dijous, 22 d’octubre del 2026

LA BOLA NEGRA. Directors, Javier Calvo i Javier Ambrosio.

UNA ALLAU AUDIOVISUAL, UNA OLLA HIPERCALÒRICA DE DUES HORES I MITJA QUE ATROPELLI TOTES LES VERITATS MAL EXPLICADES SOBRE LA GUERRA CIVIL.
Escrit per Mariona Borrull, en la seva crítica a Fotogrames, setembre de 2026
LA GRAN VIRTUT DE LA BOLA NEGRA, RAU EN DEMOSTRAR QUE L’ABSÈNCIA DE LORCA TAMBÉ POT RESSONAR EN UNA PEL·LÍCULA REPLETA D’HISTÒRIES.
Escrit per Eulàlia Iglesias en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de 2026.
IMPOSTAR LA VEU I LLANÇAR PROCLAMES NO ACOSTUMEN A SER EINES MASSA CONVINCENTS DE L’EXPRESSIÓ ARTÍSTICA. PODEN DELATAR, AIXÒ SI, LA PERSONALITAT DELS AUTORS, PERÒ DIFÍCILMENT CONDUEIXEN A LA CAPTURA D’UNA VERITAT EMOCIONAL QUE A LA BOLA NEGRA SE LI ESCAPA PER COMPLET.
Escrit per Carlos F.Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2026.


Guió, Javier Ambrosio, Javier Calvo i Alberto Conejero.

España, França, 2026.

155 minuts

Premi a la millor direcció a Cannes 2026.



SINOPSI


Tres històries entrellaçades, que passen en diferents moments històrics i les tres estan relacionades amb la figura de Federico Garcia Lorca.

Javier Ambrosio i Javier Calvo, directors


NÚRIA opina
S’ha escrit i s’escriurà molt sobre aquest film, el fet és que té un èxit molt gran de públic i que la gent que l’ha vist de molt diferents procedències i gustos, li ha agradat, la qual cosa és tot un mèrit, avui en dia que molta gent ja no va al cinema, ja que tot ho veu a casa seva, en estriming.
És un film comercial amb voluntat de ser-ho i molta dignitat. Els seus autors no han estalviat recursos i han sigut honestos amb ells mateixos quan s’han centrat en el que volien dir o fer, sense desviar-se ni un pèl de la seva estètica excessiva i als marges, reivindicant allò queer, des de la seva estètica que els imprimeix estil i caràcter, bastant kitsch que és l’estètica que a ells els agrada travessar.
Aquesta voluntat de cinema popular del qual tothom en pugui disfrutar, del que el cinema nord-americà ha estat sempre capdavanter permet plantejar i exposar qüestions molt actuals, posar-les sobre la taula i cadascú decideixi si es vol sentir interpel·lat o no, en funció de les seves expectatives... Una bona estratègia per fer universals qüestions que altrament haurien quedat relegades a una part de la població que, correntment ja fa aquest exercici amb la cultura i l’art.
La pel·lícula és excessiva, ja que té voluntat de ser-ho, talment com ho és l’ópera en els nostres temps, i per això no li neguem les seves qualitats.
Pel meu gust, el metratge i li trauria una mitja hora i així ho hauria aguant millor i gaudint més dels excessos.
És el film de l’any i crec que esperar a veure’ĺ en pantalla petita i a casa, seria un despropòsit visual innecessari.

MARTINA opina
Aquesta obra aclamada et connecta ràpidament amb una necessitat sense cobrir de manera suficient en un entorn on vam fer amnistia, proposa no abandonar la memòria, seguir conjuntament en procurar explicar-nos moltes incòmodes veritats, cadascú des d'on ho cregui oportú. A mi personalment em va aconseguir augmentar les ganes de creure amb la humanitat, veure el cinema ple, em va fer pensar que encara no ho hem perdut tot com a conjunt.
Tot i que confesso que s'allarga una mica massa pel meu gust, dir-ho tot, fer-ho amb poesia, potser també implica distreure's en cada fita. A l'arribar a l'acabament, sobretot, m'aniria millor si fos abans, potser perquè s'ensenya més i jo crec que arribats allà, amb menys faries.
Crec que tot el repartiment estàn esplèndids, fa molta patxoca a més que per parlar d'una zona grisa s'emplein tants mitjans, val la pena només per la màgia amb la que llueix l'obra del poeta. M'agrada també la originalitat narrativa, que juga al mateix temps, a reviure i a conviure amb el present.

Fitxa completa i altres informacions:
Entrevistes amb els directors:

Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 6 d’octubre del 2026

CRONOS. Director, Fernando González Molina.

PLANTEJA LA SUCCESSIÓ DESPULLADA DELS ESDEVENIMENTS, A TRAVÉS DELS ULLS DE LA POLICIA AUTONÓMICA CATALANA, ELS MOSSOS D’ESQUADRA.
Tret de la crítica de Fotogrames de Juan Pandó, setembre de 2026.
(...)PERD EL SEU ENFOCAMENT HUMANISTA, QUAN PER VANAGLORIAR A LA POLICIA, CELEBRA LA CAÇA DELS CULPABLES SENSE UN PROCÉS QUE ELS JUTGI I ELS CONDEMNI CONFORME AL DRET QUE, HAURIA DE SER L’ORGULL DE TOTA DEMOCRÀCIA.
Escrit per Ione Monje Martínez en la seva crítica per Caimán CdC, setembre de 2026.

Guió, Alberto Marini.

Duració,118minuts.

España,2026




SINOPSI
Barcelona, 17 d’agost de 2017. En una calorosa tarda d’estiu, amb els carrers plens de gent, un atemptat a les rambles de Barcelona, ho canvia tot. Mentre el caos pren forma a la ciutat, s’activa el dispositiu Cronos: un operatiu policial, que té com a objectiu capturar els responsables de l’atac, no només pel que han fet, sinó també per tot el què encara poden fer. Durant els dies seguents, les forces de seguretat lideren una operació a contrarellotge, mentre la població respon unida amb tres paraules: No tinc por.
Tret de la fitxa informativa dels cinemes Verdi.
El director, Fernando González Molina.

De la DIRECCIÓ i el GUIÓ
El director, Fernando González Molina sap l’ofici i no es limita a servir una successió de moments trepidants o de suspens màxim, Els alterna amb els conflictes personals i sentimentals dels mossos en un esforç per conciliar vida laboral i familiar.
Tret de la crítica de Fotogrames de Juan Pandó, setembre de 2026.

NÚRIA opina
Aquest és un film que parla d’esdeveniments reals, aquesta circumstància converteix la versió en alguna cosa més complexa i més compromesa. Una altra aspecte important a considerar és el llast emotiu que, aquest esdeveniment va deixar en la societat catalana i espanyola. Una producció que d’entrada tenia un repte molt important per superar.
L’opció de gènere que escullen per aquesta narració és el triller i atès que, són uns esdeveniments recents que tothom coneix, el punt de vista és el de policia autonòmica. Opció valenta i al mateix temps arriscada.quest
Si deixem de moment de costat, tota la reflexió moral que, comporta tal com es van resoldre els fets; podríem admetre que com a ficció la història enganxa i durant tot el metratge et fa estar en tensió. Circumstància que no deixa de tenir mèrit, puix que la majoria de nosaltres coneixia el desenvolupament dels fets.
També considero un mèrit del film, l’atreviment de fer memòria sobre un fets terribles que encara són molt recents i que podrien ferir sensibilitats directament o indirecta afectades.
Les actrius i actors interpreten molt bé i són creïbles.
La reflexió és molt seriosa i té a veure amb l’estat de dret en el qual vívim. Matar i assassinar, són actes devastadors per la societat on succeeixen i les persones que els executen també han de patir les conseqüències i tenir la possibilitat penedir-se i sol·licitar el perdó i tenir un judici. Cap dels terroristes que van participar directament amb l’atemptat, va tenir aquesta possibilitat.
Aquest punt final, tanca la qüestió, amb moltes incògnites que ja mai podrem esbrinar...
MARTINA opina
D'aquesta pel·lícula crec que poc puc dir-ne, més enllà que tota la gent que vam viure aquests atemptats de prop l'hem de veure, ja que al meu entendre val la pena no tenir por al que genera. Per mi ha estat una experiència física, de fet he estat amb la pell de gallina i emocionalment trasbalsada tot el trajecte. No obstant això, penso que alimenta un debat pendent i en el que he detectat que m'obria ferides que potser ni era conscient que tenia.
He sentit dir que potser un relat unitari, per part de l'equip artístic, ajudaria a saber quin missatge recull. Tot i que després de donar-hi voltes, m'atreveixo a dir que aquesta necessitat de la crítica, sembla més aviat un capritx immadur de l'audiència, que prefereix ser conduïda. Aquesta obra, quan la deslliguem de la seva autoria, per si sola per mi és un artefacte. És plausible que en cada context pot generar coses diferents, t'obliga a qüestionar -si més no- on posar el focus.
Personalment, m'inquieta on em va portar, perquè volia saber que en pensaria gent a qui respecto del meu entorn, volia poder compartir la seva mirada. Només per això ja diria que és diferent, si voleu en parlem quan l'hàgiu vista.

Fitxa completa i altres informacions:

Entrevista amb el director:
Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 16 de setembre del 2026

EL SER QUERIDO. Director, Rodrigo Sorogoyen.


DESPRÉS DE AS BESTAS (2022), SEMBLAVA DIFÍCIL IMAGINAR QUE PEÑA I SOROGOYEN POGUESSIN TORNAR A PUJAR EL SEU SOSTRE NARRATIU, TAN AVIAT. MALGRAT TOT, EL SER QUERIDO ASSOLEIX UN NOU CIM AMB UNA PEL·LÍCULA QUE CONVERTEIX EL DOLOR FAMILIAR, LA REPRESENTACIÓ ARTÍSTICA I LA MATEIXA POSADA EN ESCENA EN UNA FERIDA IRRESISTIBLE.
Crítica de Ricardo Rosado, per Fotogrames, setembre de 2026





Guionistes, Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen.
España, 2026.
Duració, 135 minuts.



SINOPSI
Un famós director de cinema cita a la seva filla en un restaurant, per fer-li la proposta de ser l’actriu principal de la seva pròxima pel·lícula. Fa molts anys que han perdut el contacte i aquest serà un moment clau en les seves vides?

EL director, Rodrigo Sorogoyen

SOROGOYEN, diu
Durant un temps vaig voler treballar sobre el metacinematogràfic. Quan vaig acabar de convèncer a la Isabel ens vàrem adonar que la pel·lícula parla de la qüestió del relat i aquest és un dels temes centrals.
Entrevista de Violeta Kovacsic a Sorogoyen, Caimán Cdc, setembre 2026.

NÚRIA opina
Sempre se’n fa difícil parlar d’un film que està agradant molt i del que s’ha parlat, es parla i es parlarà molt...
Aquests film és dels que tenen moltes possibles lectures i moltes capes que pots anar desvetllant i al mateix temps com que està ben cosit, facilita que moltes persones, trobin en ell la seva identificació i emoció. I, si són persones que no els agrada emocionar-se que puguin gaudir d’una història sobre el retrobament d’una filla i un pare que no tenen pràcticament història en comú i són uns veritables desconeguts.
Jo em quedo amb una lectura i una pregunta o dues.
La lectura és, dos desconeguts amb una relació de parentiu forta, a suggeriment del dominador, el mascle petrosexoracial (segons denominació encertada de Paul B.Preciado) es troben en un restaurant, on el pare farà la proposta a la filla- que és actriu- de treballar junts en la seva pròxima pel·lícula.
Amb aquest gest generós o interessat, el pare pretén redimir-se de la culpa de tenir una filla que va abandonar i de la que mai s’ha preocupat. La filla no mostra les seves cartes, perquè no les té i està a l’expectativa de veure on la portarà l’experiència de conèixer un senyor que sembla ser que és el seu pare, que és un director famós i que li ha ofert treball. Ella, la filla pateix l’experiència amb molta dignitat i maduresa i sobretot, aguanta el seu compromís de treball, com una molt bona excusa per demostrar la seva talla ètica i moral. El pare, com a pare i com a director, es comporta de la mateixa manera i creu que sortir-se’n amb la seva i complir els seus objectius artístics que són els més importants a la seva vida, està per sobre de les persones. Em quedo amb aquesta lectura, tot i que, en tinc d’altres que també obren camins interessant...
La pregunta, pot un director de cinema, un artista, saltar-se totes les barreres ètiques i maltractar a les persones que treballen amb ell, per aconseguir els seus objectius artístics d’aconseguir el que ell considera l’excel·lència artística?L’obra com a recull de l’artista, es pot emmirallar amb alguna cosa més enllà de la veritat i la bondat, per crear bellesa?
Un gran film, que m’ha agradat molt. Bon guió, bones interpretacions i bon desplegament.
El recomano a totdona i a tothom, veure’l amb la ment oberta a fer qualsevol interpretació possible que, segur que estarà bé.

MARTINA opina
Hem inaugurat la nova temporada de cinema amb aquesta aclamada obra, un peça d’art delicada i amb moltes capes possibles a gratar. La que pel meu gust passa a ritme tranquil, distenent la bellesa dels paisatges i també la dels seus protagonistes. Trencant de forma molt original el motlle narratiu cronològic, repartint els records de forma desordenada en una història il·lustrada, mitjançat un aparent joc senzill on veure com un director i una actriu fan junts -gràcies a un equip enorme- una pel·lícula.
M’han arribat veus de la crítica, on diria que es qüestiona la forma com envelleix un model de patriarcat arcaic, en el que acceptem que els homes que fugen de la seva responsabilitat paternal sovint és eximit per una necessitat d’expansió professional. Jo no ho he llegit gens així, ans al contrari, amb independència de què parli -entre d’altres- d’una relació complicada, contaminada per un fort sentiment d’abandó. He sil·labejat, potser molt més enllà d’aquesta circumstància, que ens mostra de forma lluminosa la complexitat en les relacions humanes, profundes en conjunt.
Diria que val molt la pena, per les actuacions, però també per com entra. Nosaltres, de seguida, vam estar d’acord que era molt bonica la sensació que et deixa, la que a més s’allarga amb el pas dels dies. Potser és que acceptar la diversitat de pensament i actuació per mi és el nostre repte més feixuc i aquesta història t’ensenya amb molta dignitat com les coses - amb matisos i afrontant el conflicte- es poden viure amb menys patiment.

Fitxa completa i altres informacions:

Entrevista amb Sorogoyen i Peña:
Part de l'equip:





Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 6 de juliol del 2026

ELEONORA DUSE, la divina. Director, Pietro Marcello.

ALLÒ QUE SINGULARITZA LA SEVA OBRA: EL DIÀLEG ENTRE EL PASSAT I EL PRESENT QUE ES CONFONEN, LA RECONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA I LA VOLUNTAT POLÍTICA.
Escrit per Roger Salvans per Fotogrames, juny 2026.
(...) MIRAR ENDARRERE NO NOMÉS ENS PERMET CONNECTAR AMB LES FORMES DE RESISTÈNCIA QUE L'ART I EL PENSAMENT PODEN OFERIR ARA, SINÓ QUE TAMBÉ ENS AJUDEN A ENTENDRE MILLOR EL PRESENT.
Escrit per Jara Yáñez en l'editorial de Caimán CdC, juny de 2026.

Guió, Pietro Marcello, Leticia Russo, Guido Silei.

Itàlia, França, 2026.
Duració, 122 minuts.
SINOPSI
No és un biopic clàssic, se centra en la darrera etapa d'Eleonora Duse, després d'un període de retir de dotze anys, de 1917 a 1924. Va reaparèixer als escenaris, forçada per la seva situació econòmica.
El director, Pietro Marcello.
NÚRIA, opina.
Tot semblava interessant al voltant d'aquesta pel·lícula, el tema, el plantejament, el director i fins i tot l'actriu principal Valeria Bruni Tedeschi i la filla, Noémi Merlat, però al final se m'ha fet llarga avorrida i un pèl faltada d'alguna cosa que m'emocionés... una llàstima d'un film de què en tenia ganes.
De la manera de fer del director, que és molt original, em quedo amb aquestes meravelloses imatges d'arxiu que també incorpora al conjunt del film i acaben fusionant-se formant part d'ell i deixant de ser només un element il·lustratiu.
Totes les revistes especialitzades i de les que jo me'n refio, l'han deixat molt bé i això vol dir que qualitats en té. Però en aquest cas, no les he sabut ni gaudir, ni apreciar.

MARTINA opina.

Sent clara, no tinc gaire de bo a comentar d'aquesta proposta, potser és per la calor asfixiant d'aquests dies de juny a la ciutat, ja que, m'ha succeït a ritme de tortuga malalta, tot i el que explica, senzillament el com i no li he trobat el què.
El personatge és interessant, la passió pel que fa i la seva vocació són inapel·lables, el moment en què s'ubica la història va ser flamant. Suposo que només per això hauria de valdre la pena veure-la.
En conjunt crec que vol fer-nos pensar sobre el paper del teatre, la por que ens fa la seva extinció. També enceta el debat etern del deure exquisit de l'art, quin lloc ha d'ocupar la cultura. Diria que aquests són també temes que dialoguen amb la història, tot i això, passa com una obra biogràfica pel meu gust ostentosa, fins i tot una mica pedant.

QUI ERA ELEONORA DUSE?

Actriu italiana de finals del segle XIX, inici de XX. Considerada una gran actriu i innovadora de la interpretació, apostant per una forma menys artificiosa i més natural. Contemporània de Sarah Bernhardt amb la que va mantenir una gran rivalitat.
Interpretà als clàssics, Ibsen i altres, amb gran èxit.
Es casà amb l'actor italià Teobaldo Chechi, que més tard treballà pel govern argentí. La seva única filla Enrichetta, va ser fruit d'aquest matrimoni. Més tard es van separar.
El 1984 es va trobar amb d'Annunzio quan ell era famós i tot seguit es van fer interessar, la relació va durar molts anys. Fins i tot van treball junts en algunes de les seves obres, que van tenir molt d'èxit. Aquesta relació es va acabar el 1910, quan el polèmic escriptor es va involucrar en afers polítics. Va ser precursor del feixisme italià.
Llavors, Eleonora va entrar en crisi i va abandonar l'escena durant dotze anys.
El 1916, filma la pel·lícula Cenere (Cendres), de Febo Mari, quan tenia quasi 60 anys, l'únic testimoni que tenim del seu art.
Reaparegué en públic a Torí el 1921, representant “La dama del mar”, d'Ibsen. I, reprengué una nova etapa de la seva vida artística. Va rebutjar les ajudes que li va oferir el govern feixista i inicià una gira per Amèrica del Nord, va morir a Pittsburg.
Font, Viquipèdia.

Fitxa completa i altres informacions:




Publicat per a Cap comentari:

dilluns, 22 de juny del 2026

MICHAEL. Director, Antoine Fuqua

TANT LUXÓS COM BUIT(...)LA PEL·LÍCULA PREN LA PITJOR DECISIÓ POSSIBLE, ESFORÇAR-SE PER QUEDAR BÉ I NO OFENDRE A NINGÚ.
Dit per Yago García a Cinemania, digital.
DE VERITAT QUE ALGÚ VA PENSAR QUE TINDRÍEM UNA VISIÓ HONESTA DE MICHAEL JACKSON PER PART DE LA SEVA FAMÍLIA.
Escrit per Mónica Castillo a A.V.Club, digital

Direcció, Antoine Fuqua

EUA, 2026
Duració, 127 minuts.

SINOPSI

Biografia parcial, sobre el cantant i ballarí Michael Jackson. Abarca la seva participació des dels sis anys, als anys 60, al grup familiar Jackson 5, fins el tour
final Bad World Tour, en la dècada de 1980.
El director, Antoine Fuqua
NÚRIA opina
Aquest film publicita i blanqueja un personatge del món de la música pop, no sé sí fosc o si més no, misteriós.
Sense aquesta faceta, segurament que el film seria una altra cosa, però és difícil esperar més per un film, fet per encàrrec de la família.
Fins i tot des del punt de vista estètic, podia haver estat més treballada, ja que, de mitjans no els hi faltaven. Tot plegat una mica barroer, per un film que el seu objectiu estava molt clar i no s'havia de disculpar per res.
Sigui allò que sigui, ho vaig passar bé veient-lo en el marc immillorable del Phenomena, per un film espectacle.

MARTINA opina

De casualitat hem pogut veure aquesta proposta al Phenomena, després d'una reforma que l'ha mantingut tancat massa temps, només puc dir que és un goig poder disposar d'aquesta sala prop de casa. Tota pel·lícula agafa una dimensió espacial, és impossible que l'experiència cinematogràfica sigui ingrata.
Pel que fa al film crec que sap perfectament on vol anar, explica la llum d'una estrella que forma part d'un moment, ensenyant com va conviure amb la fascinació dels altres pel seu personatge. No amaga que es pot parlar d'altres coses, que en tot cas no ho fa en aquesta obra biogràfica.
Confesso que n'he gaudit, tot i que soc conscient que amb perjudicis, el seu talent diria que és indiscutible. Crec, però que a efectes gràfics hi ha massa imatge feta, vull dir que l'estètica és un xic sintètica pel meu gust.

Altres informacions: 


Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 21 de juny del 2026

LA CORREDORA. Directora, Laura García Alonso

CORREDORA, ÉS EL CONTRA RELAT D'UN SUBGÈNERE D'HISTÒRIES ÈPIQUES D'ÈXIT ESPORTIU PER MITJÀ DE MÀXIM SOFRIMENT, UNA REFUTACIÓ A AQUESTA FORMA ULTRACAPITALISTA DE CONCEBRE EL TRIOMF COM A ÚNICA ASPIRACIÓ I DELS RELATS TÒPICS DE SUPERACIÓ. NO HI HA CLIXÉS SUATS NI SOLUCIONS DE FÀCILS RESULTATS QUE ACOSTUMEN A TROBAR EN AQUESTS RELATS. TANT EN ELS ESPORTIUS, COM EN ELS DE SALUT MENTAL.
HI HA UNA VOLUNTAT FERMA DE NO CAURE EN LLOCS COMUNS, RESOLTA AMB UNA AUSTERITAT QUE NO PODEM FER RES MÉS QUE APLAUDIR I AGRAIR.
Àurea Ortiz Vileta, per a Caimán CdC, maig de 2026.
ÉS UNA OPERACIÓ SINGULAR, DENÚNCIA ELS EFECTES SECUNDARIS D'UNA CULTURA ON L'ESFORÇ I L'EXIGÈNCIA PODEN ALTERAR LA PERCEPCIÓ DEL MÓN I LA IDENTITAT, A LA VEGADA QUE GENERA EN L'ESPECTADORA, LA TENSIÓ DE SABER SI COMPETIR I GUANYAR ÉS L'ÚNICA MANERA DE SILENCIAR ELS FANTASMES DE LA BOGERIA.
Escrit per Sergi Sánchez en la seva crítica per Fotogrames, juny 2026.

Guió,Laura Garcia Alonso i Pol Cortecans.

España, 2026.
Duració, 96 minuts.

SINOPSI

Cris, és una corredora d'elit que viu en un Centre d'Alt Rendiment Esportiu.
Viu per anar assolint els seus objectius esportius i estudia per ser fisioterapeuta. Té un brot psicòtic que l'obliga a allunyar-se del seu món habitual i l'obligaran a replantejar-se que fa amb la seva vida, a partir d'aquí? La seva germana es posarà al seu costat per ajudar-la.
La directora, Laura García Alonso
DE LA DIRECTORA
És el debut de la directora en llargmetratges.
LA DIRECTORA DIU
Córrer no és fugir, córrer és viure. És el punt on l'espectadora fa l'exercici més gran d'empatia i pot replantejar-se la seva manera de mirar la salut mental i els seus prejudicis.
Recollit per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC, juny de 2026.
LA DIRECTORA DEFINEIX LES SEVES INTENCIONS
Volia treballar el contrapunt a films com Whiplash (Chazelle, 2014), El luchador (Aronofs2008) o Cisne negro (Aronofsky, 2010), els seus personatges, sempre trien perseguir els seus somnis, mentre perden coses pel camí. Es tracta d'una concepció molt capitalista i meritocràtica. Preferia contraposar un altre discurs, en un moment determinat triar per tu mateixa, encara que això impliqui renunciar a la victòria.
Recollit per Yago Torres en la seva entrevista amb la directora a Caimán CdC, juny de 2026.

NÚRIA opina.

Per un seguit de circumstàncies tècniques adverses he hagut de fer aquest escrit tres vegades, ara ja el tindrem, esperó sedimentat, sintetitzat i ben filtrat.
Aquest és un film que no tenia gaires ganes de veure, perquè sabia que em remouria coses i em causaria dolor.
La proposta de la Martina em va empènyer a encarar-me amb els meus propis fantasmes. Gràcies, Martina.
La història m'ha agradat molt. El guió està molt ben escrit, barreja l'esforç en l'esport per assolir metes molt competitives, amb les malalties mentals que poden aflorar en qualsevol circumstància, però que aquesta n'és una. Però, com que és un film intel·ligent, pensat per persones sensibles i crítiques, no es queda aquí i va al fons de la qüestió amb delicadesa, però sense pietat, el després, que hagis patit un brot, que en fas de la teva vida? Com acceptes que res serà igual, després d'aquest? I, com comences i continues vivint amb això?
El brot no deixa de ser una part molt visible i espectacularment aterridora per l'entorn, però en el fons inofensiu. És el després i com continuar on està la cruïlla per la persona malalta, la família i amics.
En la societat malalta en la qual vivim, la malaltia mental, ni es compren, ni s'accepta, malgrat els esforços de certs col·lectius implicats per integrar-la i visualitzar-la com una cosa més de la nostra característica com a humans.
El film no només té aquesta gran qualitat, sinó que explica la història buscant el sentit de la bellesa des del codi cinematografia i amb molta sensibilitat i respecte. La interpretació de la protagonista, Alba Sáez una veritable troballa.
Gràcies, Laura García

MARTINA, opina

Aquesta pel·lícula diria que parla de coses de les quals se'ns fa incòmode parlar, perquè per molta gent és un horitzó ignorat, potser perquè a moltes persones se'ls fa massa incòmode explorar el tema de la salut mental.
Crec que com s'aborda la història és especialment subtil, lleuger i amb un embolcall molt gràfic del que per mi podríem anomenar un simple regal. Perquè crec que el dolor d'un altre ésser estimat, pot ser un patir infernal, però millor convertir-ho en un fet. En una situació amb la qual viure una mica més ben acompanyats.
L'esport, un escenari en el qual les quotes d'audiència i fascinació humana són més que en res altra, considero que ens pot explicar moltes coses. Sobretot perquè tot es porta al seu màxim exponent, ensenya els límits delimitadament. Concretament, crec que haver-ho abordat des d'aquest lloc m'ha ajudat a treure-li plom, sent una temàtica que per context em remou, qüestionant-me com poder acompanyar des d'un bon lloc.

Fitxa completa, filmografia i altres informacions: 
Entrevista a Caimán CdC : 
Entrevista amb la directora Laura García Alonso:




Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 6 de juny del 2026

PIZZA MOVIES. Director, Carlo Padial

EL DIRECTOR CARLOS PADIAL, DIU: FER UNA PEL·LÍCULA ON ELS PROTAGONISTES S'ESTIMEN I SÓN BONA GENT EM SEMBLA UN ACTE SUBVERSIU.
Paraules, recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a Fotogrames, maig de 2026.
DESAFIA LA LÒGICA DE LA SATISFACCIÓ SOTA DEMANDA I SUPOSA UNA AFIRMACIÓ DE LLIBERTATS CREATIVES DE RECEPCIÓ IMPREVISIBLE.
Escrit per Ignasi Franch en la seva crítica a Caimán CdC, maig de 2026.
ENS DEFENSA DE LA BARBÀRIE I DEL CINISME, ABRAÇANT LA BONDAT, LA BUFONADA I LA MALENCONIA.
Ricardo Rosado, en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2026.

Guió, Carlo Padial, Desirée de Fez i Carlos de Diego

Intèrprets. Judith Martín, Berto Romero i Joaquín Reyes.
España, 2026
Duració, 95 minuts
SINOPSI
En plena crisi vital. Thais, periodista cultural, decideix deixar el periodisme, per dedicar-se amb el seu marit Alan a muntar un negoci: una pizzeria temàtica dedicada al cine de Hollywood.
Roger Salvans, per Fotogrames, maig de 2026.

El director, Carlo Padial
EL DIRECTOR Carlo Padial, DIU:
Em molesta que tot sigui tan fosc, aquest desassossec, tanta pedofília, tant d'abús, tanta vendetta, tant segrest... Tot malament. Sempre penso per què? Ja sé que estem enfadats i que vivim en un moment de molta incertesa. Per això Pizza Movie neix amb el desig d'alguna cosa bonica, per ingenu que sigui. I, crec que és l'amor que sentim per l'humor que la gent ha fet que s'enganxi.
Crec que dec ser dels pocs directors espanyols que demanen rodar amb menys diners per tenir més llibertat.
Paraules, recollides per Roger Salvans en una entrevista publicada a Fotogrames, maig de 2026.

NÚRIA opina
Una petita gran pel·lícula...
Segurament que aquest és un film que pretén poques coses i ho fa des de la humilitat i la serietat d'una bona escriptura de guió i unes molt bones interpretacions, amb un gust per l'humor, la ironia i l'absurd que no et fan riure a cor què vols, però et fan gaudir d'un somriure permanent per poder encaixar la crítica al funcionament món actual, on allò que el salva són les persones construint xarxes i estimant-se per poder fer realitat els somnis. Això pot semblar molt cursi en els temps actuals on la distopia, la foscor, el lletgisme i la violència- per no utilitzar el masclisme com a tòpic-, sembla que s'hagin instal·lat a la cultura, per fer-nos més tristos i desgraciats.
És una satisfacció comprovar que hi ha persones amb carisma i possibilitats que fan coses intel·ligents, crítiques i per a tots els públics. També em fa sentir molt bé comprovar cada dia que hi ha gent que creu en el compromís i l'amor i ho defensa públicament.
Gràcies, Carlo Padial.
Petita, gran pel·lícula. No us la perdeu.

MARTINA opina

Aquesta proposta fresca ens situa en un entorn de fatalisme, per construir una vida on deixar de menysprear les petites coses.
Crec que la parella defensa molt bé cada part, pel meu gust la idea és mona i el guió tot i que camina tranquil té gust.
En conjunt diria que el que diu és millor que com transpira, m'agrada el brindis que fa a la crisi, a com ensenya que la crítica també ens pot fer millors.

Fitxa completa i altres informacions: 


Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)