot el repartiment dels ingressats al convent on varen tancar-la, són persones amb un retràs mental de veritat, un detall per part del director i una feina ben aconseguida.

BLUE JASMINE: Director Woody Allen

El director, Woody Allen

Núria opina. BLUE JASMINE.

Els que som seguidors incondicionals d'en Woody Allen no ens perdem cap de les seves estrenes i abans que estiguin en cartellera, ja estem frisosos per veure què és el què ha fet. Però no és només això, sinó que, li perdonem totes les pífies que ha fet, en defensa de la seva genialitat evident, mostrada en totes les seves bones pel·lícules.

Aquesta, ha estat una pel·lícula molt elogiada per tota la crítica occidental- que és la que conec-, després del seu desafortunat periple- segons forces crítics- per Barcelona, París i Roma, Tothom celebra el seu retorn als retrats de personatges femenins i a les seves "neures" de sempre...

En aquest film ha fet un bon retrat de la condició humana i de les diferències de classe. Per mitjà de les seves dues protagonistes, una dona que ha perdut el seu estatus de dona acomodada i la seva germana que sempre ha sigut de la mateixa classe, dels que no compten per res. Què tenen en comú aquestes dues germanes?, moltes petites coses, però la més important és que cap de les dues tria bé els seus amors i són incapaces d'abandonar la seva espiral existèncial.

Després d'haver fet 48 pel·lícules, de les que he vist la major part, li puc reconèixer  a aquesta, tots els seus mèrits, però a mi, se m'ha fet una mica avorrida i  massa previsible. Tampoc li he trobat res d'excepcional.

Malgrat tot, si l'any vinent torna a estrenar film, probablement el voldré veure...

Martina opina. BLUE JASMINE

Aquesta vegada, el meu director de cinema preferit en la nostra cita anual m'ha avorrit. No crec que sigui necessari dir massa al respecte, ja que, també podria ser que jo estigués poc receptiva o simplement que, a causa de l'allau de bones crítiques d'aquesta darrera obra, jo entrés a la sala amb moltes expectatives.  
La trama relata una historia de dues germanes que, als seus quaranta anys es troben havent de compartir casa quan estan en estats vitals molt diferents.
Per començar m'han semblat molt vulgars i poc pintorescos els personatges principals. Primer, perquè són dos dones totalment oposades que simbolitzen el prototips més clàssics d'un perfil de dona alfa i pertanyent a la classe alta, de la societat nord americana. I el d'una dona feliç, poc formada i gens ambiciosa que viu senzillament.
A més, és cert que, segurament cal entendre que es tracta d'una pel·lícula que es situa en un context que desconec, com és la societat americana, i per aquest motiu, ben segur que m'he perdut algunes critiques o ironies que presenta. Però en tot cas, m'ha semblat molt descafeïnada la dosis d'humor que contenia.
En relació a les crítiques referents al poc tacte en el tracte del genere, per part del director, per mi no són quelcom destacable. Sí que ho és, la pèrdua d´energia que al meu entendre caracteritza i fa brillant a Woddy Allen.

LA VIE D'ADÈLÈ. Chapitres 1 et 2. Director A. Kechiche.

El director Abdellatif Kechiche

Núria opina. LA VIE D'ADÈLÈ

Pel·lícula que et sacseja, no pel tema que és més vell que l'anar a peu: l'amor, la passió amorosa, l'exaltació del descobriment i la desesperació de la ruptura.

Hi ha amors, com el d'aquesta història, d'intensitat alta o molt alta que, es donen normalment a la juventut i et marquen per la resta de la teva existència.

L'Adèlè s'hi entrega generosament, sense limitacions, davant d'una Emma que en sap més que ella, tant del sexe, com de l'amor, com de la vida.

Segons Fabien Baumann, crític de la revista Positif, després de 120 anys de cinema, aquest film redefineix les escenes d'amor de tot el cine.

Hi estic totalment d'acord.

Escenes de sexe evident i explícit, filmades en primers plans i primeríssims primers plans, on dos cossos joves i bells es passegen per davant de les nostres cares..., on els poros de les seves pells s'obren i suen, transpiren, els seus cossos sospiren i cauen extenuats pel neguit i l'esforç, i al final, la recompensa, la satisfacció final de l'orgasme..., sense música de fons, amb els únics sons sorgits de les seves boques i dels rebrecs dels seus cossos, en un acte d'acoblament, d'entrega i devoció mútua.

Amb tot aquest rebombori sensual, la pel·lícula t'arrossega fins els racons més íntims de les nostres passions amoroses que, tots haurem patit en algun moment de la nostra vida.

Gràcies Adèle Exarchopoulos per la teva entrega genial en aquest paper i a la Léa Seydoux per seguir-te tan diligentment..., i com no, al Keniche per la seva valentia en fer un plantejament tan agosarat de pel.lícula.

Martina opina. LA VIE D'ADÈLÈ

Una història explicada amb una estètica cinematogràfica excel·lent, dos actrius carismàtiques i una narració captivadora de gairebé tres hores.

Un atreviment per partida doble, ja que es tracta d’un film que no destaca per l’argument i perquè, a més a més, una tercera part del mateix és sexe lèsbic explícit.
Personalment m’ha sorprès i en positiu. Valoro principalment la transparència d’un personatge bonic , humà, compulsiu i que com a protagonista té un poder de persuassió brutal, el qual potser i sense entrar en la seva sexualitat s’acaba convertint en motiu de bellesa i empatia total per part de l'espectador.
Com a anècdota destacaria el descobriment del director, que tot fent un càsting a noies joves per tal d’escollir Adele va trobar una jove actriu, Adèle Exarchopoulos, amb un talent molt inherent. Diuen que també la jove Léa Seydoux, ha tingut una sorpresa amb la seva companya de repartiment, fins al punt que li ha molestat que li hagin robat el protagonisme que fins ara havia tingut en totes les seves actuacions.

Recomanable per qui estigui disposat a veure molta carn i passió entre dues noies joves.

ONLY GOD FORGIVES. Solo Dios perdona. Director, WINDING REFH

El director Nicolas Winding Refh

Núria opina. ONLY GOD FORGIVES. Solo Dios perdona

Aquesta pel·lícula no l'hagués anat a veure, sinó fos que la Martina em va enviar un missatge contundent: - la propera setmana vull anar a veure la nova pel·lícula del director de Drive,  Nicolas Winding Refn.

Molt bé, doncs som-hi...

En primer lloc he de dir que, veure aquest film em va impactar, seduir, engolir...i, deixar sense paraula.

És el cap de tres dies que, el començo a pair i em sento capaç de dir-ne alguna cosa.

Explica una història de dolents, només de dolents. Encara que, uns són molt dolents, com el germà i fill assassinat i la seva mare venjadora. I altres, com el germà petit, menys dolent; un personatge que es mostra expressiu a través de la seva inexpressió misteriosa i enigmàtica i li agrada més mirar que fer.

I, un altre personatge dolent dolent... que, es creu l'encarnació de l'autoritat justiciera i s'atribueix l'administració d'aquesta segons el seu criteri, com fa sempre qualsevol poder, però no per això deixa de ser menys cruel i despietat. També hi ha un munt d'assassins secundaris sense o amb sou, mancats d'escrúpols de cap mena, això si amb por a morir, com tothom.

Aquest. és el panorama d'una història de crims i venjances, on no hi ha res sobrer i tot està narrat d'una forma impecable, amb un guió al servei d'una narració on la imatge i el so, són fonaments d'una estètica plena de referents cinematogràfics utilitzats d'una forma molt creativa i original.

Ah i..., una excel·lent actuació de Kristin Scott Thomas que, sempre m'ha agradat per la seva senzilla i elegant bellesa i actuació. Aquí, canvia totalment de registre fent un paper, amb el que s'ho deu haver passat la mar de bé de tan desmadrat que és.

No em sap gens de greu haver anat a veure aquesta pel·lícula, tot i que jo no l'hagués triat.

Martina opina. ONLY GOD FORGIVES. Solo Dios perdona

Al meu entendre Nicolas Winding Refn és un director jove, atrevit i d’aquests que cal seguir de prop, ja que, té un talent especial tant en qüestions estètiques com en l’estil argumental. Les seves pel·lícules, sigui com sigui, no deixen indiferent.

Reconec però que, em crea una contradicció trobar bonic un argument extremadament violent, obscur, cruel... i molt cruent. Tanmateix, em provoca rebuig que el públic gaudeixi d’escenes plenes de rancúnia i amb personatges deshumanitzats. L’estètica acurada, delicada i fina però, t’hipnotitza i se t'enduu a un món paral·lel a la pròpia narració.

A més a més, a mi m’agrada molt la bellesa no pastosa del seu protagonista , Ryan Goslin, que concilia molt bé, amb la mescla cultural entre els personatges mafiosos i fugitius de faccions occidentals i un context tacat de delinqüència i amb sabor oriental.

Potser Drive, la seva pel·lícula anterior, no em va agradar per la seva banalització de la violència, però he d’acceptar que, l’amargor que em va quedar després m’ha enganxat, ja que, en estrenar aquesta nova obra he sigut la primera en voler-la anar a veure.

MICHAEL H. Director, Yves Montmayeur

El director, Yves Montmayeur

Núria opina. MICHAEL H

Una setmana més, per una raó o una altra no hem pogut anar a veure la pel·lícula que teníem prevista. Volíem anar a veure la última de la Mar Coll al Boliche - han tornat a obrir, que valents¡- i, la sala estava ocupada per una pre-estrena, què hi farem¡¡

Hem vist un documental dedicat al director de cinema Michael Haneke, fet per un col·laborador i amic seu, tot queda en família.

El llarg dels anys m'he anat apropant al cinema d'aquest director, ja que hi ha alguna cosa de les seves pel·lícules que em produeix un cert rebuig, és aquesta seducció per la violència gratuïta que, ens ha mostrat d'una manera descarnada i provocadora. Tot plegat m'ha fet reflexionar i mica en mica he canviat la meva visió del seu cinema que, cada vegada l'entend més i el trobo més bo. He arribat a pensar que el què potser ens vol explicar és que la violència sempre és gratuïta, mai té justificació, o aquesta és la conclusió a la que arribo jo...

El documental ens apropa a aquest director tot explicant-nos les seves raons ètiques- estètiques i tot mostrant-nos quina és la seva manera de treballar, la pel·lícula per dins, cosa que si les coneixes, sempre és interessant.

El documental il·lustra, però al contrari del cinema d'en Haneke, està fet d'una manera convencional i com a estil de documental no aporta res de nou.

Adequat pels que els agrada aquest director i volen saber més coses.

Martina opina. MICHAEL H

Aquest documental parla sobre el món artístic d’aquest director de cine d’origen austríac. Es tracta d’un senyor d’edat avançada, 71 anys, fill d’una actriu i un actor-director .

Sempre se l’ha considerat com un personatge controvertit, amb una trajectòria de més de 25 anys fent cinema que, no deixa indiferent a l'espectador. Ha fet obres com: La pianista, Funny Games, La Cinta Blanca, Amor...entre d’altres.

M’agrada haver conegut un personatge que diu que, cada gènere cinematogràfic pot servir com una eina completament diferent, per explicar coses diferents. Potser un thriller és adequat per il·lustrar una tragèdia, ja que la tensió i el ritme frenètic et pot portar a entendre-la millor, una comèdia pot servir per explicar la complexitat d’una historia d’amor. I la violència, com a canal per denunciar el que aquest personatge considera que, sempre ha de ser considerat com a desagradable: la pròpia violència.

Crec que és un documental que té sentit per aquells espectadors que segueixen la seva trajectòria, ja que et permet entrar en la visió d’aquest artista i en l’enfoc que dóna a la seva feina.

KON - TIKI. Director, Joachmin Roenning i Espen Sandberg

Espen Sandberg i Joachmin Roenning

Núria opina. KON - TIKI

Aquesta és una crònica que no sé perquè m'ha costat tant d'escriure, tot i que, tenia molt clar que la pel·lícula m'havia agradat.

Crec que és un film que vol retre homenatge a la figura del biòleg norueg Thor Heyerdahl, tot fent passar una estona agradable a l'espectador, amb unes imatges espectaculars i amb uns protagonistes guapos, valents, agossarats, esforçats i honrats.

La figura principal en Thor Heyerdalhl, és un home, per sobre de totes les altres qualitats que pogués tenir que, li agradava l'aventura, el risc..., i està disposat a tot per tal de demostrar les seves teories.

Busca diners, gent, tot arriscant la seva vida i la dels seus acompanyants, tot renúnciant a la seguretat d'una còmoda vida burgesa amb una bonica família, per tal d'aconseguir.

La seva teoria consisteix en demostrar que, fa millers d'anys va haver-hi una migració de gent d'Amèrica del sud cap a la Polinèsia, ja que hi havia moltes coincidències amb certes creences com la del déu sol, Kon- Tiki que, ja l'adoraven les antigues civilitzacions inques.

Aquestes migracions van partir, igual que ells, amb una embarcació feta amb fustes de balsa, tot navegant cap a l'oest pel Pacífic, tot buscant les corrents i els vents favorables.La única diferència era que ell portava una càmera de filmar i una radio, per tal de poder donar testimoni al món de la seva gesta.

Martina opina. KON - TIKI

Aquesta, és una d’aquelles pel·lícules que jo recomanaria anar a veure al cine. En primer lloc perquè t’explica la història de l’evolució del paper de la ciència i de la recerca, com a eina de descobriment de teories  sobre el passat de la humanitat.

També ens explica el viatge d’un jove aventurer noruec que, a bord d’una balsa de fusta i juntament amb una tripulació de 5 homes  travessa el Pacífic. Un meravellós trajecte per un mar feréstec, ple de vida, de taurons i amb la càrrega afegida de la dificultat de fer 8000 km per mar i sense motor.

A més, aquest, és un personatge que val la pena conèixer i amb un estil de fer cine d’aventures que, a mi m’ha fet gaudir en tot moment de la narració. A més, tot el repartiment està molt ben escollit, amb personatges carismàtics i una posada en escena d’allò més estilosa.

LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA. Director, Daniel Sánchez Arévalo

El director,Daniel Sánchez Arévalo

Núria opina. LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA

Cinema espanyol fet amb cura i qualitat, aquesta seria una possible definició per aquesta pel·lícula, però caldrà dir-ne alguna cosa més...

És una comèdia agredolça, més dolça que agre. Explica la història d'una família d'homes, el pare i cinc fills, en un moment on es veuen obligats, cadascun d'ells, a prendre decisions importants pel rumb de les seves vides, mentre tant la selecció espanyola ha arribat a la final i s'hi juga el títol mundial, aquesta és la música de fons d'una història on tot s'acaba resolent amb unes actituds políticament correctes.

Darrera de tot aquest escenari, una família que no és allò que aparenta, però a la vida, cadascú ha de saber jugar amb allò que li toca i guanyar. Aquesta podria ser una "moraleja" de la història.

Aquí guanyar, però, vol dir, estimar, perdonar i tirar endavant.

Per passar una bona estona, amb una història complicada però senzilla, amb uns bons actors que saben resoldre bé els seus papers. Riure una mica i deixar caure alguna llagrimeta, si s'està prou sensible.

Martina opina, LA GRAN FAMÍLIA ESPAÑOLA

Aquesta pel·lícula còmica, banal i ben feta, m'ha fet pensar una vegada més que, a casa tenim una bona indústria cinematogràfica. Potser avui en dia, és políticament incorrecte declarar això públicament. Ho comento únicament pel gran apogeu nacionalista dels temps que corren, però al marge d'això, per mi és tanta la proximitat cultural, com la fàcil interpretació dels subtils conflictes socials que presenta i sobretot la frescor de la trama. Tot plegat crec que, em sento còmode veien aquest tipus de cinema.

Aquest retrat d'una família es situa en una celebració. El més petit dels cinc germans es casa, al mateix dia que el món està pendent de la final del mundial amb Sud Àfrica. Durant la celebració, els personatges evolucionen, creixen i narren les seves problemàtiques internes.

M'agrada la manera com senzillament i de forma irònica es crea una situació sense res desaprofitable i com els seus protagonistes, suporten el contingut familiar de l'esdeveniment deixant-se portar per les emocions i perdent els papers moderadament, però amb força gràcia.

Davant de tot crec que, la nostra gran sort fou veure-la als cinemes Aribau amb una gran pantalla, com ja poques queden a la ciutat.

THE ACT OF KILLING. Director Joshua Oppenheimer

El director, Joshua Oppenheimer

Núria opina. THE ACT OF KILLING

Aquest és un documental que si el vas a veure sense saber massa bé què és, pots reaccionar amb una malhumorada indignació, com a mínim.

Com que, ni la Martina ni jo sabíem què anàvem a veure i varem triar dos minuts abans d'entrar al cine,  primer em va ocasionar un grau de sorpresa o més aviat estupor que, és un tipus de sorpresa, acompanyat de repugnància cap a la situació i els personatges, i a mesura que anava avançant la narració, avorriment i fastig i per acabar, una terrible indignació al descobrir que allò que m'estaven mostrant era veritat.

La pregunta que ens fèiem és qui era aquest director que havia donat corda a uns elements tan nefastos, tot donant un to festiu a les barbaritats que ens estaven explicant? Per què havia fet un documental tan cruel? Parlant de la mort de milers de persones, com aquell que parla de l'exterminació de rates o alguna cosa semblant?

Sembla ser pel què he llegit, que el director va començar fent un documental amb persones testimonis dels fets que havien passat a Indonesia al 1965, amb l'assassinat de tots els que se'ls considerava comunistes o simpatitzants en mans d'assassins a sou i grups paramilitars recolzats per l'actual govern. Va començar a tenir moltes dificultats i impediments i va sospitar que podia témer per la integritat física dels testimonis. Això el va portar a fer un canvi radical de tàctica, va deixar endarrere la primera idea, va contactar amb els veritables executors de la massacre, a partir d'aquí, tot van ser facilitats i els botxins es van sentir com uns veritables protagonistes d'un film americà de gangsters, que es com ells s'auto anomenaven.

Si voleu comprovar i sentir en la pròpia pell, com uns assassins de comunistes asiàtics poden banalitzar la crueltat i la mort, aneu-la a veure perquè s'ho val. Però protegiu la vostra sensibilitat perquè és veritat i els personatges són reals.

Martina opina. THE ACT OF KILLING

Com a primera cosa, no coincideixo amb les critiques que categoritzen a aquest film com molt bo. Per mi, és més aviat el resultat d’una catàstrofe que, no pot fer més que comportar altres desastres.

Pel que m’he pogut informar d'aquest documental, per molts categoritzat de fals documental, s’inicia com a document referent a la dictadura d'Indonèsia de 1965 que, volia retratar a les víctimes d’aquests fets. Però que, durant el procés de creació es va trobar amb un context on posava amb perill la integritat dels testimonis, que no fossin part del regim i varen decidir limitar-se a posar a disposició d’alguns botxins i ex-dirigents, tota la infraestructura cinematogràfica, perquè poguessin fer i explicar una mica el que els hi donés la gana. Per tant, es plantejava com una obra política o si més no, de reflexió sobre uns fets derivats d’un context bèl·lic, sota un regim dictatorial. El resultat, és una pesada, repugnant, i absurda successió d’imatges, sense sentit ni ordre, en les quals aquests senyors de la guerra es diverteixen sense escrúpols, creient-se que fan cine de gansters, sense cap tipus de perjudici ni tabú, pels que puguin ser-ne els espectadors.

En definitiva, al meu entendre, una experiència diferent, però no desitjada, ni monogràfica, ni plantejada de cap manera sensible, ni constructiva. Segurament un experiment o resultat d’una idea no planificada adequadament, que a mi personalment m’ha avorrit, m'ha fet agonitzar el rebuig cap a la humanitat i que he aguantat dins de la sala, encara no ser ben bé com.

RENOIR. Director, Gilles Bourdos

Gilles Bourdos

Núria opina. RENOIR

Aquesta és una pel·lícula entranyable que parla del compromís amb l'art d'un pintor impressionista que s'ha fet tan popular amb el pas del temps, que tothom coneix, August Renoir.

La història es centra en l'època final de la vida del pintor, 1915. El seu cos vell, ja feia aigües per tot arreu i entrava en un estat de decrepitud imparable..., la sena ment però, es mantenia lúcida i el seu art havia arribat al zenit, sense resistència a la bellesa.

Pel·lícula feta per un director francès, Gilles Bourdos, que cofoi del patrimoni francès, fa una estampa costumista, ensenyant-nos el bonic que és la seva gent, la seva cultura, el seu país i les seves civilitzades costums.

La vida d'un pintor, Auguste Renoir, pare d'un dels primers i molt important cineasta, Jean Renoir i pel·lícula vista al cinema Renoir per acabar-ho d'arrodonir.

M'ha agradat perquè és bonica i delicada, i no pots resistir-te al seu encant. Cap la meitat del film, crec que perd una mica el ritme i es fa un pèl pesada.

Recomanable pels amants de la pintura i de la Història. No recomanable pels que, només els agrada el cinema d'acció.

Martina opina. RENOIR

Val a dir que, sóc conscient que, l'estat anímic en el qual una es troba abans d'entrar a la sala del cinema, probablement determina en gran mesura la pròpia experiència de gaudir més o menys del film. A mi personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat una poesia bonica, molt artística, senzilla i honesta. Reconec però que, la calor, un estat de sensibilitat excessiva i moltes ganes de rebre estímuls positius probablement també, siguin causa d'aquesta opinió.
En aquest retrat a la vida del pintor veiem, com en un context bèl·lic i en una etapa de la vida avançada, aquest exerceix com a artista, aplicant en l'art no només la tècnica, sinó inclús una actitud pausada i positiva que impera en el seu dia a dia. Ens trobem amb un gran Senyor, que habita en un bonica casa a la costa blava Mediterrània i que com a bon burgès té sota el seu càrrec a la pròpia família i a un grup de persones qui formen part del servei de la casa, però amb qui manté una relació de poca submissió i gairebé familiar.
Es tracta d'una trama que progressa mitjançant l'entrada a la vida de l'artista d'una bella jove, qui, serà durant aquesta etapa del pintor la seva model i endolcirà el seu turment causat per l'artrosi, la viudetat i les angunies familiars. Ella, de caràcter ferm i amb una gran inquietud, farà valdre els seus valors i aprendrà del gran mestre. El seu paper per mi reflecteix la joventut i en certa manera escenifica el paper de la dona en aquella societat, on sempre totes les seves accions havien d'anar de la mà d'un home que, les encoratgés. En aquest context fou on es conegueren amb el jove Renoir, fill del pintor i mestre de l'audiovisual, amb qui enamorats, emprengueren plegats el camí cap a l'entrada a la disciplina artística del cine.
Al meu entendre, explica una forma de concebre l'art com a una filosofia de vida, com a una reivindicació a la bellesa, a les coses pròximes i una forma de viure extravagant i còmoda, però al mateix temps humil.
Potser el compàs de la pel·lícula no es caracteritza per la seva alegria però malgrat si que considero que transcorre lentament, aquest fet, tampoc m'ha semblat un defecte.

THE EAST. Director, Zal Batmanglij

El director, Zal Batmanglij

Núria opina. THE EAST

Quan més penso en aquesta pel·lícula més defectes li trobo, però de fet m'agradaria trobar-li alguna qualitat per poder exposar i després de molt pensar, ja l'he trobat.

Potser és una pel·lícula pensada per veure a la televisió una tarda de diumenge o per aquells que els entusiasme baixar pel·lícules pirates i veure-les en el seu ordinador o televisió. També, podria estar bé per fer-ne una serie sobre una cosa tant contradictòria com el terrorisme ecològic, segur que trobaria entusiastes.

No és un film per veure al cinema perquè li veus massa defectes que si els voleu descobrir la podeu anar a veure.

Martina opina. THE EAST

Aquest triller de Zal Batmanglij és una historia actual i fresca però força previsible i amb un final fet a corre-cuita i força superficial. A més, personalment, considero que li falta lligar molts detalls de forma que sembla com si l'haguessin fet amb bons recursos però sense massa gràcia traçant-ne la trama.Narra com una jove plenament ficada en la seva carrera professional, com a agent en una empresa multinacional d'investigació, es troba en un dilema moral en el moment en el que la fan treballar en un cas on ha de viure en una comunitat de joves antisistema durant una temporada. Durant aquesta estància a la comunitat òbviament la noia s'enamora, maleeix l'empresa per la que treballa i finalment renuncia a la seva vida buida de contingut per convertir-se en una militant combatent del món paral·lel creat pel grup de joves alternatius, de bones famílies i educats. Això si, no us n'estic revelant el final, ja que ho fa d'una forma prosaica e individual.
Al meu entendre tot plegat és massa extravagant i fals. Per començar una noia que opta per fer carrera en el món dels negocis i aconsegueix arribar a algun lloc no és tan ingènua per no saber que no és més que un peó del sistema. A més la comunitat de joves de referencia és un retrat de hippies del passat d'allò més vulgar i per acabar el motiu de la trama, el qual tracta de destapar que una gran empresa farmacèutica ha compromès amb el govern la venta de no ser quantes dosis d'un medicament molt perjudicial per la salut, el qual, li donaran a tots els funcionaris de l'estat amb els conseqüents danys col·laterals que això comporta.
Penso que la idea en si, no està malament, però està tractada de forma tan simplista i poc original que, es converteix en avorrida i i fins i tot trobo que un pèl arrogant i pretensiosa.

EL ULTIMO ELVIS. Director, Armando Bo

John McInerny, Armando Bo i Griselda Siciliani

Núria opina. EL ULTIMO ELVIS

Quan vaig estar a Argentina vaig descobrir un fenomen que en el nostre país no es dóna i que, allà és molt popular, el de cantants i músics que són imitadors dels grans musics de la història de la música moderna Elvis Presley, Franks Sinatra, John Lenon i molts d'altres. Allà s'organitzen trobades i concursos i és molt corrent trobar actuacions d'aquests imitadors. Alguns, són francament bons. El music es vesteix imitant la seva estrella i adopta dalt de l'escenari tota la seva gestualitat.

Armando Bo agafa una d'aquestes històries que, en el seu país ni deu haver moltes, i la porta a la pantalla d'una manera força autèntica i sincera.

Aquesta és una història grisa i trista, d'un personatge gris que, té els seus moments de gloria i on la tendresa és un dels components que dóna dignitat al personatge, sense exageracions, ni efectismes.

Com és obvi, una bona música.

Una pel·lícula no adient pels que busquen fugir de tot el que és gris, amb la por d que no els enganxi a ells. Adient per freakies, sensibles i amants de la música del Elvis..., i per tots aquells que creguin que cal somniar per sortir de l'ostracisme quotidià i com va sentenciar George Braque- “tots necessitem la bellesa, perquè la vida se'ns faci suportable”..., l'encís de la creació musical aquí.

Martina opina. EL ÚLTIMO ELVIS

Aquesta obra dirigida per Armando Bo i protagonitzada por John Mc Inerny, Griselda Siciliani y Margarita López l'he trobada una sensible narració sobre un personatge somiador, romàntic i ple d'una innocència treballada.

La història és un clàssic ja que es tracta d'un retrat d'un home, qui trampeja la seva vida professional fent d'imitador de la mítica estrella de rock, Elvis Presley i qui afronta la seva condició de pare quan la filla ja té 10 anys i degut que la mare i la nena tenen un accident on la progenitora quasi perd la vida i ell ha de cuidar-la durant una temporada. 

Personalment la història trobo que és previsible i típica però el llenguatge cinematogràfic s'utilitza de forma molt sensata. Ell està en primer pla gairebé tota l'estona, se'l veu retratat per totes i cada una de les seves excentricitats, immadureses i simplicitats. 

Jo com a fan innata d'Elvis Presley he trobat que es tracta d'una pel·lícula d'una gran simplicitat però plena de llum sobre l'influencia d'aquest artista en moltes vides. He de dir que malgrat que la gent diu, que és mal senyal quan algú comenta que la música d'una pel·lícula és bona, al meu entendre el millor de tot és com evoluciona el personatge a través de les diferents melodies. 

Potser m'ha semblat tendre i prou però trobo que és més que això, ja que el protagonista interpreta un personatge que ingènuament actua com que és fàcil creure's ser una estrella del rock i alienar-se del món real fins que ell mateix decideix canviar d'actitud. 

LA MEJOR OFERTA. Director, GIUSEPPE TORNATORE

 El director, Giuseppe Tornatore

Núria opina. LA MEJOR OFERTA

Una pel·lícula d'entreteniment elegant, ben feta i sense pretensions. Però, en la meva opinió amb un error de càsting, el de la protagonista , però amb molts encerts com el de l'elegant subhastador, Geoffrey Rush o el del còmplice amic pintor fracassat o el del jove inventor.

És una pel·lícula sobre l'amor i el seu extraordinari poder transformador i devastador al mateix temps.

La història sense ser ni novadora, ni sorprenent, està ben construïda i narrada. L'art i els seus agents, amb els seus objectes i subjectes planen per tota la història, en uns ambients molt cuidats i plens de bellesa.

Malgrat pot semblar una la pel·lícula carregada de frivolitat tant per l'ambient com per el desenvolupament de la trama, té un punt de tendresa irònica que la fa humana i propera i ens permet acostar-nos a les raons vitals de qualsevol dels tres personatges masculins. Aquest podria ser el segell identificador d'en Tornatore?

Mentre que el femení, més distant i inassequible, ens acostaria més a una possible metàfora de l'art; és una simulació de quelcom i per això és bell? Té la seva pròpia vida i deixa de simular per ser ell mateix i aquí rau la seva pròpia bellesa?..., són reflexions que ens podem o no ens podem fer, tot dependrà de cadascú i això, no ens traurà la llibertat de gaudir de la “peli” com ens doni la gana.

Martina opina. LA MEJOR OFERTA

Aquesta pel·lícula dirigida per Giuseppe Tornatore, m'ha transportat a un món de ficció, intriga i misteri, molt cinematogràfic.

Un Triller en el que no hi ha morts, sinó encara pitjor, desengany amorós.

Uns personatges irreals de ficció que traspassen les fronteres de la imaginació de l'espectador. Una escenografia carregada de secrets, màgia i glamur.

Tal com ho entenc jo, una història cruenta, romàntica i bonica que, porta al protagonista principal a l'extrem del descontrol, a causa de l'entrega a un fictici amor tardà.

És tendre que un home gran, solitari, carregat de manies i molt meticulós, experimenti uns sentiments tan plens de força que, acabin desordenant-li tot el seu imperi i perdi el control total de la situació.

Una bona opció per veure un cinema de qualitat, sense rerefons profund i de molt fàcil digestió.

HANNAH ARENDT. Directora, Margarethe von Trotta

HANNAH ARENDT

L'actriu, Barbara Sukowa

Núria opina. HANNAH ARENDT

Aquesta és una pel·lícula sobre un personatge real, Hannah Arendt. Va néixer al 1906 a Linden. Alemanya d'origen jueu, va fugir a París i des d'allà va ajudar a fugir a nens i joves jueus cap a Palestina. Deportada a Gurs al 1940 com a estrangera indesitjable, fuig alliberada pel seu marit, cap a Lisboa i des d'allà, a USA, on va viure fins que va morir a Nova York al 1975. Des del 1937 que els nazis li retirar la nacionalitat alemanya, fins el 1951 que va aconseguir la nacionalitat d'USA, va ser una apàtrida.

Va estudiar filosofia a Königsberg, el poble de Kant. Va ser alumne d'en Heidegger amb qui va tenir un breu romanç. Va viatjar diverses vegades a Jerusalem, en un d'aquests viatges, va fer la crònica del judici al nazi Adolf Eichmann encàrrec d'un diari americà. Després d'aquest judici, va escriure un llibre “Eichmann a Jerusalem” on va fer pública la col·laboració dels Consells jueus amb els nazis, durant l'Holocaust.

Aquesta declaració no va agradar a molta gent i amb aquest escrit, es va guanyar molts enemics, entre ells, en el món acadèmic jueu que la van considerar una traïdora. Va perdre alguns grans amics que, no van tolerar els seus criteris.

No coneixia l'existència d'aquesta gran dona intel·lectual i lliure que, m'ha fascinat sota l'excel·lent interpretació de l'actriu Barbara Sukowa.

Una història ben narrada, encara que una mica lenta, on et planteja en termes filosòfics moltes qüestions: el fet diferencial jueu, el sense-sentit de l'holocaust; la legitimitat d'algunes accions, com el segrest, per tal de fer justícia; les idees preconcebudes en un judici on el jutjat i tothom, sap la sentència abans de ser dictada..., la intolerància davant de certes veritats que no poden sortir a la llum...

Film interessant i que m'ha agradat. El recomano per aquells que creguin que es pot continuar parlant de nazis i jueus que, el tema no està exhaurit.

Martina opina. HANNAH ARENDT

Ben segur que, l'obra bibliogràfica de Hannah Arendt podria ser molt interessant; aquesta és la protagonista de la pel·lícula, escriu sobre l'activitat política, el totalitarisme i la modernitat aportant moltes idees creatives, transgressores i sorprenents. La trama retrata com ella marcada pel conflicte, durant quatre anys, escriu un llibre titulat: “Eichman a Jerusalem, Un estudi sobre la banalització del mal”.

Tanmateix en un context diferent, podria trobar motius per entrar en matèria i potser fins i tot intentar entendre alguns dels plantejaments, que estic convençuda, que aquesta pensadora va aportar a la humanitat. Però a causa de què estic totalment saturada amb el tema del "Nazisme Alemany" en general, a mi personalment, m'ha semblat una temàtica pesada, redundant i fins i tot fora de lloc. Potser ja que tornem al mateix tema reiteradament quan considero que actualment vivim un context ple de grans temàtiques i sobretot de necessitat reflexiva, artística i cultural.

En definitiva em costa de veure amb bons ulls, o simplement m’avorreix, una pel·lícula que torna a enfocar la temàtica de la memòria històrica, la crueltat humana i estructural, i el post-error. Això si, mantenint l’estil occidental de tutelar el món racionalment. No obstant això, al meu entendre, el "quit" de la qüestió, en aquesta ocasió el tenim en com, l'estat adopta mesures intentant aportar solucions a problemes comuns. Potser avui en dia, aquest concepte caldria reestructurar-lo, ja que considero que l’estat, com a institució i com a límit territorial, es desdibuixa. Probablement que, com a societat ens convé que ho tinguem present i no paguin com sempre, justos per pecadors.

EL IMPOSTOR. Director, Bart Layton

El director, Bart Layton

Núria opina. EL IMPOSTOR

Sense cap reflexió i espontàniament diria, que aquest és un documental lleig que, tracta un tema lleig i on tot allò que hi passa, és lleig..., però pensant una mica veus que les coses no són tan senzilles.

Tenim un tema, la suplantació d'identitat, que si que és lleig, però també força complexe. Un director, Bart Layton que tria per fer un documental aquest tema i una història on tot allò que passa sembla absolutament inversemblant. Sembla impossible que algú s'hagués cregut mai que, aquell noi que volia fer-se passar per un altre, ho era, i se l'hi assemblava en alguna cosa. Però, va passar.

En Bart Layton ens presenta un documental on genera moltes preguntes, gairebé cap resposta i poc judicis de valor..., tota la resta, que és molt, ho deixa per l'espectador, cadascú que espavili, amb aquesta història.

Potser, l'única cosa que ens deixa clara és que, l'impostor és algú que busca ser qui no és i que vol ser estimat al preu que sigui i ho va provant..., a la llarga, no li surt massa bé.

Interessant aquest documental i la manera d'enfocar-lo. Incita a filosofar sobre moltes qüestions que deixa surant.

Martina opina. EL IMPOSTOR

Quan decidíem quina pel·lícula veuríem aquesta setmana vaig dir-li a la Núria que m'interessava aquesta opció de la cartellera, ja que creia que l'ocultació de la identitat s'està convertint en una de les grans pors de la societat actual. Pensava segurament amb Internet i en el molt que preocupa com donar un tractament adequat a aquest aspecte de la identificació a la comunitat de juristes.
 
Realment aquest thriller-documental és obscur i explica moltes coses en una mateixa narració, per tant, al meu entendre es tracta d'una obra artística on el gran pes recau en l'historia explicada. Realment els recursos cinematogràfics permeten capgirar l'ordre cronològic d'un historia real. D'un home que actualment està totalment reinserit socialment, però que anteriorment va passar per terribles conflictes personals fins a trobar-se amb ell mateix i acceptar quin era el seu paper en aquest món.


La història et remou per dins i et situa en un escenari impersonal, fred i internacional, on les relacions diplomàtiques han donat massa pes al procediment i en conseqüència, passen veritables barbaritats. Un món on estem connectats per tot tipus de mitjans de transport i fins i tot de relacions institucionals entre països. Però, on malauradament hi ha moltes persones que en el seu camí individual pateixen moltes dificultats psicològiques, fins a poder viure amb una mínima tranquil·litat.


Aquesta pel·lícula anglesa dirigida i amb guió de Bart Layton és una profunda reflexió sobre les entranyes humanes i el valor de la identificació. Un cop havíem gaudit del film i ens vam entaular, ens va proporcionar un fervent debat sobre el valor que en una societat lliure i democràtica hauria de tenir el fet de poder atribuir a tots i cada un dels actes que realitzem a una persona identificada. Definitivament, crec que és una opció recomanable per els que els hi agraden les històries que permeten dir, que la realitat pot superar la ficció

STOKER. Director, Park Chan-Wook



El director, Park Chan-Wook



Núria opina. STOKER

Aquesta pel·lícula podríem considerar que està ben feta i que el seu director ha intentat fer una revisió del triler psicològic des de la modernitat. Però a mí, ni m'ha interessat, ni m'ha agradat. Això si però..., tot està tan pensat i repensat que, la pel·lícula, resulta excessivament ensucrada i esteticista, que seria tant com dir que, busca tant un bon resultat estètic que l'acaba malversant. Una altra cosa important és que, no sap crear suspens, ni intriga, ni res, simplement es recrea amb la càmara i les actrius, per acabar fent una pel.lícula, el resultat de la qual és que, no sap ni implicar, ni emocionar a espectador i que resulta massa freda i pedant.

Deu ser una pel.lícula per moderns que encara no han descobert en Hitchcock, que ho feia molt bé sense tants mitjans.

Martina opina. STOKER

L'etiqueta d'aquesta pel·lícula és la de "TRILER PSICOLOGIC" denominació un tan agosarada, tenint en compte al meu entendre que, malgrat és una freda història d'humans amb cor només per viure i potser una metàfora de la malicia humana, de ritme en té poc i de misteri el just i necessari, d'un tipus de cinema que compleix tots els convencionalismes acadèmics i patrons estètics, haguts i per haver, però la qual cosa i definitivament, no és el meu estil.

En primer lloc, vull dir que, és el tipus d'obra cinematogràfica on tots els actor@s són molt guap@s, on l’estètica és fabulosa i on l’escenari és de conte i tothom viu en mansions espectaculars, té cotxes vintage i la seva condició humana és complexa. Per tant, considero que té tots els ingredients per ser una opció recomanable per una ocasió en la qual l'espectador busca aquest estil de coses.

A més comentar que aquesta creació dirigida per Park Chan-wook i escrita per Wentworth Miller m'ha decebut del tot, ja que, tinc molt bones memòries de "Old Boy", la qual considero una obra mestra, d'aquestes que et posa els pèls de punta, però que busca aquest sentiment intencionadament i pel meu gust de forma adequada. Però en canvi en aquesta nova producció, Stoker, únicament m'ha deixat un cert mal cos durant els 10 minuts després de sortir de la sala. Llavors he entès el que em passava i era que, m'havia desagradat del tot, el fet que hem projectessin violència de sang i fetge, i una narració del tot insípida, amb pantalla gran i havent pagat entrada.

En definitiva, que jo no vull aportar més comentaris al respecte, ja que, no tinc masses bones paraules en relació a aquest film i sobretot no tinc ganes d'intentar recordar-ne detalls ja que com que opino que la memòria és selectiva i majoritàriament acull bones experiències, avui jo ja estava quasi bé a punt d'oblidar-me'n del tot.