diumenge, 1 de febrer del 2026

TRES ADIOSES. Directora, Isabel Coixet.

SI MOLTES VEGADES EL CINEMA DE LA COIXET ES VEU MASSA IMPOSTAT O CAPRICIÓS, AQUÍ FLUEIX AMB NATURALITAT DES DE LA LLUM I L'ÚS DELS ESPAIS D'HUMOR MELANCÒLICS O LA CREACIÓ D'UN INSTANT D'EMOCIÓ CONTINGUDA, PERÒ PROFUNDA QUE HO JUSTIFICA TOT.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

Guió, Isabel Coixet sobre la novel·la de Michela Murgia, “Ciotole”.

España, Itàlia 2025.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI

Marta (Rohrwacher), professora d'educació física d'un Institut de Roma, viu amb Antonio (Germano), un xef en ascens professional. La seva relació s'ha anat distanciant i després d'una discussió trivial trenquen la seva relació. Marta es posa trista i cada vegada es troba pitjor, té una greu malaltia que l'obliga a mirar-se la vida amb més intensitat.
La directora Isabel Coixet

DE LA VIDA AL RELAT, DEL RELAT AL FILM...

En la seva primera pel·lícula en italià Isabel Coixet, adapta lliurement un llibre de Michela Murgi, autora que va morir d'un càncer el 2023 amb cinquanta-un anys.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

NÚRIA opina.
A mi la Coixet m'agrada... A vegades m'arriba més i d'altres menys, però m'agrada.
Les pel·lícules que més m'agraden de la Coixet que considero més autèntiques són les que jo en dic, petites grans pel·lícules, tant es val d'on ella hagi tret la història són històries de vida, senzilles, gens grandiloqüents. En aquestes, és on ella sap desplegar tota la seva destresa.
Allò que m'ha passat amb aquest film que he gaudit és que m'ha semblat un “déjà-vu” de la Coixet madurat i processat per l'edat.
També m'ha portat a una petita reflexió que crec que pot ser universal i està bé que ho pensi ara quan ja no tinc res a perdre-hi, els autèntics dolors i sofriments a la vida es produeixen per desamor, cap malaltia pot superar el dolor que aquest provoca i la seva intensitat només es pot calmar centrant l'atenció en el cos, per mitjà de la malaltia. I aquestes, acaben sent la radiació de l'altra.
Original, senzilla i lluminosa. Cant a la vida transitant per l'agraïment i el valor de les petites coses.
Veritable i no és d'autoajuda!

MARTINA opina

Isabel Coixet és una cineasta que m'interessa per com ens diu les coses, a més sempre em sorprenen les seves històries i especialment m'inspira molt la seva magnitud.
Aquesta obra crec que pot atrapar a qualssevol, per mi és una joia lluminosa. Una panoràmica plena de realisme i d'intencions. Al meu entendre és una manera elegant de convidar al món a no deixar de viure, agradar i sobretot entusiasmar-se.
Un cop més una pel·lícula per plorar, ubicada en un escenari molt apropiat i conegut, amb personatges originals que podrien ser part del món i actuen mostrant llum.

Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
Entrevista amb la directora de Tres adioses:


Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 26 de gener del 2026

NOUVELLE VAGUE. Director, Richard Linklater.

LINKLATER TROBA EN L'INCONFORMISME DE GODARD UN VEHICLE PERFECTE PER COMPONDRE UN HIMNE SUBLIM A LA JOIE DE VIVRE I AL FULGOR CREATIU. EN UN MOMENT EN QUÈ L'ÈXIT D'UN FILM TENDEIX A MESURAR-SE PEL SEU COST, PREMIS, RECAPTACIÓ I IMPACTE MEDIÀTIC.
Escrit per Manu Yáñez, en la seva crítica per Fotogrames, 9 de gener de 2026.
NOMÉS ASSISTIM A UNA SUCCESSIÓ D'ANÈCDOTES- EXPLÍCITAMENT CINÈFILES, TOTES ELLES BEN CONEGUDES, I SENSE CAP VOCACIÓ HISTORICISTA NI TEÒRICA, AL RESPECTE- QUE FAN REFERÈNCIA A L'AIXECAMENT DEL PROJECTE PER PART DE GODARD I EL DESENVOLUPAMENT DEL SEU RODATGE. AIXÍ QUE ESTEM UNA VEGADA MÉS- PER LA CONCENTRACIÓ TEMPORAL I EL REBUIG DE LA NARRATIVA TRADICIONAL- EN UN MOLT RECONEIXIBLE TERRITORI “LINKLATERIÀ”.
LINKLATER, CINEASTA TEXÀ QUE LA SEVA OBRA SENCERA ES FON AMB LES ARRELS MÉS FÈRTILS EN AQUELL GERMEN EUROPEU I COSMOPOLITA D'UN CINEMA CAPAÇ D'OBRIR CAMINS A L'ART DE LES IMATGES EN MOVIMENT.
Escrit per CarlosF. Heredero, en el seu artícle, “Celebración de una aurora” a Caimán CdC, gener de 2026.

Guió, Holly Gent, Vincent Palmo Jr, Michèle Pétin i Laetitia Masson.
EUA, França, 2025.
Duració, 106 minuts.

SINOPSI

Exhibint la seva cara més empàtica i vitalista, el nord-americà Richard Linklater se submergeix, en l'efervescent “Nouvelle Vague”, en el procés de creació de “A Bout de Souffle...”, pel·lícula amb la qual Jean-Luc Godard va il·luminar la modernitat cinematogràfica. Benvinguts a la comèdia cinèfila definitiva: una celebració del caos i de la passió per la creació artística.
De Martín Faber (Festival de Cannes), per Fotogrames gener de 2026.
Un repàs anecdòtic i personal sobre el moviment cinematogràfic francès de la “Nouvelle Vague”, centrant l'atenció en el rodatge en la pel·lícula de Jean-Luc Godard “A Bout de Souffle...”, traduïda per “El final de la escapada”, estrenada el 1960. Film mític del moviment.
Richard Linklater, el director.

NÚRIA opina.

Esperava aquesta pel·lícula, sobretot per la seva temàtica que em resultava molt atractiva: un director americà que, fa cinema d'autor amb la seva signatura molt marcada i enguany, ens donarà la seva visió d'un moviment cinèfil força teoritzat, molt francès i molt europeu.
Un interessant còctel que donaria una mirada nova i renovada a aquest moviment que, va marcar la nostra visió del cinema cap a nous horitzons carregats de llibertat creativa.
La veritat i des de la perspectiva del temps que l'edat em dona, potser no n'hi havia per a tant, pel que fa a la qualitat de les pel·lícules, però sí que tenien una propietat molt nova i renovadora; apostaven per donar llum i visibilitat a un cinema lligat amb la vida i la creativitat, i tenien la gosadia de mostrar-les en una pel·lícula, lluny dels paràmetres de la màquina encarcarada de fer diners i de crear il·lusions artificioses i enganyoses de Hollywood.
A més a més, va ser un moviment de cinema que, solapadament va arraconar a les dones de primera fila, com Agnès Varda que, potser consideraven que, no donava la seva talla intel·lectual i egocèntrica.
Històries a part, Linklater ens dona una visió fresca, lluminosa i personal que posa accent en allò que a ell li interessa, amb un sentit crític que cadascú el col·loca on vol. La manera de fer cinema d'aquests directors va ser un trencament i va marcar pel futur una manera d'entendre i fer cinema diferent, “La gran escapada” és un model de manera de fer diferent i innovadora, i en aquells moments un reconeixement per aquestes formes noves d'entendre el cinema.
Gràcies, Linklater pel teu reconeixement al talent femení que, ja hi era, però estava soterrat per les hormones i egos masculins que no li deixaven espai, ni tenien cap intenció de deixar-li.
Bonica al·legoria a la joia de viure que, el cinema també pot comunicar.

MARTINA, opina.

Diuen que es tracta d’una història d’amor a Jean-Luc Godard, que se submergeix en ple rodatge de la icònica obra “Al final de la escapada”, mostrant la sacsejada del que aquest senyor va fer en l’entorn creatiu on pertanyia.
Crec que la perspectiva et permet conèixer de ple a l’artista, sense ficar-se en la seva vida personal, només mostrant el desenvolupament d’un procés creatiu i la forma en com es relacionava amb els artistes que en van formar part. El repartiment és fabulós, convertint tot això en un passeig agraït i divertit amb una icona que per molts significa tant.
Personalment, em quedo amb grans frases, particularment en destacaria una en forma de declaració de principis, en la que diu: l’art o és plagi o és una revolució. També en com pots ficar-te en una altra pantalla de la història com si res, quasi sent-ne part.
Informació completa del film: https://www.filmaffinity.com/es/film885715.html 
Crítiques i opinions: https://www.youtube.com/watch?v=tGbDS3y51VA Linklater parla de Godard i la Nouvelle Vague: https://www.youtube.com/watch?v=_OQF2s24wV4

LES DONES de la NOUVELLE VAGUE i LINKLATER

Com en altres moviments artístics el llarg de la història, va ser un moviment dominat per homes: Lean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Rivette, Claude Chabrol, Éric Rohmer.
Malgrat això, Linklater vol mostrar un bon nombre de dones implicades en la creació cinematogràfica, des de la llegendària Agnès Varda, autora d'alguns clàssics moderns com, “Cleo de 5 a 7”(1962), “Una canta la otra no”(1977) o “Los espigadores y la espigadora”(2000), fins a Cécile Decugis, muntadora del Final de la escapada, col·laboradora habitual d'Èric Rohmer i realitzadora de documentals, passant per Suzanne Schiffman, que va treballar com a assistent de guió i de direcció de Godard, Truffaut i Rivette. Per desgràcia, en aquells moments, les dones que volien fer cinema, tenien poques oportunitats per poder dirigir i havien de buscar el seu lloc en altres facetes de la creació fílmica, diu Linklater.
També diu, ningú voldria tornar a aquells temps, marcats pel masclisme.
Martín Faber, té una conversa amb Linklater, en el marc del Festival de Cannes. i la transcriu per Fotogrames, gener de 2026. 
A FILMIN podeu veure fins divendres, 30, "La gran escapada" i també teniu una bona col·lecció de films dels directors de la Nouvelle Vague, molt interessant.






Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 12 de gener del 2026

FATHER MOTHER SISTER BROTHER. Director, Jim Jarmusch.

NO ÉS HABITUAL QUE TANTES COSES, BONIQUES, CONFLUEIXIN EN UNA PEL·LÍCULA TAN SENZILLA, EN FORMA HAIKU PENSAT PER ATENUAR DURANT 110 MINUTS EL FRENESÍ, L'HOSTILITAT I DESOLACIÓ QUE VOL IMPOSAR-NOS LA REALITAT CONTEMPORÀNIA.
PER MEDITAR, AMB LA SERENITAT ESTOICA DE YASUJIRÔ OZU SOBRE LES LLUMS I OMBRES FAMILIARS, LA BELLESA DEL QUOTIDIÀ I LA DIMENSIÓ TRANSCENDENT DEL TRANSCURS DEL TEMPS.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2025.

Guió i música, Jim Jarmusch

EUA, Itàlia, França, Irlanda, Alemanya, 2025.
Lleó d'Or a la Mostra de Venècia 2025.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Pel·lícula dividida en tres episodis al voltant de retrobaments familiars. Father està ambientada als EUA, Mother a Dublín i Sisters Brother a París.
El director, Jim Jarmusch.

LA CLAU DEL FILM SEGONS Jarmusch.

Resideix en la frase que diu Adam Driver en el seu personatge: - La família no s'escull. Podem escollir els nostres amics, a la nostra parella, però la família és la que ens toca. I, com que tots tenim els nostres problemes, és inevitable que acabin afectant ala nostres fills, als nostres pares. En tot cas, el film no pretén jutjar a ningú, només constata observant amb tendresa als seus personatges que, tots tenim defectes i que tots tenim una certa capacitat d'estimar.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

JARMUSCH PARLA DEL MUNTATGE

No volia fer un collage de formes desconnectades, és un film en tres capítols que funcionen de forma acumulativa. Si et saltessis les dues primeres parts i veiessis només la tercera, estic convençut que l'efecte emocional no seria igual. Em va portar molt de temps i energia modular el fluix afectiu d'aquest film en aparença simple. Cal invertir molt esforç a fer alguna cosa que en aparença sembli feta sense esforç, comenta Jarmusch amb un mig somriure a la manera dels seus personatges lacònics i enginyosos.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

NÚRIA, opina.

Director molt peculiar que creu amb l'amor i la llum, en un moment en què tot incita cap a la foscor.
Té una estètica molt particular, propera als colors i la llum d'Aki Kaurismäki, , però mostrant una classe social mitja, molt diferent de l'elecció que fa Aki de les històries que ens explica, que sempre són de persones que quasi, o, estan als marges. Els personatges, de Jim Jarmusch, són més excèntrics que, els o les perdedores d'Aki Kaurismäki.
Tots dos, però tenen, al meu entendre, forces coses en comú. Una d'elles, en triar petites històries de vida quotidiana per reflexionar sobre l'ésser humà, la seva vida, les seves circumstàncies i els seus llaços que determinaran el grau de satisfacció aquesta i el context social de cadascun. Tots dos tenen aquest punt d'humor que es converteix en crític i polític, de certes convencions socials, lligades als diferents contexts. Aki Kaurismäki és més social i Jim Jarmusch, resulta més individualista que també, té més raó de ser donada la seva procedència.
Tornant només al film que hem vist últimament, m'ha resultat extremadament complaent, tant des del punt de vista d'estètica visual i auditiva, com per les històries que explica.
Curiosa l'aparició en les tres històries que passen als EUA, Irlanda i París apareixen imatges de joves skaters, transitant tranquil·lament pels carrers o carreteres. De les que faig una interpretació de lligam amb uns corrents ocultes de connexions en el món occidental. També poden ser símbol de llibertat a través del gaudi de l'espai i del temps dels joves. Gaudi que, podem perdre fàcilment, si no practiquem i potenciem i no cal patinar.
En l'última història que, és la més lluminosa, salva l'amor de germans i, en aquest cas, bessons i com tots ells, amb una connexió molt especial. Bella història.
Crec que d'aquest film no cal esperar gran cosa, i així en trobaràs moltes.

MARTINA opina

Tres històries de relacions impedides entre ascendents i descendents, ubicades en ciutats diferents, ficades en famílies gens similars.
Mitjançant una narrativa que aprofundeix diria que parla de l’amor, de les circumstàncies de cadascú que inevitablement afecten la resta i particularment dels acords que s’arriben per continuar compartint amb l'entorn. Crec que evidencia que aquestes propostes de pautat del futur haurien de ser revisables, per aconseguir mantenir viva una relació implica moltes altres coses, la família és una qüestió de voluntat en la relació.
Personalment, l’he gaudit, no m’ha delitat en res concret, és el conjunt. L’he trobada delicada, amb interpretacions silencioses que diuen molt i amb una dolçor intensa.

Fitxa completa i altres informacions i crítiques,al: https://www.filmaffinity.com/es/film788824.html 
Días de Cine, parla del film: 
En el Festival de Venècia per Sensacine amb molt d'entusiasme: 
JimJarmusch parla de la seva pel·lícula: 

COM JARMUSCH ELABORA LES SEVES HISTÒRIES

Autor de pel·lícules que juguen amb l'absurd quotidià, Jarmusch elabora les seves històries a partir de breus anotacions que fa en una llibreta: llavors narratives que, a vegades, van creixent fins a convertir-se en històries. En aquestes notes acostumo a descriure situacions protagonitzades per algun actor o actriu de confiança.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.

ELS SILENCIS els films de Jarmusch

Una de les característiques més reconeixibles dels personatges de Jim Jarmusch és la seva tendència al mutisme. De fet, segons el director de “Solo los amantes sobreviven(2013)”, la gent es comunica més amb allò que no diu, que no el què diu. Diu que el seu interès pel silenci li ve de la seva passió per la música, líder de la banda musical SQURL. Les notes que no toques fan ressonar les que toques, compassant una mena de haiku. Però reconeix que el seu aferrament al silenci procedeix del cine japonès. Diu:- en els meus primers viatges al Japó, sempre tornava amb una maleta plena de cintes de VHS amb clàssics nipons. Aquestes cintes no tenien subtítols, però quasi sempre podies entendre perfectament, les emocions que afloraven d'aquestes cintes, sobretot quan eren de Yasujiró Ozú o Kenji Mizoguchi, explica amb devoció.
Escrit per Martín Faber per Fotogrames, desembre de 2025. Des del Festival de Venècia.





Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 22 de desembre del 2025

VALOR SENTIMENTAL. Director, Joachim Trier.

UN DRAMA GENUÏNAMENT ESCANDINAU QUE VEU DEL CINEMA D'INGMAR BERGMAN I DEL TEATRE D'HENRIK IBSEN.
Escrit per L.Pérez, per a Fotogrames, desembre de 2025.
D'ALGUNA MANERA L'ESPECTADOR TROBA A FALTAR LA SACSEJADA EMOCIONAL I LA IMPREVISIBLE VIVACITAT ESTÈTICA DE LA QUAL FEIA GALA, “LA PITJOR PERSONA DEL MÓN” 2021. AMB LES SEVES LLUMS I ELS SEUS LÍMITS, VALOR SENTIMENTAL, ACONSEGUEIX ARTICULAR, AMB ELS SEUS JOCS METAFÍLMICS I LA SEVA APEL·LACIÓ AL MÓN DE CASSAVETES, UN CANT A LES CONCILIACIONS FAMILIARS I A L'AGERMANAMENT ENTRE L'ART I LA VIDA.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica per Fotogrames, desembre de 2025.
EN COMPARACIÓ AMB LA GRAMÀTICA VISUAL DE LA SEVA PRIMERA PEL·LÍCULA, JOACHIM TRIER, ENGUANY SEMBLA MÉS SEDUÏT PELS ELEMENTS ESTÈTICS QUE PELS NARRATIUS.
Escrit per Jonay Armas a la seva crítica a Caimán CdC, desembre de 2025.


Guió, Joachim Trier i Eskil Vogt

Noruega, 2025.
Duració, 135 minuts

SINOPSI

Després de la mort de la seva mare, les germanes Nora i Agnès es troben amb el seu distanciat pare, Gustav Borg, un vell director de cinema de renom que li ofereix a la seva filla Nora, actriu de teatre, un paper en la seva pròxima pel·lícula que Nora rebutja i aviat descobrirà que li ha donat aquest paper a una jove i entusiasta actriu de Hollywood. De sobte les dues germanes hauran de trampeixar la complicada relació amb el seu pare i esquivar la relació amb l'actriu que es troba al mig del complicar entramat familiar.
Tret de Filmaffinity.
El director norueg, Joachim Trier
RENATE REINSVE, opina del DIRECTOR
El ve d'una família molt orientada en l'art i és tremendament intel·ligent i sensible. D'ençà que vaig començar a treballar amb ell i interpretar els seus personatges, he crescut molt i he après molt. En el cinema i amb tot.
Declaracions de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.

NÚRIA opina.
He gaudit molt en aquesta pel·lícula on m'ha resultat fàcil entrar en la història i empatitzar amb uns personatges femenins que mostren les seves sinceres debilitats i febleses i a través d'aquestes arribes a veure les seves fortaleses. Un personatge masculí- el pare – que entra en escena produint una certa antipatia pel seu egoisme massa estereotipat com mascle i com a pare. També, d'aquest personatge al llarg del film es va construint la seva humanitat a través de mostrar les seves ferides i a poc a poc, s'anirà apropant al món, a les seves filles per reconciliar-s'hi.
M'ha semblat una bona història i ben construïda, encara que amb un llenguatge narratiu força convencional i clàssic.
Penso que, per aquesta circumstància que acabo de citar, pot ser un film que algunes persones els resulti una mica lent, ensopit i que es queda massa amb el fet anecdòtic.

MARTINA opina.

Aquesta peça intima explora les relacions familiars, els espais que comparteix qui procura no perdre-li la pista als altres, detalla com la bellesa continua estant en l'estima dels qui et respecten. Formula escenaris possibles quotidians, estirant cables, sense un judici moral dels altres.
Confesso que m’he avorrit una mica, tot i que crec que passa amb una història lleugera i amb uns personatges rodons, que evolucionen juntament amb un context civilitzat i florit. Es fica en la intimitat, amb una trama assenyada per la qual no et molesta transitari, en cap moment s’abandona a l’audiència. No obstant crec que cal anar-hi disposat a passar una estona definida, dialogant entre la individualitat i la possible connectivitat d’aquesta faceta creativa, amb l’entorn.
Potser és un tema de context cultural, per aquesta fórmula tan equilibrada i nòrdica, sense humor negre ni un suspens decidit, només amb la realitat d’un escenari concret, conegut i definit. Perquè tot i totes les virtuts, m’ha semblat una proposta més de Nadal, per un moment de l’any en què nosaltres estem al centre. En suma, bé, però no fruit de la meva devoció.

Tota la informació a :

RENATE REINSVE, parla del CINEMA NORUEC

Crec que el nostre cinema és molt nou i està en desenvolupament. Noruega ha sigut molt lenta en desenvolupar el seu propi estil i crec que això té a veure en el fet que, vàrem estar dominats per Dinamarca i Suècia, molt de temps. Recuperar la confiança ha costat temps. Ara hi ha molta gent que fa coses i està buscant el seu camí i això és genial. És un camp carregat amb molta electricitat on es respira molta emoció pel que pugui venir. Hi ha perfils molt diferents i molta varietat i això és genial.
Declaracions de l'actriu Renate Reinsve, registrades per L.Pérez al Festival de St. Sebatià, per a Fotogrames, desembre de 2025.

Entrevista amb el director: 



Publicat per a Cap comentari:

divendres, 5 de desembre del 2025

FLORES para ANTONIO. Directores, Elena Molina i Isaki Lacuesta.

PASSA POQUES VEGADES QUE LA DELICADESA DEL QUE ES NARRA, S'HARMONITZI AMB LA BELLESA DE LA MANERA DE MOSTRAR-HO.
UNA HONESTEDAT QUE VA MÉS ENLLÀ DE DISTÀNCIES O EMOCIONS I QUE TÉ A VEURE EN QUÈ MOSTRAR I COM FER-HO. ÉS BONIC QUE, UNA PEL·LÍCULA AMB UN DESIG TAN FORT DE NO INTERVENIR AMB LA HISTÒRIA DEL PERSONATGE PRINCIPAL, ES PUGUI PERCEBRE AMB TANTA INTENSITAT EMOCIONAL, LA PERSONALITAT DELS DOS CINEASTES QUE L'HAN CONDUÏDA.
UNA PETITA PEL·LÍCULA QUE TAMBÉ ÉS EN ESSÈNCIA, UN PAS DE GEGANT EN AIXÒ DE TROBAR UNA CERTA HONESTEDAT A L'HORA DE CONSTRUIR UNA MIRADA CINEMATOGRÀFICA.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.
FLORES PARA ANTONIO ABANS DE SER UNA PEL·LÍCULA VA SER UNA NECESSITAT. LA NECESSITAT DE L'ALBA D'APROPAR-SE AL SEU PARE, DESPRÉS DE MOLT ANYS HAVER-LO PERDUT. I TAMBÉ UN GEST, EL D'ATREVIR-SE PER FI A CANTAR-LI.
Paraules de la directora o el director, transcrites en la fitxa informativa dels cinemes Verdi.

Guió: Elena Molina e Isaki Lacuesta
Intervenen: Alba Flores, Lolita, Rosario Flores, Ana Vila.
Duració: 81 minuts.
España, 2025.

SINOPSI, RESUM, TEMA, CONTINGUT...

Alba Flores guardava un secret que havia durat trenta anys. La mort del seu pare havia congelat el seu desig de cantar, al mateix temps que un mar de preguntes inundava els seus silencis. La família, va evitar parlar del que havia passat amb el desig d'esperar-la. Ella, no preguntava res per respecte al dolor dels altres. És ara quan l'actriu s'ha acostat a la memòria dels seus éssers més propers, per fer les paus amb aquesta part de la seva infantesa que romania amagada.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

Els directors, Isaki Lacuesta i Elena Molina
DIRECTOR I DIRECTORA
Isaki Lacuesta en “Segundo premio” (2024), ja havia demostrat la seva habilitat per aprofundir en una biografia des de les enèrgiques coordenades de l'originalitat. És de la mà d'Elena Molina autora d'un imprescindible documental (Yungay 7020), amb Raquel Calvo, 2021) i que codirigeix el projecte que introdueix un element definitori per l'esperit de “Flores para Antonio”, l'honestedat.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.

NÚRIA opina

Aquesta ha sigut una projecció important per mi, per moltes coses.
Soc una gran admiradora d'Isaki Lacuesta i esperava aquest documental amb moltes ganes. A banda que la família Flores sempre m'ha produït molta curiositat, i encara ara me la produeix: una mare tan potent que mentre hi va ser, fou el centre d'atenció a la família i a l'Estat. Unes filles també molt potents, però amb una gran pressió mediàtica des de sempre, per l'imaginari que va generar la seva mare. Un pare sòlidament present i també un gran artista, sempre a l'ombra serenament. Un fill, mort a conseqüència de la droga (tema tabú en aquell moment a moltes famílies que van patir les conseqüències d'aquesta).
També considero un regal tenir la fortuna de poder escoltar als creadors d'un film, explicant-se. Això ha passat, i he pogut veure a Isaki Lacuesta i a L'Elena Molina, presentant el seu film i oferint-se que les espectadores els poguéssim preguntar; en aquest cas, un valor afegit i un privilegi inqüestionable.
Un documental com aquest a quatre mans i considerant els tempos i el dolor que Alba va abocant i evocant en el transcurs de la filmació, implica molta sensibilitat, molta escolta i molt de treball de recerca. Triar i seleccionar de material utilitzable que es mostra i que no, en el treball acabat, és una difícil tasca de molta responsabilitat. Queda clar en la visualització del film, ja que, la qualitat i l'art d'un film com aquest no s'improvisen. Quan les directores es posen en mans de les espectadores, perquè se'ls pugui preguntar amb la humilitat i senzillesa de la qual ells han fet gala, l'espectadora acaba el viatge del seu gaudi del film, amb satisfacció.
He gaudit molt d'un documental que està fet des de la sinceritat i la veritat i acaba sent una petita joia. Crec que vaga la pena veure'l en pantalla gran.
Gràcies, gent que l'heu fet possible!
MARTINA, opina
En aquest film preciós crec que s'explica tot amb l'entorn, mitjançant una narrativa que flueix entre converses que succeeixen portades sense voler anar enlloc concret, només generant espais on confirmar que un personatge molt complet tenia moltes cares.
Denota que hi ha molta emoció en tot l'acompanyament, se t'encomana, a la sala hi havia un plorar col·lectiu emocionant. El relat es desenvolupa com una mesura cosmètica, mostrant la voluntat massiva de parlar bé de qui no hi és. Permet al mateix temps entendre un entorn musical concret, on de la mà d'una indústria lucrativa, la societat acceptava l'originalitat de cada gènere i proposta.
La sensibilitat com se n'enfoca la mirada diria que permet conèixer també les que es van quedar, l'entorn proper d'un geni que tenia anhel de carisma, torturat per la inquietud del seu personatge. Ajuda a entendre el que significa acceptar que la vida dels altres no et pertany. Per tot, només puc agrair que la família ensenyi el seu camí de reconciliació, crec que la mort dels éssers estimats implica un procés en el qual convé obrir-se en canal, el seu diria que denota molta generositat.

Totes les informacions a: 

DOCUMENTALS i DOCUMENTAL...

Les imatges semblen preguntar-se com s'arriba a aquesta suposada naturalitat en un gènere tan maltractat com aquest, com es fa un documental de llàgrima fàcil sense morir en l'intent. El drama queda atenuat per unes fotografies animades des de l'humor i per unes gravacions íntimes dominades per la innocència de la nena.
Escrit per Jonay Armas en la crítica a Caimán CdC de desembre de 2025.







Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 23 de novembre del 2025

LOS DOMINGOS. Directora, Alauda Ruiz de Azúa

RUÍZ DE AZÚA UTILITZA ELS DIFERENTS PUNTS DE VISTA PER GENERAR UN ESPAI D'INTERROGANTS CONSTANTS AL VOLTANT D'ALGUNA COSA TAN INTANGIBLE COM L'ESPIRITUALITAT, CONTRIBUINT QUE L'ESPECTADOR PARTICIPI D'UNA FORMA MOLT ACTIVA EN EL PROCÉS REFLEXIU QUE CONSTRUEIX EL FILM.
“LOS DOMINGOS ÉS COM UN ACTE DE FE, NO SAPS COM SORTIRÀS DE LA PROJECCIÓ SI FASCINADA O DISGUSTADA. CINEMA DEL GRAN.
Escrit per Beatriz Martínez a la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2025.
UNA PEL·LÍCULA QUE LI HA PORTAT A L'AUTORA ANYS FER-LA I QUE ASPIRA A QUELCOM FORÇA INSÒLIT EN ELS NOSTRES DIES EN EL CINEMA D'AUTORA, A PRACTICAR EL RIGOR ARTÍSTIC I TRACTAR A L'AUDIÈNCIA COM A ADULTS.
Paraules escrites per Diego Salgado, en la seva crítica per Dirigido por... novembre de 2025.

Guió, Alauda Ruíz de Azúa
España, França, 2025.
Premis: La Concha de Oro, al Festival de Sant Sebastían 2025. Premi FIPRESCI, premi atorgat per la crítica internacional, acreditada al certamen.
Duració: 117 minuts.

SINOPSI

Ainara una noia de disset anys basca, ha descobert la seva vocació religiosa i vol entrar en un convent de clausura. Aquest fet provocarà una commoció familiar que, cadascú entoma a la seva manera.
Versió pròpia.
La directora.

D'ON HA SORTIT AQUESTA HISTÒRIA en la vida de la directora

Pregunta: D'on ve el teu interès per un assumpte poc present en la societat contemporània, com és el de la vocació religiosa?
Resposta: És una història que m'acompanya des de fa molt de temps, quan als divuit o dinou anys, quan una noia molt propera a mi, va ingressar en un orde religiós. Em va cridar molt l'atenció que algú prengués una decisió tan radical que jo vaig viure com una renúncia a la vida. La vaig tenir durant anys a la meva llibreta de notes i després de rodar “Cinco lobitos” els productors em van preguntar si tenia algun projecte. Els vaig dir que els semblaria una bogeria, però... els hi vaig explicar.
Paraules transcrites per L.Pérez en la seva entrevista a la directora a Fotogrames, octubre de 2025.
UN PUNT DE PARTIDA de la DIRECTORA
Sorgeix de la voluntat de comprendre una realitat fascinant com la vocació religiosa des de la meva perspectiva laica.
Allò que m'interessava era preguntar-me quan de genuí i autèntic podia ser una vocació, tenint en compte la vulnerabilitat familiar i adolescent d'Ainara.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

NÚRIA opina

Magnífica pel·lícula que després d'haver posat tantes expectatives en ella, en sortir del cinema, vaig pensar que no n'hi havia per a tant... Però quan més la recordo i penso, més m'agrada i més conseqüent en ella mateixa la trobo.
La posada en escena està molt bé i en ella se'ns fa evident la qualitat de pensament i treball que hi ha darrere d'aquesta.
Amb allò que m'ha quedat una mica curta la pel·lícula és amb la definició dels personatges. Fins i tot he pensat que aquesta diferència de definició, que fa d'alguns com- la mateixa protagonista Ainara i el pare d'aquesta- poc indefinits, està feta intencionadament. Podria ser una manera d'explicar aquesta indefinició com la manera de definir-los, els defineix només en certs aspectes de la seva vida. Aquest fet pot ser una manera de centrar l'atenció en contrast amb una tieta que sembla tenir molt clares les seves opinions i judicis sobre allò que li està passant a la seva neboda, però poc, en la seva vida personal d'enguany.
He entrat poc en la proposta temàtica del film, de la vocació de l'Ainara, i molt més en la complexitat de les relacions familiars i la seva manera individual, d'abordar-les amb més o menys implicació. La decisió de l'Ainara de fer-se monja de clausura, ocasiona un catacrac familiar que sura cap a la superfície moltes coses enterrades, tan individuals, com familiarment. Penso que el film va d'això, i així mateix ho ha manifestat la directora.
De tota manera, el film és tant complex i ric amb l'obertura d'espais de sorpresa per l'espectadora que, cada vegada que llences la mirada cerebral cap a qualsevol aspecte d'aquesta, comencen a sortir noves coses. Com per exemple el tema de l'espiritualitat en la nostra societat, i com aquesta la rebutja, però al mateix temps la necessita, i moltes vegades la col·loca en llocs que no toca, fent-nos un garbuix personal i social.
Al final de la història, m'ha semblat molt interessant el què m'ha succeït, el meu posicionament emocional involuntari al costat d'Ainara, considerant a la tieta com a excessivament rígida i tancada. Un personatge que m'ha resultat força antipàtic, per la seva manca d'empatia amb la seva neboda. I és en aquest punt i parlant d'aquest amb altres persones, penso que és una de les grans qualitats del film, que no et deixa indiferent.
Els adolescents i no adolescents a vegades prenem decisions equivocades o no, però són les nostres decisions i s'han de respectar, més que res, perquè ningú és ningú per evitar-les per nosaltres. La família serveix per si t'equivoques estar al teu costat, sense retret.
Com a bona pel·lícula que és, està molt bé anar-la a veure i sobretot deixar que la pel·lícula et digui i et xopi, sense prejudicis, perquè això pugui passar.

MARTINA, opina

Potser d’entrada em surt comentar que crec que la fórmula que utilitza aquesta cineasta per crear relats únics és molt essencial i sobretot basca. Component mitjançant personatges complets que va esmicolant, mostrant-nos realitats farcides, desgranant sigil·losament tots els elements que et poden facilitar la comprensió de cada frustració.
Amb aquesta proposta entra a fons al tema que aflora al debat social actual, il·lustra quin lloc pot ocupar la fe en una família actual, aterrant la càrrega històrica del paper de la religió. Implicant tot l'embolcall que l’acompanya en un entorn artificial que et fa sentir proper, amb una ficció inclusiva que t’invita plenament a considerar precisament el que implica cada postura, convivint per una estona amb totes les pors doloroses de cada dubte.
Tinc també a dir, com a element de fons, que anar als cinemes Verdi els dimarts és fabulós. La sala està plena a vessar, la gent, relaxadament deixa aflorar sentiments en el silenci, algunes persones no contingudes comenten baixet com si fossin al sofà de casa seva. Val a dir que personalment gaudeixo d’aquesta atmosfera compartida que es crea, agraeixo que es promoguin iniciatives que possibilitin que aquest sigui un espai més on conviure.

Informació completa i crítiques a:
Entrevista a la Ser de la directora: 
Entrevista a RTE a la directora: 
EL PERQUÈ DEL FINAL
Encara que pugui resultar un pla dolorós, per mi també hi havia esperança amb aquells que es queden per barallar-se amb la vida, un context sense certeses.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.

LA MÚSICA
Al començament pensava que havia de separar dos mons que em semblaven molt dispersos, però em vaig assabentar que hi havia aspectes que es comunicaven emocional, existencialment. La música és molt poderosa per això. Sempre he estat molt pudorosa en la utilització de la música, però en aquesta ocasió m'he permès afegir una capa més.
Paraules de la directora, transcrites pel Colectivo Termita a Caimán CdC, octubre de 2025.
Estic molt orgullosa de la música. És un aspecte pel qual soc molt pudorosa, ja que, no m'agrada empènyer a l'espectador, no m'agrada que la melodia cridi per dir-li allò que ha de sentir. La música és molt poderosa i veig pel·lícules on això em repela. Penso, no m'empenyis, ja hi aniré sola, si vull. Un cor de nens tenia aquest aspecte espiritual que buscava, encara que això em va implicar un seguit de complicacions de producció importants. Vaga la pena.
Transcrit per L. Pérez per Fotogrames, en una entrevista amb la directora, octubre de 2025.















Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 16 de novembre del 2025

SIEMPRE ES INVIERNO. Director, David Trueba.

EL RELAT ES VA TRANSFORMANT PER CONVERTIR-SE EN UNA INESPERADA HISTÒRIA DE SEDUCCIÓ INTERGENERACIONAL, PER MITJÀ DE LA QUAL ES TRENQUEN ELS TABÚS “EDATISTES”.
Escrit per Beatriz Matínez a Fotogrames, novembre de 2025.
EL PAS DEL TEMPS (LA SEVA FUGACITAT) ÉS EL GRAN PROTAGONISTA DE L'ÚLTIMA PEL·LÍCULA DE DAVID TRUEBA, EL DEVANIR IMPARABLE EN EL QUE NINGÚ POT ESCAPAR I LA FORMA QUE ES PREN CONSCIÈNCIA D'AQUEST PROCÉS.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
AQUEST FILM ES POT EMMARCAR EN EL CINE DEL PRESENT SENSE GRANDILOQÜÈNCIES, HONEST, QUE TROBA LA SEVA RAÓ DE SER EN LA SENZILLESA DEL QUOTIDIÀ COM A MECANISME PER ENTENDRE LA NATURALESA HUMANA.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Guió, David Trueba, basat en la seva novel·la Blitz.
España, 2025.
Duració, 100 minuts.
.

SINOPSI

Miguel, arquitecte paisatgista va amb la seva parella a fer la presentació d'un projecte a Bèlgica. Allà li succeiran un seguit d'esdeveniments inesperats per ell que canviaran la seva forma de comprendre la seva vida sentimental i professional.
Versió pròpia.
El director i escriptor, David Trueba

ADAPTACIÓ AL CINEMA D'UNA NOVEL·LA DEL DIRECTOR, BLITZ

La veritable troballa de la cinta és la seva condició d'obra cinematogràfica: Trueba adapta la seva novel·la Blitz i troba en el distanciament que atorga el cinema el gest formal que permet a l'espectador alliberar-se de la mirada avergonyida del protagonista sobre les seves pròpies accions i convertir-les així amb una acció contra els prejudicis, molt bonica.
Escrit per Cristina Aparicio per a Caimán CdC, novembre de 2025.
Aquesta coproducció hispana-belga adapta la novel·la Blitz (Anagrama, 2015), escrita pel mateix realitzador del film, explora la pèrdua i el buit després d'un trencament sentimental i la possibilitat de tornar a començar, captant una instantània d'amor perdut sota el filtre del sentit de l'humor i poca traça intel·lectual i emocional que a vegades recorda a Woody Allen.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025.

NÚRIA opina

No tenim massa oportunitats d'anar al cinema per veure una pel·lícula tan apetitosa com aquesta, crec que les hem d'aprofitar.
La definició que jo li donaria a films com aquest, pel·lícules de bombó, et fan passar una bona estona i si et ve de gust, pots aprofundir més sobre altres aspectes aparentment no evidents. Aquesta pel·lícula s'ajusta a la definició.
Ens podem preguntar, posem per cas- per què trobem normal que un home vell – considerat a partir dels 80- pugui lligar amb una dona jove i no tan normal o sospitós d'alguna cosa que, una dona vella- considerada a partir de 50 anys- pugui lligar amb un home jove i guapo?
Doncs sí, el nostre amic Trueba, ho porta a la pantalla amb la seva història i amb delicades escenes de sexe digne i veritable.
No, només va d'això la història, sinó que podem anar traient altres registres interessants i molt actuals: el pas del temps, el trencament, la solitud, les expectatives professionals frustrades, el dol, la vida com a experiència... i ben segur que, moltes de vosaltres en veu moltes altres.
Ho he passat molt bé amb aquesta pel·lícula, que en cap moment m'ha fet patir i en algun moment, m'ha fet riure.
Molt bona opció de film per qui creu que al cinema si pot anar a veure diferents coses, en diferents moments i amb diferents pretensions i qualitats.

MARTINA opina

Crec que com a proposta lúdica és rodona: explica una història diferent, aparentment aèria però del tot provocadora, que passa posant un somriure a l'audiència de principi a final. La construcció de cada personatge que evoluciona, desapareix o s’infiltra de nou, en el curs del relat, crec que ho és quasi tot. Delibera amb un repartiment capaç de crear l'espai escènic, omplint amb una presència onírica tota l’atmosfera, farcint d’intimitat les diferents escaramusses.
Diria a més que no es perd en la fantasia, flueix lleugera pel curs d’un món ple de tòpics, etiquetes deliberadament marcades, retratant situacions amargues, posant el focus en persones perdudes i en comportaments que no són perfectes.
Per mi la millor part és que semblant una aposta de cinema versemblant i aterrada, obre moltes portes, es fica en molts espais de fantasia i sobretot juga a tergiversar els estàndards amb elegància, senzillesa i subtilesa. Vull dir que sembla que no passi res, però aplega bastant.

Fitxa completa, filmografia i d'altres informacions: 
Entrevista a "Dies de cine" amb David Trueba, feminista de veritat i no de cartró pedra i perquè toca. Aquesta no us la podeu perdre!:
Entrevista amb el director i alguns dels actors i actrius protagonista, en el marc de tancament de la Seminci:

UNA OPINIÓ SOBRE EL PERSONATGE D'OLGA QUE LA NÚRIA COMPARTEIX

Olga és una dona que no té gens d'interès a tenir una història amorosa. Fins i tot, fa la sensació que ha tancat aquesta porta i busca en realitat altres coses que li resulten més interessants, com la companyia, la conversa o el refugi.
Diu l'actriu, el meu personatge no té cap intenció de salvar a Miguel, de la mateixa manera que Miguel no salva a Olga. Hi ha entre ells un intercanvi d'escalfor. És un moment de tendresa que apareix en la vida d'aquesta dona i ella decideix no perdre's. Un parèntesi que se'ls ofereix ambdós i cadascú experimenta de forma diferent.
Escrit per Isabel Navarro en la seva entrevista amb Isabelle Renauld per Fotogrames, novembre de 2025
Altres films del director en aquest bolg:


Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Comentaris (Atom)