MORETTI
ENS REGALA LA SEVA PEL·LÍCULA MÉS LLUMINOSA I PLENA DE MÚSICA, UN
CANT A ENCARAR EL FUTUR AMB ALEGRIA QUE, DESEMBOCA EN UNA MARXA
COL·LECTIVA. PERQUÈ SENSE OPTIMISME NO HI HA REVOLUCIÓ.
Eulàlia
Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.
Guió, Francesca Marciano, Nanni Moretti, Federica Pontiemoli, Valia Santelia.
Itàlia,
França, 2023.
Duració,
95 minuts.
SINOPSI
Un
director està rodant una pel·lícula històrica sobre l'arribada
d'un circ hongarès en un barri de Roma el 1956, portat per la secció
del PCI d'aquest. Mentrestant a Hongria ha entrat l'exèrcit de
l'URSS, per ofegar una revolta popular en contra les condicions de
vida al país. Aquesta situació crea una tensió que tots plegats
hauran de gestionar.
 |
| L'actor i director, Nanni Moretti. |
A
punt de fer 70 anys i amb l'extrema dreta presidint el Consell de
Ministres del seu país, l'italià Nanni Moretti torna a l'autoficció
i la metacomèdia. Presentada en l'última edició del Festival de
Cannes, on una vegada més ens parla de cine, política i com no,
d'ell mateix.
Escrit
en la seva crítica per Carlos Elorza, Dirigido, setembre de 2023.
FAIG
ALLÒ QUE EM DONA LA GANA
Aquest
film és un atemptat contra tots els dogmes dels manuals d'escriptura
d'un guió. En el Sol del futuro, com a director i guionista, em
permeto fer allò que em dona la gana. Per això he inclòs l'escena
de l'encontre amb els representants de Netflix, on m'exigeixen que
faci una pel·lícula més convencional, suposadament més accessible
als espectadors.
Entrevista
de Manu Yáñez al director, feta en el marc del Festival de Cannes i
publicada a Fotogrames, setembre de 2023.
NÚRIA
opina
Una
pel·lícula reflexiva, crítica i en certa manera optimista, ja que
ens incita a moure'ns: intel·lectualment, psicològicament,
socialment i políticament.
Des
del punt de vista, d'un cinema artístic i cultural, una obra
perfecte... d'allò que jo espero d'un film, complet.
Malgrat
tot, i sent sincera amb mi mateixa i els altres, encara que sigui una
de les pel·lícules més ben valorades ara a la cartellera, a mi no
m'acaba d'encaixar. Penso que el no encaix, és causat per la falta
de química que tinc, no amb el director, sinó amb l'actor
protagonista i com que són el mateix, acabo sentint un cert malestar
i desplaença que no passa el record i l'analísi posterior del
film, en el que, cada vegada li trobo més qualitats artístiques, i
per tant, cinematogràfiques.
Una
molt bona pel·lícula que crec que no us podeu perdre.
MARTINA opina.
Aquesta
vegada, com tantes d’altres, confesso que va determinar la nostra
tria la durada i lleugeresa aparent de la proposta. De manera que tan
sols amb la il·lusió que ens passés l’estona de manera agradable
i fluida, vam seure a la butaca per gaudir d’una història
quotidiana, autocomplaent i que dit senzillament guarneix l’ofici
de fer cinema. Així doncs, el relat passa amb un humor que vol
distingir-se per tenir caràcter italià, que s’endinsa en el
procés de producció d’un film.
Compassat
amb frases prou simpàtiques, del que significa dedicar-se a una
professió que sense cap dubte implica invertir molts recursos i crec
que, llueix fer paròdia del significat de voler optar per
mantenir-se fora del circuit comercial.
El
personatge et pot agradar o no, òbviament això passarà sempre,
sent un home que sap riure’s d’ell mateix, que és principalment
de qui parla. Un Personatge que xoca amb un entorn que reivindica
voler il·luminar i al qui suposo que respecta, acceptant que tenir
un compromís amb allò que fas, significa també acceptar que tot i
que en el cinema pots fer els personatges com et doni la gana, a la
vida real les persones són com són.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
CRÍTICA
amb PREGUNTES CLAU
El
Sol del futuro suposa una recapitulació i una actualització dels
estilemes de Moretti en una pel·lícula creuada per un humor vivaç
i lúcid, sobre la que planeja l'interrogant clau del cinema europeu
contemporani: com continuar rodant un cinema compromès, personal i
popular en l'era de Netflix, el blockbuster i el fi del món tal com
el coneixíem.
Eulàlia
Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.
FILM
QUE PARLA de POLÍTICA sense ser POLÍTIC
Expandeix
el seu angle de visió històrica on emmarca la seva habitual
reflexió entorn de la crisi de l'esquerra: en el film dins del film
que dirigeix el protagonista, busca els orígens d'aquest declivi en
el seguiment per part de PCI dels dictàmens de Moscou, i imagina
que una altra història del comunisme haguera estat possible.
Eulàlia
Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.
GIOVANNI
SÓC O NO SÓC JO?
(Pregunta
feta al director per Manu Yáñez, en el marc del Festival de Cannes
i publicada a Fotogrames, setembre de 2023)
Si
vol saber quan hi ha de mi en Giovanni, puc assegurar-li que no dicto
els meus guions mentre nedo a la piscina i que no he passat 40 anys
amb la mateixa dona. Pel que fa a totes les altres coses que mostra
la pel·lícula, sí, Giovanni sóc jo.
AUTOFICCIÓ
fílmica.
Aquest
film ens obre la porta per reflexionar sobre la tradició (també
literària) de l'autoficció, mentre ens permet fer un recorregut per
l'obra de Moretti, i observem que, en la seva trajectòria el
personal apareix sempre intrínsecament relacionat amb el polític.
L'autoficció
parteix de la necessitat de trencar un doble pacte: l'autobiogràfic
i el novel·lesc. L'autor es converteix en el centre del relat
partint dels elements testimonials de la seva vida, però se li
permet manipular-los per mitjà d'al·legories, il·lusions o
aparences. El subjecte postmodern com a ésser descompost amb el seu
“jo” en construcció, on no només explica el viscut, sinó també
el somiat, temut o desitjat
Escrit
per Àngel Quintana, per a Caimán CdC, setembre de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada