EL
DISCURS MERAMENT ARGUMENTAL, RESULTA EVIDENT: EL QÜESTIONAMENT DELS
ESTEREOTIPS GENERATS PER LES FANTASIES MASCULINES EN LA INDÚSTRIA DE
L'ESPECTACLE I LES SEVES NOCIVES CONSEQÜÈNCIES, EN PROPICIAR LA
RECERCA D'UNA BELLESA ARTIFICIAL FORÇADA A LLUITAR, CONTRA EL PAS
DEL TEMPS.
(...)AQUEST
MENYSPREABLE DISCURS QUE TRANSMETEN LES IMATGES: EL PLAER DE
DEFORMAR, ESQUARTERAR, TROSSEJAR EL COS FEMENÍ. O D'OFERIR-LO PER
DELECTAR-SE EN LA MIRADA D'UN ESPECTADOR RIALLER. PER MOLT QUE
AQUESTES NO SIGUIN LES SEVES PRETENSIONS INICIALS.
(...)UNES
INTENCIONS TAN DIGNES D'ATENCIÓ MEREIXEN UNA PEL·LÍCULA ADULTA I
NO UN FESTIVAL DE TRIPERIA CARICATURESCA.
Paraules
de Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
LA
SUBSTÀNCIA ÉS UNA PEL·LÍCULA LLETJA, EXCESSIVA, IRREGULAR. I, TAL
MANERA, NO PODRIA SER D'UNA ALTRA FORMA.
Paraules
de Daniela Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de
2024.
Guió, Coralie Fargeat.
Regne
Unit, 2024.
Premi
al millor guió, Festival de Cannes 2024.
Duració,
140 minuts.
SINOPSI
Una
estrella en decadència utilitza un procediment ocult per
transformar-se en una millor versió més jove, d'ella mateixa. Però,
matriu i versió, són una mateixa cosa, aquestes són les regles.
Daniela
Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de 2024.
 |
| La directora, Caroline Fargeat. |
Els
cinemes ja tremolen davant de l'arribada del vendaval de body horror
feminista de “La sustancia”. Amb un sorollós pas pel Festival de
Cannes que, li va valdre a la realitzadora francesa el premi al
Millor Guió, el film-escàndol de la temporada aterra a les nostres
pantalles disposades a remoure consciències i reivindicar
l'empoderament de Demi Moore i Margaret Qualley.
Escrit
per M. Yañez en la seva crònica del Festival de Cannes, Fotogrames,
octubre de 2024.
Aquí
la protagonista entra en conflicte amb una versió millorada d'ella
mateixa, en una visualització de la misogínia interioritzada com a
monstre que s'alimenta i creix a partir de l'autoodi fins a
desembocar en una espiral paroxística d'autodestrucció.
Escrit
per Eulàlia Iglesias en el seu article, La mujer y el monstruo,
Caimán CdC.
NÚRIA
opina.
Sento
dir que aquesta pel·lícula, pel meu parer, és tan desfasada i
excessiva que acaba aconseguint l'efecte contrari del que pretén.
Al
final, si hi ha alguna cosa fastigosa és l'envelliment, la
degeneració del cos i la decrepitud física que aquesta comporta...
Potser aquest és un producte per a adolescents que, no entendran
res, però tindran excessos i ensurts a dojo... i pensaran que tenir
un cos jove és un paradís, mentre que ser vell, no és res més que
un fastig.
Vaig
sortir del cine malalta, res més lluny del que em pensava que anava
a veure.
No
l'aconsello a cap persona, ni en cap edat.
MARTINA opina
Personalment,
no tinc massa a dir d’una proposta que sobretot m’inquieta, ja
que, no tinc clar a qui es dirigeix, com a viatge atàvic i la que
amb tantes evidències del que crec que simbolitza, inevitablement
se’t fa de mal gust i amb ganes de ser-ho.
L’arrel
de tot potser, reivindica la feblesa de la concepció tradicional de
la bellesa, estripa la violència del patriarcat i es fixa en
l’esclavatge de la dona amb la seva imatge. Ho dic per apuntar
alguna cosa.
Però
per mi, passar dues hores d’agonia, amb una melodia envoltant
frenètica i una violència física i psíquica constant, a més en
creixent, no és una tarda fruit de la meva devoció.
Fitxa completa i més informacions a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada