EN
UN SOBRI COP DE SAVIESA, ALMODÓVAR ENS RECORDA QUE, COM SOSTENIA
KAFKA, EL SENTIT DE LA VIDA ÉS QUE S'ATURA.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
AQUESTA
NOVA PEL·LÍCULA D'ALMODÓVAR, POT SER INTERPRETADA COM EL GEST D'UN
ARTISTA, EL MATEIX CINEASTA QUE, TRACTA DE SUPERAR LA SEVA POR A LA
MORT A TRAVÉS DE LA CREACIÓ.
Escrit
per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
UNA
VIBRANT SONATA HIVERNAL EN LA QUAL LA VIDA I LA MORT ES CONCILIEN PER
DONAR COMPTES DEL VALOR DE LES ALIANCES AFECTIVES I DELS LLEGATS
FAMILIARS.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
Guió, Pedro Almodóvar, basada en la novel·la “Cuál és tu tormento”, de l'escriptora Sigrid Nuñez.
España,
2024.
Duració,
110 minuts.
Lleó
d'or del Festival de Venècia, 2024.
SINOPSI
El
relat imaginat per Sigrid Nuñez, és el d'una dona malalta de càncer
terminal- Martha, Tilda Swinton- que, li demana a una amiga- Ingrid,
Julianne Moore- que, feia molt de temps que no veia, l'acompanyi en
el periple final de la seva vida.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
 |
| Almodòvar amb l'alegria del Lleó d'Or. |
D'ON
HA TRET ALMODÓVAR AQUESTA HISTÒRIA?
Les
històries de dones acostumen a ser històries tristes. Aquesta frase
transparent i punxant, amb la que l'escriptora novaiorquesa Sigrid
Nuñez obre un dels capítols del seu llibre, “Quin és el teu
turment”, podria llegir-se com una pertinent definició de
l'univers de Pedro Almodóvar. Dit això no sorprèn que, la novel·la
en qüestió així il·luminat una pel·lícula com “La
habitación de al lado”, una de les més transparents i
punxants del director manxec.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
NÚRIA opina
No
diré massa coses sobre un film sobre el qual s'han escrit i
s'escriuran tantes coses, segurament m'és interessants que les
meves.
Sóc
una fan incondicional de les pel·lícules de l'Almodóvar, d'ençà
que va començar a produir-les i alguns se'ls miraven com el noi
raret i estrafolari madrileny que el que volia era escandalitzar i
cridar l'atenció... D'això ha passat molt de temps i ara, tothom
reconeix la seva vàlua.
Sortosament,
l'Almodóvar i jo hem envellit junts i ara ell fa unes pel·lícules
i explica unes històries amb les quals em sento plenament
identificada, encara que el seu món material s'ha anat sofisticant i
el meu s'ha anat austeritzant, coincidim amb el món d'interessos
filosòfics que motiven el nostre pensament i les nostres produccions
artístiques. Per mi malgrat els temes puguin semblat massa
transcendents o tristos... Quan m'assec a la butaca del cinema per
veure la seva darrera pel·lícula, torno a casa i serà estrany que
em faci sentir malament o no em complagui, ja que caminem amb una
mateixa sintonia filosòfica i cultural i els seus referents, són
per mi fàcilment reconeixibles i compartibles.
Si
puc dir alguna coseta que no m'ha acabat de fer el pes, han estat els
quinze minuts finals després de mort de la Martha. Segons el meu
parer i gust, totalment innecessaris. Potser una segona visió, em
farà canviar d'opinió
Film,
on l'estètica i l'ètica es donen la mà per caminar juntes i
equilibrar-se i no trencar la màgia de l'encanteri.
Gràcies,
Pedro!
MARTINA
opina
Per
mi Almodóvar sempre és una opció lluminosa, plena de fantasia en
tots els seus registres, la que a més, mai em deixa indiferent.
Aquesta vegada m’ha agradat particularment, la paràbola que
existeix, en l’anunciada rapidesa buscada d’una història que no
pot arribar saltant al seu final. Potser la mort anunciada es
proclama exhausta, abans de poder afluixar, amb aquesta manera pròpia
de no deixar que el seriós de la vida, evident fins i tot, perdi
color. A sobre aconseguint profunditat i que desplegui tots els seus
elements. En suma, em sembla magistral, una peça molt hospitalària.
Sincerament,
aquest cineasta sempre m’ha captivat per la seva màgia, amb un
estil capaç de lliurar uns personatges estrafolaris a l'audiència,
perquè tot i la seva peculiaritat, els sentim molt propers i fins i
tot ens interessin les seves extravagàncies. Tot sense que ens
increpi la seva estridència, ni les rareses que els permeten anar
fent.
M’agrada
també que el debat necessari de l’eutanàsia vagi esdevenint cada
vegada més florit, sense tot aquest tabú que hem construït
culturalment, al voltant de la mort. Per què de mica en mica, com a
societat tinguem més elements per desconstruir aquesta realitat que
impera, en un sistema penal que considera que LA VIDA ES UN DERECHO
DEL QUE NO SE PUEDE DISPONER. Ja que com a lletrada, aquest article
del Codi Penal del nostre context legislatiu, confesso que va
marcar-me ja en la meva etapa estudiantil i em satisfà saber que
estem treballant per relatar un destí elegit i més confortable.
Fitxa completa, crítiques i més informacions:
AGERMANAMENTS AMB GRANS OBRES DEL PASSAT
Almodóvar
ens proposa com és costum amb el seus films un personalíssim
agermanaments, cinèfils amb grans obres del passat. Així trobem
l'ombra de “Persona” (1966) d'Ingmar Bergman- que dóna una aura
espectacular i fantasmagòrica a la comunió entre les dues
protagonistes o també el record de “Los muertos” de James Joyce
que John Huston va adaptar en “Dublineses” (1987).
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
LA CULTURA com a MOTOR
La
cultura com un dels grans motors de l'existència, passeja per cada
detall de la posada en escena. Així trobem, alguna foto de Cristina
García Rodero, quadres de la sèrie Flores de Jorge Galindo i el
mateix Almodóvar decorant parets. La seqüència final de la neu de
Dublineses (Los muertos) (John Huston, 1987), recreada o reproduïda,
es converteix amb el motiu que puntua el film en tres moments
essencials, i la pintura d'Estat Units del SXX, representada a través
de dos grans artistes de la soledat com són, Andrew Wyeth (del que
es reprodueix el quadre Christina's World en el flashback de
l'incendi) o Edward Hopper (del que penja en la casa del bosc, Gente
al sol, no se sap si orinal o fals, que estableix una relació
directa amb les gandules de la terrassa on tantes vegades s'estiraran
les protagonistes) col·laboren en aquesta (con) fusió entre vida,
art i cinema que genera i alimenta el joc referencial tan
característic d'Almodóvar.
Escrit
per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
On està la casa on Ingrid i Martha, van a passar els ultims dies de Martha:
Una entrevista amb Almodóvar, rica i interessant, on parla de les seves pel·lícules i la seva relació amb la mort:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada