PROMISING YOUNG WOMAN. Una joven prometedora. Directora, Emerald Fennell.

 

UN ALTRE DELS ENCERTS D'AQUEST FILM, ÉS DESENVOLUPAR UNA PEL·LÍCULA DE VIOLACIÓ I REVENJA DES D'UN TERRITORI I IMAGINARI TÍPICAMENT FEMENÍ, EL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA, PER DEIXAR CLAR QUE EL PERILL TAMBÈ ÉS ALLÀ.

Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

Direcció i guió, Emerald Fennell.

EUA. 2020.

Duració, 113 minuts.

Premi als Òscar 2021, pel millor guió.

SINOPSI

Cassie és una perdedora, una jove promesa que la seva carrera es va interrompre per motius que anirem esbrinant al llarg de la pel·lícula. Viu amb els seus pares amb una casa amb una decoració kitsch, que posa de manifest el desajust generacional del seu entorn, treballa sense massa entusiasme en un cafè i rebutja la possibilitat de tenir qualsevol relació.

Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

La directora Emerald Fennell.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord amb la Desirée de Fez, quan en la seva crítica per Fotogrames de l'abril de 2020, diu que el pitjor que podem fer amb aquesta pel·lícula és subestimar-la.

Aquest film m'ha agradat força i he passat una bona estona veient-lo. Entre els crítics i públic en general ha generat força polèmica, hi ha a qui li ha agradat molt i d'altres que l'han trobat o nefasta, o irrellevant, potser superficial i sense cap valor cinematogràfic.

Precisament en allò que alguns consideren els seus defectes, jo considero que són les seves qualitats. És comercial, doncs estupend, així la veurà molta gent que altrament no la veuria. Té una estètica acaramel·lada, popular i molt vulgar, lluminosa i plana, millor així li agradarà a més gent. La banda sonora és una música massa enganxosa, ben segur que així, plaurà i acompanyarà a fer més fàcil i agradable la pel·lícula. És una tragèdia convertida en “rape and revenge”, cosa que quan ets dona i has patit i vist patir al teu cos i al de les altres, una gran permissió a certes postures masculines d'assetjament, et produeix gràcies a la ficció, un plaer indiscutible; potser mediocre, però compensador. Doncs també millor, ja que, hi ha moltes dones vulgars, velles i joves que ho necessitem.

Diuen que és oportunista, ja que després de #METOO, hi ha moltes dones directores que s'apunten aquest corrent de denúncia que s'ha posat de moda. Una vegada més, tant de bo s'haguera posat de moda abans, ja que aquesta tendència hagués ajudat a frenar més aviat practiques criminals i d'abús que, la societat considerava normals amb el seu silenci.

No adequada pels que només volen veure cinema d'autor o obres mestres.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula de cinema comercial i pel gran públic parla dels abusos sexuals, de la complexitat de jutjar el consentiment i de com els rols de gènere estan extremadament arrelats al nostre ADN.

El relat criminalitza els comportaments violents, amb escrúpols, mitjançant un registre políticament correcte i vestit com una història naïf, on el missatge és ben nítid i contundent.

Crec que vaga la pena per moltes coses, sobretot perquè passa bé, però també perquè al meu entendre fomenta poder enfocar temes que, passen entre nosaltres amb molta dolçor i sense tabús.

SOBRE LA CULTURA DE LA VIOLACIÓ i, el consentiment social que ha patit...

Per primera vegada ens trobem amb un grup de pel·lícules destinades a un públic majoritàriament masculí que constaten que, “vivim en una cultura de la violació” de la que “tots” els homes- marits, nòvios, advocats, polítics- són còmplices directes o indirectes, i de la que, per tant, els homes són responsables no només de la forma individual, sinó també de la col·lectiva.

Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, amb cita de Carol J.Clover i el seu llibre “Men, Wom, and Chain Saws”. Març 2021.

Aquesta pel·lícula insisteix a fer un retrat sobre una cultura de la violació on participen tota mena d'homes, actualitzant-la els temps del #MeToo i a l'expansió del debat semàntic sobre el concepte de consentiment. Una de les idees més interessants del film consisteix a assenyalar com a integrant tapats de la cultura de la violació, els nois macos: els universitaris amb un futur prometedor, el popular de la classe, el tímid, el tendre amb pinta de no haver tancat mai un plat.

(...)La violació, ja no es produeix en un entorn presentat com a primitiu o marginal, sinó en la Institució d'educació superior per excel·lència, la universitat.

Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

DRUK. "Otra ronda". Director Thomas Vinterberg.

ABANS FINS I TOT DE LA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE DOGMA, SEMPRE HE ESTAT BUSCANT EL MATEIX UNA SENSACIÓ DE PURESA, HONESTEDAT I VULNERABILITAT.

Paraules de l'entrevista amb el director feta per Gabriel Lerman i publicada al Dirigido por... d'abril de 2021.

Guió, Tobias Lindholm i Thomas Vinterberg.

Dinamarca, Sue, PB, 2020.

Duració 117 minuts.

SINOPSI

Quatre professors amics, amb Martín (Mads Mikkelsen), com a pedra angular protagonista, prenen la decisió de seguir la teoria del psiquiatrae noruec Finn Skarderud, qui sosté que el cos humà té un dèficit d'alcohol del 0,05%, i així, bevent prou per cobrir aquest dèficit, podran reactivar el seu cos i la seva ment per sortir de l'ensopiment en el qual viuen, producte de l'edat.

Escrit per Israel Paredes Badia, “Brindar por el fin del mundo”, a Dirigido por..., abril 2021.

El director Thomas Vinterberg i l'actor Mads Milkkelsen.

AQUESTA PEL·LÍCULA ENS PARLA DE TOTS ELS QUE NO NOMÉS HAN OBLIDAT ELS SEUS SOMNIS, SINÓ TAMBÉ COM VIURE EN EL PRESENT.
Paraules de Mads Mikkelsen, a Fotogrames, abril de 2021.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula no em podia resultar indiferent, donades la meva història de proximitats i perjudicis amb les conseqüències de l'alcohol,

Malgrat això i per salut mental- si no no l'hauria anat a veure- he procurat deslligar la meva història de la que estava veient a la pantalla, i evitar al meu rebuig instintiu i instantani de tot allò que té a veure amb el consum de drogues.

Allò que m'ha interessat més del plantejament de la història és l'atracció que les drogues exerceixen sobre els individus, en pro de l'obtenció d'un benestar immediat. Com aquest benestar d'obtenció immediata i sense cap altre esforç que el seu consum, t'omple del desig de perllongar-lo i com el cos es va adaptant, de tal manera que, cada vegada necessita més consum i més sovint. Fins al punt que, arriba un moment que ha traspassat la fina línia invisible de perdre el control sobre el consum i sense que te n'hagis adonat... Llavors sense saber-ho ja ets un addicte i t'has lliurat a la seva esclavitud.

No pretenc fer ni un judici moral, ni psicològic- el director tampoc el fa- de l'arrossegament individual buscat, però no desitjat, ni dels danys col·laterals que entomen les persones estimades del teu entorn immediat, tampoc el film hi entra.

Al marge d'aquesta reflexió més individualista i que, el film tracta més abastament pel seu desenvolupament dramàtic. També crec que està bé reflexionar de com de ben acceptada està aquesta droga en el teixit social de la societat danesa, però també de la nostra. Totes les celebracions a partir de l'adolescència van acompanyades amb alcohol i si no, sembla que no són celebracions.

Em pregunto, que hem de fer com a societat amb una droga tan acceptada socialment i tan arrelada? Ho deixem tal com està?, o com a éssers del planeta, egocèntrics, antropocèntrics, egoistes i arrogants, algun dia deixarem de pensar en el nostre benestar i satisfacció immediata? Potser algun dia, mirarem més enllà de nosaltres cap al nostre entorn i ens meravellarem i ens adonarem que no som res, ni el centre de res, i potser llavors farem alguna cosa o entrarem en un estat catatònic de borratxera permanent, per no perdre la nostra suposada llibertat individual?... Potser ja som aquí?

Pel·lícula ben feta que si vols, et fa pensar.

Aprofito per reclamar la legalització de totes les drogues, així el negoci pagarà els seus impostos, com ho fan l'alcohol i el tabac.

MARTINA opina.

Amb aquesta proposta, quatre professors (homes tots) i a tall d’experiment, es confabulen emparats amb la idea d’investigar. Al·leguen estudiar, les conseqüències de mantenir una taxa d’alcohol constant en sang, en la seva vida diària. Així s’il·lustra, amb la seva història, un relat complex, profund, sofisticat i metafòric. Un escenari on en puritat, cada personatge viu un trajecte diferent. No obstant això, tots estan convençuts i en dosis diferents, del que fan. Justifiquen l’absurditat de trencar amb la legalitat laboral, sota la justificació d'aconseguir uns resultats més brillants, sense tenir en compte els trastorns autodestructius que comporta i els evidents danys col·laterals a tercers.

Reconec que la societat on s’ubica tot això, Dinamarca, sempre l’he sentida llunyana. Des de la distància, també m’interessa aquell context, ja que compleixen molts dels somnis de societat extraordinària i transparent que, en el meu marc mental admiro. Però em considero asèptica en percebre-la com a ideal. M’intento explicar, d'allà m’interessa la declarada prioritat en l’entesa de l’espai públic i els recursos compartits. Però em sorprèn la complexitat individual dels seus habitants. El percebo com un entorn, on les xifres denoten dosis molt altes d’insatisfacció personal i crec que em costa sentir-me del tot identificada amb el seu sarcasme, sempre vinculat amb el patiment.

Crec que val la pena veure-la, ja que suposo que amb clau d’humor, aposta per una clara mofa del millor analgèsic que utilitza la nostra espècie. Jo he interpretat una clara metàfora de l’argument popular “mal de muchos consuelo de tontos”, en el que molts busquem no haver de qüestionar ni el que fem, ni el perquè, ni el si és el que més ens convé tot i que, a d’altres els hi pot anar bé.

Més informació a Filmaffinity, premis i crítiques variades, discrepants i interessants:

https://www.filmaffinity.com/es/film875031.html

Cartellera de Barcelona:

https://www.barcelona.cat/barcelonacultura/cartellera/es

LADIES OF STEEL. Directora, Pamela Tola.

 

UNA EDAT EN QUÈ, SI NO ENS AJUSTEM ELS PARÀMETRES ON LA SOCIETAT ENS HA EMMARCAT, COMENCEM A SER UNA MÉS DE LES RARES QUE PODEN QUEDAR AL MARGE, O DE LES RESSENTIDES PEL QUE NO HEM FET.

Núria Ferrer i Ginés, coautora del blog.

Directoran i guionista, Pamela Tola.

Finlàndia, 2020.

Duració, 92 minuts.

SINOPSI

La Inkerí està a punt de fer 75 anys i acaba de matar al seu marit d'un cop de paella. Mentre pensa que ha de fer, va donant voltes d'un lloc a un altre, amb les seves dues germanes.

La directora Pamela Tola.

NÚRIA opina.

Aquesta història de vida de la Inkerí, però de retruc de tots aquells que l'envolten, tot i la seva acidesa, ironia i a voltes amb un xic cinisme i sarcasme, és un cant a la vida.

És un cant a la vida sobretot de la Inkerí, però també de les seves dues germanes que decideixen estar al seu costat i ajudar-la en uns moments que, se sent francament amoïnada. Malgrat que ella, tot repassant la seva vida críticament veu que a pres moltes decisions potser errades, l'edat no li impedeix pensar que la seva vida ha de fer un tomb, deixar lastra i fer tota allò que a la vida ha desitjat fer i que la inèrcia avorrida d'aquesta, li ha impedit adonar-se que potser havia de fer un crit de rebel-dia semblant, però més fons, dels que feia quan era jove i volia canviar el món. Veu que no només no ha canviat el món, sinó que ha caigut en tots els paradigmes que en el seu moment jove, detestava.

En la narració d'aquesta història, la ironia i el sarcasme serveixen tant en el record com en el fets cronològics de l'esdeveniment del film, per treu dramatisme als fets i donar pas a un desenllaç carregat d'optimisme i cant a la vida.

La germana mitjana, la innocent i “lletgeta” descobreix el què vol dir deixar-se anar i desinhibir-se i gaudir del moment i de les coses plaents que la vida et va oferint, podem intuir que, la seva educació i entorn l'han envoltat d'una falsa bombolla de protecció que, ella decideix trencar.

Pel que fa a la germana gran l'advocada i menys innocent, tot i que és la més interessada i cínica, ella sap allò que més li ha interessat i prioritzat de la vida i ho ha xuclat àvidament.

Tot plegat una història estupenda per reflexionar, si et ve de gust o simplement passar una bona estona, amb una crítica força estripada de les convencions i de l'edat. Una edat en que ja tothom dóna per espirats els nostres atractius i capacitats de creació i canvi.

Una edat en que, si no ens ajustem els paràmetres on la societat ens ha emmarcat, comencem a ser una més de les rares que poden quedar al marge, o de les ressentides pel que no hem fet.

MARTINA opina.

Aquesta proposta del festival Sant Jordi, que organitza els cinemes Verdi, és un relat amb clau d'humor negre. Succeeix amb l'aventura entre tres germanes d'avançada edat, que fan pinya en una fuga plena de fantasia.

Una comèdia que engega riallades en moments dispersos, on en la nostra experiència m'ha semblat que no hi ha unitat entre els espectadors, ja que cadascú empatitza en el seu moment. Amb una història que té de tot menys credibilitat, però que passa fàcil. En suma, un munt de bromes en un mateix marc, que empaqueta una visió de les relacions humanes força complexa.

Personalment m'ha semblat que les tres protagonistes, són personatges treballats amb profunditat i que amb cura desenvolupen històries paral·leles interessants. També en valoro la visió que presenta de la inconsistència de les creences, les tradicions i l'aposta per l'amor creat per ser viscut fins a l'eternitat. Tot i això reconec que m'ha avorrit una mica, tanta realitat en forma de ficció que emmascara i mostrà unes persones que al final es despullen de la seva insatisfacció permanent.

MINARI. Historia de mi família. Director, Lee Isaac Chung.

 

PARLA TAMBÉ DE LA IDENTITAT, DE LA PERTINENÇA O NO A UN ESPAI DETERMINAT, AIXÒ REPRESENTA LA PLANTA QUE DÓNA NOM A LA PEL·LÍCULA, CAPAÇ DE CRÉIXER EN QUALSEVOL LLOC I ALIMENTAR A RICS I A POBRES.

Paraules escrites per Beatriz Martínez en la seva crítica a Fotogrames, març de 2021.

Guió, Lee Isaac Chung.

Duració, 115 minuts.

EUA, 2020.

Premis 2020, Sundance, Gran premi del Jurat i Premi del Públic.

SINOPSI

David és un nen coreà-americà de set anys, veu com a mitjans dels anys 80, la seva vida canviarà força, quan el seu pare decideix anar-se'n amb tota la família a muntar una granja en una zona rural d'Arkansas. El pare té el desig d'assolir el somni americà.

El director, Lee Isaac Chung.

D'ON SURT AQUESTA HISTÒRIA

Lee Isaac Chung explica la història de la seva família que, va arribar de Corea del Sud als Estats Units, perseguint el somni americà a finals dels setanta, quan ell era encara un nen.

Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021. 

NÚRIA opina.

En realitat aquesta ha estat un film que hem anat a veure per casualitat, nosaltres volíem anar a veure Druk d'en Thomas Vinterberg- figues d'un altre paner-, però un error de cartellera ens va portar a haver de decidir-nos per aquesta que, no ens feia cap il·lusió a cap de les dues.

De tota manera és un film que tot i que té els seus moments dramàtics, és amable i condescendent amb els fets i els personatges. És un film sincer que es pot veure amb família.

No m'ha desagradat gens veure-la, tot el contrari.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula fa molts mesos que en fan el tràiler, anunciant que pròximament estrenaria i francament m'havia fet sempre força mandra. Motius pels quals no la contemplava. Apuntava a una trama apta per tots els públics, poesia sobre la vida en família i un relat florit de la vida banal que, pensava que no em fascinaria.

Per tot, ens hi hem trobat accidentalment, perquè ens hem citat al cinema Balmes que estava tancat per ser dimarts i amb la política COVID en dansa i després de córrer en cerca d'una alternativa en aquell horari. Un cop ficades en una sala, reconec que he pogut gaudir-ne i fins i tot trobar-li forces virtuts.

És una història que pel meu gust està ben empaquetada, on tots els personatges tenen la profunditat suficient perquè puguis conèixer a fons i simbolitza la vitalitat de lluitar per la llibertat individual en societat.

Amb valors, optimista i integradora crec que aquest relat segueix la història d'un matrimoni. Una parella actual que dubta, contempla el fracàs de la unió i que en construir una família, troba en els fills, el motor de lluita pels seus somnis. Explorant en aquest procés, d'entrar en les entranyes dels entrebancs que s'imposen en aquest camí, aprenent a trampejar i fer pinya, acompanyant també, als qui es fan grans del seu voltant.

En tot cas m'ha semblat una celebració de la vida, un puzle senzill que apunta totes les etapes que la componen i convertint-se així en una opció d'entreteniment que, considero molt competent per una sessió de cine familiar.

SOBRE LA PLANTA MINARI QUE DÓNA NOM AL FILM

És una planta que va portar la meva àvia i ni tant se val m'agrada menjar-la. M'agradava perquè era l'oportunitat d'anar a jugar al riu, mentre ella la recollia. Era un moment per estar junts. És molt medicinal i purifica l'aigua i la terra. El curiós és que no s'utilitza la primera collita, sinó la segona que creix més forta.

Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021.

QUI LA PRODUEIX?

La productora Plan B d'en Brat Pitt.

Al director li va agradar molt treballar amb ells, ja que li agrada molt allò que fan, puix que moltes de les seves pel·lícules americanes del sud preferides, són seves. Diu que són molt llestos que saben molt de cinema que el van ajudar molt amb les seves anotacions i amb el seu equip fantàstic.

Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021. 

NOMADLAND. Directora, Chloé Zhao.

 EL NOSTRE DESIG MÉS QUE FER UNA BONA PEL·LÍCULA, SEMPRE HA SIGUT HONRAR A AQUESTES PERSONES. VOLÍEM MOSTRAR LA VERITAT D'UNES VIDES QUE CADA VEGADA ESTAN MÉS PRESENTS A TOT EL MÓN.Paraules de la directora Chloé Zhao i la protagonista Frances McDormand en una entrevista feta per Maria Bernal a Los Ángeles i publicada per Fotogrames, de febrer de 2021.

Guió, Chloé Zhao.

EUA, Alemanya, 2020.

Duració, 108 minuts.

Premís, Lleó d'Or a Venècia i Premi el públic a Toronto, 2021.

SINOPSI interpretada

Inspirada en Nomadland, l'exitós llibre de Jessica Bruder sobre la crisi econòmica de 2008 i la vida a la carretera els EUA. És el retrat d'un país a la vora de l'abisme i de les pobres gent que, pateixen en la seva carn les conseqüències econòmiques de tot això.

Tret de “América se mueve”, Carlos Losilla, Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2021.

La directora Chloé Zhoe.

NO M'IDENTIFICO AMB LA MEVA NACIONALITAT XINESA O AMERICANA, SINÓ AMB LA MEVA CONDICIÓ DE SER HUMANA.

Paraules de la directora, editades en l'entrevista publicada a Dirigido por, febrer de 2021.

GESTACIÓ del PROJECTE.
El projecte arrenca quan Frances McDormand, va llegir “País nómada. Supervivientes del SXXI”, un assaig periodístic publicat a Espanya per Capitan Swing al 2020, que descobria els wor-kampers, un grup de persones cada vegada més nombrós, ofegada per les hipoteques i les assegurances mèdiques, es llança a la carretera, fent treballs temporals.

Ella, va comprar els drets d'aquesta obra i després va buscar una directora. Que ja havia conegut en el festival de Toronto quan ella feia la promoció per “Tres anuncios en las afueras” 2017 i Chloé Zhao presentava The Rider, que a l'actriu li va encantar i a partir d'aquí es van fer amigues.

Tret de l'article “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de febrer de 2021.

CURIOSITATS del RODATGE

Nomaland no només és fruit de la tradició escrita, sinó també de l'oral. Com diu Frances McDormand, una de les claus de l'ofici d'interpretar és escoltar. Més enllà del llibre durant els cinc mesos que va durar el rodatge de la pel·lícula van consistir a escoltar les històries d'aquest grup de persones oblidades per la societat i que cada vegada són més presents, no només als EUA. Fou gairebé cinema de guerrilla, un equip de 25 persones viatjant per set estats, que són els que visita el film, on tots van acabar fent una mica de tot i on la improvisació va ser la norma.

Tret de l'artícle “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de 2021.

NÚRIA opina.

Tot i que m'ha costat entrar en la història i al començament se m'ha fet una mica avorrida... de mica en mica he entrat en la història i he pogut gaudir del relat. Aquest ens aboca a uns valors de salvació individual, cosa que, li va de perles a la permanència dels valors que vol perpetuar el sistema econòmic actual.

Però deixant de banda les reticències ideològiques i personals, posa al descobert i fa visible el fracàs del sistema a l'hora de considerar tots els seus agents. Expulsa a tots aquells que considera innecessaris, per llençar-los on sigui quan ja no li són rendibles, amb total i absoluta indiferència.

L'altre dia anava al bus i tenia davant meu, dos nois d'uns 16 o 17 anys que parlaven entre ells de les seves coses i en un moment determinat un li explica a l'altre que el seu cosí viu a Kuwait i que allà els pobres viuen en barris allunyats dels rics i que la policia patrulla per aquests barris amb Bugatti i de sobte, el que explicava li diu a l'altre: estos si que saben! Futurs càrrecs, tant és la categoria que tinguin que, van aprenent els valors que calen.

El film posa en valor positiu, les vides d'unes persones que s'han passat tota la vida treballant i que amb les crisis i l'edat, ja no són considerades útils. Donat que no tenen prou diners per poder fer una vida tranquil·la sense preocupacions econòmiques, s'han de reinventar. Paraula que odio per la seva connotació, el seu origen explotador i de submissió al sistema: cal continuar essent útil a aquest perquè et vagi esprement-.

Un cop posades sobre la taula els meus dubtes i reticències, em centraré només en la història. És un homenatge que la seva protagonista Frances McDormand i la directora Chloé Zhoe fan de unes persones grans, que viatgen per l'oest del país, amb les seves furgonetes o caravanes que són les seves llars. De com, malgrat la seva soledat, es donen suport les unes a les altres, tot ajudant a fer més amable la seva difícil i arriscada vida, com a part integrant d'una naturalesa de la qual tots formem part.

La narració és lenta i impecable per tal de donar valor al paisatge i al pas del temps amb els petits gestos de la vida d'aquestes persones protagonistes del relat.

La interpretació de l'heroïna Fern que fa Frances McDormand està cosida i brodada amb cura. Una dona que accepta i assumeix la seva realitat, amb molta dignitat i sense cap escarafalls.

La pel·lícula dóna per moltes lectures, reflexions i discussions... Potser per mi, la més important és que, és la història d'un dol.

Però penso que és una bona pel·lícula que, ha guanyat i guanyarà molt permís i segurament marcarà tendència. 

MARTINA opina.

Aquesta producció crec que, tot i la duresa que pot llegir-se entre línies, vaga molt la pena. No es recrea ni amb la crueltat de les històries que acompanyen moltes vides, ni tampoc en el fet d'una societat que accepta bàsicament als que opten per seguir uns patrons estàndards que, no li van bé a tothom. Així com, avança a un ritme que progressa i aplaudeix als que brindem per la vida.

Considero que és una molt bona feina a diferents nivells. Potser el més destacable és que, només dos dels personatges que compareixen escenari, són actors d'ofici. Tot i això, al meu entendre, aquest repartiment hom no el percep com amateur, ni poc compassat.

A mi personalment m'ha portat a llocs diferents, sense deixar-me perdre per la realitat d'un país de contrastos i on si no vas amb compte és un escenari que, pots entrar en massa coses tristes. El que em venia al cap, en arribar al final del relat, va ser una única frase ben sintètica: la vida és pels que es queden i no pels que se'n van.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film816686.html

Entrevista feta a la directora,  des del Clarín Argentina . És molt curta però ens explica certes coses del film:

https://www.google.com/search?q=Chlo%C3%A9+Zhao+entrevistes&oq=Chlo%C3%A9+Zhao+entrevistes&aqs=chrome..69i57j0i22i30l2.17341j0j15&sourceid=chrome&ie=UTF-8

Fotogrames sempre al dia, entrevista a la directora:

https://www.fotogramas.es/noticias-cine/a35933919/nomadland-chloe-zhao-entrevista-exito/

VIDEO BLUES. Directora Emma Tusell.

EMMA FARÀ FRONT AL SEU PASSAT I FARÀ A L'ESPECTADORA CÒMPLICE VOYEUR DE LA SEVA INTIMITAT.

Tret de Cineteca online.

Documental.

Guió Emma Tusell i Laura Sipán.

Duració, 74 minuts.

Premi Festival de Gijón, Secció Oficial 2019.

SINOPSI

Emma repassa cintes de VHS velles, on es mostren descolorides imatges, records familiars dels anys vuitanta, quan encara era una nena. Mentre rememora viatges a la costa a la costa i rialles, intenta esbrinar retalls de la seva història familiar que mai va arribar a entendre del tot, unir peces d'un puzle oblidat, per descobrir que les coses no eren allò que semblaven.

Tret de Filmaffinity online.

La directora, Emma Tusell.

DE LA DIRECTORA...

Fa quinze anys que munta pel·lícules i ha estat treballant en el camp audiovisual.

Aquesta no és pas la seva primera pel·lícula, la primera va ser, “La habitación de Elías”.

NÚRIA opina.

Aquest film ha estat una tria de la Martina per tal de donar vida a tots els cinemes, en aquest cas al Zumzeig cooperativa que té al darrere un interessant projecte de popularització i estima pel cinema.

Després de la Carla Simó, amb la seva pel·lícula “Estiu 1993”, ja estem acostumades a veure bon cinema fet per directores, amb unes operes primes intimistes i personals que parteixen de materials existents o inventats, per presentar-nos la seva visió del món a partir de relats, que tenen molt o poc de la seva història personal.

Sembla que aquesta sigui una manera d'algunes directores de despullar-se i sincerar-se davant de la pantalla, per tal d'un cop fet aquest pas, poder abordar altres relats. És una manera molt bonica de fer el primers passos en el món del relat cinematogràfic.

Aquest relat de l'Emma Tusell, estaria en aquesta línia- tot i que és la seva segona pel·lícula- i parteix d'unes cintes de vídeo que el seu pare va gravar durant la seva infantesa.

A partir d'aquests fragments de vida passats i fent-se preguntes, tot dialogant amb una altra persona, construeix un relat molt interessant, on ens obre la porta a la diversitat de lectures i interpretacions, segons et sents més o menys vinculat a allò que surt a les cintes a les imatges de les cintes mostrades.

Un bonic exercici de narració cinematogràfica.

MARTINA opina.

Una obra que comença com un relat dispers, personal i familiar. De seguida, però et submergeix en un moment concret de la vida d'una noia que ja és adulta, molt important per la construcció de la seva identitat.

És una proposta de cinema d'autor en tota la seva essència, ple de vitalitat i amb un potent missatge anti tabús amb la mort i de defensa de la vida.

Una conversa de fons acompanya unes imatges que s'han pres sense intenció de ser mostrades en cine, un diàleg entre còmplices que al meu entendre s'han proposat d'exposar les seves debilitats, pors i dubtes. Una idea que personalment m'ha agradat tot i que s'hi ha d'entrar sabent que és quelcom artesanal i íntim.

Interessants informacions sobre el film i la directora:

https://www.cinetecamadrid.com/programacion/video-blues

Entrevista amb la directora:

https://www.youtube.com/watch?v=QkVMqjKDfkI

THE BOOKSELLER. Libreros en Nueva York. Director, D.W.Young

EL MÓN ES DIVIDEIX EN COL·LECCIONISTES i GENT QUE NO ENTÉN ALS COL·LECCIONISTES.

Frase pronunciada per un dels protagonistes del documental.

Cristina Aparicio, en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, març, 2021.

Documental.

Director, D.W.Young.

EUA, 2019.

Duració, 99minuts.

SINOPSI

A ritme de jazz, el realitzador fa un recorregut per a molts espais (fires de llibre antics, subhastes, llibreries independents), per radiografiar un sector en caiguda lliure, donant veu als seus protagonistes que, comparteixen davant de la càmera la seva història, les seves preocupacions, però també el seu entusiasme. Dues generacions de llibreters apareixen al film: per un costat aquelles que van viure l'auge de les llibreries i, per l'altre, les noves professionals que conviuen amb la invasió de les pantalles.

Cristina Aparicio, en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, març, 2021.

El director, D.W.Young.

NÚRIA opina.

Aquest és un magnífic documental, per les que ens agrada i adorem el llibre com a objecte. Si a més a més, ets un fan de la ciutat de Nova York com a tal com a referent cultural mundial, tens el pastís i la cirereta servits.

És un homenatge al llibre com a tal i el vell en particular, ja que les llibreries i els llibreters que les sustenten, es dediquen a aquesta mena de llibres, la majoria de vegades sovintejades per col·leccionistes, o persones que busquen l'aventura d'anar a explorar per veure què troben, o d'altres que busquen alguna cosa en concret fora de mercat.

Crítica també a un món de pantalles on tot es pot comprar i vendre, tot perdent-se el més essencial d'un llibre, la possibilitat de tenir-lo a les mans i fullejar-lo.

Jo he gaudit molt amb aquest documental, on retrata uns éssers i uns espais que, sembla que estiguin fora del temps.

Les que estimen els llibres, gaudiran d'aquest curiós documental.

MARTINA opina.

Aquest documental crec que és pels romàntics de l'experiència de llegir a qualsevol lloc, com un plaer de la vida. Així com també, pels que tenen a New York com una ciutat de fabula, on poder practicar l'anonimat i perdre's pels petits comerços i locals, plens de personalitat de qui els regenten.

Construeix el relat mitjançant personatges a qui deixa explicar quina relació tenen amb aquest objecte. Però sobretot retrata la relació amb el llibre d'algunes persones que es dediquen al comerç del mateix com producte de col·leccionisme. A més, indirectament, ens explica com ha evolucionat el seu mercat.

Pel meu gust ha sigut un divertiment però potser m'esperava menys històries de firaires i m'hagués agradat entrar en el món dels qui conserven la passió per la lectura, pausada i poc interessant, pel món contemporani que es mou ràpid. Segurament perquè personalment gaudeixo d'aquesta experiència que, segurament avui dia tingui pocs adeptes.

Pels qui ens agrada, no deixa de ser un gust aquell moment de poder sortir fora de casa amb un llibre a la bossa i posar-se a passar pàgines en qualsevol racó on et sentis aixoplugat.

Informació completa des de Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film244293.html