divendres, 9 de setembre de 2022

PLUMAS. Director, Omar El Zohairy.

TORNAR A TENIR UN DESBALLESTAT TELEVISOR QUE, EN TAN TRISTES CIRCUMSTÀNCIES, ÉS L'ALIAT PERFECTE PER MANTENIR ALS NENS FORA DE LA SEVA CRUA, PODRIDA I VORAÇ REALITAT.

Escrit per Pere Valls, en la seva crítica a Fotogrames de setembre de 2022.

Director, Omar El Zohairy.
Guió, Omar El Zohairy i Ahmed Amer.
Egipte, 2021.
Duració, 110 minuts.
Gran Premi de la setmana de la Crítica, al Festival de Cannes 2021.


SINOPSI INTERPRETADA

En un barri humil del Caire, cobert de pols per les obres, hi viu una família com moltes altres, hi viu un home autoritari i no massa productiu, amb aires de canalla, la seva silenciosa i abnegada esposa i els seus tres fills. La rutina es trenca quan arriba la festa d'aniversari d'un dels nens i un mag anima al pare a presentar-se com a voluntari pel seu truc estrella. Tancat en una caixa de fusta es converteix en una gallina, per delit i sorpresa de tots els presents.
Escrit per Javier H.Estrada, en la seva crítica “La metamorfosis inmutable”a Caimán
Cuadernos de Cine, setembre 2022.

El director, Omar El Zohairy.
PLUMAS NO ÉS NOMÉS UNA FITA DE LA SEVA CINEMATOGRAFIA, SINÓ UNA DE LES REVELACIONS MÉS ENLLUERNADORES DELS ULTIMS ANYS.
Escrit per Javier H.Estrada, en la seva crítica “La metamorfosis inmutable”a Caimán
Cuadernos de Cine, setembre 2022.

NÚRIA opina

Una pel·lícula que de cap manera et pot deixar indiferent i que crec que pot ser convenient deixar-la pair, per poder-la jutjar.
Si allò que cerquem al cinema és una llum que, el món actual no té i busquem oblidar l'aclaparadora realitat que ens envolta, aquesta no és la vostra pel·lícula.
Si busquem obres que ens sacsegin i ens treguin de la nostra zona de confort tortuga, aquesta pot ser una de les nostres pel·lícules.
Aquesta és la primera pel·lícula del director egipci Omar El Zohairy i segons sembla, no ha agradat massa a alguns sectors de poder del seu país i no m'estranya gens.
És una proposta molt interessant des del punt de vista narratiu i estètic.
Tot és i es vol que així sigui, en aquesta història, brut, lleig, decadent i en procés de degeneració i desintegració, només els nens i les dones conserven la seva aura de bellesa autèntica i bondat.
La història avança a poc a poc, les imatges constitueixen el gruix fort de la narració amb un enfocament i plans, molt estudiats des del punt de vista simbòlic.
Una utilització de primeríssims primers plans d'aspectes parcials i fragmentats, importants a l'hora d'interpretar i definir la importància d'allò que està passant.
Unes imatges reiteratives sobre vísceres, sang i fetge... associades a la realitat d'allò que està succeint. Tot plegat ocasionant una incomoditat a l'espectadora que, espera asseguda a la seva butaca el seu moment de llum.
Arriba amb l'empoderament d'una dona analfabeta que no sap què hi fa en aquest món, ni com hi ha arribat, però quan descobreix que hi és i no li queda més remei que tirar endavant, ho fa amb resolució i energia.
Resulta difícil pronunciar-se en aquest film amb un, m'agrada o no m'agrada, i proposo ser prudent i no fer-ho.
En la seva primera pel·lícula d'aquest cineasta egipci, fa una proposta valenta, compromesa i dura que, cal valorar com a molt positiva i lluny dels estereotips.
Res més lluny de l'Egipte que com a turistes desitgem conèixer.

MARTINA opina.
Aquesta òpera prima del director, rebuda a l'Egipte natal ofensivament i amb un relat que no descansa apuntant la misèria des del principi a la fi. Et deixa moltes composicions d'imatges fosques, plenes de brutícia i que recordaràs en el futur.  També metàfores, que deixeu-me dir, crec que parlen sobretot del mal del capitalisme, però sobretot, del patriarcat que el sosté.
A mi, m'ha tornat al món real, després de dies de vacances buscant bellesa i fugint precisament d'aquesta càrrega, per la consciència d'entorns molt afectats per una realitat penosa.
Sincerament, per mi, es pot dir que directament que és una proposta desplaent, superexplícita de com el que sembla impossible potser existeix en un context humà i que ens vol perjudicar. Tal manera fent-nos conscients, de com podem acabar, havent de limitar-nos a pagar factures.

Fitxa completa i crítiques a ;
https://www.filmaffinity.com/es/film601201.html
Entrevista amb el director Omar El Zohairy, durant el Festival de Cannes 2021:
Biografia del director:
Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 25 de juliol de 2022

ELVIS. Director Baz Luhrmann.

EL RESULTAT ÉS UN GRAN MUSICAL CARREGAT DE BARROQUISME ESCÈNIC, AMB PERSONATGES DE TALL CARICATURESC I MEMORABLES NÚMEROS MUSICALS QUE, ENLAIREN UNA FIGURA DECADENT A LA CONDICIÓ DE SÍMBOL D'AQUESTA AMÈRICA QUE CREA LES SEVES LLEGENDES, MENTRE DESTRUEIX LA SEVA PRÒPIA HISTÒRIA.
Escrit per Àngel Quintana, en el seu article “El Rey en su jaula de oro”, a Caiman Cuadernos de Cine, juliol, agost 2022.

Guió, Jeremy Doner, Sam Bronell, Baz Luhrmann, Craig Pearce.

Australia, EUA, 2022.
Duració, 159 minuts.
SINOPSI
El film explora la vida i la música d'Elvis Presley (Butler), per mitjà de la seva relació amb el coronel Tom Parker (Hanks) el seu enigmàtic mànager. La història profunditza en la complexa dinàmica de relació que existia entre Presley i Parker que va durar més de vint anys, des del seu ascens a la fama, el seu estrellat sense precedents, en el context de la revolució cultural i la pèrdua d'innocència dels EUA. En el centre d'aquest periple està Priscilla Presley (Olivia De Jongel) una de les persones més importants i influents en la vida d'Elvis.
Filmaffinity.

El director australià, Baz Luhrmann.

QUÈ ENS EXPLICA AQUESTA PEL·LÍCULA?

La història d'algú que, va tenir el món a les seves mans i es va convertir en un titella del món de l'espectacle. (...) Un ésser que va transformar la música del seu temps, que va saber convertir el ritme en energia, però també en pulsió sexual.
Escrit per Àngel Quintana, en el seu article “El Rey en su jaula de oro”, a Caiman Cuadernos de Cine, juliol, agost 2022.

NÚRIA, opina.
Sense cap mena de dubte, una de les grans estrenes del moment. Un retrat molt poc mitològic, amb la paradoxa de tenir davant un dels grans mites de la música rock. Mostra la dimensió humana d'un personatge, fet en aquest cas amb la humilitat de qui ha entès la vulnerabilitat dels humans davant la notorietat- també se'n diu fama- i la por al fracàs i el rebuig.
Francament entranyable, i sense jutjar. El recurs que utilitza de fer servir el fins ara controvertit i poc conegut mànager, per la narració de la història, m'ha semblat eficient, original i penso que resulta.
En aquesta pel·lícula he descobert, alguna cosa que ja sabia, però de no coneixia: que Elvis era blanc, però cantava des de la profunditat de la seva ànima, amb tota la seva entrega, com un negre i que, si no hagués estat mediatitzat i instrumentalitzat per uns interessos comercials, no sabem on hauria arribat la seva evolució?
Als que us agrada l'Elvis no us la perdeu i els que us agrada el cinema, tampoc. 

MARTINA opina.

Confesso que aquest relat destinat a tots els públics, amb una clara determinació del que vol fer brillar i sense obrir cap conversa més enllà del que és conegut per quasi tothom, m’ha semblat bé i fins i tot m’ha arribat al cor.
A més crec que mostra una panoràmica molt completa de la indústria de l’entreteniment, trivialitza com els rics que fan fortuna esclavitzant els qui tenen talent i detesta de manera directa un engranatge complex sense posar massa focus en res d’això, però fent-ho comprensible i palès.
Pel meu gust, l’actuació flamant d’Austin Butler dóna molta llum a un personatge que de per si ja és sabut que era lliure, talentós i que defensava el carisma del seu llegat artístic de manera pura i natural. Fins que, els diners, llaminers però sobretot extorsionadors, l’atrapa en un parany del qual no pot sortir il·lès.
Passant per l’origen popular de l’artista, mostrant l’arrel negra de tota la seva música i reivindicant una figura plena de talent, aquest viatge biogràfic d’aquesta icona del rock and roll, et convida a viatjar. Passant pel millor i pel pitjor i coneixent les entranyes de moltes fases d’un viatge. Un trajecte que comença bé i que no acaba mai, gràcies a tota la música que aquest gran artista, ens ha deixat per sempre més.

CONTEXT HISTÒRIC
El 1968 EUA bullia. Havien assassinat a Martin Luther King i a Bobby Kennedy. Els joves, ells i elles, protestaven contra la guerra del Vietnam i lluitaven a favor dels drets racials. En un concert en l'Altamont Speedway Free Festival dels Rollings Stone van acabar morint, quatre persones. Mentrestant Elvis Presley, havia sigut pare de la seva única filla, Lisa Marie, i havia decidit deixar la comèdia de Hollywood per tornar als escenaris i gravar un disc en directe.
Sota la proclama d'Elvis is back, el rei de rock va arrencar al juliol, una sèrie de 57 concerts a les Veges, en l'escenari de l'Hotel Intercontinental. Actuava amb dos grups de gòspel i portava un nou vestuari inspirat en la seva afició al karate. Va triomfar interpretant un vell èxit dels cinquanta, That's All Right i llançant un nou hit, Suspicious Minds. Elvis Presley no es va adonar que s'havia convertit en un presoner d'una gran gàbia d'or. El 1968 el rock estava en un altre lloc i el seu creador exhibia vestits de lluentons sense saber que, havia perdut una gran batalla, i que el seu retorn als escenaris dels casinos fou l'inici del final.
Escrit per Àngel Quintana, en el seu article “El Rey en su jaula de oro”, a Caiman Cuadernos de Cine, juliol, agost 2022.

CRÍTICA CONTUNDENT de BEATRIZ MARTÍNEZ

L'energia que desprèn Elvis és indòmita i avassalladora. Ens submergeix en una espiral èpica, compulsiva i frenètica que embolica i abraça, que agita i convulsiona al so de la desconstrucció d'una de les grans icones de la cultura popular que forma part de la memòria col·lectiva i que, per una vegada, té una gran pel·lícula a l'altura de les circumstàncies.
Paraules de Beatriz Matínez en la seva crítica a la revista Fotogrames, juliol-agost de 2022.





Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 22 de juny de 2022

TENÉIS QUE VENIR A VERLA. Director Jonás Trueba.

PER LA SEVA HONESTADAT, PER LA SEVA RADICALITAT I LA SEVA VALENTIA, AQUESTA PETITA PEL·LÍCULA QUE EL CINEASTA SEMBLA QUE S'HAGI TRET DEL BARRET, ÉS UN REGAL PER TOTS. L'HEU D'ANAR A VEURE.

Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.


 
Guió, Jonàs Trueba.
España, 2022.
Duració, 60 minuts.


SINOPSI SÀVIAMENT INTERPRETADA

En només seixanta condensats minuts, Jonás Trueba construeix, amb tanta solidesa com pudor i delicadesa, un apropament respectuós al desconcert existencial, a la inseguretat vital, als horitzons indecisos d'unes criatures que surten del confinament (del limbe en el qual ens va posar a tots la COVID-19) amb la sensació que les seves identitats respectives, ja no són tan clares com abans o que tot, de sobte, comencen a viure-ho d'una altra manera que no saben encara com han de processar.
Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.

El director, Jonás Trueba.

CONVIDA ALS SEUS PERSONATGES I A NOSALTRES, ELS SEUS ESPECTADORS A SORTIR DEL LIMBE EN EL QUAL ENS HAVIA CONFINAT LA PANDÈMIA DE LA COVID-19, PER APROPAR-NOS ALS ESPAIS OBERTS DE LA NATURALESA.

Dit pel Carlos F.Heredero en la seva crítica, “Reencuentro con la vida”. Caimán Cuadernos de Cine, juny 2022.

NÚRIA opina.
Una petita i senzilla peça mestra que, ens transporta a una reflexió sobre la nostra fràgil existència com a humans socials i les nostres relacions amb els entorns materials, per mitjà de dues parelles heterosexuals adultes i joves. Un Godard intel·ligentment actualitzat per un director que sap que és el cinema, i ens parla amb i d'aquest.
És ben cert que la COVID ens ha portat a valorar més la natura i a plantejar-nos quina és la nostra relació amb l'entorn.
Un petit-gran film que s'ho val veure-la en pantalla gran, per apreciar tota la seva subtilitat cinematogràfica. 

MARTINA opina
Reconec que vam anar a veure aquesta opció amb certs dubtes, fonamentats en la darrera experiència viscuda quan veien "Quien lo impide", que fou la darrera creació d'aquest artista i que a mi, no em va aportar res. Però era un prejudici, ja que, aquesta peça senzilla, ben empaquetada i amb un toc personal original en l'ús de la imatge, demostra que la màxima que, cada obra és única, encaixa perfectament amb aquest cas.
Un relat ben fet, tot i que aparentment no tingui especial contingut, amb uns personatges construïts amb cura i un enfocament de cada escena que pel meu gust et fa entrar plenament en l'immens món del pensament de cadascun dels racons i converses triades.
Personalment, he gaudit un cop més de la satisfacció de veure la sala plena, amb gent de molts tipus i que optem per aquesta proposta de cinema d'autor. Gent que en acabar, cadascú des d'on fos que l'hagués fet aterrar la història en si, semblàvem satisfets d'haver escollit una opció de cinema artesanal, auster i amb una clara voluntat de parlar personalment.
No vull entrar en un tema de major envergadura, com el de les arrels familiars de cadascú, però sí que m’agradaria afegir, que per mi aquest artista té ofici i independentment d'on l'hagi pogut cultivar, crec que aquesta realitat es pot percebre en el seu sentit narratiu i enfocament curiós en la construcció d'un relat ple d'imatges molt evocadores.

ELENA, INTERPRETADA PER ITSASO ARANA, PARLA DEL FILM

Es mostra sense prendre partit, la fragilitat de les parelles i de les decisions que prenem, perquè la vida no resulta mai com l'imaginem, explica. El meu personatge és molt poc complaent, a diferència de mi mateixa i d'altres rols que he interpretat. A Elena no l'importa mostrar el seu desgrat, cosa que resulta alliberadora.
Tret de la xerrada de Juan Pando amb Itsaso Arana i publicada a Fotogrames. juny de 2022.

Fitxa completa, crítiques i filmografia del director a:
Entrevista escrita amb el director: 


Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 21 de juny de 2022

LA VOLUNTARIA. Directora, Nely Reguera.

UNA PEL·LÍCULA ASPRA I INTIMISTA PER A DESCONSTRUIR LA DEMAGÒGIA DE LA GENEROSITAT OCCIDENTAL SENSE RESPOSTES FÀCILS.
Escrit per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi, juny de 2022.


Guió, Nely Reguera, Eduard Solà, Valentina Viso.
España, Grecia, 2022.
Duració, 99 minuts.

SINOPSI INTERPRETADA
Al centre del film hi ha una doctora jubilada que en un intent d'escapar de la seva rutina, va de voluntària a Grècia per treballar en un camp de refugiats amb els nens. Un cop allà, sent una constant soledat i incomoditat i entra en conflicte tant amb el sistema i les seves limitacions, com amb ella mateixa i les seves vacil·lacions.
Escrit per Isabel Navarro a Fotogrames, en una entrevista a la Carmen Machi, juny de 2022.

La directora Nely Reguera
UN FILM QUE ENS SUBMERGEIX EN LA REALITAT D'UN CAMP DE REFUGIATS REAL, PER ENCARAR-NOS SENSE CAP AFANY DISCURSIU EN UN PANORAMA FOSC I LLUMINÓS, EN EL QUE HI HA MISÈRIA, PERÒ TAMBÉ ESPERANÇA.
Escrit per Beatriz Martínez, en la seva crítica a Fotogrames, juny de 2022.

NÚRIA opina.
Aquest film de la Nely Reguera, té dos encerts, la interpretació de la Carmen Machi com a protagonista i dues reflexions que planteja: la primera, entorn de la desubicació que comporta el pas de la vida professional activa a la jubilació, per persones que estan en plena forma professional, i la segona, pel que fa a la mala consciència que arrosseguen els blancs occidentals amb relació a una part de la resta del món.
Pel que fa a la resta, malgrat l'excel·lent interpretació de la Carmen Machi, els temps de la pel·lícula són una mica lents en determinats moments, m'he trobat immersa en uns temps en els quals sentia que no passava res.
És amable, crítica i es deixa veure.
La Martina li ha tret més suc a la pel·lícula i m'agrada molt la seva reflexió, és més profunda.
MARTINA opina.
Aquesta obra explica una història concreta, abonant el pensament crític i recordant-nos que de moltes de les coses que passen no en sabem quasi res. A mi personalment m’ha suggerit que em posi les piles en conèixer millor dels conflictes bèl·lics de prop, per saber una mica més, de les raons que trenquen la pau en entorns pròxims. Condicionant absolutament la vida de persones d’un dia per l'altre, sense previ avís i de manera horrible.
Sobretot considero que aquesta peça, t’enganxa, donat que et permet seguir un relat que passa entre gent, que per context, existeixen al nostre imaginari col·lectiu. És a dir, que pots identificar sense massa esforç, apostant per no fer un judici de res del que els hi passa i mentre no s’entra en qüestionar els personatges en si que, formen part de la història. En resum, crec que el que més puc valorar, és l’existència d’unes persones protagonistes, construïdes amb profunditat, intenció i amb la identitat suficient, com perquè amb poques paraules i accions els puguem ubicar sense cap problema.
Novament, repetiré quelcom que m’enorgulleix de la nostra afició al cinema, en la que no ens acabem mai la cartellera i on descobrim la varietat, riquesa i la diversitat de registres que ens permeten afirmar que l’ecosistema creatiu en aquest sector està viu. Vull dir, que aquesta art, crec que es troba en un estat molt saludable. Particularment, seguir el treball d’artistes que es van consolidant, a banda que m’agradin més o menys els seus llenguatges o del que ens parlen, m’ajuda a sentir-me d’alguna manera privilegiada. Ja que difícilment ens podrem acabar el cinema de proximitat o llunyà, perquè tenim molta teca i podrem continuar alimentant satisfactòriament aquest hobby que mare i filla compartim.

LOCALITZACIONS

Rodada en el camp de refugiats de Malakasa, a Grècia.

Fitxa completa, crítiques i filmografia de la directora a: 


Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 14 de juny de 2022

THX 1138. Director, George Lucas.

LA PSICOPOLÍTICA NEOLIBERAL ÉS LA TÈCNICA DE DOMINACIÓ QUE ESTABILITZA I REPRODUEIX EL SISTEMA DOMINANT PER MITJÀ D'UNA PROGRAMACIÓ I CONTROL PSICOLÒGIC. LL'ART DE LA VIDA COM A PRAXI DE LA LLIBERTAT HA D'ADOPTAR LA FORMA D'UNA DES-PSICOLITZACIÓ.

Paraules de Byung-Chul Han, en el seu llibre, Psicopolítica.



Director, George Lucas.

Guió, George Lucas, Walter Murch.
1971, EUA.
Duració, 88 minuts.

SINOPSI

Una visita al futur, on l'amor és el crim màxim. THX1138, LUH3417 i SEN5241 intenten escapar d'una societat futurista localitzada sota la superfície de la Terra, on està prohibit el sexe, fent servir drogues per controlar a la gent.
Tret de Filmaffinity.

El director George Lucas, de jove.
NÚRIA opina.
He trobat l'enfocament de la temàtica d'aquesta pel·lícula una mica desfasada, tot i que crec que té alguns aspectes molt i molt interessants.
El supòsit que la terra tal com ara la coneixem ja no existirà i estarem sota terra, on cada individu, estarà programat individualment per produir i prou. En aquest món s'hauran eliminat els sentiments, ja que aquests, tal com s'ha comprovat sobradament, són els grans distorsionadors dels humans. L'amor, al centre d'aquest gran desgavell humà no fa res més que entorpir un possible funcionament productiu modèlic de la societat.
Una distopia que, en molts aspectes s'estan complint les seves expectatives i ens dóna molt per pensar cap on va la humanitat: les drogues legals i no legals i els seus succedanis, estan a l'ordre del dia del consum humà, per pal·liar els danys ocasionats per l'amor i els seus danys col·laterals. Les diferents reformes laborals que hem anat patint fins ara, cada vegada estan més lluny de protegir a les treballadores i cada vegada més prop de protegir la producció i prou. L'individualisme és cada vegada més present en el tarannà d'una societat que s'ha cregut això que, els drets individuals han d'estar per sobre dels col·lectius i l'eslògan de la llibertat com un bé individual i no col·lectiu.
Pel que fa a l'enfocament visual, vist avui és gairebé naïf, està clar, però que, cal considerar que han passat 51 anys de carrera tècnica del cinema que no són pocs, en aquests anys han passat moltes coses en aquest camp.
També crec que, si no fos pel seu director que té un nom en aquest camp de la ciència-ficció mainstream, aquest film no seria gaire significatiu, tot i que a mi el seu format simple, minimalista i reduccionista... m'agrada força com a relíquia històrica.
Si l'aneu a veure, sempre amb pantalla gran al Phenomena, si es pot!

MARTINA opina.
Aquesta obra del 1971 crec que, només té sentit en pantalla gran, amb plena disposició per volar en els temps passats i amb ganes de descobrir una mica millor les entranyes d'un art tan complet com és el cinema.
Mitjançant un relat de ciència-ficció, la història passa en una societat on l'amor és el crim més penat i en el que els seus habitants consumeixen drogues, principalment per evitar la temptació de cometre pecats carnals.
Passa a un ritme pausat en el qual de fet poc hi passa, amb cura per una estètica austera d'un cinema fet amb unes condicions molt diferents de les d'ara i en la que hi he trobat una clara aposta per una construcció d'un món sofisticat i en el que es reivindica la lluita per la llibertat de no voler ser senzills. 

Més informació i fitxa completa:

Altres informacions sobre la història del film, interessants:









Publicat per a Cap comentari:

divendres, 10 de juny de 2022

CINCO LOBITOS. Directora, Alauda Ruiz de Azúa.

EN EL SEU AVANÇ, ESCAMPA UN MUNT DE GESTOS QUE ES FIXEN EN LA MEMÒRIA PER LA SEVA INTENSITAT, COM SI LA CÀMERA, ACTORS I EMOCIÓ S'HAGUEREN ARRENGLERAT PER ENTRAR EN FOCUS.
Paraules de Andrea Morán en el seu article, “La vida dos veces”, a Caimán Cuadernos de Cine, maig 2022.
Guionista, Alauda Ruiz de Azúa.
España, 2022.
Duració, 104 minuts.
Festival de Malaga 2022, varis premis.


SINOPSI
Amaia (Laia Costa), acaba de ser mare i s'adona que, no sap massa bé com fer-ho. Quan la seva parella ha de marxar per feina unes setmanes, ella torna a casa els seus pares, en un bonic i petit poble del país Basc i així podrà compartir la responsabilitat de tenir cura del seu bebè. Però allò que no sap Amaia és que pel fet de ser mare, no deixarà de ser filla.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Alauda Ruiz de Azúa
NÚRIA opina.
Aquesta directora, amb una amplia experiència professional en el camp de la comunicació audiovisual, quan es posa a fer el seu primer llargmetratge de ficció ho fa amb l'elegància classicista d'alguna que, coneix l'ofici i sap què vol dir i com.
Des del punt de vista temàtic, el film es mou en la mateixa línia, planteja qüestions vitals molt importants amb honestedat i sense cridar, com aquella que res.
Com la vida mateixa, Cinco Lobitos és un drama amb tocs d'ironia molt ben donats que, et destensen i t'ajuden ha anar-ho paint el que t'explica a p0c a poc.
Ens hem fet un fart de plorar, en un moment de la nostra història especialment sensible a recordar-nos pèrdues rellevants.
Una pel·lícula vista des de la perspectiva d'una dona jove sensible i pragmàtica que no idealitza, ni la relació de parella, ni la maternitat, però que aquesta última, la situa en una crisi personal on s'haurà de replantejar i revalorar moltes coses de la seva vida.
S'ho val anar-la a veure.

MARTINA opina.
Quan pel dia de l'aniversari de la Núria, vam escollir aquesta peça, cap de les dues no crec que fóssim del tot conscients que ens passaríem tota la sessió plorant amb passió i llàgrima grossa. Però em sembla que en tot cas, en acabar, vam coincidir en dir que, tot i la fal·lera ploranera, va ser un bon pla.
Aquest relat íntim, cuidant el que importa i aprofundint en els fets del que comporta la mort imminent, crec que aconsegueix fer-te entrar en un univers familiar, proper i molt ben creat.
També reconec que personalment no tenia especial interès en què pensava que explicaria aquest relat i que per sorpresa m'he submergit en un viatge molt bonic.
Una vegada més, em sento agraïda pel talent que emergeix en la nova generació de cineastes i que considero que ens permeten gaudir d'una grata sensació que estem dintre d'allò que passa en la història.

Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 28 de maig de 2022

THE NORTHMAN. El hombre del norte. Director, Robert Eggers.

L'HOME DEL NORD ÉS UN ESPECTACLE DE MASSES QUE RECREA L'ESPERIT SALVATGE I FINS I TOT IRRACIONAL DE TEMPS PASSATS.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

Director, Robert Egger.

Guió, Robert Eggers, Sjón Sigurdsson
EUA, 2022.
Duració, 137 minuts.

SINOPSI

Islàndia S.X. un príncep nòrdic Skarsgard, té com a únic objectiu existencial venjar la mort del seu pare.
El director, Robert Eggers.
SEGONS OPINIÓ del DIRECTOR
(...)Pels nòrdics les sagues són alguna cosa més que llegendes. Són relats al·legòrics sobre aquelles persones de qui descendeixen.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

EL DIRECTOR DIU SOBRE LA SEVA VIOLÈNCIA

És curiós que tots els periodistes amb els qui he parlat em comentéssiu el brutal i sanguinolenta que és la pel·lícula.
Alvaro Caballero, en una entrevista amb el director per Fotogrames, abril de 2022.

NÚRIA opina.
Una pel·lícula que la crítica deixa bastant bé i jo no. Aquest tipus de film trenquen el meu petit ancoratge en la mal dita i interpretada, objectivitat. I em situen davant de la incertesa d'haver de dir alguna cosa positiva d'un film que per la premissa que sustenta d'entrada, una gran mostra de bestial violència, m'ha expulsat del camp racional i m'ha situat en la no acceptació d'una proposta que al capdavall i pel que m'explica, no s'ho mereix.
Pot ser que la mitologia cèltica, tanmateix, com la majoria de les que conec, tingui un rerefons molt violent... Però, la violència convertida en ficció pot tenir moltes i diferents, representacions.
Pel meu criteri, violència gratuïta que no cal, en uns temps on la real i gratuïta està a l'ordre del dia.
I, no dic res més perquè no és el lloc, ni el moment adequat...

MARTINA opina.
Aquesta història de vikings explica una venjança d'un fill per la mort del seu progenitor. Personalment, reconec que si més no m'ha fet pensar una mica. Però no amb la narrativa d'allò que conta, sinó amb la producció en si i en la de recursos invertits en l'ús de la violència com a llenguatge de masses.
Ben segur que aquest tipus de cinema agrada, tot i que almenys a mi amb la sang i fetge abundant em costa seguir res del que hi passa i l'únic que em connecta mínimament és pel fet que procura que el paisatge, sigui un protagonista més de tot plegat.
Com deia, em sorprèn sobretot, perquè fer una obra així ha de costar molts diners. Està clar que implica gent a dojo i molta inventiva en construir escenaris i caracteritzar un munt de personatges. Tot i això, el ritme trepidant, l'angoixa construïda intencionadament i un constant de mort i ferits greus, en fa de l'experiència un far de patir. Sense cap dubte, no és gens un format d'experiència d'entreteniment, que m'agradi.

UNA CURIOSITAT
La bruixa Seeress, que veu el futur, l'interpreta la Björk.
Tret de Fotogrames, abril de 2022.
EN VERITAT QUE ÉS...
Una superproducció de noranta milions de dòlars, en scope i amb pretensions, a priori, molt més de masses que els seus treballs precedents.
Escrit per Felipe Rodríguez Torres, en la seva crítica, “Deconstruir lo épico”, per Caimán Cuadernos de Cine, maig de 2022.

Crítiques i altres a Filmaffinity:



Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)