dimecres, 15 de maig del 2024

MAMÍFERA. Directora, Liliana Torres

ALLÒ QUE DEIXA MÉS CLAR EL FILM DE LILIANA TORRES, ÉS LA DESIGUALTAT QUE HI HA ENTRE LA DECISIÓ DE SER MARE O NO SER MARE, MENTRE QUE LA PRIMERA S'ACCEPTA COM LA NORMA, LA SEGONA SEMBLA NECESSITAR SEMPRE ALGUNA RAÓ DE PES.
Escrit per Daniela Urzola en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2024.
LA DIRECTORA AFINA EL PERFIL D'UNS PERSONATGES MOLT RECONEIXIBLES EN UNA COMÈDIA DRAMÀTICA QUE, PLASMA FINS A QUIN PUNT EL CONTEXT SOCIAL ENS CONDICIONA.
De la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Liliana Torres.
España, 2024.
Duració, 93 minuts

SINOPSI

Lola viu bé amb la seva parella, però tot es desestabilitza, quan queda prenyada sense que ho hagin anat a buscar. Lola sempre ha tingut clar que no volia ser mare. Però en els tres dies que té per pensar-s'ho, li cauen a sobre totes les pressions socials, dubtes i altres qüestionaments que es planteja.

La directora, Liliana Torres.
DE LA DIRECTORA
Des de “Family Tours” i passat per “¿Que hicimos mal?”, Liliana Torres ha convertit les seves ficcions en un territori per interrogar-se sobre el seu lloc al món.(...)
De la crítica d'Eulàlia Iglesias, per Fotogrames, maig de 2024.

NÚRIA, opina.
Allò que més m'ha cridat l'atenció de la manera que s'ha narrat aquesta història és amb la sinceritat amb la qual aconsegueix fer-ho.
No és ni una gran pel·lícula, ni una gran història, però té al meu entendre tantes virtuts que es fa difícil no considerar-la.
La primera seria el tema, exposat sense dramatismes i amb sinceritat, delicadesa i tendresa.
La segona, és fer valdre uns barris de la ciutat que, no són històrics, però tenen la seva història i la seva personalitat. En un moment en què l'especulació ferotge, expulsa a la gent dels barris gentrificats per deixar-los per la pastura dels turistes i convertir-los en parcs temàtics sense cap personalitat ni substància...
La tercera és el recurs d'estil, on lliga la personalitat artística de la protagonista i els col·lages que ella fa, i els converteix en animacions per expressar a través dels seus somnis, els seus dubtes, les seves pors.
I la quarta i imprescindible, per fer possible sobretot la primera, són unes interpretacions protagonistes de Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer, absolutament immillorables.
És un moment difícil per triar, donada l'oferta extensa de la cartellera, però és una bona opció si apostem per les coses petites, senzilles, sense rellevància, sinceres i ben fetes.

MARTINA, opina.
Potser definiria aquesta proposta com un altre tipus de costumisme, en el que es pot parlar de l’era postindustrial amb històries íntimes, que reivindica una Barcelona que encara no era dels turistes i on no sembla impossible que a la ciutat, plena d’opcions, tothom pugui trobar el seu lloc.
Realment el tema que aborda aquest film crec que és una qüestió que inevitablement totes les persones adultes segurament s’hauran hagut de plantejar, fins i tot havent conviscut amb punts de vista diferents i moments vitals on s’hauran hagut de qüestionar el que haurien pensat abans. Tot i això, per mi el focus particular i defensat amb un repartiment excel·lent, m’ha semblat insuficient per destinar-li tot un llarg. Potser per això que si hi dono voltes, crec que hem gaudit d'una història propera, que posa el focus en el dubte i apel·la a la dificultat d’acceptar les postures diverses, el que sense cap intenció d'arrogància diria que, és ja un punt de vista conegut.
Tot i això, puc concloure que senzillament m’ha estat bé entrar en la profunditat, deixar-me acompanyar per la panoràmica diferent d’una mare que pertany a una generació diferent de la meva, qui ha vist altres coses què passen en l'actualitat. Entrant en una crònica que crec, que afegint amb gràcia diverses històries paral·leles, mostra la possibilitat d’estirar altres fils i fins i tot concloure que en aquest moment poder afirmar categòricament que la maternitat és opcional, és una realitat, almenys en el context en què s'ubica aquesta pataca.

Fitxa completa i crítiques a:
Entrevistes a Lliana Torres i Maria Rodríguez Soto:







dilluns, 6 de maig del 2024

DEMAIN. Mañana. Directores Mélanie Laurent i Cyril Dion.

QUÈ PASSARIA SI MOSTRANT SOLUCIONS I EXPLICANT HISTÒRIES QUE FAN BÉ, FOS LA MILLOR MANERA DE RESOLDRE PROBLEMES ECOLÒGICS, ECONÒMICS I SOCIALS?

De la presentació del documental a Filmín.
Aquest ha estat el documental del mes al Pati Llimona, molt encertat i llàstima que hi havia poca gent.
També el podeu veure a Filmín i vaga la pena.
Guionistes, Cyril Dion i Melanie Laurent.
França, 2015.
Duració, dues hores.

SINOPSI

Seguint la publicació d'un estudi que anunciava la possible desaparició de la humanitat d'aquí al 2100, Cyril Dion i Mélanie Laurent es van proposar, juntament amb un equip de quatre persones més, iniciar una investigació en deu països diferents per esbrinar què estava provocant la catàstrofe i sobretot, com es podia evitar. Durant el seu viatge van conèixer a pioners que estaven reinventant l'agricultura, l'energia, l'economia, la democràcia i l'educació. Portant a la pràctica aquestes iniciatives concretes i positives que, estan funcionant en alguns llocs, els directors van començar a imaginar com podia ser el món de demà.
Tret de la presentació del documental a Filmín.
Les directores, Mélanie Laurent i Cyril Dion.

NÚRIA opina.

A la Martina i a mi, no només ens agrada estar al dia de les bones estrenes que fan al cinema, sinó que també ens agrada fer vida ciutadana, i anar seguint, una miqueta els esdeveniments de la ciutat, i per això de tant en tant optem per aquestes propostes lluny de la sorpresa i novetat de la cartellera, però a prop del teixit cultural de les propostes es fan a la ciutat. Aquest documental que hem vist al Pati Llimona, està en aquesta línia.
Un documental que en la seva primera part no diu res de nou: tothom sap que la Terra està en alerta roja, per abús. Qui no ho vulgui saber és perquè no se'n vol assabentar...
Allò que m'agrada d'aquest documental és que et ve a dir, deixem de fer de barrufets rondinaires, de treure'ns el mort de sobre, per massa pesat i comencem a fer coses petites i importants que, estan al nostre abast. És evident que amb això, no n'hi ha prou. Però, potser si ens impliquem més demanarem d'una forma més contundent responsabilitats en els que ens exploten i els que ens governen.
Doncs, vinga va, som-hi!
A Filmín, el podeu veure!

MARTINA opina.

En el marc d’una proposta del Pati llimona, enfocats, un cicle que parla del col·lapse mediambiental hem vist aquest documental de producció francesa. Suposo que cada moment personal pot determinar el que desitges sentir i del que tens ganes d’aprendre. Però crec que estaríem d’acord que ens trobem en una etapa, on col·lectivament, estem prou convençuts que hi ha molts indicadors que podríem tractar molt millor el planeta i en allò que és inesquivable que caldria plantejar-nos com sostenir una vida menys lasciva pels recursos naturals. Vull dir que aquesta proposta del 2015, neix de la voluntat del seu equip creatiu d’aportar una visió constructiva, dedicant el relat a parlar d’iniciatives que procuren reinventar l’agricultura, l’energia, l’economia, la democràcia i l’educació.
Es construeix de forma didàctica i molt endreçada, per blocs temàtics, fidel a la idea de ser una narrativa fonamentada i fonamentalment explicativa d'àmbits concrets. Mitjançant la foto sencera d’iniciatives de llocs diferents del món i explicades amb veus plurals de cada lloc d’on són o de persones expertes en allò.
Personalment, considero que explicar coses de manera senzilla és un art, i per això aquesta peça documentada i transparent crec que és una opció molt interessant per una sessió de sofà i manta per tots els públics. Sense que t’expliquin res de nou, alimenta esperança i pel meu gust construeix, sense presumptuositat, una visió molt sensata de la realitat de molts llocs que han millorat gràcies a canviar les formes estàndards i acceptar que la diversitat és equilibrada i necessària.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:



divendres, 3 de maig del 2024

JEFF KOONS: un retrato privado. Director, Pappi Corsicato.

EL SEU LLEGAT ÉS OBJECTE D'UN INTENS DEBAT EN CRÍTICS I ADMIRADORS. ALGUNS EL CONSIDEREN UN PIONER FONAMENTAL EN LA HISTÒRIA DE L'ART, MENTRE QUE D'ALTRES EL VEUEN COM UN PRODUCTE D'AUTOPROMOCIÓ CÍNICA.
MALGRAT TOT, EL SEU IMPACTE EN L'ESCENA ARTÍSTICA ES INNEGABLE, I LA SEVA INFLUÈNCIA S'ESTÉS ARREU DEL MÓN.
De la presentació del documental a CaixaForum.

Documental projectat al Caixa Forum, en el marc de festival BCN Film Fest24.
Director, Pappi Corsicato, 2023. Itàlia.
Durada, 100 minuts.

SINOPSI
A través d'entrevistes amb Koons, la seva família, crítics i galeristes, aquesta pel·lícula ofereix una mirada intima a la seva vida i el seu art, una exploració fascinant de la ment creativa darrere de l'home i la marca. Des dels seus inicis als EUA fins que va obtenir un reconeixement internacional, ens revela els motius i la visió que impulsen el seu treball.
De la presentació del documental a CaixaForum.

El director, Pappi Corsicato.

NÚRIA opina.

He fet aquesta proposta a la Martina per dues coses: la primera és anar a veure algun film del festival BCN Film Fest 24 i la segona, perquè crec que li pot ser interessant saber alguna cosa d'aquest creador plàstic, Jeff Koons. Sobre ell, he llegit alguna cosa, d'alguna assagista i he seguit una mica, la seva trajectòria com creador d'una marca de luxe- la seva- que es ven i es porta entre els rics i superrics del planeta... de la resta no crec que tinguem massa a dir, excepte que ha aconseguit els seus objectius, vendre les seves obres i tenir diners a dojo, per fer una vida de rics, ell i tota la seva família que, per cert, he vist en el documental que són molts.
No sabia massa res de la vida d'aquest personatge i del seu trajecte creatiu i comercial fins a arribar on ara està. És el prototip d'artista capitalista, el somni d'on voldrien arribar molts artistes: un personatge que porta a terme totes les seves idees, sense restriccions de cap mena, ja que, ven prou i més, per poder-ho fer. I, que té un munt d'especialistes en diferents temes que treballen al seu servei, fent servir totes les innovacions tecnològiques. Un model d'artista dels temps actuals, segurament admirable per molts subjectes que, viuen el sistema com un bé de creixement sense fons, on cada artista ha de ser lliure per desenvolupar les seves idees com més fofes millor, perquè seran més comercialitzables.
A mi, tot aquest món se m'escapa perquè jo estic ancorada en la malenconia d'un Renaixement actualitzat, renovat, revalorat, on la tecnologia ha de ser una eina i ni un mitjà, ni un fi.
M'ha agradat veure aquest documental i fer-me un mapa mental d'un personatge que, m'ha cridat l'atenció, però no m'ha sorprès. Cal remarcar, però, que el personatge que es dibuixa en aquest documental, és un personatge innocent i honest que pensa l'art en termes de valors en borsa i així va començar a vendre's per obtenir diners per portar a terme els seus projectes, una infantesa molt de somni americà de classe mitjana alta i un xicotet llest que, supera aquestes expectatives, res a dir si ens situem en el pensament que, els diners en si no tenen res de dolent i ni de pervers.
Doncs, bé, puc dir que, malgrat que em pesi, o no, aquest personatge, ja puc passar a la frase de comiat:
Molt de gust d'haver-lo conegut! Bon vent i barca nova!
Per persones interessades en el món actual de què, en diuen art.
MARTINA opina
Agraeixo que la Núria, amb la seva inesgotable inquietud, sempre tria què veure amb algun interès, el que ens situa davant de la pantalla des d’una curiositat, si més no, de conèixer això que l’ha portat a suggerir aquella opció.
En aquest cas, li agraeixo que hagi triat aquest film, encara que adverteixo que se’t posen els pèls de punta. Probablement perquè és un mirall de la societat de la qual som part. De fet, t’ubica en identificar un personatge, que resulta ser l’artista contemporani banal més cotitzat actualment. Del que tot i que no m’ha sorprès res, no puc evitar dir el trobo una vulgaritat i un personatge del qui em disgusta tot. Però si més no, el trajecte, m’ha recordat al moment en el qual ens ha tocat viure, on considero que tenim la noció de tot, una mica difusa.
Alguna cosa d'aquest element tenim al cap, per exemple el gos Puppy de flors ubicat davant del Guggenheim, ja que ha aconseguit traspassar fronteres i sense dubtes el seu és un mercat conscient. Motius que justifiquen que jo, no tingui massa a dir. Només que per mi val la pena invertir mitja tarda a aquest documental, per saber on som i adonar-nos un cop més del que realment mou diners.





diumenge, 21 d’abril del 2024

LOVE LIES BLEEDING. SANGRE EN LOS LABIOS.Directora Rose Glass.

ÉS UNA EXCEL·LENT MANERA D'EXPLICAR UNA HISTÒRIA D'AMOR, EN EL FONS MOLT ROMÀNTICA, ENTRE UNA ASPIRANT A CULTURISTA INCAPAÇ DE CONTROLAR ELS SEUS IMPULSOS MÉS VIOLENTS I UNA JOVE QUE PORTA UN GIMNÀS I QUE NOMÉS ASPIRA QUE NO LESQUITXI LA CRIMINALITAT FAMILIAR(...) POT SEMBLAR QUE LA PEL·LÍCULA TÉ CONSTANTS SORTIDES DE TOT, PERÒ, AQUEST ÉS EL DISPOSITIU TRIAT PER LA DIRECTORA.
Escrit per Quim Casas a Dirigido por..., abril 2024
SANGRE EN LOS LABIOS ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LA VIOLÈNCIA, PERÒ TAMBÉ SOBRE L'AMOR I LA TRANSFORMACIÓ DELS COSSOS. UNA PEL·LÍCULA FELIÇMENT DESBARATADA, UN TREN A PUNT DE DESCARRILAR, UN ENCREUAMENT ENTRE THELMA I LOUISE I HULK, EXAGERADA PERQUÈ VOL.
Escrit per Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, abril de 2024.

Guió, Rose Glass i Werònica Tofilska.
EUA i UK, 2024.
Duració, 104 minuts.

SINOPSI

Jackie està decidida a triomfar com a culturista i va cap a Las Vegas per participar en una competició.
Pel camí s'atura en un petit poble de Nuevo México, on coneix a Lou, la solitària gerent d'un gimnàs local. El pare de Lou és un traficant d'armes que dirigeix el clan criminal de la zona. Jackie i Lou s'enamoren i la seva relació es veu involucrada en situacions molt violentes i les maquinacions de la família de la Lou.
Filmaffinity
La directora Rose Glass, i les actrius Kristen Stewart i Katy O'Brian.

DE LA DIRECTORA
Amb un film extrem, abans de pandèmia, sobre malalties, infermeres, religions i venjances, Saint Maud.
Ara, la realitzadora britànica Rose Glass fa el salt a l'indie nord-americà al costat de Kristen Stewart, amb una pel·lícula que juga amb tons i gèneres, sempre al límit.
Escrit per Quim Casas, en la seva crítica per Dirigido por..., abril de 2024.
Explica aquesta que, és un estudi de les qualitats egoistes i parasitàries de l'amor i les formes que poden fer-te sentir excitada, malalta i terroritzada al mateix temps.
Paraules de la directora recollides per Fotogrames, abril de 2024.

NÚRIA opina.

Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que proposo a la Martina que anem a veure, que no em fa mandra, però tot i que la vull veure, sé que no m'agradarà gaire.
Ja que, és un film que treballa amb la sordidesa, la violència i que mostra les parts més repugnants de l'ésser humà com a matèria dominant de la història i després, perquè no ens suïcidem, ens aporta algunes espurnes lluminoses.
Crec però que aquestes pel·lícules s'han de veure, no per plaer, sinó tot el contrari, per situar-nos en la zona de la incomoditat i el malestar i plantejar-nos qüestions, sobre el món que vivim i el sentit de la nostra existència i conèixer altres existències, en un món de seguretat com és el cinema que, altrament ignoraríem...
Avui dia les pel·lícules, són força literals, t'expliquen una història que ni jutja, ni aconsella, ni dóna lliçons i a partir d'aquí cadascú que es munti el discurs que vulgui, o simplement cap que, és el que passa la major part de les vegades. Tot plegat, per acabar emetent un judici tan banal com, m'ha agradat o no m'ha agradat i sembla que aquesta afirmació sigui suficient per sentenciar o encimar qualsevol obra artística, trist, simplement trist.
Un altre prejudici que aparegut i sembla que, també tingui vigència de norma estricta i que tothom ha de complir, és el que tot ha de ser políticament correcte i si trenques la norma, passaràs a ser un proscrit o proscrita.
Doncs en aquesta història, còctel infumable pels que busquin eclecticisme, correcció i elegància, ho barreja tot, amor lèsbic, thriller, violència, venjança, corrupció, desig de superació, somnis, relacions familiars, somni americà en decadència, armes, gore, humor negre, pulp i queer, etcètera; amb un ritme intens i força frenètic.
Una directora interessant per anar seguint, ja que, té el seu propi criteri i no té péls a la llengua.
Només pels i les que, volen esbrinar cap a on tiren algunes narratives queer de dones i creuen en l'amor romàntic com a mite de salvació.

MARTINA, opina.

Tot i que nosaltres ens hem divertit, aquesta proposta diria que es tracta d'un particular thriller polític, estripat de mena i amb una mica de tot. Una història d'amor passional, tòxic i que desmunta el sentit de l'efecte que defensen dues grans actrius.
Val a dir que per mi pretendre explicar l'experiència que procura aquest relat és difícil, perquè diria que clarament es nega a seguir cap mena de patró, combina molts registres i ho fa amb un caràcter particular.
Comentant amb la Núria, en acabat, el que ens hauria suggerit, sincerament no sabria dir on vam arribar. De fet, ens preguntàvem quin era el seu públic objectiu, ja que la major part del temps es connecten l'erotisme, amb la construcció d'uns personatges inadaptats que remen contra corrent i la crítica cap a un ambient obcecat on viure perd el sentit.

Fitxa completa i altres informacions a:
Interessant i curt relat sobre aquest film de Dies de Cine TV2: 



dimarts, 16 d’abril del 2024

EUREKA. Director, Lisandro Alonso.

UNA NOSTÀLGIA QUE PROVÉ DEL FET QUE, ARA COM ARA, CADA VEGADA ÉS MÉS DIFÍCIL EXPERIMENTAR LA SOLEDAT COMPARTIDA I ALLIBERADORA D'UNA SALA DE CINEMA QUE ENS PERMET SUBMERGIR-NOS SENSE CAP FRE EN EL NOSTRE JO.
Frase escrita per László Földényi en el seu llibre “Elogi de la melancolía”.

Film vist en el marc del Festival D'A Barcelona: https://dafilmfestival.com/programacio/

Guió, Lisandro Alonso, Fabián, Martín Camano.
Argentina, 2023.
Duració, 146 minuts.

SINOPSI

Alaine, és oficial de policia a la reserva de Pine Ridge i després d'una nit turbulenta i molt enfeinada, cansada decideix deixar de contestar la ràdio. La seva neboda Sadie, que viu amb ella, cansada d'esperar-la decideix emprendre el seu viatge amb l'ajuda del seu avi: volarà fins a sud-Amèrica i tot serà diferent quan escolta els somnis d'un grup de gent que viu al bosc.
El director Lisandro Alonso i l'actor Viggo Mortensen.

NÚRIA opina.
Una història que furga en els racons més sòrdids de l'ànima humana, per mitjà del reconeixement de la foscor, de la que no podem fugir. Malgrat els enganys, les mentides i els maquillatges, no podem fugir, ja que, sura quan menys ho esperem.
Coneixent-la podem intentar allunyar-nos.
La foscor, malgrat la paradoxa, és llum. Entendre la foscor del món i reconeixes amb els altres, a través d'aquesta, ens fa sentir part d'un tot on la nostra sort, no pot ser mai la dissort dels altres.
El reconeixement de la nostra pertinença a un tot, ajuda a veure que casualment ens ha tocat un lloc i si és força profitós podrem ser agraïts i generosos amb els qui no han tingut tanta sort.
Hi ha una frase clau per entendre l'estructura i contingut del film, que diu l'avi a la seva néta, abans que aquesta emprengui el seu viatge (no és literal):
La vida és espai, el temps és una invenció humana de control...
Pels que els agrada anar al cinema a deixar-se anar i entrar i sortir en els forats i plecs de les històries.

MARTINA opina.

Després de gaudir d'aquesta proposta he arribat a la conclusió que algunes experiències culturals són físiques, perquè el relat en si no avança d'una manera pautada, com podria ser seguir un guió i pel contrari ho fa de manera inconscient. De fet, diria que és immersiu i et sucumbeix en un món totalment desconegut. A més, en ser així, fins més endavant i segurament de manera esglaonada, no podràs intentar construir el que significa i amb el temps potser podràs anar tenint memòries en imatges que t'ajudaran a entendre el significat del conjunt.
Pel meu gust dit en poques paraules aquesta proposta és diferent, tomba d'una manera imprevista i explica extrems vitals dels quals crec que se'n sap molt poc. Et procura un viatge sensorial, on la naturalesa, tant en imatges, com sons, com entorns, prenen protagonisme. Al meu entendre, així, qüestionen el sistema en el qual la humanitat conviu en aquests ecosistemes durs de condicions.
Per mi ha sigut inquietant, reconec que fins i tot desconcertant i confesso que no grat del tot. No obstant m'alegro molt d'haver-la pogut gaudir i d'haver-ho fet al costat de la meva fantàstica mare.

Fitxa completa i altres informacions: 
Entrevista curta amb aquest interessant director:


divendres, 12 d’abril del 2024

PUAN. Directores, María Alché i Benjamín Naishtat.

LA PEL·LÍCULA SEGUEIX AQUESTA TRADICIÓ TANT ARGENTINA DE CANALITZAR PER MITJÀ DE LA COMÈDIA LA PROTESTA SOCIAL I LA REFLEXIÓ POLÍTICA.
Escrit per Laura Pérez, en una entrevista a Sbaraglia, per Fotogrames,abril 2024.
SENSE POSAR-ME SOLEMNE NI PRETENSIÓS, EM SEMBLA QUE PER MITJÀ DEL CINEMA, L'ART I EL TEATRE, HOM POT GENERAR COSES.
Paraules de Leonardo Sbaraglia, recollides per Laura Pérez, per Fotogrames, abril 2024.
ALTERNA AMB ENGINY DIVERSOS REGISTRES DE COMÈDIA (de la més intel·lectual a la més física) PER REIVINDICAR AMB TANTA FERMESA COM AFECTE, LA LLUITA PER ALGUNA COSA TAN VALUOSA I ESSENCIAL, COM L'ACCÉS A LA CULTURA.
Escrit per Desirée de Fez, per Fotogrames, abril de 2024.

Guió, María Alché i Benjamín Naishtat.

Argentina,2023.
Duració, 109 minuts.
Premi al millor guió, Festival de Donostia 2023.

SINOPSI

Marcelo (Marcelo Subiotto) un home d'uns 50 anys, ha dedicat tota la seva vida a
l'ensenyament de la Filosofia a la facultat de Filosofia i Lletres de Buenos Aires, la PUAN. Quan el seu cap de càtedra, mentor i company, mor inesperadament, ell pensa que serà el seu successor i heretarà la titularitat de la càtedra que deixa vacant. Però, Rafael Sujarchuk (Leonardo Sbaraglia) un brillant i seductor col·lega que acaba de torner d'Alemanya, pretén disputar-li la càtedra.
Tret de Filmaffinity.
Les directores María Alché i Benjamín Naishtat.
DE LA DIRECCIÓ...
Alché i Naishtat fan una cosa, avui tan exòtica com proposar-nos una comèdia accessible, emotiva i sobretot divertida sobre la importància de la cultura, les idees i l'educació.
Escrit per Desirée de Fez, per Fotogrames, abril de 2024.
Directores de “Familia sumergida”(2018) i de “Rojo”(2018), respectivament, aquest cop canvien de registre per oferir-nos una proposta més lleugera i també més agraïda en termes populars.
Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2024.

DEL GUIÓ

(...)un guió concebut amb tots els trucs de la fusteria artesanal més consolidada.
Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, abril 2024.
Aquesta comèdia dramàtica amb pinzellades socials va guanyar el premi al Millor Guió, en el festival de Donostia, 2023.
Escrit per Laura Pérez, en una entrevista a Sbaraglia, per Fotogrames, abril 2024.

NÚRIA, opina

M'he divertit força anant a veure aquesta pel·lícula que explica a través d'un professor de filosofia, brillant, tímid i molt abstret amb la seva tasca acadèmica, les picabaralles no gens elevades i molt mundanes que es donen en les facultats de l'àmbit acadèmic en el moment d'assolir o repartir càrrecs.
Les autores aprofiten també aquest context per explicar la situació política del moment a Argentina on les Universitats van deixar de tenir recursos i van tancar.
Comèdia intel·ligent i simpàtica i malgrat la temàtica no gens pretensiosa.

MARTINA opina.

Potser aquesta aposta sembla simplement espontània, radiant i construïda amb un relat eloqüent de persones amb ànima. Però, a més crec que, significa un brindis a la institució educativa, a les persones que creuen en aquest apoderament dels individus gràcies al pensament lliure i un homenatge als que es desviuen per lluitar per les coses col·lectives. Amb humilitat i apuntant a com saber que es vol, no sempre significa complir amb les expectatives del que hauries cregut voler assolir.
A ritme de marxa lleugera la història avança fluida, amb moltes converses interessants triades amb molta cura entre els personatges centrals, que són el professorat d’una facultat de filosofia que fa aigües, quan la societat ha cedit i el govern deixa de creure-hi i finançar-ne l'estructura.
Feta amb to humorístic, molt color i persones construïdes autonòmament, arribes al final del trajecte, havent-hi divertit i t’emportes segur molts pensaments per anar-los paint al llarg dels dies següents.

Fitxa completa a Filmaffinity:
Roda de premsa al Festval St. Sebastià, 2023:

diumenge, 31 de març del 2024

THE IRON CLAW. EL CLAN de HIERRO

UNA DE LES GRANS VIRTUTS DEL CINEMA DE DURKIN ÉS LA SEVA CAPACITAT PER CONSTRUIR ATMOSFERES. EL CINEASTA CREA LES CONDICIONS NECESSÀRIES PERQUÈ CADASCUNA DE LES SEVES HISTÒRIES RESPIRI AMB AIRE PROPI, FENT QUE L'ESPECTADOR FORMI PART DAQUEST UNIVERS, ATRAPANT-LO.
Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica a Caimán CdC, març 2024.

Guió, Sean Durkin

Regne Unit, EUA, 2023.
Duració, 132 minuts.

SINOPSI

Ambientada als anys 80, s'inspira en la història real d'una família Von Erich, en la que el pare i – seguint el seu testimoni, l'entrenament i mandat- els seus quatre fills es van dedicar a la lluita lliure.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

El director, Sean Durkin.

EL DIRECTOR

Menys conegut del que deuria, Sean Ddurkin és un cineasta interessantíssim tant com director ( de cinema i de TV) i guionista, com impulsor de projectes d'altres.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
DUES LÍNIES de REFLEXIÓ que es REPETEIXEN en els SEUS FLIMS:
Una, el seu treball sobre la complexitat i, sobretot, sobre les parts fosques de l'ésser humà, tant si és víctima com si és botxí.
L'altra, el seu afilat estudi sobre les dinàmiques d'una comunitat i dels seus diferents mecanismes, sobretot d'aquells, més perversos que, poden activar-se en un grup de persones, en aquest cas la família.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024

NÚRIA, opina.

És d'aquelles pel·lícules que pel que diu la ressenya, jo no aniria mai a veure; massa somni americà de superació esportiva, massa mascles i massa testosterona... Doncs, no us deixeu enganyar perquè tot això és només una aparença, la pel·lícula va a fons amb moltes qüestions i ens podem quedar amb la que vulguem, però això sí, no quedareu indiferents.
A partir d'aquí, ens podem quedar en l'evidència d'allò que explica el film o continuar rumiant per qüestionar-nos moltes coses que estan davant nostre i que moltes vegades no les volem veure, llevat que sigui per criticar les actituds dels altres que, és el més fàcil de fer i menys dolorós.
Mentre l'anava veient i en un moment determinat em va fer pensar en “Les virgenes suicides” de la Sofia Coppola, li vaig trobar moltes coses en comú: un grup de fills sotmesos a les expectatives que sobre ells té el seu pare i això va creant un ambient asfixiant i destructiu que va aclaparant i es va instal·lant en la família, sense que a ells els arribi la consciència que això està passant. Després, i com faig sempre quan ja he visionat el film, em documento per poder fer aquest blog, he vist que la Desirée de Fez, en la seva crítica a Fotogrames, també estableix aquesta relació.
Com que es basa en una història real, té un final feliç, que a mi, com sempre m'ha alleujat – m'agrada que les coses s'acabin bé, encara que, això a vegades no és possible- però també m'ha molestat, ja que, em fa la sensació que una vegada més, m'estan enganyant i manipulant...
Per les que voleu reflexionar sobre el somni americà dins el negoci de l'esport, les complicades relacions familiar i les seves jerarquies, poders i rols... i altres coses que ben segur descobrireu, endavant!
Aquesta és la vostra pel·lícula.

MARTINA opina
Aquest relat biogràfic esportiu ens situa als anys vuitanta, a la vida del lluitador professional Kevin Von Erich i la seva família. Ho fa amb aquesta pàtina americana que a mi personalment m’inquieta, perquè considero que juga amb els sentiments del públic, però sobretot perquè crec que sovint emet missatges contradictoris, o que jo no entenc. En aquest cas, la carrera esportiva del personatge protagonista és una proesa, amb zones fosques i d’altres brillants, la família per ell és això mateix. Vull dir, passant d’un extrem a l'altre, únicament amb la crònica de les coses meravelloses i les horribles.
No obstant això, el trajecte per aquest relat, per mi s’ha fet interessant, perquè davant d’aquesta estridència, inevitablement transites per molts estats emocionals diferents i de forma totalment extravagant. Almenys jo, mentre succeïen fets, pensava en morals senzilles, explicacions a les quals segur que tots podríem trobar-li cabuda humana; com pot ser, la necessitat pura a lluitar per un èxit banal. O també, com un altre exemple, a l’absurditat de seguir el lideratge d’un patriarca que pretén estendre el seu ego en els seus successors.
Confesso que en conjunt, em sembla una proposta diferent i estimulant, on veure la testosterona palpitant i la curiosa realitat darrera de l’entreteniment dels altres. Dos ingredients que et col·loquen fàcilment, en un lloc còmode, on detestar-ho per igual. Així que novament, només puc concloure, que encara no tinc clar que busca. Ja que tant podria definir-la com una invitació a jutjar la moral de la família, però també com una mostra de la fragilitat humana, construint personatges que semblen animals salvatges i es perden per la necessitat de reconeixement social en una estructura social basada a satisfer les necessitats dels altres.

Fitxa completa i crítiques:

UNA POSADA EN ESCENA PER POTENCIAR LA NATURALESA EN CONFLICTE DELS PERSONATGES I L'AMBIVALÈNCIA DELS LLAÇOS QUE ELS UNEIX.
ÉS INTERESSANT PER COM EXPLORA DES D'ALLÒ MÉS EXTREM L'AMBIVALÈNCIA DE LA FAMÍLIA:”AJUDA I EL MATEIX TEMPS T'OFEGA”AQUÍ, ES CONVERTEIX EN UN DOLORÓS “ET VOL I AL MATEIX TEMPS ET MATA”
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

QUE ENS DIU QUÈ ÉS EL MILLOR I PITJOR DEL FILM, DESIRÉE de FEZ a FOTOGRAMES

El millor: la contundència que Durkin explora el dolor dels personatges.
El pitjor: perdre-se-la sota la sospita que és una pel·lícula biogràfica més.