dissabte, 2 d’octubre de 2021

MAIXABEL. Directora, ICIAR BOLLAIN.

 

LA CINTA AVANÇA SENSE ESTRIDÈNCIES, ARRIBA A PROVOCAR UNA EMOCIÓ PROFUNDA AMB LA SEVA SENZILLESA, SENSE EXCESSOS FÀCILS.

De Juan Pando en la seva crítica a la revista Fotogramas, octubre 2021.

Guió, Isa Campo i Iciar Bollain.

España 2021.
Duració, 115 minuts.
Premi del cine Basc 2021, al festival de Donostia.

SINOPSI
Maixabel Lasa perd al seu marit, Juan María Jáuregui, assassinat per ETA. Onze anys després rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba), en la que està complint condemna, després d'haver trencat els seus lligams amb la banda terrorista. Malgrat els seus dubtes i dolor, Maixabel accedeix a trobar-se amb les persones que van matar al seu company des dels seus setze anys.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Iciar Bollaín.

NÚRIA opina.

No tinc paraules per qualificar i jutjar una pel·lícula amb un tema tan complicat i tan controvertit...
En la meva opinió té el to adequat, no per intentar complaure a tothom, sinó per abordar el tema amb valentia, però amb prudència i respecte.
És d'aquelles pel·lícules que és impossible oblidar-te del tema i entrar en els aspectes més cinematogràfics, ja que, el tema pesa massa.
Malgrat tot, el guió és rodó, el tempo també i el desenvolupament i densitat dramàtica, pel meu gust sobradament equilibrada... A mi m'ha permès plorar al final i estar atenta als esdeveniments durant tot el film.
Crec que films com aquest, per poder reflexionar sobre la nostra història, no n'hi ha masses, perquè és difícil mullar-se en els temps que corren sense sortir-ne esquitxat...
Imprescindible per historiadors, filòsofs, cinèfils i curiosos en generals- en femení, també.
MARTINA opina.
Aquesta peça imprescindible per la construcció de la història, ens presenta una raresa que fa posar els pèls de punta, amb l'apropament entre una víctima i un exmembre de la banda armada ETA.
Un relat que al capdavall és objectiu, donat que en concret explica com va anar aquesta mediació i ho presenta amb tots els elements, per entrar en la complexitat d'un conflicte armat.
Per mi té tots els ingredients: una panoràmica diferent, un duel entre dues grans figures de l'escenari, un fil que omple de soroll fins i tot els silencis, oxigenant la digestió de la causa i una feina enorme per buscar com aportar en explicar, les conseqüències irreversibles d'exercir la violència.

BLANCA PORTILLO INTERPRETA UN PERSONATGE REAL, QUE EXISTEIX.

I ens diu que:
La lliçó de la seva vida ha sigut la impartida, per la més generosa de les mestres, per la veritable Maixabel, que l'ha acompanyat en aquest commovedor viatge al centre del conflicte basc des d'una perspectiva desconeguda.(...)
La gran troballa d'Iciar Bollaín és haver furgat en la part humana dels esdeveniments, aquest que, oblidem tantes vegades, en el que jo m'he apropat amb el màxim respecte perquè és impossible viure el mateix que ella (Parlant de Maixabel Lasa).(...)
Fent la pel·lícula m'he adonat que sempre ens ha faltat molta informació, ens arriba esbiaixada per tots els costats. Quan no tens informació emets judicis de valor sense entendre. Atenció que entendre no vol dir justificar, per cap concepte pot justificar-se la violència. És més fàcil i còmode escollir entre blanc o negre, jo soc bona persona i l'altra és dolent, punt.(...)
Paraules tretes de l'entrevista feta per Sonia Guijarro a Blanca Portillo i publicada a Fotogramas, setembre de 2021.
Més informacions a Filmaffinity:
Pivota sobre un nucli dramàtic i moral d'alt voltatge, és en ell mateix pura dinamita... Carlos Heredero:








diumenge, 19 de setembre de 2021

CHAVALAS. Directora, Carol Rodriguez Colàs.

UNA PROMETEDORA APOSTA PER LA NECESSITAT DE MOSTRAR A DONES REALS QUE COMPARTEIXEN, ES DIVERTEIXEN I PARLEN DE FUTUR ENCARA QUE SIGUI INCERT.
Paraules d'Elsa Tésar en la seva crítica de setembre de 2021 per Caimán Cuadernos de Cine.

Guionista, Marina Rodriguez Colás.
España, 2021.
Premi del Public al Festival de Màlaga, 2021.
Duració, 91 minuts.
SINOPSI
Marta, Desi, Soraya i Bea, són amigues inseparables d'un barri de la perifèria de Barcelona. Marta torna al barri, obligada per les circumstàncies i es trobarà amb les seves amigues que la reben amb els braços oberts. Tot fent pinya, passaran els seus encontres i desencontres i en aquests anar fent cadascuna d'elles trobarà el seu camí.
La directora Carla Rodriguez Colás s'estrena en la direcció de ficció amb aquest llarg, escrit per la seva germana Marina i rodat en el extraradi que la veure créixer, Cornellà de Llobregat, com a homenatge a un lloc bell allunyat dels estereotip aliens.
Tret de la revista Fotogrames, setembre de 2021.

NÚRIA opina.

No estava convençuda de proposar anar a veure aquesta pel·lícula, pensava que potser seria la típica comèdia d'adolescents de barri “desmadrades”, a la catalana. Finalment vaig considerar la possibilitat d'estudi antropològic d'una edat que cada vegada em queda més allunyada...
Res més allunyat de les meves pobres i tristes expectatives, m'ha agradat molt.
M'ha agradat molt perquè és una història autentica, fresca i real que com aquell que no vol et planteja moltes qüestions interessants: la importància de tenir una identitat per poder assolir una tasca creativa amb autenticitat, la importància de sentir-se acomboiat per un entorn que et coneix, t'accepta tal com ets i t'estima, no cal donar explicacions per ser acollida... I, posar a “pique” i qüestionar la societat que estem acceptant sense reserves, on és més important el que aparentes ser que, allò que en realitat ets, perquè t'acabes volent creure la teva pròpia mentida. També he trobat interessant des de la perifèria de la ciutat, criticar el mite que, tot cosa important passa al centre a la gran ciutat...
Aposto per aquestes directores o tors que furguen en el seus orígens sense por i amb molt talent i creativitat.
Felicitats Carol Rodriguez per oferir-nos aquesta teva primera i bona pel·lícula!

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula crec que reafirma el talent en l'ecosistema català a diferents nivells. El més significatiu és el repartiment, amb uns personatges molt ben construïts, d'una realitat plena d'autenticitat i amb un relat capaç d'acotar bé allò que explica.
Potser el que menys m'ha agradat és el ritme, fins arribar al desenllaç la història. Donat que el fet identitari, considero que és el que requereix de més reflexió i en aquest sentit en aquesta història suma segur.
La recomano, i m'ha fet pensar que, quan parlen de que "la cultura és local",  és justament el que m'ha passat al veure aquesta obra. Vull dir que només el nom de "Sant Idelfons" per mi significa un barri molt dens, lleig, gris i que està connectat amb la ciutat amb línia blava del Metro. Amb això no vull dir que, caldria rascar que volen dir aquestes idees preconcebudes d'aquest entorn, senzillament ho destaco pel fet de que l'experiència segur que hagués sigut diferent sense les mateixes i pensava en el valor afegit o no d'aquesta realitat.
En poques paraules, m'agrada molt el retrat d'unes noies sofisticades, de costums, vitals i que defensen el seu treball en acceptar d'on vénen per viure millor.

Fitxa completa i altres crítiques:
Entrevista amb la directora:


ANNETTE. Director, Leos Carax.

UN SUBSTRAT LÍRIC PRENYAT DE NEGRES PRESAGIS I QUE SEMBLA DESAFIAR-SE A ELL MATEIX- Leo Carax- EN CADA NOVA PEL·LÍCULA QUE DIRIGEIX.
Paraules de Sergi Sanchez en la seva crítica, “Contra la ley de la gravedad”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2021.

França, Mèxic, EUA, Suïssa, Bèlgica, Japó, Alemanya, 2021.
Premi al millor director al Festival de Cannes, 2021.
Duració, 140 minuts.
SINOPSI
Henry és un monologuista còmic d'humor incisiu i fosc. Ann és una cantant de renom internacional. Junts són el centre d'atenció de totes les mirades i formen una parella feliç i envoltada de glamur. L'arribada de la seva filla Annette, excepcional i misteriosa els canviarà la vida.
El director Leos Carax.
NÚRIA opina.
Tenia ganes de veure aquesta pel·lícula, ja que, el seu director Leos Carax m'interessa força, sobretot perquè és capaç de sorprendre't en cada un dels seus films i així ha estat en aquest.
Una fantasia metafòrica plena de berrugues i referents culturals, Pinotxo, la Bella i la Bestia, Èdip, Faust i altres.
Seguint la moda i sense trencar els rols de gènere que a cadascú li pertoca, les dones guanyen per bones, per intel·ligents i perquè estimen de veritat i els homes perden per dolents per enamorar-se sense arribar a estimar, per egoistes i per manipuladors a través del domini i la seducció... no vull continuar perquè potser és massa evident i simple tot allò que puc arribar a dir.
És un film que amb el pas dels dies i la maduració de l'efecte inicial, s'ha anat desinflant i tot i que és un film ben treballat, per part de l'equip d'actors i equip artístic i tècnic, no li trobo altre valor que el d'un musical original i ben fet que distreu per passar una estona.
Ja és tota una qualitat en el cinema, però m'agrada que em sacsegin una mica més!

MARTINA opina.
Aquesta obra permet entrar en un món de fantasia, sense necessitat d'haver de reflexionar en res concret. Embolicada la història en aquest món va fent tombs sense un dibuix clar.
Personalment, Adam Driver embadaleix amb el seu carisma, talent i capacitat per, representar com a actor, tots els registres  i en aquest sentit, allà on actuï em costa veure gaire més. M'agrada molt com treballa, la seva profunditat i sobretot em deleixo amb la seva capacitat per submergir als espectadors en la seva complexitat, de persona civilitzada però, individual i particular.
Pel que fa a la història, comentar només que darrere de la dramatúrgia, aquesta obra, s'allarga un xic massa i té un final que tampoc em va portar enlloc. Però, aquesta observació, per mi és menor i en general, tot i encara rascar a on volia anar a parar, m'ha traslladat a un món sense moral, on com sempre l'amor trenca amb el confort.

Fitxa tècnica completa i crítiques al Filmaffinity:

Existeix res més a contracorrent, avui, que abraçar un cert elitisme?
diu Manu Yañez en la seva crítica a Fotogrames:

Tres minuts parlant del film amb Adam Driver, també:

Petita presentació a Cannes amb el director i Marion Cotillard:


dissabte, 18 de setembre de 2021

LA MUJER QUE ESCAPO. Director, Hong Sangsoo.

EN EL FONS EL CINEMA DE HONG SANGSOO ÉS MOLT MÉS FÀCIL I ACCESSIBLE DEL QUÈ SEMBLA. NOMÉS HEM D'APROPAR-NOS A ELL AMB LA MATEIXA ACTITUD HUMIL I SENSE PREJUDICIS QUE EXHIBEIXEN ELS SEUS PERSONATGES, I FINS I TOT ELL MATEIX A L'HORA DE FILMAR LES SEVES IMATGES.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.

Corea del sud, 2020. 

Duració, 77minuts.

SINOPSI

Gam-hee (Kim Min-hee), s'escapa per veure unes velles amigues i així alliberar-se del seu marit, mentre aquest està de viatge de negocis, amb el qual ha passat cada dia dels seus últims cinc anys. Seran els seus primers dies de llibertat d'ença que es va casar i ella ho atribueixi al seu amor incondicional, però hi ha un cert cansament...

El director Hong Sangsoo.
NÚRIA opina.
En la majoria de pel·lícules d'aquest director t'explica moltes coses, però no passa res.
Habitualment els protagonistes són persones que viatgen pel país i es troben amb altres persones del lloc on van i en els encontres i en les situacions noves, es qüestionen coses per la persona que arriba i pels altres, tot això passa d'una forma assossegada i tranquil·la.
Podríem dir que per allò què es busca avui, moltes imatges visuals amb poc temps, amb una emoció i resolució ràpides, són inadequades.
M'agrada aquesta manera de narrar que per alguns pot ser avorrida.
Fins i tot m'agrada el seu sentit de l'humor, basat en la sorpresa que causen petites circumstàncies xocants i absurdes, res espectacular, que fa somriure més que riure.
També trobo interessant, el contrast cultural que provoquen aquests films en els espectadors d'aquesta zona oest.
Crec que són films que ens agraden a gent que, ens posem davant de la pantalla per espiar vides alienes de gent normal amb vides normals i problemes normals. Sempre que posem en qüestió el concepte de normalitat, lligat a persones i fets.

MARTINA opina.
En el cinema que ens ofereix aquest director quasi sempre passa el mateix, la gent que hi compareix està en un moment social, menjant i compartint una estona.

Suposo que el minimalisme d'aquestes històries, de gent de veritat, amb vides plenes i també banals, fa que sigui un relat preuat per molts.

Personalment em deixa boniques imatges, una postal d'una societat que em queda lluny i a la vegada, una falsa sensació de no haver entès res.

INTERESSANT INTERPRETACIÓ de CARLOS LOSILLA

Que es pot fer a part de menjar i beure, actes que tant es repeteixen en les pel·lícules de Hong, o de viure històries d'amor com si fossin ficcions plenes d'el·lipsis i de forats, incògnites i interrogants? Doncs potser atrapar un d'aquests moments privilegiats i mostrar-los despullats, una cosa que, el cine de Hong intenta fer d'una forma no gens sofisticada, més aviat directa i franca: en lloc de moviments de càmera elegants i al·lusius, el seu cinema sovint fa servir el zoom, el reenquadrament sobtat. I, aquesta és la metàfora de la seva ars poètica, de manera que intenta fixar per sempre, allò que s'escapa, allò que es desvia, tant si és una part de la narració o un sentiment fugaç. Re-enquadrats el pla i l'espai (però també el temps i la ficció, aquest relat que constantment es desborda) per tal d'aturar-los i posseir-los, el cinema de Hong Sangsoo intenta fer visible tot allò que, si no es perdria en el transcurs dels dies, entre les paraules i les coses.
Paraules de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica, “Las palabras y las cosas” de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.





 

 

 




FIRST COW. Directora, Kelly Reichardt.

QUAN SEMBLAVA QUE EL GÈNERE- WESTERN- HAVIA TRANSITAT PER TOTS ELS CAMINS POSSIBLES, UNA VACA (LA PRIMERA DE TOTES, I MIRA QUE HEM VIST RAMATS EN ELS WESTERNS!) ENS ENSENYA COSES QUE NO HAVÍEM VIST MAI ABANS. EL GRAN CINEMA POT FER MIRACLES.
Paraules de CarlosF. Heredero en l'editorial de la revista Caiman, maig de 2021.

Guió Kelli Reichardt i Jonathan Raymond.
EUA.
Duració, 121 minuts.

SINOPSI

Explica la història d'un cuiner (Jonh Magaro), contrartat per una expedició de caçadors de pells en l'estat d'Oregon el 1820, també d'un misteriòs xinés
(Orion Lee) que fuig d'uns homes que el persegueixen i de la creixent amistat entre tots dos que es desenvoluparà en un territori hostil.
Tret de Filmafinnity.
La directora Kelly Reichardt

NÚRIA opina.

Aquest és un cinema que captiva a través de la imatge amb una narració lenta i pausada que t'obliga a entrar en la història a traves de les vides d'uns personatges que, acostumen a ser perdedors. És per mitjà d'ells que et vas situant en el context social o espacial on es desenvolupen.
Cinema per gent que no vol tenir pressa i pot estar atenta als detalls i furgar més enllà de la superfície.
Una visió molt interessant sobre el naixement de qui després serà una gran nació EUA i malgrat la seva evident decadència, encara es mostra atractiva per molta gent que, creu que en aquell país tindrà una oportunitat per millorar les seves condicions vitals.
Kelly Reichardt, una directora que admiro i que està marcant pautes en la història del cinema independent els EUA.
Per cinèfiles o “disfrutadores”.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula teníem ganes de veure-la, donat que la directora és d'una creativa a qui la Núria té molta admiració i de qui se'n parla força positivament i perquè diuen que, és capaç de parlar d'allò que l'imaginari col·lectiu vol sentir, però des de l'òptica dels que mai són escoltats.
A mi em sembla que és una d'aquelles propostes que, conceptualment m'agrada més que no pas com la visc quan estic fent-ne d'espectadora. Doncs avança lentament, apropant el focus del seu objectiu amb una visió molt artesanal, on els personatges es van construint a foc lent. Crec que per mi, tanta profunditat i a ritme de tortuga tranquil·la m'enfosqueix aquesta marxa.
Crec que, novament puc dir que gaudeixo profundament de poder compartir el cine amb la Núria. Tot i que vivint-lo des de llocs molt diferents. Vull dir, que sobretot amb opcions com aquesta obra, m'adono de com m'agrada tenir unes preferències divergents, sense renunciar a conèixer el que ella vol veure. Segurament sumen les expectatives o el que espero o puc processar, al seure en una butaca després de treballar tot el dia darrera una pantalla fent burocràcia. Crec que amb la diversitat s'aprèn, m'enriqueix el que ella tria i amb el què em suggereix, he pogut anar definit els meus propis criteris.

Filmografia de la Kelly Reichardt:
Fitxa completa del film i veureu la quantitat de premis que ha guanyat:
La crítica que fa Eulàlia Iglesies en el "Confidencial", aporta elements d'interpretació nous, pel que fa a qüestions de gènere:




diumenge, 16 de maig de 2021

QUO VADIS, AIDA


ÉS UNA PEL·LÍCULA GESTADA PER UNA DONA, PROTAGONITZADA PER UNA ALTRA DONA I DEDICADA A LES DONES DE SREBRENICA I ALS SEUS 8.372 FILLS, PARES MARITS, GERMANS, COSINS I VEÏNS ASSASSINATS. UN FILM QUE TORNA A DEMOSTRAR L'ENORME CAPACITAT DEL CINEMA COM A EINA PEDAGÒGICA I EL SEU VALOR AMB RELACIÓ A LA MEMÒRIA HISTÒRICA.
Escrit per Albert Galera en el seu article, “La masacre de Srebrenica” per Dirigido por , abril de 2021.

Direcció i guió, Jasmila Zbanic.

Bòsnia i Hercegovina, Àustria, Romania, Holanda, Alemanya, Polònia, França, Noruega, Turquia, 2020.
Duració, 101 minuts.

EL TÍTOL

La realitzadora parteix d'un títol bíblic que, remarca les virtuts d'algunes persones, les mares i dones de Srebrenica que, malgrat haver perdut tots els homes de la seva família, no busquen venjança, sinó la veritat i la justícia.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

SINOPSI

L'onze de juliol de 1995 més de 8.000 homes i nens musulmans bosnians van ser assassinats a Srebrenica per les forces sèrbies en una zona que, en principi, estava sota la protecció d'un destacament holandès de l'ONU.
Aida, una traductora de les Nacions Unides, intenta salvar a la seva família quan les tropes del general Mladic prenen la ciutat.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

La directora Jasmila Zbanic.
L'OBRA DE LA DIRECTORA
Gira tota ella al voltant del conflicte que la va marcar quan era una adolescent i va viure en primera persona el setge de Sarajevo.
Guanyadora de l'Os d'Or amb el seu primer llarg, Grbanica (El secreto de Esma) 2006.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.
LA DIRECTORA DIU:
Un rol fictici que es mou en un escenari real... per això tenia clar que el relat s'havia d'ajustar a què va passar, fins arribar a l'extrem que, tots els diàlegs del general Mladic- l'executor de la massacre- són transcripcions dels vídeos que es van gravar aquells dies.
Que es conegui i es recordi aquesta tragèdia és el millor premi.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

NÚRIA opina.
Aquesta és la pel·lícula imprescindible de l'any... Sobretot perquè la denúncia i el coneixement dels fets horribles que han passat o, estan passant al costat de casa nostra- i avui casa nostra és el món- és el primer pas per poder fer justícia i també per una finalitat pedagògica necessària, perquè els fets no tornin a succeir.
Malgrat que podríem pensar que, la narració de fons de l'Aida intentant salvar la seva família, esborrona la narració substancial de fons, és tot el contrari i, ja que situa a l'espectadora en una situació d'empatia dramàtica que, ens permet transitar per la narració encaminadament.
Crec que no cal dir gaire cosa més llevat no sigui gràcies, Jasmila Zbanic per la teva terrible i preciosa pel·lícula i a veure si aprenem a no deixar que aquestes coses passin...

MARTINA opina.

Aquesta proposta necessària i per desgràcia real, explica un punt de vista del conflicte bosnià, que potser és conegut per molts, però que no per aquest fet, crec que sigui en si menys significatiu.
Una intèrpret que treballa per l'ONU, una veu que ha de traduir ordres i que en directe pateix la salvatge guerra que sacrifica la vida dels seus. Un marc erroni, on s'evidencià un cop més, la falta d'eines del sistema per frenar la barbàrie.
Aquesta proposta, tot i el fons complex del seu relat, considero que suma en la construcció de la memòria. A més crec que aporta una perspectiva que simbòlicament representa moltes coses. Entre d'altres, en destaco la figura de la mediació, com a voluntat d'intervenir en un conflicte i en aquest cas per la falta de capacitat per fer-ho positivament.
Pel meu gust val la pena, ja que, potser parlant de les debilitats de l'engranatge que hem construït, tot i que implica posar el dit a la llaga, també pot fomentar la tristesa col·lectiva. Una consciència de grup, que qui sap si pot deixar per tot l'interior dels individus, una forta càrrega que ens responsabilitzi de cada un dels nostres actes.
Un pes que tant de bo ens empenyi cap a la millora.

PEL·LÍCULES QUE CAL VEURE PER APROPAR-SE A LA GUERRA DE BOSNIA.
Underground. Emir Kusturica, 1995.
En tierra de nadie. No Man's Land. Danis Tanovic, 2001.
As If I Am Not There. Juanita Wilson, 2010.
Halimin put. Harsen A. Ostojic, 2012.
Krugovi. Srdan Golubovic, 2013.
Grbavica. Jasmila Zbanic, 2006.

La fitxa completa, premis i crítiques:





dimarts, 11 de maig de 2021

PROMISING YOUNG WOMAN. Una joven prometedora. Directora, Emerald Fennell.

 

UN ALTRE DELS ENCERTS D'AQUEST FILM, ÉS DESENVOLUPAR UNA PEL·LÍCULA DE VIOLACIÓ I REVENJA DES D'UN TERRITORI I IMAGINARI TÍPICAMENT FEMENÍ, EL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA, PER DEIXAR CLAR QUE EL PERILL TAMBÈ ÉS ALLÀ.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.
Direcció i guió, Emerald Fennell.
EUA. 2020.
Duració, 113 minuts.
Premi als Òscar 2021, pel millor guió.

SINOPSI

Cassie és una perdedora, una jove promesa que la seva carrera es va interrompre per motius que anirem esbrinant al llarg de la pel·lícula. Viu amb els seus pares amb una casa amb una decoració kitsch, que posa de manifest el desajust generacional del seu entorn, treballa sense massa entusiasme en un cafè i rebutja la possibilitat de tenir qualsevol relació.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

La directora Emerald Fennell.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord amb la Desirée de Fez, quan en la seva crítica per Fotogrames de l'abril de 2020, diu que el pitjor que podem fer amb aquesta pel·lícula és subestimar-la.
Aquest film m'ha agradat força i he passat una bona estona veient-lo. Entre els crítics i públic en general ha generat força polèmica, hi ha a qui li ha agradat molt i d'altres que l'han trobat o nefasta, o irrellevant, potser superficial i sense cap valor cinematogràfic.
Precisament en allò que alguns consideren els seus defectes, jo considero que són les seves qualitats. És comercial, doncs estupend, així la veurà molta gent que altrament no la veuria. Té una estètica acaramel·lada, popular i molt vulgar, lluminosa i plana, millor així li agradarà a més gent. La banda sonora és una música massa enganxosa, ben segur que així, plaurà i acompanyarà a fer més fàcil i agradable la pel·lícula. És una tragèdia convertida en “rape and revenge”, cosa que quan ets dona i has patit i vist patir al teu cos i al de les altres, una gran permissió a certes postures masculines d'assetjament, et produeix gràcies a la ficció, un plaer indiscutible; potser mediocre, però compensador. Doncs també millor, ja que, hi ha moltes dones vulgars, velles i joves que ho necessitem.
Diuen que és oportunista, ja que després de #METOO, hi ha moltes dones directores que s'apunten aquest corrent de denúncia que s'ha posat de moda. Una vegada més, tant de bo s'haguera posat de moda abans, ja que aquesta tendència hagués ajudat a frenar més aviat practiques criminals i d'abús que, la societat considerava normals amb el seu silenci.
No adequada pels que només volen veure cinema d'autor o obres mestres.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula de cinema comercial i pel gran públic parla dels abusos sexuals, de la complexitat de jutjar el consentiment i de com els rols de gènere estan extremadament arrelats al nostre ADN.
El relat criminalitza els comportaments violents, amb escrúpols, mitjançant un registre políticament correcte i vestit com una història naïf, on el missatge és ben nítid i contundent.
Crec que vaga la pena per moltes coses, sobretot perquè passa bé, però també perquè al meu entendre fomenta poder enfocar temes que, passen entre nosaltres amb molta dolçor i sense tabús.

SOBRE LA CULTURA DE LA VIOLACIÓ i, el consentiment social que ha patit...
Per primera vegada ens trobem amb un grup de pel·lícules destinades a un públic majoritàriament masculí que constaten que, “vivim en una cultura de la violació” de la que “tots” els homes- marits, nòvios, advocats, polítics- són còmplices directes o indirectes, i de la que, per tant, els homes són responsables no només de la forma individual, sinó també de la col·lectiva.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, amb cita de Carol J.Clover i el seu llibre “Men, Wom, and Chain Saws”. Març 2021.

Aquesta pel·lícula insisteix a fer un retrat sobre una cultura de la violació on participen tota mena d'homes, actualitzant-la els temps del #MeToo i a l'expansió del debat semàntic sobre el concepte de consentiment. Una de les idees més interessants del film consisteix a assenyalar com a integrant tapats de la cultura de la violació, els nois macos: els universitaris amb un futur prometedor, el popular de la classe, el tímid, el tendre amb pinta de no haver tancat mai un plat.

(...)La violació, ja no es produeix en un entorn presentat com a primitiu o marginal, sinó en la Institució d'educació superior per excel·lència, la universitat.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.