VOLVERÉIS. Director, Jonás Trueba.

DE LA MÉS ABSOLUTA SENZILLESA EN LA SEVA PREMISSA, A LA GRAN I JOIOSA COMPLEXITAT QUE BATEGA DINS EL SEU INTERIOR.

Escrit per Beatriz Martínez, a Fotogrames, setembre 2024.

Guió, Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz.

Durada 114 minuts

Premi Principal Quincena de Cineastas de Cannes, 2024.

España, 2024.

Itsaso Arana, Jonás Trueba i Vito Sanz.

NÚRIA, opina

Una molt bona pel·lícula per començar la nova temporada de Cinema Mare i Filla.

Per les meves preferències i pel que jo entenc què ha de ser i és una bona pel·lícula, aquesta, té totes les qualitats: la primera, un sentit de l'humor intel·ligent i irònic que ens permet riure-se'n de nosaltres mateixos que, crec que és molt important per mantenir-se amb dignitat a la vida i sobreviure, em corprèn la gent que sap fer-ho amb elegància i sense ressentiment. La segona, és la qualitat de saber convertir qualsevol esdeveniment corrent de la vida quotidiana en un fet observable, criticable i objecte de reflexió. I, la tercera i última fer servir els elements del llenguatge cinematogràfic per convertir una narració, en un objecte artístic, on busca la bellesa i la troba d'una forma natural sense artificis.

Amb aquests tres elements en tinc prou per sentir-me feliç i satisfeta d'haver anat al cine... Gràcies a Jonàs Trueba!

Ahhh, disculpeu, n'hi ha una quarta que, és poder compartir tota aquesta experiència amb la Martina.

MARTINA opina

Potser, només podríem dir que, aquesta peça fa riure, ens il·lumina i a sobre ens ajuda a conviure millor amb la nostra inquietud sobre la tempesta sentimental en què, sovint ens reguen els amors. Però pel molt divertiment que ens va suposar, considero que seria dir massa poc, quan certament és cinema aparentment insuls, però pel meu gust, fet amb molt d’art i talent.

De fet, es tracta d’una comèdia que parla del tema universal i que sempre ha preocupat a la humanitat. Mitjançant una història apartament previsible i uns personatges que desprenen un magnetisme evident. Tot amb una alegre melodia que flueix entre la realitat i la ficció, anant del present i al futur. Fent amb un joc de contenció del suspens, que et transporta alegrement per tot arreu, sense que t’interessi del tot, saber on ets.

Crec que vaga la pena, et convida a estimar més i millor, tot i no saber-ne gaire. Sense cap mena de dubte ha sigut una excel·lent proposta per engegar la temporada!

Fitxa completa, sinopsi i altres informacions: 

https://www.filmaffinity.com/es/film126172.html

KINDS of KINDSNESS. Director Yorgos Lanthimos.

EMBOLICA EN UNA ESTÈTICA D'UNA EXQUISIDA FREDOR DOSIS MÍNIMES PREVISIBLES I INNÒCUES D'HUMOR NEGRE, SEXE RARET, NARRATIVA CRUEL I MORTS GRATUÏTES, AMPUTACIONS I RELATS META, EN UN CÒCTEL SUPOSAMENT EXPLOSIU QUE, SORPRÈN PER LA SEVA INCAPACITAT, NO NOMÉS PER MOLESTAR, FINS I TOT, PER GENERAR UN MÍNIM D'ENTRETENIMENT.

Escrit per Eulàlia Iglesies en la seva crítica a Fotogrames, juliol de 2024

PELS QUE ACUSEN LANTHIMOS DE SER UN CINEASTA SENSE ÀNIMA, ABSTRET EN EL SEU SADISME DE TOCADOR, KINDS OF KINDS DEMOSTRA QUE, EL PRINCIPAL INTERÉS DE LA SEVA OBRA ÉS ABRAÇAR-NOS COM ÉSSERS VULNERABLES, CAPAÇOS DE FER QUALSEVOL COSA PER SER ESTMATS.

Escrit per Sergi Sánchez en la seva crítica a Fotogrames, juliol de 2024.

Guió, Efthimis Filippou i Yorgos Lanthimos.

EUA, Regne Unit, 2024.

Duració, 164 minuts.

SINOPSI

Faula, en forma de tríptic que narra tres històries: la d'un home atrapat que intenta agafar les regnes de la seva vida; la d'un policia terroritzat per la seva dona que havia desaparegut al mar i ha tornat i sembla una altra persona; i la d'una dona decidida a trobar a algú amb un do especial destinat a convertir-se en un prodigiós líder espiritual.

Tret de Filmaffinity

Yorgos Lanthimos

LANTHIMOS NO RETRATA ÉSSERS HUMANS, SINÓ PECES DE DÒMINO QUE ELL MOU O BOLCA AL SEU GUST. I, SI ALLÒ QUE PRETÉN ÉS RETRATAR PERSONES, LLAVORS ENCARA ÉS PITJOR; JA QUE, ALLÒ QUE EN REALITAT DEMOSTRA ÉS UN DESPIT ALTIU DEL CREADOR, PER LES SEVES CRIATURES.

Escrit per Carlos F. Heredero en la seva crítica a Caimán CdC, juliol-agost de 2024.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula m'ha semblat una obra sense solta, ni volta i sense cap sentit llevat que sigui el d'un divertiment misantrop i cruel del director, per riures de tots nosaltres.

Si el director i companyia, volia explicar-nos la poca confiança que té amb el gènere humà, ho ha aconseguit. Però penso que, aquesta circumstància és gratuïta i no porta enlloc, amb tres històries que tenen una existència tan artificiosa i absurda que resulta arrogant i insultant.

Estaria encantada que alguna persona que li veu més qualitats que jo, me les comparteixi i em pugui obrir als ulls a una nova mirada. La Martina, li ha vist, gràcies.

MARTINA opina.

Després d’una còmoda sessió al Phenomena, amb pantalla enorme i música amb tots els matisos, per mi ha sigut necessari intentar saber alguna cosa més del que vam veure. He de dir que, sols he pogut trobar que categoritzen aquesta proposta com una faula composta per tres històries, les que totes tenen com a fil conductor explicar el paper de control (dels altres o sobre nosaltres) i les que passen una darrera l’altra, amb sempre el mateix repartiment d’actors/ius.

Personalment, m’ho he passat bé reconec, però que m’ha increpat una mica tanta acidesa en uns personatges freds i fins i tot sinistres, els que val a dir que, en tot moment m’han facilitat entrar en el que passava com si fos una comèdia. Tanmateix, vist que no podia acabar d’entendre on anàvem, m'amoïnava una mica estar perdent el fil, potser, cada vegada més, al llarg dels 165 minuts en els quals va passant tot, desitjant trobar un sentit al perquè de tot plegat.

Vull dir que, en conjunt crec que és una proposta original, particular i que entra bé, ja que, està construïda amb profunditat. També sincera i la que si en tens ganes en acabat segur que li pots trobar interpretacions a molts dels seus, elements. A nosaltres, però, em sembla que no ens ha donat gaire de si, ja que n'hem parlat en sortir i donada volta a cada cosa sense acabar de divertir-nos del tot, això de compartir el que hàgim tret cadascú.

Fitxa completa i altres informacions i crítiques: 

https://www.filmaffinity.com/es/film361960.html

ART D'ALÇADA. Directora, Sandra Rull Roca.

TORNAR A LA VIDA NATURAL EQUIVAL A RETROBAR L'ORIGEN, EL SER ORIGINARI QUE S'ÉS.

“Dictados y sentencias” 122. Maria Zambrano.

LA NATURALESA SEGUEIX DESPERTANT UN CERT SENTIT DEL SAGRAT, VAL A DIR, D'ALLÒ NO REVELAT ENCARA.

“Dictados y sentencias” 482. Maria Zambrano.

Guionistes, Meritxell Nus i Anna Boneta

Catalunya, 2022.

Duració, 85 minuts.

SINOPSI

Aquest és un viatge per territori pirinenc on descobrim quin paisatge i quin artista comparteixen escenari. Els seus personatges: el Pirineu i els artistes que s'hi inspiren.

https://www.somcinema.cat/som-cinema-14-2023/llargmetratges-documentals-14/art-dalcada/

La directora, Sandra Rull

EN LA TORNADA A LA NATURA HI HA L'AFANY DE LA TORNADA IMPOSSIBLE QUE ACTUA DE DUES MANERES: COM A NOSTÀLGIA I COM A ESPERANÇA.

“Dictados y sentencias” 562. Maria Zambrano.

NÚRIA opina.

Un excel·lent documental, on la natura i en aquest cas els Pirineus, n'és el protagonista, amb la seva potència natural que, no amaga la seva duresa quan es tracta de viure en aquest entorn.

Hi ha persones que malgrat haver nascut en entorns més urbans, obtén per un estil de vida allunyat del soroll ciutadà per recollir-se i refugiar-se en aquest entorn per tal de fer possible el seu projecte de vida. Indrets a vegades hostils, però que, els permeten tenir unes condicions més lligades els aspectes essencials de la vida, per poder treballar i crear o simplement viure.

MARTINA , opina.

Aquest documental ensenya com és la vida d'alguna gent que ha triat viure lluny de la majoria, amb un projecte propi i els que tenen un món creatiu que, bàsicament els hi demana temps per dedicar-s'hi.

Totes i cadascuna de les deu històries són d'interès, per les persones que en són protagonistes i sobretot, pels llocs fabulosos on han triat establir-se.

Potser diria que val la pena sobretot per l'estima de la gent que hi surt, pel que fan i per la vida. També per la forma com el relat lliga una cosa darrera l'altra. Motor que et transporta de manera simple i juganera per tot d'episodis, que tot i ser diferents, conduïts formem tots part del que se'ns vol explicar amb molta claredat.

C'E ANCORA DOMANI. SIEMPRE NOS QUEDARÀ MAÑANA. Directora, Paola Cortellesi.

 L'ACTRIU PAOLA CORTELLESI HA ACONSEGUIT QUE EL SEU DEBUT EN LA DIRECCIÓ, ES CONVERTEIXI EN UN GRAN FENOMEN DE CRÍTICA I PÚBLIC A ITÀLIA, AMB UN PODERÒS MISSATGE CONTRA EL PATRIARCAT.

Tret de la crítica de Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Furio Andreotti, Giulia Calenda, Paola Cortellesi.

Itàlia, 2023.

Duració, 118 minuts.

SINOPSI

Roma, any 1946. Delia té tres fills i està casada amb el malhumorat Ivano que, la maltracta. Un cop acabada la guerra, ambdós han de lluitar per tirar la família endavant amb petits treballs mal pagats. Però un dia una meravellosa notícia els esvalota: Marcella, la filla gran, s'acaba de comprometre amb Giulio, un noi simpàtic i de bona família. Delia està molt il·lusionada amb aquest nou començament que portarà un futur millor per tots. Però, rep una misteriosa carta que promet canviar els plans de tota la família per sempre.

Tret del full informatiu dels cinemes Renoir.

La directora satisfeta amb tots els premis que ha guanyat a Itàlia

NÚRIA opina.

És una pel·lícula concebuda des del bon rotlle i l'amabilitat, malgrat que tracta d'un tema força escabrós i nefast, com és el dels maltractaments masclistes. Potser és per aquesta raó que, en algun moment m'ha molestat força. Hi ha alguna cosa que em grinyola quan es trivialitza alguna cosa tan seriosa, com són els maltractaments.

Totes les imatges del film, que pretén ser un film d'època, estan pensades de forma que tot sigui bonic i estètic. El blanc i negre afavoreix molt aquesta perspectiva i li afegeix valor.

El final no deixa de ser sorprenent i trenca amb l'imaginari d'allò que suposem hauria de passar. Aquest gir original i sorprenent, remata la història i fa que com a espectadora l'acabis redimint, malgrat tots els peròs que se't van generant al llarg del metratge.

MARTINA opina.

Pel meu gust una història aparentment trivial, sorprèn i entreté per igual, per com succeeix sense una destinació clara, però sobretot per la forma que inclou alguns talls, cada tant, on canvia el viratge de què s'explica i converteix una escena domèstica en un moment de cine.

Sobretot diria que m’ha sorprès el seu final, que m’ha fet concloure, que el sentit global de la peça és sobretot original, atrevit i força peculiar. Perquè parlar del gènere i del que han pogut significar determinats moments històrics pot semblar avorrit i en aquest cas esdevé una construcció costumista, quotidiana i en la que es posa el focus en la poca bellesa d'una situació d’injustícia social i abús de poder enquistat.

Sobretot crec que val la pena perquè té llum i ens ensenya, d’una altra època, que com qualsevol altra, té les seves coses. I com de lluny ha quedat, en determinats entorns, això de ser que un home sigui una situació determinant. Potser havent superat algunes de les coses que ens situen en condicions on probablement el desenvolupament personal està massa coaccionat per l’entorn i les convencions socials.

DEFINICIÓ del FILM

Cine neorealista i comèdia alla italiana en clau feminista.

Escrit per Juan Pando a Fotogrames, maig de 2024.

Premis guanyats i més informacions sobre el film a:

https://www.filmaffinity.com/es/film201853.html

THE WATCHERS. LOS VIGILANTES. Directora, Ishana Shyamalan.

ISHANA SHYAMALAN S'ESTRENA COM A GUIONISTA I DIRECTORA, UN THRILLER SOBRENATURAL PRODUÏT PEL SEU PARE. L'ADAPTACIÓ D'UNA NOVEL·LA QUE BARREJA ELEMENTS DEL FOLKLORE IRLANDÈS AMB UNA CRÍTICA A LA HIPERVIGILÀNCIA.

UNA POTENT METÀFORA DEL PANÒPTIC MODERN DE LA VIGILÀNCIA MASSIVA I LES XARXES SOCIALS. D'ALGUNA MANERA ELS VIGILANTS SOM NOSALTRES MATEIXOS.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

Guionista, Ishana Ishana Shyamalan, basada en una novel·la gòtica de terror, escrita per la irlandesa A.M. Shine.

EUA, 2024.

Duració, 101 minut.

SINOPSI

Quan Mina va a porta l'encàrrec d'un ocell per la feina, de sobte es troba atrapada en un bosc a l'oest d'Irlanda. Es va fent de nit i no sap com sortir d'allà i llavors és rescatada per uns estranys que la porten a una mena de refugi, on hi ha tres persones més. Cada nit, seran observats i assetjats per unes estranyes criatures.

La directora, Ishana Shyamalan

LA NOVELLA amb FORÇA EXPERIÈNCIA

Després de graduar-se en la Tisch School of the Arts de Nova York i realitzar curts, fou contractada pel seu pare per escriure i dirigir alguns episodis de la seva sèrie per a Apple TV +Servant, fins i tot els finals plens d'acció de les temporades dues i tres. També ha sigut la seva assistent direcció en les seves dues últimes pel·lícules. El seu pare defensa que ja ha conquerit el seu propi estil.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

PEL SEU PARE, ELLA ÉS MOLT MÉS AGOSARADA que ell...

Cosa que ha quedat demostrada en un ús més expressiu dels colors que, es fa patent en les seves influències.

Ella diu que: sempre m'ha interessat il·luminació essencialista de Caravaggio i volia portar aquesta atmosfera pictòrica al cine. Entre els meus directors preferits està Krzysztof Kieslowski i la seva utilització del color, especialment a Blau (1994) i Vermell (1994), per comunicar la veritat del personatge. Però la principal influència de la meva veu creativa és la de Miyazaki. Allò que m'ha inspirat d'ell és l'element fantàstic dels seus films i la seva màgia; però també d'altres com Lars von Trier que ha sigut un dels grans referents visuals del meu film.

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

NÚRIA opina

Per alguna raó que, ara no recordo, quina devia ser, potser per l'horari o la proximitat de la sala, vàrem acabar anant a veure aquest film.

Una de les raons era que la directora, Ishana Shyamalan era filla de Night Shyamalan. I era la seva primera pel·lícula com a directora i guionista i m'agrada molt anar a veure òperes primes, ja que, crec que tenen un valor afegit ocult que crec que és molt interessant.

La pel·lícula vista en brut, em va agradar i sobretot, em va intrigar en certs aspectes: com la directora busca la manera de plasmar en imatges el món real i el món màgic i imaginari i també com intenta fusionar-los.

La veritat és que quan em vaig assabentar de l'edat d'aquesta directora, 23 anys- em vaig quedar bocabadada... a partir d'aquí la pel·lícula m'ha interessat molt més i he mirat d'esbrinar un munt de qualitats que a primer cop d'ull no s'havien fet evidents.

En el temps de dues setmanes que han passat, d'ença que la vàrem anar a veure, hi he anat pensant bastant, ja que m'ha vingut al cap força vegades.

Està catalogada, com de terror, però és un terror que combina els típics ensurts propis de gènere, amb la creació d'atmosferes inquietats.

Una pel·lícula que potser no és perfecte, però que t'obre moltes finestres.

Per si volem passar una estona distreta al cinema que, vagi més enllà d'una certa comoditat estàndard.

MARTINA opina.

Sense referències ni perspectiva vam triar aquesta proposta i a mesura que succeïa no puc evitar haver de comentar que em va generar certa inquietud. Primer per la forma com avança, mitjançant un relat que galopa amb certa dispersió. Però també perquè esdevenia com una proposta de suspens amb mitjans i recursos, que segurament busca crear un univers metafòric i el que jo no estava podent comprendre. Així doncs, suposo que també perquè moltes de les coses que planteja no les podia lligar, donat que els personatges, tal com estan plantejats, pel meu entendre no tenen massa relació amb el fons. A més fins i tot em costava saber si anava de terror, de misteri o pretenia ser una comèdia que no em feia gràcia qui sap si del sentit d’un tema anodí com és la por al bosc.

Per això inevitablement, crec que quan després vam saber més de l’elecció en si, vam poder comprar certa pau i trobar-li molts més elements dels que hauríem vist quan la incertesa de saber que ens hauria faltat percebre ens impedia veure la bellesa del conjunt. Segurament perquè ens vam alliberar de la necessitat d'haver gaudit d'una obra que pel meu gust li falta donar-li cohesió al conjunt.

En un entorn preciós, immersos en un bosc irlandès on no plou, passa aquesta història que ben bé no arriba enlloc. La que potser parla de mort i de la memòria dels que no hi són, però que en tot cas també sembla que vulgui explicar-nos coses de l’amor, del control aliè i de tot el que ens pot condicionar quan la realitat del que fem no està alineada amb la del que volem. Això sí, amb bellesa i força recursos, et planta en una realitat creada i a la que només hi pots entrar gràcies al resultat d’aquesta peça i la que és l’adaptació d’una novel·la que mescla elements del folklore irlandès amb una crítica a la hipervigilància.

Totes les informacions d'aquest film:

https://www.filmaffinity.com/es/film132088.html

ANTECEDENTS I EL BOSC

El bosc des de sempre ha estat un lloc ideal per terroritzar al nen que portem dins. La foscor, el desconegut, el salvatge, s'amaguen sota el seu gruix. És un recurs mític dels contes de fades i ho va ser també pel director M. Night Shyamalan amb la seva pel·lícula El Bosque (2024).

Paraules d'Isabel Navarro en la seva crítica per Fotogrames, juny de 2024.

SEGUNDO PREMIO. Directors, Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez.

LA NOVA PEL·LÍCULA D'ISAKI LACUESTA. CODIRIGIDA AMB POL RODRÍGUEZ, PARTEIX DEL PROCÉS DE GESTACIÓ DE L'ÀLBUM, Una semana en el motor de un autobús, DE Los Planetas, PER NARRAR UNA HISTÒRIA D'ACORDS I DESACORDS QUE DESAFIA ELS CODIS TRADICIONALS DEL BIOPIC MUSICAL I REFLEXIONA SOBRE EL PROCÉS CREATIU (TAMBÉ CINEMATOGRÀFIC).

Escrit per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.

NO ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE LOS PLANETAS, SINÓ SOBRE LA LLEGENDA DE LOS PLANETAS(...).

ÉS UNA PEL·LÍCULA SOBRE L'AMISTAT ALS LÍMITS DE L'AMOR, EL TREBALL EN EQUIP, LA POR DE FER REALITAT ELS NOSTRES SOMNIS, EL PREU DE L'AMBICIÓ, LA NIT I UNA HISTÒRIA DE VAMPIRS I FANTASMES.

Paraules d'Isaki Lacuesta, recollides per Juan Pando i publicades a Fotogrames, maig de 2024.

Guió, Fernando Navarro i Isaki Lacuesta, recollint una proposta de Jonás Trueba.

Duració, 109 minuts.

Espanya, 2024.

SINOPSI

Estem als anys noranta, un grup granadí anomenat “Los Planetes”, ha de gravar un nou disc en un moment difícil de la seva existència, ja que, han entrat en crisi per diferents raons. Malgrat totes les vicissituds, van superant obstacles i compleixen el seu objectiu. No tenien ni idea que després d'aquest disc arribarien a ser un referent en l'escena de música indi del nostre país. No és una pel·lícula sobre “Los Planetas”.

 

Els directors Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez.

ORÍGENS I GESTACIÓ

Sorgeix com un projecte de Jonàs Trueba, que acaba sent cedit.

Isaki Lacuesta explica que, amb Jonás havíem parlat força del projecte i m'havia explicat la possibilitat de rodar-la amb músics professionals. Li envejava molt el projecte. Llavors un dia em va trucar i em va fer la proposta. A mi d'entrada el món de Los Planetas, em seduïa. Ell tenia el seu guió que era massa d'ell i llavors vaig rebutjar la proposta, però ell em va donar la possibilitat de fer el meu guió. Vaig parlar amb Fernando Rodríguez que havia fet el guió amb Jonàs i junts en vàrem fer un de nou. Des de Los condenados, és la primera vegada que no treballo amb Isa Campo en el guió.

Escrit per Angel Quintana a la revista Caimán CdC, maig de 2024.

 

NÚRIA, opina.

Aquesta és una pel·lícula d'algú que té mà per convertir cada proposta que ens fa, amb una obra nova i diferent de l'anterior, tot buscant la manera d'explicar-la, perquè l'espectadora visqui una experiència narrativa immersiva, estètica i sempre interessant.

És una narració polifacètica, que ens obliga a canviar el nostre punt de vista, diverses vegades, al llarg de la visió i a qüestionar-nos un únic jo, invasiu i excessivament subjectiu, per deixar-nos endinsar en una experiència estètica real i que aspira a ser universal.

Com tota petita i senzilla gran obra, té moltes capes i nosaltres decidirem en quina volem o ens agrada quedar-nos. Jo cada dia que passa i hi penso descobreixo alguna lectura nova i interessant.

Com la d'avui, sobre la funció i mitificació de les drogues, com a element imprescindible en un moment determinat i en uns sectors musicals concrets, per abordar la creació. Un element subversiu d'alteració d'estats que et traslladava a altres mons creatius i considerats com a necessaris. Aquest element de naturalització i normalitat, causant d'estats alterats incontrolables, ens els mostra Isaki Lacuesta d'una manera cinematogràfica i gens moralista. Segons l'estil de l'època que vivim que, es considera a l'espectadora, prou intel·ligent perquè tregui les seves pròpies conclusions sobre allò que està veient.

Considero que vaga la pena veure-la, no us la perdeu, perquè crec que l'experiència en la pantalla de cinema resulta imprescindible per gaudir-la en la seva veritable dimensió i concepció.

 

MARTINA, opina.

Quan comença la pel·lícula s’adverteix expressament que, això no va exclusivament de la banda i efectivament avança amb el focus molt més enllà dels fets concrets. M’agrada especialment el recurs narratiu de fer participar en el recull cronològic de la trajectòria musical del grup a una tercera persona, que va formar part del conjunt, propera i amb un relat paral·lel, que confessa des del bon començament que la seva visió de la història és subjectiva.

Diria que, significa un retrat d’un moment que definiria com a intens, amb personatges característics d’una generació on el rumb gambava amb un entorn farcit d’extravagàncies i a un ritme on sembla que no hi havia massa espai per decidir què es volia tenir com a prioritari per part dels individus que, en van formar part. La indústria milionària situava als músics en un entorn excessiu, muntats en el carro de vida insostenible en el temps i quan la música psicodèlica arrossegava a ritmes sense necessitat de cap filtre.

Personalment, m’ha portat a molts llocs, entre ells a l'univers de la banda, vist com si fossin dintre d'una peixera i havent pogut imaginar alguns dels fantasmes que els hi van poder aparèixer. Però també, a l’etapa de creixement d’un sector creatiu va ser un negoci molt lucratiu, on allò que comptava era únicament l’èxit de cada un dels intermediaris que hi participaven. Potser descuidant el valor dels artistes, podent entrar en el detall dels instants no tan màgics dels que podrien perdre’s consumits per la droga, quan eren a qualsevol lloc sense poder gaudir del seu moment i veient com tremolaven exposats a tal penyora per ser els titulars de la fama.

 

Totes les informacions sobre el film a:  

https://www.filmaffinity.com/es/film385824.html

Curta entrevista amb els directors: 

https://www.youtube.com/watch?v=FdeqB3Oor38 

 

BIOPIC MUSICAL, POTSER...

Lacuesta i Rodríguez, s'escapen molt dels codis del biopic musical més convencional per elaborar en relat amb múltiples capes que es construeixen a partir de la narració en off dels pensaments dels protagonistes (allò que va passar només per dins), però també de confluència entre allò que va succeint i allò que expliquen les lletres d'algunes cançons. El resultat és un relat coral que integra quatre veus i combina records, sensacions, somnis i potser alguna mentida i sobretot molta fantasia.

Escrit per Jara Yañez en la seva crítica del film a Caimán CdC, maig de 2024.

 

LOS PLANETAS, un grup de resistència...

Segons Isaki Lacuesta Los Planetas era un grup de resistència, ja que no havien seguit la moda de cantar en anglès i no havien volgut tampoc participar en la banda sonora de Historias del Kronen (1995), de Montxo Armendàriz, on si que estan Australian Blonde.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024) , per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

PLANIFICACIÓ, LLUM, COLOR

Diu Isaki Lacuesta: (...)El cinema de noranta és el de la meva joventut i sempre m'ha fascinat com juga amb les formes, però la planificació de la pel·lícula, deu molt al món del còmic.

(...) No és una pel·lícula narrada en present, sinó des d'un altre temps, a partir de quatre punts de vista que creen diferents fantasmagories. També hi ha un treball peculiar sobre l'estil visual que passa per l'ús del color.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

DUBTES CREATIUS UNIVERSALS

(...) La pel·lícula parla d'aquell moment i dels meus dubtes creatius. No paro de preguntar-me si és millor treballar com un infiltrat dins de la indústria o com un franctirador. El diàleg entre els dos músics en els camerinos de Planta Baja no és res més que un diàleg del que jo em pregunto i parlo amb mi mateix.

Escrit per Angel Quintana en la seva entrevista amb Isaki Lacuesta a Girona (abril de 2024), per la revista Caimán CdC, maig de 2024.

 

 

MARIA MONTESSORI. "La nouvelle femme". Directora, Léa Todorov.

LÉA TODOROV FA UNA PEL·LÍCULA AMB LA QUAL REPASSA LA LLUITA D'AQUESTA ICONA FEMINISTA DE COMENÇAMENT DEL SEGLE XX QUE, VA REVOLUCIONAR LA PEDAGOGIA DELS NENS I NENES AMB HABILITATS ESPECIALS.

Escrit per Maria Juesas en la seva crítica per Fotogrames, maig de 2024.

L'EDUCACIÓ ÉS UNA CAPA ESSENCIAL DE LA SOCIETAT I AIXÒ ÉS EL QUÈ HE VOLGUT REIVINDICAR.

Paraules de la directora dites per a Fotogrames, maig de 2024.

Direcció i guió, Léa Todorov

França, Itàlia, 2023.

Duració, 100 minuts.

SINOPSI

París, any 1900. Lily d'Alency és una popular cortesana que amaga un secret. La seva filla Tina va néixer amb una discapacitat i la manté lluny d'ella per protegir la seva reputació i la seva carrera. Però un bon dia es veu obligada a tenir cura d'ella, llavors decideix marxar cap a Roma per començar una nova vida. Allà coneixerà a la doctora Maria Montessori que està desenvolupant un revolucionari mètode educatiu per treballar amb els mal anomenats “nens deficients”. Anys més tard es convertirà amb una de les pedagogues més ben valorades del món: el mètode Montessori.

Tret del full informatiu dels cinemes Verdi.

La directora, Léa Todorov

NÚRIA opina

Una ficció biogràfica necessària amb l'intent de donar llum a una pedagoga que, el seu mètode ha tingut molt d'èxit el llarg dels temps i se n'ha parlat molt, però que la majoria de la gent no sap qui el va idear, una dona, per tal d'ajudar a nens i nenes amb moltes dificultats d'aprenentatge i que, fins aleshores se'ls considerava incapaços d'aprendre.

A finals de segle dinou i inicis dels vint, ser mare soltera, amb estudis i amb idees pròpies, no eren valors, ni ben considerats, ni reivindicats socialment. En aquest film, ens explica que hi havia dones que, van lluitar per la seva llibertat malgrat que no ho van tenir gens fàcil.

La directora Lea Todorov va fer un documental parlant de les noves pedagogies d'inicis de SXX i va quedar enlluernada per la personalitat de Maria Montessori i així li va sorgir la idea de farcir aquesta ficció.

Va fer un exhaustiu treball d'investigació del personatge del qual n'ha sortit aquesta pel·lícula.

Nosaltres la vàrem anar a veure amb la nostra neta i neboda Lua, d'onze anys que diu que, no li va interessar massa i com que era en versió original, no va entendre res.

Necessària, interessant, ben feta, però sense emocionar.

MARTINA opina.

Vam temptar la sort portant a la Lua a la nostra sessió d'aquesta setmana i clarament pel que fa a la tria, per una persona de 11 anys, no la vam encertar. No obstant aquest incís, pel que fa a la nostra experiència, no tinc més que bones paraules.

Resumidament aquesta proposta, per mi, és sobretot un homenatge a la discapacitat i tot el que ensenya a qui hi conviu. Però també a la dignitat de les persones que mostren que haver de lluitar no significa només inconvenients i esdevenen un model a seguir. Mostrant a més d'una manera absolutament comprensible el que va suposar crear una empenta cap a una ensenyança activa.

De fet, crec que la història, per com com s'explica, és converteix en necessària. Perquè amb un repartiment exquisit ho té tot per ser una peça indispensable. Mostrant una mica d'intimitat de les dones que van ser protagonistes d'aquest moment, quan bona part de la humanitat no volia incloure la meitat de la societat. Vull dir que, a banda del que explica, vaga la pena veure com ho va mostrant.

Fitxa completa i més informacions sobre la directora i crítiques:

https://www.filmaffinity.com/es/film159333.html 

Si voleu saber més coses sobre la vida de Maria Montessori, aquest vídeo fa un repàs amb fotos de la seva vida:

https://www.youtube.com/watch?v=VGucKIGWQBM&ab_channel=HistoriaIncomprendida