dissabte, 28 de maig del 2022

THE NORTHMAN. El hombre del norte. Director, Robert Eggers.

L'HOME DEL NORD ÉS UN ESPECTACLE DE MASSES QUE RECREA L'ESPERIT SALVATGE I FINS I TOT IRRACIONAL DE TEMPS PASSATS.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

Director, Robert Egger.

Guió, Robert Eggers, Sjón Sigurdsson
EUA, 2022.
Duració, 137 minuts.

SINOPSI

Islàndia S.X. un príncep nòrdic Skarsgard, té com a únic objectiu existencial venjar la mort del seu pare.
El director, Robert Eggers.
SEGONS OPINIÓ del DIRECTOR
(...)Pels nòrdics les sagues són alguna cosa més que llegendes. Són relats al·legòrics sobre aquelles persones de qui descendeixen.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

EL DIRECTOR DIU SOBRE LA SEVA VIOLÈNCIA

És curiós que tots els periodistes amb els qui he parlat em comentéssiu el brutal i sanguinolenta que és la pel·lícula.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula que la crítica deixa bastant bé i jo no. Aquest tipus de film trenquen el meu petit ancoratge en la mal dita i interpretada, objectivitat. I em situen davant de la incertesa d'haver de dir alguna cosa positiva d'un film que per la premissa que sustenta d'entrada, una gran mostra de bestial violència, m'ha expulsat del camp racional i m'ha situat en la no acceptació d'una proposta que al capdavall i pel que m'explica, no s'ho mereix.
Pot ser que la mitologia cèltica, tanmateix, com la majoria de les que conec, tingui un rerefons molt violent... Però, la violència convertida en ficció pot tenir moltes i diferents, representacions.
Pel meu criteri, violència gratuïta que no cal, en uns temps on la real i gratuïta està a l'ordre del dia.
I, no dic res més perquè no és el lloc, ni el moment adequat...

MARTINA opina.
Aquesta història de vikings explica una venjança d'un fill per la mort del seu progenitor. Personalment, reconec que si més no m'ha fet pensar una mica. Però no amb la narrativa d'allò que conta, sinó amb la producció en si i en la de recursos invertits en l'ús de la violència com a llenguatge de masses.
Ben segur que aquest tipus de cinema agrada, tot i que almenys a mi amb la sang i fetge abundant em costa seguir res del que hi passa i l'únic que em connecta mínimament és pel fet que procura que el paisatge, sigui un protagonista més de tot plegat.
Com deia, em sorprèn sobretot, perquè fer una obra així ha de costar molts diners. Està clar que implica gent a dojo i molta inventiva en construir escenaris i caracteritzar un munt de personatges. Tot i això, el ritme trepidant, l'angoixa construïda intencionadament i un constant de mort i ferits greus, en fa de l'experiència un far de patir. Sense cap dubte, no és gens un format d'experiència d'entreteniment, que m'agradi.

UNA CURIOSITAT
La bruixa Seeress, que veu el futur, l'interpreta la Björk.
Tret de Fotogrames, abril de 2022.
EN VERITAT QUE ÉS...
Una superproducció de noranta milions de dòlars, en scope i amb pretensions, a priori, molt més de masses que els seus treballs precedents.
Escrit per Felipe Rodríguez Torres, en la seva crítica, “Deconstruir lo épico”, per Caimán Cuadernos de Cine, maig de 2022.

Crítiques i altres a Filmaffinity:



EL SILENCIO DEL TOPO. Directora Anaïs Taracena.



Vista al Festival de Documentals de Barcelona 2022:

LA PODEU VEURE ARA MATEIX A FILMÍN:

La directora, Anaïs Taracena.


dissabte, 14 de maig del 2022

ALCARRÀS. Directora, Carla Simón.

DES DE LA HUMANITZACIÓ DELS PERSONATGES I LA PERMANENT CONNEXIÓ AMB LA VERITAT, QUALSEVOL HISTÒRIA POT TRANSCENDIR MOLT MÉS ENLLÀ DEL SEU ESPAI NATURAL, PER PETIT QUE SIGUI.

Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

Guionistes, Carla Simó i Arnau Villaró.
España, Itàlia, 2022.
Os d'Or al Festival de Berlín 2022.
Duració, 120 minuts. 

SINOPSI

Durant generacions la família Solé ha conreat préssecs en una gran extensió de terreny situada en una petita localitat rural Alcarràs, a la província de Lleida a Catalunya. Però aquest estiu, després de vuitanta anys conreant les mateixes terres, pot ser que sigui l'última collita.
La directora Carla Simón, després d'haver guanyat L'Os d'Or a Berlín.
UNA GRAN CINEASTA D'AMBIENTS, JA QUE, LA SEVA HABILITAT PER CAPTAR L'ESSÈNCIA QUE RODEJA L'ENTORN DELS SEUS PERSONATGES ADQUIREIX UNA DIMENSIÓ DEFINITIVA, TANT PEL QUE FA ELS COMPORTAMENTS D'AQUESTS, COM PER LA CONTEXTUALITZACIÓ NARRATIVA DE LA PEL·lLÍCULA.
Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

GUIÓ
Escrit per Carla Simó i el seu coguionista Arnau Vilaró- qui ja va participar en els seus dos anteriors projectes, Estiu 1993 i Després també- han aconseguit arrodonir un guió molt equilibrat entre la denúncia i el posicionament a favor de la tradició, però conscients de la realitat que envolta a la família Solé que protagonitza el film, sempre a l'extrem d'una resignació ineludible, víctimes propícies per ser els protagonistes del final d'uns temps i empesos a la re-formulació de la seva forma de vida.

Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula summament desitjada i esperada per mi que, finalment ha arribat a la cartellera envoltada de molta pompa i plena de veus i paraules, de la que donades les circumstàncies costa força de parlar-ne.
Carla Simó té la virtut dels grans, sap convertir històries petites, humils i que podrien ser insignificants, en grans històries per parlar del tarannà de la història i dels neguits dels humans per fer la nostra vida digna.
A partir d'aquest principi, cadascuna que se la miri com vulgui i en tregui allò que pugui.
Gràcies, Carla per aquesta preciosa pel·lícula.

MARTINA opina.

Considero un plaer poder gaudir d'un relat proper, delicat i mitjançant el qual et pots submergir en un món que et fan sentir que és conegut.
Un retrat de família, des de l'òptica d'un entorn de vida que comparteixen diferents generacions i de com la resistència als canvis, inherent a les persones, faciliten les transicions col·lectives. Una història casual, amb un significat molt clar i que apropa una problemàtica a tota mena de persones que hi conviuen a prop. També una narració amb un llenguatge mesurat amb cura i prou complet perquè qualsevol persona pugui entendre tots els elements d'un paisatge molt concret.
Crec que el que més m'ha fet entrar en el que s'explica és la profunditat d'uns personatges, no idealitzats i els qui treballen des de l'autenticitat del que són. Sincerament, m'ha emocionat en molts moments, pel significat de buscar la bellesa de les coses senzilles i traspassar en el més enllà dels individus que en formen part.
Una joia que, crec que pot agradar a tota classe d'audiència, una peça autentica i un estil que, des del meu punt de vista, clarament destaca per la seva original i manera de parlar-nos del que s'està explicant amb molts colors.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista a Carla Simón: 




HIT THE ROAD. Jadde Khadi. Director, Panah Panahi.

CAP DETALL ÉS GRATUÏT EN AQUESTA OPERA PRIMA VITAL I COMMOVEDORA AL VOLTANT D'UNS PERSONATGES QUE NO PODEN EXPRESSAR EN ALT EL SEU DOLOR PER UNA SITUACIÓ IMPOSADA.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica del film per fotogrames, maig de 2022.


Director, Panah Panahi.
Iran, 2021
Duració, 93 minuts

SINOPSI interpretada.

Una família, el pare amb una cama enguixada, la mare, un nen i el fill gran que condueix, viatgen en cotxe el mig del no-res per una zona desèrtica del nord-est de l'Iran. La raó del seu viatge és una mica fosca, plena de misteri (la por què els estiguin seguint, la necessitat de desfer-se dels mòbils): el viatge com a mera transició no se sap ben bé a on, una mena de llim temporal i físic. Com si estiguéssim morts, com diu el nen que no li falta raó.
Escrit per Jaime Pena, “Las carreteras de Kiarostami”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2022.

El director, Panah Panahi
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula em va agradar molt quan la veig al Festival de Valladolid i ara que l'he tornat a veure al D'A de Barcelona, he acabat de reafirmar el meu gust per ella. Una obra petita que es va desplegant al llarg d'una road movie, tràgica i còmica a l'hora, delicada i subtil, malgrat els crits i no parar, del nen petit de la família.
Petites obres que cal anar a veure per donar suport a un cinema que busca com explicar grans coses amb petites històries.
Per gaudir-la i riure i plorar una mica, si es vol.

MARTINA opina.

Amb la primavera, s'instal·la a Barcelona, un constant de propostes interessants i que fan que les setmanes passin de manera trepidant. Entre d'altres, una de les opcions agraïdes, és la del festival d'A i que enguany hem pogut gaudir a l'Auditori del CCCB. La ubicació de la sala completa l'experiència donat que, ajuda que, en acabar, puguis tancar la jornada amb un sopar pel barri més pintoresc de la nostra densa ciutat.
El relat d'aquest film vestit de poesia, crec que és molt simbòlic, aportant com a bandera la bellesa d'uns paisatges a abandonar per un dels protagonistes i defensant que cada indret té la seva bellesa. Sobretot si ets capaç de saber-li trobar. A mi personalment, aquest viatge, on una família formada pels progenitors i els seus dos fills,  acompanyen al més gran dels germans a la frontera per marxar del territori on habiten, m'ha semblat una narració bonica i sense cap sotrac. He gaudit de la perspectiva, on clarament prima la recerca del bonic, l'exaltació de la naturalesa i fer brillar la joia de l'amor.
Només puc dir que, aquesta manera artesanal de parlar únicament amb imatges de paisatges m'ha entretingut, he pogut entrar de manera plaent en el que he interpretat que m'està explicant i l'únic que m'ha semblat una mica massa intens era l'element infantil, d'un protagonista que per mi omplia massa.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:



dilluns, 2 de maig del 2022

LA CONFERÈNCIA. Die Wannseekonferenz. Director, Matti Geschonneck.

COM QUE LA SOCIETAT RESPECTABLE HAVIA SUCUMBIT D'ALGUNA MANERA O ALTRA, DAVANT EL PODER DE HITLER, LES MÀXIMES MORALS DETERMINANTS DEL COMPORTAMENT SOCIAL I ELS MANAMENTS RELIGIOSOS -NO MATARÀS- QUE GUIEN LA CONSCIÈNCIA, HAVIEN DESAPAREGUT.

Tret del Post scríptum, Hannah Arendt, “Eichmann en Jerusalén”.

Director, Matti Geschonneck

Alemanya, 2022.
Duració, 108 minuts.
Premi a la millor pel·lícula del BCN Film Best, Barcelona 2022.


SINOPSI
El 20 de gener de 1942, destacats representants de la burocràcia del règim nazi alemany es van reunir en una vila de Berlín- Wannesee, per una reunió que va passar a la història com la Conferència de Wannsee, en la que es va decidir l'assassinat sistemàtic de dotze milions de jueus europeus.
Tret de Filmaffinity.
El director, Matti Geschonneck


FETS HISTÒRICS

La conferència es va celebrar el 20 de gener de 1942, a prop de Berlín, a Wansee, per organitzar l'extermini dels jueus. Un grup de funcionaris alemanys nazis fan una trobada de treball, enmig de la Segona Guerra Mundial, per determinar i organitzar l'anomenada Solució Final a la qüestió jueva. El fet no marca l'inici de la Xoà, però és una reunió per coordinar diverses branques governamentals per tal de dur a terme l'extermini de tots els jueus d'Europa, onze milions. A partir d'aquesta reunió es precipita l'extermini i la seva efectivitat per tots els mitjans destructius possibles. Un dels principals organitzadors i instigadors com a funcionari va ser l'expert Adolf Eichmann, més tard el 1962 va ser segrestat, jutjat i condemnat a Israel. En aquest sonat judici i va assistir HannahArendt, que va fer un informa i es va inspirar per fer el seu llibre “ Eichmann en Jerusalem”, d'aquest escrit surt el popular i mal utilitzat terme “la banalitat del mal”.
ORIGEN DE LA PEL·LÍCULA
Per fer aquesta pel·lícula es van fer servir les actes que Adolf Eichsman i la seva secretaria van prendre per enregistrar el contingut de la reunió i els seus acords.
El guió de Magnus Vattrodt, és el que ha servit de base per fer aquest film històric.
Redactat per l'administradora del blog de fonts diverses.

NÚRIA opina.
És difícil opinar sobre una pel·lícula basada en un fet real altament sensible, sense caure en comentaris banals i superficials.
Abans de començar a dir qualsevol cosa que pugui semblar una fotesa, m'agradaria lloar la valentia del director per posar en pantalla davant del públic un fet que no és res més que, un crim de lesa humanitat.
Ho fa des d'una continguda distància per tal que sigui el públic que, un com coneguts els esdeveniments i la seva transcendència humana, elaborin la informació i puguin treure les seves conclusions. Tasca no gens fàcil pel cas que ens ocupa.
Allò que queda clar en aquest film, és la facilitat amb què els nazis van justificar i banalitzar la seva decisió de considerar als jueus éssers d'una altra categoria, susceptibles de ser rebaixats, utilitzats i després donat el cas, assassinats i exterminats.
És molt difícil d'imaginar-se com es va arribar a aquesta situació, amb un consens i sense una oposició resistent majoritària. Entenc la preocupació de la Hannah Arendt per aprofundir sobre aquest tram negre de l'ànima humana.
A mi també m'ha passat que, m'ha terroritzat i seduït intentar buscar una explicació, sense una possible justificació, a aquesta qüestió.
Em resulta de vital importància per la meva subsistència ètica i moral, continuar aprofundint i encarant aquest tema, fins que em mori. És com una vergonya universal i propera que, he d'afrontar i no puc obviar per dolorosa que sigui. 
Una lliçó d'història per reflexionar amplia i profundament que ens aboca irremeiablement a allò que està passant  l'actualment. 

MARTINA opina.
Amb la Núria un dia que no recordo, vam acordar, deixar de prioritzar la cinematografia de temàtica nazi. Estem d’acord en dir que és un tema infinit, del que a més hi ha infinites propostes interessantíssimes i el que segurament mai deixarem d’interrogar. També, en què a totes dues, necessitem saber-ne més. No obstant això, el fet de procurar no primar les propostes creatives entorn aquesta qüestió, segurament és més aviat cosa meva. Que reconec, que tot i que sostinc que mai tindrem una explicació suficient per entendre una barbàrie de tal dimensió, no sempre estic receptiva o prou forta per analitzar el terror darrere d’aquest genocidi.
Aquest film, implacable, redueix l’explicació del que és la governança a 108 minuts. Mitjançant una representació objectiva del que es va donar aleshores i apuntant directament a les conseqüències de les decisions preses aleshores.
El relat es construeix mitjançant la representació literal de les converses que recullen les actes d’una trobada de les més altes instàncies, on homes ben pentinats i amb càrrecs valorats van acordar precipitar un extermini coordinant les diferents instàncies per eliminar 11 milions de persones. Suposadament amb el propòsit de fer-ho de la manera més efectiva que fos possible.
A mi no em surten les paraules per dir res més i només puc concloure que agraeixo profundament als creadors que aposten per apropar-nos a tot això, recordant-nos que no estem gaire lluny de l'horror i ens sacsegen fent-nos responsables del món en el que vivim.