dissabte, 27 de maig del 2017

PERSONAL SHOPPER. Director, Oliver Assayas.

DICOTOMIA de L'ESFERA REAL enfront de L'ESPIRITUAL, del TANGIBLE enfront del FANTÀSTIC, per EXPLICAR la HISTÒRIA d'una JOVE que ES TROBA ATRAPADA entre DOS MONS
Tret de Caimán Cuadernos de cine, de l'artícle de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.

Interprets: Kristen Stewart, Lars Eidinger, Nora Von Waldstätten i altres.
França, 2016.
Duració, 104 minuts.
SINOPSI
Maureen acaba de perdre al seu germà bessó que, tenia la seva mateixa malformació genètica al cor. Espera a París que, el seu germà li envïi des de l'altra vida algun senyal. Mentrestant es dedica a fer d'assistent d'una gran estrella, Kyra, capritxosa i autoritària, recorrent els carrers de París en moto recollint bosses de Cartier, Chanel i d'altres marques de luxe.
Traducció i adaptació pròpies. Tret de Caimán Cuadernos de cine, de l'article de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.






El director, Oliver Assayas.

NÚRIA opina.
Veig que aquest director li agrada la figura de la “personal shopper”, dona jove, instal·lada en la modernitat d'una feina fa quatre dies inexistent, es mou pel món com si ho fes per dins de casa seva i el mòbil és el seu perllongament; un món, buit, consumista, superficial que juga amb les aparences, però aquestes dones tenen una altra vida que no té res a veure amb aquest món, on les ubica la feina. Furga en aquestes individualitats buscant treure'ls el suc.
Maureen s'ha d'afrontar a la mort com a pèrdua i com a fet present a la seva vida,
malgrat la seva joventut.
Ella és mèdium i això fa que la seva relació amb els éssers morts sigui especial i per mi, aquest és el veritable misteri de la història. Ella s'ha de comunicar amb el seu germà perquè així s'ho han promès, però com serà la comunicació, quan i on, no.
Això la fa viure en un estat d'alerta i neguit que no la deixa avançar i com diu Beatriz Martínez, la deixa atrapada entre dos mons.
La història està molt ben narrada i manté la tensió de l'espectador barrejant estils de gèneres diferents per acabar fent un producte amb una originalitat pròpia.
La interpretació de la Kristen Stewart, molt bona. A mi, m'ha agradat.
La recomano, és un bon retrat del funcionament actual, des d'una determinada perspectiva i una determinada mirada.

MARTINA opina
He llegit que el director d'aquesta obra, Oliver, Assayas, va fer aquesta pel·lícula per donar un espai a l'actiu protagonista: Kristen Stewart. Ella realment té molt de carisma i en aquest cas crec que fa un gran paper. També la Núria em deia, quan tot sortint del cinema vam anar a sopar, que precisament el que el director buscava era fer una narració sobre un personatge.
Personalment vaig necessitar una estona per poder digerir la trama i decidir si m'havia agradat. Reconec que quan una pel·lícula la deixen molt bé, hi han altes possibilitats que després no m'agradi tant. Suposo que et crees expectatives i això sempre és perillós.
En general crec que podria concloure que he gaudit veient-la però reconec que esperava més. Que a més m'ha semblat original fer un thriller que no fa por però que m'ha semblat també una mica difícil de justificar. Potser sóc massa clàssica per determinants experiments o senzillament és que el tema en si tampoc m'ha atrapat massa. Crec que amb el cinema s'ha de ser ambiciós, jugar amb tot el que et doni la gana i explicar moltes coses, costa molt produir, però en aquest cas pel meu gust es passen. Parla de milions de coses: globalització, la precarietat laboral, el desarrelament de les generacions contemporànies, la relació dels bessons, el més enllà de la vida, la posteritat...
Per tant ho resumiria en el fet que considero que, és una opció de cinema europeu, diferent i amb contingut.

Un fragment de crítica de la Beatriz Martínez que, m'ha semblat que ajuda a valorar el film en totes les seves dimensions:
La mescla d'elements, d'imatges espectaculars i de discursos superposats sempre ha estat present al seu cinema. En "Personal Shopper" torna a utilitzar la música per reflectir estats anímics, introduint interludis d'alè clàssic al costat de cançons pop, enfronta l'alta i la baixa cultura, ens endinsa en l'espectre més místic i psíquic de la ment per després deixar-nos a costa de la frivolitat de la societat de consum. Ens porta de tendes per la Rive Gauche parisenca, ens introdueix en el atelier de Chanel per despues donar-nos una classe magistral a través de YouTube de pintura abstracta i per parlar-nos finalment de l'ànima com a ens inalterable al llarg del temps.
Fragment tret i traduït de Caimán Cuadernos de cine, de l'artícle de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.

La fitxa del Verdi, porta informació sobre Victor Hugo i l'esperitisme, sobre Hilma af Klint, del director i una entrevista amb  Kristen Stewart:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/personal_shopper_bcn.pdf

Filmografia del director:
www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Olivier+Assayas

Aquesta entrevista ens ajuda a endinsar-nos en la personalitat del director i el sentit del seu film:
http://cineuropa.org/ff.aspx?t=ffocusinterview&l=es&tid=3051&did=318148



diumenge, 21 de maig del 2017

DANCING BEETHOVEN. Directora, Arantxa Aguirre.

EMOCIÓ QUE SENT L'ESPECTADOR NEIX D'UN AUTORECONEIXEMENT PROFUND EN LA HISTÒRIA QUE ES DESENVOLUPA DAVANT SEU A L'ESCENARI.
Paraules de la Siri Hustvedt en el seu llibre d'assatjos, "La dona que mira els homes que miren a les dones", en l'assaig "La Pina de Wim Wenders: ballant per la dansa"

Documental, 80 minuts.
España, 2016.
SINOPSI
Immersió en la posada en escena de la coreografia de la Novena simfonia de Beethoven a càrrec de la companyia Bejart Ballet de Lausana.
El documental ens apropa a la història d'aquesta obra, als reptes d'aquesta representació multicultural; als assajos, amb el treball metòdic i exigent dels ballarins i ballarines, i la col·laboració entre la formació Suïssa, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel, dirigida per Zubin Mehta; una col·laboració fascinant que té molts nivells de complexitat i que, aconsegueix crear un dels esdeveniments coreogràfics de més èxit i impacte del SXXI.
Tret de Filmaffinity, amb traducció i adaptació pròpies.



ANTECEDENTS I HISTÒRIA.
El 1964 el gran Mauric Bejart es va embarcar en un dels grans reptes de la seva exitosa carrera professional: coreografiar una de les peces més emblemàtiques de la història de la música universal, la Novena Simfonia de Beethoven. La bellesa del resultat, va commoure al món de la dansa i de la música.
Cinquanta anys després el seu hereu, Gil Roman, director artístic de Bejart Ballet de Lausana, decideix afrontar el repte de tornar-la a muntar i posar en escena aquell grandiós espectacle.
Ho fa amb el seu ballet, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel.
És el resultat de nou mesos de treball intens, de rodatge entre Lausana i Toquio. Estructurada en quatre temps ens permet ésser testimonis d'aquest excepcional procés, un cant a la bellesa, l'harmonia i la sensibilitat.

La directora, Arantxa Aguirre.
ARANTXA AGUIRRE
Nascuda a Madrid és doctora en filologia. Ha publicat dos llibres, “Buñuel lector de Galdós” que va rebre el premi d'Investigació Pérez Galdós de 2003 i “34 actores hablan de su oficio”, seqüela del seu documental,”Hécuba, un sueño de pasión”. Després d'haver treballat com a assistent de directors com, Almodóvar, Berlanga i Saura, entre d'altres, en els últims anys a escrit i dirigit dos documentals sobre dansa que han rebut premis internacionals, “Un ballet para el siglo XXI” i “El esfuerzo y el ànimo”.
Versió i traducció pròpies, treta de la pàgina, www.danza.es. Aquest escrit i l'anterior.


NÚRIA, opina.
A mi, les pel·lícules de dansa m'encanten i si puc, no me'n perdo ni una. Fa dues setmanes vaig anar a veure Dancer, en el marc de programa del festival, BCN Film Fest de Barcelona, basat en la vida de l'excepcional ballarí ucraïnès Sergi Polunin... Un dels meus films preferits és el documental d'en Wim Wenders sobre la Pina Bausch que, l'he vist moltíssimes vegades.
De dansa però, prefereixo els documentals al cinema de ficció que, moltes vegades resulta excessivament amanerat i carregat.
Aquest documental està molt ben fet, però no té res de molt diferent o particular
en relació a altres documentals del tema. Potser el paper de la narradora que, coneix el món de la dansa perquè ha format part de la seva vida, sense que ella sigui ballarina.
Sempre que veig documentals del tema, me'n faig conscient del terrible esforç i dedicació que significa estar en aquest món, per un ballarí o ballarina. I el gran esforç de dedicació de molta gent perquè, un dia es produeixi la màgia d'un espectacle que tot flueixi com si fos natural i lleuger. Quina meravella!
Per això els agraeixo de tot cor que, facin possible tanta bellesa i ens permetin gaudir-ne.
Un bon documental, una música que mai morirà perquè és bellíssima i uns ballarins màgics... gràcies, després de veure això, ja puc morir feliç i tranquil·la.

MARTINA, opina.
Crec que el valor d'aquesta peça rau a la història que relata, un esdeveniment únic, on el coreògraf Mauric Bejart va fer una posada en escena de la Novena simfonia de Beethoven.
També amb aquest documental l’espectacular esdeveniment segueix viu i els qui no vam tenir el privilegi de veure'l  “in situ” en podem fer una idea del que va ser.
Per mi és molt admirable la feina dels ballarins, en general em meravella veure gent que controla tant al mil·límetre el seu cos, però és que a més en aquesta disciplina artística els qui la practiquen són capaços de coordinar-lo amb la bellesa de la música. A més a més, en aquest cas se sumen moltes altres coses que m'han semblat increïbles d'aquest projecte. Sobretot la voluntat d'utilitzar l’espectacle per parlar d'un llenguatge universal així com la voluntat que les diferents cultures es trobin.

Jo, la recomano a tothom, aquesta grandíssima coreografia, és sense dubte una d'aquestes petites perles de la humanitat que val la pena conèixer. Amb el cinema li han pogut donar una llarga vida.



diumenge, 7 de maig del 2017

MA LOUTE. LA ALTA SOCIEDAD. Director, Bruno Dumont.

REALISME PICTÒRIC, HUMOR ABSURD, ANTROPOLOGIA RURAL, COMÈDIA, DRAMA, INTRIGA, DIFERÈNCIA DE CLASSES...
Tret de la crítica d’en Quim Cases, del Dirigido por... abril de 2017.

França, Alemanya, 2016.
Duració, 122 minuts.

SINOPSI
Estiu de 1910. Alguns turistes han desaparegut de les platges de Costa Canal i els inspectors Machin i Malfoy descobreixen l’epicentre d’aquestes desaparicions a la baia Slack, lloc on s’uneixen el riu Slack i el mar quan hi ha marea alta. És un lloc on hi viu una comunitat de pescadors, com la família Bréfort, liderada per el pare que li diuen el mal nom de l’Etern. Ell, fa allò que pot amb els seus bromistes fills, com Ma Loute. En una mansió a dalt de la baia, hi estiueja una família burgesa, els Van Peteghem. La seva neboda Billie s’ha enamorat de Ma Loute. La confusió aclapararà a amdues famílies.
Versió pròpia, modificada, treta deFilmaffinity.


El director, Bruno Dumont.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula molt divertida i curiosa, té un sentit de l’humor tan exagerat i histriònic que a vegades es fa estrany. Això sumat a l’absurd,  fa un còctel que et pot deixar sense reacció immediata. Crec que és un tipus d’humor que cal digerir-lo i acceptar-lo per poder-lo gaudir.
Crec que, com ha dit la Martina, ho passes millor recordant-la que, veient-la.
 Només pels amants d’aquest tipus d’humor i que per saber de què es tracta, hagin vist “El pequeño Quinquin”. Altrament, no té cap sentit anar-la a veure.

MARTINA opina.
Bruno Dumont ens proposa una d'humor d'allò més original. Us adverteixo, però, que tant la Núria com ja vam coincidir que és ben especial i que potser fa més riure després, quan recordes les imatges i situacions, que durant l'acció o mentre veus la pel·lícula.
Alguns, sorprenentment, també l'han qualificat de gran tragèdia i és perquè sense cap mena de dubte aquesta pel·lícula ens retrata un escenari ben peculiar. Remuntant a principis del s. XX una família burgesa passa l'estiu en la seva segona residència ubicada a una zona pesquera depauperada i on  passen coses curioses. Ells, en conjunt i com a individus, són un despropòsit de la naturalesa.
Pel meu gust, les imatges són precioses, poètiques i plenes de drama. Els personatges carregats de mancances i el més peculiar per mi és el fet que tots i cada un d'ells té una bellesa especial. Son carismàtics, no ser molt bé com es podria definir, són tots de rostres estridents i amb un físic fora dels estàndards. Crec que són guapos per ser diferents. Si més no, a mi, cap d'ells no m'ha deixat indiferent.
La història potser no mata i el tipus d'humor és tan lent que, potser acaba incomodant a l’espectador impacient. Però, opino que és una experiència. Sense dubte un món creat amb molt detall. Tracta coses senzilles, amb profunditat i on la clau d'humor, bé donada pel conjunt de la situació.

SANGRE. Director, Amat Escalante.

Mèxic, 2015.
Duració, 90 minuts.
Premi, “Un certain regard”, Cannes 2006.
Premi al millor director al Festival de Bratislava, 2006.


SINOPSI
Un matrimoni basa la seva relació en el sexe, en veure la televisió i en les baralles violentes. Una nit el marit rep una trucada de la filla adolescent que va tenir en una relació anterior la qual li comunica que s’ha escapat de casa i que vol viure amb ell.
Tret del programa de maig de la Filmoteca de Catalunya.


ENLLAÇ del TRAILER:

El director. Amat Escalante.
NÚRIA opina.
Pel·lícula que, hem anat a veure a la Filmoteca perquè estava dins la programació del Festival de Cinema D’autor de Barcelona, en el cicle dedicat a l’obra del polèmic director mexicà, Amat Escalante. En aquesta,  han passat els dos primers llargmetratges d’aquest director, inèdits aquí, Sangre, 2005 i Los bastardos, 2008.
Llàstima que, només he pogut veure aquest film i no m’ha acabat de convèncer en cap aspecte, narració lenta i avorrida; història molt dramàtica plantejada d’una manera molt freda i per acabar, un lletgisme estètic, només salvat per la bellesa de les dues protagonistes femenines que, malgrat tot el director de fotografia no les fa lluir massa.
Un cop acabada, he sortit de la sala una mica preocupada per esbrinar el sentit ocult d’aquesta pel·lícula, si és que el té, perquè només en aquesta lectura, podria arribar a apreciar el seu sentit.
Una metàfora sobre l’ensopiment del país i la seva gent? El sense sentit d’una burocràcia caduca, el sexe com a consol dels pobres, les telenovel·les per entretenir-se i oblidar-se dels veritables mals de cap de la gent i el país, la droga pul·lulant per tot arreu i present a la vida de molta gent... i la mort escapçant la vida dels joves... i moltes més coses, el menjar escombraria com a il·lusió d’una forma de vida fàcil, còmoda i plaent, còpia d’un model somiat el d’EUA. La mort ritualitzada com a teatre i oblidada com a fet quotidià que plana en les vides de la gent. La corrupció i el delicte normalitzat a través de la pràctica i l’existència en la vida quotidiana de molta gent...l’habitatge digne com a luxe, etc. Etc. etc...

Potser sí que, no he sabut apreciar les seves virtuts.

MARTINA opina.
Aquesta setmana mare i filla volíem fer un doblet cinèfil, ja que la pròxima la Núria serà fora. Per canviar una mica de registre, i perquè m’agrada molt això de que els diferents festivals generin ambient a les sales de cine, vaig proposar anar a veure la proposta que el festival d'A ens oferia per la primera jornada de les nostres sessions.
La veritat és que anar a la Filmoteca de Barcelona ara com ara és un gust. Confort, una mida de pantalla molt bona i un ambient força animat. No obstant el que vam triar crec que no era quelcom que ens seduís com per gaudir-ne.
Sincerament, m'ha sorprès l’etiqueta que li posaven de cinema de culte i/o sobretot que aquesta pel·lícula fos guardonada amb el premi FIPRESCI l’any 2005. Òbviament que comprenc que els gustos són totalment subjectius i per tant fins aquí suposo que no hi ha massa a comentar. Tot i així em pregunto com és possible que parlin tan bé d'una obra com aquesta.
Sincerament l'he trobada avorrida, intranscendent, neutral, insípida, sòrdida, absurda, i sobretot sosa. No voldria estendre'm massa més, suposo que s'entén que per mi no val la pena, ja que aquesta crítica lapidant contra la societat mexicana potser ha sigut massa estrident pel meu gust. En resum no la vam encertar gaire...