diumenge, 18 d’abril de 2021

NOMADLAND. Directora, Chloé Zhao.


 
EL NOSTRE DESIG MÉS QUE FER UNA BONA PEL·LÍCULA, SEMPRE HA SIGUT HONRAR A AQUESTES PERSONES. VOLÍEM MOSTRAR LA VERITAT D'UNES VIDES QUE CADA VEGADA ESTAN MÉS PRESENTS A TOT EL MÓN.Paraules de la directora Chloé Zhao i la protagonista Frances McDormand en una entrevista feta per Maria Bernal a Los Ángeles i publicada per Fotogrames, de febrer de 2021.

Guió, Chloé Zhao.

EUA, Alemanya, 2020.
Duració, 108 minuts.
Premís, Lleó d'Or a Venècia i Premi el públic a Toronto, 2021.

SINOPSI interpretada

Inspirada en Nomadland, l'exitós llibre de Jessica Bruder sobre la crisi econòmica de 2008 i la vida a la carretera els EUA. És el retrat d'un país a la vora de l'abisme i de les pobres gent que, pateixen en la seva carn les conseqüències econòmiques de tot això.
Tret de “América se mueve”, Carlos Losilla, Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2021.
La directora Chloé Zhoe.

NO M'IDENTIFICO AMB LA MEVA NACIONALITAT XINESA O AMERICANA, SINÓ AMB LA MEVA CONDICIÓ DE SER HUMANA.

Paraules de la directora, editades en l'entrevista publicada a Dirigido por, febrer de 2021.

GESTACIÓ del PROJECTE.
El projecte arrenca quan Frances McDormand, va llegir “País nómada. Supervivientes del SXXI”, un assaig periodístic publicat a Espanya per Capitan Swing al 2020, que descobria els wor-kampers, un grup de persones cada vegada més nombrós, ofegada per les hipoteques i les assegurances mèdiques, es llança a la carretera, fent treballs temporals.

Ella, va comprar els drets d'aquesta obra i després va buscar una directora. Que ja havia conegut en el festival de Toronto quan ella feia la promoció per “Tres anuncios en las afueras” 2017 i Chloé Zhao presentava The Rider, que a l'actriu li va encantar i a partir d'aquí es van fer amigues.
Tret de l'article “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de febrer de 2021.

CURIOSITATS del RODATGE

Nomaland no només és fruit de la tradició escrita, sinó també de l'oral. Com diu Frances McDormand, una de les claus de l'ofici d'interpretar és escoltar. Més enllà del llibre durant els cinc mesos que va durar el rodatge de la pel·lícula van consistir a escoltar les històries d'aquest grup de persones oblidades per la societat i que cada vegada són més presents, no només als EUA. Fou gairebé cinema de guerrilla, un equip de 25 persones viatjant per set estats, que són els que visita el film, on tots van acabar fent una mica de tot i on la improvisació va ser la norma.
Tret de l'artícle “Malas tierras (de llibertat)” de Maria Bernal a Fotogrames de 2021.

NÚRIA opina.
Tot i que m'ha costat entrar en la història i al començament se m'ha fet una mica avorrida... de mica en mica he entrat en la història i he pogut gaudir del relat. Aquest ens aboca a uns valors de salvació individual, cosa que, li va de perles a la permanència dels valors que vol perpetuar el sistema econòmic actual.

Però deixant de banda les reticències ideològiques i personals, posa al descobert i fa visible el fracàs del sistema a l'hora de considerar tots els seus agents. Expulsa a tots aquells que considera innecessaris, per llençar-los on sigui quan ja no li són rendibles, amb total i absoluta indiferència.
L'altre dia anava al bus i tenia davant meu, dos nois d'uns 16 o 17 anys que parlaven entre ells de les seves coses i en un moment determinat un li explica a l'altre que el seu cosí viu a Kuwait i que allà els pobres viuen en barris allunyats dels rics i que la policia patrulla per aquests barris amb Bugatti i de sobte, el que explicava li diu a l'altre: estos si que saben! Futurs càrrecs, tant és la categoria que tinguin que, van aprenent els valors que calen.
El film posa en valor positiu, les vides d'unes persones que s'han passat tota la vida treballant i que amb les crisis i l'edat, ja no són considerades útils. Donat que no tenen prou diners per poder fer una vida tranquil·la sense preocupacions econòmiques, s'han de reinventar. Paraula que odio per la seva connotació, el seu origen explotador i de submissió al sistema: cal continuar essent útil a aquest perquè et vagi esprement-.
Un cop posades sobre la taula els meus dubtes i reticències, em centraré només en la història. És un homenatge que la seva protagonista Frances McDormand i la directora Chloé Zhoe fan de unes persones grans, que viatgen per l'oest del país, amb les seves furgonetes o caravanes que són les seves llars. De com, malgrat la seva soledat, es donen suport les unes a les altres, tot ajudant a fer més amable la seva difícil i arriscada vida, com a part integrant d'una naturalesa de la qual tots formem part.
La narració és lenta i impecable per tal de donar valor al paisatge i al pas del temps amb els petits gestos de la vida d'aquestes persones protagonistes del relat.
La interpretació de l'heroïna Fern que fa Frances McDormand està cosida i brodada amb cura. Una dona que accepta i assumeix la seva realitat, amb molta dignitat i sense cap escarafalls.
La pel·lícula dóna per moltes lectures, reflexions i discussions... Potser per mi, la més important és que, és la història d'un dol.
Però penso que és una bona pel·lícula que, ha guanyat i guanyarà molt permís i segurament marcarà tendència. 

MARTINA opina.
Aquesta producció crec que, tot i la duresa que pot llegir-se entre línies, vaga molt la pena. No es recrea ni amb la crueltat de les històries que acompanyen moltes vides, ni tampoc en el fet d'una societat que accepta bàsicament als que opten per seguir uns patrons estàndards que, no li van bé a tothom. Així com, avança a un ritme que progressa i aplaudeix als que brindem per la vida.
Considero que és una molt bona feina a diferents nivells. Potser el més destacable és que, només dos dels personatges que compareixen escenari, són actors d'ofici. Tot i això, al meu entendre, aquest repartiment hom no el percep com amateur, ni poc compassat.
A mi personalment m'ha portat a llocs diferents, sense deixar-me perdre per la realitat d'un país de contrastos i on si no vas amb compte és un escenari que, pots entrar en massa coses tristes. El que em venia al cap, en arribar al final del relat, va ser una única frase ben sintètica: la vida és pels que es queden i no pels que se'n van.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Entrevista feta a la directora,  des del Clarín Argentina . És molt curta però ens explica certes coses del film:
Fotogrames sempre al dia, entrevista a la directora:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada