dimarts, 24 de gener de 2023

AFTERSUN. Director, Charlotte Wells.

PER RECONNECTAR AMB AQUELLS PARES ABSENTS ALS QUALS NO VÀREM ENTENDRE EN EL SEU MOMENT.
Escrit per, Eulàlia Iglesies, 15/12/2022, Fotogrames digital.

Directora i guionista, Charlotte Wells
Regne Unit, 2022.
Duració, 98 minuts.

SINOPSI

Sophie, reflexiona sobre l'alegria compartida i la malenconia privada d'unes vacances que va fer amb el seu pare fa vint anys. Els records reals i imaginats omplen els espais entre les imatges, mentre intenta reconciliar el pare que va conèixer amb l'home que no va conèixer.
Filmaffinity.

La directora Charlotte Wells.
ANTECEDENTS de la DIRECTORA
Després de curts tan interessants com, Tuesday i Blue Christimas, la directoran escocesa debuta amb aquest llargmetratge, una més que notable pel·lícula sobre les relacions entre un pare i una filla en un context de vacances als anys noranta.
Paraules d'Israel Paredes Badía, escrites a Dirigido, desembre de 2022.

NÚRIA opina.
Per mi és d'aquelles pel·lícules, en les que, no pots apreciar la seva veritable qualitat, fins que les has deixat sedimentar.
La directora, en aquest cas escocesa, se suma una tendència de directores que, comencen la seva història com a cineastes ficcionant els seus records d'infantesa, per tal d'elaborar una creïble i bona història per explicar.
En aquest cas, unes vacances a Turquia amb un pare molt jove, afectuós i responsable... Mira't pels ulls d'una nena madura d'onze anys que desconeix molts aspectes de la història i vida del seu pare.
L'adulta, amb unes imatges i els seus records construeix un relat i el misteri d'aquell pare jove plana sobre tota la narració.
Aparentment trivial i senzilla, però en realitat molt complex i molt profund pel que pretén.
Vaga la pena fer el recorregut del film, per esbrinar quelcom de la història de la directora o de la nostra.
MARTINA opina.
Com a anècdota volia explicar que, vam entrar a la sala i quan ja estàvem tipes d’anuncis, va començar la projecció d'As Bestas. És a dir, aquella altra pel·lícula, amb un principi memorable que jo, m’havia perdut perquè vaig arribar tard. Aleshores la gent va incomodar-se i finalment van parar la retransmissió feta per error. Consegüentment, després d’un moment de rebombori col·lectiu, vam començar de nou, amb certa tardança que clarament va incomodar l’ambient i ara sí, amb el film que l'audiència havien triat.
Sincerament, prèvia sessió de cinema, no tenia cap expectativa de res. Ja que, no havia llegit ni la sinopsis abans d'entrar a la sala. A mesura que el relat avançava, sense res en concret i amb una situació que no apuntava a grans successos, vaig tenir temps de preguntar-me silenciosament si m’interessava. Al principi vaig pensar que no gaire, suposo que la meva no maternitat, de vegades no em connecta amb històries d’amors familiars, on hi ha infants. Però, alguna cosa, relativa al personatge principal, a una sensació construïda amb molta cintura que, sempre queda alguna cosa per saber-ne més. Em va atrapar, i després d’una clara pausa dramàtica que la pel·lícula fa cap a la meitat, estava absolutament enganxada a la sensació que arribaríem a saber-ne un mica més, conèixer qui era aquell home enigmàtic que tenia algun turment.
Personalment, puc concloure que és una història delicada que explica moltes coses, però que a mi m’ha portat a considerar que, potser sí que la societat en la qual creixes et marca. Sobretot quan implica uns rituals sense sentit, on el temps de qualitat, està destinat a consumir i compartir de manera viciosa. Promovent que la cerca d’un mateix sigui un camí llarg, alienat i que, potser un haurà de fer quan teòricament ja s’hauria d’haver fet gran.

Fitxa tècnica completa i altres informacions:




dilluns, 16 de gener de 2023

SURO. Director, Mikel Gurrea.

ES TRACTE SENSE CAP MENA DE DUBTE, D'UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES ESPANYOLES DE L'ANY QUE, NO NOMÉS REFLEXIONA SOBRE LA IDEALITZACIÓ DEL MÓN RURAL, SINÓ SOBRE ELS FRÀGILS NEXES QUE UNEIXEN A LA PARELLA PROTAGONISTA I COM AQUESTS VAN ENSORRANT-SE A TRAVÉS DE L'ELEMENT SIMBÒLIC DEL SURO.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo per Dirigido por..., gener 2023.

Director, Mikel Gurrea

España, 2022.
Duració, 116 minuts.
Premi FIPRESCI, de la Crítica, Festival St. Sebastià 2022.


SINOPSI

Després de perdre els seus treballs, Helena i Ivan decideixen iniciar una nova vida en l'entorn rural, envoltats d'alzines sureres. La duresa del món rural posa a prova la seva relació de parella.
Publicat per Fotogrames, desembre de 2022.

El director, Mikel Gurrea.
EL DIRECTOR I ELS ANTECEDENTS DE LA PEL·LÍCULA
Mikel Gurrea (Donostia, 1985), va passar un estiu treballant en la recollida del suro en l'Alt Empordà. En els sons i en la textura d'aquell paisatge va veure el que seria l'escenari de la seva primera pel·lícula.
Publicat per Fotogrames, desembre de 2022.
OPERA PRIMA
Brillant òpera prima de Mikel Gurrea, premi Fipresci en l'últim Festival de St. Sebastià.
Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2022.

NÚRIA opina.

Hi ha pel·lícules com aquesta, de les que vaig pensant coses disperses, però de les que se'm fa difícil articular un discurs.
Malgrat tot, ho intentaré, ja que crec que el film, vaga la pena.
La primera cosa que m'ha cridat especialment l'atenció d'aquest film, és la facilitat que ha demostrat el director per encaixar primer i explicar després, les diferents maneres que els seus personatges protagonistes del film, tenen de comunicar-se amb la naturalesa i el paisatge, els urbanites protagonistes, cadascun d'ells té la seva idealització particular de la vida al camp que, un cop contrastada amb la realitat de la vida quotidiana, resulta ben diferent. També les altres persones que intervenen en el film, es relacionen amb aquest medi, potser de formes més utilitàries, però també diverses. La visió tan idíl·lica i idealitzada de la natura, pot esdevenir terrorífica quan aquesta es descontrola i només podem esperar amb una certa impotència que, no vagi més enllà.
Aquesta visió tan subtil i profunda m'ha captivat i m'ha portat a tota una reflexió sobre com cadascuna de nosaltres entenem i ens relacionen amb la naturalesa, des de què som i com som.
La història té moltes altres capes, també força interessants, com és l'enfonsament de la relació de parella, en contrast de la seva relació amb l'entorn natural i humà. 

MARTINA opina.
Una història aparentment senzilla, en la que una parella, es mouen de la ciutat al camp. Aprofiten que disposen de l’herència del patrimoni familiar d’un dels membres de la unitat de convivència, que tenen una criatura en camí, que es dediquen a l’arquitectura i que han convingut deliberadament a aventurar-se per buscar la fórmula per sobreviure en l’economia d’aquell entorn. I amb tots aquests ingredients, que confesso que a mi d'entrada em feien certa mandra, s'inicia un retrat que t’atrapa i et porta còmodament fins al seu final.
Personalment, m'ha agradat especialment com es construeix la trama, deixant clar des del principi, que allò no anirà de fer una història per parlar d’una única realitat. La pel·lícula no s'atura en el seu curs, manté clarament la flama viva sabent crear ràpidament vincles amb els protagonistes i construint cada altre personatge que intervé amb suficient profunditat.
Incorporant paisatges, escenaris clars on passen situacions determinants i explicant la feina de formigueta que fa cadascú per continuar endavant. Per mi, sense judicis, s'aconsegueix mostrar l’entorn arribant al que transcendeix, havent treballat en deixar que l'audiència en puguem descobrir algunes de les capes que el componen i poden aprendre en tot aquest trajecte.

Més informacions i crítiques, al Filmaffinity:
Entrevista amb el director:


dijous, 22 de desembre de 2022

AS BESTAS. director, Rodrigo Sorogoyen

EL TEMPS LI HA DONAT LA RAÓ AL DIRECTOR I HA ACABAT RODANT UNA PEL·LÍCULA AMB TANTES CAPES QUE, EN ELLA ES FONEN EL TRILER RURAL, EL WESTERN DESLOCALITZAT I EL DRAMA MÉS INTENS, AMB UNS ACTORS EN ESTAT DE GRÀCIA.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.
Guió, Isa Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España i França 2022
Duració, 137 minuts.
    

                                                                                                                                                      SINOPSI INTERPRETADA                                                                                                              Basada en fets reals i protagonitzada per un matrimoni francès (absolutament excepcionals en els seus papers antagònics i la vegada complementaris, Marina Foïs i Dennis Ménochet) que s'instal·len en un poblet gallec, quasi abandonat, per començar una nova vida i viure dels recursos que els ofereix la natura.
Escrit per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán Cuadernos de Cine, novembre 2022.

SINOPSI

L'arribada de dos forasters crea un clima de tensió en un poblet gallec, on la violència sempre sembla que estigui a punt d'esclatar. Malgrat tot, l'amor farà de catalitzador del dol i del rancor.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.

Isab Peña i Rodrigo Sorogoyen.

ORIGEN DE LA HISTÒRIA

El 2014, Rodrigo Sorogoyen (Madrid, 1981) va llegir en un diari la notícia que, en un paratge recòndit de la Galícia profunda havien trobat el cos d'un holandès que havia desaparegut quatre anys abans. Encara no hi havia proves, però tampoc dubtes, de que els autors del crim havien sigut dos germans que eren els únics veïns del poblet, on l'holandès vivia amb la seva dona.
El projecte va quedar ajornat i ha germinat molts anys després.
Escrit per L Pérez en una entrevista al director, a Fotogrames novembre de 2022.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula, segons el meu criteri, ho té tot i és rodona.
Una bona història, amb un guió molt elaborat en el seu contingut i en els tempos, per tal que l'espectadora pugui anar paint, una història sobre alguns aspectes de la naturalesa, dita humana, durs, molt durs, carregats amb el rerefons d'una història d'amor i de compromís que, traspassa fronteres reals i metafòriques.
Una banda sonora elaborada perquè l'espectadora es prepari per al clímax d'allò que passarà...
Unes imatges molt belles, sobre un entorn natural poderós i majestuós que romandrà allà en la seva essència, malgrat la fragilitat dels éssers que la gaudeixen i a voltes, la pateixen.
Una opció dura que de cap manera ens podem perdre, ja que no fa trampes i no juga amb els nostres sentiments i és honesta.

MARTINA opina.

Només puc començar aquesta crònica avisant que em serà difícil no seguir el discurs generalitzat, que determina que aquesta obra, ha sigut una de les millors de l'any. És la radiografia d'un assassinat, també del que implica perseguir un somni, així com un brindis a l'amor i un relat que explica de manera molt neta, la complexitat dels entorns tancats. Llocs on es fan més evidents les imposicions vingudes per màximes alegals absurdes, com la que els hi eren abans, tenen més Dret que els altres.
Per mi el més destacable d'aquesta peça és com cavalca, aguantant el suspens de manera extremadament elegant, ensenyant moltes capes de la complexitat emocional de cada membre d'una comunitat i no revelant la veritat de com va acabar aquell episodi de barbàrie, fins que no s'acaba el viatge.
M'ha agradat sobretot per com tot i explicar el que passa, amb imatges que van tornant entre una bellesa natural absolutament envoltant, cap conversa passa en va i sobretot perquè crec que no és una pastura per misèries humanes, sinó que més aviat sap concloure coses més enllà i que, considero molt nobles. A mi per exemple, em va semblar evocador un missatge ocult, on vaig concloure que tot i que la justícia és lenta, arriba i al final existeix per castigar la irreparabilitat del que ha succeït d'una manera sofisticada.

A Filmaffinity trobareu la fitxa completa i algunes crítiques interessants:


                                                                                                                                                                               


dimarts, 20 de desembre de 2022

SIMONE, LA MUJER DEL SIGLO. SIMONE, LE VOYAGE DU SIÉCLE. Director, Oliver Dahan.

LA MEVA AMBICIÓ ERA FER UN FILM PER TOTHOM, NO SOBRE LA VIDA DE VEIL, SINÓ SOBRE EL SEU LLEGAT EN QUESTIONS MOLT RELLEVANTS COM L'AVORTAMENT, LA GUERRA, LA SALUT I LA JUSTÍCIA.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.


Guió, Oliver Dahan.
França 2021.
Duració, 140 minuts.

SINOPSI

Un recorregut per la vida de Simone Veil, des de la seva infantesa feliç a Niça, passant pel camp de concentració Auschwitz, fins a acabar formant part del govern francès com a ministra de Sanitat, per més tard passar a ser la primera presidenta de Parlament Europeu en 1979. Un exemple, pràcticament desconegut de pràctica del feminisme sense declaracions d'intencions, ni cridòria.

El director Oliver Dahan.

LES INTENCIONS DEL DIRECTOR
La vida de Simone Veil està perfectament documentada, però jo he triat aquells aspectes que em permetien transmetre un missatge.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula que té una qualitat principal i és que, ens permet conèixer una dona que va ser un veritable personatge en la defensa de la justícia, la no discriminació i el dret de les dones a l'avortament. La primera presidenta del Parlament Europeu i malgrat tot, una veritable desconeguda per raons força obvies, encara que, sospitosament injustes. Potser, per ser dona i tenir una determinada filiació política i amb uns valors de defensa dels drets de les dones i les minories. Massa d'esquerres pels de dretes i massa de dretes pels d'esquerres, és així com pots quedar-te, com penso que és el cas, en territori de ningú... Hi ha molt a reflexionar sobre aquest tema.
Film necessari per a fer justícia a un personatge i posar-lo en el seu lloc en la història de França i d'Europa.
Una pel·lícula amb valors i per finalitats educatives.
MARTINA opina
Queda una setmana per Nadal, moment de tradicions i trobades amb amistats o familiars i quan molta gent optarem per compartir una estona en una sala de cinema. Pel que fa a les estrenes, òbviament està previst i és quan en major mesura, podrem triar, alguna proposta de la cartellera, que signifiqui un interès general. I, aquesta peça d’art, crec que és molt recomanable si voleu veure una obra completa, pausada i que aporta molt de contingut per allargar un posterior viatge intel·lectual fins a l’infinit.
Diria que vam coincidir amb la Núria, que era una narrativa intencionadament lenta, per fer valdre el fet que fer memòria implica, deixar aflorar sentiments i haver de pair el dolor d’alguna ferida ocasionada per situacions forçades pels altres. És el retrat d’una figura interessantíssima, una honorable dona d’una profunditat immensa i també una persona que sortint d’un trauma enorme va lluitar imbatible per aportat valor. Sempre fidel a la societat on hauria de conviure, després del seu pas per Auschwitz, destí que mai ningú podrà comprendre del tot.
M’ha portat a molts llocs, indiscutiblement el més significant, és l’admiració cap a d’altres que es destinen a impulsar les millores col·lectives. Però potser la reflexió més profunda, que voldria compartir, és que per fi, he pogut comprendre una mica millor, perquè de vegades em dol tanta reflexió entorn del gran mal ocasionat pel nazisme. Quan el temps és limitat i al món actual és ple de brutals injustícies, privilegis que es viuen amb total inconsciència i impunitat i molta misèria imposada de la qual no es vol parlar. Evidentment, no tindria sentit abordar aquest tema amb major detall en aquest espai, així que només en faig menció i aprofito per recordar que crec que aquesta època de l’any, és una bona oportunitat per aprofitar aquests dies i compartir l’art del cinema amb propostes com aquesta amb persones estimades. Això uneix, crec que ens fa més forts i sobretot conscients.

La veritable Simone Veil
Biografia de Simone Veil:
https://european-union.europa.eu/principles-countries-history/history-eu/eu-pioneers/simone-veil_es
UNA DADA DE LA PEL·LÍCULA
Quan els fills de Veil, van llegir el guió em van enviar algunes notes d'aclariment i quan van veure la pel·lícula, em van trucar emocionats. Va ser molt reconfortant comptar amb la seva aprovació, afirma Dahan. No li va passar el mateix amb Grace de Monaco on. Va d'haver d'afrontar el boicot de la família real monegasca, encara que no havien vist el film, es lamenta Dahan.
Paraules del director, escrites per Ana Santos i publicades per Fotogrames, desembre de 2022.

Informacions de filmaffinity:









dijous, 8 de desembre de 2022

HASTA LOS HUESOS: BONES and ALL. Director, Luca Guadagnino.

TANT DE BO QUE, LES NOVES GENERACIONS DESCOBREIXIN UNA MANERA DIFERENT D'EXPLICAR HISTÒRIES; ESPERO QUE, NO ELS SEMBLI UNA PEL·LÍCULA LENTA, LACÒNICA O AVORRIDA, SINÓ QUE PERCEBIN LA VIBRACIÓ REAL DEL QUE VOL DIR ENAMORAR-SE I AL MATEIX TEMPS ESTAR LLUITANT AMB ELS DIMONIS INTERIORS. I, TOT AIXÒ SENSE EL SOROLL CONSTANT DE L'ERA DE LA INFORMACIÓ.
Paraules de Timothée Chalamet, dites en l'entrevista de Manu Yañez amb Timothée Chalamet al Festival de Venècia. Publicada per Fotogrames, novembre de 2022.

Director, Luca Guadagnino.

Guió, Dave Kajganich. Novel·la de Camille DeAngelis.
Itàlia, EUA, 2022.
Duració, 129 minuts.

SINOPSI

Maren Yearly (Taylor Russell) emprèn un viatge per l'Oest Mig americà després de ser abandonada pel seu pare. En el camí coneix a Lee (Timothée Chalamet), qui comparteix amb ella la necessitat de devorar a altres persones.
Entrevista de Manu Yañez amb Timothée Chalamet al Festival de Venècia. Publicada per Fotogrames, novembre de 2022.

Luca Guadagnino.
Luca Guadagnino construeix un espectacle d'horror i vísceres que vestirà amb sentiments a flor de pell.
De la crítica de Mariona Borrull, per Fotogrames, novembre de 2022.
NÚRIA opina
Anar a veure aquest film ha estat una proposta de la Martina, altrament no hauria estat dins de les meves prioritats, així i tot no m'ha semblat gens malament veure-la, tot i que he passat moments conflictius per ser massa desagradable, allò que estava veient, tot i no allunyar-me mai de la consciència que estava sempre dins de la ficció...
Veure-la en aquest gran tresor que és el cinema Phenomena, no deixa de ser un incentiu més per veure una història amb tota la seva intensitat o crueltat.
Abans que, tothom hagués traspassat la classificació dels gèneres i tots s'hagin barrejat, l'haguéssim classificat com una pel·lícula de terror. Quan era jove m'encantaven les pel·lícules de terror... sospito que, posaven sobre la taula les meves pors i els meus límits per suportar-les. Ara que ja soc vella, ja he superat aquesta necessitat.
Potser és, un conte del món actual carregat de metàfores per fer-te pensar, o potser una al·legoria del món actual, on cap jove pot escapar d'una possible
predeterminació a moltes menes de canibalisme, malgrat que no ho vulgui acceptar i on només l'amor ens pot indicar una via de sortida i salvació, allunyats i fora d'aquest món que et determina, marca i assenyala.
És una d'aquestes petites rara avis, que potser passarà sense pena, ni glòria, només reservada a uns quants friquis.
Indicada pels que els agrada explorar sensacions i possibles interpretacions.

MARTINA opina.

El cinema, per mi, és definitivament el millor lloc on gaudir de l'enginy humà. Deixant portar-te, pels seus molts registres, segons convingui i podent seguir el treball de molta gent que fa carrera i marca el seu propi estil. En aquesta proposta, crec que trobem, un munt d'ingredients: una distopia, un contingut metafòric molt potent, un relat ple de moral, un western, un repartiment que enamora, un diàleg farcit amb una història d'amor pur i la construcció d'una realitat absolutament bàrbara.
De fet, només puc dir que aquesta proposta del director Luca Guadagnino et transporta a un lloc nou, és original i sobretot et posa en escena a un munt de talent. Construeix una història en abstracte, plena de dolor, afectuosament i mitjançant la passió dels que la protagonitzen. Presenta un món que sorprèn i és més et deixa sense paraules. 
En poques paraules a mi m'ha posat en tensió, horroritzat i fet patir. Però en cap cas m'ha deixat a un mal lloc. Tot el contrari, el viatge ha sigut agradable i només puc dir-ne bones paraules. En suma, crec que és, un fabulós divertiment.

El film guanya valor escoltant a Luca Guadagnino i Timothée Chalamet:
Fitxa completa i crítiques al:




diumenge, 27 de novembre de 2022

LAS LEYES DE LA FRONTERA. Director, Daniel Monzón.

DANIEL MONZÓN RESTITUEIX LA IDENTITAT D'UN CINEMA “QUINQUI”, APLICANT-LA ALS TEMPS ACTUALS. (...) ACCIÓ, I UNA SORT DE REALISME SOCIAL, AIXOPLUGAT SOTA L'ESPECTRE D'UNA SÒLIDA MOSTRA DE CINEMA POPULAR. 
Quim Cases, pel Periodico.

Guió, Jorge Guerricaechevarria, Daniel Monzón, sobre una novel·la d'en Javier Cercas.

España. 2021.
5 PREMIS GOYA, 2021.
Duració, 129 minuts.


SINOPSI

Estiu de 1978. Ignacio Cañas és un estudiant de 17 anys, introvertit i un xic inadaptat que viu a Girona. En conèixer a Zarco (Chechu Salgado) i a Tere (Begoña Vargas), dos joves delinqüents del barri xinès de la ciutat, es veu implicat en un seguit de furts, robatoris i atracaments. És la història de Nacho, on es farà gran, travessant la línia que hi ha entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia.
Adaptació de la novel·la de Javier Cercas.
Tret de Filmafinitty.

El director, Daniel Monzón.

NÚRIA opina

Aquesta, ha estat una bona proposta de la Martina, la d'aprofitar una iniciativa popular per acostar al cinema als barris. Nosaltres hem anat al gòtic, al Pati Llimona, allà he pogut gaudir d'una bona pel·lícula, en un lloc de referència a la ciutat i amb una bona companyia, la de la Martina i la de tota la gent que s'ha desplaçat per veure tots junts, aquest film.
El text de origen del guió no el conec, però coneixent una mica l'obra d'en Javier Cercas, el director ha potenciat i respectat tots els signes d'identitat d'aquesta, una reflexió sobre la procedència social i la pèrdua de la innocència que, marca i pot determinat el present i futur de les persones. Curiosament, l'autor no fa judicis morals sobre les persones, però imprimeix el seu sentit crític en els esdeveniments que determinen a les persones i les seves oportunitats a la vida, d'una manera o d'una altra, en funció del seu origen social.
Cinema acció, centrat en un grup de joves delinqüents que el director, tracta amb cura i delicadesa, per no marginar-los en escena, però tampoc per mitificar-los, simplement mostrant-los, com a persones que fan el que fan, moltes vegades sense plantejar-se perquè ho fan.
Pel·lícula d'acció i entreteniment amb molta dignitat.
Per si alguna persona està interessada en el programa de projeccions als centres cívics: https://ajuntament.barcelona.cat/centrescivics/ca/activitat/nove-pantalla-barcelona-nou-pellicules-i-onze-centres-civics

MARTINA opina.

D’aquest film, ubicat en el temps de la Girona de 1978, només tinc algunes consideracions àmplies. Començant, per valorar el gènere cinematogràfic de suspens i vist que, penso que, en l’ecosistema creatiu del nostre entorn, darrerament existeixen moltes propostes interessants i entre elles, sense cap mena de dubte, estan les del director d’aquesta obra. A més, afegir que per mi, gaudint dels carrers i memòries d’un lloc concret, et condueix en un fluir entre el teu propi imaginari d’aquell entorn i el que te’n mostren, que omple de màgia l’experiència.
I per continuar, afegir que crec que l'adaptació d’aquest text, del gran escriptor Javier Cercas, permet observar un retrat d’una part del món, de manera inquietant i sense jutjar cap de les persones que en formen part. Dels detalls, se m’ha explicat, que la majoria del relat està rodat a Manresa. Ja que el barri vell i els carrers de Girona el dia d’avui, ja no et traslladaven en aquell moment i contràriament, es va considerar que sí que ho feien els d’aquesta altra ciutat.
Per acabar, voldria assenyalar que personalment penso, que de la grisor del que conclou, és a dir que la justícia no és igual per tothom i que el destí està bastant escrit en funció del teu punt de partida, puc dir que opino que tot i ser una sentència plena de moral, en aquest cas crec que la vesteixen de molta poesia i sobretot color. M’ha fet pensar, que malgrat algunes màximes difícils de destruir, totes les persones que en són protagonistes, deixen molt d’espai perquè sigui la mateixa audiència qui pugui decidir molta part de com vol que siguin. I aquest joc, per mi, és extremadament necessari en els ingredients d’una peça ben compensada i que permet construir una visió crítica amb una opinió pròpia de cada cosa.




dissabte, 19 de novembre de 2022

EL AGUA. Directora, Elena López Riera.

UN RELAT TEIXIT PER LES CRESCUDES DEL RIU SEGURA AL LLEVANT, ON EL REALISME SOCIAL CONVIU AMB EL MITOLÒGIC I QUE PARLA DE DONES, DE POBLES I DE FALTA D'HORITZONS.
Escrit per L.P. en una entrevista a la directora, a Fotogrames de novembre de 2022.     


Guió, Philippe Azoury, Elena López Riera.
España, Suissa, França, 2020.
Duració, 104 minuts.

SINOPSI

És l'estiu, i Ana viu amb la seva mare i la seva àvia, en un entorn del qual vol fugir perquè intueix que no li pot oferir massa coses. Mentrestant va escoltant històries de mites relacionats amb l'aigua del riu.
La directora Elena López Riera.

UNA RELACIÓ PARTICULAR de la DIRECTORA amb l'AIGUA

A la meva terra tenim una relació molt singular amb ella, perquè sovint hi ha inundacions terribles que ho arrasen tot. Jo recordo la de 1987, quan era una nena i la de 2019, que apareix al film. Tothom allà, ha perdut a algú o alguna cosa a les riades: la casa, el cotxe, els animals, la collita... L'aigua està molt unida a la por.
Paraules d'Elena López Riera, en la seva entrevista per Fotogrames, novembre de 2022. Escrit per L.P.

NÚRIA opina.
Un primer llarg d'una directora àmpliament consolidada per mitjà dels seus curts.
Forma part d'aquest planter d'excel·lents directores que tenim que, saben copsar l'essència d'un entorn i narrar qualsevol història amb una bellesa tan sincera i propera que resulta difícil no sucumbir al seu encís... així tenim a Carla Simó, Pilar Palomero i d'altres que potser em deixo i que van fent camí...
Una bella història de tres generacions de dones que conviuen en un entorn, on es transpira una certa hostilitat cap a unes dones lliures i independents que, tenen les seves creences i mitologia que les arrelen i lliguen al seu entorn, sense empresonar-les.
Una història que transita sense obstacles per tres substrats diferents: el de la història del primer amor d'una adolescent, el mitològic lligat l'entorn del riu i de l'aigua i el dels esdeveniments reals lligat a l'aigua i al riu que, de tant en tant, surt de mare i provoca tràgiques riuades. Una tragèdia lligada als esdeveniments meteorològics i a la fúria de l'aigua d'un riu i d'un poble que viu amb por històricament.
Un film on tothom podrà gaudir-lo a diferents nivells. 

MARTINA opina.
Hi ha vegades que tens una recomanació, per part d'alguna persona a qui aprecies i vas a veure aquella opció, amb dos filtres. Per una banda, el teu i per l'altre, el que vol saber per què li ha semblat tot allò que et va fer la recomanació. I en aquest cas, havent-se donat això que deia, he tingut ocasió de viure aquestes dues coses en una mateixa experiència.
En tot cas, d'entrada, estava disposada que a mi també, m'emocionés aquesta història i crec que puc dir que va passar bastant.
Pel meu gust, es tracta d'un relat que enfoca una narració des d'una perspectiva pròpia, original i que t'aporta una visió crítica dels entorns tancats. Et sap conduir molt suau allà on vol i en conseqüència, sense que te'n puguis adonar, els personatges d'exageració i carregats de perjudicis per ser qui són, només te'ls pots mirar afectuosament.
M'ha semblat una obra molt completa, profunda i m'ha deixat moltes escletxes on voler furgar més. Potser el seu major valor, per mi, és la capacitat de convertir una història en un marc temporal concret, en també una metàfora de la relació amb el territori i l'entorn social, que segons com, sempre pot ser motiu d'ofec.
Crec que el talent de la seva autora és evident i per ser-ne una primera peça d'art, només puc esperar amb moltes ganes, que pugui continuar creant i així poder veure la seva següent història.

Més informacions al Filmaffinity:
Entrevista amb la directora: