dissabte, 27 de febrer del 2016

ANOMALISA. Direcció, Charlie Kaufman i Duke Johnson.

EUA, 2015.
Duració, 90 minuts.
Gènere: animació per adults.
 
Sinopsi

Michael Stone, autor de llibres d'autoajuda, vola cap a Cincinnati per fer una xerrada sobre motivació personal. El seu desplaçament funciona com el revers d'un viatge a Ítaca.
És una persona desgastada i amb un matrimoni esgotat. Un treball amb unes perspectives il·lusòries i un passat de mentides i traïcions.

Durant una llarga nit, plena de malsons i amb breus espurnes de llum, Stone, es troba amb la seva última oportunitat d'abandonar el descoratjament i reenganxar-se a la vida.




Els directors, Charlie Kaufman i Duke Johnson.

NÚRIA opina
  
Aquesta obra d'animació per adults, primer se m'ha fet molt estranya... tan estranya que fins i tot m'ha fet sentir malament.
Tens davant els teus ulls, uns ninots que es comporten com a humans que, són com una mica desproporcionats i contrafets, força inexpressius facialment, però que tenen una força tal que et fan sentir tot el desemparo i fragilitats que hom pot sentir davant de la soledat i la manca d'amor.
Aquest desajust, entre el que et poden fer experimentar emocionalment aquests personatges i allò que són en realitat, una doble ficció que, com si fos una doble negació es converteixen en una afirmació, i aquesta, fa que experimentis més intensament allò que et volen retransmetre que, si fossin actors de carn i ossos.
Una experiència genial i estranya, la recomano. És una bona pel·lícula.


MARTINA opina 

Aquesta obra d’animació per adults és una profunda, original i bonica reflexió sobre la manera com una persona pot combatre la seva soledat.
Estèticament és una peça particular on els personatges es tapen amb unes màscares que al meu entendre simbolitzen la superficialitat de les persones.
La història narrada és la d’un ser que ha tingut èxit professionalment, però que es troba totalment perdut personalment. Aquest, fora de la seva zona de confort, és a dir lluny de casa seva, indaga i procura sentir-se estimat. Potser fracassa o senzillament aprèn, però els fets passen i la pel·lícula té una forma de narrar la història molt particular..
Tot plegat es converteix en una experiència, on l’espectador entra en un altre món on els seus personatges de ficció, simbolitzen sentiments humans que et transporten a fer una lectura més enllà de tot plegat. A mi personalment, m’ha agradat.

  

dissabte, 20 de febrer del 2016

EL BOTÓN de NÁCAR. Director, Patrició Guzmán.

França, Xile, Espanya, 2015.
Duració, 82 minuts.


SINOPSI
Aquest és un documental sobre la geografia física i humana de Xile. Descriu i teoritza sobre una de les característiques més singulars del país: la seva forma allargassada, que recorre tot Sud-amèrica com un estret passadís, on les seves parets són, la serralada dels Andes i l'Oceà Pacífic.
Guzmán es fixa sobretot en l'aigua, en l'Oceà que, defineix inevitablement el paisatge xilè. Dóna veu als pocs indígenes que resten de la Patagònia.



El director, Patricio Guzmán
                                                   Trailer del "Botón de nàcar"

NÚRIA opina
A la Martina li agraden els documentals i a mi també. Ella ha estat a Xile i jo estic projectant un viatge per la Patagònia Argentina i Xilena... per tant, la nostra motivació estava servida per anar a veure aquest documental.
En aquest, la protagonista és l'aigua. L'aigua dins la geografia, conformant paisatges i conformant la vida dels seus habitants.
Xile té quatre mil i pico de quilòmetres de costa tocant a la mar, a l'aigua. La configura també, un munt d'arxipèlags on a l'aigua els ha possibilitat un mitjà de vida i comunicació. La serralada dels Andes, ha fet de frontera entre els xilens i la resta del continent i els ha situat de cara a l'oceà, de cara a l'aigua. Malgrat tot, forces xilens han viscut d'esquena a aquest.
Això no passava amb els indígenes de la Patagònia- la majoria d'ells exterminats per l'home blanc. Tampoc passa amb els quatre que van quedar que, no es consideren xilens, potser per despit, però també perquè estan massa lligats a la terra que trepitgen per considerar-se part de quelcom tan abstracte i general, com Xile.
Tota la presentació de l'aigua està feta d'una manera molt poètica, amb algunes imatges molt experimentals, al voltant de l'aigua de l'oceà, de les glaceres, dels rius, dels salts d'aigua... que sempre es mou i canvia i fa els seus sorolls, la seva música.
En un moment molt interessant, Guzmán agafa els sorolls de l'aigua i els converteix en protagonistes i ens presenta un personatge de la zona que, els ha estudiat per poder-los cantar i fer música.
El llarg del documental, els sorolls i les imatges venen cadenciades per la veu en off d'una mena de narrador, i opino com la Martina que, el seu to resulta un xic monòton i repetitiu i, t'acaba cansant i avorrint.
L'aigua és tot, creadora i impulsora de vida... també en els seus fons pregons amaga secrets plens de dolor i sofriment, com la desaparició de molt xilens en mans de la dictadura d'en Pinochet que, rauen anònims en el seu fons.
Una bona opció, pels amants de documentals sobre la natura i Xile.

MARTINA opina
Hi ha relats que són commovedors que, t'expliquen realitats injustes i que procuren obrir-te nous horitzons. Aquesta és una d'aquestes obres que, al meu entendre conté tots aquests ingredients i molts més. Ja que, no només es tracta d'un documental que qüestiona la gestió de l'aigua a un país com Xile, sinó que a més ho explica mitjançant la narració de l'especial geografia d'aquell indret i de la manera com els indígenes van ser assassinats, submisos i eliminats de casa seva: el mar Xilè.
El narrador té un to de veu que, des de bon començament vaig saber que se'm faria monòton. Però, les imatges, la manera com et transporta a les diferents instàncies temporals, com et mostra la idiosincràsia d'un indret amb una naturalesa aclaparadora i també, com aprens de la gestió d'un recurs fonamental, em sembla que, fa d'aquesta obra més que un simple documental.
És capaç de mostrar-te tot el que és bonic d'una regió mitjançant imatges, però contrastat amb la brutalitat, com els humans s'han relacionat entre ells en aquell espai i han tractat els recursos que la zona conté.
Per mi una opció molt recomanable.


Molt interessant aquesta entrevista amb el director, Patricio Guzmán de la revista Caimán:
https://www.caimanediciones.es/entrevista-patricio-guzman-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-46/


dissabte, 13 de febrer del 2016

INFORME GENERAL II. El nuevo rapto de Europa.

Direcció: Pere Portabella.
Espanya, 2015
Duració, 126 minuts.
Sinopsi
Portabella proposa la segona part d'un dels seus títols històrics, “L'informe general sobre algunes qüestions d'interès per una projecció pública” que, el 1976 mostrava l'inici del procés de la transició després de la mort de Franco.
Aquest segon “informe” es realitza en el marc d'una greu crisi sistèmica, d'ordre cultural, economicofinancera, política i energètica. Però sobretot constata com sorgeix, de la crisi, un nou protagonisme ciutadà, que consisteix en una recuperació de la política per part de la gent comuna.


Pere Portabella: "La nostra generació fa anys que hauria hagut de deixar de molestar"

Aquesta pàgina és molt interessant visitar-la per entendre què és l'informe i qui és en Pere Portabella:


NÚRIA opina.
Fa por dir alguna cosa, sobre un home de 86 anys amb la seva trajectòria intel·lectual i vital, que és capaç de fer un film com aquest i estar totalment compromès amb la vida i la història. L'única cosa que podem fer és rendir-nos al seu saber i deixar-nos portar pel seu ritme i la seva visió, incapaços potser de captar tot el sentit que ell li ha volgut donar. Em sento incapaç de jutjar una obra amb aquesta envergadura. Aquesta pel·lícula és, la seva respectable visió d'uns fets històrics i d'una actualitat.
Una lliçó de compromís de vida amb el cinema que, no podem fer res més que admirar i elogiar.
Potser és més interessant l'opinió de la Martina que, no està tan filtrada com la meva.
Molt recomanable per tots i totes els que estan compromesos amb l'ara i avui.

MARTINA opina
Aquesta pel·lícula documental de Pere Portabella continua una obra anterior anomenada: "Informe general sobre algunes qüestions d'interès para una proyección pública”.
Com que no he vist la primera d'aquestes, òbviament no puc opinar sobre aquesta successió, però si que considero que en sí es tracta d'una obra independent. En la que es parlen de moltes coses interessants i en la que l'espectador pot deixar-se suggerir i comprendre del que tracta independentment.
Considero que és un relat d’actualitat, ja que molt resumidament es tracta d'una fotografia del moment polític espanyol. Però feta des de la base, és a dir, des dels moviments socials i l'opinió publica de diferents participants. Considero que és enriquidor tractar d'entendre quins són els canvis rellevants del sistema des de punts de vista que no són les institucions com a tal i aquesta potser és la millor característica de l'enfocament d'aquest autor.
Personalment, he de dir que, malgrat m'ha interessat i m'ha seduït molta de la gent que hi parla i explica coses rellevants, he acabat pensant que té poc ritme, que no sap escollir adequadament les coses realment importants de les diferents visions i que en conjunt li he trobat, molta informació i poc missatge.





diumenge, 7 de febrer del 2016

MANDARINES. MANDARLINID. TANGERINES. Director, Zaza Urushadze.

Produïda, escrita i dirigida per Zaza Urushadze.
Estonia i Georgia, 2013.
Duració, 83 minuts.
Gènere: anys 90, drama bèl·lic, vida rural.
Nominada als Òscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa i també als Globus d'Or. Premi al millor film de parla no anglesa del  canal Sàtel·lit Awards.


Sinopsi
El 1990, esclata la guerra en una província de Georgia, Absajia que, buscava la independència. Tots els estonians que viuen allà, decideixen marxar.
Però Ivo, decideix quedar-se per ajudar al seu amic Margus a recollir la seva collita de mandarines.
A l'inici del conflicte, dos soldats de bàndols contraris, un georgià i un txetxè, resulten ferits davant de casa seva. Ivo decideix enterrar els morts i ajudar a guarir als dos soldats.




Zaza Urushadze

NÚRIA opina
Si vols veure una bona pel·lícula que en el seu moment se't va escapar de la cartellera, vés al TEXAS. En aquests moments, és un dels millors cines de Barcelona,
amb una molt bona idea de què, vol oferir a l'espectador de cinema. “Bueno, bonito y barato”...
Parlem de la pel·lícula que hem anat a veure, al meu entendre, excel·lent.
Veient aquest film, arribes a la conclusió que, les guerres totes i cap n'escapa, són una monstruositat i absurditat. Que la majoria dels éssers humans volem viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres i si podem i quan convé... ajudar-nos. Allò que més m'agrada d'aquesta pel·lícula és que fa un discurs pacifista amb un diàleg profund, convincent i molt sintètic en paraules. Llenguatge cinematogràfic senzill i essencial on tots els elements estan al servei d'una idea clara i autentica.

Recomanable pels amants del bon cinema, pacifistes i feministes, tot i que en el film només hi surten homes; perquè la guerra és una història d'homes, o de determinats homes... els que volen el poder.

MARTINA opina
Aquesta obra et transporta d'una forma poètica, contemplativa i inherent a una realitat no tan llunyana: Geòrgia de 1990.
Aleshores, un conflicte bèl·lic, a la recerca de la independència d'una regió, havia despoblat aquell entorn rural. Un home estonià resisteix i sobreviu en aquell indret a l'espera de poder fer la collita de les mandarines que aviat arribarà.
Molt més enllà, a més, et situa en una casa on conviuen dos soldats de bàndols oposats, que són acollits pel personatge principal, a fi de ser cuidats, ja que estan ferits de guerra.
És una d'aquelles obres que et fan pensar, potser fins i tot t'entristeixen, però al meu entendre el més positiu és que et submergeixen en un univers on interpretes el ser humà en el seu estat més animal i on l'ètica i els principis són les claus de la seva subsistència.
Recomanable per un públic receptiu a històries que succeeixen amb un caminar pausat i fins i tot fosc, però tendres i plenes de denúncia.


INFORMACIÓ sobre el conflicte Geòrgia- Absajia.
El 1990, esclatà la guerra en una província georgiana que volia la independència.
El 23 de juliol de 1992, Absajia declara unilateralment la independencia, després d'una guerra molt cruenta entre tropes georgianes i paramilitars russos-abjians. De 1994 el 2008 s'estableix un alto al foc.
El 1992, es considera Absajia una república independent “de facto”. Té el reconeixement i el suport de la federació russa i algun altre país, però no de la comunitat internacional.

Entre altres grups d'immigrants, del temps de la Unió Soviètica, els estonians n'eren uns que, vivien tranquil·lament allà fent les feines que sabien fer.

Crítiques que us poden interessar:

http://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/894315.html

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/04/30/actualidad/1430416496_120453.html