divendres, 19 de desembre del 2014

JAUJA. Director, Lisandro Alonso


Argentina, USA, Holanda, 2014
Fotografia, Timo Salminen.
Viggo Mortensen, és productor, és el responsable de la música i és un dels protagonistes.


El director, Lisandro Alonso
Entrevista con Lisandro Alonso i Viggo Mortensen

Potser, estem intentant racionalitzar el que és irracional, buscar-li una coherència narrativa i dramàtica, a allò que només aspira a tenir una coherència poètica. Potser, això només pot passar en l'àmbit de “Jauja”, aquesta terra mitològica, aquest llim poètic, en els que es van perdre tots els que van intentar trobar-lo. Fins i tot nosaltres quan ho intentem desxifrar.
Carlos F Heredero per la revista Caimán, 33 desembre

Una part molt important de l'estètica d'aquest film és el tractament de la llum i el color és obra del director de fotografia Timo Saminen, director de fotografia habitual de Aki Kaurismäki.

SINOPSI
En aparença, però només en aparença, aquesta història passa a la Patagònia. Protagonitzada per un capità d'ingeniers danès, Gunnar Dinesen interpretat per en Viggo Mortensen, que treballa per l'exèrcit argentí durant la campanya coneguda com la conquista del desert 1878- 1885. En aquesta, l'exercit va massacrar a millers d'aborígens indis, els anomenaven “cabezas de coco”, per tal d'annexionar-se el territori. El capità, està acompanyat per la seva filla de quinze anys que, s'escapa amb un soldat, Corto. El pare empren la recerca de la seva filla per un escenari natural inhòspit i pregó. A partir d'aquí...

NÚRIA opina.
Curiosa i interessant pel·lícula; misteriosa, intrigant..., amb unes imatges captivadores que, et fan traslladar en un món oníric, i en una història on tothom, a la seva manera, es perd, en un desert real, on és força difícil trobar-hi els camins que et porten a algun lloc.
Les imatges i els enquadres d'aquestes són molt bells i elaborats. El format de pantalla 4:3 i els angles arrodonits, li acaben d'aportar el necessari, per transportar-nos en un món que no és ni d'aquí, ni ara, ni palpable mai.
La història no dóna cap resposta a allò que ens presenta com nus, no resolt res. Més aviat enceta un munt de preguntes que deixa a l'aire o a l'aigua o en mig del desert de la Patagònia. Amb el gir brusc del final, ens acaba de deixar astorats i sorpresos.
La pel·lícula és bastant llarga i amb la seva cadència lenta, al final se m'ha fet una mica pesada.
Potser no era el meu dia i l'hauria de tornar a veure, amb unes millors condicions de les quals estava aquell dia. És un film que requereix atenció, mirar i deixar-se admirar.
Si, hom espera, una història on el llarg de la narració s'expliqui què passa, millor no anar-la a veure. Aquesta narració és poesia, i malgrat sembli, no se situa en cap espai i temps concret, el temps de referència de la narració és una excusa per dir-nos moltes altres coses.
Per amants de l'hermenèutica i de la poesia..., això sí, ben desperts.

MARTINA opina
Jauja és una pel·lícula especial, molt estètica i amb una lectura profunda i molt sucosa. L'espectador s'endinsa en un racó cregut popularment com a terra mitològica i l’abundància. 
De fet, quan actualment un busca al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, la paraula “Jauja” troba el següent: "de Jauja, província de Perú, cèlebre por su buen clima y su riqueza". 
Potser el director, qüestiona aquesta cerca incerta dels expedicionaris europeus, en aquest cas a la Pampa Llatina americana. Segurament, impulsats per l'afany de conèixer, descobrir o simplement haver estat a aquest anomenat paradís. Qui sap si, per comprovar que realment aquest lloc, com a tal, existia. 
Un recorregut compassat per una tràgica historia, d'un home que es va desesperant per una regió pelada, inhòspita i plena de caràcters durs i acostumats a la soledat. Segurament, una terra hostil per un foraster a la recerca de la satisfacció d'un desig incert. Tampoc, el lloc idoni per una noia jove, filla d'un coronel, en plena edat adolescent i amb ganes d'indagar per la vida. 
Aquesta obra, està filmada en 35 mm i succeeix quasi només amb imatges. Per tant que, se n'abstinguin els no amants d'aquest tipus de cinema. 
A mi, allò que em sorprèn és que, encara que no hagi pogut llegir cap missatge concret, fa dos dies que hi dono voltes. Segurament, intencionalment, és de lectura oberta i a mi personalment m'ha remogut força per dintre, inquietant-me no sé ben bé per què. Però, en tot cas sé que, encara barrino els detalls d'algunes de les seves impactant imatges. 
No ser el què, però només puc dir que m'ha agradat i crec que molt. 



MAGIC IN THE MOONLIGHT. Director, Woody Allen

USA, 2014
97 minuts.


El director Woody Allen...pensant ?


 
SINOPSI

Stanley (Colin Firth) és un mag. Un amic seu, li sol·licita els seus serveis perquè vagi a la Costa Blava per desemmascarar a Sohpie (Emma Stone), una mèdium que s'està fent d'or, amb l'alta societat de la zona, endevinant el seu futur o fent-los parlar amb els seus morts. Ell és famós per haver mostrat la fal·làcia de molts mèdiums. Hi va, i com era d'esperar, aquest encontre canvia considerablement els seus plans.




NÚRIA opina
M'he divertit molt amb aquesta pel·lícula, on he recuperat el gust pels diàlegs ocurrents, distesos, irònics i intel·ligents... que sempre m'han fet riure, d'en Woody Allen.
No és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula que està ben feta, té una fotografia esplèndida, una planificació impecable, una ambientació en els anys vint molt acurada, i un repartiment, pel meu gust, ben trobat.
Divertiment més que res. Però també si hom vol, i si no no cal, sobre la paradoxa de l'amor, enfront de la raó, entre la legitimitat i igualtat, entre allò que fa un il·lusionista i una mèdium...,tot plegat ens porten al mateix lloc...o potser no?
Potser si aneu a veure aquesta pel·lícula que, us recomano, sereu més exigents i no sortireu tan satisfets com jo, però espero que no digueu: “no pagava la pena” i gaudiu d'aquesta comèdia lleugera i divertida.


MARTINA opina
Una comèdia senzilla, previsible i amb moments fantàstics, on el gran Woody Allen es mostra en bona forma.
No tinc gaire cosa a comentar, ja que, no espero sorpreses d'aquest autor qui m'encanta i adoro profundament.
Reconec que, és una cita anual que anhelo i m'il·lusiona cada any. Tot i així, he de dir potser, pel què fa a aquesta pel·lícula i el seu protagonista principal, no m'ha seduït. Més aviat m'ha semblat un personatge més “pijo” i pedant que sarcàstic o genial. Això és tot el que critico. És a dir que, l'actor Colín First no m'ha encantat actuant, ni m'ha convençut el seu paper.

dissabte, 6 de desembre del 2014

ADIEU au LANGAGE. Director, Jean-Luc Godard

França, 2014.
Duració, 70 minuts.

"He deixat d'estar allà on vostè es pensa que estic. De fet, estic seguint altres pistes"
aquestes són les paraules que va adreçar Jean-Luc Godard al director del festival de Cannes, per justificar la seva absència en la presentació de la seva pel·lícula...

Advertiment
Segons la distribuïdora, al 17/11/2014, "Adieu au langage", només s'estrenarà a Espanya en 2D, el què suposa una gravíssima adulteració de la naturalesa del film, concebut per Godard en 3D.



El director, Jean-Luc Godard





NÚRIA opina.

Quan tens una certa edat, un prestigi com a director i domines l'ofici, com és el cas, pots fer allò que et passa pel barret..., ja que tens tota la llibertat creativa del món, i sinó, te la prens.
Això és el que fa Jean-Luc Godard en aquesta pel·lícula, que és un collage connex amb un discurs visual, més poètic que narratiu. Tot plegat un munt de suggeriments que identificades amb el títol, van repicant als ulls i en forma de conceptes al cap, en definitiva llenguatge.
Potser sí que s'ha acabat el llenguatge de la Il·lustració amb paraules i conceptes, ara aquest es complementa amb molts d'altres... el cinema, això ho ha fet sempre. O potser ens està parlant d'un tipus de narrativa?
De quin final ens parla Godard ? O potser aquest títol, no és res més que una provocació?
O tota la pel·lícula és una provocació?
No ho sé, ni m'interessa massa trobar les respostes, ho he passat bé i ha sigut estimulant veure aquesta parida i agrair-li que l'experiment hagi sigut curt.
Potser encara, hauria estat millor veure-la amb el format 3D amb el que ha sigut feta.

MARTINA opina.

Jean-Luc Godard és un home reconegut com a savi, artista madur i molt productiu. Jo personalment però, dec ser massa senzilla, pragmàtica o faltada de sensibilitat, ja que, en general no acabo d’entrar en les seves obres.
“Adieu au langage”, és la seva obra pòstuma, que el director crea als seus 84 anys i constitueix la seva pel·lícula número trenta-nou. És admirable l’inquietud, també l’esperit crític conegut d’aquest, ja que, tot i la seva edat avançada ha volgut obrir-se a les noves tendències creatives audiovisuals i la pel·lícula està feta en 3D.
Vertigo Media és la distribuïdora que la portada a Espanya. Només ha pogut fer-ho en tres cinemes, però per mi, el més curiós és que en cap d’ells disposen dels mitjans tecnològics per fer el passi en aquest format. Per tant, a l'audiència espanyola, aquesta obra ens arriba descafeïnada i l’espectador no pot amarar-se-se de la particular narració visual que Jean-Luc Godard vol traslladar-nos.
Pel que fa al guió, he entès la crònica d’una història d’amor turbulent, on la parella deixa de parlar-se. S’acompanya, o potser s’explica, la seva falta de comunicació verbal mitjançant la mirada d’un gos. He pensat que simbòlicament aquest ens representa la màxima expressió del llenguatge no verbal, possiblement en la seva relació amb la raça humana.
El transcurs interromput d’imatges tallades, la successió d’escenes on es donen converses no mantingudes i el contingut abstracte del missatge, m’ha fet que no acabés d’entrar en l' obra. Tot i així crec es tracta d’una experiència interessant i amb una durada molt assequible, ja que en 70 minuts s’acaba.

divendres, 5 de desembre del 2014

LA ISLA MÍNIMA. Director, ALBERTO RODRIGUEZ

España, 2014.
Duració: 105 minuts.



Alberto Rodriguez el director dret, durant el rodatge.







Sinopsi.
Espanya 1980, dos polis són enviats a un ignot poble de les “marismes” del Guadalquivir a Sevilla, la Isla Mayor, per investigar la desaparició de dues germanes adolescents.
Pedro (Raúl Arévalo), és un policia jove que. Està disposat a defensar el seu treball, sota els nous procediments ètics de la policia. Juan (Javier Gutiérrez), el veterà company de Pedro, ve de l'antiga escola de la policia franquista, on es practicava la mà dura i es permetien els excessos.
Junts, s'hauran d'encarar a les seves diferències i a un entorn rural, aïllat, tancat i hostil, per descobrir què els ha passat a les noies. Tot fa sospitar que, aquestes han fugit d'un entorn opressiu i tancat, procedent d'uns temps passats, on els habitants d'aquest lloc s'han afermat.
Malgrat això, la mare de les nenes (Nerea Barros), dona d'un home feréstec i autoritari, donarà pistes que, permetrà als policies tirar endavant la seva investigació.


NÚRIA, opina.

És difícil fer un thriller amb un final obert i del que l'espectador en surti satisfet i no, estranyat o amoïnat, com va ser el meu cas.
No és corrent aquesta circumstància, però no és cap novetat en el món del cinema negre o del thriller.
En la història de la qual estem parlant, ens mostra una xarxa tancada, on tothom pot tenir el seu punt de complicitat, en la responsabilitat d'uns fets. La por amplia, dispersa, canviant i amb tots els seus matisos de forma i color, paralitza, i provoca el silenci, i el fet de voler desentendre's d'uns fets i de tot allò que, hom podria aportar a possible esclariment d'aquests.
La pel·lícula ens situa en un temps, anys 80. Retrat de l'Espanya de la transició, entre una dictadura de llarga duració i una democràcia, sense trencaments. La qual cosa ens indica que, aquesta, s'haurà d'assentar en la base de les velles estructures dictatorials repintades. Els antics protagonistes del poder d'aquella, hauran de conviure amb els nouvinguts a la nova dinàmica del poder democràtic Tot això però, amb un pacte implícit de silenci i oblit per segons quins temes..., totes aquestes coses s'expliquen per mitjà d'aquest thriller. Una metàfora molt enriquidora, que ens deixa la porta oberta per poder interpretar el present i on el final, està per veure.
Un bellíssim i inquietant espai real per la història, les “marismes” del Guadalquivir.
Una història interpretada per un ramet d'artistes en estat de gràcia, impressionants en la seva interpretació.
Felicitar el director, Alberto Rodriguez i a tota aquesta nova generació de directors del cinema espanyol, ben formats, que són atrevits i saben barrejar conceptes i fer un cinema de qualitat, comercial i amb missatge, si es vol interpretar.

MARTINA, opina.


L'Espanya dels anys 80, en un escenari de naturalesa espectacular, les marismes del Guadalquivir. Ens mostra una realitat de gent, poc cultivada culturalment, humil, sotmesa al narcotràfic i on encara és habitual, la pràctica discrecional de l'autojustícia.
En aquest context, dos policies madrilenys i amb estils ben diferents, són traslladats allà. Amb l'objectiu d'investigar, sobre el recent assassinat de dues germanes menors d'edat. Els policies, han de recórrer a tots els pocs mitjans que tenen per investigar.
Penetrar en l'entrellat d'aquesta societat rural i força hermètica els resultarà força difícil, i fins i tot, perillós. Tot i així, aquest thriller d'acció ens condueix a les profunditats de l'entramat i ens mostra, la cruenta realitat de l'anarquia del comerç de substàncies il·legals.
Potser més enllà dels fets concrets, aquesta obra m'ha permès fer-me un retrat d'un tros de país llunyà i desconegut.
Pel meu gust, és una pel·lícula recomanable pels qui tinguin ganes de conèixer, una història i un indret. També, pels qui com jo, cada vegada es declarin més fans del cinema pròxim i de qualitat.




dilluns, 17 de novembre del 2014

FIVE DAYS to DANCE. Directors, Rafa Molés i Pepe Andreu.

Nacionalitat, Espanya 2014.
Documental. 77 minuts.
Premis: DOC Barcelona 2014. Zinemaldia Donostia 2014. DOCS. Df.Mèxic 2014. DOCS Medellín Colombia 2014. Premio Canal Plus, Mirada social 2014 España.









El director, Pepe Andreu Iborra

El director, Rafa Molés Vilar
Els directors: 
Pepe Andreu Iborra, productor amb 15 anys d'experiència com a productor de televisió, director de documentals i reporter d'informatius.
Rafa Moles Vilar, és periodista i guionista. Ha rebut molts premis i és autor de 18 documentals de televisió. Creador del grup d'investigació de RTVV.

Sinopsi.
Una parella de ballarins apareix un matí en una aula d'un institut. Anunciant-lis que avui és dilluns i que tenen cinc dies per pujar a un escenari i ballar. Cinc dies per canviar coses. Un petit plaç per un gran repte: moure a les persones quan el món ens paralitza.
La dansa els obliga a trencar rols, just en el moment que les seves vides i els seus rols socials s'estan forjant. Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són coreògrafs promotors d'aquesta experiència. La dansa és el llenguatge comú. No importa el lloc. Cinc dies, una classe d'adolescents, un microcosmos en el qual succeeix, un petit big-bag.

NÚRIA, opina.
Aquest és un documental que el seu valor principal està en allò que t'explica.
Pel que fa en com t'ho explica, deixa de tenir importància perquè el què t'explica, té un valor per si mateix. Un projecte on, explícitament i per mitjà de la dansa, trenca la desconnexió que tenen un grup de joves que conviuen cada dia en una aula, per connectar-los a través d'un espai i una activitat no corrent, la dansa i la música. Aquesta, trencarà durant cinc dies amb tots els rols establerts al grup per donar-los a cadascun d'ells una oportunitat per sentir-se un més del grup en una tasca comú, dansar.
L'objectiu és tan noble i queda tan clarament definit que, em resulta molt difícil desvalorar la tasca feta, puntualitzant algun aspecte del com que, no m'ha acabat de fer el pes, a part del fet que em sentiria massa presumptuosa.
Del documental que, només el feien al cinema Balmes i per uns quants dies, no n'ha parlat cap de les revistes i diaris que jo compro habitualment. Si més no que jo m'han hagi assabentat.
Felicitats pels que han fet el documental i per la parella de ballarina i coreògraf que porten a terme aquesta tasca.
La recomano, per tots els que creguin amb la possibilitat i el valor dels petits canvis.

MARTINA, opina.
Havent vist el tràiler d'aquesta pel·lícula reiterades vegades, pensava que em feia mandra, ja que, tracta d'una experiència en un institut del País Basc on mitjançant la dansa un grup d'adolescents viu un moment immemorable. Però, al meu entendre, quan una germana et demana que l'acompanyis al cinema a veure quelcom concret, quan mai té massa interès en el cine en general, crec que val la pena aprofitar l'ocasió.
Els coreògrafs Wilfried Van Poppel i Amaya Lubeigt són els encarregats de dirigir aquesta tasca. També són un matrimoni que es presenta molt unit per la dansa. Aquests, vinguts des d'Holanda, a més, tenen com a fita treure el millor d'un grup en plena explosió de "l'edat del pavo" que plens d'inseguretats, dubtes existencials i pors han de presentar un espectacle, passats cinc dies.
Finalment, puc dir que, crec que ha sigut molt enriquidor. Sobretot per conèixer uns personatges interessants i interessats, per un món humanitzat i civilitzat. També per veure com la tasca educativa es complica avui en dia i com la comunitat que se n'ocupa, es mou i busca com cobrir les seves necessitats.
En general, m'ha fet plantejar algunes coses, com per exemple, la gran importància que per alguns està assolint la connexió amb el cos propi, en una societat cada cop tendim a portar una vida més sedentària.
Jo la recomano, tant a persones interessades en el rol de l'educació, com a tothom qui li interessi reflexionar sobre diferents situacions.


dissabte, 8 de novembre del 2014

LA SAL de la TIERRA. Direcció Wim Wenders, J.Ribeiro Salgado

Nacionalitat, Brasil, Itàlia, França, 2014.








Juliano Ribeiro Salgado, Sebastiâo Salgado i Wim Wenders


Diuen a la secció de cinema del TIME OUT 31/10/14, coordinada per en Josep Lambies.
(...) Perquè Wenders és un home religiós, però en un sentit heterodox. Aconfessional, podríem dir, i tots esperavem que a La sal de la Tierra conservés aquesta actitud. Mig,mig.
La idea era construir un relat amb les fotos de viatge de Sebastiâo Salgado. Tot i que l'experiment és ambiciós, s'ha passat de pebre. A estones el discurs frega els límits de la postal de caritat missionera. Per sort, no els arriba a depassar.

Diu també, Carlos Reviriego a la revista Caimán, octubre 2014, en el seu artícle titulat, Celebración de una vida y una obra.

(...) buscando la misma clase de sensibilidad visual y de enfoque 'humano' que caracteriza su obra, acusada, no lo olvidemos, por críticos como Susan Sontag o Ingrid Sischy de convertir la miseria que padecen millones de seres humanos en objetos estéticos para el consumo compasivo del mundo occcidental. La sal de la Tierra elude este debate y celebra la belleza de una imagen ( de cientos), por dura que sea, si bien su honestidad
´es transparente, pues nunca oculta su filiación y admiración por el sujeto y los predicados de su obra. Un sujeto, nos cuenta el film, que perdio su fe en la salvación de la Humanidad y dejó de fotografiar a los hombres para dedicarse a fotografiar árboles, y otros espectáculos naturales.


NÚRIA opina
Abans de dir la meva opinió sobre aquest documental, he volgut posar aquesta crítica sensata, no sobre el documental, si no sobre el rerefons ètic de les fotografies d'en Sebastiâo Salgado.
Doncs perquè, amb aquest documental he pogut gaudir de l'impacte emocional d'unes imatges bellíssimes. Aquestes, m'han fet reflexionar, una vegada més, sobre la funció de l'art i la seva repercussió social.
Les imatges de Sebastiâo Salgado ens transporten fins a l'essència de l'ésser i és en aquesta dimensió on trobem la seva bellesa. Ja que, ens arrelen a la nostra veritable naturalesa existencial.
Si no, perquè admirem les obres de Goya o Ribera o Caravaggio o Saura o Munch o Freude..., o tants altres a tall d'exemples, són capaços de representar el sofriment humà, de tal manera ens enganxa, ens emociona i ens el fa sentir, com quelcom que també ens pertany.
Allò que he rebut jo del que, ens vol mostrar d'aquests éssers humans fotografiats, és la seva excepcional dignitat davant del sofriment imposat i inevitable, en aquell instant.
El creixement i comunió d'aquesta dignitat que, no s'ha pogut malmetre, fa que aquestes imatges siguin bellíssimes, extraordinàries i molt corprenedores.
Tant de bo fóssim capaços de compartir, encara que fos amb un instant de compassió, la dignitat dels que han de patir la fúria del poder d'uns quants cobdiciosos.
Un documental on el fotògraf i les seves fotografies han quedat units de per vida, i així ens ho mostra en Wim Wenders en aquest documental.
Gràcies al fotògraf i al director per haver-me permès l'experiència de poder compartir i conèixer, algunes de les penes i alegries del nostre món.
No us la podeu perdre, és una experiència única.


MARTINA opina
Amb aquesta pel·lícula l'espectador es trobarà davant d'una obra especial i on, dues disciplines relacionades amb les arts visuals el cine i la fotografia es fusionen.
Wim Wenders en aquest documental ens ofereix una visió autobiogràfica de l'obra i la vida del fotògraf Sebastião Salgado. Sobretot a través de fotografies d'aquest intrèpid aventurer que ha perseguit captar els canvis de la humanitat i que a mi m'han traslladat a l'interior d'un home solitari, amant de la seva feina i amb un afany per retratar les belleses del planeta que m'ha suggerit una gran admiració.
M'ha agradat com d'alguna manera a través d'una visió introspectiva en l'interior d'aquests personatges inquiet i cultivat. També mitjançant un seguiment dels seus darrers viatges, om pot entendre no només la mirada d'aquest senyor, sinó fins i tot, el motiu pel qual mai ha volgut deixar de retratar aquells racons, comunitats o situacions que, considera que cal preservar.
Personalment, m'ha semblat una proposta idònia pels amants de la naturalesa, del planeta, de l’etnografia o pels que els hi agradi conèixer més enllà. Felicito al gran director d'aquesta obra, ja que, un cop més crec que ha sigut capaç de beneficiar-se de tots i cada una de les virtuts del llenguatge cinematogràfic.














divendres, 31 d’octubre del 2014

MAGICAL GIRL. Director, Carlos Vermut.

Nacionalitat, Espanya. 2014
Interpretada per, Luís Bermejo, José Sacristán, Bárbara Lennie, Lucia Pollán.
Concha de Oro del festival de San Sebastian, 2014
Concha de Plata al mejor director, 2014

Sinopsi
Fa una certa barreja de generes, però també el podem considerar un thriller.
Luís un professor de literatura a l'atur, vol fer realitat el desig de la seva filla de dotze anys, mallata terminal de leucemia, de tenir un vestit oficial de la sèrie de dibuixos animats, "Magical Girl Yukiko". El vestit és molt car i el pare per poder-lo aconseguir, fa un xantage que embolicarà a Bàrbara i a Damián. La història està dividida entres parts, corresponents als tres enemics de l'ànima, Mundo-Luís, Demonio-Bàrbara i Carne-Damián.
Amb curiosos tocs d'humor negre que aconsegueixin distendir la tensió del relat.

                       http://magicalgirlfilm.com/#home
http://rollingstone.es/entrevistas/carlos-vermut http://magicalgirlfilm.com/#home
El director, Carlos Vermut.
  

 NÚRIA opina
Miri on miri, sembla que aquest sigui el director de moda en aquests moments i aquesta serà potser la pel·lícula de l'any... Ahir, un reportatge al Canal 33, diaris, dominicals...,la revista Caimán li dedica uns quants articles...i fins i tot el mateix director n'escriu un.
Certament, és una pel·lícula contundent. Contundent des del començament, amb un inici dramàtic, on un seguit de circumstàncies atzaroses posaran en relació a uns quants personatges, solitaris, autoaïllats i força complicats.
Unes relacions de dependència forçada, com els dels senyors i els seus i els seus esclaus, destinades a aprofitar-se'n uns i a patir els altres, però ara situat en un món de circumstàncies que forcen aquestes relacions.
Estranya història, on no hi ha cap personatge que se'n salvi de la massacre. Amb un final massa precipitat- tot i que encara que sembli una contradicció costa d'arribar-hi-, i sobtat com si tot aquest el cúmul de despropòsits, no poguessin portar a cap altre lloc.
La pel·lícula està ben feta i sap arrossegar-te a estones cap a la seva màgia, d'uns personatges misteriosos, obscurs i captivadors..., amb unes motivacions pròpies dels tèrbols temps en que vivim.
Llàstima que no pugui mantenir aquest sortilegi durant tot el temps que dura la història...i fins que no arriba al final, hi ha un moment que aquesta perd gas i es fa un xic pesada i repetitiva.
Mundo, demonio y carne”..., sincerament no sé si m'ha agradat, tot i reconèixer les seves moltes virtuts i el seu poder de captivar-me.
Allò que més m'agrada però, es veure la quantitat de joves i no tan joves directors espanyols que fan un cinema de qualitat i amb idees pròpies de com ha de ser el cine.

MARTINA opina
Aquesta inquietant, trista, fosca i sensacional pel·lícula crec que pot ser capaç de posar els pèls de punta a qualsevol.
Explica un sèrie de circumstàncies que mostren la situació desesperada d'un personatge lluitador, saturat i tenaç que busca a qualsevol preu satisfer els somnis de la seva filla de 12 anys qui té un càncer terminal.
Ahir, dia de la festa del cine, la sala estava plena, començava la sessió amb el parlar baixet d'alguns, crispetes i fins i tot sensació d'estar una mica justets d’espai pels qui estem acostumats a estar en sales de cinema amb pocs espectadors. Va ser increïble sentir com, a causa de la crua història, el clímax festiu es va anar apagant així que avançava la trama i crec que la majoria vam sortir de la sala sense paraules.
Atrapats en una dramàtica situació, on vaig percebre que tristeses com la soledat, la infelicitat i la misèria converteixen als protagonistes en ser malvats i egoistes, aquesta historia emmarcada en una bellesa extraordinària ens transporta en un món desagradable. Però tan real que em va commoure fins al punt de no ser capaç de jutjar si em va agradar o no.
En tot cas opino que és una obra molt ben feta, mostra d'un talent indiscutible i amb un estil molt particular.


 




















dilluns, 27 d’octubre del 2014

RELATOS SALVAJES. Director, Damián Szifrón


Nacionalitat, Argentina, Espanya, 2014.
Produïda per "El deseo". Productora dels germans Almodobar.
Distribuidora, Warner i per això val més cara veure-la, ja que la distribuïdora no l'ajustat a les reduccions que fan les sales de projecció.

Sinopsi
Sis històries corrents, on passen coses sorprenents, perquè els protagonistes d'aquestes, acaben reaccionant d'una manera salvatge.





El director, Damián Szifrón
NÚRIA opina
Aquesta és una pel·lícula que explica sis històries, on els protagonistes d'aquestes, es troben en unes situacions que els estiren cap a deixar-se anar, sortir de la convenció i perdre el control i comportar-se d'una manera diríem salvatge. Amb aquest esquema, en cada història es donen situacions sorprenents i força divertides que, es desenvolupen amb humor, però del negre.
M'he divertit molt i totes les històries m'han fet gràcia, però la que més m'ha agradat ha estat, la de dos conductors que van per la carretera que va de Salta a Cafayate- carretera que per cert conec i recordo-. Un va amb un Audi flamant..., i l'altre, amb un cotxe vell, tronat i carregat amb tot d'eines de treball a dalt d'una vaca... El tempo de la història i la interpretació que fan els dos personatges és genial..., no dic res més perquè aquesta és una pel·lícula que no us podeu perdre i que heu d'anar a veure perquè ho passareu molt bé.
La que no m'ha acabat de fer el pes i l'he trobat mal resolta, és l'atropellament d'una dona prenyada per part d'un noi de casa bona... però potser he estat jo qui, no li he vist el què.


MARTINA opina.
Damián Szifron ha fet una obra divertida, satírica i original. En la mateixa, mitjançant sis micro històries, l'espectador gaudeix d'un seguit de situacions, on els seus protagonistes porten a l'extrem, alguns obstacles quotidians.
Considero que mitjançant la combinació del tarannà passional dels argentins i aquesta manera pròpia seva i directa de relacionar-se amb la vida la pel·lícula es converteix en un bon divertiment.
He rigut força, cosa que els temps que corren crec que és molt, i únicament em sembla criticable l'última història. Potser perquè, clarament és la que busca tancar el bucle de persones fora de si, violentes i fins i tot cruels, treballant amb un final feliç que, pel meu gust té un sabor amb un punt de vulgar o descafeïnat.


diumenge, 28 de setembre del 2014

EL NIÑO. Director Daniel Monzón


El director, Daniel Monzón




NÚRIA, opina
La història d'aquesta pel·lícula està narrada des de dues perspectives, la dels policies que realitzen la investigació d'una xarxa de tràfic de drogues i l'altra, dels que traslladen la droga per mar d'una costa a l'altra i que, la seva motivació principal és la gran quantitat de diners ràpids que guanyen.
Aquesta narració lineal, ara des d'un costat, ara des de l'altre ens permet empatitzar, sense complicitats, ara amb uns i ara amb els altres. Aspecte que, et permet seguir la narració des d'un punt de vista ideal com a espectador.
El relat arrenca i avança amb força, i a poc a poc, cap a la meitat va perdent gas.
Aquest és el maleït moment per l'espectadora que, s'avorreix i es distreu, amb algun pensament sobre quelcom que caldrà fer, o mira el rellotge.
Per sort, el relat es recupera cap al final i et deixa prou satisfet.
A mi, malgrat la pega que li veig, m'ha agradat força. Considero en Daniel Monzón com un bon director, que sap fer guions i així ho he pogut comprovar amb les seves dues pel·lícules que he vist, Celda 211 que, em va agradar molt i aquesta que m'ha agradat força.
La recomano a tothom, no ens explica res que no sapiguem sobre el tràfic de drogues però si que il·lustra molt bé certs aspectes d'aquest, a la franja geogràfica d'España, Marroc i El Peñon de Gibraltar, on afecta a tres països diferents.
A per cert, molt guapo i atractiu El Niño, Jesús Castro. Però, sembla ser que és del Real...és broma.

MARTINA opina
   Jorge Guerricaechevarría i Daniel Monzón s’han unit per fer el guió d’un triller emocionant sobre el narcotràfic a l’Estret de Gibraltar. Crec que el gènere escollit és molt adequat i trasllada a l'espectador a un estat o sentiment de secreció d’adrenalina que probablement és un part important d’aquest nínxol de negoci fora de la legalitat.
   Ens ensenyen un indret marítim que separa Africà d’Europa en només 16 Km, un territori complex i amb una càrrega extra per trobar-se entre tres jurisdiccions, la espanyola, l'anglesa i la marroquína.
   La història retrata de manera fresca, divertida i força imparcial, la cara de tots els elements que configuren l’entramat de relacions que participen en aquest negoci: els “narcos”, els agents del cos de seguretat “anti-narcos”, els joves residents involucrats en la xarxa a la recerca de diners fàcils i els qui produeixen la droga...,etc.
   Potser en algun moment m’ha semblat llarga però en tot cas no ha sigut quelcom que em molestés. A part de la temàtica abordada que, és molt interessant, reconec que tant el Luis Tosar com el Jesús Castro, són actors que trobo especialment atractius i que aquí fan un molt bon treball.


dilluns, 22 de setembre del 2014

BOYHOOD. Momentos de una vida. Director, Richard Linklater.


El director Richard Linklater

Nacionalitat: USA
Interprets: Ellar Coltrane, Lorelei Linklater, Patricia Arquette, Ethan Hawke.
Duració: 165 minuts
Pàgina web: www.boyhood-lapelicula.es

   Aquesta és una pel·lícula que ha estat rodada al llarg de dotze anys. Es trobaven cada any els actors i l'equip de producció i durant tres dies rodaven les escenes corresponents a l'any.
   És una pel·lícula “indie”, èpica, de baix pressupost. El IFC de Nueva York els va donar un parell de milers de dòlars l'any per poder rodar en cel·luloide i pagar el mínim del Screen Actors Guild. Mai van apujar el pressupost el llarg dels dotze anys.
Després Universal la va veure a Sundace i la va agafar per vendes internacionals.

   Quan va finalitzar la pel·lícula el 2013, la va estrenar al festival de Berlín on va guanyar l'Os d'Or al millor director.

SINOPSI
Aquesta és la història d'una família de classe mitjà baixa suburbana de l'est de Texas, amb tot allò que això pot significar de referències socials i culturals. Aquesta història succeeix al llarg de dotze anys i el `protagonista principal és un nen, Mason que quan comença la història té sis anys i quan s'acaba en té divuit i entra a la Universitat. La pel·lícula flueix cap endavant d'una manera suau, imperceptiblement i constant. Passa d'un any a l'altre relaxadament enllaçant situacions gens rellevants. Ens parla del pas del temps, sense ocupar-se del transcendent, però si, del transitori que, és el més important de la història.


NÚRIA opina


   Esperava aquesta pel·lícula amb un cert neguit, ja que havia llegit massa d'ella. No m'ha decebut gens ni mica, he passat les gairebé tres hores que dura la pel·lícula absorbida per la història, tot i que, en aquesta no passa res d'extraordinari. És un recorregut de dotze anys per la història d'una família, un pare, una mare, una filla i un fill que, és més o menys el protagonista.
   El personatge del nen Mason, de la germana Samantha i del pare, són autèntics i molt ben dibuixats. Pel que fa a la mare, com que és un personatge una mica més complex, queda més desdibuixat, ja que no aconsegueix trobar un equilibri satisfactori per la seva vida sentimental, tot i que sap fer de mare i ha sabut com resoldre la seva vida professional.
  Un experiment interessant i ben reeixit que, deixa satisfet, si no, busques sensacions fortes i et deixes portar pel fluir de la vida a la pantalla.


 MARTINA opina


   En aquesta producció les dades de com s’ha desenvolupat el projecte són importants. El director americà Richard Linklater, en 39 dies de gravació, ha rodat durant el transcurs de 12 anys la història d’en Mason. Aquest és un nen que a l'inici de la pel·lícula té 6 anys i acaba tenint-ne 18.
    La peculiaritat d’aquesta creació és que tots els protagonistes que configuren l’entorn humà de la criatura en qüestió, així com ell mateix, són els mateixos actors/rius. Per tant, persones pels qui els anys també passen i òbviament pel camí, es van fent grans. 
    El projecte consisteix a oferir a l'espectador aquesta evolució dels personatges. Tanmateix, en una sola pel·lícula pots veure el pas del temps d’una família americana fictícia però amb un realisme impactant, ja que el temps passa de forma real pels que hi compareixen.
   Durant tota la narració els canvis que enriqueixen i fan créixer aquest nen, es veuen no només en com canvia físicament ell i els del seu entorn,si no, també en com evolucionen com a persones, com els hi canvia el físic i de quina manera aprenen dels seus entorns.
    Diuen que, el pas del temps és una temàtica que li interessa molt a l'autor d’aquesta obra i jo crec que ho posa en escena amb una bellesa excepcional. Potser era un dia especialment sensible per mi, però,  sincerament m’ha emocionat molt.
   Potser és senzillament que, als espectadors se’ns ofereix la possibilitat de gaudir d’un entorn complex i canviant durant un període de temps molt llarg i tot en només tres hores.            Probablement també, el fet en si  crec que és força màgic, ja que un pot veure unes mateixes persones créixer, evolucionar i canviar. Però allò que he de dir al respecte, és que a mi, m’ha semblat una obra mestra.


diumenge, 14 de setembre del 2014

L'ENDEMÀ. Directora Isona Passola.




La directora Isona Passola de vermell i l'Hug Cirici, director artístic i productor, a l'esquerra.
NÚRIA opina
   Un documental ben fet que val la pena anar a veure, tot i que la gent ben informada, pot pensar que no li fa falta perquè no els dirà res de nou. Malgrat això, s'ha d'anar a veure. Ja que, el discurs narratiu està ben estructurat i darrere, hi ha moltes hores de treball per defensar un objectiu que cada vegada té més partidaris i que cada dia que passa, es fa més evident la necessitat de resoldre un conflicte que, una de les seves parts ni tan sols vol reconèixer la seva existència.
   Un guió ben estructurat, on especialistes van donant resposta a les diferents preguntes que, van plantejant dues parelles de joves que fan la funció de fil conductor i de narradors.
   Crec que té una funció didàctica evident i que com a tal, és acta per tots els públics. L'haurien de veure tots els nens i nenes de secundària de Catalunya, per tal de, poder iniciar un debat amb els que seran els dirigents d'aquest país.
   També proposo que, passin aquest documental en totes les televisions de l'Estat, per tal que tinguin altres informacions que, les que donen els dos partits estatals majoritaris.
   Tinc alguna crítica formal a algun aspecte que, no m'ha acabat de fer el pes. Però crec innecessari formular-la en aquest context, ja que no vull desvirtuar la bonança de tota la feina feta. En tot cas, en podem parlar quan ens trobem...i ho comentem.
   Vull agrair el gran treball fet, a tots els que en fet possible aquest documental.

MARTINA opina
   Aquesta pel·lícula crec que en el meu cas ha significat una dosis d'informació adient i ben plantejada, que a més m'ha interessat i resolt alguns dubtes. Experts, catalans i a favor de poder votar, de tots els àmbits que condicionen qualsevol procés de canvi nacional expliquen en què consistiria dintre del seu àmbit deixar de formar part d'Espanya.
   És potser també una qüestió d'oportunitat, on sens dubte qui més o qui menys tothom ens plantegem quina és la nostra opinió respecte d'aquest debat. Al meu entendre aquesta obra ens permet tenir una mica més d'opinió experta i diversa, cosa que mai no està de més.
  Sempre a tot se li pot criticar alguna cosa i potser en aquest cas podria dir que el paral·lelisme entre una ruptura en una relació d'amor i la manera com s'està entenent aquesta petició per part d'Espanya l'he trobada un tan "nyonya" o que no és fruit de la meva devoció.
   Pels qui els hi agradin les estrelletes, tindran ocasió de veure el molt honorable Xavier Sala, donant molt de si.
   També crec que cal felicitar als qui han dut a terme aquesta iniciativa, ja que és una mostra més que avui en dia amb un pressupost molt baix alguns dels del cine també s'han de reinventar i fer la seva feina ben feta.
   Seguim amb mèrits, ja que crec que les xifres també diuen coses, i és que és sorprenent que amb una campanya a Verkami es volien aconseguir 150.000 euros però els 8.101 mecenes finalment van sumar una quantitat total de 348.830 Euros.
   En tot cas jo no tinc gaire més a dir a part que aconsello a tothom que aprofiti per veure aquesta pel·lícula i fer-ho a la gran pantalla, ja que sempre es digereix tot molt millor.
   

dilluns, 8 de setembre del 2014

LUCY. Director Luc Besson.

2014. França.

El director Luc Besson
NÚRIA opina
Ho he passat bé veient aquesta pel·lícula que, no és gran cosa, encara que el començament té pretensions i semblava prometre. Al final però, és un producte comercial més per vendre a tot el món i treure'n calés, utilitzant com a reclam a una de les estrelles més cotitzades i sexis d'ara, Scarlett Johansson.

Un thriller, un wester, una pel·lícula d'acció, qualsevol d'aquests apel·latius serviria per anomenar-la. Em quedaria més amb el wester..., per l'acció que desenvolupa la seva protagonista Lucy, fent justícia pel seu compte. La protagonista, una noia innocent de la qual abusen i la volen fer servir de mula. Una droga nova estimularà el seu potencial intel·lectual fins als extrems més insospitats. La força que li dóna aquest nou potencial, li servirà per posar les coses al seu lloc amb els mafiosos que l'han volgut utilitzar a ella i a altres. També al final, cedirà tot el seu nou potencial a l'estudi científic.

Tot això fet amb uns efectes especials bastant simplistes i barroers..., però ho he passat força bé. Crec que em surt el subconscient femení i ho passo bé veient com una dona és capaç de vèncer a tots els despietats i malvats que surten en aquesta història que, només pensen a aprofitar-se i abusar dels altres en benefici propi.

Si salvem el fet que, és una pel·lícula que no passarà a la història del cinema i que té els seus defectes..., i voleu passar una estona divertida, us la recomano.


MARTINA opina

Luc Besson, en aquesta ocasió, ens presenta una obra de ficció totalment global i apta per tots els perfils d'espectadors. A mi, personalment, el cinema comercial, moralista, i vestit amb tots els tòpics no em diu gran cosa, però reconec que, en certs moments de poques llums intel·lectuals, m'entreté d'una forma més lleugera que pel·lícules més sofisticades, i el puc gaudir. És a dir, recomano que aquella gent que vulguin passar una estona entretinguda, ho facin amb aquest thriller.

És una pel·lícula que, segurament té més atractiu pels fans de Scarlette Johnson considerada en l'actualitat,com l'actriu més sexi, ja que ella en aquest cas, protagonitza una trama ben suada de pel·lícula d'acció. Una màfia coreana sense escrúpols, vol vendre una droga nova a occident i per fer-ho, utilitza persones europees que troba a una gran ciutat, crec que de la Xina, per fer de mules, en contra de la seva voluntat.

L'acció adquireix forma, quan la súper actriu que, compareix com a dona sexi però, com sempre, guapa i intel·ligent, té un vessament de la droga transportada a l'interior del seu cos. De manera que, li provoca tal viatge que, miraculosament pot augmentar la seva capacitat cerebral de l'habitual mitja del 8% al 10% del gènere humà, fins al 100%.

Amb tot aquest context entra en joc l'element ètic. Quan ella decideix entregar-se a la ciència i es posa en contacte amb el món acadèmic. Per tal que, els homes savis occidentals puguin beneficiar-se de l'efecte que li ha provocat la droga. Així també, la comunitat internacional, podrà obtenir un abans per la ciència.

La protagonista, heroica, malvada quan cal, i seductora, aconsegueix imposar-se als mafiosos, les forces institucionals i fins i tot als científics, presentant un final feliç acceptant que "la avaricia rompe el saco" i que tenir més, no ho és tot. Per tant, fins i tot, encara que no hi entrem gaire, el fons és políticament correcte.