dilluns, 6 de juliol del 2026

ELEONORA DUSE, la divina. Director, Pietro Marcello.

ALLÒ QUE SINGULARITZA LA SEVA OBRA: EL DIÀLEG ENTRE EL PASSAT I EL PRESENT QUE ES CONFONEN, LA RECONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA I LA VOLUNTAT POLÍTICA.
Escrit per Roger Salvans per Fotogrames, juny 2026.
(...) MIRAR ENDARRERE NO NOMÉS ENS PERMET CONNECTAR AMB LES FORMES DE RESISTÈNCIA QUE L'ART I EL PENSAMENT PODEN OFERIR ARA, SINÓ QUE TAMBÉ ENS AJUDEN A ENTENDRE MILLOR EL PRESENT.
Escrit per Jara Yáñez en l'editorial de Caimán CdC, juny de 2026.

Guió, Pietro Marcello, Leticia Russo, Guido Silei.

Itàlia, França, 2026.
Duració, 122 minuts.
SINOPSI
No és un biopic clàssic, se centra en la darrera etapa d'Eleonora Duse, després d'un període de retir de dotze anys, de 1917 a 1924. Va reaparèixer als escenaris, forçada per la seva situació econòmica.
El director, Pietro Marcello.
NÚRIA, opina.
Tot semblava interessant al voltant d'aquesta pel·lícula, el tema, el plantejament, el director i fins i tot l'actriu principal Valeria Bruni Tedeschi i la filla, Noémi Merlat, però al final se m'ha fet llarga avorrida i un pèl faltada d'alguna cosa que m'emocionés... una llàstima d'un film de què en tenia ganes.
De la manera de fer del director, que és molt original, em quedo amb aquestes meravelloses imatges d'arxiu que també incorpora al conjunt del film i acaben fusionant-se formant part d'ell i deixant de ser només un element il·lustratiu.
Totes les revistes especialitzades i de les que jo me'n refio, l'han deixat molt bé i això vol dir que qualitats en té. Però en aquest cas, no les he sabut ni gaudir, ni apreciar.

MARTINA opina.

Sent clara, no tinc gaire de bo a comentar d'aquesta proposta, potser és per la calor asfixiant d'aquests dies de juny a la ciutat, ja que, m'ha succeït a ritme de tortuga malalta, tot i el que explica, senzillament el com i no li he trobat el què.
El personatge és interessant, la passió pel que fa i la seva vocació són inapel·lables, el moment en què s'ubica la història va ser flamant. Suposo que només per això hauria de valdre la pena veure-la.
En conjunt crec que vol fer-nos pensar sobre el paper del teatre, la por que ens fa la seva extinció. També enceta el debat etern del deure exquisit de l'art, quin lloc ha d'ocupar la cultura. Diria que aquests són també temes que dialoguen amb la història, tot i això, passa com una obra biogràfica pel meu gust ostentosa, fins i tot una mica pedant.

QUI ERA ELEONORA DUSE?

Actriu italiana de finals del segle XIX, inici de XX. Considerada una gran actriu i innovadora de la interpretació, apostant per una forma menys artificiosa i més natural. Contemporània de Sarah Bernhardt amb la que va mantenir una gran rivalitat.
Interpretà als clàssics, Ibsen i altres, amb gran èxit.
Es casà amb l'actor italià Teobaldo Chechi, que més tard treballà pel govern argentí. La seva única filla Enrichetta, va ser fruit d'aquest matrimoni. Més tard es van separar.
El 1984 es va trobar amb d'Annunzio quan ell era famós i tot seguit es van fer interessar, la relació va durar molts anys. Fins i tot van treball junts en algunes de les seves obres, que van tenir molt d'èxit. Aquesta relació es va acabar el 1910, quan el polèmic escriptor es va involucrar en afers polítics. Va ser precursor del feixisme italià.
Llavors, Eleonora va entrar en crisi i va abandonar l'escena durant dotze anys.
El 1916, filma la pel·lícula Cenere (Cendres), de Febo Mari, quan tenia quasi 60 anys, l'únic testimoni que tenim del seu art.
Reaparegué en públic a Torí el 1921, representant “La dama del mar”, d'Ibsen. I, reprengué una nova etapa de la seva vida artística. Va rebutjar les ajudes que li va oferir el govern feixista i inicià una gira per Amèrica del Nord, va morir a Pittsburg.
Font, Viquipèdia.

Fitxa completa i altres informacions:




dilluns, 22 de juny del 2026

MICHAEL. Director, Antoine Fuqua

TANT LUXÓS COM BUIT(...)LA PEL·LÍCULA PREN LA PITJOR DECISIÓ POSSIBLE, ESFORÇAR-SE PER QUEDAR BÉ I NO OFENDRE A NINGÚ.
Dit per Yago García a Cinemania, digital.
DE VERITAT QUE ALGÚ VA PENSAR QUE TINDRÍEM UNA VISIÓ HONESTA DE MICHAEL JACKSON PER PART DE LA SEVA FAMÍLIA.
Escrit per Mónica Castillo a A.V.Club, digital

Direcció, Antoine Fuqua

EUA, 2026
Duració, 127 minuts.

SINOPSI

Biografia parcial, sobre el cantant i ballarí Michael Jackson. Abarca la seva participació des dels sis anys, als anys 60, al grup familiar Jackson 5, fins el tour
final Bad World Tour, en la dècada de 1980.
El director, Antoine Fuqua
NÚRIA opina
Aquest film publicita i blanqueja un personatge del món de la música pop, no sé sí fosc o si més no, misteriós.
Sense aquesta faceta, segurament que el film seria una altra cosa, però és difícil esperar més per un film, fet per encàrrec de la família.
Fins i tot des del punt de vista estètic, podia haver estat més treballada, ja que, de mitjans no els hi faltaven. Tot plegat una mica barroer, per un film que el seu objectiu estava molt clar i no s'havia de disculpar per res.
Sigui allò que sigui, ho vaig passar bé veient-lo en el marc immillorable del Phenomena, per un film espectacle.

MARTINA opina

De casualitat hem pogut veure aquesta proposta al Phenomena, després d'una reforma que l'ha mantingut tancat massa temps, només puc dir que és un goig poder disposar d'aquesta sala prop de casa. Tota pel·lícula agafa una dimensió espacial, és impossible que l'experiència cinematogràfica sigui ingrata.
Pel que fa al film crec que sap perfectament on vol anar, explica la llum d'una estrella que forma part d'un moment, ensenyant com va conviure amb la fascinació dels altres pel seu personatge. No amaga que es pot parlar d'altres coses, que en tot cas no ho fa en aquesta obra biogràfica.
Confesso que n'he gaudit, tot i que soc conscient que amb perjudicis, el seu talent diria que és indiscutible. Crec, però que a efectes gràfics hi ha massa imatge feta, vull dir que l'estètica és un xic sintètica pel meu gust.

Altres informacions: 


diumenge, 21 de juny del 2026

LA CORREDORA. Directora, Laura García Alonso

CORREDORA, ÉS EL CONTRA RELAT D'UN SUBGÈNERE D'HISTÒRIES ÈPIQUES D'ÈXIT ESPORTIU PER MITJÀ DE MÀXIM SOFRIMENT, UNA REFUTACIÓ A AQUESTA FORMA ULTRACAPITALISTA DE CONCEBRE EL TRIOMF COM A ÚNICA ASPIRACIÓ I DELS RELATS TÒPICS DE SUPERACIÓ. NO HI HA CLIXÉS SUATS NI SOLUCIONS DE FÀCILS RESULTATS QUE ACOSTUMEN A TROBAR EN AQUESTS RELATS. TANT EN ELS ESPORTIUS, COM EN ELS DE SALUT MENTAL.
HI HA UNA VOLUNTAT FERMA DE NO CAURE EN LLOCS COMUNS, RESOLTA AMB UNA AUSTERITAT QUE NO PODEM FER RES MÉS QUE APLAUDIR I AGRAIR.
Àurea Ortiz Vileta, per a Caimán CdC, maig de 2026.
ÉS UNA OPERACIÓ SINGULAR, DENÚNCIA ELS EFECTES SECUNDARIS D'UNA CULTURA ON L'ESFORÇ I L'EXIGÈNCIA PODEN ALTERAR LA PERCEPCIÓ DEL MÓN I LA IDENTITAT, A LA VEGADA QUE GENERA EN L'ESPECTADORA, LA TENSIÓ DE SABER SI COMPETIR I GUANYAR ÉS L'ÚNICA MANERA DE SILENCIAR ELS FANTASMES DE LA BOGERIA.
Escrit per Sergi Sánchez en la seva crítica per Fotogrames, juny 2026.

Guió,Laura Garcia Alonso i Pol Cortecans.

España, 2026.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI

Cris, és una corredora d'elit que viu en un Centre d'Alt Rendiment Esportiu.
Viu per anar assolint els seus objectius esportius i estudia per ser fisioterapeuta. Té un brot psicòtic que l'obliga a allunyar-se del seu món habitual i l'obligaran a replantejar-se que fa amb la seva vida, a partir d'aquí? La seva germana es posarà al seu costat per ajudar-la.
La directora, Laura García Alonso
DE LA DIRECTORA
És el debut de la directora en llargmetratges.
LA DIRECTORA DIU
Córrer no és fugir, córrer és viure. És el punt on l'espectadora fa l'exercici més gran d'empatia i pot replantejar-se la seva manera de mirar la salut mental i els seus prejudicis.
Recollit per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC, juny de 2026.
LA DIRECTORA DEFINEIX LES SEVES INTENCIONS
Volia treballar el contrapunt a films com Whiplash (Chazelle, 2014), El luchador (Aronofs2008) o Cisne negro (Aronofsky, 2010), els seus personatges, sempre trien perseguir els seus somnis, mentre perden coses pel camí. Es tracta d'una concepció molt capitalista i meritocràtica. Preferia contraposar un altre discurs, en un moment determinat triar per tu mateixa, encara que això impliqui renunciar a la victòria.
Recollit per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC, juny de 2026.

NÚRIA opina.

Per un seguit de circumstàncies tècniques adverses he hagut de fer aquest escrit tres vegades, ara ja el tindrem, esperó sedimentat, sintetitzat i ben filtrat.
Aquest és un film que no tenia gaires ganes de veure, perquè sabia que em remouria coses i em causaria dolor.
La proposta de la Martina em va empènyer a encarar-me amb els meus propis fantasmes. Gràcies, Martina.
La història m'ha agradat molt. El guió està molt ben escrit, barreja l'esforç en l'esport per assolir metes molt competitives, amb les malalties mentals que poden aflorar en qualsevol circumstància, però que aquesta n'és una. Però, com que és un film intel·ligent, pensat per persones sensibles i crítiques, no es queda aquí i va al fons de la qüestió amb delicadesa, però sense pietat, el després, que hagis patit un brot, que en fas de la teva vida? Com acceptes que res serà igual, després d'aquest? I, com comences i continues vivint amb això?
El brot no deixa de ser una part molt visible i espectacularment aterridora per l'entorn, però en el fons inofensiu. És el després i com continuar on està la cruïlla per la persona malalta, la família i amics.
En la societat malalta en la qual vivim, la malaltia mental, ni es compren, ni s'accepta, malgrat els esforços de certs col·lectius implicats per integrar-la i visualitzar-la com una cosa més de la nostra característica com a humans.
El film no només té aquesta gran qualitat, sinó que explica la història buscant el sentit de la bellesa des del codi cinematografia i amb molta sensibilitat i respecte. La interpretació de la protagonista, Alba Sáez una veritable troballa.
Gràcies, Laura García

MARTINA, opina

Aquesta pel·lícula diria que parla de coses de les quals se'ns fa incòmode parlar, perquè per molta gent és un horitzó ignorat, potser perquè a moltes persones se'ls fa massa incòmode explorar el tema de la salut mental.
Crec que com s'aborda la història és especialment subtil, lleuger i amb un embolcall molt gràfic del que per mi podríem anomenar un simple regal. Perquè crec que el dolor d'un altre ésser estimat, pot ser un patir infernal, però millor convertir-ho en un fet. En una situació amb la qual viure una mica més ben acompanyats.
L'esport, un escenari en el qual les quotes d'audiència i fascinació humana són més que en res altra, considero que ens pot explicar moltes coses. Sobretot perquè tot es porta al seu màxim exponent, ensenya els límits delimitadament. Concretament, crec que haver-ho abordat des d'aquest lloc m'ha ajudat a treure-li plom, sent una temàtica que per context em remou, qüestionant-me com poder acompanyar des d'un bon lloc.

Fitxa completa, filmografia i altres informacions: 
Entrevista a Caimán CdC : 
Entrevista amb la directora Laura García Alonso:




dissabte, 6 de juny del 2026

PIZZA MOVIES. Director, Carlo Padial

EL DIRECTOR CARLOS PADIAL, DIU: FER UNA PEL·LÍCULA ON ELS PROTAGONISTES S'ESTIMEN I SÓN BONA GENT EM SEMBLA UN ACTE SUBVERSIU.
Paraules, recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a Fotogrames, maig de 2026.
DESAFIA LA LÒGICA DE LA SATISFACCIÓ SOTA DEMANDA I SUPOSA UNA AFIRMACIÓ DE LLIBERTATS CREATIVES DE RECEPCIÓ IMPREVISIBLE.
Escrit per Ignasi Franch en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2026.
ENS DEFENSA DE LA BARBÀRIE I DEL CINISME, ABRAÇANT LA BONDAT, LA BUFONADA I LA MALENCONIA.
Ricardo Rosado, en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2026.

Guió, Carlo Padial, Desirée de Fez i Carlos de Diego

Intèrprets. Judith Martín, Berto Romero i Joaquín Reyes.
España, 2026
Duració, 95 minuts
SINOPSI
En plena crisi vital. Thais, periodista cultural, decideix deixar el periodisme, per dedicar-se amb el seu marit Alan a muntar un negoci: una pizzeria temàtica dedicada al cine de Hollywood.
Roger Salvans, per Fotogrames, maig de 2026.

El director, Carlo Padial
EL DIRECTOR Carlo Padial, DIU:
Em molesta que tot sigui tan fosc, aquest desassossec, tanta pedofília, tant d'abús, tanta vendetta, tant segrest... Tot malament. Sempre penso per què? Ja sé que estem enfadats i que vivim en un moment de molta incertesa. Per això Pizza Movie neix amb el desig d'alguna cosa bonica, per ingenu que sigui. I, crec que és l'amor que sentim per l'humor que la gent ha fet que s'enganxi.
Crec que dec ser dels pocs directors espanyols que demanen rodar amb menys diners per tenir més llibertat.
Paraules, recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a Fotogrames, maig de 2026.

NÚRIA opina
Una petita gran pel·lícula...
Segurament que aquest és un film que pretén poques coses i ho fa des de la humilitat i la serietat d'una bona escriptura de guió i unes molt bones interpretacions, amb un gust per l'humor, la ironia i l'absurd que no et fan riure a cor què vols, però et fan gaudir d'un somriure permanent per poder encaixar la crítica al funcionament món actual, on allò que el salva són les persones construint xarxes i estimant-se per poder fer realitat els somnis. Això pot semblar molt cursi en els temps actuals on la distopia, la foscor, el lletgisme i la violència- per no utilitzar el masclisme com a tòpic-, sembla que s'hagin instal·lat a la cultura, per fer-nos més tristos i desgraciats.
És una satisfacció comprovar que hi ha persones amb carisma i possibilitats que fan coses intel·ligents, crítiques i per a tots els públics. També em fa sentir molt bé comprovar cada dia que hi ha gent que creu en el compromís i l'amor i ho defensa públicament.
Gràcies, Carlo Padial.
Petita, gran pel·lícula. No us la perdeu.

MARTINA opina

Aquesta proposta fresca ens situa en un entorn de fatalisme, per construir una vida on deixar de menysprear les petites coses.
Crec que la parella defensa molt bé cada part, pel meu gust la idea és mona i el guió tot i que camina tranquil té gust.
En conjunt diria que el que diu és millor que com transpira, m'agrada el brindis que fa a la crisi, a com ensenya que la crítica també ens pot fer millors.

Fitxa completa i altres informacions: 


dimecres, 27 de maig del 2026

LA ISLA de AMRUM. Director, Fatih Akin

EL FILM ABORDA AMB DELICADESA, LA TRAGÈDIA D'AQUELLS QUE HAN ESTAT EDUCATS EN UNA IDEOLOGIA EXCLOENT, PREDICADA PER UN LÍDER CARISMÀTIC, PERÒ HAURAN D'APRENDRE A VIURE EN DEMOCRÀCIA.
Escrit per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
EL DARRER FILM DE FATIH AKIN TORNA AMB LA SEVA MIRADA AL NAZISME, AQUELL QUE ES NEGA A RECONÈIXER LES FERIDES PRODUÏDES, UN NAZISME RANCUNIÓS I CRUEL EL GUIÓ NO ES CONFORMA A EXPLORAR LES CONSEQÜÈNCIES DE L'ASSIMILACIÓ DE LA DOCTRINA NAZI, ADOPTA EL PUNT DE VISTA INFANTIL PER REDESCOBRIR-LO PER MITJÀ D'UNS ULLS INNOCENTS QUE ENCARA NO COMPRENEN LA MAGNITUD DE LA CRUELTAT DEL NAZISME.
Escrit per Anna Jiménez Pita per Caimán CdC, maig de 2026.
SORPRÈN QUE FATIH AKIN, UN DIRECTOR D'UN CINEMA RABIÓS, AMB TÍTOLS COM “CONTRA LA PARED” O “SOUL KITCHEN”, HAGI FET UN DRAMA TAN SERÈ, DIÀFAN I RECREAT EN LA BELLESA DE LA NATURALESA, SUBTIL I MATISAT, COM AQUEST.
Escrit per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.


Guió, Fatih Akin amb Hark Bohm, sota els records d'infantesa de Bohm.

Alemanya,2025
Duració, 93 minuts

SINOPSI

Primavera de 1945, final de la Segona Guerra Mundial. El pare de Nanning, com a alemany i nazi està lluitant a la guerra, ha enviat a la família a refugiar-se fora de la ciutat de Munich a Amrum, l'illa alemanya de referència a la família des dels seus ancestres. Nanning, brillantment interpretat per Jasper Billerbeck, està entrant en l'adolescència i està intentant comprendre el món adult, no ho té fàcil.
Inspirat en el text de Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.

El director, Fatih Akin.

NÚRIA opina

Penso que aquesta és una pel·lícula sobre un tema horrible i antipàtic de tractar, el nazisme, però que està de rabiosa actualitat, perquè sembla que la follia occidental camini cap a una aversió cap l'altre, fabricada per obtenir capteniment i submissió a les prerrogatives del capital, cada vegada menys repartit i amb menys responsabilitats.
Tractar aquest tema des de la innocència, és una bona perspectiva, perquè d'innocències n'hi ha de moltes menes, però la d'un nen que està en un lloc i amb un context familiar, és la més pura, ja que, les poques coses que pot triar són les que el podran definir com ésser humà i en aquest cas, el nen té llum i decideix coses que el determinen com a tal: viu interessat per l'entorn, naturalesa i humans, vinculant-se amb ells en funció de les percepcions que rep pels seus actes, així va descobrint un món d'adults molt complex, més enllà de les aparences de la vida quotidiana. Molt bella i interessant, aquesta faceta de reflexió ètic-moral, per mitjà dels sentiments i percepcions d'un nen de dotze anys.
Des del punt de vista cinematogràfic, és una posada en escena molt bella i estètica amb una llum molt metafòrica, que esdevé el punt de melangia i misteri necessari, per acomodar-se al tema històric tractat.
Penso que quan la treguin de la pantalla gran i les sales caldrà recuperar-la, però recomano molt veure-la en pantalla gran, per captar tota la seva bellesa plàstica.
Àmpliament recomanable. 

MARTINA opina
La Bellesa d'aquesta història crec que està a mostrar la natura, ensenyant aquest indret com a mirall del qual som, sobretot del que aprenem. Tracta de la història del nazisme un cop més, però des de l'aïllament d'aquest ancoratge isolat, abordant amb molta poesia com una criatura li toca néixer en un entorn de què inevitablement forma part, que no ha escollit.
Tot i que ens costa triar per la nostra sessió setmanal de cinema aquesta temàtica, perquè li han donat tantes voltes que sembla que no puguin aportar-nos més elements en els quals pensar, aquesta crec que val la pena veure-la a la pantalla gran. Al final, sempre veus que no hi ha repetició, suposo que mai serà suficient i la mirada de cada individu és única. 
Aquesta diria que ho és des d'un lloc molt estètic, amb la puresa d'una veu narrativa infantil que broda el paper d'un menut allà ficat en un món que no comprèn, defensant amb elegància una situació que sembla que no hi passi res, sense imposar-nos avorriment perquè va fent.

Crítiques, informacions i filmografia del director: 




dilluns, 18 de maig del 2026

DAS DEUTSCHE VOLK. Director, Marcin Wierzchowki.

UN RETRAT ÍNTIM SOBRE EL DOL, LA MEMÒRIA I EL RACISME SISTÈMIC QUE ACOMPANYA DURANT CINC ANYS A LES VÍCTIMES DE L’ATAC RACISTA DE HANAU. 
Sessió que forma part de la Secció Oficial - Visions de la programació de la 29.ª edició del DocsBarcelona.
Tret de la informació donada al Zumzeig, en el marc de festival DOCS Barcelona 2026.

Direcció: Marcin Wierzchowski

País: Alemanya
Any: 2025
Durada: 132’

SINOPSI

El film relata l’atac racista de Hanau (Alemanya) del 19 de febrer de 2020 des de la mirada de supervivents i familiars. Nou joves van ser assassinats per no semblar “alemanys”. Durant gairebé cinc anys, el director segueix el dol, la lluita pel reconeixement i la recerca de pertinença dels familiars i amics de les víctimes al seu propi país.
Tret de la informació donada pel festival i editada al Zumzeig

El director del documental, Marcin Wierzchowki

NÚRIA opina

Versió que no se centra ni en els esdeveniments ni amb els protagonistes executors assassins d'aquest. No hi ha cap raó, ni justificació moral per cometre un assassinat, però hi ha raons que ultrapassen el concepte d'humanitat i se situen en el territori de l'animalitat embogida... Aquest forma part d'aquest territori del mal i el mal va més enllà de la pèrdua d'unes persones innocents que, un cop algú als ha sostret la vida injustament, les persones estimades hauran de gestionar el seu dol i el dolor que aquest els provoca. El documental va d'això i ens fa una bona reflexió sobre com cada persona, cada cultura i cada govern, assumeix les seves responsabilitats i gestiona aquesta dolorosa situació.
Molt encertada i sincera aquesta mirada.
Vaga la pena buscar-lo i veure'l, ja que, aquí no es gestiona ni promociona, la por a l'altre, ans al contrari, les excepcions poden ser molt doloroses i tristes, però no han de ser la regla. La regla ens fa entrar en la justificació de l'estat d'excepció permanent i en la clausura de la democràcia, sota aquesta justificació.
Hem d'estar atentes a que no ens donin gat per llebre.

MARTINA opina

Aquest documental crec que és necessari, potser la pandèmia de la COVID ens va despistar, deixant allà aquests fets dels quals parla com a una desgràcia més dels que -almenys jo- no en sabia prou.
A mi personalment m'ha semblat rellevant, sensible per com en registra el que considera i gens morbós malgrat i ensenyar-ho tot. Parla de com aprenem de la ràbia, explica la por i ensenya els processos d'acompanyament als familiars de les víctimes dels atacs racistes de Hanan el 2020.
Aquesta forma d'entrar-hi, tot fent xup-xup, seguint de prop el que el govern va fer amb les famílies, procurant mostrar una part de la nostra història recent, ajuda a reflexionar en com les societats evolucionen conseqüents en cada context.

ELS FETS