dimecres, 22 d’abril del 2020

EL CONGRESO. Director, Ari Folman.


ÉS UNA FASCINANT DISTOPIA-LISÈRGICA DE GRAN CREATIVITAT VISUAL I CONCEPTUAL, PER LA QUE CIRCULA UN DISCURS SOBRE EL TEMPS, ALGU PASSATGE TIRANT A CURSI I SOBRADES REFLEXIONS SOBRE STAR SYSTEM, ELS PARADISOS ARTIFICIALS, EL FINAL DE LA NOSTRA ERA, ELS PERILLS DEL TOTALITARISME, ETCÈTERA.
Jordi Batlle Caminal, per la Vanguardia-cine, 29/08/2014.


Guió, Ari Folman de la novel·la de Stanislaw Lem.

Israel,2013.
Duració, 118 minuts.


SINOPSI
Una actriu madura (Robin Wring) i sense cap contracte a la vista, rep la proposta d'una productora d'escanejar-la i digitalitzar-la, per tal de poder utilitzar la seva imatge sempre que creguin necessari. El cap dels anys de tornar a estar en pantalla amb aquesta nova modalitat, és convidada a participar en un Congrés de Futurologia que es desenvolupa en un altre món i en una altra dimensió.
Basat en la novel·la Stanislaw Lem, és una visió d'un món que es dirigeix inevitablement a la irrealitat.

El director, Ari Folman.


NÚRIA opina.
Cinema des de casa, com no?
Posada a Filmin en la col·lecció de millors pel·lícules de la dècada.
M'ha semblat una proposta interessant tant per la temàtica en si, com la forma de portar-la a terme, combinant cinema convencional amb animació, dos mons diferents vistos a la pantalla, explicant una mateixa història.
Una reflexió sobre el llenguatge i les diferents realitats que aquest pot crear.
Recomanable per totes les que els agrada descobrir possibilitats en el cine. 

MARTINA opina. 
La Núria com sempre va tenir una proposta original que, pel meu gust, connecta amb els temps estranys que pels que estem passant i planteja un relat futurista. Una actriu madura, rep una suculenta proposta de digitalitzar per sempre més el seu personatge, un contracte que li presenten com a indefinit i el que clarament canviarà el seu destí.
Aquest relat s’inicia amb un llenguatge visual convencional que, evoluciona construint un món totalment imaginari i basat amb l'animació.
Crec que se’ns presenta com a una opció suggerent, profunda i plena de debat.


Una entrevista curta amb el director Ari Folman i l'actriu protagonista Robin Wright:






dilluns, 20 d’abril del 2020

PROXIMA. Directora, Alice Winocour.

AMB UN REALISME DELICAT I ELEGANT, LA PEL·LÍCULA PARLA D'UN MÓN HÒSTIL PER HARMONITZAR FAMÍLIA I TREBALL, DE COM BREGAR AMB UN SENTIMENT DE CULPA ABSURD I DE COM MALGRAT ESTAR EXHAUTES PER L'EXIGÈNCIA I L'AUTOEXIGÈNCIA SOM CAPACES DE SER MARES, SI VOLEM, I ANAR A L'ESPAI.
Desirée de Fez. 13/12/2019 a Fotogrames.

Guió: Jean-Stephane Bron i Alice Winocour,
França, 2019.
Duració, 107 minuts.
Premi Especial del Jurat, Donostia 2019.



SINOPSI
Sarah és una astronauta francesa que s'entrena en l'Agència Espacial Europea a Colònia. És l'única escollida dins l'exigent programa per una missió a l'espai que durarà un any i s'anomena Pròxima. Viu sola amb la seva filla Stella de set anys.
Aquesta situació li fa experimentar i plantejar-se un seguit de qüestions, contradiccions i dubtes, sobre la seva professió i la seva maternitat.

La directora Alice Winocour
NÚRIA opina.
Aquest film ja l'havia vist a l'edició 2019 del Festival de Donostia i em va agradar.
Ara, vist des de casa, des de  Filmin.
Una dona que malgrat els seus dubtes i els seus patiments, lluita pels seus somnis i mira de resoldre el seu conflicte personal i emocional de la millor manera que sap i pot, sense renunciar a res, ni a la seva professió, ni a la seva maternitat responsable, però no prohibitiva.
Aquesta pel·lícula a part de la qüestió de rols que planteja que, encara són una realitat en la nostra societat: l'home que lluita pels seus somnis professionals pot ser un heroi i un bon pare, i la dóna que fa el mateix, ni és una heroïna, ni és una bona mare...
Això propiciat per un corrent social on hom ha emfatitzat i mitificat en gran manera el fet de ser mare i tot el paper de cura que comporta. Quan tot plegat, és més complicat i complex d'un idíl·lic paper assignat per corrents i modes i cadascú ho ha de resoldre com vulgui i pugui. El pugui, la majoria de vegades, és el que prima sobre el vulgui. Tampoc totes les dones i homes viuen la seva maternitat i paternitat de la mateixa manera i l'acord, segons el meu entendre, ha d'estar regit per la responsabilitat primer i el diàleg, segon.

MARTINA opina.
Aquest relat pretén fer un homenatge a cadascuna de les dones que han pogut participar en algun dels exigents programes de recerca, que les agències espacials internacionals, han desenvolupat al llarg de la història. Mostrant un compte en darrere fins a l'inici d'una missió, on el fet humà no deixa de ser subsidiari i es busca que, els qui hi participin senzillament siguin els millors candidats.
Aquest relat passa lleuger, de manera dispersa entre la vida personal i professional dels escollits. Fa un relat en un món desconegut, de manera bastant superficial i sense descobrir res més enllà de les qüestions personals socialment considerades.
A mi personalment no m'ha aportat res de nou, encara que m'hagi pogut entretenir i de manera agradable. Sobretot li he trobat a faltar una perspectiva una mica original, ja que vertebra el relat amb forces dels tòpics de gènere i on un cop més la protagonista és mare per sobre de tot. Qüestió que, partint de la idea que una pel·lícula no deixa de ser una ficció, podria haver-se invertit. Al meu entendre, salta a la vista que, qui se salta el confinament de l'etapa final de l'inici de la missió per poder veure la seva filla, és l'única dona dels tres participants en aquesta expedició... És a dir, un cop mes, ens presenta a una mare, lliure en essència, lluitadora i capaç de lluitar per enfrontar-se a les dificultats de la conciliació. 

Fitxa completa, critiques i filmografia de la directora, a Filmaffinity:

dijous, 16 d’abril del 2020

LES MISÉRABLES. Director, Ladj Ly.


EL FET QUE, EN PLE 2019. UN CINEASTA RECORDI LA NOVEL·LA DE VÍCTOR HUGO (I NO PER CONVERTIR-LA EN UN APARATÓS MUSICAL), HA DE SER VIST PER FORÇA, AMB TANTA SIMPATIA, COM INTERÉS.
Miguel Ángel Palomo, en la seva crítica per Filmaffinity.





Guió, Ladj Ly, Giordano Gederini, Alexis Manenti.
França, 2019.
Duració, 102 minuts.
Premis: 2019- Festival de Cannes, Premi Jurat (ex-aequo)
Quatre premis Cèsar, Millor pel·lícula, Actor revelació, Muntatge i Premi del Públic.Goya, Premi a la Millor pel·lícula europea.
Moltes nominacions...


SINOPSI
Stéphane acaba d'unir-se a la Brigada de Lluita contra la Delinqüència de Montfermeil, un suburbi a l'est de París. Allà coneix als seus nous companys, Chris i Gwada, dos agents experimentats en les enormes tensions que existeixen entre els diferents grups organitzats que tenen control del barri.
Traduït i tret de Filmaffinity.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA del FILM
En la novel·la de Víctor Hugo, “Els miserables”, Montfermeil, és un lloc on el protagonista, Jean Valjean, troba per primera vegada a Cosette, la nena explotada que pren sota la seva protecció, com si fos la seva filla.
Al 2019, és un superpoblat municipi francès, en la regió de Île-de-France, a pocs quilòmetres del centre de París. Molts anys després, les persones que hi viuen són molt similars a les d'abans, les seves ferides també. I, la característica de territori suburbial, tampoc ha variat.
Semblar ser que el director, de pares de Mali, va néixer en aquest barri i hi va viure i muntar diferents activitats de creació cinematogràfica.
Informació treta de Filmaffinity i donada per Miguel Ángel Palomo.

UN INICI PER PENSAR-HI
Una onada de gent jove procedent dels diferents barris- la banlieue, també- surten al carrer a fer soroll i a mostrar la seva eufòria per la victòria de la selecció nacional francesa . Tots es senten francesos i canten entusiàsticament “La Marsellesa”. Estan tots units per la pilota i un cert sentiment de pertànyer a una pàtria que, els dista molt de reconèixer? 
Miguel Ángel Palomo al FIlmaffinity.

NÚRIA opina.
Encara, des de casa i a través de Filmaffinity.
El retrat d'una realitat que es va gestar amb la industrialització i s'ha anat configurant a través de les diferents formes que ha anat prenent el capitalisme i on cada vegada més ha anat arraconant i confinant, a la mà d'obra barata i a tots els sobrants, no necessaris i no productius en barris marginals, fora dels centres neuràlgics de les ciutats. Amb aquestes estructures territorials sense escapatòria i sense possibilitat de gaudir d'una entrada d'aire fresc que, permeti sortir d'aquestes àrees de marginació i de les seves estructures de poders interns fàctics, molt jerarquitzats i consolidats.
Aquesta pel·lícula ens parla d'això i ens parla de la gent que des de diferents bàndols viu i resolt la seva vida com pot, en aquests barris.
M'agrada molt com el director ha resolt la història i també com s'implica sense jutjar en tota la història, oferint-nos un calidoscopi de personatges, molt interessants des d'una perspectiva humana.
La recomano molt a tothom, malgrat la seva duresa.

MARTINA opina.

Hem recuperat una pel·lícula de 2019, que succeeix a la França contemporània i la que ens mostra un cop més, com la falta de cohesió, ajuda a fer que les arrels patriòtiques s’imposin com una carcassa per assumir les desavinences reals.
Aquesta proposta que ens havíem perdut quan la van exhibir a la pantalla gran, tot i tenir-li ganes. Escull el títol de l'obra de manera intencionada, remetent-nos a l’obra del poeta i escriptor francès, Víctor Hugo, que va ser publicada el 1862. Succeeix mitjançant un thriller emocional, de lluita i el que situa a l’espectador en un escenari de gran complexitat social. Permet una mirada amb patiment, sincera, la que mostra sense recrear-se la vulnerabilitat i ens posa a mercè de tothom la fredor del món.
Crec que és contundent, amb la dosi justa de tristor i que troba una via segura de fer una volta més al que implica proporcionar un sistema de justícia. Una mirada al sistema de guàrdia, com una eina de control dels conflictes, que proporcioni la possibilitat de radiografiar els problemes des d’un punt de vista complex i que ens obliga a entrar a les entranyes de la seva aparent simplicitat.



dimarts, 14 d’abril del 2020

JEANNETE-L'enfance de Jeanne d'Arc. Director, Bruno Dumont.


NO SABEM SI EL CINEASTA PRETÉN PERDRE-LI EL RESPECTE AL PERSONATGE O, AL CONTRARI, UNIVERSALITZAR-LO A TRAVÉS DELS CODIS DE JOC INFANTIL, ÉS BASTANT MÉS DIFÍCIL DE DILUCIDAR QUE, LA CERTESA D'ESTAR DAVANT D'UNA PEL·LÍCULA ÚNICA, DESBORDANT D'ENERGIA LÚDICA I CARREGADA D'ESTÍMULS DE DEBAT.
Paraules de Jordi Costa per la seva crítica El País. 15/3/2018.

Guió, Bruno Dumont.
França, 2017.
Duració, 115 minuts.

SINOPSI

França, 1425. En plena guerra dels Cent Anys, la petita Jeannette que, té vuit anys, té cura del seu ramat d'ovelles, al petit poble de Domremy. Li explica a la seva amiga Hauviette que, no suporta el sofriment que els anglesos estan ocasionant als francesos. La monja Madame Gervaise intenta raonar amb la nena, però Jeanette està a punt per emprendre la lluita per la salvació de les ànimes i el regne de França. Guiada per la seva fe es convertirà en Joana d'Arc.
Traduït i tret de Filmin.

El director, Bruno Dumont.
INFORMACIÓ INTERESSANT
Va ser anomenada com la segona millor pel·lícula francesa de l'any 2017, per la prestigiosa revista de cinema Cahiers du Cinema.
Aquesta és la primera part de la història de la Joana D'Arc, basada en l'obra de Charles Peguy (Domrey), després hi ha una segona i tercera part d'aquesta obra que Dumont ha versionat en la seva pel·lícula Jeanne. Presentada al Festival de Cannes 2019 a “Un Certain Regard”.

NÚRIA opina.

Continuem amb el cinema des de casa, recuperant pel·lícules al Filmin.
Aquest és un director polèmic, amb una manca total de vergonya creativa i disposat a fer tots tipus d'experiments... De les seves pel·lícules en tinc una que em va entusiasmar entre les meves pel·lícules preferides, Camille Claudel 1915, de 2013: https://cinema-mareifilla.blogspot.com/2013/12/camille-claudel-1915.html?m=0 
i també ocurrents, originals i curioses. “Ma Loute” (La alta sociedad) de 2016 i la minisèrie el “Ptit Quínquín”, de 2014.
Em costa de no trobar alguna qualitat en una pel·lícula, encara que aquesta no hagi estat del meu gust, llevat que sigui per algun defecte de plantejament ideològic que consideri que, és una enganyifa o una estafa al raonament humà i a la seva llibertat.
Potser aquest film té algun valor afegit per estudiosos que puc intuir però, donat el poc interès que m'ha suscitat, no ho esbrinaré.
Les no qualitats que segons el meu parer té aquesta pel·lícula són: text excessivament important i farragós; musical poc atractiu, monòton i sense canvis de ritme suggerents; posada en escena molt limitada i amb una austeritat teatral pròpia d'uns pastorets.
Conclusió, si era una ironia sarcàstica, per mi, no té gens de gràcia i m'he avorrit força, com una ostra... 

MARTINA opina.
Sincerament les referencies als premis que li han donat a aquesta obra no les entenc. A mi personalment se'm fa díficl entendre'n el context, he procurat deixar que passessin els minuts esperant-ne l'evolució però us asseguro que no he lograt trobar-li l'emoció.

divendres, 10 d’abril del 2020

EL VIAJE de MARTA. Directora, Neus Ballús.

EL CINEMA DE NEUS BALLÚS NO ÉS UN CINEMA D'EVIDÈNCIES, SINÓ D'EXPLORACIONS. BUSCA ENXAMPAR L'EMOCIÓ MÉS PURA POSSIBLE, LA VERITABLE, LA HUMANA. LA MATEIXA VIDA CAPTURADA PEL CINEMA DE FICCIÓ.
Paraules escrites per Miguel Angel Palomo, en la seva crítica per Filmaffinity .

Guió, Neus Ballús i Pau Subirós.
Espanya, 2019.
Duració, 83 minuts.

SINOPSI
Un pare separat, se'n va de vacances amb la seva filla adolescent i el seu fill, a un ressort del Senegal. La filla vol conèixer gent d'aquell país i la seva manera de viure. Així coneix un treballador de l'hotel que fa les gravacions en vídeo pels turistes i que vol ser director de cinema i també es fa amiga de una de les noies que fa la neteja de les habitacions.
La directora Neus Ballús.
Segona pel·lícula de Neus Ballús que va debutar en el 2013 amb el seu film “La plaga” nominada al Goya per la millor directora novella.

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula l'hem vista des de casa, donat que com tots sabem, els cinemes estan tancats.
L'hem vist a través de Filmin, on estem recuperant films que, en el seu moment, es van escapar ràpidament de la cartellera, per donar pas a propostes més comercials.
És una història interessant perquè té registres diferents i permet lectures diferents.
La principal estaria centrada en la Marta, l'adolescent que se'n va amb el seu pare de vacances a l'Àfrica, les relacions d'un pare separat amb els seus fills, les relacions entre els turistes i els treballadors del país que et presten serveis, el xoc o descobriment de cultures diferents, les relacions entre colonitzadors i colonitzats, les relacions sexuals i ben segur que encara n'hi ha d'altres.
Aparentment senzilla, però en realitat complexa que permet encetar una lectura en profunditat de moltes qüestions.
Molt recomanable i una altra qualitat que té és que, és curta, per tant, no explica res que no sigui essencial.

MARTINA, opina. 
Aquest film parla de les relacions de família, de les pautes vacacionals en la nostra societat i del consum de viatges com amanera d’alimentar el fal·laç sentiment de que, la consciència també és pot convertir en una afer social.
El relat ens situa en un context que, es calibra com el clixé d’un pare d’una parella separada que no coneix als seus fills, que els vol imposar unes vacances a un ritme frenètic durant un viatge a Senegal i en el que, els adolescents conviuen en un entorn nou que volen descobrir.
Sincerament m’ha semblat una proposta que es digereix pacíficament sense donar-li al coco, de cinema d’entreteniment, i en el que es fa un retrat força fidel d’un tipus de manera de relacionar-se amb el món. Sense ser-ne responsable, el que implica haver de tenir sentiments oposats i que segurament fent-ne un film, fomenta ser crític sense que necessàriament sigui de manera estrident.

Alguns judicis interessants:
JAIME PENA, en el Caimán Cuadernos de Cine d'octubre de 2019, diu:
Molt més arriscada d'allò que pugui semblar, “El viaje de Marta” és un salt endavant respecte a “La plaga”, una òpera prima massa deutora de les modes del seu temps i del cinema de festivals.
JOAQUÍN VALLET RODRIGO en el Dirigido por...d'octubre de 2019, diu:
El viatge de Marta” discorre davant de l'espectador d'una manera exacte: posant atenció als temps i a l'interior dels personatges. Un interior del qual, moltes vegades, no fa falta cap altra informació que la que aporten les mirades i els gestos dels actors i actrius, per percebre tota la seva dimensió (Com el ball final entre la Marta i el seu pare).
Una valuosa pel·lícula que, sense cap mena de dubte, mereix molta més atenció que alguns nefastos exemplars del nostre cinema que, per desgràcia, copen tota la cartellera.

Informació completa d'aquesta pel·lícula:
https://www.filmaffinity.com/es/film927830.html