DESPRÉS DE AS BESTAS (2022), SEMBLAVA DIFÍCIL IMAGINAR QUE PEÑA I SOROGOYEN POGUESSIN TORNAR A PUJAR EL SEU SOSTRE NARRATIU, TAN AVIAT. MALGRAT TOT, EL SER QUERIDO ASSOLEIX UN NOU CIM AMB UNA PEL·LÍCULA QUE CONVERTEIX EL DOLOR FAMILIAR, LA REPRESENTACIÓ ARTÍSTICA I LA PRÒPIA POSTA EN ESCENA EN UNA FERIDA IRRESISTIBLE.
Crítica de Ricardo Rosado, per Fotogrames, setembre de 2026
ALLÒ
QUE SINGULARITZA LA SEVA OBRA: EL DIÀLEG ENTRE EL PASSAT I EL
PRESENT QUE ES CONFONEN, LA RECONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA I LA
VOLUNTAT POLÍTICA.
Escrit
per Roger Salvans per Fotogrames, juny 2026.
(...)
MIRAR ENDARRERE NO NOMÉS ENS PERMET CONNECTAR AMB LES FORMES DE
RESISTÈNCIA QUE L'ART I EL PENSAMENT PODEN OFERIR ARA, SINÓ QUE
TAMBÉ ENS AJUDEN A ENTENDRE MILLOR EL PRESENT.
Escrit
per Jara Yáñez en l'editorial de Caimán CdC, juny de 2026.
Guió,
Pietro Marcello, Leticia Russo, Guido Silei.
Itàlia,
França, 2026.
Duració,
122 minuts.
SINOPSI
No
és un biopic clàssic, se centra en la darrera etapa d'Eleonora
Duse, després d'un període de retir de dotze anys, de 1917 a 1924.
Va reaparèixer als escenaris, forçada per la seva situació
econòmica.
El director, Pietro Marcello.
NÚRIA,
opina.
Tot
semblava interessant al voltant d'aquesta pel·lícula, el tema, el
plantejament, el director i fins i tot l'actriu principal Valeria
Bruni Tedeschi i la filla, Noémi Merlat, però al final se m'ha fet
llarga avorrida i un pèl faltada d'alguna cosa que m'emocionés...
una llàstima d'un film de què en tenia ganes.
De
la manera de fer del director, que és molt original, em quedo amb
aquestes meravelloses imatges d'arxiu que també incorpora al conjunt
del film i acaben fusionant-se formant part d'ell i deixant de ser
només un element il·lustratiu.
Totes
les revistes especialitzades i de les que jo me'n refio, l'han
deixat molt bé i això vol dir que qualitats en té. Però en aquest
cas, no les he sabut ni gaudir, ni apreciar.
MARTINA
opina.
Sent
clara, no tinc gaire de bo a comentar d'aquesta proposta, potser és
per la calor asfixiant d'aquests dies de juny a la ciutat, ja que,
m'ha succeït a ritme de tortuga malalta, tot i el que explica,
senzillament el com i no li he trobat el què.
El
personatge és interessant, la passió pel que fa i la seva vocació
són inapel·lables, el moment en què s'ubica la història va ser
flamant. Suposo que només per això hauria de valdre la pena
veure-la.
En
conjunt crec que vol fer-nos pensar sobre el paper del teatre, la por
que ens fa la seva extinció. També enceta el debat etern del deure
exquisit de l'art, quin lloc ha d'ocupar la cultura. Diria que
aquests són també temes que dialoguen amb la història, tot i això,
passa com una obra biogràfica pel meu gust ostentosa, fins i tot una
mica pedant.
QUI
ERA ELEONORA DUSE?
Actriu italiana de finals del
segle XIX, inici de XX. Considerada una gran actriu i innovadora de
la interpretació, apostant per una forma menys artificiosa i més
natural. Contemporània de Sarah Bernhardt amb la que va mantenir una
gran rivalitat.
Interpretà
als clàssics, Ibsen i altres, amb gran èxit.
Es
casà amb l'actor italià Teobaldo Chechi, que més tard treballà
pel govern argentí. La seva única filla Enrichetta, va ser fruit
d'aquest matrimoni. Més tard es van separar.
El
1984 es va trobar amb d'Annunzio quan ell era famós i tot seguit es
van fer interessar, la relació va durar molts anys. Fins i tot van
treball junts en algunes de les seves obres, que van tenir molt
d'èxit. Aquesta relació es va acabar el 1910, quan el polèmic
escriptor es va involucrar en afers polítics. Va ser precursor del
feixisme italià.
Llavors,
Eleonora va entrar en crisi i va abandonar l'escena durant dotze
anys.
El
1916, filma la pel·lícula Cenere (Cendres), de Febo Mari, quan
tenia quasi 60 anys, l'únic testimoni que tenim del seu art.
Reaparegué
en públic a Torí el 1921, representant “La dama del mar”,
d'Ibsen. I, reprengué una nova etapa de la seva vida artística. Va
rebutjar les ajudes que li va oferir el govern feixista i inicià una
gira per Amèrica del Nord, va morir a Pittsburg.
TANT
LUXÓS COM BUIT(...)LA PEL·LÍCULA PREN LA PITJOR DECISIÓ POSSIBLE,
ESFORÇAR-SE PER QUEDAR BÉ I NO OFENDRE A NINGÚ.
Dit
per Yago García a Cinemania, digital.
DE
VERITAT QUE ALGÚ VA PENSAR QUE TINDRÍEM UNA VISIÓ HONESTA DE
MICHAEL JACKSON PER PART DE LA SEVA FAMÍLIA.
Escrit
per Mónica Castillo a A.V.Club, digital
Direcció,
Antoine Fuqua
EUA,
2026
Duració,
127 minuts.
SINOPSI
Biografia parcial, sobre el cantant i ballarí Michael Jackson. Abarca la seva participació des dels sis anys, als anys 60, al grup familiar Jackson 5, fins el tour
final Bad World Tour, en la dècada de 1980.
El director, Antoine Fuqua
NÚRIA
opina
Aquest
film publicita i blanqueja un personatge del món de la música pop,
no sé sí fosc o si més no, misteriós.
Sense
aquesta faceta, segurament que el film seria una altra cosa, però és
difícil esperar més per un film, fet per encàrrec de la família.
Fins
i tot des del punt de vista estètic, podia haver estat més
treballada, ja que, de mitjans no els hi faltaven. Tot plegat una
mica barroer, per un film que el seu objectiu estava molt clar i no
s'havia de disculpar per res.
Sigui
allò que sigui, ho vaig passar bé veient-lo en el marc immillorable
del Phenomena, per un film espectacle.
MARTINA
opina
De
casualitat hem pogut veure aquesta proposta al Phenomena, després
d'una reforma que l'ha mantingut tancat massa temps, només puc dir
que és un goig poder disposar d'aquesta sala prop de casa. Tota
pel·lícula agafa una dimensió espacial, és impossible que
l'experiència cinematogràfica sigui ingrata.
Pel
que fa al film crec que sap perfectament on vol anar, explica la llum
d'una estrella que forma part d'un moment, ensenyant com va conviure
amb la fascinació dels altres pel seu personatge. No amaga que es
pot parlar d'altres coses, que en tot cas no ho fa en aquesta obra
biogràfica.
Confesso
que n'he gaudit, tot i que soc conscient que amb perjudicis, el seu
talent diria que és indiscutible. Crec, però que a efectes gràfics
hi ha massa imatge feta, vull dir que l'estètica és un xic
sintètica pel meu gust.
CORREDORA, ÉS EL CONTRA RELAT D'UN SUBGÈNERE D'HISTÒRIES ÈPIQUES D'ÈXIT
ESPORTIU PER MITJÀ DE MÀXIM SOFRIMENT, UNA REFUTACIÓ A AQUESTA
FORMA ULTRACAPITALISTA DE CONCEBRE EL TRIOMF COM A ÚNICA ASPIRACIÓ
I DELS RELATS TÒPICS DE SUPERACIÓ. NO HI HA CLIXÉS SUATS NI
SOLUCIONS DE FÀCILS RESULTATS QUE ACOSTUMEN A TROBAR EN AQUESTS
RELATS. TANT EN ELS ESPORTIUS, COM EN ELS DE SALUT MENTAL.
HI
HA UNA VOLUNTAT FERMA DE NO CAURE EN LLOCS COMUNS, RESOLTA AMB UNA
AUSTERITAT QUE NO PODEM FER RES MÉS QUE APLAUDIR I AGRAIR.
Àurea
Ortiz Vileta, per a Caimán CdC, maig de 2026.
ÉS
UNA OPERACIÓ SINGULAR, DENÚNCIA ELS EFECTES SECUNDARIS D'UNA
CULTURA ON L'ESFORÇ I L'EXIGÈNCIA PODEN ALTERAR LA PERCEPCIÓ DEL
MÓN I LA IDENTITAT, A LA VEGADA QUE GENERA EN L'ESPECTADORA, LA
TENSIÓ DE SABER SI COMPETIR I GUANYAR ÉS L'ÚNICA MANERA DE
SILENCIAR ELS FANTASMES DE LA BOGERIA.
Escrit
per Sergi Sánchez en la seva crítica per Fotogrames, juny 2026.
Guió,Laura
Garcia Alonso i Pol Cortecans.
España,
2026.
Duració,
96 minuts.
SINOPSI
Cris,
és una corredora d'elit que viu en un Centre d'Alt Rendiment
Esportiu.
Viu
per anar assolint els seus objectius esportius i estudia per ser
fisioterapeuta. Té un brot psicòtic que l'obliga a allunyar-se del
seu món habitual i l'obligaran a replantejar-se que fa amb la seva
vida, a partir d'aquí? La seva germana es posarà al seu costat per
ajudar-la.
La directora, Laura García Alonso
DE
LA DIRECTORA
És
el debut de la directora en llargmetratges.
LA
DIRECTORA DIU
Córrer
no és fugir, córrer és viure. És el punt on l'espectadora fa
l'exercici més gran d'empatia i pot replantejar-se la seva manera de
mirar la salut mental i els seus prejudicis.
Recollit
per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC,
juny de 2026.
LA
DIRECTORA DEFINEIX LES SEVES INTENCIONS
Volia
treballar el contrapunt a films com Whiplash (Chazelle, 2014), El
luchador (Aronofs2008) o Cisne negro (Aronofsky, 2010), els seus
personatges, sempre trien perseguir els seus somnis, mentre perden
coses pel camí. Es tracta d'una concepció molt capitalista i
meritocràtica. Preferia contraposar un altre discurs, en un moment
determinat triar per tu mateixa, encara que això impliqui renunciar
a la victòria.
Recollit
per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC,
juny de 2026.
NÚRIA
opina.
Per
un seguit de circumstàncies tècniques adverses he hagut de fer
aquest escrit tres vegades, ara ja el tindrem, esperó sedimentat,
sintetitzat i ben filtrat.
Aquest
és un film que no tenia gaires ganes de veure, perquè sabia que em
remouria coses i em causaria dolor.
La
proposta de la Martina em va empènyer a encarar-me amb els meus
propis fantasmes. Gràcies, Martina.
La
història m'ha agradat molt. El guió està molt ben escrit, barreja
l'esforç en l'esport per assolir metes molt competitives, amb les
malalties mentals que poden aflorar en qualsevol circumstància, però
que aquesta n'és una. Però, com que és un film intel·ligent,
pensat per persones sensibles i crítiques, no es queda aquí i va al
fons de la qüestió amb delicadesa, però sense pietat, el després,
que hagis patit un brot, que en fas de la teva vida? Com acceptes que
res serà igual, després d'aquest? I, com comences i continues
vivint amb això?
El
brot no deixa de ser una part molt visible i espectacularment
aterridora per l'entorn, però en el fons inofensiu. És el després
i com continuar on està la cruïlla per la persona malalta, la
família i amics.
En
la societat malalta en la qual vivim, la malaltia mental, ni es
compren, ni s'accepta, malgrat els esforços de certs col·lectius
implicats per integrar-la i visualitzar-la com una cosa més de la
nostra característica com a humans.
El
film no només té aquesta gran qualitat, sinó que explica la
història buscant el sentit de la bellesa des del codi cinematografia
i amb molta sensibilitat i respecte. La interpretació de la
protagonista, Alba Sáez una veritable troballa.
Gràcies,
Laura García
MARTINA,
opina
Aquesta
pel·lícula diria que parla de coses de les quals se'ns fa incòmode
parlar, perquè per molta gent és un horitzó ignorat, potser perquè
a moltes persones se'ls fa massa incòmode explorar el tema de la
salut mental.
Crec
que com s'aborda la història és especialment subtil, lleuger i amb
un embolcall molt gràfic del que per mi podríem anomenar un simple
regal. Perquè crec que el dolor d'un altre ésser estimat, pot ser
un patir infernal, però millor convertir-ho en un fet. En una
situació amb la qual viure una mica més ben acompanyats.
L'esport,
un escenari en el qual les quotes d'audiència i fascinació humana
són més que en res altra, considero que ens pot explicar moltes
coses. Sobretot perquè tot es porta al seu màxim exponent, ensenya
els límits delimitadament. Concretament, crec que haver-ho abordat
des d'aquest lloc m'ha ajudat a treure-li plom, sent una temàtica
que per context em remou, qüestionant-me com poder acompanyar des
d'un bon lloc.
Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
EL
DIRECTOR CARLOS PADIAL, DIU: FER UNA PEL·LÍCULA ON ELS
PROTAGONISTES S'ESTIMEN I SÓN BONA GENT EM SEMBLA UN ACTE SUBVERSIU.
Paraules,
recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a
Fotogrames, maig de 2026.
DESAFIA
LA LÒGICA DE LA SATISFACCIÓ SOTA DEMANDA I SUPOSA UNA AFIRMACIÓ DE
LLIBERTATS CREATIVES DE RECEPCIÓ IMPREVISIBLE.
Escrit
per Ignasi Franch en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2026.
ENS
DEFENSA DE LA BARBÀRIE I DEL CINISME, ABRAÇANT LA BONDAT, LA
BUFONADA I LA MALENCONIA.
Ricardo
Rosado, en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2026.
Guió,
Carlo Padial, Desirée de Fez i Carlos de Diego
Intèrprets.
Judith Martín, Berto Romero i Joaquín Reyes.
España,
2026
Duració,
95 minuts
SINOPSI
En
plena crisi vital. Thais, periodista cultural, decideix deixar el
periodisme, per dedicar-se amb el seu marit Alan a muntar un negoci:
una pizzeria temàtica dedicada al cine de Hollywood.
Roger
Salvans, per Fotogrames, maig de 2026.
El director, Carlo Padial
EL
DIRECTOR Carlo Padial, DIU:
Em
molesta que tot sigui tan fosc, aquest desassossec, tanta pedofília,
tant d'abús, tanta vendetta, tant segrest... Tot malament. Sempre
penso per què? Ja sé que estem enfadats i que vivim en un moment de
molta incertesa. Per això Pizza Movie neix amb el desig d'alguna
cosa bonica, per ingenu que sigui. I, crec que és l'amor que sentim
per l'humor que la gent ha fet que s'enganxi.
Crec
que dec ser dels pocs directors espanyols que demanen rodar amb menys
diners per tenir més llibertat.
Paraules,
recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a
Fotogrames, maig de 2026.
NÚRIA
opina
Una
petita gran pel·lícula...
Segurament
que aquest és un film que pretén poques coses i ho fa des de la
humilitat i la serietat d'una bona escriptura de guió i unes molt
bones interpretacions, amb un gust per l'humor, la ironia i l'absurd
que no et fan riure a cor què vols, però et fan gaudir d'un
somriure permanent per poder encaixar la crítica al funcionament món
actual, on allò que el salva són les persones construint xarxes i
estimant-se per poder fer realitat els somnis. Això pot semblar molt
cursi en els temps actuals on la distopia, la foscor, el lletgisme i
la violència- per no utilitzar el masclisme com a tòpic-, sembla
que s'hagin instal·lat a la cultura, per fer-nos més tristos i
desgraciats.
És
una satisfacció comprovar que hi ha persones amb carisma i
possibilitats que fan coses intel·ligents, crítiques i per a tots
els públics. També em fa sentir molt bé comprovar cada dia que hi
ha gent que creu en el compromís i l'amor i ho defensa públicament.
Gràcies,
Carlo Padial.
Petita,
gran pel·lícula. No us la perdeu.
MARTINA
opina
Aquesta
proposta fresca ens situa en un entorn de fatalisme, per construir
una vida on deixar de menysprear les petites coses.
Crec
que la parella defensa molt bé cada part, pel meu gust la idea és
mona i el guió tot i que camina tranquil té gust.
En
conjunt diria que el que diu és millor que com transpira, m'agrada
el brindis que fa a la crisi, a com ensenya que la crítica també
ens pot fer millors.
EL
FILM ABORDA AMB DELICADESA, LA TRAGÈDIA D'AQUELLS QUE HAN ESTAT
EDUCATS EN UNA IDEOLOGIA EXCLOENT, PREDICADA PER UN LÍDER
CARISMÀTIC, PERÒ HAURAN D'APRENDRE A VIURE EN DEMOCRÀCIA.
Escrit
per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
EL
DARRER FILM DE FATIH AKIN TORNA AMB LA SEVA MIRADA AL NAZISME, AQUELL
QUE ES NEGA A RECONÈIXER LES FERIDES PRODUÏDES, UN NAZISME
RANCUNIÓS I CRUEL EL GUIÓ NO ES CONFORMA A EXPLORAR LES CONSEQÜÈNCIES
DE L'ASSIMILACIÓ DE LA DOCTRINA NAZI, ADOPTA EL PUNT DE VISTA
INFANTIL PER REDESCOBRIR-LO PER MITJÀ D'UNS ULLS INNOCENTS QUE
ENCARA NO COMPRENEN LA MAGNITUD DE LA CRUELTAT DEL NAZISME.
Escrit
per Anna Jiménez Pita per Caimán CdC, maig de 2026.
SORPRÈN
QUE FATIH AKIN, UN DIRECTOR D'UN CINEMA RABIÓS, AMB TÍTOLS COM
“CONTRA LA PARED” O “SOUL KITCHEN”, HAGI FET UN DRAMA TAN
SERÈ, DIÀFAN I RECREAT EN LA BELLESA DE LA NATURALESA, SUBTIL I
MATISAT, COM AQUEST.
Escrit
per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
Guió,
Fatih Akin amb Hark Bohm, sota els records d'infantesa de Bohm.
Alemanya,2025
Duració,
93 minuts
SINOPSI
Primavera
de 1945, final de la Segona Guerra Mundial. El pare de Nanning, com a
alemany i nazi està lluitant a la guerra, ha enviat a la família a
refugiar-se fora de la ciutat de Munich a Amrum, l'illa alemanya de
referència a la família des dels seus ancestres. Nanning,
brillantment interpretat per Jasper Billerbeck, està entrant en
l'adolescència i està intentant comprendre el món adult, no ho té
fàcil.
Inspirat
en el text de Juan Pando a Fotogrames, maig de 2026.
El director, Fatih Akin.
NÚRIA
opina
Penso
que aquesta és una pel·lícula sobre un tema horrible i antipàtic
de tractar, el nazisme, però que està de rabiosa actualitat, perquè
sembla que la follia occidental camini cap a una aversió cap
l'altre, fabricada per obtenir capteniment i submissió a les
prerrogatives del capital, cada vegada menys repartit i amb menys
responsabilitats.
Tractar
aquest tema des de la innocència, és una bona perspectiva, perquè
d'innocències n'hi ha de moltes menes, però la d'un nen que està
en un lloc i amb un context familiar, és la més pura, ja que, les
poques coses que pot triar són les que el podran definir com ésser
humà i en aquest cas, el nen té llum i decideix coses que el
determinen com a tal: viu interessat per l'entorn, naturalesa i
humans, vinculant-se amb ells en funció de les percepcions que rep
pels seus actes, així va descobrint un món d'adults molt complex,
més enllà de les aparences de la vida quotidiana. Molt bella i
interessant, aquesta faceta de reflexió ètic-moral, per mitjà dels
sentiments i percepcions d'un nen de dotze anys.
Des
del punt de vista cinematogràfic, és una posada en escena molt
bella i estètica amb una llum molt metafòrica, que esdevé el punt
de melangia i misteri necessari, per acomodar-se al tema històric
tractat.
Penso
que quan la treguin de la pantalla gran i les sales caldrà
recuperar-la, però recomano molt veure-la en pantalla gran, per
captar tota la seva bellesa plàstica.
Àmpliament
recomanable.
MARTINA
opina
La
Bellesa d'aquesta història crec que està a mostrar la natura,
ensenyant aquest indret com a mirall del qual som, sobretot del que
aprenem. Tracta de la història del nazisme un cop més, però des de
l'aïllament d'aquest ancoratge isolat, abordant amb molta poesia com
una criatura li toca néixer en un entorn de què inevitablement
forma part, que no ha escollit.
Tot
i que ens costa triar per la nostra sessió setmanal de cinema
aquesta temàtica, perquè li han donat tantes voltes que sembla que
no puguin aportar-nos més elements en els quals pensar, aquesta crec
que val la pena veure-la a la pantalla gran. Al final, sempre veus
que no hi ha repetició, suposo que mai serà suficient i la mirada
de cada individu és única.
Aquesta
diria que ho és des d'un lloc molt estètic, amb la puresa d'una veu
narrativa infantil que broda el paper d'un menut allà ficat en un
món que no comprèn, defensant amb elegància una situació que
sembla que no hi passi res, sense imposar-nos avorriment perquè va
fent.
Crítiques, informacions i filmografia del director:
UN
RETRAT ÍNTIM SOBRE EL DOL, LA MEMÒRIA I EL RACISME SISTÈMIC QUE
ACOMPANYA DURANT CINC ANYS A LES VÍCTIMES DE L’ATAC RACISTA DE
HANAU.
Sessió que forma part de la Secció Oficial - Visions de la
programació de la 29.ª edició del DocsBarcelona.
Tret
de la informació donada al Zumzeig, en el marc de festival DOCS
Barcelona 2026.
Direcció:
Marcin Wierzchowski
País:
Alemanya
Any:
2025
Durada:
132’
SINOPSI
El
film relata l’atac racista de Hanau (Alemanya) del 19 de febrer de
2020 des de la mirada de supervivents i familiars. Nou joves van ser
assassinats per no semblar “alemanys”. Durant gairebé cinc anys,
el director segueix el dol, la lluita pel reconeixement i la recerca
de pertinença dels familiars i amics de les víctimes al seu propi
país.
Tret de la informació donada pel festival i editada al Zumzeig
El director del documental, Marcin Wierzchowki
NÚRIA
opina
Versió
que no se centra ni en els esdeveniments ni amb els protagonistes
executors assassins d'aquest. No hi ha cap raó, ni justificació
moral per cometre un assassinat, però hi ha raons que ultrapassen el
concepte d'humanitat i se situen en el territori de l'animalitat
embogida... Aquest forma part d'aquest territori del mal i el mal va
més enllà de la pèrdua d'unes persones innocents que, un cop algú
als ha sostret la vida injustament, les persones estimades hauran de
gestionar el seu dol i el dolor que aquest els provoca. El documental
va d'això i ens fa una bona reflexió sobre com cada persona, cada
cultura i cada govern, assumeix les seves responsabilitats i gestiona
aquesta dolorosa situació.
Molt
encertada i sincera aquesta mirada.
Vaga
la pena buscar-lo i veure'l, ja que, aquí no es gestiona ni
promociona, la por a l'altre, ans al contrari, les excepcions poden
ser molt doloroses i tristes, però no han de ser la regla. La regla
ens fa entrar en la justificació de l'estat d'excepció permanent i
en la clausura de la democràcia, sota aquesta justificació.
Hem
d'estar atentes a que no ens donin gat per llebre.
MARTINA
opina
Aquest
documental crec que és necessari, potser la pandèmia de la COVID
ens va despistar, deixant allà aquests fets dels quals parla com a
una desgràcia més dels que -almenys jo- no en sabia prou.
A
mi personalment m'ha semblat rellevant, sensible per com en registra
el que considera i gens morbós malgrat i ensenyar-ho tot. Parla de
com aprenem de la ràbia, explica la por i ensenya els processos
d'acompanyament als familiars de les víctimes dels atacs racistes de
Hanan el 2020.
Aquesta
forma d'entrar-hi, tot fent xup-xup, seguint de prop el que el govern
va fer amb les famílies, procurant mostrar una part de la nostra
història recent, ajuda a reflexionar en com les societats
evolucionen conseqüents en cada context.
