diumenge, 1 d’octubre de 2023

CREATURA. Directora, Elena Martìn Gimeno.

VIVIM UN DESPERTAR SEXUAL QUE CONSTANTMENT ET FAN SENTIR QUE, EL TEU DESIG ÉS ALGUNA COSA VERGONYOSA O, FINS I TOT, PERILLOSA. LA CONSEQÜÈNCIA D'INTERIORITZAR AQUEST MISSATGE ÉS PROU CLARA, TU NO DEIXES DE TENIR DESIG, PERÒ EL LLOC ON AQUEST S'AMAGA, ÉS UN LLOC MISTERIÓS I DESCONCERTANT.
Paraules d'Elena Martín Gimeno, dites en la seva entrevista feta per I. Navarro, a Fotogrames, setembre de 2023.

L'actriu i directora Elena Martín Gimeno va tornar del Festival de Cannes amb el premi a la Millor Pel·lícula Europea de la Quinzena de Cineastes pel seu segon treball que és un prodigi de sensibilitat, net de tabús, sobre els estralls del desig femení construïts a partir de la biografia sexual i física d'una dona en la seva infantesa.

Escrit per I. Navarro en la seva crítica al film a Fotogrames, setembre de 2023.

Pel que fa al títol, CREATURA: (llatinisme), criatura, ésser,ésser creat. 

Guió, Elena Martín Gimeno i Clara Roquet.
España, 2023.
Duració, 112 minuts.


SINOPSI
Just traslladar-se amb la seva parella, a la casa on passava els estius de petita, Mila comença a recordar moments del seu passat com a nena i adolescent que, han marcat la seva manera de viure el sexe.
Tret de Fotogrames, de I. Navarro, setembre de 2023.

La directora, Elena Martín Gimeno.

NÚRIA, opina

Pel·lícula pel meu gust excel·lent, ja que, té totes les qualitats que penso que ha de tenir una pel·lícula rodona.
Des del vessant cinematogràfic, saps construir un relat sense imatges superficials o de farcit, amb la significació de cada imatge, seqüencia o pla, composats d'una forma no convencional, però fàcil d'entendre, pel fer que, van estretament lligats a una subnarració clau que, és la del temps present de la protagonista, que busca els perquès de la seva sexualitat, per poder-se entendre.
Des del punt de vista artístic, busca la bellesa a través de la veritat, que en aquest cas va lligada a la sinceritat i a la simplicitat.
És feminista, des del feminisme que a mi m'agrada reivindicar, allunyat absolutament de qualsevol dogmatisme o consigna de moda i buscant un discurs diferent i diferenciat del paradigma patriarcal imperant i masclista, sense estridències i buscant un discurs lluminós i nou, crític però, no a la contra d'uns homes que són o poden ser, també feministes.
També, perquè tracta un tema on hi ha molta morbositat encoberta i molt poca normalitat en el seu tractament i ja era hora que algú el tractés des de la normalitat femenina d'anar desvetllant una situació on una, va construint un imaginari que la portarà a una situació que a vegades no és tan plaent i satisfactòria com desitjaríem.
Francament encertada, bona i lluminosa, no faltada de dolor, confusió i tristesa... com la mateixa vida.
La recomano amb entusiasme.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula testamentària sobre l'horitzó imperfecte dels comportaments en les relacions humanes, es presenta com un relat que parla de la pèrdua del desig d’una flamant parella engegant una etapa d'experimentació i des d’una òptica on mostra de manera molt completa algunes de les diferències entre la feminitat i la masculinitat.
Es tracta d’una història profunda i narrada amb plena capacitat per captar en imatges la química existent en les relacions que se’ns presenta. Feta mitjançant la interacció física constant, mirant la foto sencera i jugant a construir una línia del temps amb uns personatges dels qui vas coneixent el passat mitjançant les seves memòries selectives de cada instant. Mostrant molts dels dubtes existencials de cada element i els que et porten a viure tot el trajecte amb una expectativa sostinguda i la que tota l’estona et fa pensar que més endavant acabaràs entenent o desmantellant algun secret.
Tot i aquesta ambigüitat, vull dir la sensació permanent que es resoldrà aquest enigma sostingut amb intenció, el que s’explica no és una única emoció. De fet, crec que, em sembla magistral com amb pura elegància i senzillesa, també llum i color, s’aprofundeix en tots i cada un dels personatges que es construeix sense fer-ne cap judici. Tot amb un repartiment de luxe.
Potser, no és una proposta per tothom, per exemple pel meu gust, té moltes imatges explícites i també, de tant detallista com és pot tocar sensibilitats. Però, païda a poc a poc, crec que permet novament sentir-se en un entorn creatiu esplèndid i el que de manera pura i molt original et genera una visió molt sensible d’una realitat gens conscient.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions a:   https://www.filmaffinity.com/es/film548527.html
Entrevista amb la directora:


Publicat per a Cap comentari:

PASSAGES. Director, Ira Sachs

IRA SACHS CONTINUA ERRANT PER EUROPA, AMB PASSAGES, UNA PRODUCCIÓ FRANCESA RODADA A PARÍS QUE, ENS RETORNA A UN ALTRE SACHS, EL MÉS CARNAL, AL DE KEEP THE LIGHTS ON, 2012, LA QUE ÉS POSSIBLEMENT ENCARA LA SEVA MILLOR PEL·LÍCULA.
Escrit per Jaime Pena, en la seva crítica per Caimán CdC, setembre de 2023.
Director, Ira Sachs.
Guió, Mauricio Zacharias i Ira Sachs.
França, 2023.
Duració, 91 minuts.

SINOPSI

Durant l'últim dia de rodatge de la seva pel·lícula a París, el director de cine Tomas s'embolica amb Agathe, una noia que coneix en una discoteca. Quan Tomas li explica al seu orgullós marit, Martín, sura una relació creuada entre tots ells, molt apassionada, carregada de gelosies i narcisista.
Filmaffinity
 El director, Ira Sachs

SACHS ES DESTAPA

(...) volia fer una pel·lícula “cachonda”. Vaig pensar molt amb la col·laboració d'Éric Rohmer i Néstor Almendros i com aquesta dona lloc al cinema més “cachondo” de la història. Hi havia en mi un gaudi conscient del plaer del cos. I, si hi havia pell, volia veure-la.
Paraules de Sachs, transcrites per Daniela Urzola en la seva entrevista al director i publicades a Caimán CdC, setembre de 2023.

NÚRIA opina.

Interessant pel·lícula que, inicialment no em va desagradar i que a mesura que ha passat més temps cada vegada se m'ha fet més desplaent i antipàtica.
No són les escenes de sexe tan viscerals i evidents allò que m'ha molestat, sinó l'evidència de la inconsistència del vèrtex principal del triangle, un director egoista i egocèntric que no veu més enllà d'ell i actua amb una inconsistència i irresponsabilitat de nen petit... Per què he perdut el temps veient un film que no m'aporta res i per més pena meva, l'he fet anar a veure a la Martina.
Mira que hi ha històries per inventar i explicar al món, puix va i em quedo amb una història patètica d'un tipus narcisista, egocèntric i egoista; però que sí, això sí, està ben explicada.
Una obra cinematografia ben feta, però sense massa interés, per mi.

MARTINA opina.

S'ha definit aquest film com a retrat eròtic i al meu entendre, vista així, s'explica bastant bé en el que posa atenció la història. Una crònica d’amor i desamor, de realitats que conviuen amb una noció diferent del desig, de les expectatives i del projecte a compartir en termes amorosos.
Una proposta carregada de sensualitat, que et convida a desabrigar el sexe que practiquen les persones protagonistes, que formen part d’un triangle amorós complex. També tractant els dilemes en to menor entorn de la procreació i fent una volta al mateix contingut del concepte construït a partir de l'amor romàntic.
Pel meu gust massa explícit i potser per com soc, això de veure en la gran pantalla relacions sexuals profundes, se’m fa incòmode. Confesso que, davant de tantes daixonses, senzillament no acabo de sortir exultant.
Potser, associar aquesta faceta intima, a un relat de persones a qui no sento properes, no és del tot el què, més m'agrada.
Però, així i tot, crec que aquest film té molts elements positius, amb uns personatges perfectament construïts i una història que flueix, fent-hi participar en totes les seves instàncies. 

Per completar la informació:
Entrevista amb el director:




Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 9 de setembre de 2023

LA MANZANA DE ORO. Director, Jaime Chàvarri.

HI HA ALGUNA COSA TENDRA EN COM MIREN CHAVARRI I ELS DOS HOMES QUE ESCRIUEN AMB ELL EL GUIÓ, A LA COLLA DE SÀTIRS D'AQUESTA HISTÒRIA.
DARRERE D'UN CARTELL PLE D'ESTRELLES CONTINUA HABITANT UN COR AMATEUR, UNA ESPÈCIE EN PERILL D'EXTINCIÓ.
Paraules de Mariona Borull, en la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2023.

Guió, Jaime Chávarri i José Angel Esteban. Basat en la novel·la de Fernando Aramburu, “Ávidas pretensiones”.

España, 2022.
Duració, 100 minuts.

SINOPSI

Una vegada més, cada any un grup de poetesses de diferents estils i procedències i generacions, competeixen reunits en un pazo gallec pel premi de la “Manzana de Oro”.
El director, Jaime Chávarri. 
PARLANT DEL DIRECTOR
L'autor de “Los viajes escolares”(1974), A un dios desconocido”(1977) i “Camarón” de 2005, després de disset anys sense a dirigir i dedicat a la docència a l'ECAM Escola de Cine de la Comunitat de Madrid, torna a la direcció amb aquesta pel·lícula. Ho fa portant el seu territori la novel·la de Fernando Aramburu, “Ávidas pretensiones”( Premi biblioteca breve 2014). Per proposar-nos un càustic retrat coral ple de vitriol, però temperat per la pàtina de tendresa amb la qual contempla a pràcticament la totalitat de l'excèntrica fauna humana que va a l'encontre.
Escrit per Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, setembre de 2023.
NÚRIA opina.
Resulta molt difícil no dir res de bo d'una pel·lícula que, està feta des del saber fer cinema i l'amabilitat. Sense pretensions, amb un repartiment exquisit, unes bones actuacions i un guió ben fet on es destil·la un fi sentit de l'humor i una fina ironia blanca.
Una comèdia per tenir en compte, en uns temps amb força forats negres, difícils de digerir, on pel·lícules com aquestes sense enganys, són d'agrair.
En aquests moments la cartellera va farcida d'atraients propostes, però aquesta, com a homenatge a un director de 80 anys que torna al cinema després de disset anys d'inactivitat i dedicació a la docència, vaga la pena de considerar i veure.
MARTINA, opina.
Aquesta adaptació de la novel·la de Fernando Aramburu és una peça satírica, fresca i plena de poesia. La que se centra en una trobada periòdica, que acull a un conjunt heterogeni de persones plenes d’ego que es dediquen a escriure, per celebrar un concurs. El fil conductor t’acomoda a la butaca ràpidament, abduint a qualsevol i sense que puguis ni plantejar-te decidir si la història t’acomboia de forma prou suggerent fins que s’acaba.
Amb un repartiment de luxe, on totes les joies brillen pel seu talent, el que podria ser una idea senzilla et diverteix amb un humor molt sensat. Vull dir, que jo personalment, no em vaig morir de riure però, em va caure molt bé. Passant una estona connectada amb la descoberta de tota una plantilla de personatges aterrats, molt ben construïts i amb molta mofa.
Personalment, considero que es tracta d’una opció fantàstica per començar la temporada de cinema i la que novament exhibeix el talent existent en el panorama actualment.
Fitxa completa, crítiques i altres informacions:


Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 2 d’agost de 2023

UNICORNIS. Director, Àlex Lora.

DE CHANTAL AKERMAN VAIG APRENDRE A TREURE'M LA POR, QUE EL FRACÀS NO IMPORTA, QUE ALLÒ QUE COMPTE ÉS FER COSES, EXPLORAR, NO RENDIR-SE I EXPOSAR-SE.
Paraules del director, escrites per L-Pérez, a Fotogrames, maig de 2023.

Guionistes, Pilar Palomero, Maria Minguez, Àlex Lora, Marta Vivet.

Duració, 93 minuts.
España, 2023.

SINOPSI
Isa que sembla que tot li hagi anat prou bé i trepitja amb seguretat, està buscant què fer amb la seva vida, tant professionalment en una agència de continguts digitals, com emotivament cavalcant per diferents relacions, sense saber què vol fer.
El director, Àlex Lora
EL DIRECTOR PARLA del FILM
El director, debuta en la ficció, amb un retrat de la Generació Z que aborda la seva visió de les xarxes socials, les relacions, el sexe, les drogues i el feminisme i ens diu: - Em fascinen les seves contradiccions, són víctimes i botxins. M'agrada que demanin molt, malgrat no tenir experiència, perquè creuen que s'ho mereixen. Als de la meva generació ens van ensenyar a parlar amb la boca petita, fins que alguna persona ens donés una oportunitat. El capitalisme és més avariciós que fa 20 anys i les obliga a sobreproduir d'una manera brutal. No n'hii ha prou amb ser una jove, has de ser influencer, comunicador, fotògraf i creador de continguts.
Escrit per L. Pérez, en la seva crítica a Fotogrames, maig de 2023.

NÚRIA opina.

Voldria que, totes les pel·lícules espanyoles que es fan amvament contradictòria i inconsistent Isa, és on rau, en la meva opinió, la debilitat d'aquesta narració.
També, penso que, vol abastar i mostrar massa coses i en aquesta mirada perifèrica massa extensa, acaba perdent-se.
Es pot veure i entendre's com la crònica d'una actualitat que no s'entén, però hi és.

MARTINA, opina.
En construcció...

Fitxa completa, filmografia i crítiques:

TRAJECTÒRIA CINEMATOGRÀFICA del DIRECTOR

Alex Mora (Barcelona, 1979) va marxar a Nova York el 2009 amb una beca Fulbright a estudiar entre altres, amb la directora Chantal Akerman. Allà, van néixer els seus documentals Thy Father's Chair i El cuarto reino, que amb el seu estil líric i contemplatiu van triomfar en festivals internacionals.
De tota manera ell comentava: - Aquesta era una manera de fer cine en pla guerrilla, però sempre he volgut rodar ficció.
Escrit per L. Pérez, en la seva crítica a Fotogrames, maig de 2023.

Entrevista, amb Greta Fernàndez, curta i suggerent:
Entrevista amb Àlex Lora, un director que diu coses que estan molt bé:





Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 12 de juliol de 2023

LE OTTO MONTAGNE. Directores, Felix Van Groeningen i Charlotte Vandermeersch.

UNA EPOPEIA TANT ÍNTIMA COM PANORÀMICA, DE GRAN BELLESA VISUAL I LÍRICA. AIXÍ COM, UNA PROFUNDA MEDITACIÓ VISUAL SOBRE EL PAS DEL TEMPS I LA RECERCA DEL SENTIT DE LA VIDA.

Escrit per Israel Paredes Badia, “Paisaje con figura humana” per Dirigido por..., maig 2023.

Guió, Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeerseh, basada en la novel·la de Paolo Cognetti, del mateix nom.

Itàlia, Bèlgica, França, 2022.
Duració, 147 minuts.

SINOPSI
Pietro és un nen de Milà que, estiueja a la muntanya, als Alps. Allà coneix a Bruno que hi viu. Malgrat les diferències, teixeixen una amistat que els durarà tota la vida.

VOLÍEM FER UN FILM ÈPIC, EXPLICAT EN ELS PETITS DETALLS. UNA ODA A LA FRAGILITAT I LA FORÇA DE CADA PERSONA, ANIMAL O MUNTANYA.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.
Les directores,Charlotte Vandermeersch i
Felix Van Groeningen.
DEL RODATGE
La pel·lícula es va rodar a la Vall d'Aosta, respectant els escenaris on passa la novel·la.
Es va portar a terme amb quatre blocs al llarg de set mesos, captant els canvis d'estació i paisatge.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

NÚRIA , opina
Aquest film, el vaig veure a la Seminci de l'any passat i em va semblar una història molt bonica i molt verídica.
Parla de l'amor com a concepte. Però, no queda centrat en l'amor generat per la història de dos amics que des de la infantesa es van retrobant i van consolidant el seu llaç; sinó que també parla, de l'amor per la naturalesa i el compromís amb aquesta i també d'altres amors com el dels pares, fills, parella... una bona reflexió des de la bellesa i el compromís amb la vida, per portar a terme els nostres somnis i viure dignament.
Als cinemes ha passat sense massa pena, ni glòria... llàstima. Espero que la pugueu recuperar en les plataformes i passeu una bona estona de qualitat!

MARTINA opina.

Aquesta deliciosa poesia que, parla de les bondats de l'amistat, de l'elixir d'estimar i de la dificultat de viure en un estat permanent.
Crec que, és una d'aquelles peces d'art que et captiva des del primer instant. Traslladant-se d'un lloc a l'altre, et submergeix en un delicat estat emocional. Confesso que, vaig passar-me part del viatge plorant, però entusiasmada d'estar podent deixar fluir aquests sentiments...
Els que plens de veritat et recorden la preciositat d'estimar, d'evolucionar gràcies a les persones que et fan costat i també a les que han marxat i també, a les que ho faran més tard, sense avisar.
Potser alguna gent pot considerar que no n'hi ha per a tant que, es tracta senzillament d'una història que contrasta dues etapes, amb les converses vitals de dos homes que, han habitat sempre en mons molt corals. Però que hi han anat molt més enllà. Només puc dir que, feia temps que no em passava res tan natural.
Facilitant que em pogués capbussar en una profunditat harmònica que, sentia molt real, sense haver-me'n ni adonat.
Penso que, vaga la pena també pel repartiment, pels paisatges i per l'aportació al debat constant- entre algunes persones- que ens pensem que podem triar. Em refereixo a la confrontació sobre quina vida ens agrada més, si la urbana o la rural?

PRODUCTE del CONFINAMENT... una vegada més.

Els directors que són parella i tenen una filla, van escriure el guió a casa seva durant el confinament.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

HOMENATGE A UN MÓN QUE DESAPAREIX.

A través dels ulls de Pietro i sobretot Bruno, veiem com és la vida a la muntanya, tenint cura de les vaques i fent formatges, això desapareix dins en el món d'avui. Les directores volen homenatjar aquest món.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023.

Fitxa completa, premis rebuts, crítiques i més informacions:

UNA INTERPRETACIÓ

És un treball precís de posada en escena i de creació d'imatges per transcendir la realitat que representa: busca més enllà d'ella mateixa per representar idees i sentiments que tenen tam a veure amb el nostre present com en qualsevol altre moment, universalitza la seva mirada cap a la recerca del sentit de la vida.
Paraules de les directores, tretes de la crítica de Fotogrames, “Los caminos insondables”, maig de 2023






Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 26 de juny de 2023

ASTEROID CITY. Director, Wes Anderson

POCS CINEASTES ATRESOREN UN COS CREATIU TAN PERSONAL I ABSOLUTAMENT RECONEIXIBLE, COM ELL.
PER MOLT INFANTIL QUE SEMBLI, TOT EL QUE FA AMAGA UNA MIRADA POLÍTICA.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

Guió, Wes Anderson i Roman Coppola.

EUA, 2023.
Duració, 104 minuts.
SINOPSI
A 1955 escolars i mares i pares de tot el país es reuneixen per fer un concurs escolar dedicat a l'observació de fenòmens astronòmics (Junior Stargazer Convention) que, es realitza en una ciutat fictícia del desert d'EUA, anomenada Asteroid City. La convenció es veurà espectacularment interrompuda per uns esdeveniments que poden canviar el món.
Tret de Filmaffinity.
El director, Wes Anderson.
ANTECEDENTS I GESTACIÓ del FILM
Durant la pandèmia Wes Anderson, com tants altres, es va dedicar a escriure. Així que es va posar amb el seu amic i col·laborador de guions Roman Coppola, a inventar una història sobre un campament d'astronomia en els EUA de 1950.
Diu: Quan vàrem començar a escriure pensàvem com eren els EUA, després de la Segona Guerra Mundial i l'estrès posttraumàtic que hi havia en tota aquella època. Consideràvem dues coses: els teatres de Nova York i un western ambientat en aquella època. La nostra pel·lícula barreja ambdues coses, alguns personatges conviuen en tots dos escenaris al mateix temps. No diria pas que està ambientada en les nostres vivències, però si en les nostres famílies, la de Roman i la meva. Els nostres pares van viure aquesta època i tenim moltes experiències relacionades amb aquesta.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

ON VIU ANDERSON

Des de fa temps entre Anglaterra i París i admet que, ha passat poques temporades als EUA, darrerament. Explica que: estar a Europa ha canviat la meva manera de fer cinema i la mirada sobre les coses que m'interessen. Encara que aquesta és una pel·lícula molt americana... feta a España.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.

NÚRIA opina.

És una d'aquelles pel·lícules que et permeten sortir del cinema amb un somriure als llavis i un bon grau de satisfacció.
Tot i que Wes Anderson fa molt temps que viu Europa- per alguna cosa serà?- el seu cinema parla de la vida americana, des de l'amabilitat pel respecte que es mereixen les persones, dels diferents llocs del món, però remarcant fins al límit l'absurditat total de certes situacions, i provocant en l'espectadora un sentit crític amable però no per això, menys profund... Una crítica a la societat americana des del coneixement, la ironia i l'estimació.
La pel·lícula és senzilla i brillant. Senzilla perquè explica una història que tothom pot entendre i brillant perquè la desenvolupa en tots els àmbits. L'estètic, amb una cura per tots els detalls, un color i una llum molt particulars que la qualificaria de friqui elegant. Un guió amb uns diàlegs que són impagables, divertits, surrealistes i amb unes situacions absurdes i provocadores, sense estridències.
Un humor amb moltes capes, molt estudiat i que cadascú es pot quedar amb la que li agradi més.
Una pel·lícula friqui- elegant, molt interessant d'anar a veure, si es vol passar una bona estona i sentir-se allunyat de l'humor barruer i estrident d'alguns films, on hom riu del ridícul de l'altre.

MARTINA, opina.

Wes Anderson construeix una ciutat en mig del desert, un lloc on les persones que hi van, podrien quedar-s’hi a viure per sempre més i en aquest escenari, a mesura que passen les hores, transcendeix la consciència d’un humor que de manera responsable flueix en aquesta proposta que, cavalca en un crítica fresca a la societat contemporània americana.
Una opció molt teatral, pels que aquest gènere cultural encara els hi sembli únic i fascinant, però també popular i plena de consciència estètica. Amb un repartiment de luxe i sobretot una història lleugera que la fa ideal per una tarda de cinema, on un desitja gaudir d’una bona estona i que millor per fer-ho que en algun refugi climàtic.
A mi personalment no m’ha fet morir de riure, malgrat haver-me conquistat del tot durant tot el viatge. De fet, crec que és un format molt assequible, perquè tot i que penso que senzillament et trasllada a un món a part, és elegant i això t’ajuda a sentir-te bé, ja que entens la lluminositat del que s’explica, sense necessitat de buscar res més enllà. Crec que precisament és per aquesta claredat pel públic que, ens llancem de cap a la piscina sense context ni consciència de la seva profunditat, sents com si estiguessis prenent un bany fresquet i en el que segurament no li trauràs res més que, la satisfacció de refrescar-te.

A FilmAffinity, trobaràs totes les informacions del film:
LOCALITZACIONS
El rodatge es va portar a terme, amb gran secretisme a Chinchón, pintoresca localitat als afores de Madrid d'arquitectura tradicional i carrers empedrats. Com que aquests ambients no formen part de la trama l'única cosa que es podia veure des de la llunyania eren uns immensos panells que tapiaven els decorats. Wes Anderson diu: Volia rodar a Europa perquè m'agrada treballar aquí. Necessitava un desert i buscava un espai molt ampli i buit, sense res al voltant on poguéssim construir en exteriors un escenari enorme. A més a més, volia localitzar un lloc on tothom pogués gaudir treballant i vivint durant el temps que havíem d'estar allà, vàrem trobar un Parador molt a prop d'on vàrem construir el set, així que bàsicament vivíem al costat. M'encanta l'atmosfera d'aquesta zona i m'atreia la idea de rodar allà, per la llarga cultura de cine que té Espanya, amb tantes pel·lícules que simulaven ser al desert americà. Vàrem utilitzar també el teatre de Chinchón i el del poble del costat.
Aquesta poc usual localització, es va convertir en tot un esdeveniment a la zona.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.
CURIOSITATS DEL REPARTIMENT
Durant els mesos d'escriptura del guió, mentre estaven tancats, sovint parlava amb Scarlett Johansson, qui havia treballat amb ell abans, posant la veu en un dels personatges de “Isla de Perros”. L'actriu tenia moltes ganes de formar part d'aquest projecte i es va presentar al rodatge (per un sou força irrisori, segons va confessar més tard). Anderson és especialista a aconseguir actors i actrius de primera línia per dotzenes. Ni un, ni dos sinó tot un equip complet d'estrelles.
Escrit per L.Pérez en el seu article, “Ese universo paralelo”, per la revista Fotogrames, juny 2023.
A Carlos F. Heredero, NO LI HA AGRADAT GAIRE...









Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 21 de juny de 2023

MASTER GARDENER. Director, Paul Schrader.

 ENS INTERPEL· LA AMB PROFUNDITAT, PRECISAMENT PERQUÈ ATEMPTA CONTRA LES INGÈNUES CERTESES QUE ENS SOSTENEN.
“LA JARDINERIA ÉS CREURE EN EL FUTUR. ÉS CREURE QUE TOT PASSARÀ SEGONS QUÈ ESTÀPLANEJAT I QUE EL CANVI ARRIBARÀ QUAN TOCA.”
Paraules dites per Narvel, el protagonista.
Tret de l'article de Carlos F. Heredero, per Caimán CdC, juny 2023.


Guió, Paul Schrader.
EUA, 2022.
Duració, 111 minuts.

SINOPSI

Narvel Roth (Joel Edgerton) és un meticulós horticultor de Gracewood Gardens. Està tan dedicat a tenir cura dels jardins d'aquesta meravellosa i històrica finca, com a complaure a la seva vídua i rica jefa, la Sra. Havernhill (Sigourney Weawer). Aquesta, li demana que ensenyi a la seva problemàtica neboda- neta a fer de jardinera, això trasbalsa la tranquil·la i monòtona vida de Narvel.
Tret de Filmaffinity.
El director, Paul Schrader
TANCAMENT D'UNA TRILOGIA de SCHRADER
Master Gardener, tanca la trilogia de Paul Schrader denominada de la redempció, iniciada el 2017 amb “El reverendo” i prosseguida el 2021 amb “El contador de cartas”. És cert que quasi tota l'obra del director i guionista gira al voltant de la culpa i la redempció, però aquests tres films tenen motius argumentals i visuals molt arrelats entre ells, com a passat en altres trilogies d'autor com d'Antonioni, Bergman i Pasolini.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.  
CONTEXT FÍSIC del DIRECTOR
Paul Schrader s'ha traslladat a viure des de fa anys en l'habitació d'una residència, on viu també la seva dona malalta d'alzheimer. El cineasta ha explicat públicament que, no li vaga la pena viure en cap altre lloc que no sigui a prop de la seva dona.
Tret de l'article de Carlos F. Heredero, per Caimán CdC, juny 2023.

NÚRIA opina.
Aquesta, és al meu entendre una gran pel·lícula.
És el tancament d'una trilogia de protagonistes perdedors i torturats que busquen la seva redempció o salvació, com és el cas de Master Gardener, per mitjà d'una reflexió intima i constant del seu dia a dia a través d'un diari personal i d'una vida molt monòtona i endreçada. Amb una vida social limitada al seu àmbit d'acció professional, en el que són especialment bons...
No es pot parlar d'aquest film d'en Schrader, sense situar-lo en el tancament de la trilogia de la qual forma part.
Aquí trobareu informació sobre la trilogia i potser podeu recuperar les pel·lícules en alguna plataforma. Totes són bones i intenses.
És interessant el tractament que dona Schrader en els seus personatges en funció del passat que han d'expiar. Narvel, el personatge de Master Gardener, forma part de l'essència dels nostres temps, on afloren actituds xenòfobes i racials tot canalitzant irracionalment l'odi i la por, davant d'uns temps incerts i difícils... Comparteixo la visió de Schrader, que moltes vegades, els errors passats per molt que vulguem, no es poden enterrar en una cerimònia personal i secreta, perquè algun dia suraran sense que vulguem. La redempció és una bona sortida, però moltes vegades ens retorna al lloc d'on venim i volem oblidar, perquè sense perdó no hi ha redempció, ni salvació.
El to i clímax creat en cadascun dels films està molt ben trobat i en aquest darrer, la metàfora de les llavors i les plantes es fa evident i present visualment, sense vergonya i d'una forma força naïf. Li dona un punt de tendresa i humor que són d'agrair.
La recomano encaridament a totdona i tothom.

MARTINA opina.

Hi ha peces que ho tenen tot: bons ingredients, molt de contingut nutritiu i una bona pila d’elements que la fan atractiva. Per mi aquesta obra n'és un clar exemple. I és que la història que explica es fa real, tot i no parlar de ningú que pugui ser proper, il·lustra uns personatges únics i passa en un context remot esplèndid més aviat de difícil accés.
M’agrada sobretot com embelleix cada acte humà, donant recorregut a l’evolució dels personatges expressament i situant-los en un espai on la naturalesa cura la pena. Crec que la historia a més sorprèn, construint només la justa intriga del que més endavant s’explica i esdevenint a un ritme propi, que et permet dirigir-te a cada lloc nou, havent abonat el terreny prèviament.
Personalment aquest és el tipus de cinema que més gaudeixo, ja que et deixa solera i et permet fer tantes lectures d’una mateixa cosa com tu vulguis. Crec que la que vull compartir, seria dir que a mi personalment em va traslladar a un entorn extraordinari, on conviuen individus amb dolor i dels que només algunes obtén, per valentes viure l’endemà i sense considerar ni el que no tenen, ni la llàstima del que els hi va passar.
DESIRÉE FEZ, INTERPRETA EL FINAL
Malgrat la seva aparent lluminositat, el desenllaç de Master Gardener deixa un regust amarg, fins i tot, violent.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica a Fotogrames, juny 2023.
Fitxa completa, filmografia i crítiques:

SOBRE EL PERDÓ I SCHRADER

La sensació de ser perdonat i perdonar-se un mateix, és molt semblant, és inútil diferenciar-les.
(William Tell/ Oscar Isaac al “Contador de cartas”
(...)un dels elements principals que connecta les tres pel·lícules d'una manera rotunda, són els tres protagonistes escrivint un diari personal a mà en un quadern(...)
(...)aquesta trilogia es podria conèixer també com la trilogia de l'escriptori: homes madurs amb un passat violent (tòxic) i traumàtic que, en un moment de relativa clarividència i pau en les seves existències, aboquen els seus pensaments íntims en les pàgines d'un diari, sols, en la intimitat, asseguts davant d'un escriptori.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.

 L'ELECCIÓ DE FORMATS I ALGUNS CONCEPTES ESSENCIALS LLIGATS ALS FILMS
En “El Reverendo”, és en 1.37:1, l'antic 1:33 del cinema mut, el mateix format en què Bergman filma “Els comulgants”. L'església i la casa apareixen filmades en estret i vertical, un format, una geografia, amb profusió de planòs frontal dels personatges, que recorda la planificació bergmaniana en aquell film que pertany també a una trilogia, la del silenci. “El contador de cartas”, és en 1.66:1, una mica més ample, ideal per tapetes en detall, relació entre jugadors -qui decideix apostar, qui observa l'aposta- i plans generals de les taules de joc. “El maestro jardinero” està enquadrada en 2.39:1, en panoràmica, d'acord amb l'horitzontalitat dels jardins i els cultius florals entre els quals es mouen els personatges. Però, sobretot el pas del format estàndard del cine clàssic, al panoràmic modern que, està en consonància amb l'estat d'esperança i alliberació (mínima) de les pel·lícules.
Escrit per Quin Cases, en el seu article “Hombres frente al escritorio”, Dirigido por... juny de 2023.


 


Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)