dilluns, 25 de novembre del 2013

Núria opina. BLUE JASMINE.

Els que som seguidors incondicionals d'en Woody Allen no ens perdem cap de les seves estrenes i abans que estiguin en cartellera, ja estem frisosos per veure què és el què ha fet. Però no és només això, sinó que, li perdonem totes les pífies que ha fet, en defensa de la seva genialitat evident, mostrada en totes les seves bones pel·lícules.
Aquesta, ha estat una pel·lícula molt elogiada per tota la crítica occidental- que és la que conec-, després del seu desafortunat periple- segons forces crítics- per Barcelona, París i Roma, Tothom celebra el seu retorn als retrats de personatges femenins i a les seves "neures" de sempre...
En aquest film ha fet un bon retrat de la condició humana i de les diferències de classe. Per mitjà de les seves dues protagonistes, una dona que ha perdut el seu estatus de dona acomodada i la seva germana que sempre ha sigut de la mateixa classe, dels que no compten per res. Què tenen en comú aquestes dues germanes?, moltes petites coses, però la més important és que cap de les dues tria bé els seus amors i són incapaces d'abandonar la seva espiral existèncial.
Després d'haver fet 48 pel·lícules, de les que he vist la major part, li puc reconèixer  a aquesta, tots els seus mèrits, però a mi, se m'ha fet una mica avorrida i  massa previsible. Tampoc li he trobat res d'excepcional.

Malgrat tot, si l'any vinent torna a estrenar film, probablement el voldré veure...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada