Pel·lícula
que et sacseja, no pel tema que és més vell que l'anar a peu:
l'amor, la passió amorosa, l'exaltació del descobriment i la
desesperació de la ruptura.
Hi
ha amors, com el d'aquesta història, d'intensitat alta o molt alta
que, es donen normalment a la juventut i et marquen per la resta de
la teva existència.
L'Adèlè
s'hi entrega generosament, sense limitacions, davant d'una Emma que
en sap més que ella, tant del sexe, com de l'amor, com de la vida.
Segons
Fabien Baumann, crític de la revista Positif, després de 120 anys
de cinema, aquest film redefineix les escenes d'amor de tot el cine.
Hi
estic totalment d'acord.
Escenes
de sexe evident i explícit, filmades en primers plans i primeríssims
primers plans, on dos cossos joves i bells es passegen per davant de
les nostres cares..., on els poros de les seves pells s'obren i suen,
transpiren, els seus cossos sospiren i cauen extenuats pel neguit i
l'esforç, i al final, la recompensa, la satisfacció final de
l'orgasme..., sense música de fons, amb els únics sons sorgits de
les seves boques i dels rebrecs dels seus cossos, en un acte
d'acoblament, d'entrega i devoció mútua.
Amb
tot aquest rebombori sensual, la pel·lícula t'arrossega fins els
racons més íntims de les nostres passions amoroses que, tots haurem
patit en algun moment de la nostra vida.
Gràcies
Adèle Exarchopoulos per la teva entrega genial en aquest paper i a
la Léa Seydoux per seguir-te tan diligentment..., i com no, al
Keniche per la seva valentia en fer un plantejament tan agosarat de
pel.lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada