dissabte, 19 de setembre del 2015

MA MA. Director, Julio Medem.

Espanya, 2015.
Intèrprets: Penélope Cruz, Luís Tosar, Asier Etxeandia.
Duració: 101 minuts.
És un drama.








El director, Julio Medem

Sinopsi
Magda, abandonada pel seu marit i amb un fill, descobreix que té un càncer de mama.

Orígens de la pel·lícula
L'any 2007, al museu d'art de Düsseldort, Julio Medem es va trobar de cara amb una escultura terrible, crispada com si hagués nascut un xiscle. “Representava una dona de bronze arrossegada pel terra, agafant-se el ventre amb dolor, potser perquè estava donant llum, o potser perquè estava agonitzant”, recorda Medem. No va ser capaç de sostenir la mirada més d'un segon, però va ser suficient. Seria la primera de les casualitats que el portaríen a rodar ma ma.
Aleshores va començar a redactar un guió inspirat en aquesta dona i que va quedar com un esborrany en un calaix...
La segona va ser que, a l'octubre de 2013, Penélope Cruz el truca perquè tenia moltes ganes de tornar a Madrid i al cine ibèric i volia treballar amb Medem.
Medem va tornar a Espanya i va rescatar aquell guió.
Escrit tret del Time Out, Nº 378, setembre 2015. Autor Josep Lambies.

Altres informacions sobre la trajectòria del director
Julio Medem sempre ha tingut una traça especial en construir personatges femenins, des de la Paz Vega de Lucía y el sexo, fins a la Manuela Vellés de Caótica Anna. “Tots ens contenim a tots- exposa-, i per tant només has de mirar dins teu per trobar una mica d'aquestes heroïnes.
Després de l'aventura lèsbica d'Habitación en Roma, rebotat amb Espanya i els seus polítics, va agafar un avió i es va exiliar a Los Angeles, on ha estat tres anys i mig fent vida d'expatriat, escrivint una novel·la sobre Aspàsia, l'amant de Pericles, una altra dona.
Escrit tret del Time Out, Nº 378, setembre 2015. Autor Josep Lambies.


NÚRIA, opina

Hi havia alguna cosa d'aquesta pel·lícula que no em quadrava? I així, he passat dos dies esbrinant què era?
La pel·lícula em va agradar, però no em va causar, la pena infinita que m'hauria d'haver esdevingut davant els fets.
Em pensava que ja m'havia tornat insensible o que la màgia del cinema m'havia abandonat...
La història és per plorar, des dels primers deu minuts fins al final. I jo tan fresca... trobant la història dramàtica, i trista i sense caure'm ni una llàgrima, ni poder entrar en ella.
Ara però, crec que ja he descobert perquè m'ha passat això.
Quan era petita m'encantaven algunes de les pel·lícules del Walt Disney, perquè malgrat que hi havia morts i hi passaven coses terribles, sempre hi triomfava la bellesa i el bé. Després de plorar, passar por i témer el pitjor, sempre s'acaben bé i podies sortir del cine amb la satisfacció de què al món sempre acabava triomfant la bondat, la bellesa i el bé.
Amb el pas dels anys, acabes descobrint que malauradament això no és així... per això aquesta nena que, resta arraulida dins meu i que voldria que aquest somni fos veritat, surt amb satisfacció sempre que li donen l'ocasió. En Medem amb la pel·lícula i la Penélope Cruz amb la seva interpretació m'han donat l'oportunitat.
En aquesta pel·lícula, l'heroïna és bona, bona, bona i valenta, valenta, valenta... res la desvia del seu camí de viure la vida amb molta intensitat positiva. Tot el seu voltant s'il·lumina amb la seva aurèola bondadosa que, abraça a tots els que s'hi relacionen, marit, exmarit, fill, metge...
He de reconèixer però, malgrat que la pel·lícula en si mateixa és poc creïble, que un personatge tan irreal i mític com el de la Magda, interpretat per la Penélope Cruz, a mi em sedueix i m'enganxa. És bo i bell i jo sóc antiga, i encara crec en que hi ha bondat i bellesa en el gènere humà... malgrat al dia a dia de l'actualitat, ens vulgui demostrar el contrari.
Recomanable per “bobalicons i bobalicones”, com jo.

MARTINA opina

Penèlope Cruz i Luis Tosar posen cara als dos protagonistes de l'última obra de Julio Medem. Ells, per mi, són la part creativa d'aquesta obra, ja que, sense cap mena de dubte, els considero dos actors carismàtics amb els qui sempre em surt l'orgull de saber que, a prop de casa tenim molts bons professionals de l'industria cinematogràfica. 
La història que explica és tràgica i a mi em va fer plorar, segurament perquè estic molt sensible amb la mort i la malaltia, tot i que certament comprenc als qui critiquen que, es tracta d'una cursileria sense sentit i plena de tòpics. 
Vull dir que, opino que, la historia es desenvolupa de forma molt previsible, i personalment considero que sense massa realisme. Ja que, tot el que és l'aspecte profund de les desgràcies dels seus protagonistes no es trasllada als espectadors i es vesteix tota la crua realitat, com si es tractés d'una història de fades. 
Reconec que no sóc fan d'aquest director i que tampoc m'apassionen les narracions que no em commouen o que no em traslladen a un univers caracteritzat per un valor, història o pensament que em faci pensar una mica. 
Per tant, puc dir-vos que m'ha semblat una opció entretinguda i distreta, però que no m'ha suggerit res més enllà.








dijous, 10 de setembre del 2015

ANACLETO: Agente Secreto.Director, Javier Ruiz Camara.

HEM TORNAT de VACANCES, amb moltes ganes de VEURE TOTES les BONES ESTRENES...
BENVINGUTS al bloc !!!!

Nacionalitat: Espanya, 2015.
Intèrprets: Quim Gutiérrez, Imaniol Arias, Berto Romero, Alexandra Jimenez...
Duració: 90 minuts.

Sinopsi
Basada en el personatge de còmic, Anacleto: agente secreto, del dibuixant Vázquez, trasllada al superagent a una Barcelona actual. La pel·lícula és un popurri de referències pop, que encaixen a la perfecció gràcies a l'afinat sentit del ritme del director i del seu muntador habitual (...)
Violeta Kovacsics. Fragment tret del Time Out, 377.





El director, Javier Ruiz Caldera.





NÚRIA opina
Acaba la peli... i s'obren els llums, a les nostres cares hi ha un somriure de benevolència complaent.
És una pel·lícula graciosa, simpàtica i amb uns diàlegs força irònics i ocorrent.
Un bon i encertat càsting, permet al director gràcies als actors, treure'n el màxim suc de cadascun dels seus personatges.
Els personatges més vells, estan ancorats en un passat gloriós i són rellevats per una generació de joves que, estan ben preparats, però ho ignoren. Amb la seva preparació, i les noves tecnologies al seu servei, assoliran noves aventures...
En definitiva, aquesta és una bona opció pel que tingui ganes de passar una estona distreta amb una aventura d'agents secrets de còmic, no gens convencionals, ni en les seves relacions familiars i de parella, ni en els seus procediments.


MARTINA opina
Cap als anys seixanta, el dibuixant Manuel Vázquez va crear el personatge de còmic, al que es refereix aquesta posterior obra cinematogràfica. L'espia i agent secret Anacleto, es caracteritzava per fer mofa de totes les qüestions de jerarquia, estatus, gènere i poder. El personatge adquireix forma humana en el cos de l'actor Imanol Arias, com a pare i Quim Gutiérrez, com a fill successor. Amb un guió còmic que, simbolitza un mirall per un jove del S. XXI. 
M'ha fet riure, una caricatura, d'un noi aposentat en un fals benestar, mancat d'iniciativa, sense rumb, ofici, ni benefici.
Una historieta amb humor que, no et transporta a un univers de fantasia ni res similar, però que personalment m'ha entretingut de forma simpàtica i m'ha fet riure de la meva pròpia generació.
Un jovent que, potser portem a les nostres motxilles una càrrega inconscient sobre el que vam viure a la nostra infància, i unes generacions que, canviem de destí d'un dia per l'altre sense buscar gaire els motius d'aquest gir.
Una obra ben espanyola, amb un bon repartiment. Al meu entendre una pel·lícula ben feta que, sap fer reviure una cosa que en l'origen del personatge i pel meu gust es va fer molt bé: les ganes de criticar a la societat pròpia, amb sarcasme i alegria.


Una crítica interessant
En el món de la globalització, el digital, l'amenaça terrorista i l'espionatge de les altes esferes..., la GP és una agencia decrepita que comparteix oficina amb Correus- hi ha poques institucions amb menys glamur que aquesta- en els seus despatxs encara trobem màquines d'escriure i sabatofons. Sempre hi ha alguna cosa en el cinema de Javier Ruiz Caldera que ens transporta al passat (...)
Pel director l'adaptació cinematogràfica de les historietes d'Anacleto, personatge creat per Vázquez als anys seixanta, és un terreny adobat per tornar a provar l'encreuament entre el present i el pretèrit i seguir explorant en les infinites disfresses que pot vestir la comèdia(...)
(...) Ruiz Caldera i els seus guionistes s'inclinen pel model “vintage” casolà de Superagent 86, esquivant així l'obligada espectacularitat dels blockbusters que, hauria quedat enfosquida per la falta de pressupost (...)
(...) L'humor d'Anacleto el trobem sobretot en el fet verbal i la seva capacitat per connectar la pràctica detectivesca amb les rutines sentimentals (...)
(...) L'epíleg deixa clar el pas del vell al que és nou, el salt generacional que existeix no només entre els membres d'una família, sinó també entre les històries i les diferents maneres d'explicar-les (...)

Opinió crítica de,
Andrea Morán Ferrés. Caimán. Cuadernos de cine. Septiembre 2015. Nº 41.