dimarts, 24 de març del 2026

EL MAGO DEL KREMLIN. Director, Oliver Assayas.

OLIVER ASSAYAS, AMB LA COL·LABORACIÓ DE L'ESCRIPTOR EMMANUEL CARRERE, DONA FORMA CINEMATOGRÀFICA A UNA DIFÍCIL NOVEL·LA-ASSAIG, EL SEU OBJECTIU ÉS MOSTRAR LES ESTRATÈGIES DEL PODER D'UNA RÚSSIA QUE VA RETORNAR EL PODER CENTRAL A L'ESTAT PER SOBRE DEL PODER DEL CAPITAL.
Escrit per Àngel Quintana per Caimán CdC, març de 2026.
CAL DESTACAR L'HABILITAT QUE TÉ ASSAYAS PER DISSECCIONAR LES ZONES DE PENOMBRA DEL CONTEMPORANI(...)POSA EL SEU INTERÈS PER LA MEMÒRIA POLÍTICA AL SERVEI D'UNA CRÒNICA INCISIVA SOBRE L'ASCENS DE VLADIMIR PUTÍN A LA CATEGORIA DE GRAN MALVAT DEL NOSTRE TEMPS.
Escrit per Manu Yáñez, en la seva crítica per Fotogrames, març 2026.
SOTA LA BATUTA DEL CINEASTA FRANCÈS OLIVER ASSAYAS, BARREJA REALITAT I FICCIÓ, PER RETRATAR L'ASCENS AL PODER DE VLADIMIR PUTIN, EMBLEMA D'UNA NOVA POLÍTICA POPULISTA QUE MENYSPREA EL CONCEPTE DE VERITAT.
Escrit per M.Faber des del Festival de Venècia, per Caimán CdC, marc de 2026

Guió, segons novel·la homònima de Giulano Da Empoli. Oliver Assayas i Emmanuel Carrère.

França, 2025.
Duració 156 minuts
SINOPSI
En mig del caos postsoviètic dels anys 90, el jove Vadim Baranov (Paul Dano) comença a forgar-se un camí com artista i productor televisiu. La seva elocuència i connexió amb les altes esferes, el porten en convertir-se de la nit al dia en l'assessor d'un agent de la KGB, amb un brillant porvindre: Vladimir Putin (Jude Law). Des de l'entranyes del poder ambdos donaran forma a la nova Rússia, difuminant els límits entre veritat i mentida.
Filmaffinity, traducció del blog.
CONTEXT HISTÒRIC
La pel·lícula fa un recorregut per alguns moments claus per entendre la Rússia actual, com l'enfonsament del submarí Kursk l'agost de 2000, la guerra de Txetxènia o l'annexió de Crimea. El resultat és una pel·lícula brillant amb un discurs que cau amb alguns excessos evitables.
Escrit per Àngel Quintana per Caimán CdC, març de 2026.

El director, Oliver Assayas

TRAJECTÒRIA D'OLIVER ASSAYAS

Oliver Assayas té capacitat per sintetitzar de forma eficaç escenaris geopolítics d'alta complexitat; ho va fer amb l'esvalotat panorama de la Guerra Freda amb la trepidant minisèrie “Carlos” (2010) i en la més discreta “La red avispa”(2019)(...)
El (2002) quan Internet feia els primers passos, “Demonlover”(2002) va posar l'atenció en la circulació de pornografia i en els ocults interessos financers en la xarxa de xarxes, mentre que en “Personal Shopper”(2016) va perfilar el vuit existencial d'un món lligat de mans pel materialisme capitalista.
Escrit per Manu Yáñez, en la seva crítica per Fotogrames, març 2026.

NÚRIA opina

Interessant film que dona una visió- si més no, occidental- sobre la política Russa d'un moment determinat, on es gesta la pujada al poder de Vladimir Putin, actual i encara, líder soviètic.
Per qui es pensés que era un simple titella de l'oligarquia russa, i per això va arribar al poder, queda clar que va ser una bona elecció, però allunyada de les seves intencions primeres i interessos.
El film té una estructura més novel·lística que cinematogràfica, i les actuacions més teatrals que cinematogràfiques.
Malgrat tots aquests inconvenients que el fan més una obra amb un interès històric més que res, està ben narrada i et dona una visió de Rússia, si més no diferent. Com que no jutja i allò que fa és narrar i explicar-se més que res, a través d'un personatge transcendent, però sempre a l'ombra, com li cal a un bon assessor. Et permet configurar la teva opinió sobre els esdeveniments.
Film per les persones que els interessa la política i la història, sense càtedra i potser també, pels que no.

MARTINA opina

Aquesta versió cinematogràfica de la novel·la de Giuliano da Empoli (2022), que narra l'ascensió de Vadim Baranov, principal assessor de Vladimir Putin, cavalca a ritme literari mentre et submergeix en la ment extravagant d'una figura que sense dubte té pes conèixer.
Crec que et permet entendre el rerefons d'una ideologia, capbussar-te en aquell moment, pots entrar en la història recent des de la porta del darrere.
Per mi vaga la pena, diria que, és part important del dia a dia actual. A més planteja una mirada particularment detallada de l'evolució de les idees, reflexiona del paper de la veritat, de l'ús deliberat de la mentida.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

NOVEL·LA I PEL·LÍCULA

En la novel·la “El mago del Kremlin”, l'escriptor i antic diplomàtic Giuliano Da Empoli crea un personatge de ficció anomenat Vadim Baranov per portar a terme una mena d'assaig ficció documental sobre els últims anys de la història russa, centrant-se en el procés de creació de la figura de Vladimir Putín. Baranov és un director de teatre avantguardista, un especialista en reality shows televisius que porta a la pràctica una cínica visió dels mecanismes de poder per ajudar a configurar la figura d'un nou tsar, Putin. L'eix de la seva política consisteix en a aconseguir que, Rússia no es converteixi en la Disneyland dels oligarques de l'era Yeltsin, per tornar al país la vocació nacionalista i la verticalitat de l'Estat.
Escrit per Àngel Quintana per Caimán CdC, març de 2026.








dimecres, 4 de març del 2026

BALANDRAU, vent salvatge. Director, Fernando Trullons.

S'ALLUNYA D'UN POSSIBLE SENSACIONALISME I SENSIBLERIA FÀCIL, PER ERIGIR-SE EN UNA SÒBRIA CRÒNICA D'UN GRAN DESASTRE DE LA NATURA, DES DEL PUNT DE VISTA DE LES SEVES VÍCTIMES, ELS SEUS FAMILIARS I ELS RESCATADORS.

PER AMANTS DE LES APARATOSES HISTÒRIES REALS, TRACTADES AMB TACTE.
Paraules de Pere Vall. Fotogrames digital 18/02/2026.

Guió, Danielle Scheif, basat en la novel·la Jordi Cruz.
España, 2025.
Duració, 116 minuts.
SINOPSI 
El 30 de desembre de 2000, un grup d'amics surten amb esquis de muntanya per pujar al Balandrau, el Pirineu. Fa bon temps i sembla que tot anirà bé, en questió de minuts el temps canvia sobtada i imprevisiblement. Un vent salvatge, el torb, arriba i ocasiona una de les pitjors tormentes de la història d'aquell indret.
En part, Filmaffinity.

El director, Fernando Trullons.
Del director, biografia i filmografia: https://www.ecir.tv/escuela/profesor/17

NÚRIA, opina.
Res pitjor que anar a veure un film tràgic en un moment personal on els esdeveniments de la metereologia t'han colpit fa poc i encara estàs recuperant-te de l'ensurt.
Aquests, ha estat el meu moment...
Aleshores m'ha sigut impossible gaudir de la narració assossegadament i en aquestes circumstàncies, se'm fa difícil tenir alguna opinió mínimament fiable.
Conclusions, la muntanya és bonica i pot ser molt perillosa i cal tenir aquesta consideració abans d'abordar qualsevol aventura en ella. Els equips de rescat fan una tasca que no seria possible si les persones que l'executen no tinguessin una preparació adequada per fer-ho i una vocació i voluntat de servei lloable. En aquesta tasca es fa imprescindible el treball d'equip i la col·laboració entre diferents equips. Gràcies, a totes aquestes persones que posen en risc la seva vida per rescatar a persones que han anat simplement a gaudir de la muntanya, i per això hem de ser molt curosos amb allò que decidim fer, no només posem en risc la nostra vida, sinó també la de les persones dels equips de rescat.

MARTINA, opina.
Per mi és una proposta per tots els públics i encertada per moltes raons. Primer perquè els fenòmens meteorològics extrems es donen cada vegada més freqüència, està bé prendre consciència. A més i atès que, conèixer la bellesa de que forma part del nostre entorn proper ens construeix i ens fa molta falta.
En poques paraules diria que aquesta proposta és molt catalana, enfoca sobretot les conseqüències entorn d'una tragèdia, conscient de què vol mostrar. L'estil confessa aquesta realitat particular nostra, la que posa la família i els valors al centre, reduint aquesta aroma de món fred que arrossega la globalització.
Crec que l'estructura narrativa és molt original, la història del què va passar és coneguda així que això s'explica de pressa, explora doncs el pànic i el panorama des d'una altra mirada.

Fitxa completa i altres informacions:

diumenge, 1 de març del 2026

Històries del buen valle. Director, José Luís Guerin.

NO BUSQUEU CAP OSTENTACIÓ ESTILÍSTICA NI POSES D'AUTOR IMPOSTADES: TOT ÉS ENGANYOSAMENT SENZILL, TRANSPARENT, ORGÀNIC EN EL TRANSCURS D'AQUESTA ARRABASSADORA OBRA MESTRA, ON L'EMOCIÓ SURT DE L'INTERIOR DELS PERSONATGES, DE LA VERITAT AMB ELS QUE ELS RETRATA LA CÀMERA DEL CINEASTA, PERÒ TAMBÉ D'UN INTENS, LLARG, SUBTIL I RIQUÍSSIM TREBALL DE MUNTATGE, CAPAÇ DE CREAR FLUÏDESA EN LES TRANSICIONS I RESSONS SOTERRATS DE SUGGERENTS RESSONÀNCIES.
Calos F. Heredero. Escrit i tret de Caimán CdC, digital Crònica de St. Sebastían 9/9/25.

PRODIGIOSA (...) UN CANT A LA VIDA I A LA RESISTÈNCIA DELS MARGES (...) GUERÍN MAI ES MOSTRA ALIÈ LA LA MEMÒRIA CINEMATOGRÀFICA, MALGRAT LA VIDA ATZAROSA I ESTRANYA, ÉS EL VERITABLE ART (...) PURA POESIA I RESISTÈNCIA.

Elsa Fernández-Santos. Diario El país. 13/02/2025.


Guió, José Luís Guerin
Duració, 122 minuts
Documental
España, 2025.
Premi especial del Jurat, Festival de St. Sebastià 2025.

SINOPSI

Vallbona és un barri de l'extraradi de Barcelona aïllat per un riu, vies de tren i autopistes. És un barri perifèric que, viu el trànsit entre el món rural i l'urbà, preservant formes de vida eradicades del centre i on coexisteixen les cases dels primers migrats, qui van arribar després de la postguerra i els nous blogs de la ciutat dormitori on es concentra la nova migració, convertint aquest humil racó de la ciutat en una veritable aldea global. Una memòria gestada per les lluites veïnals. “Històries del buen valle” és una suma d'imaginaris, de conflictes socials, generacionals i identitaris, urbanístics i ecològics; però també una mirada reposada i humanista sobre el món actual.
Tret de Fimaffinity.
El director, José Luís Guerin

NÚRIA opina

Una pel·lícula feta des d'una mirada èticament impecable de respecte, estimació i confiança amb l'altre sense esquerdes, en un moment on certes generalitzacions no ens ajuden gens a tenir aquesta mirada cap els nostres congèneres.
Feta amb una professionalitat cinematogràfica impecable.
Una petita joia del documental, intimista.
Una microvisió del món que ens permet generalitzar des de la confiança i respecte a l'altre.
Crec que és un film que és molt important veure'l el cinema per donar-li el reconeixement i  el valor que té.
Gràcies, José Luís Guerin

MARTINA opina

Vallbona s’explica des de la virtuosa mirada de José Luis Guerín, mitjançant un documental que ensenya la vida de la seva gent, fent d’altaveu sobretot de les persones més joves així com dels més ancians.
Passant pel què podria haver sigut, el què és i el que fan que sigui, et submergeixes en molts universos paral·lels, tots units per l’aïllament inevitable que procuren tots els eixos viaris d’aquell entorn, d’ara i d’abans.
Un barri que es mostra orgullós, que valora ser un què i sobretot que humilment fa pinya. Amb la suma d’imaginaris el relat et fica en cada història, transita per les identitats que el constitueixen, no evita mostrar-ne els conflictes. Per mi un plaer per gaudir-ne sense esperar que passi res, amb ganes d’entrar en una panoràmica intimista, cavalcant amb fantasia i sobretot amb la picardia amable del qui vol proposar una concepció humanista del veïnat.

Fitxa completa, filmografia i crítiques a: 
Una molt interessant crítica de Carlos F. Heredero a Caimán CdC:
Entrevista llarga però que vaga la pena dedicar-hi el temps d'escoltar-la.
La pel·lícula l'acaba l'espectador, diu Guerín:







dimecres, 25 de febrer del 2026

FRONTERA. Directora, Judith Colell.

POTSER EL MÈRIT DE FRONTERA ESTÀ EN ELS MATISOS I L'INTANGIBLE. RESULTA INTERESSANT LA PORCIÓ DE TEMPS QUE RETRATA. LA GUERRA CIVIL S'HA ACABAT I TOTES LES FERIDES SUPUREN. LA GUERRA CIVIL ESTÀ EN MARXA I ARRIBEN REFUGIATS JUEUS A ESPAÑA, FUGINT EL TERROR NAZI. QUÈ FER? COM AJUDAR-LOS SENSE ARRISCAR LA VIDA?
Escrit per Toni Vall al Cinemania Digital.
EL SEU INTERÈS RAU A RECUPERAR UNA HISTÒRIA POC EXPLICADA D'UN PASSAT RECENT I ESTABLIR UN PONT AMB PROBLEMÀTIQUES ACTUALS.
Escrit per Santiago Echevarria en Escribiendo Cine, des de Filmaffinity.

Guió, Miguel Ibañez i Gerard Gimenez.

Tres premis Gaudí: millor pel·lícula, millor actriu de repartiment, Clara Cusí i millor vestuari.
Rodada al Pallars i als voltants de Barcelona.
España, 2025.
Duració, 101 minuts.

SINOPSI

1943, en plena Segona Guerra Mundial, els alemanys ja són a França. Franco bloqueja l'entrada de jueus pels Pirineus. En la duana d'un petit poble dels Pirineus tenen l'ordre de capturar els jueus que vulguin passar la frontera. Manel Grau, un funcionari de la frontera, amb un passat republicà, decideix controvertir l'ordre i juntament amb una altra dona del poble, Juliana i un passador francès, Jerône;
salvaran al màxim possible de jueus. És en aquests moments que a Manel i a la seva dona Mercè els atrapen els fantasmes de la Guerra Civil Espanyola que fa quatre dies es va acabar amb la victòria feixista.
Filmafinitty, adaptat. 
La directora, Judith Colell
NÚRIA opina
Aquesta pel·lícula que crec que és de les que s'ha de veure. Un film amb molta noblesa estètica en la qual gaudeixes del paisatge, l'ambientació i la interpretació.
Un film amb molta dignitat, no només lligada a la història que narra.
Petites històries que parlen d'uns fets terribles, injustos, cruels i salvatges que cal no oblidar. Tots tenim una responsabilitat en la història, i a vegades cal prendre una posició, encara que aquesta pot ser molt dura.

MARTINA opina

L'any 1943, en plena dictadura, Franco bloqueja un pas d’un poble de la Vall d’Aran per on fugien els refugiats jueus de la França ocupada. La comunitat ha de prendre partit, qualsevol moviment individual es converteix en una amenaça, la supervivència en temps d'incertesa està al centre del relat.
Aquesta obra ha rebut premis, plasma una forma de fer i dir, diria que molt d’aquí. Pel meu gust molt digne, necessària i capaç d’explicar les coses sense banalitzar les penes ni amagar la complexitat de la situació. Participant que la pèrdua de memòria no signifiqui fer-nos hostils.
Pel meu gust està carregada d’intencions, m’agrada el que ens vol ensenyar. A més estic còmode en el fet que no sigui una lliçó de valors i aprecio que ajudi a donar visibilitat d’una realitat no gens llunyana. No obstant trobo que avança a poc a poc, amb aquesta forma nostra de posar la interpretació al centre, una mica exclusivista pel meu gust.

Fitxa i informació completa a FilmAffinity:

dilluns, 9 de febrer del 2026

LA MISTERIOSA MIRADA DEL FLAMENCO. Director, Diego Céspedes.

VIVIM EN UN MÓN ON ELS HOMES EXERCEIXEN VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES AMB ABSOLUTA NORMALITAT I TOTAL IMPUNITAT. CONTRA LES DONES TRANS, ENCARA MÉS. PERÒ EL DIRECTOR, S'ESFORÇA A DEIXAR-HO CLAR, DES DE LA PRIMERA ESCENA.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
LES NOVES GENERACIONS ESTAN OBLIDANT LA SIDA. PER AIXÒ CREC QUE ÉS IMPORTANT, TORNAR-LA A EXPLICAR I ENTENDRE AQUELLA HISTÒRIA, MÉS ARA AMB L'AMENAÇA QUE CAU SOBRE EL COL·LECTIU LGTBIQ+ AMB LA ULTRADRETA.
EL QUE VULL QUE QUEDI QUE, ÉS UNA PEL·LÍCULA SUPERHUMANA, ELS PERSONATGES RIUEN, PLOREN, S'ABRACEN, S'ESTIMEM, S'ODIEN ENTRE ELLS.
Dit pel director i transcrit a Fotogrames, gener de 2026.
CÉSPEDES INVOCA PER IGUAL EL MELODRAMA, EL REALISME MÀGIC, EL COMING OF AGE I EL WESTERN, COM SI EN CADA CANVI DE TO DEL FILM FOS COM AQUESTES ARTISTES TRAVESTIS QUE MOUEN ELS LLAVIS PER FER SEVES LES MELODIES D'ALTRES.
Escrit per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.

Guió, Diego Céspedes.

Xile, 2025
Premi d'un Certain Regard, Cannes, 2025.
Duració, 110 minuts.
SINOPSI
Una comunitat de travestis que viu al desert d'Atacama a Xile, on regenten un local on fan espectacles i acullen als homes miners que treballen en les mines properes. Tot això passa cap als anys vuitanta, quan la SIDA, va començar a fer estralls en aquestes comunitats i encara no hi havia massa informació sobre aquesta malaltia. Una nena d'onze anys que ha viscut sempre en aquesta comunitat, comença a despertar a la realitat del seu entorn.
El director, Diego Céspedes.

TRAJECTÒRIA DEL DIRECTOR

Diego Céspedes ve d'una família treballadora, totalment aliena al cinema, va tenir una epifania quan una professora li va fer descobrir “La cienaga” de Lucrecia Martel. La seva mirada també està impregnada de cine contemplatiu asiàtic i d'una barreja que equilibra la mirada de Pier Paolo Pasolini amb la naturalesa onírica d'Alice Rohwacher.
A l'elit del cinema emergent, Diego Céspedes (Santiago de chile, (1995), ja va recollir premis a Cannes pels seus curts ”El verano del león eléctrico” (2018), “Las criaturas que se derriten” (2022) i aquest any el principal premi d'Un Certain Regard” amb el seu primer llarg, “La misteriosa mirada del flamenco”. Ha creat un estrany Western entorn una comunitat de dones trans en plena pandèmia de la sida.
Tret de l'entrevista el director de Fotogrames, gener de 2026.

NÚRIA opina

Hi ha mons que la gent com jo no podríem saber mai de la seva existència, si no fos per la meravella del cinema.
En aquest cas, la pel·lícula et transporta en un d'aquests mons, molt allunyat en l'espai, una mica en el temps i quasi impossible de tenir-ne cap experiència d'apropament, llevat que sigui per mitjà d'una pantalla i que algú com Diego Céspedes, tingui ganes i possibilitat d'explicar-te una història tan dura, marginal, bella i contradictòria, on tots els tabús se'n van en orris i et cauen les calces sense ni que te n'assabentis.
Aquesta història tan dura i bella m'ha portat a moltes reflexions sobre la quantitat de mons que hi ha dins del món. Mons a voltes allunyats els uns amb els altres i que sembla que no tinguin cap pont de connexió entre ells i amb nosaltres...
Aquesta pot ser una realitat empírica inqüestionable, però si ens allunyem del món que se'ns mostra davant dels nostres ulls i som capaces de veure més enllà, veurem que, hi ha mons connectat per mitjà de forces tel·lúriques invisibles i que aquests poden sorgir-nos en un moment determinat i fer-nos sentir absolutament units amb els sentiments d'aquelles persones, tant si són reals com fictícies, compartint les seves penes i les seves alegries.
Doncs això és el que m'ha passat amb aquesta pel·lícula o més ben dit, amb aquesta història.
Crec que és interessant viure-la com un viatge a un altre món i a un altre temps, però aprofundint amb uns temes que són universals i actuals.
Gràcies, Diego Céspedes per possibilitar-nos aquest viatge. 

MARTINA opina 
Una història que parla de fet que una neix i creix allà on li és donat, n’aprèn i s’adapta al que coneix en aquell entorn. Construeix la identitat pròpia, en un moment donat, sent-ne tot això, determinant.
Aquesta obra et transporta a un passat que segur que molts de nosaltres no ens hauríem imaginat que fos existent, un entorn i un paisatge del tot particular, on queda retratat que les condicions de moltes comunitats assentades en llocs on explotar recursos són d’esclavisme brutal. Afores que la precarietat i el lloc on s’hauria de viure provoquen molts problemes de salubritat. Ambients on aflora més que mai la necessitat de posar color i brindar per la vida.
En particular parla també de la Sida, de la vida al desert, dels col·lectius marginats i de les criatures que creixen en entorns violents. Camina amb una vitalitat impecable, et fa plorar de pena i també alegria, mentre mostra sense crueltat la soledat implícita de moltes escenes.
Diria que és asfixiant i poderosa per igual. 

Fitxa completa i crítiques a: https://www.filmaffinity.com/es/film680423.html
Entrevista amb el director a la SER per Pepa Blanes: 

CRÍTIQUES que COMPARTEIXO força

Flaqueja alguna estona, quan vol endinsar-se en el drama de caire almodovarià, però és indubtablement una pel·lícula bonica i intel·ligent.
Escrit per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
Totes les possibles carències del film es compensen per la reivindicació de Céspedes de la història LGTBI de Xile i la sororitat trans d'aquest grup de dones que va haver de resistir la ignorància i la violència.
Escrit per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.





                            


diumenge, 1 de febrer del 2026

TRES ADIOSES. Directora, Isabel Coixet.

SI MOLTES VEGADES EL CINEMA DE LA COIXET ES VEU MASSA IMPOSTAT O CAPRICIÓS, AQUÍ FLUEIX AMB NATURALITAT DES DE LA LLUM I L'ÚS DELS ESPAIS D'HUMOR MELANCÒLICS O LA CREACIÓ D'UN INSTANT D'EMOCIÓ CONTINGUDA, PERÒ PROFUNDA QUE HO JUSTIFICA TOT.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

Guió, Isabel Coixet sobre la novel·la de Michela Murgia, “Ciotole”.

España, Itàlia 2025.
Duració, 120 minuts.

SINOPSI

Marta (Rohrwacher), professora d'educació física d'un Institut de Roma, viu amb Antonio (Germano), un xef en ascens professional. La seva relació s'ha anat distanciant i després d'una discussió trivial trenquen la seva relació. Marta es posa trista i cada vegada es troba pitjor, té una greu malaltia que l'obliga a mirar-se la vida amb més intensitat.
La directora Isabel Coixet

DE LA VIDA AL RELAT, DEL RELAT AL FILM...

En la seva primera pel·lícula en italià Isabel Coixet, adapta lliurement un llibre de Michela Murgi, autora que va morir d'un càncer el 2023 amb cinquanta-un anys.
De la crònica de la Seminci, Ricardo Aldarondo, a Dirigido, desembre de 2025.

NÚRIA opina.
A mi la Coixet m'agrada... A vegades m'arriba més i d'altres menys, però m'agrada.
Les pel·lícules que més m'agraden de la Coixet que considero més autèntiques són les que jo en dic, petites grans pel·lícules, tant es val d'on ella hagi tret la història són històries de vida, senzilles, gens grandiloqüents. En aquestes, és on ella sap desplegar tota la seva destresa.
Allò que m'ha passat amb aquest film que he gaudit és que m'ha semblat un “déjà-vu” de la Coixet madurat i processat per l'edat.
També m'ha portat a una petita reflexió que crec que pot ser universal i està bé que ho pensi ara quan ja no tinc res a perdre-hi, els autèntics dolors i sofriments a la vida es produeixen per desamor, cap malaltia pot superar el dolor que aquest provoca i la seva intensitat només es pot calmar centrant l'atenció en el cos, per mitjà de la malaltia. I aquestes, acaben sent la radiació de l'altra.
Original, senzilla i lluminosa. Cant a la vida transitant per l'agraïment i el valor de les petites coses.
Veritable i no és d'autoajuda!

MARTINA opina

Isabel Coixet és una cineasta que m'interessa per com ens diu les coses, a més sempre em sorprenen les seves històries i especialment m'inspira molt la seva magnitud.
Aquesta obra crec que pot atrapar a qualssevol, per mi és una joia lluminosa. Una panoràmica plena de realisme i d'intencions. Al meu entendre és una manera elegant de convidar al món a no deixar de viure, agradar i sobretot entusiasmar-se.
Un cop més una pel·lícula per plorar, ubicada en un escenari molt apropiat i conegut, amb personatges originals que podrien ser part del món i actuen mostrant llum.

Fitxa completa, filmografia i altres informacions:
Entrevista amb la directora de Tres adioses:


dilluns, 26 de gener del 2026

NOUVELLE VAGUE. Director, Richard Linklater.

LINKLATER TROBA EN L'INCONFORMISME DE GODARD UN VEHICLE PERFECTE PER COMPONDRE UN HIMNE SUBLIM A LA JOIE DE VIVRE I AL FULGOR CREATIU. EN UN MOMENT EN QUÈ L'ÈXIT D'UN FILM TENDEIX A MESURAR-SE PEL SEU COST, PREMIS, RECAPTACIÓ I IMPACTE MEDIÀTIC.
Escrit per Manu Yáñez, en la seva crítica per Fotogrames, 9 de gener de 2026.
NOMÉS ASSISTIM A UNA SUCCESSIÓ D'ANÈCDOTES- EXPLÍCITAMENT CINÈFILES, TOTES ELLES BEN CONEGUDES, I SENSE CAP VOCACIÓ HISTORICISTA NI TEÒRICA, AL RESPECTE- QUE FAN REFERÈNCIA A L'AIXECAMENT DEL PROJECTE PER PART DE GODARD I EL DESENVOLUPAMENT DEL SEU RODATGE. AIXÍ QUE ESTEM UNA VEGADA MÉS- PER LA CONCENTRACIÓ TEMPORAL I EL REBUIG DE LA NARRATIVA TRADICIONAL- EN UN MOLT RECONEIXIBLE TERRITORI “LINKLATERIÀ”.
LINKLATER, CINEASTA TEXÀ QUE LA SEVA OBRA SENCERA ES FON AMB LES ARRELS MÉS FÈRTILS EN AQUELL GERMEN EUROPEU I COSMOPOLITA D'UN CINEMA CAPAÇ D'OBRIR CAMINS A L'ART DE LES IMATGES EN MOVIMENT.
Escrit per CarlosF. Heredero, en el seu artícle, “Celebración de una aurora” a Caimán CdC, gener de 2026.

Guió, Holly Gent, Vincent Palmo Jr, Michèle Pétin i Laetitia Masson.
EUA, França, 2025.
Duració, 106 minuts.

SINOPSI

Exhibint la seva cara més empàtica i vitalista, el nord-americà Richard Linklater se submergeix, en l'efervescent “Nouvelle Vague”, en el procés de creació de “A Bout de Souffle...”, pel·lícula amb la qual Jean-Luc Godard va il·luminar la modernitat cinematogràfica. Benvinguts a la comèdia cinèfila definitiva: una celebració del caos i de la passió per la creació artística.
De Martín Faber (Festival de Cannes), per Fotogrames gener de 2026.
Un repàs anecdòtic i personal sobre el moviment cinematogràfic francès de la “Nouvelle Vague”, centrant l'atenció en el rodatge en la pel·lícula de Jean-Luc Godard “A Bout de Souffle...”, traduïda per “El final de la escapada”, estrenada el 1960. Film mític del moviment.
Richard Linklater, el director.

NÚRIA opina.

Esperava aquesta pel·lícula, sobretot per la seva temàtica que em resultava molt atractiva: un director americà que, fa cinema d'autor amb la seva signatura molt marcada i enguany, ens donarà la seva visió d'un moviment cinèfil força teoritzat, molt francès i molt europeu.
Un interessant còctel que donaria una mirada nova i renovada a aquest moviment que, va marcar la nostra visió del cinema cap a nous horitzons carregats de llibertat creativa.
La veritat i des de la perspectiva del temps que l'edat em dona, potser no n'hi havia per a tant, pel que fa a la qualitat de les pel·lícules, però sí que tenien una propietat molt nova i renovadora; apostaven per donar llum i visibilitat a un cinema lligat amb la vida i la creativitat, i tenien la gosadia de mostrar-les en una pel·lícula, lluny dels paràmetres de la màquina encarcarada de fer diners i de crear il·lusions artificioses i enganyoses de Hollywood.
A més a més, va ser un moviment de cinema que, solapadament va arraconar a les dones de primera fila, com Agnès Varda que, potser consideraven que, no donava la seva talla intel·lectual i egocèntrica.
Històries a part, Linklater ens dona una visió fresca, lluminosa i personal que posa accent en allò que a ell li interessa, amb un sentit crític que cadascú el col·loca on vol. La manera de fer cinema d'aquests directors va ser un trencament i va marcar pel futur una manera d'entendre i fer cinema diferent, “La gran escapada” és un model de manera de fer diferent i innovadora, i en aquells moments un reconeixement per aquestes formes noves d'entendre el cinema.
Gràcies, Linklater pel teu reconeixement al talent femení que, ja hi era, però estava soterrat per les hormones i egos masculins que no li deixaven espai, ni tenien cap intenció de deixar-li.
Bonica al·legoria a la joia de viure que, el cinema també pot comunicar.

MARTINA, opina.

Diuen que es tracta d’una història d’amor a Jean-Luc Godard, que se submergeix en ple rodatge de la icònica obra “Al final de la escapada”, mostrant la sacsejada del que aquest senyor va fer en l’entorn creatiu on pertanyia.
Crec que la perspectiva et permet conèixer de ple a l’artista, sense ficar-se en la seva vida personal, només mostrant el desenvolupament d’un procés creatiu i la forma en com es relacionava amb els artistes que en van formar part. El repartiment és fabulós, convertint tot això en un passeig agraït i divertit amb una icona que per molts significa tant.
Personalment, em quedo amb grans frases, particularment en destacaria una en forma de declaració de principis, en la que diu: l’art o és plagi o és una revolució. També en com pots ficar-te en una altra pantalla de la història com si res, quasi sent-ne part.
Informació completa del film: https://www.filmaffinity.com/es/film885715.html 
Crítiques i opinions: https://www.youtube.com/watch?v=tGbDS3y51VA Linklater parla de Godard i la Nouvelle Vague: https://www.youtube.com/watch?v=_OQF2s24wV4

LES DONES de la NOUVELLE VAGUE i LINKLATER

Com en altres moviments artístics el llarg de la història, va ser un moviment dominat per homes: Lean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Rivette, Claude Chabrol, Éric Rohmer.
Malgrat això, Linklater vol mostrar un bon nombre de dones implicades en la creació cinematogràfica, des de la llegendària Agnès Varda, autora d'alguns clàssics moderns com, “Cleo de 5 a 7”(1962), “Una canta la otra no”(1977) o “Los espigadores y la espigadora”(2000), fins a Cécile Decugis, muntadora del Final de la escapada, col·laboradora habitual d'Èric Rohmer i realitzadora de documentals, passant per Suzanne Schiffman, que va treballar com a assistent de guió i de direcció de Godard, Truffaut i Rivette. Per desgràcia, en aquells moments, les dones que volien fer cinema, tenien poques oportunitats per poder dirigir i havien de buscar el seu lloc en altres facetes de la creació fílmica, diu Linklater.
També diu, ningú voldria tornar a aquells temps, marcats pel masclisme.
Martín Faber, té una conversa amb Linklater, en el marc del Festival de Cannes. i la transcriu per Fotogrames, gener de 2026. 
A FILMIN podeu veure fins divendres, 30, "La gran escapada" i també teniu una bona col·lecció de films dels directors de la Nouvelle Vague, molt interessant.