LADIES OF STEEL. Directora, Pamela Tola.

 

UNA EDAT EN QUÈ, SI NO ENS AJUSTEM ELS PARÀMETRES ON LA SOCIETAT ENS HA EMMARCAT, COMENCEM A SER UNA MÉS DE LES RARES QUE PODEN QUEDAR AL MARGE, O DE LES RESSENTIDES PEL QUE NO HEM FET.

Núria Ferrer i Ginés, coautora del blog.

Directoran i guionista, Pamela Tola.

Finlàndia, 2020.

Duració, 92 minuts.

SINOPSI

La Inkerí està a punt de fer 75 anys i acaba de matar al seu marit d'un cop de paella. Mentre pensa que ha de fer, va donant voltes d'un lloc a un altre, amb les seves dues germanes.

La directora Pamela Tola.

NÚRIA opina.

Aquesta història de vida de la Inkerí, però de retruc de tots aquells que l'envolten, tot i la seva acidesa, ironia i a voltes amb un xic cinisme i sarcasme, és un cant a la vida.

És un cant a la vida sobretot de la Inkerí, però també de les seves dues germanes que decideixen estar al seu costat i ajudar-la en uns moments que, se sent francament amoïnada. Malgrat que ella, tot repassant la seva vida críticament veu que a pres moltes decisions potser errades, l'edat no li impedeix pensar que la seva vida ha de fer un tomb, deixar lastra i fer tota allò que a la vida ha desitjat fer i que la inèrcia avorrida d'aquesta, li ha impedit adonar-se que potser havia de fer un crit de rebel-dia semblant, però més fons, dels que feia quan era jove i volia canviar el món. Veu que no només no ha canviat el món, sinó que ha caigut en tots els paradigmes que en el seu moment jove, detestava.

En la narració d'aquesta història, la ironia i el sarcasme serveixen tant en el record com en el fets cronològics de l'esdeveniment del film, per treu dramatisme als fets i donar pas a un desenllaç carregat d'optimisme i cant a la vida.

La germana mitjana, la innocent i “lletgeta” descobreix el què vol dir deixar-se anar i desinhibir-se i gaudir del moment i de les coses plaents que la vida et va oferint, podem intuir que, la seva educació i entorn l'han envoltat d'una falsa bombolla de protecció que, ella decideix trencar.

Pel que fa a la germana gran l'advocada i menys innocent, tot i que és la més interessada i cínica, ella sap allò que més li ha interessat i prioritzat de la vida i ho ha xuclat àvidament.

Tot plegat una història estupenda per reflexionar, si et ve de gust o simplement passar una bona estona, amb una crítica força estripada de les convencions i de l'edat. Una edat en que ja tothom dóna per espirats els nostres atractius i capacitats de creació i canvi.

Una edat en que, si no ens ajustem els paràmetres on la societat ens ha emmarcat, comencem a ser una més de les rares que poden quedar al marge, o de les ressentides pel que no hem fet.

MARTINA opina.

Aquesta proposta del festival Sant Jordi, que organitza els cinemes Verdi, és un relat amb clau d'humor negre. Succeeix amb l'aventura entre tres germanes d'avançada edat, que fan pinya en una fuga plena de fantasia.

Una comèdia que engega riallades en moments dispersos, on en la nostra experiència m'ha semblat que no hi ha unitat entre els espectadors, ja que cadascú empatitza en el seu moment. Amb una història que té de tot menys credibilitat, però que passa fàcil. En suma, un munt de bromes en un mateix marc, que empaqueta una visió de les relacions humanes força complexa.

Personalment m'ha semblat que les tres protagonistes, són personatges treballats amb profunditat i que amb cura desenvolupen històries paral·leles interessants. També en valoro la visió que presenta de la inconsistència de les creences, les tradicions i l'aposta per l'amor creat per ser viscut fins a l'eternitat. Tot i això reconec que m'ha avorrit una mica, tanta realitat en forma de ficció que emmascara i mostrà unes persones que al final es despullen de la seva insatisfacció permanent.