diumenge, 25 d’abril del 2021

LADIES OF STEEL. Directora, Pamela Tola.

 

UNA EDAT EN QUÈ, SI NO ENS AJUSTEM ELS PARÀMETRES ON LA SOCIETAT ENS HA EMMARCAT, COMENCEM A SER UNA MÉS DE LES RARES QUE PODEN QUEDAR AL MARGE, O DE LES RESSENTIDES PEL QUE NO HEM FET.

Núria Ferrer i Ginés, coautora del blog.

Directoran i guionista, Pamela Tola.
Finlàndia, 2020.
Duració, 92 minuts.


SINOPSI

La Inkerí està a punt de fer 75 anys i acaba de matar al seu marit d'un cop de paella. Mentre pensa que ha de fer, va donant voltes d'un lloc a un altre, amb les seves dues germanes.
La directora Pamela Tola.

NÚRIA opina.

Aquesta història de vida de la Inkerí, però de retruc de tots aquells que l'envolten, tot i la seva acidesa, ironia i a voltes amb un xic cinisme i sarcasme, és un cant a la vida.
És un cant a la vida sobretot de la Inkerí, però també de les seves dues germanes que decideixen estar al seu costat i ajudar-la en uns moments que, se sent francament amoïnada. Malgrat que ella, tot repassant la seva vida críticament veu que a pres moltes decisions potser errades, l'edat no li impedeix pensar que la seva vida ha de fer un tomb, deixar lastra i fer tota allò que a la vida ha desitjat fer i que la inèrcia avorrida d'aquesta, li ha impedit adonar-se que potser havia de fer un crit de rebel-dia semblant, però més fons, dels que feia quan era jove i volia canviar el món. Veu que no només no ha canviat el món, sinó que ha caigut en tots els paradigmes que en el seu moment jove, detestava.
En la narració d'aquesta història, la ironia i el sarcasme serveixen tant en el record com en el fets cronològics de l'esdeveniment del film, per treu dramatisme als fets i donar pas a un desenllaç carregat d'optimisme i cant a la vida.
La germana mitjana, la innocent i “lletgeta” descobreix el què vol dir deixar-se anar i desinhibir-se i gaudir del moment i de les coses plaents que la vida et va oferint, podem intuir que, la seva educació i entorn l'han envoltat d'una falsa bombolla de protecció que, ella decideix trencar.
Pel que fa a la germana gran l'advocada i menys innocent, tot i que és la més interessada i cínica, ella sap allò que més li ha interessat i prioritzat de la vida i ho ha xuclat àvidament.
Tot plegat una història estupenda per reflexionar, si et ve de gust o simplement passar una bona estona, amb una crítica força estripada de les convencions i de l'edat. Una edat en que ja tothom dóna per espirats els nostres atractius i capacitats de creació i canvi.
Una edat en que, si no ens ajustem els paràmetres on la societat ens ha emmarcat, comencem a ser una més de les rares que poden quedar al marge, o de les ressentides pel que no hem fet.

MARTINA opina.

Aquesta proposta del festival Sant Jordi, que organitza els cinemes Verdi, és un relat amb clau d'humor negre. Succeeix amb l'aventura entre tres germanes d'avançada edat, que fan pinya en una fuga plena de fantasia.
Una comèdia que engega riallades en moments dispersos, on en la nostra experiència m'ha semblat que no hi ha unitat entre els espectadors, ja que cadascú empatitza en el seu moment. Amb una història que té de tot menys credibilitat, però que passa fàcil. En suma, un munt de bromes en un mateix marc, que empaqueta una visió de les relacions humanes força complexa.
Personalment m'ha semblat que les tres protagonistes, són personatges treballats amb profunditat i que amb cura desenvolupen històries paral·leles interessants. També en valoro la visió que presenta de la inconsistència de les creences, les tradicions i l'aposta per l'amor creat per ser viscut fins a l'eternitat. Tot i això reconec que m'ha avorrit una mica, tanta realitat en forma de ficció que emmascara i mostrà unes persones que al final es despullen de la seva insatisfacció permanent.







dijous, 22 d’abril del 2021

MINARI. Historia de mi família. Director, Lee Isaac Chung.

 

PARLA TAMBÉ DE LA IDENTITAT, DE LA PERTINENÇA O NO A UN ESPAI DETERMINAT, AIXÒ REPRESENTA LA PLANTA QUE DÓNA NOM A LA PEL·LÍCULA, CAPAÇ DE CRÉIXER EN QUALSEVOL LLOC I ALIMENTAR A RICS I A POBRES.

Paraules escrites per Beatriz Martínez en la seva crítica a Fotogrames, març de 2021.

Guió, Lee Isaac Chung.
Duració, 115 minuts.
EUA, 2020.
Premis 2020, Sundance, Gran premi del Jurat i Premi del Públic.


SINOPSI

David és un nen coreà-americà de set anys, veu com a mitjans dels anys 80, la seva vida canviarà força, quan el seu pare decideix anar-se'n amb tota la família a muntar una granja en una zona rural d'Arkansas. El pare té el desig d'assolir el somni americà.
El director, Lee Isaac Chung.
D'ON SURT AQUESTA HISTÒRIA
Lee Isaac Chung explica la història de la seva família que, va arribar de Corea del Sud als Estats Units, perseguint el somni americà a finals dels setanta, quan ell era encara un nen.
Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021. 

NÚRIA opina.
En realitat aquesta ha estat un film que hem anat a veure per casualitat, nosaltres volíem anar a veure Druk d'en Thomas Vinterberg- figues d'un altre paner-, però un error de cartellera ens va portar a haver de decidir-nos per aquesta que, no ens feia cap il·lusió a cap de les dues.
De tota manera és un film que tot i que té els seus moments dramàtics, és amable i condescendent amb els fets i els personatges. És un film sincer que es pot veure amb família.
No m'ha desagradat gens veure-la, tot el contrari.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula fa molts mesos que en fan el tràiler, anunciant que pròximament estrenaria i francament m'havia fet sempre força mandra. Motius pels quals no la contemplava. Apuntava a una trama apta per tots els públics, poesia sobre la vida en família i un relat florit de la vida banal que, pensava que no em fascinaria.
Per tot, ens hi hem trobat accidentalment, perquè ens hem citat al cinema Balmes que estava tancat per ser dimarts i amb la política COVID en dansa i després de córrer en cerca d'una alternativa en aquell horari. Un cop ficades en una sala, reconec que he pogut gaudir-ne i fins i tot trobar-li forces virtuts.
És una història que pel meu gust està ben empaquetada, on tots els personatges tenen la profunditat suficient perquè puguis conèixer a fons i simbolitza la vitalitat de lluitar per la llibertat individual en societat.
Amb valors, optimista i integradora crec que aquest relat segueix la història d'un matrimoni. Una parella actual que dubta, contempla el fracàs de la unió i que en construir una família, troba en els fills, el motor de lluita pels seus somnis. Explorant en aquest procés, d'entrar en les entranyes dels entrebancs que s'imposen en aquest camí, aprenent a trampejar i fer pinya, acompanyant també, als qui es fan grans del seu voltant.
En tot cas m'ha semblat una celebració de la vida, un puzle senzill que apunta totes les etapes que la componen i convertint-se així en una opció d'entreteniment que, considero molt competent per una sessió de cine familiar.

SOBRE LA PLANTA MINARI QUE DÓNA NOM AL FILM
És una planta que va portar la meva àvia i ni tant se val m'agrada menjar-la. M'agradava perquè era l'oportunitat d'anar a jugar al riu, mentre ella la recollia. Era un moment per estar junts. És molt medicinal i purifica l'aigua i la terra. El curiós és que no s'utilitza la primera collita, sinó la segona que creix més forta.
Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021.

QUI LA PRODUEIX?

La productora Plan B d'en Brat Pitt.
Al director li va agradar molt treballar amb ells, ja que li agrada molt allò que fan, puix que moltes de les seves pel·lícules americanes del sud preferides, són seves. Diu que són molt llestos que saben molt de cinema que el van ajudar molt amb les seves anotacions i amb el seu equip fantàstic.
Paraules del director, dites a l'entrevista feta per Laura Pérez. Fotogrames, març de 2021. 




diumenge, 18 d’abril del 2021

NOMADLAND. Directora, Chloé Zhao.


 
EL NOSTRE DESIG MÉS QUE FER UNA BONA PEL·LÍCULA, SEMPRE HA SIGUT HONRAR A AQUESTES PERSONES. VOLÍEM MOSTRAR LA VERITAT D'UNES VIDES QUE CADA VEGADA ESTAN MÉS PRESENTS A TOT EL MÓN.Paraules de la directora Chloé Zhao i la protagonista Frances McDormand en una entrevista feta per Maria Bernal a Los Ángeles i publicada per Fotogrames, de febrer de 2021.

Guió, Chloé Zhao.

EUA, Alemanya, 2020.
Duració, 108 minuts.
Premís, Lleó d'Or a Venècia i Premi el públic a Toronto, 2021.

SINOPSI interpretada

Inspirada en Nomadland, l'exitós llibre de Jessica Bruder sobre la crisi econòmica de 2008 i la vida a la carretera els EUA. És el retrat d'un país a la vora de l'abisme i de les pobres gent que, pateixen en la seva carn les conseqüències econòmiques de tot això.
Tret de “América se mueve”, Carlos Losilla, Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2021.
La directora Chloé Zhoe.

NO M'IDENTIFICO AMB LA MEVA NACIONALITAT XINESA O AMERICANA, SINÓ AMB LA MEVA CONDICIÓ DE SER HUMANA.

Paraules de la directora, editades en l'entrevista publicada a Dirigido por, febrer de 2021.

GESTACIÓ del PROJECTE.
El projecte arrenca quan Frances McDormand, va llegir “País nómada. Supervivientes del SXXI”, un assaig periodístic publicat a Espanya per Capitan Swing al 2020, que descobria els wor-kampers, un grup de persones cada vegada més nombrós, ofegada per les hipoteques i les assegurances mèdiques, es llança a la carretera, fent treballs temporals.

Ella, va comprar els drets d'aquesta obra i després va buscar una directora. Que ja havia conegut en el festival de Toronto quan ella feia la promoció per “Tres anuncios en las afueras” 2017 i Chloé Zhao presentava The Rider, que a l'actriu li va encantar i a partir d'aquí es van fer amigues.
Tret de l'article “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de febrer de 2021.

CURIOSITATS del RODATGE

Nomaland no només és fruit de la tradició escrita, sinó també de l'oral. Com diu Frances McDormand, una de les claus de l'ofici d'interpretar és escoltar. Més enllà del llibre durant els cinc mesos que va durar el rodatge de la pel·lícula van consistir a escoltar les històries d'aquest grup de persones oblidades per la societat i que cada vegada són més presents, no només als EUA. Fou gairebé cinema de guerrilla, un equip de 25 persones viatjant per set estats, que són els que visita el film, on tots van acabar fent una mica de tot i on la improvisació va ser la norma.
Tret de l'artícle “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de 2021.

NÚRIA opina.
Tot i que m'ha costat entrar en la història i al començament se m'ha fet una mica avorrida... de mica en mica he entrat en la història i he pogut gaudir del relat. Aquest ens aboca a uns valors de salvació individual, cosa que, li va de perles a la permanència dels valors que vol perpetuar el sistema econòmic actual.

Però deixant de banda les reticències ideològiques i personals, posa al descobert i fa visible el fracàs del sistema a l'hora de considerar tots els seus agents. Expulsa a tots aquells que considera innecessaris, per llençar-los on sigui quan ja no li són rendibles, amb total i absoluta indiferència.
L'altre dia anava al bus i tenia davant meu, dos nois d'uns 16 o 17 anys que parlaven entre ells de les seves coses i en un moment determinat un li explica a l'altre que el seu cosí viu a Kuwait i que allà els pobres viuen en barris allunyats dels rics i que la policia patrulla per aquests barris amb Bugatti i de sobte, el que explicava li diu a l'altre: estos si que saben! Futurs càrrecs, tant és la categoria que tinguin que, van aprenent els valors que calen.
El film posa en valor positiu, les vides d'unes persones que s'han passat tota la vida treballant i que amb les crisis i l'edat, ja no són considerades útils. Donat que no tenen prou diners per poder fer una vida tranquil·la sense preocupacions econòmiques, s'han de reinventar. Paraula que odio per la seva connotació, el seu origen explotador i de submissió al sistema: cal continuar essent útil a aquest perquè et vagi esprement-.
Un cop posades sobre la taula els meus dubtes i reticències, em centraré només en la història. És un homenatge que la seva protagonista Frances McDormand i la directora Chloé Zhoe fan de unes persones grans, que viatgen per l'oest del país, amb les seves furgonetes o caravanes que són les seves llars. De com, malgrat la seva soledat, es donen suport les unes a les altres, tot ajudant a fer més amable la seva difícil i arriscada vida, com a part integrant d'una naturalesa de la qual tots formem part.
La narració és lenta i impecable per tal de donar valor al paisatge i al pas del temps amb els petits gestos de la vida d'aquestes persones protagonistes del relat.
La interpretació de l'heroïna Fern que fa Frances McDormand està cosida i brodada amb cura. Una dona que accepta i assumeix la seva realitat, amb molta dignitat i sense cap escarafalls.
La pel·lícula dóna per moltes lectures, reflexions i discussions... Potser per mi, la més important és que, és la història d'un dol.
Però penso que és una bona pel·lícula que, ha guanyat i guanyarà molt permís i segurament marcarà tendència. 

MARTINA opina.
Aquesta producció crec que, tot i la duresa que pot llegir-se entre línies, vaga molt la pena. No es recrea ni amb la crueltat de les històries que acompanyen moltes vides, ni tampoc en el fet d'una societat que accepta bàsicament als que opten per seguir uns patrons estàndards que, no li van bé a tothom. Així com, avança a un ritme que progressa i aplaudeix als que brindem per la vida.
Considero que és una molt bona feina a diferents nivells. Potser el més destacable és que, només dos dels personatges que compareixen escenari, són actors d'ofici. Tot i això, al meu entendre, aquest repartiment hom no el percep com amateur, ni poc compassat.
A mi personalment m'ha portat a llocs diferents, sense deixar-me perdre per la realitat d'un país de contrastos i on si no vas amb compte és un escenari que, pots entrar en massa coses tristes. El que em venia al cap, en arribar al final del relat, va ser una única frase ben sintètica: la vida és pels que es queden i no pels que se'n van.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista feta a la directora,  des del Clarín Argentina . És molt curta però ens explica certes coses del film:
Fotogrames sempre al dia, entrevista a la directora: