dilluns, 22 de maig de 2023

THE ETERNAL DAUGHTER. LA HIJA ETERNA

HOGG ENCARA L'INCOPSABLE DEL PAS DEL TEMPS I DE LES VIVÈNCIES I EMOCIONS QUE CONTENEN ELS RECORDS PERSONALS, A TRAVÉS D'UNA IDEA GAIREBÉ ALQUÍMICA D'ALLÒ QUE LA FICCIÓ POT GENERAR.
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
LA FILLA ETERNA FUNCIONA, AL MATEIX TEMPS, COM UN CONTE DE FANTASMES I COM UN LABORATORI PER CRISTAL·LITZAR UN RELAT SOBRE LA COMPLEXITAT DEL VINCLE MATERNOFILIAL.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

Guió, Joanna Hogg.

Regne Unit, 2022.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI

Una mare gran i la seva filla Julie, interpretades totes dues per Tila Swinton, s'hostatgen totes dues un cap de setmana a l'antiga residència familiar, ara convertida en hotel. Julie, ha organitzat l'estada per rememorar el record d'uns dies de felicitat compartida amb la seva mare, abans que sigui massa tard.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.

La directora, Joanna Hogg.

UNA DIRECTORA INJUSTAMENT DESCONEGUDA.

Un descuit difícil d'entendre que, ha condemnat a la invisibilitat una de les obres més suggerents i personals de la cinematografia actual. El cicle que li van dedicar al Festival D'A de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya sembla encaminada a una reparació que, és completa de fet, amb l'estrena en sales de la seva nova pel·lícula, La hija eterna (2022).
Jara Yañez en l'editorial de Caimán CdC, maig de 2023.
QUÈ ÉS PER JOANNA HOGG EL CINEMA
Ens explica que per ella el cinema és un treball de memòria col·lectiva. Per això ara no sap si es reconeixeria a la pantalla.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM TREBALLA JOANNA HOGG, LES IDEES DELS SEUS FILMS
Quan tinc una idea la treballo sense compartir-la amb ningú de tan íntima que és. Arriba un moment que ja no m'interessa guardar-la per mi. En aquest punt, és com si comences a caçar, a la recerca de pistes i idees. És aquí on treballa amb la meva fent no em perd, és allò que em va avançar en un camí que és precís i sempre és el mateix. Sembla contradictori, però confio en els meus col·laboradors i sé que les seves aportacions aporten exactitud o rigor emocional.
Perseguim tots la mateixa presa.
Quan està en aquest procés Hogg intenta no veure cine: Em sento més lliure llegint, sobretot novel·les i històries antigues. Així puc amarar-me sense trepitjar sobre la visió d'altres. Quan crees ho absorbeixes tot i has de tenir cura amb quedar-te només en allò que necessites.
Mariona Borull en la transcripció d'una entrevista amb la directora, Fotogrames, maig 2023.
COM SÓN D'IMPORTANTS ELS ESPAIS PER LA DIRECTORA
Els espais deixen una empremta molt gran en mi. Per això són tan importants en les meves pel·lícules.
Paraules de Hogg en l'entrevista online13/04/23, Londres-Madrid, feta per Daniel Urzola per Caimán CdC, maig de 2023.

NÚRIA opina.

La primera pel·lícula que s'estrena a España d'aquesta directora anglesa, tenia ganes de saber del seu cinema després d'haver llegit moltes coses sobre el seu cinema en general i aquesta pel·lícula en particular.
Crec que s'ha de tenir amor el cinema i als teus morts, per anar a veure aquesta història i gaudir-la.
La història passa en una gran casa i és la casa la que es converteix en la protagonista d'aquesta, ja que, en entrar en ella, el temps cronològic s'esvaeix i entrem en els múltiples temps que la casa conté, determinats per les vivències i records de les persones que l'han habitat al llarg del temps. L'entrada a la casa desperta els morts per mitjà del record dels vius. Els records i el present es fusionen amb una nova realitat que la directora ens presenta a través d'aquest film, extraordinari per la seva senzillesa i profunditat.
Una pel·lícula molt potent, artísticament parlant, que cal veure com si llegíssim poesia, deixant que les paraules- en aquest cas també imatges i so- entrin i provoquin sensacions i imatges que es van convertint en sentiments i experiència estètica.
Un bell conte gòtic sobre l'amor filial i la reconciliació.
Les persones que no els interessa saber res de la mort, ni de la seva història, ni reflexionar sobre aquests temes, no cal que la vagin a veure perquè no els agradarà.

MARTINA opina.

Aquesta proposta per la Núria era un reclam, donat que era la primera vegada que arribava al nostre país una obra d’aquesta reconeguda cineasta i per ser un eco de l’anomenat cinema gòtic. Etiqueta que significa segons he entès, un gènere capaç de convertit l’espai domèstic, en un escenari on es pugui parlar de les pors femenines.
El relat encaixa en una estada d’una mare i una filla, durant un viatge a la casa que van vendre i ara han convertit en un hotel, com un context on poder gaudir d’un temps compartit de qualitat. La convivència entre elles està exclusivament basada en la cordialitat, el respecte i la cura. En aquesta excursió, sembla que no hi passa res, però mentrestant, les imatges intencionades i mesurades parlen de la memòria, els records i de quina manera el present probablement també està condicionat pel que sigui anterior.
Vet i aquí, que un cop més, he pogut concloure que el cinema profund i contemplatiu, em sembla difícil de seguir. Tot i que la bellesa t’atrapi i el suspens estigui destinat a fer-te seguir, per mi aquesta obra ha sigut difícil. Potser pel que penso sempre, que per la distància cultural, em costa entendre’n el context. Ja que per molt que tingui certs elements per ubicar el context britànic, sento que em queden lluny, quasi tots els detalls de context. Però també, perquè tot i que procuro entrar-hi i deixar-me guiar sense cap expectativa ni direcció cap a no ser quin destí, en general em costa submergir-me en metàfores de tanta profunditat vital.

Fitxa completa, crítique i altres informacions:
Presentació de Joanna Hogg del seu film al D'A 2023:
EULÀLIA IGLESIES ENS EXPLICA PER QUÈ HOGG TRIA EL GÈNERE GÒTIC
En el seu sisè llargmetratge, Joanna Hogg ens ofereix una variant íntima i experimental del cinema gòtic, el gènere que va convertir l'espai domèstic en la caixa de ressonància de la por de les dones.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
EULÀLIA IGLESIES, INTERPRETA...
La filla eterna plasma la por a perdre la connexió materna, quan a més a més no es disposa de descendència pròpia. Joanna Hogg reincideix en reflectir l'experiència femenina com a alteritat i estranyesa.
Tret de la crítica feta per Eulàlia Iglésies, per Fotogrames, maig de 2023.
SENTIT DEL FILM SEGONS CARLOS F. HEREDERO...
El sentiment que els morts no estan enterrats sinó que, són fantasmes que cohabiten amb els vius i projecten alguna cosa sobre el present envaeix els fotogrames del film.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Los vivos y los muertos” per Caimán CdC, maig 2023.


dilluns, 15 de maig de 2023

THE WISDOM of TRAUMA. Directores, Zaya i Maurizio Benazzo.

PER QUÈ ENS FAN TANTA POR LES MALALTIES MENTALS? PER QUÈ TOT I QUE SÓN CORRENTS EN LA VIDA DE LA GENT I LES POBLACIONS, LES IGNOREM? S'ORIGINEN EN L'ÉSSER BIOLÒGIC, O EN L'ÉSSER MITOLÒGIC? QUINA ÉS LA SEVA CAUSA?

Preguntes que em faig i us faig.
Directores, Zaya Benazzo i Maurizio Benazzo.
EUA, 2021
Documental
Duració, 87 minuts.

SINOPSI
Una de cada cinc persones als EUA és diagnosticada d'una malaltia mental. El suïcidi és la segona causa de mort als EUA. Aquestes malalties maten a 43.300 joves entre 15 i 24 anys i 800.000 a la resta del món. La sobredosi de droga, en mata 81.000 cada any en aquest país. L'epidèmia de trastorns autoimmunitaris afecta 24 milions de persones, només als EUA. Què està passant?
Les epidèmies connectades d'ansietat, malalties cròniques i abusos de substàncies són segons el doctor Gabor Maté, són normals, però no de la manera que es podria pensar.
Filmaffinity.
La directora i el director, Zaya i Maurizio Benazzo.

QUI SÓN:
NÚRIA opina.
Tinc un prejudici moral i estètic bastant gran, sobre aquelles persones que d'alguna manera o altra es consideren posseïdores d'alguna veritat i la defensen com un gran descobriment que tothom ha de compartir i subscriure.
Mirant aquest documental, ha aflorat, més o menys cap a la meitat el meu amic el prejudici i a partir d'aquí m'ha costat seguir el relat sense el meu esperit crític que anava irrompin dins meu en el silenci de la sala.
El tema de les a diccions i malalties mentals, és molt sensible per mi i fàcilment en sóc crítica.
No puc opinar, perquè ho jutjaria massa dràsticament i dificultaria una visió més neta. Vaga la pena mirar-lo, tenir la teva opinió i si cal, la compartim. 

MARTINA opina
En el dia de cine també ens agrada optar a la contraoferta cultural que ofereixen alguns dels espais públics de què disposa la ciutat. Aprofitant el marc d’activitats per la sensibilització en l’existència de les malalties mentals que fan al Pati Llimona cada any, hem anat a veure la projecció aquest documental.
El qual, narrat mitjançant la veu d’un interlocutor que és un recorregut professional, un metge especialitzat en oncologia amb una profunditat considerable i el que submergit en un relat que pel meu gust té bastant de dogmàtic, ens explica part d’una etapa seva madura, en la que s’ha evocat a investigar sobre les addiccions. Procurant donar respostes a quines causes en són un possible patró, conversant amb persones que en són esclaus i qüestionant directament la seva relació amb el treball com a patró patològic.
Pel que fa a mi, hi ha hagut algunes idees que planteja amb les que he pogut connectar, suposo que més que res per empatia amb un personatge amb aspecte insalubre i per la curiositat que desperta el subjecte en si que, per altra cosa. Tot i que reconec, que a la meitat de la peça, a l'haver-hi trobat una determinada manera de concloure integrista i un xic narcisista, sobretot amb relació a la relació entre el cos i l'ànima, crec que superada una primera fase receptiva, ha arribat un punt que m’ha costat continuar escoltant. Ja que si honestament puc dir que m’agrada en general tota persona que qüestioni el que li pugui passar, no m’acaba d’interessar escoltar als qui ho fa des d’ells i d'alguna manera culpant als altres de no acabar de trobar el camí per gaudir de l'existència.








dimecres, 10 de maig de 2023

20.000 ESPECIES DE ABEJAS. Directora, Estibaliz Urresola Solaguren

L'INTERÉS DE LA DIRECTORA, COM D'ALTRES, ÉS EXPLORAR LA COL·LÍSIÓ ENTRE EL NOM I LA IDENTITAT. PERÒ, LA DIRECTORA BASCA ES DETÉ AMB ATENCIÓ EN COM EL LLENGUATGE ENS PERMET CONSTRUIR-NOS, DE QUINA FORMA LA CONCORDANÇA POT SER UN LLOC DE RESISTÈNCIA.
Escrit per Andrea Morán a Caimán CdC, abril 2023.

Guió, Estibaliz Urresola i Solaguren.

País Basc, España, 2023.
123 minuts.

SINOPSI

Cocó, de vuit anys, no encaixa en les expectatives dels altres i no entén per què.
Tots al seu voltant insisteixen anomenar-la Aitor, però no es reconeix en aquest nom, ni en la mirada dels altres. La seva mare Ane (Patricia López Arnaiz) amb plena crisi professional i sentimental, aprofita les vacances per viatjar amb els seus tres fills a casa la seva mare. Allà es trobarà amb la seva mare Lita (Itziar Lazcano) i la seva tia Lourdes (Ane Gaberain), estretament lligada a la cria d'abelles i la producció de mel. Aquest estiu que canviarà les seves vides, obligarà a les tres generacions de dones molt diferents, a afrontar-se amb els seus dubtes i les seves pors.
Filmaffinity.
La directora, Estibaliz Urresola Solaguren

LA INTENCIÓ DE LA DIRECTORA

La directora, Estobaliz Urresola Solaguren diu que, en l'última seqüència on tots els cossos abracen a Lucía quan estan al llit, està la idea més política de la pel·lícula: el “acuerpamiento”, de com els cossos recolzen i sostenen l'amor, independentment de si són de dona, home o no binaris. Era la idea d'un sosteniment incondicional que tots necessitem.
Paraules de la directora, recollides per Jonay Armas en una videotrucada el 8 de març i publicades per Caimán CdC, abril de 2023.

NÚRIA opina.
Quan un tema està en l'actualitat, a mi em fa una mica de mandra, però com que havia llegit sobre el film i sabia que estava bé, li vaig proposar a la Martina.
No és per menys valorar la visualització de la qüestió que, és molt polèmica i controvertida, però important i necessari socialment. No, no... sinó pel fet que, aquesta necessitat que es faci visible i se'n parli, fa que, surtin moltes versions artístiques sobre el tema i algunes d'elles no prou treballades, o oportunistes.
No és el cas d'aquest film, fet amb una sinceritat i bona qualitat artística que vaga la pena tenir-la en compte i anar-la a veure.
Cal no centrar la mirada amb la nena trans, i fer-ho amb tres generacions de dones que afronten el tema cadascú des del seu lloc i la seva motxilla de vida. I, amb una natura i un paisatge que ens atrapa, formant una unitat metafòrica amb la narració.
Millor anar-la a veure a la pantalla gran d'un cinema, per poder fruir amb intensitat de totes les seves qualitats.

MARTINA opina.
Aquesta cineasta basca, que debuta amb aquesta proposta, marca un estil captivador i sent capaç de mostrar una situació complexa, sense fer-ne judicis. El que crec que permet recordar-nos la necessitat d’entendre, que més enllà del que digui el dret, la moral o les altres persones, la gran puresa de la nostra espècie és la diversitat.
Crec que la bellesa del film està que mostra una fotografia adorable, vull dir d'un moment molt concret de tot allò que està passant i on es té el focus en el cas particular d’una criatura que l’atrapa un dubte existencial de primer ordre. I el que per mi significa que facilita, procurar-te tots els elements que formen part d’aquell entorn concret, ubicat òbviament en un temps clavat i amb una exhaustivitat elefantina.
Sincerament, m’ha sorprès, com un història que pensava que il·lustrava un tema pel qual ja tenia alguna idea, acaba dins d’un relat únic. I el que sobretot vull realçar, és que a banda que permeti entrar tan a dins d’aquella situació que no puguis evitat acabar aclaparat, també crec que allunyada de tota essència arbitrària, no planteja ni solucions, ni remeis de res i únicament es limita a comprendre que tota persona es pot trobar en un martiri en la convivència en un moment mesurat i que en temes d’essència potser no es tracta de concloure res.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

REALITAT I FICCIÓ

Explica Sergi Sánchez a Fotogrames que, el dia que les bessones de Sallent es tiraven pel balcó de casa seva, després que una d'elles patis transfòbia, s'estrenava aquest film a la Berlinale, amb una bona acollida. Això, va ser un cop fort per la directora.
La pel·lícula neix d'un esdeveniment similar que va passar al País Basc el 2018,. Ekai una adolescent trans de setze anys, es va suïcidar i això va produir una gran consternació social. Fins aleshores era una realitat que no formava part del debat públic. Va ser llavors quan la directora va sentir la necessitat de posar-se en contacte amb L'Associació de Famílies de menors Transsexuals i va començar tot aquest viatge.
Escrit per Sergi Sánchez, en la seva crítica a Fotogrames, abril 2023.

DETALLS IMPORTANTS SOBRE LA NENA, SOFIA OTERO
La mirada curiosa i la capacitat d'escolta de Sofia Otero ( guanyadora amb vuit anys de l'Os de Plata a la Berlinale) dibuixen a una protagonista que sembla no tenir cap dubte d'allò que li passa per dins, però que necessita des de l'exterior la legitimin les paraules per anomenar-la.
Escrit per Andrea Morán en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2023.

Entrevista amb la directora, parlant de la pel·lícula:
Una altra entrevista de la TV:





dijous, 27 d’abril de 2023

HUMANS FLOWERS of FLESH. Directora Helena Wittman.

UNA PEL·LÍCULA SORPRENENTMENT PLENA DE CAPES, D'EXPERIÈCIES ELEMENTALS AL MAR, UN INTENT LÚCID DE DESCOBRIR PETJADES DE LA HISTÒRIA EN UN PAISATGE QUE EVOCA TANT MITES ANTICS, COM LA MODERNITAT CINÈFILA, COM LA TRANSCENDÈNCIA.
Tret de l'escrit de presentació del Zumzeig al film, abril de 2023.

Directora, Helena Wittman.

Alemanya, França, 2022.
Duració, 116 minuts.

SINOPSI
Ida viu en un vaixell amb una tripulació de cinc homes. A Marsella li crida l'atenció el reservat món de la Legió Estrangera Francesa i decideix seguir les seves petjades pel Mediterrani. Primer van a Còrsega, per dirigir-se més tard fins a l'històric quarter de la legió a Algèria.
Tret de la informació de Zumzeig, Barcelona, abril de 2023.

La directora, Helena Wittman.

NÚRIA opina.

Una narració molt poètica on es fan servir referents convencionals per aquest tipus de narració, com són el mar i el cel. Aquest fet, però, no li treu valor.
Per gaudir d'aquest tipus de narració cal ser pacient i seure a la teva butaca d'espectadora i deixar que les coses passin i anar-les gaudint sense esperar res, ja que si esperes alguna cosa, segurament no hi trobaràs res.
Deixar que les sensacions envaeixin el teu espai d'espectadora- receptora i crear la teva narració que podràs compartir o no en funció que el teu receptor, mostri el seu interès pel teu missatge.
Bonic, interessant, i amb un punt banal.

MARTINA opina.

Aquest film per mi senzillament és un relat amb bellesa, expressió de l’abstracte amb caràcter sincer i un viatge en imatges on explorar una interessant mirada sense sentir-te desemparat.
Vull dir que en destacaria la seva essència contemplativa, metafòrica i l’explicació d’un tipus de vida allunyat de l’entorn ordinari d’on procedeixen les persones que fan de protagonistes de la història. No obstant això, per mi, que confesso que no solc ser amant dels viatges fílmics espirituals, n’he gaudit tota l’estona i m’ha semblat que en tot moment estava conduïda en una trama amb un escenari dins del mar.
Passats els dies no tinc massa més a dir, n’he gaudit del tot i tinc la sensació que hem compensat la dosis de cinema banal que vam consumir en la nostra darrera trobada.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 




dilluns, 24 d’abril de 2023

AIR. Director, Ben Affleck.

A BEN AFFLECK LI INTERESSA DISSECCIONAR ELS INICIS DE L'AMÈRICA CORPORATIVA, AMB LES SEVES LLUMS I OMBRES, LA SEVA INNOCÈNCIA PRIMERENCA I ELS SEUS EGOS DESFERMATS.
Manu Yáñez, en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2023.

Guió, Alex Convery. Sobre la biografia de Michael Jordan.

EUA, 2023.
Duració, 112 minuts.

SINOPSI

Aquesta pel·lícula narra una manera nova de fer negocis a través de l'esport. L'associació entre una marca de sabates esportives, Nike i el jugador de bàsquet Michael Jordan, per tal de trobar una manera d'incrementar el negoci, amb uns guanys més compartits, entre la marca i aquell que promociona la marca a través del seu èxit en l'esport. El 1984, es va tancar l'acord entre Nike i Michael Jordan, mentre que aquest rebutjava les ofertes d'Adidas i Converse i es calçava unes bambes Nike, dissenyades especialment per ell que, encara avui estan al mercat i tenen vendes.
Els protagonistes són, la incipient secció de bàsquet de la Nike, Sonny Vaccaro i la mare d'en Michael Jordan que, van ser capaços de trobar una fórmula econòmica que va beneficiar a bastament a ambdues parts, gràcies a la seva fe amb les possibilitats d'èxit de l'aleshores novell jugador de basquet. Fórmula que des d'aquell moment s'aplica i ha tingut molts guanys.

El director i actor, Ben Affleck
ASPECTES DE LA CARRERA de l'AFFLECK
Diu el director que, el canvi de prioritats en la seva vida el van obligar a fundar la seva companyia, per poder passar més temps amb els seus fills, tenir un horari estable, però continuar treballant amb allò que li agrada. Rebutjar certs projectes va tenir les seves repercussions econòmiques, però va descobrir que, la qualitat de vida té a veure menys del que pensem amb els diners.
Entrevista a Ben Affleck, feta per Roger Salvans i publicada a Fotogrames, abril 2023.

NÚRIA opina.
He de reconèixer que aquesta és la típica pel·lícula americana, simple i innocent que, t'està explicant quelcom no tan innocent. Però, ho fa d'una manera tan dinàmica, airosa i graciosa que, entra tan fàcilment com les patates fregides de l'aperitiu, l'àngelus que diu una bona amiga meva.
No tinc res a criticar d'una pel·lícula que compleix els seus objectius amb escreix, distreure i il·lustrar un fet històric en la història dels negocis esportius. Ja que, ambdues coses les fa bé.
El problema rau, però que a mi no m'agraden aquestes pel·lícules i m'acaben enfadant i tinc la impressió que, m'estan prenent el pèl.
Possiblement!

MARTINA opina

Anar al cinema a veure segons quines propostes, pot significar haver d'assumir que hi ha una part de tot aquest sector que és pur entreteniment i en el que hi acudeix molta gent que menja frenèticament palanganes de crispetes de colors que acompanya amb litrones de refresc diluït.
Tot i que vaig ser jo, que a falta de cap proposta que em cridés l'atenció, vaig dir-li a la Núria de veure-la, val a dir que no puc evitar haver d'assumir que l'experiència m'ha generat cert malestar. No tant pel context, m'agrada relacionar-me amb entorns que no sento meus, sinó més aviat pel paternalisme de la història i el que significa consumir aquest tipus de productes que la indústria de l'entreteniment fabrica de manera lucrativa.
En realitat també puc fer una lectura pràctica, vist que de tendències esportives i bàsquet no en tinc ni idea i crec que vaig entendre algunes coses que ni m'hauria plantejat abans. Per exemple, de les relacions entre les tres marques de les què parla, es fa evident com el lliure mercat mescla conceptes que en el nostre context legal són molt més estancs i de com fent relats senzills, (on només hi ha bons, dolents, valents o fracassats,... etc.), pot ajudar que l'audiència pensi que el que en realitat és un espot publicitari, sembli una història plena de valors.

Fitxa completa, filmografia director i crítiques:

BEN AFFECK I LA SEVA PRODUCTORA ARTIST EQUITY

Afflecks diu, quan va arribar el guió d'Alex Convery a les nostres mans sabíem que era la història ideal per arrancar la nostra productora i tornar a treballar junts amb Matt Damon. El secret de dirigir és fer un bon càsting. Tenir un bon repartiment és garantia d'un bon rodatge. Una vegada has escollit a un actor, poca cosa et queda per fer, ho has deixat tot a les seves mans. (...) Quan alguna escena em preocupa pel seu to, la major part de les vegades, Matt ho soluciona amb la seva interpretació. Fins i tot en els seus dies dolents ho fa bé, és molt bo. No és per casualitat, els millors directors han treballat amb ell. La trama connecta amb l'ideal de la nostra productora: Deixa que la gent que treballa faci la seva feina. Tenim un pla de negoci radical que diu que, pagar bé als millors tècnics creadors és en realitat un estalvi en els costos de producció i suposarà més beneficis perquè saps que la pel·lícula sortirà millor.
Recollit per Roger Salvans a Fotogramas, abril de 2023, en el seu article, “Vidas de cine cruzadas”.







diumenge, 16 d’abril de 2023

PLAN 75. Directora, Chie Hayakawa.

HAYAKAWA OPTA PER UN ESTIL SENZILL I ASÈPTIC PER REFLEXIONAR SOBRE EL LLOC QUE OCUPEN ELS VELLS I VELLES EN LA SOCIETAT.
Escrit per Israel Paredes Badia, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2023.

Direcció i guió, Chie Hayakawwa.

Japó, 2022.
Duració, 105 minuts.

SINOPSI

El Japó en un futur pròxim, l'envelliment de la població s'accelera. El govern estima que, a partir de certa edat, els vells i velles, es converteixen amb una càrrega inútil per la societat i implementa el “Plan 75”. Aquest programa proposa als vells i velles, un acompanyament logístic i financer per posar fi a les seves vides.
Una candidata Michi, un reclutador del govern, Hiromu i una jove auxiliar d'infermeria filipina, Maria, es troben davant d'un pla mortífer.
Filmaffinity

QUIN ÉS EL TEMA

El centre de la narració està en la instauració per part del govern nipó d'una sèrie de programes d'eutanàsia voluntària entre les persones de més de setanta-cinc anys. A la vegada que reflexiona sobre la posició de la gent vella dins de la societat contemporània en un país on el deure moral i el sacrifici col·lectiu són de vital importància, es posa el focus en la logística d'aquest aparent futur distòpic.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

La directora, Chie Hayakawa.

DE LA DIRECTORA

La primera pel·lícula en solitari d'aquesta directora, també guionista que, suposa una ampliació d'un curt fet el 2018, on ens situa en un futur del Japó, però que malgrat tot, té molts elements que ens remeten al present.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.

REFERENTS

La directora evita en tot moment el sentimentalisme per mitjà d'una posada en escena influenciada per Yasujiro Ozu o Hirokazu Koreeda.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

NÚRIA opina
Sabia molt bé la pel·lícula que anava a veure, però no em pensava que em cales tan a fons, no tant la història concreta que narra, com el plantejament temàtic que se'n dedueix de la qüestió: quina cabuda tenim les persones en aquesta societat quan hem acabat la nostra etapa de treball productiu i comença el nostre deteriorament provocat pel natural envelliment
Certament, aquest tema que planteja el film tan cruament, me l'he plantejat algunes vegades i l'he anat pensant a través dels meus raonaments, compartits amb altres persones per anar esbrinant, quina era la meva posició, ara que, ja estic tocant el llindar dels anys de la història que explica.
Val a dir que, a la majoria dels meus amics, amigues i coneguts d'edats properes a les meves, els molesta i incomoda el tema, mentre que jo cada vegada tinc més necessitat de parlar de l'envelliment, el deteriorament i la mort; ja que, les considero realitats ineludibles per la gent de la nostra edat.
Aquesta distopia que ens arriba des del Japó, malgrat que la temàtica és dura i fosca, ens arriba amb una idiosincràsia que jo l'identifico amb el que considero els trets específics d'una cultura que no compartim, una llum matisada i prou clara i serena, per convidar-te a la reflexió des de la distància, com si allò no anés amb tu i aquesta serenor i distància és la que t'acaba rebotant i calant.
Pel·lícula que no veurà quasi ningú, a causa de l'atractiva i amplia oferta de la cartellera.
Però actual i amb la proposta d'un debat urgent i necessari en la nostra societat.
La recomano tant a joves, com a velles i vells.
MARTINA opina
Al meu entendre això va d’una distopia, on mitjançant el cas de dues persones, un home i una dona que s’acullen a un pla estatal de mort assistida pel govern, viuen aquesta decisió deliberadament, amb la vellesa de cadascú i des d’un relat propi que s’endinsa inevitablement en el més profund del nostre cor.
Entenc a més que arriba lluny, ja que crec que feia temps que no estava en una sala de cinema gran que estigués plena a vessar i a l'acabar, el 80% de la gent que hauríem literalment aguantat tota la pel·lícula glaçats, simultàniament voldríem sortir de la sala abromats i esmorteïts. De fet, amb certa ànsia, quan totes les persones van començar a aixecar-se només començar els títols de crèdit, crec que era general no desitjàvem saber res més de tot allò per una estona, paint el que implica i apilonats, fèiem marxa cap a la sortida de la sala quasi tothom sense paraules.
Tot i això, crec que la història parla d’una possibilitat que podria donar-se, des de la construcció d’uns personatges, determinats per la distància de no conèixer la societat en la qual pertanyen, que per mi semblen reals i fent a l'espectador totalment capaç de sentir-se interpel·lat a opinar i a defensar una visió del que està passant.
Penso que relats com aquests són totalment necessaris, en un sistema on legalment el Dret a la vida, com a dret primari declarat de manera universal, es regeix amb la dificultat de determinar-ne els elements que en faculten la promoció. Perquè en l'imaginari col·lectiu, diria que no tenim clar, ni tan sols de quin contingut disposem com a titulars d'aquest. Per mi el concepte jurídic, que potser de vegades podria ajudar-nos a endreçar un debat col·lectiu, encara és confús i costa saber si està regulat com a un dret subjectiu i que es mereix l’acompanyament del poder constituït per defensar-lo, protegir-lo i preservar-la o si estem davant d’una llibertat individual emmarcada en l’esfera de la voluntat i per la que la decisió sobre el mateix senzillament es manifesta com un acte que excedeix qualsevol necessitat de debat públic amb relació a com poder decidir.
En resum, a efectes d’opinar sobre cinema sincerament no ser molt bé que dir en relació aquesta peça, ja que, com sempre poso sobre la taula quan optem per veure opcions provinents d’entorns culturals desconeguts, em sento fora de context i crec que em perdo molta informació del que s'està explicant. Però si més no, pel que fa al contingut, em posiciono que considero que és positiu de veure-la. Perquè és capaç de posar en quarantena el sistema individualista, en el que tendim en un món capitalista i en el que els ancians sembla que no ens interessa que en formin part.

PER ANAR-HI PENSANT
No són històries de persones aïllades, sinó les polítiques d'Estat que valora la vida en funció de la seva productivitat.
Una tragèdia irrevocable que no pot ser aliena a ningú dins d'aquesta desesperada recerca d'una vida digna.
Escrit per Felipe Gómez Pinto, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2023.

FITXA COMPLETA I D'ALTRES INFORMACIONS: 

UNA OPINIÓ QUE COMPARTEIXO
Una visió o mirada del més pertinent per parlar d'un tema que, ara per ara, hauria d'estar al centre de gran part dels debats públics i polítics, sobretot després de la pandèmia, i malgrat tot, després d'aquesta, convenientment a passat a un pla residual.
Escrit per Israel Paredes Badia, per Dirigido por..., abril de 2023.


dissabte, 25 de març de 2023

LOS REYES DEL MUNDO. Directora, Laura Mora.

PARLA D'UNA CONTRADICCIÓ EN LA QUAL JO VISC INSTAL·LADA, I ÉS QUE EL MÓN EM SEMBLA UNA MERDA, PERÒ LA VIDA EM SEMBLA BONICA. SENTO QUE AQUESTA CELEBRACIÓ DE LA VIDA I AQUESTA CONDEMNA DEL MÓN ESTAN MOLT PRESENTS.
Entrevista realitzada per videoconferència per Fernando Bernal amb la directora Laura Mora Ortega, per a Caimán CdC, març de 2023.

Guionistes, Maria Camila Arias i Laura Mora.

Colòmbia, 2022.
Duració, 111minuts.

SINOPSI
Cinc nois de Medellín que no tenen res, emprenen un viatge per Colòmbia a la recerca de la terra i casa de l'àvia d'un d'ells. La terra i casa de l'àvia en el seu moment va ser confiscada i ara el govern en fa el retorn als seus propietaris, Rá és l'hereu. Rá convida als seus amics a anar a buscar la casa i la terra per tal de tenir una vida digna i sense humiliacions.

La directora, Laura Mora.

CONTEXT

Els que hem nascut a Medellín estem profundament travessats per la ciutat. Creia que això era una cosa generacional dels que hem crescut als anys 80 i 90, els anys durs de la guerra, però he descobert que continua passant.
Dit per la directora i publicat a la crítica de Fotogramas, març de 2023.

COM I ON ES VA FER EL RODATGE

La pel·lícula es va rodar amb un equip quasi exclusivament format per dones, en una zona especialment perillosa, on mai s'havia filmat res.
Publicat a la crítica de Fotogramas, març de 2023.

NÚRIA opina.

Costa molt d'escriure d'un film tan compromès com aquest, sense caure en moralismes o consideracions paternalistes o maternalistes, des d'una posició de privilegiada.
Malgrat tot, ho faré, si més no des de l'àmbit de la reflexió i la interrogació, doncs és l'únic que èticament em puc i vull permetre'm.
Ningú escull la naixença, ni els pares o mares que ens tocaran, tant si és del punt de vista genètic, com material, ni tampoc en el lloc on estarem ubicats en aquell moment, ni en les condicions concretes en les quals ens tocarà desenvolupar la nostra vida... Tot plegat un munt d'atzars que, si hem tingut sort i estem situats en un bon lloc amb molts o alguns aspectes, no podem fer res més que agrair-ho i posar el nostre granet de sorra perquè els que no, ho tinguin millor i si no fem res que, també és una opció, saber-ho i aprendre d'aquest saber.
La pel·lícula mostra, com diríem correntment uns nois en les pitjors condicions, perseguint un somni per obtenir una vida que ells creuen millor. Aquest viatge, dramàtic i dolorós, ens mostra la força de fer pinya i de l'amistat d'uns nois que no tenen altra cosa que això i, a ells mateixos.
Una història molt dramàtica i fosca, amb espurnes de llum bellíssimes que ens permeten respirar i obrir una petita esquerda de claror i esperança...
He vist molts films amb aquesta mateixa temàtica i amb semblant desenvolupament, però cap d'ells ha considerat els protagonistes de la història com altra cosa que, víctimes de la seva situació que, els porta a ser el mateix temps, botxins. Aquí els nois són els protagonistes totals i el que els passa són esdeveniments que, no formen part d'ells, els afecten, i prou. La mirada d'una directora, aporta aquest matís transcendent.
Unes magnífiques interpretacions i una magnífica posada en escena d'una directora que des del seu lloc de privilegi, posa el seu granet de sorra per fer-nos reflexionar, sobre una realitat d'un país Colòmbia i sobre un petit grup humà.
Gràcies, Laura Mora Ortega
Ahhhh!, no recomanada per gent que, no vol anar el cine, ni a patir, ni a pensar.

MARTINA opina
Aquesta peça et procura un viatge amb emocions de tots colors, sentiments que exploten desbordant tot de significats de difícil comprensió ràpida i amb metàfores vàries, tan flamants, que són massa per definir amb només paraules concises.
Les imatges en el relat parlen més que els mateixos fets, la magnitud dels paisatges i la capacitat de fer pinya del grup de joves, et captiva, quasi fent sentir-te part del seu viatge.
La història és real, saps que aquella vida existeix, tot i potser no ser la de les escollides com a protagonistes. El fet aparentment simple de lluitar exclusivament per trobar un lloc on poder construir una vida pròpia i on imperi el respecte i la llibertat, suposo que podem concloure, que és universal. El que queda clar, és que aquest camí i aquesta potestat per definir on vas, no és per tothom igual. Vull dir que aquest film, duríssim, en propietat no explica realitats desconegudes amb vides extremadament hostils, sense mitjans de cap mena i més aviat amb molta virtut, per mi, il·lumina la capacitat de buscar aliats, necessitar de les altres persones i compartir-ho tot. Perquè estar sol al món, encara que de vegades pugui semblar millor que estar mal acompanyat, és sense cap dubte el pitjor dels destins.

UNA APOSTA MORAL QUE VAGA LA PENA, FRUIT D'UNA APOSTA FORMAL QUE NO ES CONFORMA AMB EL MER REGISTRE DE LA DURA REALITAT.

Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica del film, Caimán CdC, març de 2023.

Fitxa completa:
Roda de premsa amb l'equip del film, en el marc del Festival de Donostia:   https://www.youtube.com/watch?v=FdEnXHLLKAA

Entrevista amb la directora a Medellín:

UNA MOLT SUGGERENT INTERPRETACIÓ DE CARLOS F.HEREDERO
Aquesta suggerent promiscuïtat expressiva entre el somniat i el que és real és el que permet al film parlar de la injustícia ancestral que encara perviu al país, de l'explotació de la terra i d'un règim de condemna als humils sense fer demagògia, sense cedir en l'explicatiu i sense deixar-se tancar en fórmules discursives, ja conegudes.
Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica del film, Caimán CdC, març de 2023