ÉS
UNA PEL·LÍCULA DE PORTES ENDINS QUE, SE SUMERGEIX EN LA INTIMITAT
DELS PERSONATGES, SENSE RECÓRRER MAI AL SENTIMENTALISME.
Paraules
de Beatriz Martínez, escrites en la seva crítica de “Falling”
per Fotogrames, octubre de 2020.
Director, Viggo Mortensen
Guió,
Viggo Mortensen.
Cànada,
Regne Unit, 2020.
Duració,
112 minuts.
SINOPSI
Wilis,
un vell amb principis de demència, ideals hiperconservadors i un
brutal caràcter, deixa la seva granja per anar a viure a prop del
seu fill gai, a Los Angeles.
Roger
Salvans a Fotogramas, octubre de 2020.
 |
| El director Viggo Mortensen. |
NÚRIA
opina.
És
un film que esperava i m'ha agradat.
Un
tema espinós i dur de parlar, el de les relacions pares i fills,
crec que aquí no hi ha fets objectius i que els records i les
vivències que aquests comporten, s'elaboren amb retalls d'emocions,
sensacions, pors i altres pulsions vitals difícils de definir i de
concretar i pot ser que, tot aquest batibull canviï durant el temps
de vida de cadascú i els canvis o no canvis-, ja que hi ha gent que,
malauradament queda immobilitzada en un sol sentiment positiu o
negatiu, tant és- produeixen un efecte de transformació del record
i del sentiment que se'n deriva.
Com
traspassar tota aquesta complexíssima trama als altres i
compartir-ho, és una tasca difícil i potser impossible totalment.
Aquí
bé exercici que ha fet en Viggo Mortensen i que, en la meva opinió
com a espectadora i pel que m'ha transmès, ha reeixit.
La
narració visual està carregada de subtilitat, tan pel que fa als
records del passat, com en la vivència del present, no imposa a
l'espectador la seva vivència, sinó que la narra des de la
humilitat del que vol entendre d'on ve i que sap molt bé on és i
intenta viure amb tota l'honestedat que li és possible, la seva
dimensió de fill.
Una
dura i bonica història d'amor i de vida, lluny del ressentiment o de
la recreació d'espais obscurs...
Sobretot
pels que, ens estimem més reconvertir el dolor en un espai de
vivència, per la felicitat a la vida. Entenent la felicitat, com a
instants de goig de la vida.
MARTINA opina.
Aquesta
obra estrident i íntima ha fet aflorar sensibilitats diverses en el
meu interior, explicant una història sobre la vellesa i el necessari
acompanyament del sistema en aquesta etapa. Per un costat, per la
realitat que exposa, donant tot el protagonisme a un personatge que
és d'un caràcter amargat, irreversible i sobretot, perjudicial per
a la salut de tota companyia. Per l'altre, per la molèstia que
implica entrar en un relat que proposa un escenari on, en síntesi,
una gent s'imposa a aquesta situació adversària, amb l'objectiu de
sublimar el seu deure i ho fan amb una paciència que, pot resultar
una crida o senzillament un fet.
No
obstant això, en conjunt crec que val la pena veure aquesta obra,
que entra en un debat de plena actualitat i que considero necessari.
On aquest director elèctric, sentimental i profund convida a
plantejar-nos com gestionar millor l’acompanyament a la gent gran.
He
de reconèixer que em costa dir res, després del silenci que m'ha
causat. Més que res perquè m'ha portat a reflexionar i buscar les
causes de les relacions que valora la història. En resum, una opció
que al meu entendre, pot ser soferta o intensa, perquè posa en
escenari una forma d’actuar que no és còmode tot i ser molt real.
PER
ENTENDRE-LA AMB TOT EL SEU ABAST
Per
entendre-la amb tot el seu abast.
A
Mortensen l'interessa més suggerir que mostrar. No fa falta que
sapiguem tots els detalls de la història entre Wilis i John per
poder submergir-nos en ella amb una barreja de pudor i amargura,
convertint a Falling en una pel·lícula bella i sòbria, un viatge a
la infantesa i a la vellesa, de la vellesa a la infantesa i una
profunda i reveladora reflexió al voltant dels enigmes que, amaguen
els afectes i llaços sanguinis, el pes de l'herència, el perdó i
la culpa.
Paraules
de Beatriz Martínez, escrites en la seva crítica de “Falling”
per Fotogrames, octubre de 2020.
Fitxa completa i crítiques:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada