diumenge, 21 d’abril del 2024

LOVE LIES BLEEDING. SANGRE EN LOS LABIOS.Directora Rose Glass.

ÉS UNA EXCEL·LENT MANERA D'EXPLICAR UNA HISTÒRIA D'AMOR, EN EL FONS MOLT ROMÀNTICA, ENTRE UNA ASPIRANT A CULTURISTA INCAPAÇ DE CONTROLAR ELS SEUS IMPULSOS MÉS VIOLENTS I UNA JOVE QUE PORTA UN GIMNÀS I QUE NOMÉS ASPIRA QUE NO LESQUITXI LA CRIMINALITAT FAMILIAR(...) POT SEMBLAR QUE LA PEL·LÍCULA TÉ CONSTANTS SORTIDES DE TOT, PERÒ, AQUEST ÉS EL DISPOSITIU TRIAT PER LA DIRECTORA.
Escrit per Quim Casas a Dirigido por..., abril 2024
SANGRE EN LOS LABIOS ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LA VIOLÈNCIA, PERÒ TAMBÉ SOBRE L'AMOR I LA TRANSFORMACIÓ DELS COSSOS. UNA PEL·LÍCULA FELIÇMENT DESBARATADA, UN TREN A PUNT DE DESCARRILAR, UN ENCREUAMENT ENTRE THELMA I LOUISE I HULK, EXAGERADA PERQUÈ VOL.
Escrit per Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2024.

Guió, Rose Glass i Werònica Tofilska.
EUA i UK, 2024.
Duració, 104 minuts.

SINOPSI

Jackie està decidida a triomfar com a culturista i va cap a Las Vegas per participar en una competició.
Pel camí s'atura en un petit poble de Nuevo México, on coneix a Lou, la solitària gerent d'un gimnàs local. El pare de Lou és un traficant d'armes que dirigeix el clan criminal de la zona. Jackie i Lou s'enamoren i la seva relació es veu involucrada en situacions molt violentes i les maquinacions de la família de la Lou.
Filmaffinity
La directora Rose Glass, i les actrius Kristen Stewart i Katy O'Brian.

DE LA DIRECTORA
Amb un film extrem, abans de pandèmia, sobre malalties, infermeres, religions i venjances, Saint Maud.
Ara, la realitzadora britànica Rose Glass fa el salt a l'indie nord-americà al costat de Kristen Stewart, amb una pel·lícula que juga amb tons i gèneres, sempre al límit.
Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2024.
Explica aquesta que, és un estudi de les qualitats egoistes i parasitàries de l'amor i les formes que poden fer-te sentir excitada, malalta i terroritzada al mateix temps.
Paraules de la directora recollides per Fotogrames, abril de 2024.

NÚRIA opina.

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que proposo a la Martina que anem a veure, que no em fa mandra, però tot i que la vull veure, sé que no m'agradarà gaire.
Ja que, és un film que treballa amb la sordidesa, la violència i que mostra les parts més repugnants de l'ésser humà com a matèria dominant de la història i després, perquè no ens suïcidem, ens aporta algunes espurnes lluminoses.
Crec però que aquestes pel·lícules s'han de veure, no per plaer, sinó tot el contrari, per situar-nos en la zona de la incomoditat i el malestar i plantejar-nos qüestions, sobre el món que vivim i el sentit de la nostra existència i conèixer altres existències, en un món de seguretat com és el cinema que, altrament ignoraríem...
Avui dia les pel·lícules, són força literals, t'expliquen una història que ni jutja, ni aconsella, ni dóna lliçons i a partir d'aquí cadascú que es munti el discurs que vulgui, o simplement cap que, és el que passa la major part de les vegades. Tot plegat, per acabar emetent un judici tan banal com, m'ha agradat o no m'ha agradat i sembla que aquesta afirmació sigui suficient per sentenciar o encimar qualsevol obra artística, trist, simplement trist.
Un altre prejudici que aparegut i sembla que, també tingui vigència de norma estricta i que tothom ha de complir, és el que tot ha de ser políticament correcte i si trenques la norma, passaràs a ser un proscrit o proscrita.
Doncs en aquesta història, còctel infumable pels que busquin eclecticisme, correcció i elegància, ho barreja tot, amor lèsbic, thriller, violència, venjança, corrupció, desig de superació, somnis, relacions familiars, somni americà en decadència, armes, gore, humor negre, pulp i queer, etcètera; amb un ritme intens i força frenètic.
Una directora interessant per anar seguint, ja que, té el seu propi criteri i no té péls a la llengua.
Només pels i les que, volen esbrinar cap a on tiren algunes narratives queer de dones i creuen en l'amor romàntic com a mite de salvació.

MARTINA, opina.

Tot i que nosaltres ens hem divertit, aquesta proposta diria que es tracta d'un particular thriller polític, estripat de mena i amb una mica de tot. Una història d'amor passional, tòxic i que desmunta el sentit de l'efecte que defensen dues grans actrius.
Val a dir que per mi pretendre explicar l'experiència que procura aquest relat és difícil, perquè diria que clarament es nega a seguir cap mena de patró, combina molts registres i ho fa amb un caràcter particular.
Comentant amb la Núria, en acabat, el que ens hauria suggerit, sincerament no sabria dir on vam arribar. De fet, ens preguntàvem quin era el seu públic objectiu, ja que la major part del temps es connecten l'erotisme, amb la construcció d'uns personatges inadaptats que remen contra corrent i la crítica cap a un ambient obcecat on viure perd el sentit.

Fitxa completa i altres informacions a:
Interessant i curt relat sobre aquest film de Dies de Cine TV2: 



Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 16 d’abril del 2024

EUREKA. Director, Lisandro Alonso.

UNA NOSTÀLGIA QUE PROVÉ DEL FET QUE, ARA COM ARA, CADA VEGADA ÉS MÉS DIFÍCIL EXPERIMENTAR LA SOLEDAT COMPARTIDA I ALLIBERADORA D'UNA SALA DE CINEMA QUE ENS PERMET SUBMERGIR-NOS SENSE CAP FRE EN EL NOSTRE JO.
Frase escrita per László Földényi en el seu llibre “Elogi de la melancolía”.

Film vist en el marc del Festival D'A Barcelona: https://dafilmfestival.com/programacio/

Guió, Lisandro Alonso, Fabián, Martín Camano.
Argentina, 2023.
Duració, 146 minuts.

SINOPSI

Alaine, és oficial de policia a la reserva de Pine Ridge i després d'una nit turbulenta i molt enfeinada, cansada decideix deixar de contestar la ràdio. La seva neboda Sadie, que viu amb ella, cansada d'esperar-la decideix emprendre el seu viatge amb l'ajuda del seu avi: volarà fins a sud-Amèrica i tot serà diferent quan escolta els somnis d'un grup de gent que viu al bosc.
El director Lisandro Alonso i l'actor Viggo Mortensen.

NÚRIA opina.
Una història que furga en els racons més sòrdids de l'ànima humana, per mitjà del reconeixement de la foscor, de la que no podem fugir. Malgrat els enganys, les mentides i els maquillatges, no podem fugir, ja que, sura quan menys ho esperem.
Coneixent-la podem intentar allunyar-nos.
La foscor, malgrat la paradoxa, és llum. Entendre la foscor del món i reconeixes amb els altres, a través d'aquesta, ens fa sentir part d'un tot on la nostra sort, no pot ser mai la dissort dels altres.
El reconeixement de la nostra pertinença a un tot, ajuda a veure que casualment ens ha tocat un lloc i si és força profitós podrem ser agraïts i generosos amb els qui no han tingut tanta sort.
Hi ha una frase clau per entendre l'estructura i contingut del film, que diu l'avi a la seva néta, abans que aquesta emprengui el seu viatge (no és literal):
La vida és espai, el temps és una invenció humana de control...
Pels que els agrada anar al cinema a deixar-se anar i entrar i sortir en els forats i plecs de les històries.

MARTINA opina.

Després de gaudir d'aquesta proposta he arribat a la conclusió que algunes experiències culturals són físiques, perquè el relat en si no avança d'una manera pautada, com podria ser seguir un guió i pel contrari ho fa de manera inconscient. De fet, diria que és immersiu i et sucumbeix en un món totalment desconegut. A més, en ser així, fins més endavant i segurament de manera esglaonada, no podràs intentar construir el que significa i amb el temps potser podràs anar tenint memòries en imatges que t'ajudaran a entendre el significat del conjunt.
Pel meu gust dit en poques paraules aquesta proposta és diferent, tomba d'una manera imprevista i explica extrems vitals dels quals crec que se'n sap molt poc. Et procura un viatge sensorial, on la naturalesa, tant en imatges, com sons, com entorns, prenen protagonisme. Al meu entendre, així, qüestionen el sistema en el qual la humanitat conviu en aquests ecosistemes durs de condicions.
Per mi ha sigut inquietant, reconec que fins i tot desconcertant i confesso que no grat del tot. No obstant m'alegro molt d'haver-la pogut gaudir i d'haver-ho fet al costat de la meva fantàstica mare.

Fitxa completa i altres informacions: 
Entrevista curta amb aquest interessant director:


Publicat per a Cap comentari:

divendres, 12 d’abril del 2024

PUAN. Directores, María Alché i Benjamín Naishtat.

LA PEL·LÍCULA SEGUEIX AQUESTA TRADICIÓ TANT ARGENTINA DE CANALITZAR PER MITJÀ DE LA COMÈDIA LA PROTESTA SOCIAL I LA REFLEXIÓ POLÍTICA.
Escrit per Laura Pérez, en una entrevista a Sbaraglia, per Fotogrames,abril 2024.
SENSE POSAR-ME SOLEMNE NI PRETENSIÓS, EM SEMBLA QUE PER MITJÀ DEL CINEMA, L'ART I EL TEATRE, HOM POT GENERAR COSES.
Paraules de Leonardo Sbaraglia, recollides per Laura Pérez, per Fotogrames, abril 2024.
ALTERNA AMB ENGINY DIVERSOS REGISTRES DE COMÈDIA (de la més intel·lectual a la més física) PER REIVINDICAR AMB TANTA FERMESA COM AFECTE, LA LLUITA PER ALGUNA COSA TAN VALUOSA I ESSENCIAL, COM L'ACCÉS A LA CULTURA.
Escrit per Desirée de Fez, per Fotogrames, abril de 2024.

Guió, María Alché i Benjamín Naishtat.

Argentina,2023.
Duració, 109 minuts.
Premi al millor guió, Festival de Donostia 2023.

SINOPSI

Marcelo (Marcelo Subiotto) un home d'uns 50 anys, ha dedicat tota la seva vida a
l'ensenyament de la Filosofia a la facultat de Filosofia i Lletres de Buenos Aires, la PUAN. Quan el seu cap de càtedra, mentor i company, mor inesperadament, ell pensa que serà el seu successor i heretarà la titularitat de la càtedra que deixa vacant. Però, Rafael Sujarchuk (Leonardo Sbaraglia) un brillant i seductor col·lega que acaba de torner d'Alemanya, pretén disputar-li la càtedra.
Tret de Filmaffinity.
Les directores María Alché i Benjamín Naishtat.
DE LA DIRECCIÓ...
Alché i Naishtat fan una cosa, avui tan exòtica com proposar-nos una comèdia accessible, emotiva i sobretot divertida sobre la importància de la cultura, les idees i l'educació.
Escrit per Desirée de Fez, per Fotogrames, abril de 2024.
Directores de “Familia sumergida”(2018) i de “Rojo”(2018), respectivament, aquest cop canvien de registre per oferir-nos una proposta més lleugera i també més agraïda en termes populars.
Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2024.

DEL GUIÓ

(...)un guió concebut amb tots els trucs de la fusteria artesanal més consolidada.
Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2024.
Aquesta comèdia dramàtica amb pinzellades socials va guanyar el premi al Millor Guió, en el festival de Donostia, 2023.
Escrit per Laura Pérez, en una entrevista a Sbaraglia, per Fotogrames, abril 2024.

NÚRIA, opina

M'he divertit força anant a veure aquesta pel·lícula que explica a través d'un professor de filosofia, brillant, tímid i molt abstret amb la seva tasca acadèmica, les picabaralles no gens elevades i molt mundanes que es donen en les facultats de l'àmbit acadèmic en el moment d'assolir o repartir càrrecs.
Les autores aprofiten també aquest context per explicar la situació política del moment a Argentina on les Universitats van deixar de tenir recursos i van tancar.
Comèdia intel·ligent i simpàtica i malgrat la temàtica no gens pretensiosa.

MARTINA opina.

Potser aquesta aposta sembla simplement espontània, radiant i construïda amb un relat eloqüent de persones amb ànima. Però, a més crec que, significa un brindis a la institució educativa, a les persones que creuen en aquest apoderament dels individus gràcies al pensament lliure i un homenatge als que es desviuen per lluitar per les coses col·lectives. Amb humilitat i apuntant a com saber que es vol, no sempre significa complir amb les expectatives del que hauries cregut voler assolir.
A ritme de marxa lleugera la història avança fluida, amb moltes converses interessants triades amb molta cura entre els personatges centrals, que són el professorat d’una facultat de filosofia que fa aigües, quan la societat ha cedit i el govern deixa de creure-hi i finançar-ne l'estructura.
Feta amb to humorístic, molt color i persones construïdes autonòmament, arribes al final del trajecte, havent-hi divertit i t’emportes segur molts pensaments per anar-los paint al llarg dels dies següents.

Fitxa completa a Filmaffinity:
Roda de premsa al Festval St. Sebastià, 2023:

Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 31 de març del 2024

THE IRON CLAW. EL CLAN de HIERRO

UNA DE LES GRANS VIRTUTS DEL CINEMA DE DURKIN ÉS LA SEVA CAPACITAT PER CONSTRUIR ATMOSFERES. EL CINEASTA CREA LES CONDICIONS NECESSÀRIES PERQUÈ CADASCUNA DE LES SEVES HISTÒRIES RESPIRI AMB AIRE PROPI, FENT QUE L'ESPECTADOR FORMI PART DAQUEST UNIVERS, ATRAPANT-LO.
Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica a Caimán CdC, març 2024.

Guió, Sean Durkin

Regne Unit, EUA, 2023.
Duració, 132 minuts.

SINOPSI

Ambientada als anys 80, s'inspira en la història real d'una família Von Erich, en la que el pare i – seguint el seu testimoni, l'entrenament i mandat- els seus quatre fills es van dedicar a la lluita lliure.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

El director, Sean Durkin.

EL DIRECTOR

Menys conegut del que deuria, Sean Ddurkin és un cineasta interessantíssim tant com director ( de cinema i de TV) i guionista, com impulsor de projectes d'altres.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
DUES LÍNIES de REFLEXIÓ que es REPETEIXEN en els SEUS FLIMS:
Una, el seu treball sobre la complexitat i, sobretot, sobre les parts fosques de l'ésser humà, tant si és víctima com si és botxí.
L'altra, el seu afilat estudi sobre les dinàmiques d'una comunitat i dels seus diferents mecanismes, sobretot d'aquells, més perversos que, poden activar-se en un grup de persones, en aquest cas la família.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024

NÚRIA, opina.

És d'aquelles pel·lícules que pel que diu la ressenya, jo no aniria mai a veure; massa somni americà de superació esportiva, massa mascles i massa testosterona... Doncs, no us deixeu enganyar perquè tot això és només una aparença, la pel·lícula va a fons amb moltes qüestions i ens podem quedar amb la que vulguem, però això sí, no quedareu indiferents.
A partir d'aquí, ens podem quedar en l'evidència d'allò que explica el film o continuar rumiant per qüestionar-nos moltes coses que estan davant nostre i que moltes vegades no les volem veure, llevat que sigui per criticar les actituds dels altres que, és el més fàcil de fer i menys dolorós.
Mentre l'anava veient i en un moment determinat em va fer pensar en “Les virgenes suicides” de la Sofia Coppola, li vaig trobar moltes coses en comú: un grup de fills sotmesos a les expectatives que sobre ells té el seu pare i això va creant un ambient asfixiant i destructiu que va aclaparant i es va instal·lant en la família, sense que a ells els arribi la consciència que això està passant. Després, i com faig sempre quan ja he visionat el film, em documento per poder fer aquest blog, he vist que la Desirée de Fez, en la seva crítica a Fotogrames, també estableix aquesta relació.
Com que es basa en una història real, té un final feliç, que a mi, com sempre m'ha alleujat – m'agrada que les coses s'acabin bé, encara que, això a vegades no és possible- però també m'ha molestat, ja que, em fa la sensació que una vegada més, m'estan enganyant i manipulant...
Per les que voleu reflexionar sobre el somni americà dins el negoci de l'esport, les complicades relacions familiar i les seves jerarquies, poders i rols... i altres coses que ben segur descobrireu, endavant!
Aquesta és la vostra pel·lícula.

MARTINA opina
Aquest relat biogràfic esportiu ens situa als anys vuitanta, a la vida del lluitador professional Kevin Von Erich i la seva família. Ho fa amb aquesta pàtina americana que a mi personalment m’inquieta, perquè considero que juga amb els sentiments del públic, però sobretot perquè crec que sovint emet missatges contradictoris, o que jo no entenc. En aquest cas, la carrera esportiva del personatge protagonista és una proesa, amb zones fosques i d’altres brillants, la família per ell és això mateix. Vull dir, passant d’un extrem a l'altre, únicament amb la crònica de les coses meravelloses i les horribles.
No obstant això, el trajecte per aquest relat, per mi s’ha fet interessant, perquè davant d’aquesta estridència, inevitablement transites per molts estats emocionals diferents i de forma totalment extravagant. Almenys jo, mentre succeïen fets, pensava en morals senzilles, explicacions a les quals segur que tots podríem trobar-li cabuda humana; com pot ser, la necessitat pura a lluitar per un èxit banal. O també, com un altre exemple, a l’absurditat de seguir el lideratge d’un patriarca que pretén estendre el seu ego en els seus successors.
Confesso que en conjunt, em sembla una proposta diferent i estimulant, on veure la testosterona palpitant i la curiosa realitat darrera de l’entreteniment dels altres. Dos ingredients que et col·loquen fàcilment, en un lloc còmode, on detestar-ho per igual. Així que novament, només puc concloure, que encara no tinc clar que busca. Ja que tant podria definir-la com una invitació a jutjar la moral de la família, però també com una mostra de la fragilitat humana, construint personatges que semblen animals salvatges i es perden per la necessitat de reconeixement social en una estructura social basada a satisfer les necessitats dels altres.

Fitxa completa i crítiques:

UNA POSADA EN ESCENA PER POTENCIAR LA NATURALESA EN CONFLICTE DELS PERSONATGES I L'AMBIVALÈNCIA DELS LLAÇOS QUE ELS UNEIX.
ÉS INTERESSANT PER COM EXPLORA DES D'ALLÒ MÉS EXTREM L'AMBIVALÈNCIA DE LA FAMÍLIA:”AJUDA I EL MATEIX TEMPS T'OFEGA”AQUÍ, ES CONVERTEIX EN UN DOLORÓS “ET VOL I AL MATEIX TEMPS ET MATA”
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

QUE ENS DIU QUÈ ÉS EL MILLOR I PITJOR DEL FILM, DESIRÉE de FEZ a FOTOGRAMES

El millor: la contundència que Durkin explora el dolor dels personatges.
El pitjor: perdre-se-la sota la sospita que és una pel·lícula biogràfica més.  




Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 18 de març del 2024

ROBOT DREAMS. Director, Pablo Berger... d'una novel·la gràfica de Sara Varon.

AMB LES SEVES IRREGULARITATS EN PART PROPICIADES PEL DISPOSITIU NARRATIU ESCOLLIT, ÉS UN TREBALL QUE EMANA TENDRESA SILENT, CINEFÍLIA I PARADOXALMENT HUMANITAT, PER RECORDAR-NOS EL FRÀGIL QUE POT SER UNA AMISTAT.
Paraules escrites per Fernando Bernal a la crítica per Caimán CdC, desembre de 2023.
COM VA DIR GUILLERMO del TORO, EN RECOLLIR EL SEU ÒSCAR PER PINOTXO: HEM D'ACABAR AMB EL PREJUDICI DE QUE L'ANIMACIÓ NO ÉS UN GÈNERE, ÉS UNA ALTRA MANERA D'EXPLICAR HISTÒRIES.
De l'entrevista de Juan Pando amb el director, a Fotogrames, desembre de 2023.
EN AQUESTA NOVA PEL·LÍCULA DE PABLO BERGER LA PARAULA ES RETIRA PER DONAR PAS AL MUTISME, A LA (PODEROSA) EXPRESSIVITAT DELS GESTOS, LES GANYOTES I ELS MOVIMENTS.
Escrit per Joaquín Torán a Dirigido, gener de 2024.

Guió, Pablo Berger a partir de la novel·la gràfica homònima de Sara Varon.

Animació, Benoît Feroumont.
España, França, 2023.
Duració, 90 minuts.

SINOPSI

Ambientada a la Nova York dels anys 80. Un gos que viu sol i cada dia menja els mateixos macarrons precuinats. Es compra un robot per muntar i aquest es convertirà amb el seu millor amic. Junts ballen break dance, patinen al Central Park i es banyen a Conney Island. Fins que un dia el destí els separa.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica a Fotogrames, desembre de 2023.
El director, Pablo Berger i la seva parella Harami.
TREBALL de GESTACIÓ
Sis anys ha necessitat Pablo Berger per acabar la seva sexta pel·lícula i la primera d'animació en 2D.
Onze anys després de Blancanieves, Pablo Berger torna a incidir en el silenci com a màxima forma d'expressió.
Escrit per Joaquín Torán a Dirigido, gener de 2024.
La creadora del còmic, Sara Varon.
D'ON HAN TRET AQUESTA HISTÒRIA. NARRATIVA
Basada en la novel·la gràfica de la creadora nord-americana Sara Varon, és la seva primera pel·lícula d'animació, però malgrat el canvi de gènere, manté una certa connexió temàtica i formal amb els seus films anteriors.
Com a Blancanieves, torna a prescindir dels diàlegs, una forma de respectar el plantejament de l'obra que adapta, però també d'abraçar una opció narrativa basada en l'expressivitat dels gestos.
De l'entrevista de Juan Pando amb el director, a Fotogrames, desembre de 2023.

NÚRIA, opina.

Aquesta pel·lícula de dibuixos animats, és un pastisset bo i ben elaborat, una obra estranya en un món fílmic on abunden les maneres molt carregades i plenes de missatges ocults foscos i de sobte ens trobem amb una història bonica, trista i lluminosa, sobre la necessitat que tenim tots d'estimar i ser estimades.
Aquesta sí que és el que diem una pel·lícula per tots els públics, on tot és tan net que cadascú en traurà allò que vulgui sense necessitat de polemitzar amb la visió de l'altre.
El robot que surt en aquesta història no té res a veure amb el monstre de la intel·ligència artificial que ens pot ser de gran utilitat, però que pot tenir una força per aniquilar moltes coses i per crear-ne de noves que desitjo que siguin bones per la humanitat en general, però que la veritat i tal com van les coses, no n'espero massa res de bo.
El robot en qüestió és un ésser que té capacitat d'aprendre del seu entorn i se sent captivat per tot allò que veu i que és innocent, generós i no desconfia dels altres...
No m'estranya que no hagi guanyat cap Oscar, no és el model que agrada ara, massa ben elaborat, simple i gens pretensiós.
A vegades anem al cinema, per desintoxicar-nos de tot allò que ens anem empassant cada dia, però també podem anar al cinema per veure i admirar una obra simple i minimalista carregada de llum que ens abocarà a la melangia de les coses bones d'aquesta vida com són l'amor i l'amistat.

MARTINA, opina.

Vam coincidir que ens venia de gust optar per aquesta proposta, així que amb la tria feta, ens vam trobar al cinema Texas. Aquest espai del barri de Gràcia que hem recuperat i el que al meu entendre ens perfila d’una manera clara la vivesa de les activitats que signifiquen experiències col·lectives en l’actualitat.
El relat és tendre, dinàmic i universal. De fet, diria que és una faula disponible i per tots els públics. On la soledat, que clarament ens ocupa i preocupa, és tota l’estona present, fins i tot evoluciona i d'alguna manera s’emancipa. Tot i això, a mi personalment no m’ha portat enlloc ancestral, ni m’ha posat cap filtre que em facilités cap gaudi particular.
En resum, només he de dir que per mi és una historieta, resolta amb aquella idea de sempre fer latent que és conscient. On els personatges, diluïts en elements imaginaris que podrien ser perfectament humans. Que galopen sense afany i amb una lleugeresa que s'intensifica amb una bonica estètica i un fil musical suau.

Totes les informacions a Filmaffinity:
Entrevista Pablo Berger:
Entrevista en el marc dels premis Goya:










Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 12 de març del 2024

A THOUSAND and ONE. Directora, A.V. Rockwell

LA FLAMANT GUANYADORA DEL SUNDANCE, L'ÒPERA PRIMA DE LA DIRECTORA A.V. ROCKWELL, DESTIL·LA SENSIBILITAT I DURESA, GRÀCIES A UNES ACTUACIONS BRILLANTS, ON DESTACA L'ESPLÈNDIDA CANTANT I ACTRIU TEYANA TAYLOR. UN DRAMA COLPIDOR SOBRE LA RECERCA DE LA IDENTITAT, EL FUTUR I LA FAMÍLIA EN UNA NOVA YORK QUE VEIEM CANVIAR AL LLARG DELS ANYS.
Tret del programa de mà del festival.

Guió, A.V. Rockwell

EUA, 2023.
Duració, 1 hora i 57 minuts

SINOPSI

La Inez segresta el seu fill Terry dels serveis socials i, tot i les dificultats, es compromet a donar-li les oportunitats que creu que mereix un noi afroamericà
Tret del programa de mà del festival.

La directora, A.V. Rockwell.

NÚRIA, opina.

Aquesta pel·lícula no està de moment a la cartellera perquè l'hem vist en el marc d'un dels nombrosos festivals que fan a Barcelona al llarg de l'any, en aquest cas era cinema americà d'autor.
Sense saber-ho, hem triat una bona pel·lícula, bonica, molt dura i autèntica, amb format de thriller, que et manté atenta i interessada durant tota la història, gràcies a unes bones actuacions, un bon guió i un bon ritme.
Explica les bones intencions d'una dona que no ha tingut, ni té una bona vida, però ella no vol reproduir aquest esquema i s'esforça ajudada de la seva parella per no reproduir en el nen el mateix model i oferir-li l'oportunitat que ella no ha tingut, una noble i valenta aposta, molt admirable.
Vaga la pena apuntar-la per veure-la quan es pugui, encara que sigui en streaming.

MARTINA opina.
Darrerament hem enganxat algunes propostes al cinema Girona que ens ha commogut i sobretot recordat que en aquest petit local projecten propostes inèdites i originals. Gairebé amb la sala plena, hem gaudit d’aquesta peça d’art, curiosa de principi a fi.
En concret aquesta lluminosa història, no revela les claus suficients per descobrir el conflicte que presenta, fins ben immersa la seva trama, que galopa amb força. És capaç de mantenir la història en suspens, gràcies a una successió de fets que flueixen mitjançant uns personatges que evolucionen, erren i ens situen en un context del qual potser no es parla prou. El repartiment és magistral i acompanya aquest procés amb una bellesa natural que brilla, gràcies també a una posada en imatges llampants i intrèpides.
Crec que és difícil quedar indiferent, però sobretot m’agrada el que m’han tornat a explicar de manera diferent, quan un cop més queda demostrat que, l’amor és l’únic antídot aspre i col·lectiu que ens pot acompanyar. Una opció necessària en el temps que corren, per aprendre a no jutjar tant, i potser limitar-se a viure serenament mentrestant.

Fitxa completa i altres informacions i crítiques a Filmaffinity:

Publicat per a Cap comentari:

Encara que el nostre poder està només en la paraula, intentem fer alguna petita cosa per frenar la GUERRA...

Crec que és molt important que aprenguem d'una vegada i per totes que, les guerres no serveixen per res que són fàbriques de patiment humà innecessari i produït per la manca d'humanitat d'uns éssers que es fan dir homes i que no són res més que vulgars interessats i prepotents assassins que, es creuen amb el dret de disposar de les vides dels altres i fomentar el patiment del gènere humà per tal d'aconseguir diners i poder.
Publicat per a Cap comentari:

dijous, 7 de març del 2024

PRISCILLA. Directora, Sofia Coppola.

PRISCILLA ÉS DE FET UN PAORÓS CONTE DE TERROR SOBRE EL TANCAMENT (FÍSIC I EMOCIONAL) D'UNA ADOLESCENT EDUCADA EN L'AMÈRICA PROFUNDA DELS ANYS SETANTA I ABSOLUTAMENT SUBJUGADA DAVANT EL MITE I LA POPULARITAT D'UN HOME DEU ANYS MÉS GRAN QUE ELLA QUE, DISPOSA DE TOTS ELS PRIVILEGIS. I, JUSTAMENT PER TOT AIXÒ EL SEU PROCÉS DE CONSCIÈNCIA I ALLIBERAMENT NO POT SER MÉS DISCRET I SIGIL·LÓS EN LES FORMES, PERÒ PROFUND I PODERÓS EN EL SEU INTERIOR.
Paraules de Jara Yáñez, en l'editorial de Caimán CdC, febrer de 2024.
UN FILM SOTMÈS A UN BUIDATGE DRAMÀTIC QUE APROPA NOVAMENT EL SEU CINE A L'ESTÈTICA DE L'AVORRIMENT D'ANTONIONI, EN UN GEST DE RADICALITAT AMAGADA DARRERE D'AQUESTA ESTÈTICA TAN EXQUISIDA.
Escrit per Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Fotogrames, febrer de 2024.

Directora: Sofia Coppola.

Guió: Sofia Coppola (sobre les memòries de Priscilla Presley).
Duració: 113 minuts.
EUA, 2023.

SINOPSI

Elvis i Priscilla es coneixen a 1959, ella té 14 anys i ell 24. Ella s'enamora i resta pendent d'ell... Després de set anys i mig de festejar, es casen 1 de maig de 1967 i tenen una filla el 1 de febrer de 1968. A poc a poc Priscilla es va fent conscient de quin és el seu paper en aquesta relació i decideix marxar. Aquesta narració està basada en els diaris de Priscilla Presley.
L'actriu Cailee Spaeny amb la directora Sofia Coppola.
PER QUÈ SOFIA COPPOLA HA SIGUT CONSIDERADA SEMPRE , PER LA CRÍTICA MASCULINA, COM UNA DIRECTORA TOVA?
Durant anys des del seu debut el 1999 amb la seva òpera prima, “Las virgenes suicidas”- una meditació somniadora sobre la desgana i la confusió de les adolescents- els films de Sofia Coppola, han sigut considerats, sobretot pels crítics homes, com a massa toves i lleugeres i poc serioses. El seu èxit era atribuït al fet de tenir un pare famós. Però ella d'això mai s'ha queixat i ha continuat fent les seves pel·lícules amb modestos pressuposts. La seva perseverança ha obtinguts els seus fruits amb una fidel base de fans entre dones joves.
(...)He estat una admiradora de les pel·lícules de Coppola des del seu començament i guardo una rancúnia- que considero sana- a qualsevol que l'hagi abans subestimat. Coppola és una cineasta sigil·losa. El seu toc lleuger és la seva més gran virtut.
(...)Com Coppola sap, una peça, una sabata, un vestit o un flascó de perfum damunt d'una còmoda, poden tenir un significat que va molt més enllà de la seva forma i el seu color. Poden ser una declaració, un manifest. Qualificar-ho de frívol és no entendre-ho. A la fi el món se n'adona.
Escrit per Stephanie Zacharek, “El mundo femenino de Sofia Coppola”, a la revista Caimám CdC, desembre de 2023.
NÚRIA opina
És un film que passa molt bé, no té ni estridències, ni drames i ens explica des dels detalls, i amb un recorregut visual lent, la història d'una nena-noia obnubilada per la idea de l'amor romàntic que, aconsegueix cridar l'atenció de l'ídol juvenil i icona sexual masculina de l'època; què més podria desitjar una nena americana que, ser l'objecte de la icona juvenil de l'època?...
Allò que no sabia la nena és que aquest amor la tindria tancada a casa d'ell, per utilitzar-la quan li vinguis de gust i que com a objecte que ella era, només seria utilitza com a tal i els seus sentiments, desitjos i necessitats, no serien considerats, ja que, un objecte no en té i el propietari l'adquireix per uns altres fins.
Fins que, l'objecte comença a avorrir-se de ser-ho i també comença a considerar alguna altra possibilitat que no només estar a la disposició de l'altre i decideix sortir d'aquesta situació, marxant. A qui, la pregunta és, deixarà de ser un objecte? O passarà a ser l'objecte d'algun mascle que la tracti millor?
Magnífica escriptura dramàtica, d'una situació en què pràcticament no hi ha ni paraules, ni fets nous, però on fem una relectura de qui era Priscilla i descobrim i escoltem la seva paraula no pronunciada.
Bona pel·lícula per sortir de l'estereotip de dona de l'ídol torturada per l'egocentrisme d'aquest i veure-ho des de la quotidianitat de Priscilla, sense el seu amor desitjat.
Per amants masculins, femenins i neutres de les històries de personatges coneguts des d'òptiques diferents, però amb voluntat d'aprofundir més enllà de la simple aparença.

MARTINA opina.

Confesso que aquest relat íntim, que posa en escena les memòries d’un amor contaminat de fama, pretensions i sobretot molta química, m’ha fet patir del començament fins el final. No he pogut relaxar-me en cap moment, i tot i que ara ja han passat dies, encara si hi penso, no ho estic del tot al respecte. Així que suposo, que puc dir, que en mi s’ha aconseguit el que deu buscar i que diria que és denunciar.
Li he trobat sobretot l’estil d’una cineasta, que per mi és valuosa per com explica les històries des de la mirada de les dones, com a perspectiva d’uns temps que elles sols eren participes secundàries de la vida pública. A més, definitivament aquí, no crec que l'artista tingui gens d'interès a descobrir massa de la parella de la protagonista, potser perquè ja es diu tot ubicant-lo en la indústria milionària que l’atrapava i qui més qui menys a més ja tenim al cap, així que passa tot galopant des de la tendra joventut de la protagonista i recorrent la seva evolució fins a entrar en una etapa de joventut sense estar atrapada.
No obstant tot això, potser pel fons, alguna cosa li he trobat a faltar, cosa que tampoc sabria descriure, ni tampoc ubicar del tot. Probablement és el problema de sempre, això de les expectatives, i és que m’ha passat lenta i diria que ha acabat sense anar enlloc. Òbviament, cosa fàcil de dir, acomodada plàcidament a la butaca, però probablement aspirava a més que estar entretinguda, veient allò des d’aquest punt de vista.

Fitxa completa, premis i crítiques a Filmaffinity:
INTERPRETACIÓ CRÍTICA
Per comparació amb altres propostes com la Lanthimos, pot posar en evidència els mecanismes estètics per mitjà dels quals tota aquesta discreció sigil·losa i sense estridències, aquesta subtilitat dels gestos i l'observació pausada i fins i tot, aquesta aparença i frivolitat del cinema de Coppola (davant la verborrea, l'efectisme i l'autoconsciència més exhibicionista de Lanthimos) amaguen una profunda contundència, tota la violència soterrada que els seus personatges femenins pateixen davant una societat heteropatriarcal que, és d'aquesta manera revelada.
Paraules de Jara Yáñez, en l'editorial de Caimán CdC, febrer de 2024.

FEMINITAT, OBJECTES, ESPAIS i ALLIBERAMENT... objectes que amaguen els crits de dones silenciades.

La filmografia de Coppola està ple de retrats de dones que intenten trobar un lloc al món, en el seu món. Per això l'espai domèstic és tan important (...)
Priscilla arriba per viure en un espai d'un home. Allà comença la seva lluita per trobar un espai per ella i els seus objectes entremig dels molts d'ell(...)
Graceland és un aparent lloc de somni convertit en presó: una casa blanca i lluminosa per fora que amaga un quarto claustrofòbic de parets negres on només hi ha espai pels somnis d'un altre.
Escrit per Daniela Urzola, en la seva crítica“Las pequeñas cosas”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.


.

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 29 de febrer del 2024

CANIGÓ 1883. Director, Albert Naudín.

AQUEST PROJECTE “VERDAGUER PIRINEUS” TE LA SEVA GÈNESI LA VOLUNTAT DE VINCULAR ELS TEMPS I DEBATS CONTEMPORANIS AMB EL LLEGAT DE L'ESCRIPTOR. (...)PERMET REIVINDICAR L'APOSTA DE VERDAGUER DE FER DEL CATALÀ UNA LLENGUA LITERÀRIA, SENSE RENUNCIAR AL SEU VESSANT POPULAR.
Tret de la informació sobre el projecte de Verkami i la Fundació Jacint Verdaguer.

Guió, Bernat Gasull.

España, 2023.
Patrocinat i finançat, per la Fundació Jacint Verdaguer i un micromecenatge.

PROJECTE I SINOPSI
Aquest film forma part d'un projecte més ampli anomenat “Verdaguer Pirineus” que, és un projecte audiovisual de filmexplora en col·laboració amb la Fundació
Jacint Verdaguer que, vol donar a conèixer a través del llenguatge audiovisual les excursions i ascensions que va realitzar el poeta Jacint Verdaguer pel Pirineu durant els estius de 1882 i 1883 i són la gènesi del seu poema èpic Canigó.
El projecte que va començar l'any 2016, ja ha fet part del camí tot explicant la primera part de la travessa del 1882, amb la pel·lícula, “Maleïda 1882”.
La segona part de l'aventura la va fer l'estiu de 1883 i és la que s'ha estrenat ara, “Canigó 1883”.
Tret de la informació sobre el projecte de Verkami i la Fundació Jacint Verdaguer.

El director, Albert Naudín
NÚRIA opina
D'aquesta pel·lícula no esperava gaire més del que m'han ofert, però la veritat és que, m'hagués agradat molt que m'haguessin sorprès amb alguna cosa una mica més innovadora. Cal dir que per mi en Jacint Verdaguer és un poeta molt apassionat i és un dels que, m'agrada rellegir de temps en temps.
Com a anècdota divertida del dia que la vàrem anar a veure amb la Martina aquesta pel·lícula, una dona quan es va acabar la pel·lícula va cridar: -quin pal de pel·lícula! A mi aquesta sortida espontània per alguna que segurament no sabia què anava a veure, em va fer molta gràcia.

MARTINA opina

Vaig tenir curiositat per aquesta proposta, en sentir a parlar en una tertúlia radiofònica del projecte promogut en part per la Fundació Jacint Verdaguer, i també sostinguda per una campanya de micromecenatge. Així que sent totes dues amats de l’artista i amb estima per la bellesa natural, aquesta setmana la Núria va acceptar que aquesta fos l’opció elegida.
A diferència d’un projecte anterior de la mateixa direcció, que perseguia recórrer part del territori pirenaic descrit pel poeta en la seva obra, aquest document gràfic s’aventura a captar a més d’aquesta vessant aventurera, a voler oferir un retrat del món intern del personatge i tot recitant fragments de la seva obra relacionada amb imatges dels llocs descrits.
Pel meu gust, un viatge anhelós amb molta essència catalana d’espardenya, orgullosa del territori i sobretot de la llengua utilitzada amb talent d’artista, també com a part reivindicació de part. I el que em va fer riure de veritat, va ser quan va acabar-se, una senyora gracienca espontània indignada va cridar: “ però quin avorriment deu mos esguard!”.
Més informació sobre aquest projecte:
La Fundació Jacint Verdaguer:



Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 17 de febrer del 2024

POOR THINGS. POBRES CRIATURAS. Director, Yorgos Lanthimos.

UNA DE LES COSES QUE SEMPRE TINC AL CAP QUE HAIG DE FER A LES MEVES PEL·LÍCULES, PERQUÈ SIGUIN PROU OBERTES QUE, SEMBLIN MOLT PRECISES I ESPECÍFIQUES, PERÒ AL MATEIX TEMPS DONIN LLIBERTAT D'INTERPRETACIÓ PERQUÈ CADASCÚ S'EMPORTI ALLÒ QUE VULGUI.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.
DIFÍCILMENT ESCAPARÀ DE LES CONTRADICCIONS QUE GENEREN LES SEVES FORMES RESPECTE AL SEU DISCURS ARGUMENTAL.
UNA AL·LEGORIA PRÒPIA DE L'ART POMPIER INFLAMADA DE PRETENSIONS SOLEMNES TAN BUIDES COM UNA CLOSCA SENSE RES DINS.
Paraules de CarlosF. Heredero, en el seu article, “Art pompier”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.

Guió, Tony McNamara i Yorgos Lanthimos. Sobre la novel·la, Pobres criatures, escrita per l'escriptor escocès, Alasdair Gray 1992.

Irlanda, Gran Bretanya i EUA, 2023.
Duració, 141 minuts.
SINOPSI
Bella Baxter és una jove ressuscitada per un brillant i poc ortodox científic, Dr.Godwin Baxter. Sota la protecció de Baxter, Bella està neguitosa per aprendre. Famolenca de conèixer món Bella s'escapa amb Ducan Wedderburn, un sofisticat i pervers advocat, en una aventura desbocada pels continents. Lliure dels prejudicis de l'època.
Filmaffinity (amb alguna conclusió escapçada)

El director, Yorgos Lanthimos.
LES BONES INTENCIONS del DIRECTOR
Crec que el món ha canviat en aquests deu anys últims, com a mínim a Occident, hem estat veient pel·lícules que, parlen de la percepció que tenim de la posició de la dona en la societat. A poc a poc ens n'hem adonat com això ha estat construït i limitat(...)Crec que la majoria de la gent està intentant entendre una mica millor la situació per poder-la canviar. Això ha ajudat a la recepció que està tenint Pobres criatures.
Fa poc encara no s'entenia les raons per les quals és important explicar la història d'una dona que està intentant de construir el seu propi camí i vol conèixer al món a la seva manera, i no com la societat li vol imposar. Ara això és més comprensible i les raons per les quals cal explicar-ho, són més clares.
(...)la bona recepció és deguda a l'obertura mental de la gent, que pot mirar en darrera i preguntar-se com és que en aquells temps ens podíem comportar d'aquella manera. Com és que, llavors aquest món ens semblava normal? Estic segur que d'aquí estarem dient el mateix d'alguna altra cosa.
Crec que un fa pel·lícules o qualsevol treball artístic, per poder il·luminar temes complexos, fer preguntes i generar sentiments i reaccions a l'audiència.
Espero que, ho fem d'una manera prou oberta perquè depenent de qui sigui cada persona pugui reaccionar a la pel·lícula de forma harmònica amb la seva personalitat, a les seves experiències, a la seva cultura i el seu entorn social.
(...) Estic molt còmode sentint-me incòmode i sent una mica estrany. Simplement espero que allò que faig tingui algun impacte cap a els altres.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.

NÚRIA opina.

He de confessar que, durant l'estona que vaig estar al cine vaig gaudir de l'espectacle que es desenvolupava davant dels meus ulls i que em va captivar, malgrat les parts fosques de la història i una estètica complaent i excessivament efectista i recarregada.
Confessat això, ja puc posar sobre la taula tots els dubtes que m'ha generat la pel·lícula i que m'està voltant pel cap a mesura que passa el temps i efecte i impacte es va desdibuixant. En primer lloc, una certa sensació que tota aquesta autocomplaença que he citat, estava relacionada amb una forma d'enganyar-me, de colar-me alguna cosa que no sé, que no veig i no sé si vull o no vull.
Continuo donant voltes als meus dubtes que voldria compartir: és simplement un conte, una espècie de faula, sense moral que, converteix les conclusions morals, en una manca de moralitat, simplement pel fet que no pretén alliçonar en res, ni treure conclusions sinó mostrar-nos una història d'alliberament a l'estil actual postcapitalista-feminista-provocatiu- avançat, on tot s'integra al sistema sense remei, per tal de donar-li un nou rendiment i defensar que, s'ha de viure com a una li dona la gana?
Passa l'alliberament avui, pel fet exclusivament individual i individualista, on cadascuna s'ho munta per viure a cor que vols, amb tota la parafernàlia inclosa de consum, com més luxós millor, tant si ets dona, com si ets home, com si no ets ni dona ni home?
Al que si està clar és que, els homes potser podran continuar dominant el món, però, hauran de canviar les formes que han emprat fins ara, en la seva relació amb les dones.
Tot és forma, en aquesta pel·lícula, fins i tot l'aprenentatge i alliberament de la Bella?
Potser no cal menjar-se tant el coco i gaudir d'aquest producte comercial, espectacular i ben fet que, està dins les tendències temàtiques actuals d'empoderament de la dona, ja que, allò que pretén és simplement fer-te passar una bona estona?
He arribat a la conclusió que aquesta pel·lícula, afirma pretensiosament massa coses que, no sé gairebé quines són. I, això no m'agrada en els temps que corren, on falten menys afirmacions i més compromisos.
Si l'aneu veure, ja em direu?

MARTINA, opina.

Aquesta faula potser es pot reduir en haver creat un relat del clàssic Frankenstein en clau femenina, subordinat a un món oníric visceral i on l’estètica enlluernadora dels colors escollits, omplen de profunditat cada escena per la qual es transita.
Crec que durant les més de dues hores d’aquest fantàstic viatge que, t’atrapa, és molt difícil notar el pas del temps. A més diria que tant la quantitat d’elements secundaris de cada un dels espais, com la pretesa exuberància de les indumentàries de cadascú, només poden divertir. Igual que l’evolució de la narració, que manté una coherència absoluta en descompondre tots els motlles, donant molta llum a unes realitats que han quedat relegades anteriorment i pretesament en l’oblit.
Però per tot això, sense mirar llarg, això que només sembli pura glòria, confesso que m’inquieta. Potser és cosa dels temps que corren, on la gent que ens preocupa quedar-nos en la superfície, hem interioritzat això que la “lletra sin sangre no entra”. Vull dir que, inevitablement em genera certa tensió, aquesta aparent senzillesa amb què es dignifica la llibertat de creació d’una identitat pròpia, l'emancipació de la sexualitat femenina, l’acceptació sense por a la diversitat, la ciència còsmica o el poder experimentat amb l'amor lliure, qüestionant sanguinàriament la idea clàssica de la construcció de les relacions esforçades que sembla que, ens sustenta.

Premis, fitxa completa i altres informacions:
LENTS, FORMAT
Havíem provat amb Robbie, durant el rodatge de “La favorita”, les lents d'ull de peix que crea un cercle, però no les vam utilitzar(...) crea una imatge força irreal, ja que tanca els personatges d'una manera que no sembla d'aquest món. Robbie va pensar que si fèiem servir una lent de 16 mm que no cobria tot el pla de 35 mm, això podia ser molt interessant. Ho vàrem provar i ens va agradar.
(...) Vàrem filmar algunes escenes amb Ektachrome, que és un tipus de cel·luloide que s'havia deixat de produir i que Kodak va tornar a fer amb 16 mm. Els vam demanar que ens fessin una partida de 35 mm pel nostre rodatge, amb això vàrem filmar els exteriors i també vàrem filmar negatius pels interiors.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.
L'oclusiu i esfèric ull de peix( producte fotogràfic, en aquest cas, d'una lent que no cobreix tot l'enquadrament propi de 35 mm) aquí es converteix en expressiva metàfora de la impotència visual del film per explicar allò que suposadament vol explicar.
Paraules de CarlosF. Heredero, en el seu article, “Art pompier”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.


Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)