dissabte, 17 de febrer del 2024

POOR THINGS. POBRES CRIATURAS. Director, Yorgos Lanthimos.

UNA DE LES COSES QUE SEMPRE TINC AL CAP QUE HAIG DE FER A LES MEVES PEL·LÍCULES, PERQUÈ SIGUIN PROU OBERTES QUE, SEMBLIN MOLT PRECISES I ESPECÍFIQUES, PERÒ AL MATEIX TEMPS DONIN LLIBERTAT D'INTERPRETACIÓ PERQUÈ CADASCÚ S'EMPORTI ALLÒ QUE VULGUI.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.
DIFÍCILMENT ESCAPARÀ DE LES CONTRADICCIONS QUE GENEREN LES SEVES FORMES RESPECTE AL SEU DISCURS ARGUMENTAL.
UNA AL·LEGORIA PRÒPIA DE L'ART POMPIER INFLAMADA DE PRETENSIONS SOLEMNES TAN BUIDES COM UNA CLOSCA SENSE RES DINS.
Paraules de CarlosF. Heredero, en el seu article, “Art pompier”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.

Guió, Tony McNamara i Yorgos Lanthimos. Sobre la novel·la, Pobres criatures, escrita per l'escriptor escocès, Alasdair Gray 1992.

Irlanda, Gran Bretanya i EUA, 2023.
Duració, 141 minuts.
SINOPSI
Bella Baxter és una jove ressuscitada per un brillant i poc ortodox científic, Dr.Godwin Baxter. Sota la protecció de Baxter, Bella està neguitosa per aprendre. Famolenca de conèixer món Bella s'escapa amb Ducan Wedderburn, un sofisticat i pervers advocat, en una aventura desbocada pels continents. Lliure dels prejudicis de l'època.
Filmaffinity (amb alguna conclusió escapçada)

El director, Yorgos Lanthimos.
LES BONES INTENCIONS del DIRECTOR
Crec que el món ha canviat en aquests deu anys últims, com a mínim a Occident, hem estat veient pel·lícules que, parlen de la percepció que tenim de la posició de la dona en la societat. A poc a poc ens n'hem adonat com això ha estat construït i limitat(...)Crec que la majoria de la gent està intentant entendre una mica millor la situació per poder-la canviar. Això ha ajudat a la recepció que està tenint Pobres criatures.
Fa poc encara no s'entenia les raons per les quals és important explicar la història d'una dona que està intentant de construir el seu propi camí i vol conèixer al món a la seva manera, i no com la societat li vol imposar. Ara això és més comprensible i les raons per les quals cal explicar-ho, són més clares.
(...)la bona recepció és deguda a l'obertura mental de la gent, que pot mirar en darrera i preguntar-se com és que en aquells temps ens podíem comportar d'aquella manera. Com és que, llavors aquest món ens semblava normal? Estic segur que d'aquí estarem dient el mateix d'alguna altra cosa.
Crec que un fa pel·lícules o qualsevol treball artístic, per poder il·luminar temes complexos, fer preguntes i generar sentiments i reaccions a l'audiència.
Espero que, ho fem d'una manera prou oberta perquè depenent de qui sigui cada persona pugui reaccionar a la pel·lícula de forma harmònica amb la seva personalitat, a les seves experiències, a la seva cultura i el seu entorn social.
(...) Estic molt còmode sentint-me incòmode i sent una mica estrany. Simplement espero que allò que faig tingui algun impacte cap a els altres.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.

NÚRIA opina.

He de confessar que, durant l'estona que vaig estar al cine vaig gaudir de l'espectacle que es desenvolupava davant dels meus ulls i que em va captivar, malgrat les parts fosques de la història i una estètica complaent i excessivament efectista i recarregada.
Confessat això, ja puc posar sobre la taula tots els dubtes que m'ha generat la pel·lícula i que m'està voltant pel cap a mesura que passa el temps i efecte i impacte es va desdibuixant. En primer lloc, una certa sensació que tota aquesta autocomplaença que he citat, estava relacionada amb una forma d'enganyar-me, de colar-me alguna cosa que no sé, que no veig i no sé si vull o no vull.
Continuo donant voltes als meus dubtes que voldria compartir: és simplement un conte, una espècie de faula, sense moral que, converteix les conclusions morals, en una manca de moralitat, simplement pel fet que no pretén alliçonar en res, ni treure conclusions sinó mostrar-nos una història d'alliberament a l'estil actual postcapitalista-feminista-provocatiu- avançat, on tot s'integra al sistema sense remei, per tal de donar-li un nou rendiment i defensar que, s'ha de viure com a una li dona la gana?
Passa l'alliberament avui, pel fet exclusivament individual i individualista, on cadascuna s'ho munta per viure a cor que vols, amb tota la parafernàlia inclosa de consum, com més luxós millor, tant si ets dona, com si ets home, com si no ets ni dona ni home?
Al que si està clar és que, els homes potser podran continuar dominant el món, però, hauran de canviar les formes que han emprat fins ara, en la seva relació amb les dones.
Tot és forma, en aquesta pel·lícula, fins i tot l'aprenentatge i alliberament de la Bella?
Potser no cal menjar-se tant el coco i gaudir d'aquest producte comercial, espectacular i ben fet que, està dins les tendències temàtiques actuals d'empoderament de la dona, ja que, allò que pretén és simplement fer-te passar una bona estona?
He arribat a la conclusió que aquesta pel·lícula, afirma pretensiosament massa coses que, no sé gairebé quines són. I, això no m'agrada en els temps que corren, on falten menys afirmacions i més compromisos.
Si l'aneu veure, ja em direu?

MARTINA, opina.

Aquesta faula potser es pot reduir en haver creat un relat del clàssic Frankenstein en clau femenina, subordinat a un món oníric visceral i on l’estètica enlluernadora dels colors escollits, omplen de profunditat cada escena per la qual es transita.
Crec que durant les més de dues hores d’aquest fantàstic viatge que, t’atrapa, és molt difícil notar el pas del temps. A més diria que tant la quantitat d’elements secundaris de cada un dels espais, com la pretesa exuberància de les indumentàries de cadascú, només poden divertir. Igual que l’evolució de la narració, que manté una coherència absoluta en descompondre tots els motlles, donant molta llum a unes realitats que han quedat relegades anteriorment i pretesament en l’oblit.
Però per tot això, sense mirar llarg, això que només sembli pura glòria, confesso que m’inquieta. Potser és cosa dels temps que corren, on la gent que ens preocupa quedar-nos en la superfície, hem interioritzat això que la “lletra sin sangre no entra”. Vull dir que, inevitablement em genera certa tensió, aquesta aparent senzillesa amb què es dignifica la llibertat de creació d’una identitat pròpia, l'emancipació de la sexualitat femenina, l’acceptació sense por a la diversitat, la ciència còsmica o el poder experimentat amb l'amor lliure, qüestionant sanguinàriament la idea clàssica de la construcció de les relacions esforçades que sembla que, ens sustenta.

Premis, fitxa completa i altres informacions:
LENTS, FORMAT
Havíem provat amb Robbie, durant el rodatge de “La favorita”, les lents d'ull de peix que crea un cercle, però no les vam utilitzar(...) crea una imatge força irreal, ja que tanca els personatges d'una manera que no sembla d'aquest món. Robbie va pensar que si fèiem servir una lent de 16 mm que no cobria tot el pla de 35 mm, això podia ser molt interessant. Ho vàrem provar i ens va agradar.
(...) Vàrem filmar algunes escenes amb Ektachrome, que és un tipus de cel·luloide que s'havia deixat de produir i que Kodak va tornar a fer amb 16 mm. Els vam demanar que ens fessin una partida de 35 mm pel nostre rodatge, amb això vàrem filmar els exteriors i també vàrem filmar negatius pels interiors.
Paraules de Yorgos Lanthimos en l'entrevista feta per Gabriel Lerman, per la revista Dirigido, gener 2024.
L'oclusiu i esfèric ull de peix( producte fotogràfic, en aquest cas, d'una lent que no cobreix tot l'enquadrament propi de 35 mm) aquí es converteix en expressiva metàfora de la impotència visual del film per explicar allò que suposadament vol explicar.
Paraules de CarlosF. Heredero, en el seu article, “Art pompier”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.


dissabte, 10 de febrer del 2024

THE HOLDOVERS. LOS QUE SE QUEDAN. Alexander Payne.

LES SEVES IMATGES ENS CONVIDEN A SUBMERGIR-NOS EN EL CINEMA DELS ANYS SETENTA PER VIURE UNA BONICA HISTÒRIA DE FILIACIÓ I TRANSMISSIÓ, AL MATEIX TEMPS QUE, UN ITINERARI DE REDEMPCIÓ CURATIVA PORTA AL PRESENT LES FERIDES PASSADES.

Paraules de Jara Yañez, escrites en l'entrevista al director, per Caimán CdC, gener de 2024.
Guió, Alexander Payne, David Hemingson.
EUA, 2023
Duració, 133 minuts.

SINOPSI

Any 1970, Paul Hunham, un professor rondinaire d'una prestigiosa escola americana, es veu obligat a restar al campus durant les vacances de Nadal, per vetllar per uns quants estudiants que no tenen on anar. Contra tot pronòstic, la convivència el portarà a establir un insòlit vincle amb un d'ells, un intel·ligent i problemàtic noi que té els seus traumes i amb la cap de cuina que, acaba de perdre un fill al Vietnam.
Filmaffinity.
ALGUNES DE LES FRASES MEMORABLES DEL PROFESSOR
Cada generació es creu que ha inventat la depredació, el sofriment o la rebel·lia. Si vols entendre el passat i a tu mateix, has de començar pel passat.

El director Alexander Payne

SOBRE EL GUIÓ

Hem treball durant tres anys en el guió i ha sigut una col·laboració molt rica. Ha estat un cop de sort que els deus m'hagin portat a l'escriptor David Hemingson i sé que ell pensa el mateix.
(...)Amb relació a altres detalls li hauríem de preguntar a Hemingson: com un oncle seu va ser la inspiració pel professor, la seva mare per Mary i ell mateix per l'estudiant.
Paraules de Payne, transcrites per Jara Yañez en l'entrevista feta per Caimán CdC, gener de 2024.
RIURE
Quan veus que el públic riu amb la teva pel·lícula i que les seves rialles fa que no es puguin escoltar els diàlegs de l'escena següent, és una cosa màgica. Visc per moments així.
Paraules del director, transcrites per Roger Salvans per Fotogrames, gener de 2023.

NÚRIA opina.
Amb aquesta pel·lícula he gaudit força. Aquest tipus de film amb un humor àcid i el mateix temps tendre i amb uns diàlegs frescos i intel·ligents, em semblen una opció immillorable per una bona tarda de cinema i poder sortir d'aquest, amb un somriure.
Té dos elements que ens podrien fer desestimar aquesta pel·lícula, un seria el tema nadalenc i l'altre el tema de relacions professors i alumnes, als anys 70 en un internat classista i unisex.
Doncs crec que, si hem superat aquests dos entrebancs d'entrada, la història té poc a veure amb aquestes dues temàtiques. Encara que aquest sigui el punt de partida de la narració, aquesta està mil·limètricament estudiada, perquè tres personatges que, inicialment ens resultaven anodins i antipàtics, es vagin convertint en persones que poden despertar la nostra simpatia i amb les que ens hi podem veure fins i tot reflectides.
La història té moltes capes i molts punts de vista. Serà en el lloc on centrem la nostra mirada que ens donarà la clau per interpretar-la. Alguns exemples que m'han fet pensar, són: com tots ens amaguem darrere una aparent imatge- en alguns molt ben construïda voluntàriament i en d'altres més joves, inconscientment- per tal de poder sobreviure i conviure amb els altres, procurant que ens facin el menys mal possible. Com darrere d'una passió o no, per allò que fem, s'amaguen o afloren molts sentits o sense sentits de les nostres vides. Com l'edat pot determinar determinades respostes, més o menys elaborades a les coses amb les quals ens ha tocat fregar a la vida... i moltes d'altres que he vist i no vull remarcar o d'altres, també, que vosaltres podeu veure i jo no he vist.
Aneu-la a veure, si us plau!

MARTINA, opina.
Aquest relat d’humor diria que té per virtut que sembla banal, de fet comença quan un professor solitari es queda de guàrdia a l’internat on va créixer, quan la majoria de les persones residents marxen a passar el Nadal a les seves cases de tot arreu del món. Així que senzillament amb aquest marc i acció, els 4 personatges protagonistes, evoluciones. Quan d’entrada es presenten com si ja en poguessis preveure quasi tot.
He de confessar que m’ha commogut la idea principal, on les classes socials es desdibuixen, perquè els humans més enllà del que tinguem, ens afecta substancialment la sensació de solitud i ens alimenta compartir el temps encara que sembli insuls.
El ritme d’aquesta obra àcida i alegre mai s’encalla, les persones s’expressen sense crear cap farsa i exigeixen a l’audiència anar més enllà, per potser descobrir-ne alguna més. Allò que no saps del tot que és, però que evidencia la immensitat de cadascú. Sense judicis, ni sentències, però amb una manera original d’arribar a tot arreu i la que a mi, no ser molt bé perquè, fins i tot m’ha arrencat unes quantes llàgrimes d’aquestes sanes i que t’ajuden a sentir-te viva i plena d’emocions.

Totes les informacions a:

QÜESTIONS de CLASSE I RAÇA que no TRIEM...
Tots sabem que en la guerra del Vietnam van morir un nombre desproporcionat de joves negres, joves que no tenien els privilegis dels joves blancs, i especialment dels que tenien diners.
Com a cineasta que aspira a l'humanisme, no abordo la política i els problemes socials en forma de pamflet. M'interessa com la gent es veu afectada i no victimitzada, per forces majors que escapem el seu control. No són qüestions de 1970 o de 2023; són eternes.
Paraules de Payne, transcrites per Jara Yañez en l'entrevista feta per Caimán CdC, gener de 2024.

EL FORMAT D'ACORD amb la IDEA dels ANYS 70.

Rodar en 1,66:1, fou una decisió estrictament meva, no havia rodat mai en aquest format i volia aprendre. Considero que encara estic a l'escola de cinema i sempre ho estaré.
L'altra qüestió és que com que la història va de persones, volia els millors primers plans que es poguessin aconseguir, amb una ràtio més estreta. (...)Cal anar a l'estret per assolir tota la glòria de “La passió de Joana d'Arc”, Dreyer, 1928.
Paraules de Payne, transcrites per Jara Yañez en l'entrevista feta per Caimán CdC, gener de 2024.

COMÈDIA, TRAGÈDIA i REFERENTS

En l'antiga Grècia les dues màscares de la tragèdia i de la comèdia no estaven separades, estaven connectades. Després, encara no ens n'hem assabentat que molt sovint, són els directors de comèdia (no sempre, però) més hàbils per captar el que és patètic i els efectes dramàtics sense sentimentalismes? Em rendeixo als peus de Chaplin, McCarey, Stevens, Capra, Ozu, De Sica, Wilder i per descomptat, Berlanga.
Paraules de Payne, transcrites per Jara Yañez en l'entrevista feta per Caimán CdC, gener de 2024.

ANTECEDENTS I DEUTES

Fa un homenatge a una cinta francesa, gairebé desconeguda, de 1935. MERLUSSE, de Marcel Pagnol, on la seva idea central- un esquerp amb un acusat problema visual, que ha de passar les vacances de Nadal en l'internat on treballa per tenir cura d'un alumne que no pot anar anar de vacances amb la seva família- Payne manlleva. Fa temps que el director li donava voltes a aquesta idea, però no tenia l'experiència vital necessària, per fer-la.
Paraules del director, transcrites per Roger Salvans per Fotogrames, gener de 2023.

L'EXPERIÈNCIA de PAYNE amb els INTERNATS

Quan vaig estudiar a Salamanca vaig viure amb els monjos carmelites i a Nebraska vaig anar a una escola per nois dels jesuïtes, però aquestes no tenen res a veure amb els internats per nois rics, com jo, me l'imaginava.
Paraules del director, transcrites per Roger Salvans per Fotogrames, gener de 2023.
L'ESSÈNCIA del FILM, segons PAYNE
A mi, m'agraden les bones històries ben explicades, en les que pots riure i potser també plorar. M'agraden les pel·lícules en les quals el director no està dient: - Mira'm a mi, sinó Mira això que t'explico, mira a aquests personatges i potser per extensió, mira't a tu mateix.
Paraules del director, transcrites per Roger Salvans per Fotogrames, gener de 2023.



diumenge, 4 de febrer del 2024

PERFECT DAYS. Director, Wim Wenders.

DE SOBTE, UNGIT EN UNA SAVIESA FÍLMICA QUE, EN EL SEU CAS SEMBLAVA PERDUDA, WENDERS FILMA AMB EXTREMA CONCRECIÓ, TORNA A UTILITZAR AMB MOLT DE SENTIT LA MÚSICA POPULAR I SAP ATRAPAR AMB UNA HISTÒRIA REDUÏDA A LA SEVA MÍNIMA ESSÈNCIA.
Escrit per Quim Cases per Dirigido, gener de 2024.

Guió, Takuma Takasali i Wim Wenders.
Japó, Alemanya, 2023.
123, minuts.
SINOPSI
Un home de mitjana edat que es dedica a tenir cura i netejar d'uns vàters públics de la ciutat de Tòquio, combina el rigor de la seva feina amb la seva afició per la lectura, la música i la fotografia per captar la llum dels arbres.
El director Wim Wenders i l'actor Kôji Yakusho.
Una bonica fusió de cultures, en els que es poden endevinar els ben coneguts gustos de Wenders i, al mateix temps, una manera de retratar l'anacrònica bombolla emocional en la qual Hirayama viu el seu present.
Ens trobem amb un Wenders molt diferent del de les seves obres anteriors, menys ampul·lós, però amb molta més veritat en les seves imatges.
Escrit per Carlos F. Heredero per a Caimán CdC, gener de 2024.

NÚRIA, opina
En sortir del cinema em preguntava i li comentava a la Martina: aquesta pel·lícula és un bonic catàleg de vàters públics o una bella i poètica història sobre la senzillesa de la vida?
Doncs, molt curiós, però llegeixo en una de les meves revistes de cinema, el següent: Sentia una forta enyorança del Japó i li vaig comentar a la meva dona que el pròxim viatge seria allà. Llavors, vaig rebre la invitació per realitzar un projecte documental sobre un conjunt de vàters públics de Tòquio. El maig de 2022, vaig viatjar al Japó i vaig quedar molt parat, no només per la destresa arquitectònica d'aquests, sinó també per la idea mateixa de dedicar tant d'esforç a la seva construcció i cura. Vaig decidir que allò havia de ser explorat en una ficció. Paraules de Wim Wenders, recollides per Manu Yáñez en una entrevista per Fotogrames, gener de 2024.
És una pel·lícula revolucionària, perquè s'oposa absolutament al ritme imposat pel capitalisme en els nostres temps, fins i tot en el cinema. També és revolucionària perquè fa una exaltació de l'austeritat i finalment perquè tot això, no està renyit ni amb el gaudi, ni amb l'art. Ja que la vida de Hirayama, és una petita obra d'art de la senzillesa, l'austeritat, la dignitat i l'amor, lluny de qualsevol romanticisme, l'amor per la vida pròpia i dels altres.
Cal anar-la a veure sense expectatives, sense esperar res, pel fet que, crec que és la millor manera de trobar-ho tot.
MARTINA opina.
Wim Wenders és sabut que sap fer cinema, que a més sent ja una persona en edat de jubilació continua en bona forma com per fer feina original i per mi se li ha d'agrair que amb aquesta proposta ens acosta a una essència humil i alegre del bon viure.
Crec que amb el relat d'un home senzill i amb principis ens convida a reflexionar sobre la figura dels herois, la sobirania del treball i de quina manera creant una identitat pròpia tot seria possible.
Pel meu gust un plaer, tot i que no puc negar que en algun moment la parpella superior volia fer caiguda lliure, com en una mena d'èxtasis on m'hauria provocat una enorme satisfacció seguir escoltant el ritme de com avança el relat pausat, amb els ulls tancats. Mitjançant aquest passeig pels banys exuberants de Tòquio, que en format cíclic, el to narratiu et proporciona un viatge en primera classe per un món únic i espacial com el que aquest gran cineasta sap crear.

Més informacions:

FUSIÓ DE CULTURES EN LA MÚSICA
*Perfect Days- Lou Reed
*Sunny Afternoon- The Kinks
*Feeling Good- Nina Simone.

WIM WENDERS I EL JAPÓ

El 1982 en el vintè aniversari de la mort d'Ozu. Vaig tornar a Tòquio en un impuls espontani de fer un film sobre la seva petjada. En els seus films, Ozu sempre va registrar els canvis de la ciutat de Tòquio i la societat japonesa. (...)Des d'allà vaig començar a establir una relació molt profunda amb el Japó i anava molt sovint i també feia altres pel·lícules i després de cinquanta visites vaig deixar de comptar. Es va convertir amb la meva segona pàtria i em sentia nostàlgic quan passava molt de temps sense tornar-hi. Em sento molt prop de la cultura i el poble japonès: la seva atenció al detall i el seu respecte per altri, la seva recerca del bé comú. Setanta anys després de la mort d'Ozu vaig pensar: vull tornar a rodar un film a Tòquio i així va néixer Perfect Days.
Paraules de Wim Wenders, recollides per Daniela Urzola en una entrevista per videotrucada el 4/12/2023. Caimán CdC, gener 2024.


divendres, 2 de febrer del 2024

LA SOCIEDAD de la NIEVE. Director, J.M. Bayona.

AQUESTA OBRA CONFIRMA, EL DOMINI NARRATIU DE BAYONA I LA SEVA MADURESA COM A CINEASTA, CAPAÇ DE POSAR JUNTS COM NINGÚ, EMOCIÓ I ESPECTACLE.
Escrit per Roger Salvans en una entrevista feta a Bayona, per Fotogrames, desembre de 2023.
BAYONA, PARTEIX D'UN CLAR DESIG REALISTA I D'UNA CERTA EXACTITUD QUE LI PERMETI TRENCAR AMB LA MITOLOGIA SENSACIONALISTA GENERADA EN ELS ANYS SETANTA, D'AQUESTA TRAGÈDIA ALS ANDES.
Escrit per Àngel Quintana a Caimán CdC, desembre de 2023.

Guió, J.A.Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marqués, Nicolás Casariego. El llibre de Vierci.
España, 2023.
Duració, 144 minuts.
SINOPSI
Un grup de persones, entre elles, un grup de jugadors de rugbi joves volen de l'Uruguai a Xile. Tenen un accident als Andes i la majoria moren, però un petit grup de setze persones sobreviuen setanta-dos dies, en unes condicions molt dures. I, aconsegueixen tornar a casa seva.

El director, J.M. Bayona.

L'APOSTA del DIRECTOR,

és clara en el moment que tria com a intèrprets a un grup de joves actors uruguaians i centrar una part del drama en l'experiència de la resistència davant de les adversitats.
Escrit per Àngel Quintana a Caimán CdC, desembre de 2023.
COM ÀNGEL QUINTANA VEU que, RODA BAYONA
Seguint un catàleg de regles que li permetin que l'espectadora s'identifiqui amb el drama, passant del sofriment a una tasca de catarsi, en la part final de la història.
Escrit per Àngel Quintana a Caimán CdC, desembre de 2023.
NÚRIA, opina.
Penso que, en Bayona és un gran director, de la categoria de Spielberg que fan cinema per tothom, pot ser també d'entreteniment, amb ànima i ben fet. Bayona, però, ho ha de gestionar des d'on ve, el país de Quixot i de la Santa Inquisició, on el bon saber, la intel·ligència i la bondat, són pels avorrits que hauran d'anar al cel, quan la festa està a l'infern, amb els envejosos, estúpids i curts de gambals.
Quan era jove, vaig llegir el llibre on narrava els fets i l'aventura per sobreviure, dels que ho van fer. Posava molt èmfasi en les vicissituds que van haver d'afrontar i en la decisió, culpa i disculpa, d'haver hagut de consumir carn humana i no dic una altra paraula, perquè no vull entrar en el determinisme de la paraula que, totes sabem que no és neutre.
És just per la temàtica del film, per la que aquesta em feia mandra, però també sabia que, per l'admiració que tinc per aquest director, no em podria resistir i que l'acabaria anant a veure amb la pantalla gran.
Una vegada subscric que és un gran director, encara que aquesta no és una gran pel·lícula, però sí una bona pel·lícula, amb tots els ingredients per gaudir-la en família.
El director, com a persona sensible que no vol utilitzar els elements morbosos per convertir-los en elements pornogràfics del nostre gaudi, no s'entreté massa a mostrar-nos el fet de la inevitable manera d'alimentar-se per subsistir, en fa un tema moral particular i d'agenciament privat. Que, afectarà al grup en la mesura que aquest es quedarà amb més i menys membres per donar-se suport mutu. Una vegada més agrair aquest enfocament a la història, on m'ha permès trobar-li qualitats no esperades. Com que, posa el punt de mira en el grup i la seva organització orgànica per subsistir, tot atenent-se mútuament- els morts, els vius i els que també moriran- perquè tots formen part de la possibilitat de poder sobreviure. Un petit homenatge al valor de les persones com a elements necessaris d'una societat on tots ens necessitem, tant si vivim, com si morim; tant si això es fa en condicions extremes, com és el cas, com en altres.
També, es pot fer una bona reflexió, sobre com ens relacionem i convivim amb l'entorn natural, extrem o no.
Encara que, aquest film, va trigar deu anys a poder-se gestar, al meu entendre forma part del paquet de “Lo imposible”, ja que, no deixa de ser un impossible.
Cal dir, però, que en un metratge tan llarg, hi ha temps per tot: avorrir-se, cansar-se i tornar-se a reconciliar amb el film, emocionar-se i sentir que qualsevol vida és valuosa. I, just per això no ens podem quedar tancats en la presó del nostre individualisme i subjectivisme i hem de sortir al carrer per mirar les altres vides valuoses que, el capitalisme salvatge, no ens vol deixar veure.
Gràcies, Bayona per la teva honestedat, fent el cine que fas.

MARTINA opina.

Vam poder gaudir d’aquest film espectacle a la sala Phenomena, sola on clarament era perfecte pel que havia de ser, havent-ne sortit amb molt bon sabor de boca. Evidentment, no pel desgast que comporta la història, sinó per haver viscut de tan a prop aquella dramàtica realitat, que sense morbo, et situa en l'escenari perfecte per considerar que cooperar i sobreviure pot ser una experiència molt austera i sobretot inabastable.
Em va ressonar la idea, que tant de bo, fos obligatori assistir a sessions d’aquest tipus de cinema universal. En un context, on al meu entendre, estem instal·lats en una ambigua insatisfacció col·lectiva. Ja que potser, gràcies als espectacles que ens mostren situacions fortuïtes superades amb conjunt, ens podem sentir menys aïllants. I fins i tot comprendre que fent les coses a consciència, com fa aquest director sempre amb llum, es pot filtrar idees molt importants per conviure més convençuts, que confiant en les persones que tenim al nostre voltant, se’ns pot simplificar qualsevol tragèdia de moltes maneres.
Aquest relat ens situa en un accident infernal al mig dels Andes, on inevitablement els fets t’obliguen a plantejar-te seriosament aquest necessitat aventurera que molta part de la humanitat tenim inherent a la nostra condició intrèpida, fent d’una situació excepcional traumàtica un lloc en el qual considero necessari fer memòria.

Informació completa al Filmaffinity: 

D'ON PARTEIX

Del relat que Pablo Vierce, amb el testimoni dels supervivents i el record dels morts, suposa el primer treball de Bayona aquí després de set anys, el primer en castellà després de “El orfanato” (2007).
Escrit per Roger Salvans en una entrevista feta a Bayona, per Fotogrames, desembre de 2023.

DIFICULTATS PER TIRAR ENDAVANT EL PROJECTE
Fa deu anys que intentem tirar endavant aquest projecte. Ha sigut Netflix qui finalment l'ha fet possible. Jo, que soc un gran defensor del cinema en sales he intentat tirar endavant el projecte pensant en elles i no he pogut. Sense Netflix que ens va prometre que es podria veure als cines, no hauria estat possible.
Paraules de Bayona, transcrites per Roger Salvans en una entrevista feta a aquest, a Fotogrames, desembre de 2023.

LLIBRES i FILMS, D'AQUESTS FETS.

El llibre de supervendes, “Viven”, escrit per Piers Paul Read, només un any després dels fets.
Aquest, serveix inspiració, dues dècades més tard a Frank Marshall perquè rodi la seva versió made i Hollywood, que s'instal·li com a definitiva, pel gran públic.
Els supervivents, per la seva part, col·laboren per mitjà de documentals, homenatges i conferències per tot el món, perquè els fets no s'oblidin.
Escrit per Paola Franco a Dirigido, desembre de 2023.


dilluns, 22 de gener del 2024

WONKA. Director, Paul King.

QUAN VAIG AL CINEMA M'AGRADA SORTIR D'ELL AMB UNA MICA MÉS D'ESPERANÇA EN EL MÓN, DE QUAN VAIG ENTRAR. CREC QUE LA VIDA JA ESTÀ PROU PLENA DE PREOCUPACIONS.
Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

Guió, Simon Farnaby. Sobre una novel·la de Roald Dahl, “Charlie i la fàbrica de xocolata”

Regne Unit, 2023.
Duració, 112 minuts.

SINOPSI

Basada en el personatge que protagonitza “Charlie i la fàbrica de xocolata”, el llibre infantil més emblemàtic d'en Roald Dahl i un dels més venuts de tots els temps.
Wonka explica la història de com el més gran inventor, mag i xocolater del món, es va convertir en l'estimat Willy Wonka que coneixem ara, centrant-se en la seva joventut i en com va conèixer a un Oompa- Loampa, en una de les seves primeres aventures.
Tret de Filmaffinity.

El director, Paul King

RELACIÓ del Director amb el llibre de Roald Dahl.
El llibre va ser molt important per mi, quan era petit. Crec que és un dels primers grans llibres que vaig llegir. El vaig llegir tantes vegades que les pàgines es van començar a desenganxar. (...) Em semblava salvatgement divertit i molt “gamberro” i transgressor, talment com Roald Dahl, ho pot ser. Era un món al·lucinant en el qual escapar-se. I crec que és una sort poder tornar a ell, com adult.
Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.
INTENCIONS del DIRECTOR
Volíem ser fidels a l'esperit de Dahl i també a les pel·lícules de Mel Stuart i Tim Burton. Wonka no serà el caramel més contemporani de l'any.
Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.

NÚRIA, opina

Pel·lícula molt adient per una tarda d'entreteniment de qualitat en família.
Malgrat, les trifurques i els dolents, guanyen els bons i bondadosos i la llum i la dolçor dels bombons, s'imposa a l'autoritat corrupta i viciosa i venuda al capital, representada pel corrupte càrtel de la xocolata, com a poder econòmic i que ho pot controlar tot subornant, el poder religiós caigut en desgràcia pels seus vicis i la seva manca de qualitat moral i les forces de seguretat pertanyents al poder polític, subornades també per la seva debilitat moral. Un retrat complet sobre el mal, en la societat actual.
Sintètica i ben explicada dins la narració, la corrupció i el poder, en les seves diferents branques.
Interessant, entretinguda i divertida.
MARTINA, opina
Crec que no recordo la darrera sessió de cinema familiar abans d'aquesta i aquesta proposta confesso que em va semblar senzillament entranyable. Un relat lleuger, ple de missatges optimistes i una explicació molt ben vestida del significat del poder. Determinant clarament tots els elements que en poden formar part, en un ecosistema complex com el de la societat propietària.

Sent franca, tampoc tinc massa a comentar ni poder compartir. Com ja he dit n’he gaudit i sobretot he estat seduïda recuperant un relat de Roald Dahl, ple de màgia i amb el que molt ben acompanyada, amb tres generacions de la nostra saga familiar, vam gaudir totes tres diria que, per igual.

LUA (10 anys), opina
Aquest dimecres després de l'escola vaig anar al cinema, amb la meva àvia i la meva tieta, anàvem a veure una pel·lícula que es diu MIGRACIÓ, però vam arribar allà a les 5:45 i la pel·lícula començava a les 6:45 i vam decidir veure wonka.
Quan vam ser allà i vàrem començar a veure la pel·lícula, estàvem a una sala molt gran i estàvem soles, amb un parell de famílies i uns enamorats. A mi, em va agradar molt. Com ho explicava tot perquè un infant ho entengués, això de la competència i tal. Però, quan tu ja estaves preparada perquè s'acabés doncs tot era fantàstic i bonic com un bon final de peli, passava alguna cosa dolenta i un altre cop i un altre... També que, la pel·lícula anava de fet que el wonka volia vendre bombons en una ciutat i no li deixaven, però, el Oompa-Loampa també li creava problemes, però penso que, no tenien res a veure amb tot el que passava a la pel·lícula.
Això és el que opino d'aquesta pel·lícula de tanta fantasia que, he dit tot el text critiques, però, m'ha agradat molt.
La recomano a gent que li agradi la fantasia i a la gent de la meva edat 6-7-8-9-10-11-12-13 anys. També a gent que ve acompanyat amb la família, el pare, la mare, el tiet, els cosins... i després a la sortida, comentar-ho.
Fitxa completa i crítiques:

Entrevista amb el director:

LA TERCERA VERSIÓ i RELACIÓ amb les ALTRES
Encara que Roald Dahl odiava “Un mundo de fantasia”(1971), l'adaptació dirigida per Mel Stuart, pel seu exagerat sentimentalisme i va voler a Peter Sellers per Willy Wonka i no a Gene Wilder, King té un afecte especial per aquest film. King creu que, ha resistit molt bé el pas del temps. La versió de 2005 de Tim Burton amb Johnny Depp va connectar més amb el to grotesc de l'original, però hem volgut, fer-li homenatge a ambdues.
Recentment adaptat per Wes Anderson, Steven Spielberg, Robert Zemeckis i Taika Waititi preparant una serie de TV sobre Oompa-Loompas, l'univers de Dahl està poblat, segons explica King de temes atemporals i universals.
Paraules del director, Paul King en la seva entrevista per Fotogrames, realitzada per R.Salvans, desembre de 2023.


dissabte, 13 de gener del 2024

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR. Directora, Patricia Font

EM VA ENAMORAR EL RIGOR AMB QUÈ EXERCIA LA DOCÈNCIA, EL SEU IDEALISME PER CREAR UNA SOCIETAT MÉS FORMADA I LLIURE. LA PEL·LÍCULA A MÉS A MÉS, REIVINDICA LA MEMÒRIA HISTÒRICA QUE, ÉS UNA ASSIGNATURA ENCARA NO RESOLTA.

Paraules d'Enric Auquer, parlant del seu personatge, transcrites per J. Pando en una entrevista per Fotogrames, novembre de 2023.
Guió, Albert Val d'una novel·la de Francesc Escribano.
España 2023.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

Ariadna descobreix que el seu avi, busca des de fa temps les restes del seu pare, desaparegut durant la Guerra Civil. Decidida a ajudar-lo viatja fins a Burgos, on estan exhumant una fosa comuna, on podria estar enterrat. Durant la seva estada coneixerà la història d'Antoni Benaiges, un jove mestre de Tarragona que, abans de la guerra, va ser el mestre del seu avi. Per mitjà del seu innovador mètode pedagògic incitarà als alumnes a voler conèixer el mar i els prometrà una excursió per fer-ho.
Tret de Filmaffinity.
La directora, Patricia Font.

NÚRIA opina.

La memòria històrica és una qüestió que el cine de ficció espanyol encara no ha afrontat d'una manera transcendental (paraules de Fernando Bernal a Caimán CdC).
Fent servir les paraules d'en Fernando Bernal, em sembla molt necessari l'existència de pel·lícules com aquesta que, ens van recordant el nostre passat molt proper, però prou llunyà, com que, si no hi posem remei d'aquí a quatre dies, ja no tindrem testimonis vius que ens puguin aportar informacions molt importants i moriran tristos per no haver pogut venerar als seus morts desapareguts.
Dissortadament, el discurs repetitiu i reiteratiu fatxa, sobre oblidar i passar pàgina de la Guerra Civil Espanyola, ha calat en molts joves i adults ben pensants que creuen que, no cal remenar més la merda ja que fa pudor i és desagradable.
Aquesta és una de les principals qualitats del film, l'altra és que, és un film lluminós amb una bonica història de pedagogia compromesa i un personatge, Antonio Benaiges compromesament interpretat, valgui la redundància.
Vaga la pena veure-la.

MARTINA opina.

Aquest treball delicat entrecreua la història d’una dona del present, que busca inscriure una trajectòria, la del seu avi que s’està apagant, en una època i un territori concret. Amb aquest fil conductor, el relat ens permet endinsar-nos en un petit poble de Burgos. Ara, mentre s’executa un dels delicats processos d’exhumació de la fosses comunes, d’allà. I aleshores, quan un jove entusiasta va arribar-hi des del camp de Tarragona per fer de mestre, just abans que emergís la Guerra Civil i els militars van apagar-lo.
L’obra, teixida amb molta harmonia, ens permet viatjar a l’obscur passat d’aquell conflicte de pas, per saber més de l’artefacte bèl·lic i comprendre millor les múltiples variables que incideixen als problemes d’aquell temps i en la complexitat humana. Ho fa amb la lluminosa trajectòria d’un jove responsable i innovador, qui amb moltes ganes de viure millor, va il·luminar una escola tenebrosa, dotant al seu l’alumat d’eines de les pedagogies més modernes d’aquell temps.
Donant reconeixement al que va passar, com a força motora i així contribuint en la creació simbòlica en la construcció d’identitats i subjectivitats. I com deia el mestre Fontana, potser així, ajudant a combatre la desesperança i refundar la utopia. Perquè, com s’ha dit, en un temps com el d’ara de resignació política i sobretot de cansament, l’esperit idealista és més necessari que mai.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:



dilluns, 18 de desembre del 2023

ANATOMIE d'une CHUTE. Anatomía de una caída. Directora, Justine Triet.

EL MEU INTERÉS PRINCIPAL ERA EXPLORAR EN DETALL LA COMPLEXITAT D'UNA RELACIÓ DE PARELLA. LA TRAMA ES DESPLEGA EN UN JUDICI I ABORDA ASSUMPTES QUE TENEN A VEURE AMB LA LITERATURA I LES QÜESTIONS DE GÈNERE, PERÒ AL CENTRE DE LA HISTÒRIA PALPITA LA DIFICULTAT QUE SUPOSA COMPARTIR LA VIDA AMB UNA ALTRA PERSONA.
ANATOMIA D'UNA CAIGUDA PARLA DE LA MANERA QUE LA REALITAT TENDEIX A EMMASCARAR-SE I RESULTA IMPENETRABLE.
Paraules de la directora en la seva entrevista feta per Manu Yañez a Cannes i publicada a Fotogramas, desembre de 2023.
Guió, Arthur Harari i Justine Triet.
França, 2023.
Palma d'Or al Festival de Cannes, 2023.
Duració, 151 minuts.

SINOPSI

Sandra que és escriptora, viu als Alps francesos amb el seu marit Samuel, que també és escriptor i el seu fill Daniel que, és cec.
Samuel mor en estranyes circumstàncies i la seva dona Sandra és acusada d'assassinat. El cap d'un any se celebra el judici on intentaran esbrinar la seva culpabilitat i si Samuel va ser assassinat, es va suïcidar o va ser un homicidi.
La directora, Justine Triet.
NÚRIA opina.
És una pel·lícula que està tenint força èxit de públic en un determinat sector de la població. Una història narrada intel·ligentment que et fa pensar i estar atentament a l'expectativa del que va passant a la pantalla.
La Martina va dir en sortir del cine i crec que amb molt encert que, el gènere processal o el cine de judicis, és com el western, hi cap tot i serveix per parlar de tot.
En aquest cas, el teló de fons per parlar de moltes coses és un judici a una escriptora acusada de matar al seu marit. Aquest teló de fons serveix per distanciar a l'espectadora d'una possible narració tancada, centrada en la cronologia de les imatges, paraules i sons.
Contràriament a això, aquest procediment manté a l'espectadora actina mentalment, per anar incorporant dades per mitjà del que va passant en el judici que, l'ajudaran a interpretar i discernir, per tal, de tenir la seva versió personal sobre la història que li estan explicant, d'allò que és veritat i allò que és mentida.
Tota una bona estratègia per mantenir l'escolta activa de l'espectadora que, en aquest cas i segons algunes maneres actuals d'entendre la veritat i interpretar-la, mai és absoluta i unívoca.
Però com que necessitem la llei per ser aproximativament justos, els judicis continuaran sent necessaris per regular certs comportaments socials. Això, situat dins la ficció, és un bon mitjà per fer-nos reflexionar sobre qüestions filosòfiques de la nostra societat on estem implicades com a persones que formem part d'aquesta.
Innocent o culpable?
Pel meu discerniment i entesa, dins el paràmetre de la justícia administrada a través de les lleis, culpable, encara que l'hagin declarat innocent.
Des del punt de vista humà, res és blanc o negre en una relació on els entramats d'aquesta s'escapen a la pura voluntat dels protagonistes, per múltiples factors, entre ells les càrregues convencionals i socials de la societat en la qual vivim, i dels que ens han de jutjar.
Un metratge molt llarg que no es fa notar, i per alguna cosa serà.
Amb tots els bons ingredients per un dia de cine.

MARTINA, opina.

Tot comença quan un home mor després de caure des de la finestra del pis de dalt d’un xalet al mig dels Alps francesos. Això, passa mentre els tres habitants d’aquella casa, estan cadascun fent la seva. En Daniel és una criatura d’uns deu anys, qui després d’un accident va perdre bona part de la visió i només està escolaritzat un parell de dies a la setmana. Ell és qui troba el cos del seu pare, cruixit a terra, quan surt a fer un tomb amb el seu gos pigall. Just després que la Sandra, la seva mare, acabi amb una entrevista que li haurien vingut a fer per parlar de la seva obra literària i mentre el Samuel estava treballant tot escoltant música a tot drap al pis de dalt de tot.
Quan venen les autoritats dubten que sigui un accident i s’activa una investigació per determinar si es tracta d’un homicidi, un suïcidi o un assassinat. Això en el marc d’un judici, on el tribunal analitza els personatges amb un nivell de detall extenuant, assegurant que la veritat no existeix i que la justícia només pretén buscar una explicació, que vestida d’objectivitat, pugui satisfer les pors que genera aquesta situació, o qualsevol altre, en l'imaginari col·lectiu de la França contemporània.
És un relat gèlid, on cada minut dels 180 que ocupa és significant i cada pas endavant esdevé més intrigant. Totes i cadascuna de les frases que construeixen la crònica són determinants, i tot i la irrealitat buscada del western judicial, és inevitable entrar en els dubtes existencials que poden tenir els personatges en altres instants de la seva relació quotidiana. Comprendre cada un dels moments vitals de les tres persones habitants, implica assumir que tothom a la seva manera intrínsecament es caracteritza per la seva pròpia riquesa i que els fets encara que ens hàgim inventat l'eina per poder generar seguretat, quan som humans, mai són clars i cal interpretar-los.
Sento llançar-me i posar una etiqueta abundosa, però, he de dir que per mi, és la pel·lícula de l’any. Ho dic amb la boca petita, perquè hem vist tantes i moltes coses excel·lents, però m'hi llanço alegrament perquè sincerament crec que en essència es tracta d'una peça que ens interpel·la de forma directa i sobretot, ens obliga a revisar moltes coses que, ens poden portar a no voler viure l'única vida que de moment, no oblidem, sabem que hi ha.

ALGUNES CLAUS per ENTENDRE el FINAL

A l'hora de la veritat, la cinta explora l'experiència d'un nen que arrossega un gran pes a les seves espatlles, senyala Triet. Se sent pròxim a la seva mare i confia en ella, però les circumstàncies semblen trencar la complicitat existent entre ambdós. D'alguna manera, la situació l'obliga a decidir si la seva mare és culpable o innocent de la mort del seu pare. Però ell sap que la realitat és menys simple del que assenyalen els adults.
Paraules de la directora, transcrites per Manu Yañez a Fotogramas, desembre 2023.
En l'últim tram, tant el tribunal com la mateixa pel·lícula li donen a Daniel un protagonisme clau, al convertir-lo en un testimoni determinant del judici.
La seva interpretació subjectiva d'una conversa amb el seu pare acaba decantant al tribunal. Hi ha una sentència clara i l'estabilitat torna a la llar dels Valeski Voyter.
Escrit per Eulàlia Iglésies a Caimán CdC, desembre de 2023.

Fitxa completa, filmografia directora i algunes crítiques:

EL NOU CINEMA JUDICIAL FRANCÈS
El thriller judicial s'està convertint en una presència recurrent en el cine d'autor francès contemporani. Films com “La noia del braçalet” de Stéphane Demoustier 2019, “Saint Omer d'Alice Diop, 2022, “ Le Procés Goldman de Cédric Kahn, 2023 i “Anatomia de una caida” s'adscriuen a aquest gènere, però des d'unes coordenades molt diferents del model nord-americà. En aquest nou cine judicial francès, el mètode processal no s'aplica per arribar a la veritat o dirimir el culpable d'un fet. Pel contrari, estem davant d'un grup de pel·lícules que posen en evidència fins a quin punt és difícil o impossible clarificar la responsabilitat d'uns fets, alhora que converteix l'espai tancat dels tribunals en la caixa de ressonància on es fa ressò dels prejudicis institucionalitzats cap a la identitat de les persones que estan sent jutjades. L'assumida imparcialitat del procés judicial queda posat en dubte per plantejar què jutgem, quan estem jutjant a alguna persona.
Tots aquests films comparteixen també, la centralitat que té en ells la paraula.
Escrit per Eulàlia Iglésies, en la seva crítica per Caimán CdC, desembre de 2023,