EUA, 2015. Duració, 90 minuts. Gènere: animació per adults.
Sinopsi
Michael
Stone, autor de llibres d'autoajuda, vola cap a Cincinnati per fer
una xerrada sobre motivació personal. El seu desplaçament funciona
com el revers d'un viatge a Ítaca.
És una
persona desgastada i amb un matrimoni esgotat. Un treball amb unes
perspectives il·lusòries i un passat de mentides i traïcions.
Durant
una llarga nit, plena de malsons i amb breus espurnes de llum, Stone,
es troba amb la seva última oportunitat d'abandonar el
descoratjament i reenganxar-se a la vida.
Els directors, Charlie Kaufman i Duke Johnson.
NÚRIA opina
Aquesta
obra d'animació per adults, primer se m'ha fet molt estranya... tan
estranya que fins i tot m'ha fet sentir malament.
Tens
davant els teus ulls, uns ninots que es comporten com a humans que,
són com una mica desproporcionats i contrafets, força inexpressius
facialment, però que tenen una força tal que et fan sentir tot el
desemparo i fragilitats que hom pot sentir davant de la soledat i la
manca d'amor.
Aquest
desajust, entre el que et poden fer experimentar emocionalment
aquests personatges i allò que són en realitat, una doble ficció
que, com si fos una doble negació es converteixen en una afirmació,
i aquesta, fa que experimentis més intensament allò que et volen
retransmetre que, si fossin actors de carn i ossos.
Una
experiència genial i estranya, la recomano. És una bona pel·lícula.
MARTINA opina
Aquesta obra d’animació per adults és una profunda, original i bonica reflexió sobre la manera com una persona pot combatre la seva soledat.
Estèticament és una peça particular on els personatges es tapen amb unes màscares que al meu entendre simbolitzen la superficialitat de les persones.
La història narrada és la d’un ser que ha tingut èxit professionalment, però que es troba totalment perdut personalment. Aquest, fora de la seva zona de confort, és a dir lluny de casa seva, indaga i procura sentir-se estimat. Potser fracassa o senzillament aprèn, però els fets passen i la pel·lícula té una forma de narrar la història molt particular..
Tot plegat es converteix en una experiència, on l’espectador entra en un altre món on els seus personatges de ficció, simbolitzen sentiments humans que et transporten a fer una lectura més enllà de tot plegat. A mi personalment, m’ha agradat.
Aquest
és un documental sobre la geografia física i humana de Xile.
Descriu i teoritza sobre una de les característiques més singulars
del país: la seva forma allargassada, que recorre tot Sud-amèrica
com un estret passadís, on les seves parets són, la serralada dels
Andes i l'Oceà Pacífic.
Guzmán
es fixa sobretot en l'aigua, en l'Oceà que, defineix inevitablement
el paisatge xilè. Dóna veu als pocs indígenes que resten de la
Patagònia.
El director, Patricio Guzmán
Trailer del "Botón de nàcar" NÚRIA opina
A
la Martina li agraden els documentals i a mi també. Ella ha estat a
Xile i jo estic projectant un viatge per la Patagònia Argentina i
Xilena... per tant, la nostra motivació estava servida per anar a
veure aquest documental.
En
aquest, la protagonista és l'aigua. L'aigua dins la geografia,
conformant paisatges i conformant la vida dels seus habitants.
Xile
té quatre mil i pico de quilòmetres de costa tocant a la mar, a
l'aigua. La configura també, un munt d'arxipèlags on a l'aigua els
ha possibilitat un mitjà de vida i comunicació. La serralada dels
Andes, ha fet de frontera entre els xilens i la resta del continent i
els ha situat de cara a l'oceà, de cara a l'aigua. Malgrat tot,
forces xilens han viscut d'esquena a aquest.
Això
no passava amb els indígenes de la Patagònia- la majoria d'ells
exterminats per l'home blanc. Tampoc passa amb els quatre que van
quedar que, no es consideren xilens, potser per despit, però també
perquè estan massa lligats a la terra que trepitgen per
considerar-se part de quelcom tan abstracte i general, com Xile.
Tota
la presentació de l'aigua està feta d'una manera molt poètica, amb
algunes imatges molt experimentals, al voltant de l'aigua de l'oceà,
de les glaceres, dels rius, dels salts d'aigua... que sempre es mou i
canvia i fa els seus sorolls, la seva música.
En
un moment molt interessant, Guzmán agafa els sorolls de l'aigua i
els converteix en protagonistes i ens presenta un personatge de la
zona que, els ha estudiat per poder-los cantar i fer música.
El
llarg del documental, els sorolls i les imatges venen cadenciades per
la veu en off d'una mena de narrador, i opino com la Martina que, el
seu to resulta un xic monòton i repetitiu i, t'acaba cansant i
avorrint.
L'aigua
és tot, creadora i impulsora de vida... també en els seus fons
pregons amaga secrets plens de dolor i sofriment, com la desaparició
de molt xilens en mans de la dictadura d'en Pinochet que, rauen
anònims en el seu fons.
Una
bona opció, pels amants de documentals sobre la natura i Xile.
MARTINA opina
Hi ha relats que són commovedors que, t'expliquen realitats injustes i que procuren obrir-te nous horitzons. Aquesta és una d'aquestes obres que, al meu entendre conté tots aquests ingredients i molts més. Ja que, no només es tracta d'un documental que qüestiona la gestió de l'aigua a un país com Xile, sinó que a més ho explica mitjançant la narració de l'especial geografia d'aquell indret i de la manera com els indígenes van ser assassinats, submisos i eliminats de casa seva: el mar Xilè. El narrador té un to de veu que, des de bon començament vaig saber que se'm faria monòton. Però, les imatges, la manera com et transporta a les diferents instàncies temporals, com et mostra la idiosincràsia d'un indret amb una naturalesa aclaparadora i també, com aprens de la gestió d'un recurs fonamental, em sembla que, fa d'aquesta obra més que un simple documental. És capaç de mostrar-te tot el que és bonic d'una regió mitjançant imatges, però contrastat amb la brutalitat, com els humans s'han relacionat entre ells en aquell espai i han tractat els recursos que la zona conté. Per mi una opció molt recomanable. Molt interessant aquesta entrevista amb el director, Patricio Guzmán de la revista Caimán: https://www.caimanediciones.es/entrevista-patricio-guzman-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-46/
Portabella
proposa la segona part d'un dels seus títols històrics, “L'informe
general sobre algunes qüestions d'interès per una projecció
pública” que, el 1976 mostrava l'inici del procés de la transició
després de la mort de Franco.
Aquest
segon “informe” es realitza en el marc d'una greu crisi
sistèmica, d'ordre cultural, economicofinancera, política i
energètica. Però sobretot constata com sorgeix, de la crisi, un nou
protagonisme ciutadà, que consisteix en una recuperació de la
política per part de la gent comuna.
Pere Portabella: "La nostra generació fa anys que hauria hagut de deixar de molestar"
Aquesta pàgina és molt interessant visitar-la per entendre què és l'informe i qui és en Pere Portabella:
Fa
por dir alguna cosa, sobre un home de 86 anys amb la seva trajectòria
intel·lectual i vital, que és capaç de fer un film com aquest i
estar totalment compromès amb la vida i la història. L'única cosa
que podem fer és rendir-nos al seu saber i deixar-nos portar pel seu
ritme i la seva visió, incapaços potser de captar tot el sentit que
ell li ha volgut donar. Em sento incapaç de jutjar una obra amb
aquesta envergadura. Aquesta pel·lícula és, la seva respectable
visió d'uns fets històrics i d'una actualitat.
Una
lliçó de compromís de vida amb el cinema que, no podem fer res més
que admirar i elogiar.
Potser
és més interessant l'opinió de la Martina que, no està tan
filtrada com la meva.
Molt
recomanable per tots i totes els que estan compromesos amb l'ara i
avui.
MARTINA opina
Aquesta pel·lícula documental de Pere Portabella continua una obra anterior anomenada: "Informe general sobre algunes qüestions d'interès para una proyección pública”. Com que no he vist la primera d'aquestes, òbviament no puc opinar sobre aquesta successió, però si que considero que en sí es tracta d'una obra independent. En la que es parlen de moltes coses interessants i en la que l'espectador pot deixar-se suggerir i comprendre del que tracta independentment. Considero que és un relat d’actualitat, ja que molt resumidament es tracta d'una fotografia del moment polític espanyol. Però feta des de la base, és a dir, des dels moviments socials i l'opinió publica de diferents participants. Considero que és enriquidor tractar d'entendre quins són els canvis rellevants del sistema des de punts de vista que no són les institucions com a tal i aquesta potser és la millor característica de l'enfocament d'aquest autor. Personalment, he de dir que, malgrat m'ha interessat i m'ha seduït molta de la gent que hi parla i explica coses rellevants, he acabat pensant que té poc ritme, que no sap escollir adequadament les coses realment importants de les diferents visions i que en conjunt li he trobat, molta informació i poc missatge.
Gènere:
anys 90, drama bèl·lic, vida rural. Nominada als Òscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa i també als Globus d'Or. Premi al millor film de parla no anglesa del canal Sàtel·lit Awards.
Sinopsi
El
1990, esclata la guerra en una província de Georgia, Absajia que,
buscava la independència. Tots els estonians que viuen allà,
decideixen marxar.
Però
Ivo, decideix quedar-se per ajudar al seu amic Margus a recollir la
seva collita de mandarines.
A
l'inici del conflicte, dos soldats de bàndols contraris, un georgià
i un txetxè, resulten ferits davant de casa seva. Ivo decideix
enterrar els morts i ajudar a guarir als dos soldats.
Zaza Urushadze
NÚRIA opina Si
vols veure una bona pel·lícula que en el seu moment se't va escapar
de la cartellera, vés al TEXAS. En aquests moments, és un dels
millors cines de Barcelona,
amb
una molt bona idea de què, vol oferir a l'espectador de cinema.
“Bueno, bonito y barato”...
Parlem
de la pel·lícula que hem anat a veure, al meu entendre, excel·lent.
Veient
aquest film, arribes a la conclusió que, les guerres totes i cap
n'escapa, són una monstruositat i absurditat. Que la majoria dels
éssers humans volem viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els
altres i si podem i quan convé... ajudar-nos. Allò que més
m'agrada d'aquesta pel·lícula és que fa un discurs pacifista amb
un diàleg profund, convincent i molt sintètic en paraules.
Llenguatge cinematogràfic senzill i essencial on tots els elements
estan al servei d'una idea clara i autentica.
Recomanable
pels amants del bon cinema, pacifistes i feministes, tot i que en el
film només hi surten homes; perquè la guerra és una història
d'homes, o de determinats homes... els que volen el poder.
MARTINA opina
Aquesta obra et transporta d'una forma poètica, contemplativa i inherent a una realitat no tan llunyana: Geòrgia de 1990. Aleshores, un conflicte bèl·lic, a la recerca de la independència d'una regió, havia despoblat aquell entorn rural. Un home estonià resisteix i sobreviu en aquell indret a l'espera de poder fer la collita de les mandarines que aviat arribarà. Molt més enllà, a més, et situa en una casa on conviuen dos soldats de bàndols oposats, que són acollits pel personatge principal, a fi de ser cuidats, ja que estan ferits de guerra. És una d'aquelles obres que et fan pensar, potser fins i tot t'entristeixen, però al meu entendre el més positiu és que et submergeixen en un univers on interpretes el ser humà en el seu estat més animal i on l'ètica i els principis són les claus de la seva subsistència. Recomanable per un públic receptiu a històries que succeeixen amb un caminar pausat i fins i tot fosc, però tendres i plenes de denúncia.
INFORMACIÓ
sobre el conflicte Geòrgia- Absajia.
El
1990, esclatà la guerra en una província georgiana que volia la
independència.
El
23 de juliol de 1992, Absajia declara unilateralment la
independencia, després d'una guerra molt cruenta entre tropes
georgianes i paramilitars russos-abjians. De 1994 el 2008 s'estableix
un alto al foc.
El
1992, es considera Absajia una república independent “de facto”.
Té el reconeixement i el suport de la federació russa i algun altre
país, però no de la comunitat internacional.
Entre
altres grups d'immigrants, del temps de la Unió Soviètica, els
estonians n'eren uns que, vivien tranquil·lament allà fent les
feines que sabien fer. Crítiques que us poden interessar: http://www.filmaffinity.com/es/reviews/1/894315.html