No
tinc massa cosa a dir d'una pel·lícula, simpàtica, amable i amb
uns tocs d'humor, força graciosos i divertits... gent que viu bé i
sap riure-se'n de les seves pròpies penes i misèries.
Com
diu la Martina, molt adient per un diumenge a la tarda al cinema
Texas.
MARTINA opina
Aquesta obra dirigida i interpretada per Fernando Colomo, és una comèdia idònia per un diumenge a la tarda. O en tot cas, en el nostre cas, i sense massa més, a mi em va satisfer com a divertiment final del cap de setmana.
Humor proper, històries entrellaçades de persones pintoresques que tenen vides peculiars i una trama condicionada per la crisi existencial dels personatges que compareixen. Tot en un ambient bohemi actual, on persones benestants i lliures tenen la gran fortuna d'escollir el seu destí, encara que no sempre l'encerten. Tot, en un escenari determinat i on el ritme de les coses està marcat per l’extravagant conjunt de sorpreses que es presenten en un estiu en aquesta bonica illa balear; Menorca. És tracta d'una trama entretinguda, amb personatges que tenen un món intern ric i tot amb clau d'humor. Sense gaires més comentaris, només afegir que, hem anat als cinemes Texas i que novament he pensat que és una molt bona opció. On preus populars, sales petites i confortables i ambient local del barri, fan del cinema un art que per mi també té quelcom de social.
Taiwàn, 2015. Duració, 105 minuts. Premi al millor director del Festival de cinema de Cannes, 2015. V.O. en xinès subtitulada en castellà.
Sinopsi
Xina,
S. IX. Nie Yinniang, la filla de déu anys d'un general és
segrestada per una monja que la inicia en les arts marcials,
convertint-la en una extraordinària assassina encarregada d'eliminar
als governadors locals cruels i corruptes. Un dia, després d'haver
fracassat en una missió, la seva mestra l'envia al lloc on va néixer
i li ordena matar a l'home amb qui havia estat promesa, un cosí que
controla la zona militar més gran del nord de la Xina.
Després
haver passat tretze anys a l'exili, la jove ha enfrontar-se al
retrobament amb els seus pares, als seus records i a uns sentiments
que fa molt de temps ha reprimit. Nie Yinniang està obligada a
complir les ordres de la seva mestra, contràriament, haurà
d'escollir entre sacrificar a l'home que estima o trencar per sempre
amb l'ordre sagrada dels assassins.
Tret
del full informatiu del Renoir Floridablanca de Barcelona que, és on
la passen.
Autoretrat del director, Hou Hsiao-Hsien
Del
director
És
un director, guionista i productor. Entre altres pel·lícules ha
fet, Ciudad doliente, El maestro de marionetas, Millennium Mambo,
Tiempos de amor, juventud y libertad, El vuelo del globo rojo...
Notes
del film, tretes d'una entrevista amb el director.
Al
final del S. IX a la Xina, dominada la Dinastia Tang- 618 – 907 a
C, és conegut pels relats de ficció “ chuanqi
Durant
els anys d'Institut i Universiat en Hou Hsiao-Hsien es va afeccionar
als relats chuanqi que està basat el relat del film. El relat
dramàtic està inspirat en el titulat, “Nie Yinniang”. Aquests
relats estan plens de detalls sobre la vida quotidiana de l'època,
d'on va treure algunes les escenes de la pel·lícula. També va
passar molt de temps informant-se, per mitjà de documents de l'època
sobre costums de com menjaven o vestien.
També
va estudiar amb molta atenció el context polític de la història.
Va ser un període caòtic, els governadors de província amenaçaven
l'autoritat de l'emperador de la Cort Tang. Algunes províncies fins
i tot van intentar independitzar-se de l'imperi per la força.
Paradoxalment els emperadors eren els que havien creat les províncies
rebels i els havien dotat d'exèrcits per tal de defensar l'Imperi de
les amenaces exteriors. Després de diversos aixecaments la Dinastia
Tang va caure l'any 907 i l'imperi es va desintegrar.
La
història del pardal blau és molt coneguda en la literatura Tang. Hi
ha moltes versions i es repeteixen tant que, les paraules pardal i
mirall, acaben essent sinònims.
Als
anys 50 a Taiwan, quan en Hou Hsiao-Hsien era petit, a la biblioteca
de la seva escola hi havia moltes novel·les de l'estil wuxia i com
que li agradaven molt les va llegir totes. Somniava fer alguna cosa
combinant el wuxia, kung fu com ho anomenem a occident, amb un estil
més realista què les piruetes en si mateixes que no l'interessen
massa al director, si no és amb un rerefons més filosòfic com les
pel·lícules japoneses de samurais d'en Kurosawa, de les que, se
sent veritablement influït, on allò que és veritablement important
són les filosofies d'allò que comporta ser un samurai i no les
escenes d'acció que només són un mitjà.
Tret
del full informatiu del Renoir Floridablanca de Barcelona que, és on
la passen.
NÚRIA opina
Aquesta
és una gran pel·lícula que, amb el temps es pot convertir en un
clàssic i en una pel·lícula de culte.
Tot
i que la pel·lícula ha estat molt esperada, valorada i premiada, no
veig que hagi tingut massa èxit de públic... i només la fan en un
cine.
És
un film per gaudir-lo de cap a peus. Una història llegendària, amb
un guió ben elaborat, una banda sonora molt ben treballada i la
reina d'aquest film, la imatge.
Cadascun
dels plans que presenta la història són bellíssims i estan pensats
per anar-nos introduint en un espai i temps fora d'aquest món i
situar-nos en una altra dimensió, l'estètica.
Moltes
vegades, resulta difícil trobar paraules per parlar de la bellesa.
No
sóc capaç de dir gaire bé res més, perquè crec que s'ha de
veure...
MARTINA opina
El cinema xinès que he vist, en general, reconec que no l'acabo d'entendre. De fet m'agrada la idea que mitjançant aquest canal, om pugui descobrir nous horitzons, però reconec que l'estètica oriental em costa una mica. A part que potser m'és més fàcil comprendre el context quan es tracta de cultures d'orígens més pròxims.
Aquesta obra ha estat molt ben considerada en general tot i que a mi m'ha costat molt d'entrar en la narrativa i al final, m'ha avorrit. Es tracta d'una producció amb bons mitjans, on et traslladen a l'univers d'una monja guerrera a finals dels s. X. Qui qüestiona el sistema havent de decidir entre el seu destí professional i salvaguardar la integritat dels seus antecessors.
Es desenvolupa en uns escenaris plens de llum, on els protagonistes d'època fan patxoca i on sense gaires lluites et pots contextualitzar en la cultura d'aquella civilització anterior.
Per acabar i per no donar-hi més voltes només comentar que és un estil de cinema no apte per tothom. Ja que es tracta de fantasia, mitjançant un guió que explica una llegenda i en la que el registre oriental és l'altre ingredient principal. En el meu cas, cap d'aquests elements no són fruit de la meva devoció, tot i que, puc entendre la bellesa que, molt aclamen trobar-li a l'obra.
Mireu la qualificació que aquesta pel·lícula va obtenir en la revista Caimán de novembre.
LAS
MUJERES OBEDIENTES Y BIEN EDUCADAS NO HACEN HISTORIA...Y LAS MUJERES
QUE LEEN DAN MIEDO.
Paraules de la Coixet en una entrevista al programa de cinema de la 2.
Espanya, França, 2015. Duració, 118minuts.
SINOPSI
El 1908, Josephine Peary viatja a Groenlàndia per reunir-se amb el seu marit, l'explorador Robert Peary que per enèsima vegada intenta conquerir el Pol Nord.
Vol compartir amb ell, el seu instant de gloria, ser el primer en posar la bandera dels Estats Units d'Amèrica allà. Burgesa i xic de Park Avenue, Josephine emprendrà un viatge temerari i èpic al lloc més inhòspit, pur i perillós del planeta.
Allà es trobarà amb Allaka, una inuit que també espera a l'explorador. Juntes hauran de compartir les dures condicions d'aquest lloc.
Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Isabel Coixet.
NÚRIA opina.
Quan
espero una pel·lícula d'una de les meves directores preferides, com
és el cas de la Isabel Coixet, em costa molt de dir-ne alguna cosa
desplaent o negativa de les seves pel·lícules. És com si en certa
manera la decebes, en lloc de ser jo, la decebuda.
Les
dues darreres realitzacions de la Coixet, Another You i Aprendiendo a
conducir, les he trobat molt dignes i amb moltes qualitats, cadascuna
dins de les seves pretensions particulars i allò que més m'ha
agradat comprovar és que, la Coixet sap fer cine de qualsevol mena.
Després
d'haver vist “Nadie quiere la noche”, estic per dir que, la cosa
més important de la història que és la relació que estableix
forçadament entre la Sra. Peary i l'inuit Allaka, la Coixet, no ho
ha sabut resoldre prou bé. Malgrat la tensió de les circumstàncies
ambientals en un entorn molt hostil són evidents, la química
emocional entre les dues dones que ens hauria d'arribar als
espectadors, a mi. No m'ha arribat i és una llàstima, perquè
aquesta és la gran qualitat del cinema i que, ens permet
emocionar-nos mirant una gran pel·lícula.
La
història està bé i les imatges són molt belles. Si penses en
aquesta història des d'un nivell més de comprensió intel·lectual,
aquesta, n'hi ha per sucar-hi pa. Però aquest no és el nivell de la
pantalla amb l'espectador, crec que és més el nivell de la
literatura, quan darrere hi ha una bona escriptura.
Malgrat
tot, continuaré sent fan de la Coixet, perquè crec que és una gran
dona i una gran directora, però prefereixo la Coixet de les petites
grans històries... quan es fa més propera.
MARTINA, opina. La Núria i jo, sempre comentem quins són els motius pels quals la crítica espanyola de cinema, considera a la directora d'aquesta obra, Isabel Coixet, tan negativament. No creiem que sigui just, ja que coincidim en el fet que, és una artista independent, carismàtica i que ha demostrat que pot moure's en diferents ambients, països i registres, fent sempre obres de qualitat.
Probablement és una qüestió de gustos, però en tot cas és evident que en el seu cas, té menys defensors que detractors i que normalment el seu enfocament, molt sensible a les qüestions de gènere, avorreix a bona part de l'audiència del nostre país.
A mi personalment m'agrada i m'interessen els seus temes. Algunes de les seves obres, reconec que, m'han ballat pel cap durant llargues temporades. Ja que, em submergeix en vides molt extremes. En situacions traumàtiques de persones que, busquen coses abstractes.
En aquesta pel·lícula, basada en una història real, coproduïda entre Espanya, França i Bulgària, la seva protagonista, interpretada per una brillant Juliette Binoche, ens situa en una expedició al Pol Nord. El seu estatus de dona rica i culta, li dóna poder per prendre decisions sobre on esperar el seu marit expedicionari. L'espera del seu retorn, d'aquells que es van permetre arribar més enllà d'uns paratges totalment desconeguts per tothom, en aquella època.
A part de moltes altres coses, tota la trama es construeix en el lligam que es crea entre aquesta senyora, qui per voluntat pròpia i totalment contra natura, decideix passar el fosc hivern en una cabanya en una regió desolada d'aquell indret inhòspit, amb una dona esquimal. Aquesta acompanyant, inexplicablement, decideix no abandonar-la en aquella espera, on ningú compren el motiu per què es fa en aquelles condicions i no, en un poblat situat a la regió on s'inicien aquestes expedicions. Regió, on si més no, hi ha més bones condicions, gràcies a una infraestructura més preparada pel fred. Les dues dones restaran unides, durant divuit setmanes, en condicions extremes de fred, foscor, tempestes i fam, però malgrat les seves diferències juntes podran sobreviure.
A mi, em va semblar una història colpidora, on es construeix un vincle emocional molt fort, entre dues persones salvatgement diferents. No vull revelar el contingut de la història, ja que crec que val la pena veure-la, però crec que té molts bons moments. Com per exemple, quan la dona esquimal li explica a la seva companya que està embarassada del seu marit, amb qui va tenir relacions sexuals, una nit freda, durant una de les seves expedicions. Tot i així, quan neix la criatura decideixen compartir-ne la cura.
Entre d'altres, em va penetrar una pregunta que li fa la dona esquimal a la burgesa benestant, en un moment que molt fràgils ambdues es troben al llindar de la mort. Aquesta, no li retreu res a la seva companya, però sí que l'interessa entendre que, se'ls hi ha perdut als qui ella considera que tenen de tot, en les regions on, segons ella, no hi ha res...
En aquesta entrevista que la Cayetana Cuervo, en un programa de la 2 li fa a la Coixet, és molt interessant perquè parlen d'aquesta pel·lícula però també de moltes altres coses.
Un desertor de l'exèrcit, indigne i de baixa estopa (Jones), fa de guia a una grangera noble (excel·lent Hilary Swank), a qui li ha passat l'edat de casar-se i deixar de ser una pària i al seu singular equipatge, un carro engarjolat que transporta tres dones boges, de camí a un paradís a l'altra banda del continent.
Segons, Sergi Sánchez al Time Out, 347, novembre 2015. INFORMACIONS de la PEL·LÍCULA La història comença a Nebraska l'any 1855 i s'acaba a Iowa, estat veí més a l'est, uns quants mesos després del trajecte. Abans que Jones l'adaptés a la pantalla, la novel·la de Glendon Swarhout publicada al 1988, va tenir pretendents com Paul Newman o Sam Shepard. Va ser el mateix Steven Spielberg qui va recomanar a Thierry Frémaux, director artístic del festival de Cannes, que es fixés en aquest film. I va acabar a la secció oficial. Encara que sigui un western es qüestiona totes les lleis del gènere. INFORMACIONS del DIRECTOR En Tommy Lee Jones com a actor ha fet moltes pel·lícules. Com a director, aquesta és la seva segona pel·lícula, la primera va ser la magnífica "Los tres entierros de Melquíades Estrada".
El director i actor, Tommy Lee Jones
NÚRIA opina
No
tinc massa afició als westerns, és un gènere que quan era petita
m'avorria molt. A poc a poc i amb seixanta anys, he vist que no tots
eren iguals i he anat apreciant les qualitats dels bons. Tot i així
i aquest, no és un western convencional, aquesta no és una
apreciació meva, sinó de tots els que han escrit sobre aquesta
pel·lícula i que jo he llegit, Sergi Sánchez al Time out, Angel
Quintana a la revista Caimán i Héctor G Barnés al Dirigido por...
Aquesta
és una pel·lícula que marcarà història dins el gènere.
De
fet, per mi, té totes les virtuts: una fotografia magníficament
estructurada en cadascuna de les seves preses, una llum i un color
molt ben pensats per mantenir el clímax, un guió rodó per
mantenir-te tota l'estona a l'aguait i fer-te pensar... una narració
potser una mica lenta però necessària perquè puguis anar-te
endinsant amb temps dins de la complexitat i hostilitat del paisatge
i dels personatges i les relacions d'aquests, entre ells i amb els
fets i circumstàncies de la seva vida, difícils de suportar.
L'heroïna,
dibuixada amb un gran amor per la seva determinació, valentia i
generositat i les altres dones, tractades amb gran dignitat per la
seva situació i sofriment sense esquerdes i finalment, l'home que
les acompanya que, fa un gir molt interessant mostrant-nos parts de
la seva personalitat inimaginables.
Tot
plegat una pel·lícula que no ens podem perdre, perquè és del bo i
millor que tenim a la cartellera en aquests moments.
Malgrat
és molt dura, les seves espurnes d'humor infiltrat ens permeten
respirar i seguir la narració, entrant en la bellesa del film sense
contractures emocionals.
Gràcies
Tommy Lee Jones per haver fet aquesta pel·lícula. MARTINA opina. Abans d'entrar al cine a veure un "western" crec que no calen masses prèvies. Seus a la butaca i tot seguit estàs en un tipus d'obra on la narrativa et permet entrar en un context auster, salvatge i on les relacions humanes probablement eren més essencials i menys sofisticades. Un gènere on tractar conceptes com l'honor, la bogeria, la deshonra o la venjança, sembla que es pugui fer de forma senzilla. Potser és qüestió de gustos, però, a mi personalment mai m'han interessat especialment aquest tipus d'obres. Tot i així, abans d'entrar a veure aquesta pel·lícula, la Núria, em va fer una reflexió que em va semblar interessant. Apuntava que, no per casualitat, tots els grans directors de cinema en algun moment o altre, haurien volgut fer un western, potser es tractava que, amb aquest format predisposaves a audiència a poder tractar qüestions humanes, més enllà de l'escenificació del passat del poble americà. Amb aquesta història podem conèixer a fons la seva protagonista, Mary Bee Cuddy. També moltes altres circumstàncies que formen part del seu context i de la realitat americana d’aquell moment. Ella és una dona soltera i amb ganes de trobar un marit amb qui establir-se familiarment. Viu a un poble remot de l'oest americà, a l'estat de Nebraska, l'any 1855. La trama es desenvolupa quan per consens, és escollida com la millor candidata per acompanyar a tres dones que han embogit a l'estat de Iowa, un lloc on puguin tractar-les. Les ha de portar amb carruatge, serà un llarg viatge i van amb destinació a un indret on una institució religiosa, se'n pugui fer càrrec i donar-les les cures que les malaltes requereixen. El viatge no el farà sola, sinó que el fa amb un delinqüent qui ella salva d'ésser penjat, havent pactat amb ell abans de fer-ho que l'acompanyaria en aquesta aventura. Es tracta d’un company d’aventura d’última hora i amb qui haurà de crear un vincle a marxes forçades, ja que, des del primer instant, saben que les vides d’ambdós estan amb perill. No vull explicar gaire més, ja que, considero que estem davant d'una obra mestra, amb tantes coses a les quals prestar atenció que crec que, per poc que digui no podria captar-ne quasi cap. I per tant, em limito a recomanar a tothom que vulgui veure cinema de qualitat i en aquest format que, no se la perdin. Ja que té la durada ideal per no fer-se llarga però mitjançant un guió amb sorpreses i pocs canvis d’escenari et transporta en un context determinat on om pot qüestionar tots els seus elements si així ho desitja. Pot ser una interessant referència per triar pel·lícula. QUADRE CRÍTIC de la REVISTA CAIMÁM. novembre de 2015, número 43
La
pel·lícula narra la trajectòria criminal- explicita i implícita-
d'una família “bonarense” de classe mitjana, del barri de St.
Isidro, rígidament dirigida pel seu patriarca, Arquimedes. Els fets
passen als anys vuitanta, en una Argentina que està acabant amb la
dictadura i inicia una incipient democràcia.
Tret
de l'article de José Enrique Monteverde, “Funcionariado de la
represión”.El Clan de Pablo Trapero. Per la revista Caimán.
Novembre 2015, nª43. INFORMACIÓ ÚTIL d'aquest film.
(...)El
Clan és un film de la recent història Argentina – el relat
comença amb les imatges d'arxiu del benintencionat discurs del
president Raúl Alfonsín, després viatja en el temps fins a 1982,
per mostrar-nos un dels segrests d'Arquimedes i finalitza, a l'agost
de 1985 amb la captura i dissolució de la banda- però també és un
retrat d'un atípic microcosmos familiar.(...)
Tret
de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la
revista “Dirigido por...”, nº 460, novembre de 2015.
Recompensada
amb el Lleó de Plata al millor director, a Venècia 2015. Coproduïda
per Almodovar i amb un gran èxit de taquilla a Argentina. El Clan
reconstrueix la història d'una família de segrestadors a Argentina
dels primers anys vuitanta. Segueix el camí del cine compromès i a
la vegada popular , empresa per Pablo Trapero amb Leonera, Carancho i
Elefante Blanco.
Tret
de l'article “Los principios de Arquímedes” d'en Quim Casas a la
revista “Dirigido por...”, nº460, novembre de 2015.
El director, Pablo Trapero.
NÚRIA opina.
M'agrada
el cinema de Pablo Trapero perquè és un cinema compromès amb el
seu país, amb la denúncia de la injustícia i la corrupció.
Moltes
vegades, parteix d'una exhaustiva investigació dels fets que,
després convertirà en una història de ficció. En la ficció troba
la llibertat per perfilar els seus personatges i donar-los el perfil
que considera més adequat, potenciant aquelles característiques que
l'ajudaran a donar un determinat sentit a la seva història, on hi ha
persones que són com són. Tot plegat ens ajudarà a deslliurar-nos
dels fets en si i poder-nos endinsar en els alguns aspectes de la
naturalesa humana.
Em
crida l'atenció d'aquest director que, malgrat que ens explica
històries reals del seu país, el seu és un cinema de personatges.
L'interessa com els personatges defineixen els fets i els fets donen
una oportunitat a aquests per fer allò que fan i actuar en un
sentit o en un altre. Un plantejament molt interessant.
Història
amb una narració circular. Buscant els elements audiovisuals que
creïn un gran contrast entre una aparent i convencional normalitat
d'una família de classe mitjana i un rerefons esgarrifós que, no ha
de pertorbar el seu tarannà quotidià.
Bona
i esgarrifosa, quan una es fa conscient que allò que està veient a
la pantalla, va passar de veritat.
Us
la recomano. Però, en cap cas, si allò que teniu ganes de veure és
quelcom més lleuger i positiu que, us distregui de la dura realitat
quotidiana.
MARTINA, opina.
En aquesta obra es torna a confirmar la premissa que diu, que allà on naixeràs pot determinar el teu destí.
Una família de 5 fills creix en una llar on succeeixen atrocitats, justificades pel seu causant per raons econòmiques. Sota la mascara de la religió i la família, com a institució formal... sorprenentment, aquesta gent porten una vida "normal".
El xantatge emocional i la hipocresia d'un mafiós sense escrúpols que vol que, la seva família, siguin còmplices dels seus crims, situa als nois de la família en la xarxa de segrestadors sense que puguin rebutjar aquesta opció.
Tota la narració està feta amb un ambient dens, claustrofòbic i fosc. Per mi, es tracta d'una bona pel·lícula que treballa amb imatges i a un ritme sense fre cap a l'extorsió a la qual es veuen abocats alguns dels seus protagonistes.
Una història real que retrata l'Argentina contemporània, desigual, corrupte i cruel. Una d'aquelles sessions de cinema, en les que t'invadeix l'angoixa que, genera aquesta història real de la crueltat humana.
Espanya, 2015. Duració, 70 minuts. SINOPSI Un pare i un fill immersos en un paisatge estepari del nostre país. Intenten fer volar un estel que el pare li ha fet. Parlen i construeixen un conte.
El director Marc Recha i el seu fill Roc
NÚRIA opina.
Aquesta
setmana, tot i que hem anat el cinema dues vegades, no ha plogut a
gust de tothom... Vaig tenir la sort de poder anar acompanyada al
cine per la Martina i en Roger que, no els va agradar gaire la
proposta d'en Marc Recha ens fa per aquesta pel·lícula.
Com
diu la Martina i estic totalment d'acord amb ella, potser no és el
seu moment. Però el meu si.
Aquesta
és una petita gran pel·lícula, senzilla com la història que ens
explica, sense pretensions, ni ambicions.
Una
història íntima que, el director ens ofereix si és que tenim ganes
de compartir-la durant els 70 minuts que hi dedicarem.
És
una història contemplativa i ... Segurament que, res més. No és
que això sigui poca cosa, però és un estat mental que pot ser que
no tinguis ganes d'assolir i tothom té dret a decidir sobre allò
que creu que li convé o no.
Per
mi la pel·lícula és un bombonet i com a protagonistes un nen en
estat de gràcia, com la majoria de nens d'aquesta edat, un paisatge
i una imaginació que ens permet explicar-nos el món d'una altra
manera. I, un temps real on passen moltes coses, però que sembla que
no passi res.
És
per persones que tinguin ganes de gaudir d'un estat contemplatiu,
durant 70 minuts, tancats en un cinema, contemplant un paisatge, un
nen un estel i la narració d'un conte.
MARTINA opina.
Com que aquesta setmana hem fet doblet cinematogràfic, en aquesta segona sessió, vam convidar al Roger a compartir l'última pel·lícula del Marc Recha amb nosaltres, Un dia perfecte per volar. Malauradament, al pobre, no li ha agradat gens. A mi, tampoc he connectat amb l'obra. Tot i que era conscient que, ens trobaríem amb un cinema lent, contemplatiu, introspectiu i proper. Reconec que, m'ha avorrit profundament. Uns plans molt tancats, on les converses entre un pare i un nen petit, marquen un caminar progressiu cap al vincle que uneix aquests dos éssers. Una narració que, he trobat massa simplista per ocupar una obra sencera. On pel meu gust, es desaprofiten els recursos cinematogràfics que componen aquest art tan ric. Sense gairebé so, imatges molt repetitives, dos personatges i un guió, molt poc canviant, es va omplint el temps amb una situació casual, on moltes persones s'han pogut trobar quan eduquen o crien a un infant. Potser no he entès algun més enllà ocult, o senzillament, m'ha semblat una cosa massa contemplativa pel meu gust. En definitiva, la definiria com una opció de proximitat on et pots submergir en l'interior d'un individu que construeix una història d'un gegant per explicar el món al seu fill.
Sincerament, a mi, d'aquesta pel·lícula no m'ha interessat ni l'estètica, ni la temàtica, ni res... més aviat m'he avorrit.
MARTINA opina.
Per sortir una mica de la dinàmica que portem darrerament, d’anar a veure propostes cinematogràfiques força convencionals i no arriscar-nos massa, li vaig proposar a la Núria de veure una sessió del festival de cinema de la Casa Àsia que estan fent als cinemes Girona. Vam veure Ghostin the Shell del director Kazuchika Kise . Val a dir que confiada, vaig dedicar només ¾ de minut en tenir alguna referència del que ens oferien per aquella nit i que, potser hauria estat bé com a mínim saber que veuríem Manga, que era una pel·lícula que formava part d’una sèrie i que es tracta d’una historia futurista on la humanitat ha dissenyat uns cibercervells que permeten que els individus puguin connectar-se telemàticament. La veritat és que, ja que hi érem, vaig esforçar-me per intentar entendre quelcom o mínimament, captar l’essència de la història. Però, vaig passar-me gairebé tota la pel·lícula donant-li voltes a quin tipus de públic li podria agradar aquell gènere. Potser perquè és un estil amb el qual no connecto, que trobo massa pretensiós, estèticament vulgar I/o “hortera”, quasi fetitxista i a més que, m’avorreix per ser exageradament violent. En definitiva va ser una nova experiència on no tinc massa a dir, ja que ni vaig entrar en la trama ni em va saber despertar les ganes d'indagar a posteriori. Si més no, ser que va servir per entendre que, definitivament el Manga no és fruit de la meva devoció.
Déu
viu entre nosaltres, concretament a Brussel·les, capital universal
de l'avorriment, des d'allà belluga els fils del món. Es dedica a
crear lleis per amargar l'existència a la humanitat, és el
responsable de tots els nostres mals, ho passa bé veient-nos patir.
La veritable protagonista del film Ea, filla de Déu i germana de
Jesucrist és qui decideix desarticular l'entramat del seu pare...
Tret
d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán
cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.
El director, Jaco Van Dormael
El crític de la revista Caimán, Javier H. Estrada fa una molt dolenta valoració del film.
Aquí trobareu algunes de les coses que diu:
Jaco
Van Dormael és l'eterna promesa del cine fantàstic europeu, amb
aquesta pel·lícula torna a topar-se amb els mateixos problemes que
varen frustrar les seves anteriors obres. A l'igual que en els seus
anteriors films, “Toto el héroe”1991, “El octavo dia”1996,
“Las vidas posibles de Mr. Nobody” 2009, el seu nou film té
idees valuoses i originals i un inici molt esperançador que acaba
truncat per la seva inconsistència narrativa i el seu gust pel
barroquisme que, acaben desarticulant els bons propòsits (...)
El
començament del Nou Nou testament és frenètic. Els cops
d'imaginació se succeeixen en aquesta inspirada introducció, però
el dispositiu de Van Dormael s'esgota aviat. El seu estil visual és
proper en estil i pompositat al de Jean-Pierre Jeunet, però cau en
la pura exhibició es torna repetitiu(...)
La
pel·lícula podia haver reflexionat la vulnerabilitat de la fe i
reconfigurar l'imaginari sagrat des de l'humor, però queda en una
oportunitat perduda, és una broma limitada a la que li falta ironia
i un humor més incisiu (...)
Tret
d'una part de la crítica escrita per Javier H. Estrada, pel Caimán
cuadernos de cine. Octubre 2015. Núm. 42.
NÚRIA opina
Comèdia
belga, amb un regust molt francès a l'estil d' Amely o
Delicatessen...
carregada
d'imaginació. Utilitzant la innocència i candidesa d'una nena de
deu anys llesta, per dirigir la narració i fer una crítica mordaç
i benintencionada en contra de la invulnerabilitat de les creences
màgica religioses de les jerarquies clàssiques.
Retrat
d'un Déu malintencionat, capritxós, tirànic i massa afeccionat a
veure cervesa. Dèspota en general, amb la humanitat sencera i en
particular amb la seva dona i els seus fills.
Amb
aquest punt de partida i la rebel·lió de la seva filla, apareixeran
un seguit de desheretats i desgraciats personatges que faran un
canvi a la seva vida.
Encara
que la història no és del tot rodona i en segons quin moment es fa
una mica pesada, trobo que es divertida i original i amb alguna
pinzellada de genialitat.
És
una comèdia que no arrenca grans rialles, però a mi m'ha divertit
força.
La
recomano a tothom que tingui ganes de passar l'estona amb una
pel·lícula
sensible
i intel·ligent, encara que no sigui una gran pel·lícula.
MARTINA opina
Aquesta creació cinematogràfica et submergeix en un univers particular, amb clau d'humor afrancesat. L'obra explica una història on un Déu decrèpit i vulgar, des d'un fosc apartament situat a Brussel·les, redacta les normes de la humanitat. Amb l'afegit que aquestes contenen les excentricitats repugnants d'un ser inapreciable però, qui reparteix situacions desagradables de forma aleatòria i sense cap estima cap als éssers que les han de viure. Aquest personatge, qui a més, és un dèspota amb la seva família, es veu sorprès per l'enginy de la seva filla. Aquesta amb només 10 anys és qui projecta l'acció i decideix repartir informació del seu ordinador, lloc on aquest senyor redacta dades sobre la humanitat i es dedica a decidir-ne el seu destí. La pel·lícula retrata un univers enrarit pel fet que els seus habitants saben quants dies els hi queden per morir i s'adapten en funció d'aquesta circumstància. Provocant que la gent decideixi de forma conscient en que vol invertir el temps que li queda de vida. La veritat és que l'idea m'ha agradat, és original i està ben desenvolupada, a més l'escenari on es desencadenen els fets et transporten en un paradigma particular, estrany i et permeten gaudir d'una atmosfera irritant i enginyosa, però en la que de forma senzilla et sap fer qüestionar el protagonista. Reconec però que per ser una comèdia, i pel meu gust, li he trobat a faltar una mica de llum o fins i tot d'alegria. Tot i així he gaudit d'un director que és conegut per la seva particular sensibilitat amb les persones que tenen discapacitats físiques o mentals. Aquí, trobareu la cartellera de Barcelona d'aquesta setmana i així sabreu on la fan: http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera?gclid=CjwKEAjwzdGxBRC3rPWZq83FzyUSJAB9IC5iSNi3Pa9Zt-H8e3P3gemTQhihg7uAXZA-djBf1UYduxoCTxfw_wcB
Xile, 2015. Duració, 98 minuts. SINOPSI En
una casa aparentment tranquil·la, allunyada del soroll de la ciutat hi viuen uns capellans que, l'església els ha inhabilitat de les
seves tasques, per haver comès algun tipus de delicte, els han
apartat ..., però malgrat l'allunyament, són gent que, no pagaran
pels seus delictes perquè mai seran jutjats per la llei ordinària
que regula tots els actes de la resta d'humans.
El director Pablo Larrain.
NÚRIA opina
Jo,
si hagués hagut de definir el gènere d'aquesta pel·lícula,
indubtablement l'hauria qualificat de terror.
Feia
temps que no anava a veure una pel·lícula que em deixés tan
astorada.
El
curiós del film és que, sense explicitar massa cosa, ni entrar en
detalls sobre les barbaritats que han fet, els capellans reclosos en
aquella casa de retir, de càstig o de presó per capellans...
t'arriba a entrar fins a l'ànima per flagel·lar-te-la.
Uns
religiosos, sense cap mena de religiositat, absolutament ancorats en
el més pervers del terrenal. La religió no com a creença, sinó
com a un seguit de rutines que marquen la monotonia del pas durant el
dia.
La
culpabilitat, el penediment, la penitència, són per ells, ens
estranys, lluny del seu univers.
El
color, el clímax, l'ambient... tot és tan sòrdid i tancat que,
resulta absolutament asfixiant.
És
una pel·lícula molt solida, feta amb el desig d'explicar una
realitat per mitjà de l'expressió absoluta del medi cinematogràfic,
si l'hagués de comparar amb algunes pintures, ho faria amb alguna de
Bacon o el crit d'Edward Munch.
No
és una pel·lícula de denúncia del que passa a l'església
catòlica, sinó més aviat una descripció magnífica d'allò que
succeeix, en els ambients de creences tancats, on no es deixa entrar
aire de fresc de fora.
Una
gran pel·lícula sense crits, sense denúncies. Sense estridència,
ni literatura... pura imatge feta expressió d'un terror. Pura
filigrana, genial.
MARTINA opina
El director Xilè Pablo Larrian ha fet una trama obscura i que no et pot deixar indiferent. Una història, on la vida dels seus protagonistes es narra a la inversa, no gaire detalladament però suficientment i on el fil conductor, és el fet que, cadascun d'ells ha fet alguna cosa que, els ha apartat de les seves funcions religioses.
Els quatre capellans retirats dels seus càrrecs, estan reclosos en una casa situada en una regió costanera recòndita. Sota la custòdia d'una cuidadora, qui procura acompanyar un procés on la institució eclesiàstica vetlla pels seus súbdits, tot i haver-se descarrilat.
Per mi, aquesta obra molt més enllà d'un trist retrat de les extravagàncies de determinats essers que, altrament han comés actes que, pel meu gust no mereixen quedar impunes. Presenta també un fet sorprenent, com pot ser que després d'aquests fets, l'església encara els hi doni refugi.
M'ha agradat, ja que, potser ens trobem davant d'una d'aquestes obres, que més enllà del sentit literal del propis fets o paraules, ens permet veure una tara més d'aquest sistema que constitueix l'església, o que, potser fins i tot, es podria extrapolar a la majoria dels sistemes.
Per qui vulgui més informació sobre aquesta pel·lícula:
Els actors opinen, abans d'anar cap el festival de Berlín on va tenir un os de plata:
EL CINEASTA IRANIÀ JAFAR PANAHI ENS RECORDA QUE FER CINEMA ÉS UN GEST DE COMPROMÍS, ENLLUERNAMENT I NECESSITAT VITAL. Frase treta del Time Out Iràn, 2015. Duració, 82 minuts. Sinopsi
Jafar
Panahi agafa un taxi i fa de taxista a Teheran. Per mitjà de les
persones que entren en el seu taxi, ens fa una petita crònica de la
ciutat.
El director, Jafar Panahi.
NÚRIA opina
Com
glossava el títol de la seva darrere pel·lícula..., aquesta és
una pel·lícula que no és una pel·lícula.
O,
potser podríem dir, aquesta és una pel·lícula limitada en els
seus mitjans perquè no acabi de semblar una pel·lícula.
Jafar
Panahi utilitza totes les limitacions ideològiques i de mitjans per
fer una pel·lícula i que aquesta acabi sent una gran pel·lícula
pel seu gran valor de resistència i lluita.
Ara
que el director ja no té un arrest domiciliari però que no pot fer
cine. En continua fent, malgrat les autoritats que li han prohibit.
Agafa un taxi i es posa a fer de taxista per Teheran i barreja
realitat i ficció en una pel·lícula empresonada dins d'un taxi,
com el seu director, Però no per això mancada d'imaginació. Sentit
de l'humor i reflexió.
Per
mi aquest director és un heroi. Segons diu ell en la seva darrera
pel·lícula, només sap fer cinema, no sap fer cap altra cosa,,, i
tampoc vol renunciar a viure al seu país, malgrat allò que hi està
passant no li agradi,
Aquest
film és un acte d'heroïcitat i valentia que, no mereix altra cosa
que el nostre reconeixement, suport i aplaudiment. Al marge que és
una crònica de parcial de la ciutat, però força interessant.
Només
cal acabar donant les gràcies a Panahi, per compartir en nosaltres
el seu cinema, els seus problemes per fer cinema, amb ironia i humor.
MARTINA opina
El director iranià, Jafar Panahi, va ser castigat per les autoritats iranianes a no poder viatjar ni poder fer cinema, el 2010. En una primera instància, en contra d'aquest règim prohibitiu, va fer un relat des de casa seva. On explicava de quina manera havia superat el període d'un any sota arrest domiciliari. Posteriorment va fer una altra obra i aquest 2015 ja va per la tercera pel·lícula que aconsegueix crear des d'aleshores. Aquest desdient del regim restrictiu del seu país, amb una obra anomenada «Esto no es cine», rodada el 2011, va saber saciar les seves ganes de fer allò que segons ell, millor sap fer. Denunciant mundialment la seva situació i un cop més buscant formes experimentals o maneres alternatives d'adaptar aquest art a la seva situació personal. Això el va posicionar i li va donar reconeixement com a intel·lectual internacionalment. Des de l'inici de la seva condemna, va declarar públicament que mai deixaria de produir i un cop més, a les sales de tot el món, podem veure una obra seva. Des de dintre d'un taxi que ell mateix condueix, fa un retrat de la societat amb qui conviu. Al meu entendre ens la presenta com a acolorida, interessant, diversa i fins i tot extravagant. Potser se'm va fer més difícil del que m'esperava, suposo que pel fet que tot el relat transcorre dintre del mateix escenari. Un vehicle, on l'artista col·loca una càmera a la part davantera i on van entrant diferents personatges. Tots els que pugen al seu taxi contribueixen a aquest retrat de la societat d'aquest país, que de manera personalitzada aquest director ens vol presentar. Un recull de personalitats ben diverses que, conviuen en una ciutat que se'ns ensenya com a imprevisible i frenètica. Reconec que pel meu gust em va semblar més interessant la idea del director, com a tal, que no el resultat obtingut. Potser perquè se'm va acabar fent una mica lenta i fins i tot massa monòtona. Tot i així, crec que és una pel·lícula molt recomanable, ja que, ell com a persona té un carisma especial.
Abe
(Joaquin Phoenix), és un professor de filosofia que se'n va a
treballar a la costa Est d'Amèrica. En les seves classes parla de
Kant, Kierkegaard i del concepte de llibertat individual, recuperant
algunes de les reflexions plantejades per Dostoievski en les seves
novel·les.
(...)
Abe és un home educat en la teoria i intenta donar respostes a
l'existència a partir del llegat dels grans pensadors (...)
El
món interior d'Abe està en crisi i no troba respostes al seu món
existencial (...)
La
seva vida solitària ja no té al·licients, no hi ha res que el
reconforti més enllà d'unes classes on dóna explicacions sobre la
vida que, no fan res més que augmentar la seva impotència i
frustració, perquè no pot portar-les a la pràctica. Informació treta del Caimán Cuadernos de Cine. Setembre2015. Artícle escrit per Àngel Quintana: Irrational Man. Delitos i faltas de la teoría.
El director Woody Allen
NÚRIA opina
Una
historieta més de la filmografia d'en Woody Allen. Ens parla, com
sempre, de les seves obsessions amb un toc d'ironia i autocrítica,
d'una societat fonamentada en la banalitat i en la falsa il·lusió
de control. La banalitat, d'una classe social que en Woody Allen
coneix molt bé perquè és la seva. S'estén a tots els territoris,
fins i tot a l'intel·lectual que, presumeix de tenir diferents
nivells de profunditat i diferents camins per arribar-hi, tot
depenent si ho fa amb Kant, Kierkegaard o qualsevol altre dels que
s'han dedicat a aquests afers.
Aquesta
vegada, ens situa en el món acadèmic universitari, amb els seus
tics i tocs i per tant allò que prima, si més no aparentment, és
l'especulació intel·lectual. L'ingredient substancial d'aquest cas
és força original i amb un punt de genialitat, com ens té
acostumats en Woody Allen, en els seus seguidors.
Pot
un crim convertir-se en un acte de generositat? I, pot esdevenir un
crim perfecte, degut a la manca de mòbil passional?. Es pot lliurar
de la seva càrrega moral un crim intel·lectual?. Però, malgrat
tot, hi ha altres factors que no es tenen en compte i que podem jugar
a favor o en contra nostre.
Així
recuperem en Woody Allen de “Delitos y faltas” i de “Match
Point” o “Scoppi” Més encertat pel meu gust que, el de les
darreres cròniques socials, amanides amb els seus tocs
d'originalitat.
La
contradicció és que, un fet no passional permet al seu executor,
recuperar el seu alè de vida, amb passió, sexe inclosos... i
producció intel·lectual.
L'atzar
però, fa les seves trapelleries i trenca tots els esquemes racionals
de planificació.
Un
bon retrat, crític i irònic d'una societat que ha arribat a tals
nivells
d'ociositat que pot convertir qualsevol especulació intel·lectual,
en un motiu vital, d'una forma absolutament amoral i immoral, en el
moment que aquesta esdevé acció.
Com
gairebé sempre, ens té acostumats en Woody Allen en els seus
seguidors, la pel·lícula és motivadora, intel·ligent i plaent.
Ens permet reflexionar si en tenim ganes o simplement entretenir-nos
si no en tenim.
Un
cine relaxat i ben fet, sense emocions fortes.
MARTINA opina Aquesta obra del gran mestre Woody Allen, explica la història d'un professor de filosofia que es traslladat a una universitat de la costa est dels EUA. Ell, es troba en plena crisis existencial però, aviat s'integra en un ambient que es presenta obert i torna a trobar sentit a la vida. Com no, venint d'aquest artista, el fil conductor és una historia d'amor a tres bandes on cada una de les parts té una historia ben diferent al seu darrere. Personatges interessants, rics i cultes que fan canvis radicals en les seves quotidianitats per pur sentiment. Sers passionals, com ho deu ser el creador d'aquestes identitats, que giren entorn d'una divertida versió d'un crim perfecte. El que més m'agrada d'aquest senyor és que, contextualitza de forma molt senzilla els entorns on es desenvolupen les seves històries. De forma que en aquest cas, de manera força superficial, però pel meu gust suficient, l'espectador pot gaudir d'alguns debats filosòfics que segurament dintre d'aquesta ciència, són d'allò més bàsics. Però que per la majoria de la societat, o si més no per mi, són complexes o allunyats del nostre dia a dia i enriquidors. En definitiva admiro d'aquest director, la seva capacitat per crear un clímax adequat al context on vol situar la seva historia. Una vegada més aquest artista, mostra una cara de la societat americana on els seus protagonistes viuen en una closca de confort material però, on sens dubte el seu interior pot veure's pertorbat per alguns desequilibris emocionals. Sense més expectatives crec que, com a adepta d'aquest director, segueixo contenta amb el seu cinema. Però reconec que, en els darrers anys, no ha fet cap film que al meu entendre pugui ser considerat com una obra mestra. Això si, sempre cinema de qualitat, històries estrambòtiques, divertides, amb un rerefons intel·ligent i en la cerca d'alguna crítica sarcàstica al gènere humà.
