dissabte, 18 de novembre del 2023

UN AMOR. Directora, Isabel Coixet.

LA COIXET TRANSFORMA EN IMATGES, ALLÒ QUE SARA MESA VERBALITZA EN PARAULES. SI, TANMATEIX, ES MANTÉ FIDEL A L'ORIGINAL, MOSTRA LA SEVA PETJADA EN DETERMINADES DECISIONS.
Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2023.

Guió, Isabel Coixet i Laura Ferrero, basat en una novel·la de la Sara Mesa.
España, 2023.
Duració, 128 minuts.

SINOPSI

Després de fugir de la seva estressant vida a la ciutat, Nat, de trenta anys, es refugia en un petit poble de l'España rural profunda, La Escapa.
En una casa atrotinada i amb un gos petaner, ella intenta organitzar la seva vida. Després de bregar amb l'hostilitat de l'home que li ha llogat la casa i la desconfiança dels habitants del poble, Nat es veu obligada a acceptar les propostes sexuals d'un veí, Andreas, a canvi d'alguns arranjaments que necessita.
Nat, s'enganxa a aquesta estranya i confosa relació i queda atrapada per aquesta, fins que l'obsessió i la passió que sent la qüestiona i la fa replantejar sobre qui és ella.
Una mica de Filmaffinity i l'altra mica, meva.

Isabel Coixet i Laia Costa.
NÚRIA opina.
Ostres! Ostres! Ostres!
Encara tinc a la pell l'impacte que el film m'ha provocat, en un primer moment.
Penso que estem davant d'una de les grans pel·lícules de la Coixet: força, determinació, foscor d'una situació dura i amarga i per acabar amb alliberament i llum d'una protagonista que, té un part dolorós i lent per alliberar-se del monstre depredador - que el porta a dins des de fa temps i no ho sap- i que, li està xuclant la vida.
L'ambient que sap crear la Coixet, s'acaba convertint amb una atmosfera que ho envaeix tot, el paisatge, el poble, la casa i finalment a cadascun dels personatges.
Personatges atrapats en les limitacions que ells mateixos s'han imposat per donar una determinada imatge que, no es qüestionen, ni es qüestionaran. Se'n salven les dones, especialment la protagonista, la Net que, fuig d'ella mateixa refugiant-se en un poble on descobrirà qui no és, o qui no vol ser, a través de la relació amb els pocs éssers que hi ha al poble i l'entorn, produint-li una batzegada salvatge que la fa reaccionar i que queda prou clara amb el final de la pel·lícula.
Al meu entendre els homes funcionen com a arquetips, remarcant allò negatiu d'aquests, per poder contrastar amb la situació de sorpresa i confusió que produeixen en la Net.
Metàfora d'un entorn que la tanca en una mena de pot, on l'aire que ja l'anava intoxicant des de fa temps, aquí, se li fa evident.
Tots els elements cinematogràfics que la Coixet ha seleccionat, per explicar-nos una història que ella no s'ha inventat, sinó que ha interpretat, de l'escriptora Sara Mesa, són molt encertats per donar solidesa a la història que ens explica. El que m'ha xocat inicialment i se m'ha fet fins i tot molest, ha sigut la dansa final, però crec que aquesta reacció és premeditada, ja que acabes entrant en el canvi de registre dramàtic que et proposa, per poder sortir del cine amb un somriure.
El metratge amb canvis sobtats, en funció de la situació, la llum, els sons i per donar sentit a tot plegat, unes bones interpretacions.
Aquest serà un film, com gairebé tots els de la Coixet, que tindrà grans amors i desamors, la polèmica està servida... A una dona que cada vegada trepitja amb més força i determinació, però amb una humil saviesa que, la fa entranyable.

MARTINA opina.

Aquesta proposta l'esperàvem amb ganes, des de feia temps quan ja en parlaven des dels festivals on ja s'havia presentat i en gaudir-ne, un cop més, ha crescut l'admiració cap a la seva directora.
El món que crea aquesta artista és sens dubte sofisticat, sencer i ensenyant les mentides que no cal tapar. També molt més enllà, ens mostra que el ésser humà està ple de grisor i de fet crec que la caracteritza que mai ens mostra el millor. Tot i això, amb la senzillesa amb la qual et munta el relat i amb uns personatges sempre superconsistents, no hi ha més remei que entrar al fons de la qüestió.
Vaig escoltar una entrevista on es comentava que de la novel·la se n'havia aconseguit fer-ne una versió complementària, cosa de la qual no puc opinar, però el que sí que puc dir és que penso que malgrat la cruesa i l'acidesa amb què es desmitifica l'èxode rural, com que l'actiu principal té tanta llum, és difícil no mirar-s'ho amb certa facilitat.
Més informacions a Filmaffinity: https://www.filmaffinity.com/es/film591367.html
Clara Queraltó, recomana anar-la a veure:
Carne Cruda, entrevista a la Coixet i Sara Mesa, també intervé:
CRÍTICA de Paola Franco a Dirigido, novembre de 2023.
Un amor és una pel·lícula que hauria de trobar la seva entitat per poder fluir cap a un espai de qüestionament constant de l'assumpte tractat, però segurament també del text original. Emperò, Coixet ho converteix en un mapa dibuixat i predictible.
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 14 de novembre del 2023

CODA. Los sonidos del silencio. Direcció, Siân Heder.

PER A QUI BUSQUI UNA DOSI D'OPTIMISME EN AQUEST TEMPS INCERT. 
HI HA PEL·LÍCULES QUE EL SEU ATRACTIU RAU EN LA SEVA SENZILLESA I QUE ES
GAUDEIXEN FINS EL FINAL, MALGRAT LA SEVA TRAMA SIGUI PREVISIBLE.
Escrit per Juan Pando a Fotogrames, 16/02/2022.
EUA, França, Canada, 2021.
Duració, 111minuts.
Guanyadora de tres Oscars, millor pel·lícula, millor guió adaptat i millor actor secundari, Troy Kotsur.
Guanyadora de tres premis al Festival de Sundace, Jurat, Direcció i Públic.
Amb un repartiment format majoritariament per persones sordes.

QUÈ VOL DIR CODA
L'acrònim CODA (en anglès Child of Deaf Adult), defineix una persona criada per un o més pares o tutors sords. Naveguen en la frontera entre el món dels sords i el món dels oients, servint d'enllaç entre els seus pares sords i el món dels oients.

SINOPSI
Ruby és l'única persona oient d'una família on tots són sords. Ella és una CODA- child of deaf adult. Als seus 17 anys abans d'anar a estudiar a l'institut va amb el seu pare i el seu germà a treballar al mar, pescant, a Gloucester, Massachusetts.
Li agrada cantar i s'apunta al cor i allà un entusiasta professor de música veu en ella qualitats especials i l'estimula a preparar-se per entrar a l'escola de música.
Aquesta situació l'obliga a prendre decisions on haurà d'escollir: o la seva família o els seus estudis.
L'actor Troy Kotsur ambla directora Siân Heder.
NÚRIA opina
Aquest film segons sembla és un dels menys vistos, tot i haver guanyat tres Òscars el 2021.
Potser perquè la crítica no l'ha deixat massa bé, considerant-lo un film massa evident, sentimental i bonista.
A mi m'ha encantat veure'l, sobretot en el marc que tan bé m'ha suggerit la Martina, el centre Cívic Pati Llimona, en la seva programació Pantalla Barcelona que, vaga la pena seguir en aquest o altres centres cívics. https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca/activitat/coda-los-sonidos-del-silencio
No entenc aquesta crítica que a vegades es fa des dels mitjans especialitzats a films que potser no tenen un valor particular en la utilització del llenguatge cinematogràfic, però sí que el tenen en la d'explicar una història d'una situació real dins la nostra societat, encara que minoritària, amb llum, valors i amb final feliç.
És un film que pots plorar, riure i congratular-te que el món hi hagi gent bona amb dificultats.
Parla de molts temes prou importants socialment, com perquè ens aturem un moment a pensar-hi, sense la recança que estem fent el préssec.
Es pot veure en streaming o als centres cívics.
Molt recomanable de veure i d'escoltar, també amb infants, sobretot adolescents.

MARTINA opina

Aquesta versió estatunidenca de la pel·lícula francesa La família Bélier construeix una preciosa i cautelosa història que ens ubica dins la realitat d’una unitat familiar. Un entorn, on tres dels seus quatre integrants, tenen sordesa. Traspassant el morbo, acordonant una realitat i significant la convivència un passament de moltes etapes senzillament humanes. Com poden ser: la dependència familiar, el reclam dels somnis individuals o construir-se la identitat.
Feia temps m’havien parlat d’aquesta proposta com una joia, certa i divertida, així que quan vaig saber que al cicle Barcelona Pantalla l’haurien programada, vaig agendar-ho amb la intenció de poder compartir amb la Núria una peça que, quan vaig tenir-ne referències no hauria trobat al circuit comercial.
Personalment, m’ha semblat una forma d’acostar a les persones espectadores a la realitat d’una minoria molt acollidora, mitjançant un cavalcar suggestiu i la que apte per tots els públics aposta per no tenir gens de por a idealitzar la travessa per una vida singular i no menys lliure que la dels altres.

ANTECEDENTS DEL FILM
Remake del film francès “La família Bélier” (dirigit per É. Lartigau, 2014). Després de la seva presentació al Festival de Sundace 18/02/2022, Apple va adquirir els drets de distribució per un record de 25 milions de dòlars. La pel·lícula es va estrenar als cinemes i a través del servei streaming d'Apple TV el 13 d'agost de 2021.
Fitxa completa, crítiques i altres infomacions a:
La comunitat de persones amb sordesa aplaudeix el film:



Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 4 de novembre del 2023

ORLANDO, MA BIOGRAPHIE POLITIQUE. Direcció, Paul Preciado.

EL DEBUT EN LA DIRECCIÓ DEL FILÒSOF PAUL PRECIADO, NO NOMÉS PARLA DE L'EXPERIÈNCIA TRANS, SINÓ QUE FA DE LA TRANSICIÓ FORMA.
Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023.


Guió, Paul B. Preciado.
França, 2023
Duració, 98 minuts.
Documental.

SINOPSI

El 1928, Virginia Woolf publica Orlando, novel·la que la protagonista canvia de gènere a la meitat de la trama.
Un segle després, aquest viu en 27 orlandos més.

El director, Paul Preciado.
Tothom pot tenir l'experiència trans de la transformació radical d'un mateix.
He fugit de la idea de representar la persona trans com a víctima.
Paraules de Paul Preciado, de l'entrevista feta per Violeta Kavacsics. Caimán CdC, octubre de 2023.
PRECIADO VALORANT A LA WOOLF
Allò que em fascina de la Woolf és com la seva escriptura és una lluita activa contra els seus propis defectes. Ella és misògina, és homòfoba, és racista, però la seva escriptura és una lluita contra tot això. I això em sembla fascinant perquè ella ho assumeix. La meva hipòtesi és que Woolf és una autora no binària.
Paraules de Paul Preciado, de l'entrevista realitzada per Violeta Kavacsics. Caimán CdC, octubre de 2023.

NÚRIA, opina.

Puc dir que em va fer molta il·lusió veure aquest film d'un filòsof al que admiro molt. Va ser una proposta de la Martina i una mica més i no la podem veure, ja que, miraculosament, les entrades s'havien exhaurit i gràcies a una eficient i amable taquillera que va rescatar els sobrants entre el públic assistent, vàrem tenir la possibilitat de veure-la.
El documental em va semblar per un costat molt didàctic, però per l'altre amb una proposta de guió poètic- literari, atrevida, molt potent visualment que, la converteix amb una obra digerible pel públic i atractiva.
Una bona oferta per reflexionar sobre una proposta per repensar i canviar l'estructura heteropatriarcal existent que, encara és minoritària, però que es va imposant, malgrat la forta oposició existent. Hi ha una forta necessitat de substituir el model actual per un més ajustat a la realitat actual i futura, integrador i igualitària i, per tant, més democràtica.
Gràcies, Paul Preciado!
Una bona manera d'anar repensant el món.

MARTINA opina
Per aclimatar el que vam viure a la sala de cinema el passat dimecres de Pasqua, vull remarcar l’ambient flamant del Zumzeig, on es podria percebre la molta gent entusiasmada que ens hauríem reunit. Una unió de persones encuriosides i expectants abans de gaudir d’aquest artefacte fílmic que ens vindria a parlar una mica de la vida Paul B. Preciado, una mica de l'obra de Virginia Woolf, una mica de les vides trans i molt del pensament polític que ha desenvolupat aquest personatge tan interessant.
Convé ressaltar que personalment estic molt agraïda a la meva santa mare per sempre estar al cas de què cal llegir, havent-me compartit no fa gaire el conjunt de microassajos d’aquest gran pensador “UN APARTAMENTO EN URANO, Crónicas del cruce: 625 (Narrativas hispánicas)” i el que confesso que m’ha obert un nou món. Permetent-me descobrir aquest gran filòsof contemporani, del que com més en ser, més convençuda estic que ens cal més bellesa i llum en els relats que els lectors compulsius llegim per construir-nos i seguir. I sense dubte, aquests dos ingredients, crec que també en aquesta proposta els trobem en sintonia i alhora convidant-nos a pensar en les coses importants de veritat.
Crec que cal veure aquesta obra, que entra senzillament delicada i fàcil, a més que et simplifica la comprensió de peces clau de la literatura clàssica. Quan a més t’inspira i t’equipa per sobreviure millor i amb l’alegria precisa de cada moment. Potser convertint Orlando de Virginia Wolf, en un personatge absolutament necessari de tenir en consideració i esdevenint aquest aprenentatge com una espècie d’alliberació.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions al Filmaffinity: https://www.filmaffinity.com/es/film304660.html
L'ORLANDO DE VIRGINIA WOOLF
Orlando és l'elogi de la genialitat d'una escriptora que fa un segle va saber presagiar, com ningú més, uns dels debats més definitoris de la nostra època, el que difumina els límits binaris del gènere.
Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023.

PLANTEJAMENT del DOCUMENTAL

Preciado realça un dels elements més importants de la novel·la de la Woolf: el poder transformador de la poesia. Preciado va més enllà, i amb una idea brillant, estableix un vincle entre la poesia i el trans.
Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica del film per Caimán CdC, octubre de 2023. 

Entrevista amb el filòsof i director del film a BETEVE :





Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 18 d’octubre del 2023

CERRAR LOS OJOS.Director, Víctor Erice

M'ALEGRA MOLT QUE EL FET DE TANCAR ELS ULLS FOS UN ACTE DE CONSCIÈNCIA I NO DE CLAUSURA. TEMIA QUE AIXÒ DE TANCAR ELS ULLS FOS ALGUNA COSA TESTAMENTÀRIA, PERÒ AQUÍ QUAN ES TANQUEN ELS ULLS ÉS PER ACCEDIR A UN MOMENT DE LUCIDESA, I NO TANT DE TANCAMENT.
Tret de El cine como escritura, José Luís Guerin (director de cinema), per Caimán CdC, octubre de 2023.

ERICE NO FA ALTRA COSA QUE CERTIFICAR LA VIVACITAT DEL CINEMA QUE, ES RESISTEIX A PERDRE LA SEVA CONDICIÓ PRIVILEGIADA D'ART DEL PRESENT.

De la crítica de Manu Yañez per Fotogrames, octubre de 2023.

Guió, Victor Erice i Michel Gaztambide

España, Argentina, 2023.
Duració, 169 minuts.

SINOPSI
Un actor espanyol, Julio Arenas, desapareix durant el rodatge d'una pel·lícula. Encara que, mai es va arribar a trobar el seu cadàver, la policia pensa que va patir un accident al costat del mar. Anys després torna a l'actualitat gràcies a un programa televisiu que revisa el seu cas i que vol evocar la figura de l'actor emeten les seves darreres imatges en la pel·lícula que estava filmant amb el seu amic íntim i director d'aquesta, Miguel Garay.
Filmaffinity.
El director, Víctor Erice.
BElLLÍSSIMA CARTA D'AMOR de la directora de cine, CARLA SIMÓ.
Querido Victor,
Debo gran parte de mi amor al cine a tu Espiritu de la colmena, a tu Sur y a tu Sol del membrillo. A tus niñas y a sus juegos. A tus silencios y a tu música. A tu memoria histórica llena de objetos. A las luces y a las sombras que iluminan todos tus fotogramas. A la precisión de tu montaje. A las miradas entre tus personajes.
Recuerdo cuándo, cómo, dónde y con quién vi cada una de tus películas por primera vez. Las he vivido, las he analizado, las he estudiado y lo sigo haciendo cuando necesito reconectarme con este arte tan bello y tan complejo que tenemos la suerte de crear.
¡Que fortuna la nuestra vivir el estreno de otra película tuya! Cerrar los ojos me da esperanza y me ahuyenta los miedos a seguir creando firme a lo que una busca, en lo que una cree, y hasta que una lo sienta.
Gracias, maestro, por seguir inspirándonos, por ser el faro de nuestro cine, por abrirnos los ojos, ahora y siempre.
Tret de Urdimbre de Miradas, Carla Simón (directora), per Caimán CdC, octubre de 2023.

NÚRIA opina.
He de reconèixer que aquesta ha estat una pel·lícula amb moltes expectatives i de la que no he aconseguit gaudir-ne en tota la seva dimensió.
En aquest sentit, m'és difícil posicionar-me en un film que he vist sense acabar-hi d'entrar.
Tot el desplegament d'històries, de personatges, de referències, de conceptes i capes de temes desplegats o simplement oberts, m'han confós i m'he perdut.
Aquest film, tots els i les crítiques i cineastes el deixen molt bé, només hi ha un crític, Carlos Boyero, del que comparteixo algunes opinions però gens ni mica la seva manera de fer-ho, que li ha passat el mateix que mi... I, em sap molt greu.
M'agradaria poder tornar endarrere i veure-la en net sense esperar res d'ella, senzillament, deixant-me portar pels seus camins, fascinant-me i sabent-la gaudir amb tota la seva intensitat, com han fet moltes!
Un consell, proveu de fer-ho així a veure què passa?

MARTINA opina.

Suposo que totes les peces d’art tenen un espai en l’imaginari col·lectiu que, justifica el temps que li puguis dedicar i que signifiquen en definitiva, ampliar la nostra fortuna cultural. Per això la Núria, la meva mestra en cinema sense cap mena de dubte, ha determinat que aquesta obra no ens l’havíem de perdre.
Per mi el sentit d'aquest relat és parlar de com envellir, exposant quina tensió genera aquesta realitat en una societat plena de llums i ombres, com el poble peninsular. Amb la situació particular d’un protagonista que, sota la custòdia del seu entorn social ens explica la molta bellesa que emergeix de l'amistat.
Cada personatge és un món, donant pas a moltes històries paral·leles que t’ajuden a esplaiar-te, vull dir que, aprofundint donarien per molt. No obstant això, tot i mantenir el suspens durant les tres hores en les quals, vas d'un costat a l'altre, pel meu gust arrenca suau i tot i que, no és que consideri que el meu temps valgui més que d'altres, però personalment m’ha costat continuar connectada en tot el trajecte.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 
Entrevistes Víctor Erice:
Donostia, festival:
TVE, Dias de cine:





Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 10 d’octubre del 2023

EL SOL del FUTURO. IL SOL dell'AVVENIRE. Director, Nanni Moretti.

MORETTI ENS REGALA LA SEVA PEL·LÍCULA MÉS LLUMINOSA I PLENA DE MÚSICA, UN CANT A ENCARAR EL FUTUR AMB ALEGRIA QUE, DESEMBOCA EN UNA MARXA COL·LECTIVA. PERQUÈ SENSE OPTIMISME NO HI HA REVOLUCIÓ.
Eulàlia Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.

Guió, Francesca Marciano, Nanni Moretti, Federica Pontiemoli, Valia Santelia.

Itàlia, França, 2023.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

Un director està rodant una pel·lícula històrica sobre l'arribada d'un circ hongarès en un barri de Roma el 1956, portat per la secció del PCI d'aquest. Mentrestant a Hongria ha entrat l'exèrcit de l'URSS, per ofegar una revolta popular en contra les condicions de vida al país. Aquesta situació crea una tensió que tots plegats hauran de gestionar.

L'actor i director, Nanni Moretti.
A punt de fer 70 anys i amb l'extrema dreta presidint el Consell de Ministres del seu país, l'italià Nanni Moretti torna a l'autoficció i la metacomèdia. Presentada en l'última edició del Festival de Cannes, on una vegada més ens parla de cine, política i com no, d'ell mateix.
Escrit en la seva crítica per Carlos Elorza, Dirigido, setembre de 2023.
FAIG ALLÒ QUE EM DONA LA GANA
Aquest film és un atemptat contra tots els dogmes dels manuals d'escriptura d'un guió. En el Sol del futuro, com a director i guionista, em permeto fer allò que em dona la gana. Per això he inclòs l'escena de l'encontre amb els representants de Netflix, on m'exigeixen que faci una pel·lícula més convencional, suposadament més accessible als espectadors.
Entrevista de Manu Yáñez al director, feta en el marc del Festival de Cannes i publicada a Fotogrames, setembre de 2023.

NÚRIA opina
Una pel·lícula reflexiva, crítica i en certa manera optimista, ja que ens incita a moure'ns: intel·lectualment, psicològicament, socialment i políticament.
Des del punt de vista, d'un cinema artístic i cultural, una obra perfecte... d'allò que jo espero d'un film, complet.
Malgrat tot, i sent sincera amb mi mateixa i els altres, encara que sigui una de les pel·lícules més ben valorades ara a la cartellera, a mi no m'acaba d'encaixar. Penso que el no encaix, és causat per la falta de química que tinc, no amb el director, sinó amb l'actor protagonista i com que són el mateix, acabo sentint un cert malestar i desplaença que no passa el record i l'analísi posterior del film, en el que, cada vegada li trobo més qualitats artístiques, i per tant, cinematogràfiques.
Una molt bona pel·lícula que crec que no us podeu perdre.
MARTINA opina.
Aquesta vegada, com tantes d’altres, confesso que va determinar la nostra tria la durada i lleugeresa aparent de la proposta. De manera que tan sols amb la il·lusió que ens passés l’estona de manera agradable i fluida, vam seure a la butaca per gaudir d’una història quotidiana, autocomplaent i que dit senzillament guarneix l’ofici de fer cinema. Així doncs, el relat passa amb un humor que vol distingir-se per tenir caràcter italià, que s’endinsa en el procés de producció d’un film.
Compassat amb frases prou simpàtiques, del que significa dedicar-se a una professió que sense cap dubte implica invertir molts recursos i crec que, llueix fer paròdia del significat de voler optar per mantenir-se fora del circuit comercial.
El personatge et pot agradar o no, òbviament això passarà sempre, sent un home que sap riure’s d’ell mateix, que és principalment de qui parla. Un Personatge que xoca amb un entorn que reivindica voler il·luminar i al qui suposo que respecta, acceptant que tenir un compromís amb allò que fas, significa també acceptar que tot i que en el cinema pots fer els personatges com et doni la gana, a la vida real les persones són com són.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
CRÍTICA amb PREGUNTES CLAU
El Sol del futuro suposa una recapitulació i una actualització dels estilemes de Moretti en una pel·lícula creuada per un humor vivaç i lúcid, sobre la que planeja l'interrogant clau del cinema europeu contemporani: com continuar rodant un cinema compromès, personal i popular en l'era de Netflix, el blockbuster i el fi del món tal com el coneixíem.
Eulàlia Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.
FILM QUE PARLA de POLÍTICA sense ser POLÍTIC
Expandeix el seu angle de visió històrica on emmarca la seva habitual reflexió entorn de la crisi de l'esquerra: en el film dins del film que dirigeix el protagonista, busca els orígens d'aquest declivi en el seguiment per part de PCI dels dictàmens de Moscou, i imagina que una altra història del comunisme haguera estat possible.
Eulàlia Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023. 
GIOVANNI SÓC O NO SÓC JO?
(Pregunta feta al director per Manu Yáñez, en el marc del Festival de Cannes i publicada a Fotogrames, setembre de 2023)
Si vol saber quan hi ha de mi en Giovanni, puc assegurar-li que no dicto els meus guions mentre nedo a la piscina i que no he passat 40 anys amb la mateixa dona. Pel que fa a totes les altres coses que mostra la pel·lícula, sí, Giovanni sóc jo.
AUTOFICCIÓ fílmica.
Aquest film ens obre la porta per reflexionar sobre la tradició (també literària) de l'autoficció, mentre ens permet fer un recorregut per l'obra de Moretti, i observem que, en la seva trajectòria el personal apareix sempre intrínsecament relacionat amb el polític.
L'autoficció parteix de la necessitat de trencar un doble pacte: l'autobiogràfic i el novel·lesc. L'autor es converteix en el centre del relat partint dels elements testimonials de la seva vida, però se li permet manipular-los per mitjà d'al·legories, il·lusions o aparences. El subjecte postmodern com a ésser descompost amb el seu “jo” en construcció, on no només explica el viscut, sinó també el somiat, temut o desitjat
Escrit per Àngel Quintana, per a Caimán CdC, setembre de 2023.



Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 1 d’octubre del 2023

CREATURA. Directora, Elena Martìn Gimeno.

VIVIM UN DESPERTAR SEXUAL QUE CONSTANTMENT ET FAN SENTIR QUE, EL TEU DESIG ÉS ALGUNA COSA VERGONYOSA O, FINS I TOT, PERILLOSA. LA CONSEQÜÈNCIA D'INTERIORITZAR AQUEST MISSATGE ÉS PROU CLARA, TU NO DEIXES DE TENIR DESIG, PERÒ EL LLOC ON AQUEST S'AMAGA, ÉS UN LLOC MISTERIÓS I DESCONCERTANT.
Paraules d'Elena Martín Gimeno, dites en la seva entrevista feta per I. Navarro, a Fotogrames, setembre de 2023.

L'actriu i directora Elena Martín Gimeno va tornar del Festival de Cannes amb el premi a la Millor Pel·lícula Europea de la Quinzena de Cineastes pel seu segon treball que és un prodigi de sensibilitat, net de tabús, sobre els estralls del desig femení construïts a partir de la biografia sexual i física d'una dona en la seva infantesa.

Escrit per I. Navarro en la seva crítica al film a Fotogrames, setembre de 2023.

Pel que fa al títol, CREATURA: (llatinisme), criatura, ésser,ésser creat. 

Guió, Elena Martín Gimeno i Clara Roquet.
España, 2023.
Duració, 112 minuts.


SINOPSI
Just traslladar-se amb la seva parella, a la casa on passava els estius de petita, Mila comença a recordar moments del seu passat com a nena i adolescent que, han marcat la seva manera de viure el sexe.
Tret de Fotogrames, de I. Navarro, setembre de 2023.

La directora, Elena Martín Gimeno.

NÚRIA, opina

Pel·lícula pel meu gust excel·lent, ja que, té totes les qualitats que penso que ha de tenir una pel·lícula rodona.
Des del vessant cinematogràfic, saps construir un relat sense imatges superficials o de farcit, amb la significació de cada imatge, seqüencia o pla, composats d'una forma no convencional, però fàcil d'entendre, pel fer que, van estretament lligats a una subnarració clau que, és la del temps present de la protagonista, que busca els perquès de la seva sexualitat, per poder-se entendre.
Des del punt de vista artístic, busca la bellesa a través de la veritat, que en aquest cas va lligada a la sinceritat i a la simplicitat.
És feminista, des del feminisme que a mi m'agrada reivindicar, allunyat absolutament de qualsevol dogmatisme o consigna de moda i buscant un discurs diferent i diferenciat del paradigma patriarcal imperant i masclista, sense estridències i buscant un discurs lluminós i nou, crític però, no a la contra d'uns homes que són o poden ser, també feministes.
També, perquè tracta un tema on hi ha molta morbositat encoberta i molt poca normalitat en el seu tractament i ja era hora que algú el tractés des de la normalitat femenina d'anar desvetllant una situació on una, va construint un imaginari que la portarà a una situació que a vegades no és tan plaent i satisfactòria com desitjaríem.
Francament encertada, bona i lluminosa, no faltada de dolor, confusió i tristesa... com la mateixa vida.
La recomano amb entusiasme.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula testamentària sobre l'horitzó imperfecte dels comportaments en les relacions humanes, es presenta com un relat que parla de la pèrdua del desig d’una flamant parella engegant una etapa d'experimentació i des d’una òptica on mostra de manera molt completa algunes de les diferències entre la feminitat i la masculinitat.
Es tracta d’una història profunda i narrada amb plena capacitat per captar en imatges la química existent en les relacions que se’ns presenta. Feta mitjançant la interacció física constant, mirant la foto sencera i jugant a construir una línia del temps amb uns personatges dels qui vas coneixent el passat mitjançant les seves memòries selectives de cada instant. Mostrant molts dels dubtes existencials de cada element i els que et porten a viure tot el trajecte amb una expectativa sostinguda i la que tota l’estona et fa pensar que més endavant acabaràs entenent o desmantellant algun secret.
Tot i aquesta ambigüitat, vull dir la sensació permanent que es resoldrà aquest enigma sostingut amb intenció, el que s’explica no és una única emoció. De fet, crec que, em sembla magistral com amb pura elegància i senzillesa, també llum i color, s’aprofundeix en tots i cada un dels personatges que es construeix sense fer-ne cap judici. Tot amb un repartiment de luxe.
Potser, no és una proposta per tothom, per exemple pel meu gust, té moltes imatges explícites i també, de tant detallista com és pot tocar sensibilitats. Però, païda a poc a poc, crec que permet novament sentir-se en un entorn creatiu esplèndid i el que de manera pura i molt original et genera una visió molt sensible d’una realitat gens conscient.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:   https://www.filmaffinity.com/es/film548527.html
Entrevista amb la directora:


Publicat per a Cap comentari:

PASSAGES. Director, Ira Sachs

IRA SACHS CONTINUA ERRANT PER EUROPA, AMB PASSAGES, UNA PRODUCCIÓ FRANCESA RODADA A PARÍS QUE, ENS RETORNA A UN ALTRE SACHS, EL MÉS CARNAL, AL DE KEEP THE LIGHTS ON, 2012, LA QUE ÉS POSSIBLEMENT ENCARA LA SEVA MILLOR PEL·LÍCULA.
Escrit per Jaime Pena, en la seva crítica per Caimán CdC, setembre de 2023.
Director, Ira Sachs.
Guió, Mauricio Zacharias i Ira Sachs.
França, 2023.
Duració, 91 minuts.

SINOPSI

Durant l'últim dia de rodatge de la seva pel·lícula a París, el director de cine Tomas s'embolica amb Agathe, una noia que coneix en una discoteca. Quan Tomas li explica al seu orgullós marit, Martín, sura una relació creuada entre tots ells, molt apassionada, carregada de gelosies i narcisista.
Filmaffinity
 El director, Ira Sachs

SACHS ES DESTAPA

(...) volia fer una pel·lícula “cachonda”. Vaig pensar molt amb la col·laboració d'Éric Rohmer i Néstor Almendros i com aquesta dona lloc al cinema més “cachondo” de la història. Hi havia en mi un gaudi conscient del plaer del cos. I, si hi havia pell, volia veure-la.
Paraules de Sachs, transcrites per Daniela Urzola en la seva entrevista al director i publicades a Caimán CdC, setembre de 2023.

NÚRIA opina.

Interessant pel·lícula que, inicialment no em va desagradar i que a mesura que ha passat més temps cada vegada se m'ha fet més desplaent i antipàtica.
No són les escenes de sexe tan viscerals i evidents allò que m'ha molestat, sinó l'evidència de la inconsistència del vèrtex principal del triangle, un director egoista i egocèntric que no veu més enllà d'ell i actua amb una inconsistència i irresponsabilitat de nen petit... Per què he perdut el temps veient un film que no m'aporta res i per més pena meva, l'he fet anar a veure a la Martina.
Mira que hi ha històries per inventar i explicar al món, puix va i em quedo amb una història patètica d'un tipus narcisista, egocèntric i egoista; però que sí, això sí, està ben explicada.
Una obra cinematografia ben feta, però sense massa interés, per mi.

MARTINA opina.

S'ha definit aquest film com a retrat eròtic i al meu entendre, vista així, s'explica bastant bé en el que posa atenció la història. Una crònica d’amor i desamor, de realitats que conviuen amb una noció diferent del desig, de les expectatives i del projecte a compartir en termes amorosos.
Una proposta carregada de sensualitat, que et convida a desabrigar el sexe que practiquen les persones protagonistes, que formen part d’un triangle amorós complex. També tractant els dilemes en to menor entorn de la procreació i fent una volta al mateix contingut del concepte construït a partir de l'amor romàntic.
Pel meu gust massa explícit i potser per com soc, això de veure en la gran pantalla relacions sexuals profundes, se’m fa incòmode. Confesso que, davant de tantes daixonses, senzillament no acabo de sortir exultant.
Potser, associar aquesta faceta intima, a un relat de persones a qui no sento properes, no és del tot el què, més m'agrada.
Però, així i tot, crec que aquest film té molts elements positius, amb uns personatges perfectament construïts i una història que flueix, fent-hi participar en totes les seves instàncies. 

Per completar la informació:
Entrevista amb el director:




Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)