dissabte, 14 de maig de 2022

ALCARRÀS. Directora, Carla Simón.

DES DE LA HUMANITZACIÓ DELS PERSONATGES I LA PERMANENT CONNEXIÓ AMB LA VERITAT, QUALSEVOL HISTÒRIA POT TRANSCENDIR MOLT MÉS ENLLÀ DEL SEU ESPAI NATURAL, PER PETIT QUE SIGUI.

Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

Guionistes, Carla Simó i Arnau Villaró.
España, Itàlia, 2022.
Os d'Or al Festival de Berlín 2022.
Duració, 120 minuts. 

SINOPSI

Durant generacions la família Solé ha conreat préssecs en una gran extensió de terreny situada en una petita localitat rural Alcarràs, a la província de Lleida a Catalunya. Però aquest estiu, després de vuitanta anys conreant les mateixes terres, pot ser que sigui l'última collita.
La directora Carla Simón, després d'haver guanyat L'Os d'Or a Berlín.
UNA GRAN CINEASTA D'AMBIENTS, JA QUE, LA SEVA HABILITAT PER CAPTAR L'ESSÈNCIA QUE RODEJA L'ENTORN DELS SEUS PERSONATGES ADQUIREIX UNA DIMENSIÓ DEFINITIVA, TANT PEL QUE FA ELS COMPORTAMENTS D'AQUESTS, COM PER LA CONTEXTUALITZACIÓ NARRATIVA DE LA PEL·lLÍCULA.
Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

GUIÓ
Escrit per Carla Simó i el seu coguionista Arnau Vilaró- qui ja va participar en els seus dos anteriors projectes, Estiu 1993 i Després també- han aconseguit arrodonir un guió molt equilibrat entre la denúncia i el posicionament a favor de la tradició, però conscients de la realitat que envolta a la família Solé que protagonitza el film, sempre a l'extrem d'una resignació ineludible, víctimes propícies per ser els protagonistes del final d'uns temps i empesos a la re-formulació de la seva forma de vida.

Escrit per Albert Galera, en la seva crítica “El triumfo del cine rural” a la revista Dirigido, abril de 2022.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula summament desitjada i esperada per mi que, finalment ha arribat a la cartellera envoltada de molta pompa i plena de veus i paraules, de la que donades les circumstàncies costa força de parlar-ne.
Carla Simó té la virtut dels grans, sap convertir històries petites, humils i que podrien ser insignificants, en grans històries per parlar del tarannà de la història i dels neguits dels humans per fer la nostra vida digna.
A partir d'aquest principi, cadascuna que se la miri com vulgui i en tregui allò que pugui.
Gràcies, Carla per aquesta preciosa pel·lícula.

MARTINA opina.

Considero un plaer poder gaudir d'un relat proper, delicat i mitjançant el qual et pots submergir en un món que et fan sentir que és conegut.
Un retrat de família, des de l'òptica d'un entorn de vida que comparteixen diferents generacions i de com la resistència als canvis, inherent a les persones, faciliten les transicions col·lectives. Una història casual, amb un significat molt clar i que apropa una problemàtica a tota mena de persones que hi conviuen a prop. També una narració amb un llenguatge mesurat amb cura i prou complet perquè qualsevol persona pugui entendre tots els elements d'un paisatge molt concret.
Crec que el que més m'ha fet entrar en el que s'explica és la profunditat d'uns personatges, no idealitzats i els qui treballen des de l'autenticitat del que són. Sincerament, m'ha emocionat en molts moments, pel significat de buscar la bellesa de les coses senzilles i traspassar en el més enllà dels individus que en formen part.
Una joia que, crec que pot agradar a tota classe d'audiència, una peça autentica i un estil que, des del meu punt de vista, clarament destaca per la seva original i manera de parlar-nos del que s'està explicant amb molts colors.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista a Carla Simón: 




HIT THE ROAD. Jadde Khadi. Director, Panah Panahi.

CAP DETALL ÉS GRATUÏT EN AQUESTA OPERA PRIMA VITAL I COMMOVEDORA AL VOLTANT D'UNS PERSONATGES QUE NO PODEN EXPRESSAR EN ALT EL SEU DOLOR PER UNA SITUACIÓ IMPOSADA.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica del film per fotogrames, maig de 2022.


Director, Panah Panahi.
Iran, 2021
Duració, 93 minuts

SINOPSI interpretada.

Una família, el pare amb una cama enguixada, la mare, un nen i el fill gran que condueix, viatgen en cotxe el mig del no-res per una zona desèrtica del nord-est de l'Iran. La raó del seu viatge és una mica fosca, plena de misteri (la por què els estiguin seguint, la necessitat de desfer-se dels mòbils): el viatge com a mera transició no se sap ben bé a on, una mena de llim temporal i físic. Com si estiguéssim morts, com diu el nen que no li falta raó.
Escrit per Jaime Pena, “Las carreteras de Kiarostami”, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2022.

El director, Panah Panahi
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula em va agradar molt quan la veig al Festival de Valladolid i ara que l'he tornat a veure al D'A de Barcelona, he acabat de reafirmar el meu gust per ella. Una obra petita que es va desplegant al llarg d'una road movie, tràgica i còmica a l'hora, delicada i subtil, malgrat els crits i no parar, del nen petit de la família.
Petites obres que cal anar a veure per donar suport a un cinema que busca com explicar grans coses amb petites històries.
Per gaudir-la i riure i plorar una mica, si es vol.

MARTINA opina.

Amb la primavera, s'instal·la a Barcelona, un constant de propostes interessants i que fan que les setmanes passin de manera trepidant. Entre d'altres, una de les opcions agraïdes, és la del festival d'A i que enguany hem pogut gaudir a l'Auditori del CCCB. La ubicació de la sala completa l'experiència donat que, ajuda que, en acabar, puguis tancar la jornada amb un sopar pel barri més pintoresc de la nostra densa ciutat.
El relat d'aquest film vestit de poesia, crec que és molt simbòlic, aportant com a bandera la bellesa d'uns paisatges a abandonar per un dels protagonistes i defensant que cada indret té la seva bellesa. Sobretot si ets capaç de saber-li trobar. A mi personalment, aquest viatge, on una família formada pels progenitors i els seus dos fills,  acompanyen al més gran dels germans a la frontera per marxar del territori on habiten, m'ha semblat una narració bonica i sense cap sotrac. He gaudit de la perspectiva, on clarament prima la recerca del bonic, l'exaltació de la naturalesa i fer brillar la joia de l'amor.
Només puc dir que, aquesta manera artesanal de parlar únicament amb imatges de paisatges m'ha entretingut, he pogut entrar de manera plaent en el que he interpretat que m'està explicant i l'únic que m'ha semblat una mica massa intens era l'element infantil, d'un protagonista que per mi omplia massa.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:



dilluns, 2 de maig de 2022

LA CONFERÈNCIA. Die Wannseekonferenz. Director, Matti Geschonneck.

COM QUE LA SOCIETAT RESPECTABLE HAVIA SUCUMBIT D'ALGUNA MANERA O ALTRA, DAVANT EL PODER DE HITLER, LES MÀXIMES MORALS DETERMINANTS DEL COMPORTAMENT SOCIAL I ELS MANAMENTS RELIGIOSOS -NO MATARÀS- QUE GUIEN LA CONSCIÈNCIA, HAVIEN DESAPAREGUT.

Tret del Post scríptum, Hannah Arendt, “Eichmann en Jerusalén”.

Director, Matti Geschonneck

Alemanya, 2022.
Duració, 108 minuts.
Premi a la millor pel·lícula del BCN Film Best, Barcelona 2022.


SINOPSI
El 20 de gener de 1942, destacats representants de la burocràcia del règim nazi alemany es van reunir en una vila de Berlín- Wannesee, per una reunió que va passar a la història com la Conferència de Wannsee, en la que es va decidir l'assassinat sistemàtic de dotze milions de jueus europeus.
Tret de Filmaffinity.
El director, Matti Geschonneck


FETS HISTÒRICS

La conferència es va celebrar el 20 de gener de 1942, a prop de Berlín, a Wansee, per organitzar l'extermini dels jueus. Un grup de funcionaris alemanys nazis fan una trobada de treball, enmig de la Segona Guerra Mundial, per determinar i organitzar l'anomenada Solució Final a la qüestió jueva. El fet no marca l'inici de la Xoà, però és una reunió per coordinar diverses branques governamentals per tal de dur a terme l'extermini de tots els jueus d'Europa, onze milions. A partir d'aquesta reunió es precipita l'extermini i la seva efectivitat per tots els mitjans destructius possibles. Un dels principals organitzadors i instigadors com a funcionari va ser l'expert Adolf Eichmann, més tard el 1962 va ser segrestat, jutjat i condemnat a Israel. En aquest sonat judici i va assistir HannahArendt, que va fer un informa i es va inspirar per fer el seu llibre “ Eichmann en Jerusalem”, d'aquest escrit surt el popular i mal utilitzat terme “la banalitat del mal”.
ORIGEN DE LA PEL·LÍCULA
Per fer aquesta pel·lícula es van fer servir les actes que Adolf Eichsman i la seva secretaria van prendre per enregistrar el contingut de la reunió i els seus acords.
El guió de Magnus Vattrodt, és el que ha servit de base per fer aquest film històric.
Redactat per l'administradora del blog de fonts diverses.

NÚRIA opina.
És difícil opinar sobre una pel·lícula basada en un fet real altament sensible, sense caure en comentaris banals i superficials.
Abans de començar a dir qualsevol cosa que pugui semblar una fotesa, m'agradaria lloar la valentia del director per posar en pantalla davant del públic un fet que no és res més que, un crim de lesa humanitat.
Ho fa des d'una continguda distància per tal que sigui el públic que, un com coneguts els esdeveniments i la seva transcendència humana, elaborin la informació i puguin treure les seves conclusions. Tasca no gens fàcil pel cas que ens ocupa.
Allò que queda clar en aquest film, és la facilitat amb què els nazis van justificar i banalitzar la seva decisió de considerar als jueus éssers d'una altra categoria, susceptibles de ser rebaixats, utilitzats i després donat el cas, assassinats i exterminats.
És molt difícil d'imaginar-se com es va arribar a aquesta situació, amb un consens i sense una oposició resistent majoritària. Entenc la preocupació de la Hannah Arendt per aprofundir sobre aquest tram negre de l'ànima humana.
A mi també m'ha passat que, m'ha terroritzat i seduït intentar buscar una explicació, sense una possible justificació, a aquesta qüestió.
Em resulta de vital importància per la meva subsistència ètica i moral, continuar aprofundint i encarant aquest tema, fins que em mori. És com una vergonya universal i propera que, he d'afrontar i no puc obviar per dolorosa que sigui. 
Una lliçó d'història per reflexionar amplia i profundament que ens aboca irremeiablement a allò que està passant  l'actualment. 

MARTINA opina.
Amb la Núria un dia que no recordo, vam acordar, deixar de prioritzar la cinematografia de temàtica nazi. Estem d’acord en dir que és un tema infinit, del que a més hi ha infinites propostes interessantíssimes i el que segurament mai deixarem d’interrogar. També, en què a totes dues, necessitem saber-ne més. No obstant això, el fet de procurar no primar les propostes creatives entorn aquesta qüestió, segurament és més aviat cosa meva. Que reconec, que tot i que sostinc que mai tindrem una explicació suficient per entendre una barbàrie de tal dimensió, no sempre estic receptiva o prou forta per analitzar el terror darrere d’aquest genocidi.
Aquest film, implacable, redueix l’explicació del que és la governança a 108 minuts. Mitjançant una representació objectiva del que es va donar aleshores i apuntant directament a les conseqüències de les decisions preses aleshores.
El relat es construeix mitjançant la representació literal de les converses que recullen les actes d’una trobada de les més altes instàncies, on homes ben pentinats i amb càrrecs valorats van acordar precipitar un extermini coordinant les diferents instàncies per eliminar 11 milions de persones. Suposadament amb el propòsit de fer-ho de la manera més efectiva que fos possible.
A mi no em surten les paraules per dir res més i només puc concloure que agraeixo profundament als creadors que aposten per apropar-nos a tot això, recordant-nos que no estem gaire lluny de l'horror i ens sacsegen fent-nos responsables del món en el que vivim.

dimarts, 5 d’abril de 2022

LA CIMA. Director, Ibon Cormenzana.

ÉS UN FILM DE SUPERVIVÈNCIA EXTREMA, PERÒ TAMBÉ DE PERSONATGES SOLS DAVANT DE LA IMMENSITAT.
Escrit per Beatriz Martínez al Periodico Digital de març de 2022.

Director, Ibon Cormenzana.

España, 2022.
Duració, 85 minuts.

SINOPSI

Tres protagonistes. Un home que el seu objectiu vital és escalar l'Annapurna, una dona desencantada després d'haver assolit tots els reptes possibles de l'alpinisme. Tots dos carregant alguns traumes a les seves motxilles. I, un tercer, la muntanya que simbolitza al mateix temps totes les pors i esforços de l'ésser humà per conquerir un repte en aparença impossible.
Escrit per Beatriz Martínez al Periodico Digital de març de 2022.

El director Ibon Cormenzana

NÚRIA opina
Una pel·lícula per la gent que no només li agrada la muntanya, sinó que la concep com un repte que el posa a prova i que cal superar.
Gràcies al fet que, jo sempre he tingut amb la muntanya una relació més amable, bucòlica i mandrosa, em costen d'entendre les actituds humanes que posen en perill la seva vida i a vegades la d'altres, per atendre un desig que exigeix molt de risc, molt d'esforç i a vegades molt de sofriment al meu entendre, gratuït.
Crec que la visió d'aquesta història en pantalla, no ha fet res més que ratificar-me en l'afirmació, que hi ha reptes que comporten riscos i sofriments, absurds.
Sobretot, el personatge masculí m'ha semblat un immadur i irresponsable que posa en perill la seva vida i de retruc, la d'altres per portar a terme una gesta que més que heroica, estúpida, fruit d'una ment massa capficada per veure més enllà del seu propi desig i capritx.
A mi m'ha fet patir massa, per gaudir i valorar la bellesa del paisatge i la muntanya, i el repte. Si és aquesta la reacció que es buscava, ho ha aconseguit.
Una pel·lícula que busca aprofundir amb les estranyes relacions que tenen i han tingut, els homes i algunes dones, amb la natura i amb la muntanya...
Molt recomanable pels amants dels grans reptes a la muntanya que, senten admiració per tots aquells que s'han proposat superar-los.

MARTINA opina.
Crec que les històries de muntanyisme quasi sempre et porten a llocs similars, on qüestionar-se l'absurd plaer de les persones buscadores de bellesa i havent de patir per als que intentant un repte, tempten la seva continuïtat expressament.

Aquesta crònica, que explica de l’experiència hivernal de dues persones als confins de l'Annapurna, passa amb l'hostilitat constant de no poder entendre del tot les motivacions dels seus protagonistes. Tot i això, despullats per la debilitat d’estar en un lloc advers, et permet entrar a les seves entranyes, patir sense treva pel que els està passant i únicament gaudir gràcies a la grandiloqüència d’uns paisatges extremats, purs i apocalíptics.
Potser no cal portar-ho a un terreny tangencial, on els individus que han viscut aquella aventura segur que són ben diferents els uns dels altres, però crec que m’atreviria a comparar el que hi passa en conjunt amb  el que m'aporta un western. On om pot reflexionar sobre grans qüestions de manera simple, perquè la batalla és per la supervivència i on per mi resulta inevitable aterrar-ho a qüestions filosòfiques. Espais de reflexió, on l'ésser humà ha de resoldre interessos complexos interns i que configuren la nostra manera de relacionar-nos amb l'entorn tant humà, com natural.

Fitxa completa, filmografia del director i altres informacions: https://www.filmaffinity.com/es/film667540.html
Entrevista al director Ibon Cormenzana:




dilluns, 28 de març de 2022

CÓDIGO EMPERADOR. Director, Jorge Coira

NO IMPORTA LA VERITAT, SINÓ MANIPULAR LA REALITAT A CONVENIÈNCIA...
Frase de Alexander Zárate, en la seva crítica al Dirigido, març de 2022.

Guionista, Jorge Guerricaechevarria.
España, 2022.
106 minuts.
Thriller.

SINOPSI
Juan treballa als serveis secrets, per poder tenir accés al xalet on viuen uns traficants d'armes, s'acosta a la minyona de la casa, Wendy una noia filipina.
La seva relació es fa cada vegada més complicada. Mentrestant i en paral·lel, Juan realitza un seguit de treball extraoficials, per protegir els interessos de les elits més poderoses del país que. Han posat els seus ulls en un polític, Angel Gonzàlez, aparentment anodí, del que haurà de buscar i inventar els seus draps bruts.
Tret de Filmaffinity.
El director, Jorge Coira.

NÚRIA opina.

Un thriller i una bona pel·lícula, sobre les clavegueres de l'estat i els serveis secrets. Una pel·lícula sense cap ànim de denúncia, que ens parla d'una realitat que tots coneixem i a vegades preferim ignorar, ja que, sembla que, està fora del nostre abast poder fer-hi alguna cosa.
L'interès del film rau en el retrat d'un personatge protagonista- Luís Tosar, que l'interpreta magníficament- que actua gairebé mecànicament, en un context que és el seu medi habitual de treball i de vida, sense cap mena de plantejament ètic, ni moral. Això comença a canviar quan el personatge en qüestió, coneix a una noia filipina que, és una peça més en el seu engranatge d'acció. Aquesta coneixença el situa en una perspectiva nova que mai havia contemplat fins aleshores i aleshores, es produeix un canvi de xip.
Una visió optimista i esperançadora d'un personatge fosc que l'amor transformarà amb digne.
Per qui busca entreteniment negre real, amb un final de redempció d'un protagonista sense escrúpols, el té servit...

MARTINA opina.
Aquest film ben empaquetat, desenllaça una trama de suspens amb ritme, sense floridures i determinant de manera molt clara l’horitzó a què vol apuntar. Un Triller on les coses passen compassadament, ensenyant només una mica del que es construirà en el següent pas del relat i assegurant una experiència que crec que et permet poder-ne pair el fons i no tant el cas en concret.
Sense dubte, pel meu gust, cal destacar-ne el relat complet relatiu al personatge protagonista. Un paper principal, interpretat per Luis Tosar, l’actor que pel meu gust novament aporta tot el que necessita una bona pel·lícula, amb un estil carismàtic i que humanitza les històries complexes fent-les senzilles.
Potser es tracta d’una proposta no gaire arriscada, que entreté i no pretén res més enllà que escriure una crònica. Però penso que pots buscar-li el que creguis, donat que té la virtut de ser prou oberta com per fer-te-la a mida. Per mi, ens convida a reflexionar, en com els entorns poden deshumanitzar-nos. Però com per contra, l’amor inesperadament pot aterrar entre humans, de moltes maneres i en qualsevol cas sense necessitat d’haver-hi preparat prèviament una pista d’aterratge.

Fitxa completa, crítiques i altres:
Entrevista amb el director, Jorge Coira:



diumenge, 20 de març de 2022

LA PEOR PERSONA DEL MUNDO. Verdens verste menneske. Director, Joachim Trier.

UNA VISIÓ DEL NOSTRE PRESENT A TRAVÉS D'UNA PERSONA QUE BUSCA EL SEU LLOC AL MÓN, SUMIDA EN UN CAOS SENTIMENTAL PRODUCTE DE ELS SOTSOBRES ACTUALS I DE LES IMPOSICIONS EMOCIONALS.

Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022. 


Guionistes,Joachim Trier, Eskil Vogt.
Noruega, 2021.
Duració, 121minuts.


SINOPSI

Julie està a punt de fer 30 anys i no està massa satisfeta de la seva vida i encara no sap com canalitzarà el seu fluix creatiu. Té una parella que s'estimen, però això no l'acaba de satisfer... És llança a la recerca d'ella mateixa, d'una forma lliure i desinteressada. Què succeirà?

El director, Joachim Trier.

TRIER FA UNA REVISIÓ PERSONAL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA

Ja ha demostrat en pel·lícules anteriors, amb millors o pitjors resultats, la seva poca adequació el que és normatiu, a la recerca d'un estilitzat formalisme. És revelador, ja que defineix gran part de l'essència discursiva de la pel·lícula a l'hora d'abordar una mirada crítica, però no exempta d'humor, i sempre apostant pel reflexiu i expositiu, més enllà del moralista, al voltant del nostre present a partir d'un treball sobre el trop de la comèdia dramàtica de tall romàntic, amb un estudi del personatge, el de Julie, interpretat de manera excel·lent per Reinsve.
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

NÚRIA opina.

Pel·lícules com aquesta les trio pensant amb la Martina i per un interès actual d'estar informada de com viuen els joves i que els passa pel cap, per tal de no quedar-me sepultada en un pensament retrograda de pensar que qualsevol temps passat fou millor.
A la cartellera d'aquesta setmana no hi havia massa opcions, aquesta i “Las ilusiones perdidas” de Xavier Guannoli.
Per cert, aquesta és la segona vegada que la veig, la primera a Valladolid on ja em va agradar, però ara he pogut gaudir de certs detalls i captar més l'essència d'una noia noruega de 30 anys que busca el seu lloc en el món i en la vida.
Un sistema narratiu clàssic, amb un narrador que ens ajuda a anar entrant en la narració i ens l'allunya un possible caràcter encaramel·lat hollywoodià, per recordar-nos que, com a espectadores davant d'una història, podem fer alguna cosa més que ser manipulats emocionalment.
Un relat ben tramat i ben explicat... Una pel·lícula fresca, espontània, amb un punt d'humor i d'amargor.
MARTINA opina.
La Núria, com sempre, està al corrent del calendari d'estrenes i sap que val la pena de veure de les moltes opcions que en general ofereix la cartellera. Motiu pel qual començaria destacant l'encert en la seva tria d'aquesta setmana, per ser una peça original de Noruega, amarada d'una essència nòrdica inconfusible i la que disposa d'una profunditat suficient, però, presentada de manera lleugera.
El relat al meu entendre es pot percebre com una comèdia romàntica, que vertebra tot el que explica mitjançant aprofundir en tres maneres diferents de viure la biologia procreativa de l'espècie humana i que m'ha agradat especialment per com construeix una història. Mitjançant uns personatges, dels quals dos individus són homes, que es creuen donat que parteixen de plans diferents amb una mateixa dona. Ho destaco, potser perquè aquesta perspectiva l'he trobat original, realment evolucionada i la que passa amb una història que potser per trajectòria vital, m'ha arribat, traslladant-me a una experiència propera.
En tot cas, només puc dir que n'he gaudit, tot i el drama que en realitat acaba succeint. A més, considero que és molt adequada, per ara que tenim la primavera a punt d'arribar i on els sentiments relacionats amb l'amor, per molta gent, estan més a flor de pell que en altres moments de l'any.

TRUCS NARRATIUS
Una veu femenina en off, acompanya sobretot al començament, per parlar de Julie donant a la pel·lícula un to documental i observador que, incideix en l'estudi del personatge i que, porta a terme un comentari que li atorga un angst més ampli.
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

CONCLUSIÓ

Julie sent en tot moment que és una construcció de la mirada dels altres, principalment dels homes, però, finalment, és capaç d'observar-se a ella mateixa, encara que, curiosament ho hagi de fer a través d'una càmera fotogràfica i en el rostre d'altres persones. 
Paraules d'Israel Paredes en el seu escrit, “Sobre el angst actual”a Dirigido por..., març de 2022.

Més informacions:
https://www.filmaffinity.com/es/film818283.html

dissabte, 12 de març de 2022

ROMPIENDO LAS NORMAS. Directora, Philippa Lowthorpe.

SOM ALLÒ QUE SOM, I ESTEM ON ESTEM COM A DONES, PERQUÈ AL LLARG DE LA HISTÒRIA, HI HAN HAGUT DONES VALENTES I LLUITADORES QUE, ENS HAN OBERT CAMÍ.
Núria Ferrer i Ginés.

Directora, Philippa Lowthorpe
Guió, Rebbecca Frayn i Gaby Chiappe.
Regne Unit, 2020.
Duració, 106 minuts.


SINOPSI
Any 1970. El concurs de Miss Món se celebra a Londres, presentat per Bob Hope, llegenda de la comèdia als EUA. L'esdeveniment és el programa de la televisió més vist de planeta, amb uns 100 milions d'espectadors.
En el directe el recent grup creat “Moviment d'Alliberació de les Dones”, envaeix l'escenari i interromp la retransmissió, afirmant que els concursos de bellesa degraden a les dones.
Així, de la nit al dia el moviment es fa famós.
En reprendre's el directe, elecció de la guanyadora fa un gir i provoca una nova moguda: la favorita ja no és la sueca, sinó Miss Grenade, la primera dona negra en ser coronada Miss Món.
En qüestió d'hores, una audiència global fou testimoni de l'expulsió de l'escenari d'un patriarcat ranci i del naixement d'un nou ideal de bellesa per l'Occident.
Post del cinema Malda de Barcelona.
La directora, Philippa Lowthorpe.
DE LA DIRECTORA
És una directora que treballa preferentment per la TV anglesa, fent documentals i series. Ha rebut molts reconeixements i premis per la seva obra. 
Filmografia:
Biografia: 

NÚRIA opina.
Una pel·lícula molt adient per un dia que s'ha convertit amb el dia de reivindicació per la igualtat real, no fingida i amagada per unes lleis, dels drets de les dones.
A vegades va molt bé fer memòria, i recordar-nos que, si estem on estem, mai és per casualitat, sinó que hi ha hagut uns esdeveniments que ens han anat portant cap al lloc on som ara. Així, amb les pioneres que tinguem avui, encara que les trobem molt extremistes o encara que no compartim al cent per cent les seves premisses, construirem un món millor per aquest cinquanta per cent de la humanitat que som les dones, i de retruc per l'altre cinquanta per cent dels homes.
Tot això per poder dir que, aquestes són les qualitats d'aquest el film. Que el seu nivell de qualitat cinematogràfica és acceptable a tots els nivells. I, que és interessant tenir-lo en compte com a referent i pel tema que tracta, sobretot.
Un bon film per veure a casa en les plataformes que freqüentem. 

MARTINA opina
El passat 8 de març, vam decidir no renunciar a la nostra sessió de cinema, tot i haver-hi molts actes a tota la ciutat. No obstant això, ho vam fer gaudint d’una de les propostes que amb motiu del dia celebrat, el cinema Maldà posava a disposició de l’audiència.
Es tracta d'una crònica dels anys 70, basada en uns fets que van succeir durant el certamen Miss World, que acollia a una audiència de 100 milions de persones i quan un grup de militants es van organitzar amb una protesta on reivindicaven l’emancipació de la dona.
El relat crec que és força plural, lleuger i recull tant el testimoni de les participants en el concurs, com el de les persones que van decidir iniciar aquella irrupció a la pantalla petita, ocupant inesperadament el plató d’aquell rodatge en format de gala exuberant, iniciant conseqüentment un seguit de perspectives col·laterals. Així, entrant també en la construcció de personatges secundaris, com és per exemple el de la muller de l’engalipador que presentava la Gala o d'alguns dels milionaris, que fent alguna tasca en aquell merder, també se n'omplen les butxaques.
Personalment, no crec que sigui una obra imprescindible, tot i que ens ho vam passar bé i a més considero que la història en format de comèdia amable està ben explicada. A més, al meu entendre, aporta llum i suma en fomentar el debat entorn la complexitat d’una lluita. Una batalla que almenys en el meu interior no s'ha acabat i persisteix 50 anys més tard. Un reclam que, no comprenc per què alguna gent es resisteix a sentir com a important. Quan és bàsica i no només perquè afecta una meitat de la humitat i conseqüentment a tota la resta. Si no a més, perquè procura per una igualtat d'oportunitats i conseqüentment, i per molta mandra que els faci acceptar-la a algunes persones, per una llibertat que encara està molt lluny de ser real.
El fet reals de l'elecció de Miss Món, el 1970 a Londres: