dilluns, 31 de gener del 2022

LICORICE PIZZA. Director, Paul Thomas Anderson.

AMB AQUESTA PEL·LÍCULA, PAUL THOMAS ANDERSON, SEMBLA HAVER VOLGUT TRENCAR TOTS ELS ESQUEMES QUE HAVIEN CARACTERITZAT EL SEU CINEMA FINS ARA, PER OFERIR-NOS UNA AVENTURA JUVENIL DELS ANYS SETANTA, FRESCA, DIVERTIDA I PLENA DE PERIPÈCIES EXTRAVAGANTS QUE SÓN UNA VERITABLE DELÍCIA.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica, “California Dreaming”, per Fotogrames, gener de 2022.

Guió, Paul Thomas Anderson.

EUA, 2021.
Duració, 133 minuts.

SINOPSI
Gary (Cooper Hoffman), és un adolescent emprenedor. Alana (Alana Haim), una noia que està en els vint buscant el seu lloc al món. Junt emprenen diferents projectes dels quals aniran aprenent, al mateix temps que, entre ells sorgeix una amistat i una estimació.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica, “California Dreaming”, per Fotogrames, gener de 2022.

EL DIRECTOR EXPLICA EL CONTEXT
La història succeeix en els suburbis de Hollywood, que no és Hollywood. Quan ets un nen i creixes allà no passes la frontera perquè et resulta intimidatòria, és com un altre món. Hollywood està molt a prop, però al mateix temps molt lluny. Per això la relació que teníem amb les estrelles era molt estranya. A vegades les veiem en una cafeteria i era una estampa tant costumista com absurda.
Paraules del director en l'entrevista telefònica feta per Beatriz Martínez i publicada a Fotogrames de gener de 2022.

El director, Thomas Anderson.

COM FA PEL·LÍCULES PAUL THOMAS ANDERSON
Cada nova pel·lícula de Paul Thomas Anderson /Studio City, Califòrnia,1976) s'espera amb especial expectació. La seva filmografia està plena de títols que s'han convertit en obres fonamentals de cinema contemporani, des de Boogie Nights a Hilo Invisible, passant per Magnolia o Pozos de ambición. És un director meticulós i extremadament perfeccionista i els seus guions són veritables obres d'orfebreria que es plasmen per mitjà d'un absolut virtuosisme. Ara, s'allunya del seu estil habitual reconcentrat per oferir-nos un estimulant còctel retrò d'aventures adolescents a la vall de San Fernando, on ell va créixer al començament dels setanta.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica, “California Dreaming”, per Fotogrames, gener de 2022.

NÚRIA opina.

És un plaer anar a un cine grandiós, tot recuperant la nostàlgia per les grans sales dels anys 60, aquest és el Phenomena, únic a Barcelona. Sempre que hi anem - i no és sovint- en surto plenament satisfeta de l'experiència de veure un film amb aquestes condicions. Un altre aspecte que em va satisfer molt, era que la sala estava plena com un ou, de gent jove que feia cua respectuosament a l'entrada, per poder tenir una bona localitat i a un preu de dotze euros l'entrada. Un altre detall a remarcar, les entrades tretes per Internet, són més cares.
De tot que és el què em sobra? Com sempre les crispetes i la seva pudor!
Pel que fa a la pel·lícula, un film que va recollint històries que el director havia sentit explicar en els seus amics i companys de professió, i amb aquestes i els seus records i idees teixeix un guió ben elaborat, tot fent-nos una crònica particular d'un espai i d'uns temps determinats. I tot queda a casa, perquè els actors també formen part de la seva colla d'amics, familiars i gent propera...
Una pel·lícula amable i ben feta, esbojarrada, però sense astracanades i que fa de bon veure.
MARTINA opina.
Aquesta magnífica obra de Paul Thomas Anderson, que vam veure al Phenomena a la sala enorme de la qual disposen, tan plena que no hi cabia ningú més. Puc dir tan sols que ens va portar a gaudir de l'essència d'aquesta peça d'art, feta amb els ingredients més bàsics i jugant a crear poesia amb el que et volen explicar.
Uns personatges que enlluernen a qualsevol, un relat profund posant en escena la dificultat en ballar la balada de l'amor i un context que t'al·lucina per la senzillesa aparent que et permet comprendre molt més del que aparenta.
Per mi una experiència plena, on amb només 70 minuts de film, pots entrar de ple en el món d'aquest artista. En resum, creant un món abstracte, que permeten ser conscient que, la passió pel cinema exigeix valorar que cada estil té les seves qualitats i virtuts.

Fitxa completa, crítiques, filmografia i altres:






dissabte, 29 de gener del 2022

PETITE MAMAN. Directora Céline Sciamma.

 ELS SECRETS NO SÓN NECESSÀRIAMENT RES QUE INTENTEM AMAGAR, SINÓ QUE NO TENIM PERSONES A QUI EXPLICAR-LOS. EL PUBLIC ESTÀ DESITJANT ESCOLTAR-LOS, CÉLINE.
Paraules de Carlos Loureda escrites per a Fotogrames digital, 18/09/2021, en la seva crònica, “Petite Maman: la delcadeza tiene nombre de mujer, Céline”.
MASSA RICA EN LA SEVA CONCEPCIÓ PER NOMÉS VEURE-LA UNA VEGADA A LES SALES DE CINEMA.
França 2021
Duració, 72 minuts.
Premis, en l'enllaç els trobaràs.

https://www.youtube.com/watch?v=66aA_nf97Pg

SINOPSI

Nelly té vuit anys i acaba de perdre a la seva àvia. Mentre ajuda als seus pares a buidar, la casa d'aquesta, explora els voltants on de petita jugava la seva mare, Marion. Un dia de sobte la seva mare se'n va. Llavors és quan Nelly, trobarà una amiga al bosc i allà construirà amb ella la casa del bosc, de la que tant havia sentit parlar a la seva mare.
Tret de Carlos Loureda  per a Fotogrames digital, 18/09/2021, en la seva crònica, “Petite Maman: la delcadeza tiene nombre de mujer, Céline”.

La directora Céline Sciamma.
REPÀS DE LA FILMOGRAFIA DE LA DIRECTORA, PER CARLOS LOUREDA
L'espectadora està acostumat a passejar l'univers de la cineasta francesa, donada la seva coherència temàtica. Com ser dona i on trobar els referents per construir la nostra identitat-. Talment, un parc ben delimitat però ple de racons, paisatges quasi amagats i sorpreses.
En el centre podem trobar la seva adolescència- amb la seva òpera prima, “Naissance des pieuvres”, o la colla d'amigues en un suburbi urbà, “Banda de filles”- i més enllà, l'època de la infantesa amb “Tom Boy” o en el seu guió de “La vida de Calabacín” i en els voltants, la joventut que passa a l'edat adulta amb els seus dubtes i desitjos, “Retrato de una mujer en llamas”.
Paraules de Carlos Loureda escrites per a Fotogrames digital, 18/09/2021, en la seva crònica, “Petite Maman: la delcadeza tiene nombre de mujer, Céline”.

NÚRIA opina.
Una mica més i aquesta petita joia se m'escapa i no l'haguérem pogut veure amb pantalla gran al cine.
Una petita delicadesa exquisida, senzilla i humil de les que no abunden en el panorama de la cartellera.
La seva directora Céline Sciamma aconsegueix amb 72 minuts traslladar-nos a una reflexió profunda i molt cinematogràfica, però sense cap parafernàlia, sobre el passat, el present i el futur a través dels sentiments d'una nena de vuit anys provocats per la mort de la seva àvia.
Marcarà referent cinematogràfic perquè és poesia feta cine.
Podrà entusiasmar, tant com a mi, o simplement agradar, tanmateix una, no se la pot perdre.

MARTINA opina.
En concret anar al cinema Maldà m'agrada, per trobar una excusa per passejar pel centre de la nostra bonica ciutat i utilitzar un lloc emblemàtic, dels que encara sobreviuen, entre l'allau de tancament de llocs amb caràcter.
Aquesta vegada m'ha sorprès que la sala estava pràcticament plena, gent diversa que esperava per accedir a l'interior d'un espai en el qual, el projector fa un soroll de fons que, envaeix la foscor d'alguna cosa humana i d'una proposta cinematogràfica que la Núria tenia especial entusiasme en poder veure.
I, la proposta en si, a mi personalment m'ha portat a racons diversos, mitjançant una original narrativa plena de colors i una poesia amable que desitja viure fent-nos volar pel sentit de construir el nostre propi camí. Un relat que explica moltes coses, de parts de la vida interna i que desblocarà el nostre sentit per pensar en profunditat.

Premis i altres informacions al Filmaffinity:





dilluns, 24 de gener del 2022

DÉLICIEUX. Director, Éric Besnard.

LA HISTÒRIA DEL PRIMER RESTAURANT OBERT A PARÍS ÉS L'EXCUSA PERFECTA PER FER UN FRESC D'ÈPOCA TRENCADOR I PER ENSENYAR-NOS UN MENÚ CULINARI DEL SEGLE XVIII.
Fotogrames, crítiques, gener de 2022.

Guió, Eric Besnard i Nicolas Boukhrief
Duració, 112 minuts.
França, Bèlgica, 2021.

SINOPSI

França 1789, just abans de la Revolució Francesa, un creatiu xef, Pierre Manceron, que treballa per un noble francès, és acomiadat. Amb l'ajuda d'una misteriosa dona trobarà l'empenta per obrir el primer restaurant popular de luxe.
Fotogrames, crítiques, gener de 2022.

El director, Éric Besnard.
ANTECEDENTS I GESTACIÓ
Éric Besnard i el seu guionista habitual, Nicolàs Boukhrief (responsable de l'aventurera i exòtica 600 kilos de oro puro), van descobrir la història del cuiner, Pierre Manceron, cuiner de la França de 1789, any de la Revolució, i, segons les cròniques històriques, el primer a obrir un restaurant a la ciutat de París.
Existien els mesons i les posades però la idea d'un restaurant on els nobles i burgesos poguessin menjar d'una manera més propera a la cort, però sense tants cerimonials era realment nova, explica Besnard.
Crítica de Fotogrames, “La revolución al comer”, gener de 2022.
ASSESSORS D'ALÇADA CULINÀRIA:
Aquesta pel·lícula va tenir un assessorament culinari de primer nivell, el xef Thierry Charrier col·leccionista de receptaris antics, va descobrir que, el 1789 es va començar a fer servir el sucre en pols en lloc de la mel per fer postres.
Durant anys ha estat el responsable dels menús del Ministeri d'Assumptes Exteriors francès en banquets de gala per visites diplomàtiques... Charrier assegura que la millor i més pràctica diplomàcia és la que té a veure amb la cuina i el menjar.
Fotogrames, crítiques, gener de 2022.
QUÈ ÉS i QUÈ NO ÉS, DÉLICIEUX
És un festival culinari, sensorial i de colors molt influïts per les pintures de Vermeer i Gustave Courbet.
Crítica de Fotogrames, “La revolución al comer”, gener de 2022.
Algunes imatges dels quadres d'en Vermeer
Algunes imatges de les obres del pintor francès Courbet:

NÚRIA opina.
Allò que m'agrada més dels francesos és la passió que senten per tot allò seu, en aquest cas rescatant una història real, d'un xef que va obrir el considerat primer restaurant francès, amb una cuina pensada més per compensar els delits de l'ànima o dels sentits que, del cos.
Ahhh, i sense oblidar enaltir els valors de la Revolució Francesa, la Il·lustració i la República, tots ells tractats al film, com un element a ressaltar en el fil narrador.
És una pel·lícula bonica, innocent i simpàtica, concebuda per recordar-nos les coses belles dels francesos i passar una estona distreta i agradable... Sense més.

MARTINA opina.

Aquesta peça representa d'una manera fidel el que en el meu cap és un producte molt francès. Una obra amb ingredients pro republicans, expressament posicionada davant d'una nació de la gent i on, la cura per l'estètica i l'estima per la gastronomia són determinants.
Una història humana, que succeeix sense pressa perquè segurament més ràpida no ens permetria entrar en el fons de cada personatge, construït amb la seva deguda complexitat i amb un relat que pel seu fons, pot agradar a tothom a qui li agradi cuidar el seu paladar.
Sense més, aquesta peça lleugera i amb mitjans, porta a una opció que si hom vol esdevé important. Una pel·lícula entretinguda, amb gust, tot i que podries no considerar significant, no obstant això, és un "volitiu", sobretot pel que reivindica. Una proposta que serveix per explicar aquest nou concepte que he après aquesta setmana i que vindria a ser quelcom que facilita un imperatiu.
En resum, una història que ens ensenya, la importància de lluitar per superviure.

Fitxa tècnica, crítiques i filmografia director al Filmaffinity:



diumenge, 23 de gener del 2022

MAMA o PAPA. Director, Dani de la Orden.

 

FA VOLAR PELS AIRES; AMB HUMOR PERÒ TAMBÉ AMB UN REALISME UN XIC AMARG, A LA FAMÍLIA I A LA IDEA D'UN AMOR DE CONTE DE FADES.

Fausto Fernández en la seva crítica de Fotogrames, desembre de 2021.


Remake de l'obra , (del quasi homònim film francès de Martín Bourboulon del 2015), adaptat i millorat en el seu guió per Eric Navarro.

Duració, 90 minuts.
España, 2021.

SINOPSI

Flora ( Miren Ibarguren) i Victor ( Paco León), són uns pares modèlics i volen divorciar-se civilitzadament, fins que se'ls presenta l'oportunitat laboral dels seus somnis i ambdós faran tots els possibles per desempallegar-se de la custòdia dels seus tres fills.
Anna Santos en l'article de Fotogrames, desembre de 2021.

El director Dani de la Orden.
https://www.youtube.com/watch?v=XS8AuHs1Wpg

NÚRIA opina.

Dissortadament, el film no va cobrir les meves expectatives i vaig sortir bastant decebuda del cinema.
Potser la comèdia pot agradar i potser agradarà, cosa de la qual me n'alegraré molt, però crec que li falta un no sé què, a un tema i un guió força reeixit...
M'ha fet gràcia a estones, en d'altres m'ha cansat i al final em lamentava d'haver escollit tan lleugerament aquesta pel·lícula pel nostre valuós dia de cine.
Potser vista des del sofà de casa té un altre valor i guanya.
Per qui vulgui passar una estona de somriures i amb alguns moments ben trobats.

MARTINA opina.
En realitat un cop més em va sorprendre la proposta de la meva mare, qui en general inverteix temps a proposar alguna opció triada d’entre les que té marcades a les seves revistes de crítiques cinematogràfiques que, llegeix amb calma i sempre amb aquest tan admirable sentiment optimista seu. Aquesta constant vital, de sempre tenir massa feina, ja que, les propostes culturals que té ganes de consumir són infinites, quan el temps malauradament, és limitat.
Aquesta història de fàcil digestió, plena d’idees romàntiques clàssiques i amb un repartiment ple de llum reconec que, tampoc se'm va posar malament de tot. Vaig entrar en el seu relat previsible, vaig poder gaudir de la bellesa del repartiment expressament buscat per aquests paràmetres i inclús em va fer somriure en alguna instància. Ajuda suposo, que just era un dia que sortia de treballar una mica ofuscada i havent de tornar a acceptar, que per tal d’evitar contagis d’aquesta pandèmia que s’allarga, ens han tornat a enviar a casa d’un dia per l’altre.
M’agrada pensar que respecto la feina del altres i, per tant, en aquest comentari, no voldria allargar-me o ni depreciar-la. En realitat no tinc massa a dir d’aquesta obra, que pel meu gust és una comèdia ensucrada i plena de clixés acceptats que es plantegen sense pena ni glòria.
FITXA COMPLETA, crítiques i filmografia del director a Filmaffinity:


dissabte, 22 de gener del 2022

SEIS DIAS CORRIENTES. Directora Neus Ballús.


CENTRA EL FOCUS EN ASSUMPTES DE CALAT: REIVINDICA A LA CLASSE TREBALLADORA, I SENYALA EL REBUIG A LA DIFERÈNCIA I AQUEST RACISME, A VEGADES INCONSCIENT QUE, TOTS DES DEL PRIVILEGI CAUCÀSIC, TENIM INTEGRAT.

Crítica d'Àlex Montoya a Fotogrames, desembre de 2021.
Directora, Neus Ballús.
Guió, Neus Ballús i Margarita Melgar.
Duració, 85 minuts.
Premis:
2021: Festival de Valladolid - Seminci: Espiga de Plata i Premio del Públic
2021: 2021Festival de Locarno: Millor Actor (ex aequo): Escolar & Mellali, Premi Europa Cinemas Label.


SINOPSI

Relata una setmana de la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d'una petita empresa de lampisteria Si electricitat dels afores de Barcelona. Consta de sis capítols que corresponen a sis dies laborals, en els quals, Moha està de prova i narra les situacions en les quals els protagonistes es troben quan van a fer un arranjament. Cada capítol correspon a un dia de la setmana laboral i es construeixen al voltant de la relació que els tres treballadors tenen entre ells i amb els seus clients.
Tret de Filmaffinity.

La directora Neus Ballús


El meu repte ha sigut reflectir l'humor de la vida quotidiana, aproximar-se a la comèdia des de la realitat sense deixar de costat el compromís social, ni els intèrprets naturals.
Paraules de la directora Neus Ballús. Crónica de Juan Pardo, “Colegas a la fuerza”, Fotogrames, desembre de 2021.intèrprets naturals.

NÚRIA opina
Una pel·lícula que m'ha agradat molt.
A través d'una situació senzilla i quotidiana et fa reflexionar sobre la vida, sobre com som i sobre situacions i prejudicis encoberts que tots tenim i a vegades ignorem i no volem percebre.
Una pel·lícula amb ànima i sense pretensions.
La recomano molt a qui vol anar al cinema a passar una estona agradable i alguna cosa més...
MARTINA opina.
Vam triar aquesta proposta, que algú definia com comèdia híbrida, per ser una peça a mig camí entre el documental i la sàtira, bàsicament perquè ens agrada poder seguir de prop el treball de totes les persones creatives del nostre entorn. I en aquest sentit, crec que l’experiència ha sigut plenament satisfactòria, ja que, amb aquest relat que construeix curosament uns personatges, sent nadiu de Barcelona, no se t'escapa cap dels detalls que s’han volgut fer remarcar en la història.
El repartiment d’aquest llargmetratge, són persones que es dediquen a l'ofici de la lampisteria, que diria que no han tingut cap experiència en rodatges anteriorment i que suposo que han sigut escollides perquè representin el que seria un personatge que podrien ser ells mateixos. Jo només qüestiono d’aquest fet, i òbviament des d’un respecte absolut cap al treball dels altres, el fet de tenir una facultat pública destinada a formar actors i actrius. Donat que, actualment hi ha moltes persones que es dediquen a escollir el repartiment ideal, buscant aquesta autenticitat a l’hora de construir un relat, vestit per persones que han viscut allò mateix. Vull dir que, potser menystenim un ofici, que té el de poder defensar un paper.
Pel meu gust, aquest film, et manté enganxat en una trama senzilla. Una història simple i ben explicada que et condueix per una galeria de personatges que representen diferents tipus de masculinitats, generacions i maneres de fer. Una forma d’avançar i aprofundir, amb capacitat per mantenir-te amb un somriure constant i que sobretot t’ensenya l’essència d’aquelles petites coses que formen part de la vida dels personatges.

Fitxa completa i crítiques a Fimaffinity:
Entrevistes curtes amb la directora Neus Ballús: