NYMPHOMANIAC 2 . LARS VON TRIER

Jou i Selignan conversant

MARTINA opina.
Al sortir d'aquesta pel·lícula em sentia irritada, decebuda i fins i
tot, enfadada. És un conjunt explosiu i fins i tot desagradable que, em
va fer rondinar contra l'enfocament que Lars Von Trier fa del sexe,
de les dones i fins i tot de la bondat humana en general. De fet m'ha
fet decidir que, no m'interessa aquest director i que en general, puc
afirmar que, no gaudeixo del seu cinema.

Potser, és perquè no connecto amb aquest tipus d'obra que, per molts és
considerada com a intel·lectual o de l'escola Dogma. Probablement és una
qüestió més simple i és que aquesta pel·lícula, en particular, m'ha
semblat fins i tot pedant.

Una historia molt llarga, uns personatges molt obscurs i una temàtica
molt intima, tractada de forma plana i banal.

Per mi, un mal acabament d'un monogràfic, envers una parcel·la molt
complexe de la nostra interacció humana. Una llàstima, ja que, en
veure la primera part va interessar-me i estava esperant un bon
acabament.

NÚRIA opina,

Aquesta és la segona part d'una història que no té massa sentit sense la primera que, ja hem comentat en aquest blog. L'esperava amb una certa ànsia, sobretot i tenint en compte que la primera em va agradar.

He aguantat la narració sense gaires problemes, Crec que està ben estructurada i té un ritme adequat, és captivadora i enganxa, si hi entres.

També m'ha passat que, de mica en mica he anat simpatitzant més amb el personatge de la Jou, tot i que, em puguin costar de païr, o si més no les pugui trobar força incomprensibles...,però acabes sentint compassió i per un personatge complex que arrossega un patiment terrible, tot buscant alguna satisfacció o redempció a través del seu impuls sexual, sempre, clarament insatisfet. Aquesta pulsió, més forta que ella mateixa, la porta a fer coses punibles des d'un punt de vista moral. Paper, magníficament interpretat per Charlotte Gainsbourg que, aconsegueix una química amb l'espectador, difícil per un paper com el que fa.

Al meu entendre a través de la narració al seu interlocutor, en Selignan, que està sent el seu salvador físic i psíquic, ella es va alliberant de la forta càrrega que porta. L' interlocutor l'escolta i a través dels seus comentaris canalitza el seu sofriment cap a fora..., però al final aquest la decep perquè busca el mateix que els altres.

Aquest final, és molt decebedor i ve carregat de significats molt negatius que, m'ha fet semblar tot plegat una farsa i en Lars Von Trier un estafador de primera, que sap vendre't una història que et té clavat a la cadira durant unes sis hores, per arribar a la conclusió que la pulsió sexual és més forta que tot i que arrossega, fins i tot els que es creuen més purs, imposant-se sobre qualsevol altre tipus de sentiment o raonament.

Crec que en Lars Von Trier sap com fer cine, però ara, no sé, si m'interessen les seves pel·lícules, per les tesis que defensa sobre el gènere humà.

NEBRASKA. Director, Alexander Payne

El director, Alexander Payne

Núria opina. NEBRASKA

No tenia cap intenció de veure aquesta pel·lícula d'aquest director, ja que, el seu anterior film, “Los descendientes”, no em va agradar gaire i em va semblar un tractament força banal, d'un tema que no ho era gens.

Sort de la proposta de la Martina. Ha passat un any i el director canvia de registre i de grup social i l'encerta de ple, i fa una pel·lícula rodona en tots els aspectes.

La història és molt senzilla i succeeix entre Billing (Montana) i Lincoln (Nebraska). Un pare, vol fer aquest viatge per cobrar un suposat premi que li ha tocat, el fill tot i que sap que és una estafa, l'acompanya,

L'estructura de la narració funciona com una clàssica road-movie, on aquests personatges vulgars que, en les seves vides no passen massa coses, ni interessants, ni rellevants, al llarg de l'evolució d'aquest viatge es van redescobrint. Amb uns paisatges tan desoladors com les seves vides i nosaltres, amb la nostra mirada inquieta ens anem sorprenent amb un món, una història i uns personatges,entranyables i amb una història que commou per la seva tendresa i senzillesa.

Tot això gràcies a la vareta màgica d'un director que converteix una història de perdedors en blanc i negre, en una bonica història de la bondat i la dignitat d'uns personatges, i comparteix amb nosaltres un món que, altrament alguns no podríem ni imaginar.

Aquesta és una de les grans avantatges del cinema, on podem conèixer altres mons lluny del propi i si a més a més d'això, ens pot commoure i moure alguna cosa dins nostre, què més volem?

Martina opina. NEBRASKA

Aquesta pel·lícula dirigida per Alexander  Payne, és una d'aquestes obres que et poden arribar a commoure. A mig camí entre la comèdia i la reflexió transcendentalista,  a mi personalment, m'ha transportat al fons del cruel procés de fer-se vell.

Mitjançant la història d'una família americana, la relació entre un pare i un fill i la realitat que els envolta, aquesta narració et situa en la vida d'un home en plena fase de demència.

A prop de la mort, aquest home gran, empren un viatge per l'Amèrica profunda amb l'objectiu de cobrar un milió de dòlars inexistent, que es vol creure que ha guanyat, però que en realitat, no és més que, una publicitat estúpida d'una revista que busca subscriptors, mitjançant un anunci cridaner i enganyós que, proclama repartir aquesta quantitat al subscriptor que guanyi un sorteig que mai es farà.

Un dels fills d'aquest senyor, després de reiterats intents del pare d'emprendre el viatge a Nebraska sol per bescanviar el que ell creu que és un val d'un milió de dòlars, decideix acompanyar-lo.

Una història de la vida, on la compassió i l'estima d'un fill l'acompanyen per una societat americana fosca, oxidada, perversa i molt podrida.

M'ha sorprès molt que, la gent amb qui hem compartit sala, reien molt i entusiasmats. Contràriament, jo, he sentit pena, tristor i despit per l'entorn hostil i fosc amb que s'encara aquest ser vulnerable, alcohòlic, decadent i perdut. Crec que és una pel·lícula que val la pena veure, molt critica i plena de tendror.

THE WOLF of WALL STREET. Director: Martin Scorsese

Núria opina. THE WOLF of WALL STREET

Aquesta pel·lícula parla dels excessos d'un dels “brokers” més ferotges de Wall Street de la dècada dels noranta. Jordan Belfort. Va fundar amb una mica més de vint anys, la firma Stratton Oakmont i amb una colla d'idiotes sense escrúpols, venien "bonos" escombraries als inversors, utilitzant tot tipus de pràctiques agressives i fraudulentes. La tàctica consistia a inflar el preu de les accions fent-les pujar i cobrar les seves sucoses comissions, abans que aquestes caiguessin en picat.

Belfort, protagonitzat per un Leonardo DiCaprio esplèndit, guanya d'aquesta manera molts diners que, despilfarra amb luxes, sexe i drogues, preferentment, acompanyat del seu grup d'íntims socis col·laboradors. Va anar parar a la presó i s'hi va estar vint-i-dos mesos, després va escriure dos llibres autobiogràfics que van ser uns bestsellers i es va dedicar a vendre's ell mateix com una persona que havia canviat.

Aquest film té diverses lectures, com tots els de Scorsese. Una, seria la del personatge, amb tota la complexitat de les seves accions i reaccions, fonamentades per un instint animal molt desmesurat de donar-se satisfacció al preu que sigui i com sigui. Una fam sense aturador del poder que donen els diners, acompanyat de molt de sexe i moltes drogues, perquè el cos pugui aguantar aquest ritme tan desmesurat. Tot això acompanyat d'una total absència d'escrúpols morals. Interessant.

L'altra lectura, estaria dins d'un àmbit més general, on podríem evidenciar un cert retrat, potser exagerat en les formes, però real en la pràctica, d'allò tant admirat per alguns del que és la Borsa. On, els Deus d'aquesta, tot jugant i jugant amb els nostres diners poden portar-nos en situacions molt lamentables, com és la de l'actual crisi, on els principals perjudicats som nosaltres, el vulgo...i com deia al mateix Jordan Belfort – ser un amo de l'Univers em semblava una noble aspiració...i com deia un altre dels seus col·legues -en la pobresa no hi pot haver-hi cap noblesa.

Tot això ens ho retrata molt bé Scorsese amb una pel·lícula, pel meu gust massa llarga i que se m'ha acabat fent una mica pesada.

Martina opina. THE WOLF of WALL STREET

Darrerament, veig que m’agrada cada cop més la feina que fa Leonardo di Caprio i sincerament, aquest és el motiu pel que vaig proposar-li a la Núria que, aquesta fos la de la nostra sessió setmanal. Personalment, admiro el procés evolutiu que ha seguit aquest actor, convertint-se en tot un caràcter, capaç de demostrar-nos que darrera d’una cara bonica, també hi poden haver professionals d’allò més solvents.

En quan aquesta pel·lícula, plena de grans figures del cinema actual, dirigida per Martin Scorsese i de guió de Terence Winter (basat en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort), he de comentar que, se m’ha fet eterna.

Considero tot i això, que té coses interessants i que qüestiona l’absurditat d’un sistema que, s’aguanta gràcies a l’ambició de personatges com el del protagonista. Simbolitza o fins i tot sembla, una ironia del significat del triomf.

Altrament, va més enllà i escenifica moltes coses que, potser a la població mundana se’ns escapen o simplement ens queden massa lluny. Com són: el salvatgisme de l’inconformisme, la banalització de l’amor i fins i tot de la família, la corrupció galopant, la hipocresia d’una operativa econòmica mundial que, deixa a discreció dels països constituïts com a paradisos fiscals, la potestat de decidir sobre la impunitat delictiva, el poder de la misèria aliena…,etc.

En tot cas i en general, m’he divertit força i us recomano que si teniu ganes de veure una obra de l’estil d’aquest director, és a dir, un considerable espectacle cinematogràfic i carregat de recursos, no us perdeu aquesta cita.