|
La directora, Justine Triet. |
NÚRIA
opina.És
una pel·lícula que està tenint força èxit de públic en un
determinat sector de la població. Una història narrada
intel·ligentment que et fa pensar i estar atentament a l'expectativa
del que va passant a la pantalla.
La
Martina va dir en sortir del cine i crec que amb molt encert que, el
gènere processal o el cine de judicis, és com el western, hi cap
tot i serveix per parlar de tot.
En
aquest cas, el teló de fons per parlar de moltes coses és un judici
a una escriptora acusada de matar al seu marit. Aquest teló de fons
serveix per distanciar a l'espectadora d'una possible narració
tancada, centrada en la cronologia de les imatges, paraules i sons.
Contràriament
a això, aquest procediment manté a l'espectadora actina mentalment,
per anar incorporant dades per mitjà del que va passant en el judici
que, l'ajudaran a interpretar i discernir, per tal, de tenir la seva
versió personal sobre la història que li estan explicant, d'allò
que és veritat i allò que és mentida.
Tota
una bona estratègia per mantenir l'escolta activa de l'espectadora
que, en aquest cas i segons algunes maneres actuals d'entendre la
veritat i interpretar-la, mai és absoluta i unívoca.
Però
com que necessitem la llei per ser aproximativament justos, els
judicis continuaran sent necessaris per regular certs comportaments
socials. Això, situat dins la ficció, és un bon mitjà per fer-nos
reflexionar sobre qüestions filosòfiques de la nostra societat on
estem implicades com a persones que formem part d'aquesta.
Innocent
o culpable?
Pel
meu discerniment i entesa, dins el paràmetre de la justícia
administrada a través de les lleis, culpable, encara que l'hagin
declarat innocent.
Des
del punt de vista humà, res és blanc o negre en una relació on els
entramats d'aquesta s'escapen a la pura voluntat dels protagonistes,
per múltiples factors, entre ells les càrregues convencionals i
socials de la societat en la qual vivim, i dels que ens han de
jutjar.
Un
metratge molt llarg que no es fa notar, i per alguna cosa serà.
Amb
tots els bons ingredients per un dia de cine.
MARTINA,
opina.
Tot
comença quan un home mor després de caure des de la finestra del
pis de dalt d’un xalet al mig dels Alps francesos. Això, passa
mentre els tres habitants d’aquella casa, estan cadascun fent la
seva. En Daniel és una criatura d’uns deu anys, qui després d’un
accident va perdre bona part de la visió i només està escolaritzat
un parell de dies a la setmana. Ell és qui troba el cos del seu
pare, cruixit a terra, quan surt a fer un tomb amb el seu gos pigall.
Just després que la Sandra, la seva mare, acabi amb una entrevista
que li haurien vingut a fer per parlar de la seva obra literària i
mentre el Samuel estava treballant tot escoltant música a tot drap
al pis de dalt de tot.
Quan
venen les autoritats dubten que sigui un accident i s’activa una
investigació per determinar si es tracta d’un homicidi, un suïcidi
o un assassinat. Això en el marc d’un judici, on el tribunal
analitza els personatges amb un nivell de detall extenuant,
assegurant que la veritat no existeix i que la justícia només
pretén buscar una explicació, que vestida d’objectivitat, pugui
satisfer les pors que genera aquesta situació, o qualsevol altre, en
l'imaginari col·lectiu de la França contemporània.
És
un relat gèlid, on cada minut dels 180 que ocupa és significant i
cada pas endavant esdevé més intrigant. Totes i cadascuna de les
frases que construeixen la crònica són determinants, i tot i la
irrealitat buscada del western judicial, és inevitable entrar en els
dubtes existencials que poden tenir els personatges en altres
instants de la seva relació quotidiana. Comprendre cada un dels
moments vitals de les tres persones habitants, implica assumir que
tothom a la seva manera intrínsecament es caracteritza per la seva
pròpia riquesa i que els fets encara que ens hàgim inventat l'eina
per poder generar seguretat, quan som humans, mai són clars i cal
interpretar-los.
Sento
llançar-me i posar una etiqueta abundosa, però, he de dir que per
mi, és la pel·lícula de l’any. Ho dic amb la boca petita, perquè
hem vist tantes i moltes coses excel·lents, però m'hi llanço
alegrament perquè sincerament crec que en essència es tracta d'una
peça que ens interpel·la de forma directa i sobretot, ens
obliga a revisar moltes coses que, ens poden portar a no voler viure
l'única vida que de moment, no oblidem, sabem que hi ha.
ALGUNES
CLAUS per ENTENDRE el FINAL
A
l'hora de la veritat, la cinta explora l'experiència d'un nen que
arrossega un gran pes a les seves espatlles, senyala Triet. Se sent
pròxim a la seva mare i confia en ella, però les circumstàncies
semblen trencar la complicitat existent entre ambdós. D'alguna
manera, la situació l'obliga a decidir si la seva mare és culpable
o innocent de la mort del seu pare. Però ell sap que la realitat és
menys simple del que assenyalen els adults.
Paraules
de la directora, transcrites per Manu Yañez a Fotogramas, desembre
2023.
En
l'últim tram, tant el tribunal com la mateixa pel·lícula li donen
a Daniel un protagonisme clau, al convertir-lo en un testimoni
determinant del judici.
La
seva interpretació subjectiva d'una conversa amb el seu pare acaba
decantant al tribunal. Hi ha una sentència clara i l'estabilitat
torna a la llar dels Valeski Voyter.
Escrit
per Eulàlia Iglésies a Caimán CdC, desembre de 2023.
Fitxa completa, filmografia directora i algunes crítiques:
EL
NOU CINEMA JUDICIAL FRANCÈS
El
thriller judicial s'està convertint en una presència recurrent en
el cine d'autor francès contemporani. Films com “La noia del
braçalet” de Stéphane Demoustier 2019, “Saint Omer d'Alice
Diop, 2022, “ Le Procés Goldman de Cédric Kahn, 2023 i “Anatomia
de una caida” s'adscriuen a aquest gènere, però des d'unes
coordenades molt diferents del model nord-americà. En aquest nou
cine judicial francès, el mètode processal no s'aplica per arribar
a la veritat o dirimir el culpable d'un fet. Pel contrari, estem
davant d'un grup de pel·lícules que posen en evidència fins a quin
punt és difícil o impossible clarificar la responsabilitat d'uns
fets, alhora que converteix l'espai tancat dels tribunals en la caixa
de ressonància on es fa ressò dels prejudicis institucionalitzats
cap a la identitat de les persones que estan sent jutjades.
L'assumida imparcialitat del procés judicial queda posat en dubte
per plantejar què jutgem, quan estem jutjant a alguna persona.
Tots
aquests films comparteixen també, la centralitat que té en ells la
paraula.
Escrit
per Eulàlia Iglésies, en la seva crítica per Caimán CdC, desembre
de 2023,