STOKER. Director, Park Chan-Wook



El director, Park Chan-Wook



Núria opina. STOKER

Aquesta pel·lícula podríem considerar que està ben feta i que el seu director ha intentat fer una revisió del triler psicològic des de la modernitat. Però a mí, ni m'ha interessat, ni m'ha agradat. Això si però..., tot està tan pensat i repensat que, la pel·lícula, resulta excessivament ensucrada i esteticista, que seria tant com dir que, busca tant un bon resultat estètic que l'acaba malversant. Una altra cosa important és que, no sap crear suspens, ni intriga, ni res, simplement es recrea amb la càmara i les actrius, per acabar fent una pel.lícula, el resultat de la qual és que, no sap ni implicar, ni emocionar a espectador i que resulta massa freda i pedant.

Deu ser una pel.lícula per moderns que encara no han descobert en Hitchcock, que ho feia molt bé sense tants mitjans.

Martina opina. STOKER

L'etiqueta d'aquesta pel·lícula és la de "TRILER PSICOLOGIC" denominació un tan agosarada, tenint en compte al meu entendre que, malgrat és una freda història d'humans amb cor només per viure i potser una metàfora de la malicia humana, de ritme en té poc i de misteri el just i necessari, d'un tipus de cinema que compleix tots els convencionalismes acadèmics i patrons estètics, haguts i per haver, però la qual cosa i definitivament, no és el meu estil.

En primer lloc, vull dir que, és el tipus d'obra cinematogràfica on tots els actor@s són molt guap@s, on l’estètica és fabulosa i on l’escenari és de conte i tothom viu en mansions espectaculars, té cotxes vintage i la seva condició humana és complexa. Per tant, considero que té tots els ingredients per ser una opció recomanable per una ocasió en la qual l'espectador busca aquest estil de coses.

A més comentar que aquesta creació dirigida per Park Chan-wook i escrita per Wentworth Miller m'ha decebut del tot, ja que, tinc molt bones memòries de "Old Boy", la qual considero una obra mestra, d'aquestes que et posa els pèls de punta, però que busca aquest sentiment intencionadament i pel meu gust de forma adequada. Però en canvi en aquesta nova producció, Stoker, únicament m'ha deixat un cert mal cos durant els 10 minuts després de sortir de la sala. Llavors he entès el que em passava i era que, m'havia desagradat del tot, el fet que hem projectessin violència de sang i fetge, i una narració del tot insípida, amb pantalla gran i havent pagat entrada.

En definitiva, que jo no vull aportar més comentaris al respecte, ja que, no tinc masses bones paraules en relació a aquest film i sobretot no tinc ganes d'intentar recordar-ne detalls ja que com que opino que la memòria és selectiva i majoritàriament acull bones experiències, avui jo ja estava quasi bé a punt d'oblidar-me'n del tot.

ANNA KARENINA. Director, Joe Wright

El Director, Joe Wright

Núria opina, ANNA KARENINA

Aquesta és una posta en escena d'un clàssic de les històries d'amor, Anna Karenina, novel·la de Tolstoi del S.XIX.

La novel·la explica una història, en la que avui li manca el valor reivindicatiu i trencador que tenia en el seu moment, o ara fa 50 anys. Una dona ben casada

i amb un home tal com cal i amb prestigi, trenca totes les convencions i renúncia al seu benestar i comoditat per enamorament..., i es complica i complica la vida..., aquesta avui, és una història d'amor i passió qualsevol. Però malgrat tot, encara té un cert nivell de penalització moral i sobretot, si aquesta dona, abandona fill i marit per viure la seva història; no es penalitza de la mateixa manera, si qui fa això mateix és un home, que encara avui, se´l disculpa, perquè molta gent encara considera que s'ha deixat arrossegar i enganyar..., sense voluntat pròpia.

Deixant totes les consideracions ètiques i morals de la història que explica aquesta pel·lícula. La posta en escena que aquesta fa, és original, vistosa, bonica i ben feta, amb una interpretació molt atractiva de la bellíssima Keira Knightley.

Tot és bonic en aquesta estudiada posta en escena de la pel·lícula, fins i tot el sofriment com a conseqüència de la passió, està tenyit d'aquesta aureola.

A mi, m'ha agradat força, i la recomano a tots els que tinguin ganes de gaudir d'una història d'amor clàssica ben treballada i amb gent guapa i ben abillada, i amb un comte Vronsky que no sembla merèixer tant d'amor i sacrifici.

Martina opina, ANNA KARENINA

Aquest film dirigit per Joe Wright és l'adaptació de Tom Stoppard de la novel·la clàssica de León Tolstói. Narra una historia d'amor il·lícita entre dos membres de l'alta societat Russa del s.XIX. Entra en el conflicte entre les normes legals i socials, sobre com es duien a terme les relacions matrimonials aleshores i també fa de mirall de la lluita per l'emancipació i la llibertat de la dona. Personalment m'he avorrit molt. Potser, perquè considero que és una pel·lícula on l'única cosa que m'ha distret és que tots/es són guapos/es..., però, els vestuaris són pomposos, la narració lenta i sobretot políticament, massa correcta. Una forma fàcil i simplista de convertir una novel·la classifica en un opció assequible per tots els públics, una mostra de la superficialitat del poder, on mentre uns tenen un vida de pel·lícula, la resta de mortals es moren de gana. I per acabar ja, de fer un comentari en negatiu, una exhibició que es correspon a la bella frase de: "qui no té feina el gat pentina".

AYER NO TERMINA NUNCA. Directora, Isabel Coixet

Núria opina. AYER NO TERMINA NUNCA

M'agrada la Coixet, perquè és dona, perquè no és guapa, perquè no és prima, perquè fa el què vol, perquè passa de totes les crítiques i tots els sectarismes, catalans i espanyols, però per sobre de tot, perquè sap com explicar històries i sap com fer cine i això..., ho fa molt bé.

Amb aquesta declaració d'intencions, queda clar que allò que diré de la pel·lícula serà bo. Doncs sí, així serà.

Les històries d'amor m'agradaven molt quan era adolescent i jova..., després, les més ensucrades m'enfarfegaven i em van deixar d'agradar i després..., va arribar la Coixet amb unes històries d'amor que superen l'espai, el temps, Històries d'amor que no són gens carrinclones i estan carregades de tendresa i autenticitat..., i arriba al súmmum, amb aquesta última, història minimalista i austera, carregada de passió i bellesa. Amb una actuació de la Candela Peña magistral i correcta d'en Javier Camara.

Gràcies Coixet, per ser tan bona directora i oferir-nos pel·lícules tan bones com aquesta. Continua amb la mateixa línia i seré la teva fan fins que em mori d'amor per la vida.

Martina opina. AYER NO TERMINA NUNCA

Isabel Coixet un cop més m’ha sorprès amb una pel•lícula que, pel meu gust és de gran qualitat: “Ayer no termina nunca”. En aquesta peça d’art el repartiment té un paper determinant. En Javier Cámara i la Candela Peña són capaços d’omplir el buit d’un escenari estàtic que, consisteix en un gris edifici abandonat. Un guió que marca un ritme àgil a base d’un diàleg entre els dos protagonistes, mitjançant un retrobament entre els dos personatges que, narraran a través de retrets recíprocs una historia de dol d’un fill en comú. Ho fan de manera cruenta, amb l’expressió constant del conflicte emocional pel que estan passat. Per mi, fet sense que ni la tristor, ni les males paraules, ni el constant “perdre els papers” dels dos adults, siguin un obstacle per reconstruir el passat d’aquest dos humans en procés de dol. 

Sincerament, no comprenc perquè en aquesta artista, se la menysprea tant en aquest país. A vegades, quan llegeixo o escolto critiques del que fa, em fa pensar en varies coses. O que m’agrada el drama, i que per tant, no m’afecta el que sembla molestar a la majoria dels seus detractors. O que potser, darrera les acusacions que se li fan de pretensiosa, oportunista o avorrida, formen part de la nostra tendència nacional a no ser conscients del talent que tenim..., a sempre infravalorar tot el que ens queda a prop. O probablement que, contra gustos no hi ha res escrit i la gent que fa coses profundes, sensibles i artísticament carismàtiques, han de tenir simpatitzants i discordants.