Intèrprets: Penélope Cruz, Luís Tosar, Asier Etxeandia.
Duració: 101 minuts.
És un drama.
 |
| El director, Julio Medem |
Magda,
abandonada pel seu marit i amb un fill, descobreix que té un càncer
de mama.
Orígens
de la pel·lícula
L'any
2007, al museu d'art de Düsseldort, Julio Medem es va trobar de cara
amb una escultura terrible, crispada com si hagués nascut un xiscle.
“Representava una dona de bronze arrossegada pel terra, agafant-se
el ventre amb dolor, potser perquè estava donant llum, o potser
perquè estava agonitzant”, recorda Medem. No va ser capaç de
sostenir la mirada més d'un segon, però va ser suficient. Seria la
primera de les casualitats que el portaríen a rodar ma ma.
Aleshores
va començar a redactar un guió inspirat en aquesta dona i que va
quedar com un esborrany en un calaix...
La
segona va ser que, a l'octubre de 2013, Penélope Cruz el truca
perquè tenia moltes ganes de tornar a Madrid i al cine ibèric i
volia treballar amb Medem.
Medem va
tornar a Espanya i va rescatar aquell guió.
Escrit
tret del Time Out, Nº 378, setembre 2015. Autor Josep Lambies.
Altres
informacions sobre la trajectòria del director
Julio
Medem sempre ha tingut una traça especial en construir personatges
femenins, des de la Paz Vega de Lucía y el sexo, fins a la Manuela
Vellés de Caótica Anna. “Tots ens contenim a tots- exposa-, i per
tant només has de mirar dins teu per trobar una mica d'aquestes
heroïnes.
Després
de l'aventura lèsbica d'Habitación en Roma, rebotat amb Espanya i
els seus polítics, va agafar un avió i es va exiliar a Los Angeles,
on ha estat tres anys i mig fent vida d'expatriat, escrivint una
novel·la sobre Aspàsia, l'amant de Pericles, una altra dona.
Escrit
tret del Time Out, Nº 378, setembre 2015. Autor Josep Lambies.
NÚRIA, opina
Hi havia
alguna cosa d'aquesta pel·lícula que no em quadrava? I així, he
passat dos dies esbrinant què era?
La
pel·lícula em va agradar, però no em va causar, la pena infinita
que m'hauria d'haver esdevingut davant els fets.
Em
pensava que ja m'havia tornat insensible o que la màgia del cinema
m'havia abandonat...
La
història és per plorar, des dels primers deu minuts fins al final.
I jo tan fresca... trobant la història dramàtica, i trista i sense
caure'm ni una llàgrima, ni poder entrar en ella.
Ara
però, crec que ja he descobert perquè m'ha passat això.
Quan era
petita m'encantaven algunes de les pel·lícules del Walt Disney,
perquè malgrat que hi havia morts i hi passaven coses terribles,
sempre hi triomfava la bellesa i el bé. Després de plorar, passar
por i témer el pitjor, sempre s'acaben bé i podies sortir del cine
amb la satisfacció de què al món sempre acabava triomfant la
bondat, la bellesa i el bé.
Amb el
pas dels anys, acabes descobrint que malauradament això no és
així... per això aquesta nena que, resta arraulida dins meu i que
voldria que aquest somni fos veritat, surt amb satisfacció sempre
que li donen l'ocasió. En Medem amb la pel·lícula i la Penélope
Cruz amb la seva interpretació m'han donat l'oportunitat.
En
aquesta pel·lícula, l'heroïna és bona, bona, bona i valenta,
valenta, valenta... res la desvia del seu camí de viure la vida amb
molta intensitat positiva. Tot el seu voltant s'il·lumina amb la
seva aurèola bondadosa que, abraça a tots els que s'hi relacionen,
marit, exmarit, fill, metge...
He de
reconèixer però, malgrat que la pel·lícula en si mateixa és poc
creïble, que un personatge tan irreal i mític com el de la Magda,
interpretat per la Penélope Cruz, a mi em sedueix i m'enganxa. És
bo i bell i jo sóc antiga, i encara crec en que hi ha bondat i
bellesa en el gènere humà... malgrat al dia a dia de l'actualitat,
ens vulgui demostrar el contrari.
Recomanable
per “bobalicons i bobalicones”, com jo.
MARTINA opina
Penèlope Cruz i Luis Tosar posen cara als dos protagonistes de l'última obra de Julio Medem. Ells, per mi, són la part creativa d'aquesta obra, ja que, sense cap mena de dubte, els considero dos actors carismàtics amb els qui sempre em surt l'orgull de saber que, a prop de casa tenim molts bons professionals de l'industria cinematogràfica.
La història que explica és tràgica i a mi em va fer plorar, segurament perquè estic molt sensible amb la mort i la malaltia, tot i que certament comprenc als qui critiquen que, es tracta d'una cursileria sense sentit i plena de tòpics.
Vull dir que, opino que, la historia es desenvolupa de forma molt previsible, i personalment considero que sense massa realisme. Ja que, tot el que és l'aspecte profund de les desgràcies dels seus protagonistes no es trasllada als espectadors i es vesteix tota la crua realitat, com si es tractés d'una història de fades.
Reconec que no sóc fan d'aquest director i que tampoc m'apassionen les narracions que no em commouen o que no em traslladen a un univers caracteritzat per un valor, història o pensament que em faci pensar una mica.
Per tant, puc dir-vos que m'ha semblat una opció entretinguda i distreta, però que no m'ha suggerit res més enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada