AMB
UN REALISME DELICAT I ELEGANT, LA PEL·LÍCULA PARLA D'UN MÓN HÒSTIL
PER HARMONITZAR FAMÍLIA I TREBALL, DE COM BREGAR AMB UN SENTIMENT DE
CULPA ABSURD I DE COM MALGRAT ESTAR EXHAUTES PER L'EXIGÈNCIA I
L'AUTOEXIGÈNCIA SOM CAPACES DE SER MARES, SI VOLEM, I ANAR A
L'ESPAI.
Desirée
de Fez. 13/12/2019 a Fotogrames.
Guió:
Jean-Stephane Bron i Alice Winocour,
França,
2019.
Duració,
107 minuts.
Premi
Especial del Jurat, Donostia 2019.
SINOPSI
Sarah és una astronauta francesa que s'entrena en l'Agència Espacial Europea a Colònia. És l'única escollida dins l'exigent programa per una missió a l'espai que durarà un any i s'anomena Pròxima. Viu sola amb la seva filla Stella de set anys.
Aquesta situació li fa experimentar i plantejar-se un seguit de qüestions, contradiccions i dubtes, sobre la seva professió i la seva maternitat.
 |
| La directora Alice Winocour |
NÚRIA
opina.
Aquest
film ja l'havia vist a l'edició 2019 del Festival de Donostia i em
va agradar.
Ara, vist des de casa, des de Filmin.
Ara, vist des de casa, des de Filmin.
Una
dona que malgrat els seus dubtes i els seus patiments, lluita pels
seus somnis i mira de resoldre el seu conflicte personal i emocional
de la millor manera que sap i pot, sense renunciar a res, ni a la
seva professió, ni a la seva maternitat responsable, però no
prohibitiva.
Aquesta
pel·lícula a part de la qüestió de rols que planteja que, encara
són una realitat en la nostra societat: l'home que lluita pels seus
somnis professionals pot ser un heroi i un bon pare, i la dóna que
fa el mateix, ni és una heroïna, ni és una bona mare...
Això
propiciat per un corrent social on hom ha emfatitzat i mitificat en
gran manera el fet de ser mare i tot el paper de cura que comporta.
Quan tot plegat, és més complicat i complex d'un idíl·lic paper
assignat per corrents i modes i cadascú ho ha de resoldre com vulgui
i pugui. El pugui, la majoria de vegades, és el que prima sobre el
vulgui. Tampoc totes les dones i homes viuen la seva maternitat i
paternitat de la mateixa manera i l'acord, segons el meu entendre, ha
d'estar regit per la responsabilitat primer i el diàleg, segon.
MARTINA
opina.
Aquest
relat pretén fer un homenatge a cadascuna de les dones que han
pogut participar en algun dels exigents programes de recerca, que les
agències espacials internacionals, han desenvolupat al llarg de la
història. Mostrant un compte en darrere fins a l'inici d'una missió,
on el fet humà no deixa de ser subsidiari i es busca que, els qui hi
participin senzillament siguin els millors candidats.
Aquest
relat passa lleuger, de manera dispersa entre la vida personal i
professional dels escollits. Fa un relat en un món desconegut, de
manera bastant superficial i sense descobrir res més enllà de les
qüestions personals socialment considerades.
A
mi personalment no m'ha aportat res de nou, encara que m'hagi pogut
entretenir i de manera agradable. Sobretot li he trobat a faltar una
perspectiva una mica original, ja que vertebra el relat amb forces
dels tòpics de gènere i on un cop més la protagonista és mare per
sobre de tot. Qüestió que, partint de la idea que una pel·lícula
no deixa de ser una ficció, podria haver-se invertit. Al meu
entendre, salta a la vista que, qui se salta el confinament de
l'etapa final de l'inici de la missió per poder veure la seva filla,
és l'única dona dels tres participants en aquesta expedició... És
a dir, un cop mes, ens presenta a una mare, lliure en essència,
lluitadora i capaç de lluitar per enfrontar-se a les dificultats de
la conciliació.
Fitxa completa, critiques i filmografia de la directora, a Filmaffinity:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada