dimarts, 29 de desembre del 2020

JOSEP. Director, Aurel.

DESCOBRIM EN EL PEDREGÓS CAMÍ DE L'ARTISTA BARCELONÈS UN RELAT FONAMENTAL SOBRE L'ESPERANÇA PER MITJÀ DE L'ART, LA RESILÈNCIA DE TOT EL QUE ÉS VERITABLEMENT BELL I LA INCAPACITAT DE LA BARBÀRIE PER AMAGAR EL SEU SENSE SENTIT.
Escrit per Ricardo Rosado, a Fotogrames de desembre de 2020.


Director i dibuixant, Aurel.
Guió, Jean-Louis Milesi.
Veus , Sergi López i Silvia Cruz.
França, España, Bélgica, 2020.
Duració, 80 minuts.
Animació.

SINOPSI
El 14 de febrer de 1939 Josep Bartolí, dibuixant, sindicalista i membre del comissariat del POUM, va travessar la frontera amb França cap a l'exili. Va haver de mal viure en set camps de concentració diferents creats per la policia francesa i va dormir a les platges d'Argelés-sur-Mer amb milers d'altres exiliats que se sentien atrapats en la brutícia, la misèria i el despit dels gendarmes francesos que els tractaven com a veritables ciutadans de segona. Mentre estava als diferents camps de refugiats, Bartolí no va deixar mai de dibuixar, amb la intenció de documentar allò que estava veient i poder mostrar aquell horror.
Paraules l'Àngel Quintana escrites en la seva crítica “La memoria recuperada”, per la revista Caimán, desembre de 2020.

El dibuixant i director, Aurel.
ANTECEDENTS DEL FILM
El prestigiós dibuixant francès Aurel, parteix dels 56 dibuixos que es conserven del treball de Bartolí per construir una biografia de personatge. Una part d'aquests dibuixos van ser amagats pel mateix Bartolí en el terra d'un camp i recuperats al ser traslladat.
Paraules l'Àngel Quintana escrites en la seva crítica “La memoria recuperada”, per la revista Caimán, desembre de 2020.

EL PERSONATGE REAL, JOSEP BARTOLÍ.
El dibuixant de premsa Josep Bartolí, fou un dels 500.000 espanyols que van fugir del franquisme cap al sud de França quan va acabar la guerra civil provocada pel cop d'estat dels militars colpistes, mesos abans de començar la segona Guerra Mundial. Convençut defensor de la República, aquest barcelonès nascut el 1910, va passar per set camps de concentració on amb el seu llapis- que li va aconseguir d'amagat algun oficial francès-. Plasmés en els seus dibuixos les seves emocions. Miraculosament Bartolí es va salvar de l'extermini nazi i va anar a raure a Mèxic a l'inici dels anys 40, on va ser amant de Frida Khalo i on els seus dibuixos van recuperar el color. Va morir a Nova York a 85 anys, quasi cec i com a reconegut artista del grup de Pollock i De Kooning.
Tret, no literalment, de la crítica de Sonia Guijarro a Fotogrames de desembre de 2020.

NÚRIA opina.
La història clama que les coses es posin al seu lloc, dissortadament moltes vegades això no passa i obliden o no sabem detalls fonamentals que, expliquen veritats que tendim a oblidar o ignorar: la dita guerra civil, va ser un cop d'estat d'alguns militars de dretes  contraris a la República, que van imposar-se després de tres anys de lluita contra aquesta i que, pretenien liquidar a tothom que fos contrari a ells, així va ser que, molta gent va haver de fugir... el lloc més proper era França i pel que sembla allà, no varen ser molt ben rebuts.
Considero aquesta, com la tasca fonamental d'aquest film, sense oblidar-nos de les seves virtuts com a obra artística.
És una petita obra d'animació feta amb molta sensibilitat, per construir un relat on vol compaginar, la història, l'animació i els dibuixos del protagonista del relat un dibuixant Josep Bartolí que, va fer en el seu moment històric com a refugiat en  camps de concentració francès.
El film aconsegueix fer un relat que t'arriba i et deixa apreciar la qualitat artística de l'animació i del relat del protagonista sense dissonàncies i amb harmonia.
Un bon relat per no oblidar la Història i gaudir d'un bombonet artístic.

MARTINA, opina.
Aquesta opció tendra, necessària i d'història recent ens transporta a un món, on la comunicació entre un avi i el seu nét esdevé vital per reviure la crua realitat que va patir el seu protagonista.
La narrativa del dibuix i l'animació pròpiament, és tan vital i bonica, que et transporta nítidament per escenaris passats i futurs sense cap sotrac. Amb una clara consciència i presència posttraumàtica, però sense cap drama.
Una peça contemporània, que ens obliga a observar el passat amb distància i recupera l'estil d'una era, on aquí a casa nostra ja fèiem una il·lustració carismàtica i la que clarament segueix tenint un llenguatge particular i simplement envoltant.

Un reportatge francès sobre els fets històrics dels que ens parla el film:

Informacions, fitxa completa i crítiques a FilmAffinity:





dimecres, 16 de desembre del 2020

SENTIMENTAL. Director, Cesc Gay.

DAVANT L'ACLAPARADORA OFERTA DE CINEMA QUE, APOSTA PER IMATGES TAN IMPONENTS COM BUIDES, SUPOSA UNA VERITABLE DELÍCIA TOPAR-SE AMB UNA PROPOSTA COM AQUESTA QUE, SEDUEIX AMB PARAULES. 
Paraules de Juan Pando, al Fotogrames digital, 29/10/2020.


Direcció i guió, Cesc Gai.
España,2020.
Duració, 82 minuts.

SINOPSI

Julio (Javier Cámara) i Anna (Griselda Siciliani), fa molts anys que viuen junts i han establert una dinàmica de relació a través de les petites picabaralles quotidianes, cadascú té les seves rutines i viu en el seu món.
Anna, convida a una parella veïna que fa molt de soroll i dels que parlen molt sovint, a un sopar informal a casa seva...

El director i guionista, Cesc Gay.

ANTECEDENTS de L'OBRA
Adaptació cinematogràfica de l'obra de debut teatral d'en Cesc Gay, “Los vecinos de arriba” de 2015.

NÚRIA opina.

Una pel·lícula que la seva fortalesa està principalment en el text i que no tindria el valor que té, si darrere d'aquest no hi hagués una bona interpretació, com és el cas. Justament aquestes dues característiques del film el converteixen en una obra més teatral que, cap altra cosa.
De tota manera, com a comèdia, per passar una bona estona i divertir-se, la recomano molt, ja que, és una comèdia intel·ligent que considera a l'espectadora com això.
També i tenint en compte els temps que corren per la cultura, penso que cal recolzar qualsevol iniciativa en aquesta línia.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula té el mèrit de ser inusitada, tot i tenir per títol un adjectiu que identifica el tema entorn del què farà la seva dramatúrgia i de no arriscar amb el repartiment d'actors i actrius i et sorprèn amb una història autèntica i consistent.
Una comèdia que es destapa lleugerament, amb elegància i amb la construcció d'uns personatges que, són més sofisticats del que a priori podem esperar. Parteix d'un escenari que com a recurs narratiu no es presenta massa innovador. Però que al meu entendre, mitjançant el sentit de l'humor, et diverteix amb un compàs alegre i el que sobretot investiga en un dels projectes més innovadors de les relacions humans. Entra en el món de les parelles, on al meu entendre no existeixen els dogmes, ni les solucions universals, ni tampoc, les complicacions amb resolucions senzilles. Ho fa amb només quatre personatges que identifiquen qüestions, caràcters o conductes que et traslladen a escenaris amb clixés, on posem etiquetes ràpidament i et planteja la possibilitat de convertir un divertiment en una trama real, transcendent i sobretot, menys untada del que esperava.
Per tot això esmentat, la considero una opció recomanable, d'entreteniment intel·ligent i ben fet.

Aquesta és la crítica de la que s'ha tret la frase inicial, d'en Joan Pando a Fotogrames:

La informació completa a Filmaffinity:

Entrevista amb el director, Cesc Gay:


dimecres, 2 de desembre del 2020

CORPUS CHRISTI. Bóze Cialo. Director, Jan Komasa.

JAN KOMASA, ESBRINA UNA ALTRA VEGADA, EN LES ESTRUCTURES SOCIALS CONVENCIONALS DEL SEU PAÍS, EN UN FILM, BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL. UNA INQUIETANT EXPERIÈNCIA MORAL I RELIGIOSA.
Tret de l'apartat Estrenos,”Un lugar en el mundo”, de Fotogrames, pàg.73, octubre de 2020.


Guió, Mateusz Pacewicz.
Polònia, 2019.
Duració, 116 minuts.


SINOPSI
Daniel que té vint anys, està reclòs en un Centre de Menors per haver comès un delicte de sang. Pateix una transformació espiritual i vol ser capellà. La casualitat i el seu carisma, li possibilitaran convertir-se en líder espiritual d'una petita parròquia de Polònia.
El director, Jan Komasa.
NÚRIA opina.
Una bona pel·lícula on s'utilitzen tots els recursos de la narració cinematogràfica, per submergir a l'espectadora, en un relat sobre la religió, l'espiritualitat i la recerca d'un individu, que més enllà del seu present immediat, busca quelcom que doni sentit a la seva vida, transcendint-la.
Penso que, el relat va molt més enllà del fet concret que exposa i ens sacseja amb una reflexió, sobre els aspectes bàsics de l'existència.
De tots els que es poden encetar, em quedo amb la de la funció, ús i abús de la religió, en la persona i en els grups socials, més enllà de la seva evident i útil, funció política.
En la diferència entre religió i espiritualitat, i com aquests dos elements s'han fusionat històricament i per què, ha succeït?
La força d'atracció que la religió ha exercit i exerceix, sobre els individus.
El poder dels lideratges i com els seus elements bàsics de connexió amb el grup sobre el qual l'exerceixen, la majoria de vegades, és d'una simplicitat esgarrifadora, potenciat per una sinceritat primària que pot transcendir veritat, virtut que crec necessària i que, no ens pot fer confondre amb la veritat en majúscules- si és que n'hi ha alguna.
Molt interessant el dibuix que fa del personatge protagonista, Daniel, molt complex, però simple, amb les seves llums intenses i ombres, acompanyat del seu patrimoni històric que l'arrossega fins als confins d'ell mateix.
Pot un alliberar-se d'allò que, ha sigut i és?

MARTINA opina.
M’agrada el relat que ens retrata aquesta obra, que tot i la duresa latent a la realitat a la qual ens transporta, pel meu gust ho fa amb un esperit crític constructiu. Entrant en una trama gens banal, al voltant de la pena, convida també a qüestionar-te moltes coses de la fe. Apel·lant a entendre la complexitat dels conflictes, dels entorns socials i amb la lluminositat d’un relleu generacional que en un entorn castigat per la repressió i la falta de comunicació, no s’encalla en el passat.
Crec que, vaga la pena destacar la gran actuació del seu protagonista principal, qui amb carisma i determinació, defensa les múltiples llums i ombres d’un escenari que té un rerefons ple de matisos i emocions.
Per acabar, i no donar més informació de la necessària, comentar també que, em quedo amb algunes frases del text molt contundents. Com per exemple: -perdonar no vol dir oblidar sinó estimar.

LA DADA
Bielenia, l'actor protagonista de 28 anys, és conegut pel seu compromís amb el teatre polonès independent. Per la seva interpretació de Daniel en el film, li ha donat, el premí al Millor Actor en el Festival Internacional de Cine de Chicago.

Fitxa completa i crítiques, al Filmaffinity:

Venècia 2019, entrevista amb el director, Jan Komasa:




dimarts, 3 de novembre del 2020

FALLING. Director, Viggo Mortensen.

ÉS UNA PEL·LÍCULA DE PORTES ENDINS QUE, SE SUMERGEIX EN LA INTIMITAT DELS PERSONATGES, SENSE RECÓRRER MAI AL SENTIMENTALISME.
Paraules de Beatriz Martínez, escrites en la seva crítica de “Falling” per Fotogrames, octubre de 2020.

Director, Viggo Mortensen
Guió, Viggo Mortensen.
Cànada, Regne Unit, 2020.
Duració, 112 minuts.


SINOPSI

Wilis, un vell amb principis de demència, ideals hiperconservadors i un brutal caràcter, deixa la seva granja per anar a viure a prop del seu fill gai, a Los Angeles.
Roger Salvans a Fotogramas, octubre de 2020.

El director Viggo Mortensen.


NÚRIA opina.
És un film que esperava i m'ha agradat.
Un tema espinós i dur de parlar, el de les relacions pares i fills, crec que aquí no hi ha fets objectius i que els records i les vivències que aquests comporten, s'elaboren amb retalls d'emocions, sensacions, pors i altres pulsions vitals difícils de definir i de concretar i pot ser que, tot aquest batibull canviï durant el temps de vida de cadascú i els canvis o no canvis-, ja que hi ha gent que, malauradament queda immobilitzada en un sol sentiment positiu o negatiu, tant és- produeixen un efecte de transformació del record i del sentiment que se'n deriva.
Com traspassar tota aquesta complexíssima trama als altres i compartir-ho, és una tasca difícil i potser impossible totalment.
Aquí bé exercici que ha fet en Viggo Mortensen i que, en la meva opinió com a espectadora i pel que m'ha transmès, ha reeixit.
La narració visual està carregada de subtilitat, tan pel que fa als records del passat, com en la vivència del present, no imposa a l'espectador la seva vivència, sinó que la narra des de la humilitat del que vol entendre d'on ve i que sap molt bé on és i intenta viure amb tota l'honestedat que li és possible, la seva dimensió de fill.
Una dura i bonica història d'amor i de vida, lluny del ressentiment o de la recreació d'espais obscurs...
Sobretot pels que, ens estimem més reconvertir el dolor en un espai de vivència, per la felicitat a la vida. Entenent la felicitat, com a instants de goig de la vida.

MARTINA opina.
Aquesta obra estrident i íntima ha fet aflorar sensibilitats diverses en el meu interior, explicant una història sobre la vellesa i el necessari acompanyament del sistema en aquesta etapa. Per un costat, per la realitat que exposa, donant tot el protagonisme a un personatge que és d'un caràcter amargat, irreversible i sobretot, perjudicial per a la salut de tota companyia. Per l'altre, per la molèstia que implica entrar en un relat que proposa un escenari on, en síntesi, una gent s'imposa a aquesta situació adversària, amb l'objectiu de sublimar el seu deure i ho fan amb una paciència que, pot resultar una crida o senzillament un fet.
No obstant això, en conjunt crec que val la pena veure aquesta obra, que entra en un debat de plena actualitat i que considero necessari. On aquest director elèctric, sentimental i profund convida a plantejar-nos com gestionar millor l’acompanyament a la gent gran.
He de reconèixer que em costa dir res, després del silenci que m'ha causat. Més que res perquè m'ha portat a reflexionar i buscar les causes de les relacions que valora la història. En resum, una opció que al meu entendre, pot ser soferta o intensa, perquè posa en escenari una forma d’actuar que no és còmode tot i ser molt real.

PER ENTENDRE-LA AMB TOT EL SEU ABAST
Per entendre-la amb tot el seu abast.
A Mortensen l'interessa més suggerir que mostrar. No fa falta que sapiguem tots els detalls de la història entre Wilis i John per poder submergir-nos en ella amb una barreja de pudor i amargura, convertint a Falling en una pel·lícula bella i sòbria, un viatge a la infantesa i a la vellesa, de la vellesa a la infantesa i una profunda i reveladora reflexió al voltant dels enigmes que, amaguen els afectes i llaços sanguinis, el pes de l'herència, el perdó i la culpa.
Paraules de Beatriz Martínez, escrites en la seva crítica de “Falling” per Fotogrames, octubre de 2020.

Fitxa completa i crítiques:




dissabte, 17 d’octubre del 2020

RIFKIN'S FESTIVAL, director Woody Allen.

HE RODAT MOLTES PEL·LÍCULES I ALGUNES CREC QUE SÓN BONES, PERÒ CAP D'ELLES ÉS ART EN MAJÚSCULES. RES D'ALLÒ QUE HE DIRIGIT, POT COMPARAR-SE A LES OBRES MESTRES, SENSE DISCUSSIÓ.
Paraules de Woody Allen, dites a l'entrevista que li va fer en Roger Salvans, “A propósito de todo”. Escrit per Fotogrames, setembre de 2020.

Director i guió, Woody Allen.
EUA- España- Itàlia.
Duració, 92 minuts.


SINOPSI
Mort Rifkin (Wallace Shawn), un exprofessor de cinema que, ocupat en escriure una gran novel·la que el posi a l'altura de Dostoievski, acompanya a la seva dona (Gina Gershon) en un viatge de treball al Festival de cinema de Donostia. Allà, en un ambient on es respira cinema, un director (Louis Garrell) i una metgessa (Elena Anaya), casada amb un explosiu pintor (Sergi López) tensaran la seva relació.
Roger Salvans, en “Woody Allen. A propósito de todo”. Escrit per Fotogrames, setembre de 2020.


El director, Woody Allen.

NÚRIA opina.
Potser és el film que més m'ha avorrit del Woody Allen. Els diàlegs que sempre és el seu fort, i que sempre m'han fet riure, en aquest film són bastant insubstancials i decebedors. Fins i tot diria que tenen poca gràcia i poc treballats. 
Per mi allò que més falla és el guió, perquè és més aviat fluix. La història és tan evident, corrent i faltada d'algun gir que et faci despertar que, és d'aquelles que oblidaré fàcilment. 
També m'ha cansat la història del senyor vell, panxut, infantil i hipocondríac que, es creu que té alguna gràcia i algun atractiu sexual... 
L'única cosa que he trobat interessant d'aquesta pel·lícula, és l'homenatge que ell fa els seus directors preferits i de referència a través dels somnis d'en Mort Rifkin, professor de cinema retirat.
Si vols fer un repàs per la història del cinema i reconèixer a quin film i director pertanyen les escenes, aquest és el teu moment, si no buscat una altra pel·lícula. 

MARTINA opina.
Com cada any hem pogut gaudir de l’entreteniment que ens proporciona aquest cineasta que, pel meu gust fa relats melòdics, àcids, antropològics i amb qui crec que sempre és fàcil passar una bona estona.
Amb aquesta obra ens ha ofert un document dels seus referents cinematogràfics, fent analogies entre els grans moments de les pel·lícules que formen part dels seus relatius i una història que com sempre mitjançant una aventura amorosa ens trasllada a l’univers d’uns personatges que dialogant-se ens mostren part de les seves entranyes amb ironia i humanitat.
Sincerament potser m’ha semblat més interessant la idea que, la mateixa experiència. I amb això el què vull venir a dir, és que conceptualment considero molt important que un personatge tan productiu com aquest, deixi constància de quina és la seva filmografia preferida. També que segurament pot ser un document per gaudir més del seu món intern, on a més, podem seguir jugant després de veure aquesta creació i veure totes aquestes pel·lícules amb les quals es diverteix imitant-ne les escenes significatives. Tanmateix, com que segurament jo no he vist la gran majoria de films a què es refereix, no m’ha semblat un divertiment constant i em falta la segona part d’aquest assaig.
I ja per acabar, fins i tot puc dir que no m’ha deixat del tot indiferent i m’ha semblat fluixa. Ja que personalment em cansa un xic aquesta fixació seva, d’home viril i segurament auto referent que, segueix considerant que les dones atractives i joves poden enamorar-se d’homes molt més grans que elles, perquè intel·lectualment aquests, són interessants.

TOMÁS FERNÁNDEZ VALENTÍ en el seu article “El romance del profesor de cine”, a la revista de cinema Dirigido por..., fa una anàlisi dels referents cinèfils en els somnis de Rifkin.
Hi ha un clar referent al cinema europeu, Bergman, Fellini, Jean-Luc Godard, François Truffaut i Claude Lelouch i com a únic referent els EUA l'òpera prima d'Orson Welles, Ciudadano Kane. 
Directors i pel·lícules per ordre d'aparició en el film:
Orson Welles: Comença amb records d'infància, on fa una evocació a les primeres escenes de Citizen Kane, 1941.
Fellini: Més endavant les preocupacions de Rifkin, adopten la forma de la seqüència del balneari de Otto e mezzo, 1963.
François Truffaut: Més tard quan sospita que la seva dona li és infidel amb un jove director de cinema francès, Rifkin fantasieja amb la possibilitat d'un ménage à trois com en la pel·lícula Jules et Jim, 1962.
Jean-Luc Godard: Assisteix amb la seva dona Sue i el director francès a una projecció de la pel·lícula, A bout de souffle, de 1960. A la nit Rifkin sommia que té una conversa intima amb la seva dona sota els llençols, com la Jean-Pol Belmondo i Jean Seberg.
Ingmar Bergman: El record d'un amor frustrat juvenil que es va casar amb el seu germà, dóna peu a una fantasia cinèfila que adopta els trets de Fresas salvajes, 1957.
Ingmar Bergman: Convençut de la infidelitat de Sue, comença a sentir una gran atracció per una doctora, molt més jove que ell, donant forma a un somni fet a imitació del film, Persona, 1966.
Claude Lelouch: La seva fantasia romàntica el porta a imaginar-se la seva vida amb la doctora a l'estil del film, Un hombre y una mujer, 1966.
Buñuel: La seva situació vital de pèrdua de la seva parella i la impossibilitat que la doctora que li agrada, es pugui enamorar d'ell. el porten a reproduir un menjar en un luxós hotel, a l'estil de l'escena de El ángel exterminador, 1962.
Ingmar Bergman: A la fi, la impossibilitat de Rifkin de trobar respostes a les seves preguntes existencials que tant el tormenten el condueixen en un somni final a jugar una partida d'escacs amb la mort, sortida del Séptimo sello, 1957. 

ENTREVISTA amb en Woody Allen:



dimarts, 29 de setembre del 2020

LA BODA de ROSA. Directora, Icíar Bollaín.

UNA TRAGICOMÈDIA QUE ET CALA, DES DE LA PRIMERA SEQÜÈNCIA FINS A L'ÚLTIMA, SENSE CAP ESCLETXA, PERFECTE EN TOTS ELS ÀMBITS ARTÍSTICS, PRECIOSA, DIVERTIDA, ACLAPARADORA, ABSURDA, FESTIVA I DIABÒLICAMENT ATERRIDORA I FELIÇ...
Paraules d'en Javier Ocaña, per la seva crítica del 21/08/20 per El País.


Guió, Icíar Bollaín i Alicía Luna.
España, 2020.
Duració, 90 minuts.


SINOPSI

La Rosa està a punt de fer quaranta-cinc anys i s'adona que, ella només ha viscut pels altres i decideix marxar, per poder fer realitat els seus desitjos. Però molt aviat descobreix que la seva filla, el seu pare i els seus germans tenen uns altres plans i que canviar la seva vida no és tan senzill.

Tret de Filmaffinity i traduït.







                                                          La directora, Icíar Bollaín.

El cine reivindicatiu de la Bollaín aposta amb força per la recerca de la felicitat d'una mateixa i és tot un al·legat a favor de la independència personal de l'ésser humà.

Paraules de l'Albert Galera a la seva crítica a la revista Dirigido por... de setembre de 2020.


NÚRIA opina.

A la fi hem pogut tornar a veure una pel·lícula en una sala de cinema, aquesta ha sigut la primera després de confinament i esperem que no sigui l'última i que el nostre blog, pugui recuperar la seva activitat.

Que aquesta fos la nostra primera pel·lícula, ha estat una bona elecció. En aquests temps que corren, resulta difícil trobar motius per tenir una visió del nostre l'horitzó com a conjunt social gaire optimista o esperançadora, per això resulta gairebé essencial centrar-se en les petites coses i buscar una sortida personal que ens permeti lluitar per millorar la nostra vida, dins de l'àmbit privat. Potser és un bon començament.

Aquest plantejament m'ha semblat una mica naïf, però sincer i sobretot entranyable, en tot el seu desenvolupament.

Una bona narració, un bon ritme, unes molt bones interpretacions i un bon desplegament cinematogràfic, completen un conjunt per un film que està bé anar a veure i tenir en compte.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula amb color, alegria i un relat amb contingut reivindicatiu, em sembla una sessió ideal per recuperar el nostre pas per les sales de cine.

Caminar pel film amb humor entra bé, el repartiment fa una feina excel·lent i la història passa sense més, de forma que, no hi ha ni temps per qüestionar la feina.

Sincerament no he rigut pels descosits i fins i tot crec que, podria criticar el fons d’una reivindicació on una família unida celebra la seva imperfecció, tot i això, m’ha agradat compartir el silenci i la foscor de la sala amb desconeguts.

Al final de la pel·lícula, m’ha semblat entranyable que la gent es posés a aplaudir.


La fitxa completa i algunes crítiques a Filmaffinity: 

https://www.filmaffinity.com/es/film667484.html

Una altra sinopsi, fotos del repartiment i altres informacions...

https://www.ecartelera.com/peliculas/la-boda-de-rosa/



diumenge, 10 de maig del 2020

LITTLE JOE. Directora, Jessica Hausner.


FREDA COM UN BISTURÍ AFILAT I TALLANT, BONICA EN EL SEU NÉT I CLÍNIC CROMATISME. LITTLE JOE- NOM DE LA FLOR- ÉS UNA AL·LEGORIA TANT DESCONCERTANT, COM SUGGERENT(...)
Paraules de Carlos F. Heredero, en la seva crònica de Cannes, edició digital 15/5/2019, per a Caimán Cuadernos de Cine.


Guió, Géraldine Bajard i Jessica Hausner.
Austria,2019.
Duració, 105 minuts.
Premis: 2019, Cannes, Millor actriu, Emily Beecham.
2019, Festival de Sevilla, Secció Oficial.



SINOPSI
Alice és una mare separada que té cura del seu fill Joe. Treballa amb una empresa de fabricació de plantes. És la responsable d'un projecte per desenvolupament d'una crisàlide que a part de ser molt bonica, té altres propietats, com experimentar quelcom semblant a la felicitat. Un dia saltant tots els protocols i normes de l'empresa s'emporta a casa una planta per regalar-li al seu fill i li posen el nom de “Little Joe”.

La directora, Jessica Hausner.
NÚRIA opina.
Una pel·lícula molt lluminosa i amb un sistema narratiu fred i distant. Una al·legoria molt edificant pels temps que corren, encara que no fa judicis morals.
M'ha agradat força, la seva lluminositat i fredor ens transporta a un món distòpic però amb tanta llum que, ens acaba enlluernant i no ens deixa veure les ombres que hi ha darrere la llum, aquesta és la trampa de qualsevol promesa de felicitat...
La distància narrativa que estableix, amb els diferents elements creatius que utilitza, ens permet interrogar-nos i gaudir-la sense patir.
Ah, per cert¡ m'ha agradat molt el vestuari de la protagonista. 

MARTINA opina.
Gràcies al festival D'A hem optat per veure aquest film pausat, colorit i profund el que ens trasllada a un món característic. Amb un relat elegant, l’autora construeix un mon propi, pensa entorn una peça clau d’un constructor social com és la felicitat i et convida a fluir en aquesta utopia.
Personalment n’he gaudit, per la ficció aparentment real que crea, tot i que això pugui semblar contradictori. El personatge de la protagonista, trobo que construït a consciencia, no m’ha conquistat. Tot i que sí que considero que treballa amb matisos, que potser fins i tot és cultural i que únicament tinc que dir que pel meu gust, pel que representa, l’he trobat massa hermètica.
Recomano aquesta pel·lícula per qui busqui una opció de cinema amb identitat, pels qui no els hi faci res un ritme amb vivències lentes i gaudeixi d'art que busca omplir una perspectiva original d’un aspecte molt buscat per la nostra espècie.

UNA VALORACIÓ INTERESSANT de Daniel Partearroyo a Cinemania
Apart del fascinant disseny de vestuari de Tanja Hausner, germana de la directora i col·laboradora habitual, i un treball de so excel·lent, s'ha de fer especial menció a la banda sonora musical. Una successió de peces del japonès TEIJI ITO i MARKUS BINDER, bateria del grup musical austríac Attwenger, tan angulars com la composició visual dels plans i enfilades de tal manera que, contribueixen en gran manera a l'atmosfera inquietant del film.
Daniel Partearroyo a Cinemania del 18/5/2020.

La pel·lícula la podeu veure online, ja l'han tret de Filmin. No he baixat l'enllaç per la qüestió de  de les cookies que, et fan perdre el temps per rebutjar-les.
La fitxa completa, crítiques i altres informacions de Filmaffinity:

La crítica al dia de Caimán del film al Festival de Cannnes:




diumenge, 3 de maig del 2020

MONOS. Director, Alejandro Landes.

AMB SUBTILESA, SAP CONVERTIR EL TERROR EN UNA EXPERIÈNCIA CINEMATOGRÀFICA SUBLIM I EN UN VIATGE AL·LUCINOGEN. EN MIG D'UNA GUERRA. EL RESULTAT ES HORRORÓS I AL MATEIX TEMPS BELL. SENS DUBTE UNA PARADOXA.
Andrea.G. Bermejo, per Cinemania 18/2/2020.


Guió, Alejandro Landes història i Alexis Dos Santos.
Colòmbia,2019.
Duració, 102 minuts.


SINOPSI
En mig d'un paisatge espectacular i perduts a dalt de la muntanya, un grup de vuit nois i noies, amb el sobrenom “Els Monos”, viuen aïllats. Reben entrenament paramilitar i custodien una doctora nord-americana raptada i la mantenen com a ostatge. Aquesta serà la seva missió i també, tenir cura d'una vaca anomenada, Shakira.

El director, Alejandro Landes. Aquesta és la seva tercera pel·lícula.

NÚRIA opina.
M'ha agradat força el tractament que l'Alejandro Landes fa d'una realitat que, esdevé clarament ficció en la seva abstracció. Uns nois i noies que trien en la seva inserció al món adult, la violència com a camí i com a fi. No dóna pistes, ni de la seva procedència, ni del seu passat, ni del seu reclutament, d'aquests.
Ens mostra l'extrema duresa i despistament humà del seu entrenament físic, en el que ells se sotmeten sense rebel·lar-se. Subjectes a una disciplina i a una jerarquia, amb la que només es rebel·len per despit i per assolir el poder.
Un camí que tots sabem on porta i la seva enorme possibilitat de contagi, per tots, els implicats, siguin víctimes o botxins. I, no només a aquests, sinó a tota la societat que conviu amb aquests brots i que no se'n pot desdir de la seva part de gestió i responsabilitat d'aquests.
Una bona pel·lícula per reflexionar sobre allò que passa, amb una estètica curiosa, sorprenent i molt acurada on amb un yin-yang molt ben triat, ens mostra bellesa i lletjor, innocència i maldat en els esdeveniments que mostra.
Un bon moment per contemplar, reflexionar i potser comunicar, sobre situacions que es donen en aquest nostre món. 

MARTINA opina. 
Aquesta era una proposta que havia quedat pendent, suposo que la van estrenar en una època amb molta abundància a la cartellera i ens l'havíem perdut en la foscor de la gran pantalla. Confinades, hem aprofitat per recuperar-la.
Un relat de ficció on un grup d’adolescents viuen aïllats, dalt de les muntanyes, i entrenen com a paramilitars. Un col·lectiu que, viu únicament amb l'austeritat, amb l’esperit curiós i matusser inherent de la joventut. Un ritme lent, pocs diàlegs, molta escena carnal i un clar apoderament del repartiment per omplir el contingut.
A mi personalment m’ha semblat un “tour” en imatges per un entorn complex, amb una problemàtica bèl·lica, amb contrasts difícils de posar en context i sobretot una interessant proposta per treballar amb adolescents i veure les seves millors qualitats. Una opció recomanable per públics curiosos, amb ganes de perdre’s en un món visual molt profund i on els fets no només s’expliquen, sinó que a més, es viuen.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

MOLT IMPORTANT per captar l'essència d'aquesta pel·lícula veure aquesta entrevista amb el director i actors, abans o després de veure-la:



dimecres, 22 d’abril del 2020

EL CONGRESO. Director, Ari Folman.


ÉS UNA FASCINANT DISTOPIA-LISÈRGICA DE GRAN CREATIVITAT VISUAL I CONCEPTUAL, PER LA QUE CIRCULA UN DISCURS SOBRE EL TEMPS, ALGU PASSATGE TIRANT A CURSI I SOBRADES REFLEXIONS SOBRE STAR SYSTEM, ELS PARADISOS ARTIFICIALS, EL FINAL DE LA NOSTRA ERA, ELS PERILLS DEL TOTALITARISME, ETCÈTERA.
Jordi Batlle Caminal, per la Vanguardia-cine, 29/08/2014.


Guió, Ari Folman de la novel·la de Stanislaw Lem.

Israel,2013.
Duració, 118 minuts.


SINOPSI
Una actriu madura (Robin Wring) i sense cap contracte a la vista, rep la proposta d'una productora d'escanejar-la i digitalitzar-la, per tal de poder utilitzar la seva imatge sempre que creguin necessari. El cap dels anys de tornar a estar en pantalla amb aquesta nova modalitat, és convidada a participar en un Congrés de Futurologia que es desenvolupa en un altre món i en una altra dimensió.
Basat en la novel·la Stanislaw Lem, és una visió d'un món que es dirigeix inevitablement a la irrealitat.

El director, Ari Folman.


NÚRIA opina.
Cinema des de casa, com no?
Posada a Filmin en la col·lecció de millors pel·lícules de la dècada.
M'ha semblat una proposta interessant tant per la temàtica en si, com la forma de portar-la a terme, combinant cinema convencional amb animació, dos mons diferents vistos a la pantalla, explicant una mateixa història.
Una reflexió sobre el llenguatge i les diferents realitats que aquest pot crear.
Recomanable per totes les que els agrada descobrir possibilitats en el cine. 

MARTINA opina. 
La Núria com sempre va tenir una proposta original que, pel meu gust, connecta amb els temps estranys que pels que estem passant i planteja un relat futurista. Una actriu madura, rep una suculenta proposta de digitalitzar per sempre més el seu personatge, un contracte que li presenten com a indefinit i el que clarament canviarà el seu destí.
Aquest relat s’inicia amb un llenguatge visual convencional que, evoluciona construint un món totalment imaginari i basat amb l'animació.
Crec que se’ns presenta com a una opció suggerent, profunda i plena de debat.


Una entrevista curta amb el director Ari Folman i l'actriu protagonista Robin Wright:






dilluns, 20 d’abril del 2020

PROXIMA. Directora, Alice Winocour.

AMB UN REALISME DELICAT I ELEGANT, LA PEL·LÍCULA PARLA D'UN MÓN HÒSTIL PER HARMONITZAR FAMÍLIA I TREBALL, DE COM BREGAR AMB UN SENTIMENT DE CULPA ABSURD I DE COM MALGRAT ESTAR EXHAUTES PER L'EXIGÈNCIA I L'AUTOEXIGÈNCIA SOM CAPACES DE SER MARES, SI VOLEM, I ANAR A L'ESPAI.
Desirée de Fez. 13/12/2019 a Fotogrames.

Guió: Jean-Stephane Bron i Alice Winocour,
França, 2019.
Duració, 107 minuts.
Premi Especial del Jurat, Donostia 2019.



SINOPSI
Sarah és una astronauta francesa que s'entrena en l'Agència Espacial Europea a Colònia. És l'única escollida dins l'exigent programa per una missió a l'espai que durarà un any i s'anomena Pròxima. Viu sola amb la seva filla Stella de set anys.
Aquesta situació li fa experimentar i plantejar-se un seguit de qüestions, contradiccions i dubtes, sobre la seva professió i la seva maternitat.

La directora Alice Winocour
NÚRIA opina.
Aquest film ja l'havia vist a l'edició 2019 del Festival de Donostia i em va agradar.
Ara, vist des de casa, des de  Filmin.
Una dona que malgrat els seus dubtes i els seus patiments, lluita pels seus somnis i mira de resoldre el seu conflicte personal i emocional de la millor manera que sap i pot, sense renunciar a res, ni a la seva professió, ni a la seva maternitat responsable, però no prohibitiva.
Aquesta pel·lícula a part de la qüestió de rols que planteja que, encara són una realitat en la nostra societat: l'home que lluita pels seus somnis professionals pot ser un heroi i un bon pare, i la dóna que fa el mateix, ni és una heroïna, ni és una bona mare...
Això propiciat per un corrent social on hom ha emfatitzat i mitificat en gran manera el fet de ser mare i tot el paper de cura que comporta. Quan tot plegat, és més complicat i complex d'un idíl·lic paper assignat per corrents i modes i cadascú ho ha de resoldre com vulgui i pugui. El pugui, la majoria de vegades, és el que prima sobre el vulgui. Tampoc totes les dones i homes viuen la seva maternitat i paternitat de la mateixa manera i l'acord, segons el meu entendre, ha d'estar regit per la responsabilitat primer i el diàleg, segon.

MARTINA opina.
Aquest relat pretén fer un homenatge a cadascuna de les dones que han pogut participar en algun dels exigents programes de recerca, que les agències espacials internacionals, han desenvolupat al llarg de la història. Mostrant un compte en darrere fins a l'inici d'una missió, on el fet humà no deixa de ser subsidiari i es busca que, els qui hi participin senzillament siguin els millors candidats.
Aquest relat passa lleuger, de manera dispersa entre la vida personal i professional dels escollits. Fa un relat en un món desconegut, de manera bastant superficial i sense descobrir res més enllà de les qüestions personals socialment considerades.
A mi personalment no m'ha aportat res de nou, encara que m'hagi pogut entretenir i de manera agradable. Sobretot li he trobat a faltar una perspectiva una mica original, ja que vertebra el relat amb forces dels tòpics de gènere i on un cop més la protagonista és mare per sobre de tot. Qüestió que, partint de la idea que una pel·lícula no deixa de ser una ficció, podria haver-se invertit. Al meu entendre, salta a la vista que, qui se salta el confinament de l'etapa final de l'inici de la missió per poder veure la seva filla, és l'única dona dels tres participants en aquesta expedició... És a dir, un cop mes, ens presenta a una mare, lliure en essència, lluitadora i capaç de lluitar per enfrontar-se a les dificultats de la conciliació. 

Fitxa completa, critiques i filmografia de la directora, a Filmaffinity: