Isabel Coixet un cop més m’ha sorprès amb una pel•lícula que, pel meu gust és de gran qualitat: “Ayer no termina nunca”. En aquesta peça d’art el repartiment té un paper determinant. En Javier Cámara i la Candela Peña són capaços d’omplir el buit d’un escenari estàtic que, consisteix en un gris edifici abandonat. Un guió que marca un ritme àgil a base d’un diàleg entre els dos protagonistes, mitjançant un retrobament entre els dos personatges que, narraran a través de retrets recíprocs una historia de dol d’un fill en comú. Ho fan de manera cruenta, amb l’expressió constant del conflicte emocional pel que estan passat. Per mi, fet sense que ni la tristor, ni les males paraules, ni el constant “perdre els papers” dels dos adults, siguin un obstacle per reconstruir el passat d’aquest dos humans en procés de dol.
Sincerament, no comprenc perquè en aquesta artista, se la menysprea tant en aquest país. A vegades, quan llegeixo o escolto critiques del que fa, em fa pensar en varies coses. O que m’agrada el drama, i que per tant, no m’afecta el que sembla molestar a la majoria dels seus detractors. O que potser, darrera les acusacions que se li fan de pretensiosa, oportunista o avorrida, formen part de la nostra tendència nacional a no ser conscients del talent que tenim..., a sempre infravalorar tot el que ens queda a prop. O probablement que, contra gustos no hi ha res escrit i la gent que fa coses profundes, sensibles i artísticament carismàtiques, han de tenir simpatitzants i discordants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada