THE BIG SHORT. LA GRAN APUESTA. Director, Adam Mckay.

Nacionalitat, EUA, 2015.

Gènere: drama, comèdia, biografia. 

Duració, 130 minuts.

SINOPSI

Quan en el 2008 l'economia dels EUA, es fa esfondrar, va arrossegar darrere seu a bona part del món. Però, va haver-hi entesos en economia que això no els va estranyar gens perquè ja ho havien predit.

La pregunta clau però, va ser: Qui s'havia adonat del risc que comportava pensar que, els preus sector immobiliari sempre estarien a l'alça ?

A començament de 2000, quatre persones, fora del sistema de les altes finances, van predir la bombolla del crèdit i de l'habitatge. Van descobrir que, els grans bancs, els mitjans de comunicació i el govern, es negaven a reconèixer el col·lapse de l'economia.

Està fonamentada en el best-seller, The Big Short, de l'escriptor Michael Lewis d'EUA. Aquest llibre es va mantenir durant 28 setmanes en la llista de best-seller de New York.

Informació treta, adaptada i traduïda, de sensacine.com

El director, Adam Mckay

NÚRIA opina.

Aquest és un gènere del cinema que m'agrada quan tracta d'algun tema que desconec o parla d'alguna cosa que vull tenir més informació de la que disposo. Aquest film parla d'un fet molt concret en relació a la crisi econòmica que ens ha arrossegat a molts a la misèria, i a d'altres, com sempre, encara els ha enriquit més.

Concretament parla de la predicció que, alguns entesos van fer del que passaria. Utilitza una terminologia econòmica que a mi em costa d'imaginar i al final se m'acaba fent avorrida i pesada, donat que, ja sé que passarà i com s'acabarà.

MARTINA opina.

En un moment no gens llunyà és on cal situar aquesta història basada en la novel·la “La gran apuesta ”de Michael Lewis. La qual retrata la crisi immobiliària de 2008 originada a Wall Street.
Es tracta d'una pel·lícula amb un repartiment de luxe (Brad Pitt, Christian Bale, Finn Wittrock, Karen Gillan, Ryan Gosling, Marisa Tomei i Steve Carell) i d'una producció amb molts dels tòpics americans. On els visionaris, són éssers asocials que treballen en ambients de negocis . Encara que no brillen pels seus dons socials, sí que, han aconseguit que la societat els hi proporcioni espai, per poder-se anticipar als fenòmens econòmics del moment.
Aquesta pel·lícula és densa, en termes i conceptes de finances, però crec que fa un retrat apte per tots els públics de l'operativa d'un sector de l'economia, on els seus usuaris no importen. El ritme frenètic, sembla que deshumanitzi als agents que hi treballen i on els números són totalment determinants en moltes coses, molt més enllà de les pantalles que els relacionen.
A mi, m'agraden aquest tipus de produccions, on es barregen tantes coses; històries ben narrades, personatges carismàtics, cinema espectacle i varies possibles lectures d'un mateix relat. Entenc però que, no és un tipus de cinema on hom se li remoguin les entranyes, ni tampoc on puguis descobrir grans coses, ni traslladar-te en nous horitzons.

ALGUNES CURIOSITATS

*Té cinc nominacions als Òscars 2016. Millor pel·lícula, Millor director, Millor actor de repartiment, Millor guió adaptat i Millor disseny de producció.

*El Dr. Michael Burry interpretat per Christian Bale, és real, abans de convertir-se en un gestor de fons, era neuròleg. Home d'una extraordinària personalitat.

L'actor abans d'interpretar-lo, per preparar el seu paper, es va trobar amb ell.

Burry, per tal de trobar el desllorigador de la seva sospita, va estudiar milers i milers d'hipoteques, per poder trobar un esquema d'acció.

Va ser per mitjà de la seva anàlisi de les pràctiques hipotecàries durant el 2003 i 2004 que, en el 2007 va pronosticar la bombolla immobiliària que col·lapsaria l'economia `poc després.

*L'escriptor i periodista, Michael Lewis, en el que està basat el guió del film, ja havia escrit un altre llibre amb molt d'humor i sarcasme, “El poker del mentiroso” que, parlava sobre les finances dels anys 80, un dels escàndols més sucosos de la història, el crac de Salomon Brothers, la més gran inversora d'els EUA.

*El Nobel d'economia, Paul Krugman, la va recomanar en el New York Times. El seu argument principal és que cal aprendre les lliçons del passat i no oblidar-les. Perquè sembla que, hi ha algunes persones volen que torni a passar el mateix.

Informació treta, adaptada i traduïda, de sensacine.com

LOS ODIOSOS OCHO. The Hateful Eight. Director, Quentin Tarantino.

Nacionalitat, EUA 2015.
Duració, 167 minuts.

El director, Quentin Tarantino.

Sinopsi

Sis, set, vuit o deu anys després de la guerra civil americana, una diligència transporta a un caça recompenses i la seva valuosa presonera. Van cap a Wyoming, enmig d'una gran turmenta de neu, allà la lliurarà perquè sigui executada. Pel camí es trobaran un altre caça recompenses que porta els seus morts, per `poder-los cobrar. Es troben un altre passatger que diu ser el xerif que, va a ocupar el seu càrrec. Junts arriben a una "posada"

on es trobaran amb uns quants individus més que, no són el que diuen ser...

NÚRIA opina

Sempre vaig a veure les pel·lícules d'aquest director i potser m'hauria de preguntar per què?

Aquesta, per cert té tots els ingredients per desplaure'm... una història d'homes, un western i sobretot molta violència i, sang i fetge a dojo.

També em sorprèn de mi mateixa, l'alegria que manifesto a cada nova estrena i com vaig cap al pati de butaques, encuriosida amb allò que em trobaré a la pantalla.

Gairebé diria que em desconec o encara pitjor que, no em conec.

El primer ingredient que, crec que fa que, les pel·lícules d'en Tarantino siguin bones, encara que no ens agradin, és un bon guió que sap mantenir-te enganxat a la pantalla sense treva, fins que s'acaba el film.

Un segon ingredient és una posada en escena immillorable tant pel que fa a les imatges, llum, música i actors.

Un tercer ingredient és que en les històries que ens posa davant d'ells ulls els dolents són explícitament molt dolents, astuts i depredadors, llestos o necis i cruels, molt cruels. Capaços de sobreviure a costa del que faci falta de més pèrfid i roí... amb uns perfils tan exagerats i deshumanitzats que en cap moment els podem considerar subjectes, més aviat són objectes de la seva pròpia dolenteria i tot allò que fan a la pantalla serveix per demostrar-ho. Després d'una estoneta davant de la pantalla i estimulats per tot allò que està passant, tots tenim moltes ganes que passi alguna cosa...i passa, s'acaben destruint els uns altres i si entremig cau algun innocent, però és un dany col·lateral que no té gens d'importància, perquè no ens ha deixat implicar en res que ens pugui afectar els nostres sentiments. Aquí està la clau de l'èxit del seu cinema que desvetlla un imaginari en un territori permès, el de la ficció.

Tot plegat és tan exagerat que, ens permet crea una distància amb allò que està passant que ens resulta totalment irreal i anecdòtic, anècdota que s'acaba quan surten els crèdits de la pel·lícula i s'obren els llums de la sala.

Una història com aquesta, només la pot concebre un nord americà amb una història curta, però molt intensa, amb molta lluita per conquerir el territori i

garantir unes llibertats, encara que sigui a punta de pistola.

Està clar que en Tarantino sap fer cinema i que té un estil força particular amb el que es pot permetre dir moltes coses, sense que sembli que digui res.

Només recomanable pels que els agrada l'estil Tarantino, tot i que alguns crítics consideren que aquesta és una de les seves pitjors pel·lícules.

MARTINA opina

Quentin Tarantino, també s’ha convertit en una de les propostes cinematogràfiques periòdiques que hom no vol deixar escapar, quan arriba a la cartellera. Tot i que jo personalment, no en sóc fan i fins i tot em molesta una mica l’excés de salsa de tomàquet (SANG I FETGE), amb la que el director sol conduir els seus guions.

Mare i filla, i avui també amb en Wanja, hem escollit per aquesta setmana aquesta obra i per la part que em toca estava animada amb el gènere en què es presenta: un western. La Núria considera que, aquest registre, es presta a parlar de qüestions explosives del ser humà o de grans temes, ja que, crea un ambient neutre, on l’enteniment de les problemàtiques es presenta de manera més senzilla. 

Com comentava, el particular estil d’aquest director, no és fruit de la meva devoció, però si que em diverteix i m’enganxa la seva narrativa. En aquesta història, on els seus protagonistes viuen al llindar de la mort i on la necessitat de supervivència, els obliga a treure el màxim de la seva audàcia, es pot sentir aquesta frenètica lluita contra la mort, en totes les seves instàncies. Mantenint als espectadors en alerta durant tot el trajecte. 

Per últim m’agradaria comentar que, considero molt admirable que el director decideixi dedicar tot el temps del món a cada una de les escenes, m’ha fet sentir que estava immersa en el seu món i no en un ambient on regeixen unes convencions socials estàndards. Demostrant que, està prou consolidat i és prou solvent com per no haver de rendir comptes a ningú, podent decidir com fer les coses al seu gust. També m’ha semblat que la violència estava posada allà on tocava. Per tant, puc concloure que, he gaudit i que al meu entendre és una experiència totalment recomanable. 

Interessant entrevista amb en Tarantino on explica perquè ha volgut rodar aquesta pel·lícula en 70 mm.

https://www.youtube.com/watch?v=vSlfBkl3r-s

LA ACADEMIA de las MUSAS. Direcció, José Luís Guerin.

Espanya, 2015.
Duració, 93 minuts.

Sinopsi

Pinto, un professor de filologia a la Universitat de Barcelona, fa classe als seus alumnes, fora de la classe també es relaciona amb algunes d'elles i continuen parlant sobre els temes de debat que han encetat a la classe. A casa amb la seva dona també parlen d'alguns temes que els afecten i que tenen relació amb allò que passa a les classes d'aquest professor...

El director, José Luís Guerin.

NÚRIA opina

Aquesta és una història sobre el llenguatge en un àmbit de vida acadèmica.

També parla de l'etern dilema, sobre si el llenguatge explica la realitat o en crea una de nova.

Jo crec que sí que pot crear una realitat nova i il·lusòria, per sobre d'una realitat fosca, dita fosca no per negativa, sinó que no té llum per poder-la il·luminar i fer-la visible.

Cadascú té la seva veritat sobre la realitat i intentem explicar-nos-la per mitjà de les paraules i en el diàleg amb els altres la confrontem i establim els nostres paràmetres de lectura d'aquesta, a través del que som i dels nostres coneixements que ens obren les portes cap a altres interpretacions.

Està clar que, la veritat absoluta sortosament no existeix i hi ha diferents veritats que se'ns van obrint el llarg de la vida i que no són iguals per tothom.

El poder del llenguatge, de la llengua, com a tal, s'ha demostrat molt eficient en diferents territoris i també en el de la creació artística, a través de la literatura i la poesia, que són dos àmbits que fan servir el mateix material per crear, però i són ben diferents en les seves funcions. L'una crea ficció pura a través d'històries i altra, intenta utilitzar les paraules per arribar-nos a l'ànima a través de les emocions.

De tot això ens parla aquest film, documental de ficció d'un professor que parla de tots aquests temes amb els seus alumnes, majoritàriament dones de diferents edats. El professor intenta captivar a les seves alumnes, per mitjà del llenguatge.

Crec també que aquest film té diferents nivells de lectura i tots poden ser prou interessants.

Com a producció cinematogràfica està molt estudiat, és molt interessant i està molt ben resolta, la proposta que Guerin ens fa.

Molt bona opció si ens interessa el tema i si no també, perquè crec que, la pel·lícula està molt ben feta i pot enganxar...

MARTINA opina

Un professor de filologia de la Universitat de Barcelona té un projecte pedagògic, mitjançant el qual vol regenerar el món a través de la poesia.

Aquesta obra, està a mig camí entre un documental i una pel·lícula. Ja que alhora et permet entrar en les converses filosòfiques dels debats acadèmics generats a l'aula, però també en paral·lel, es pot seguir la història d'aquest senyor qui, viu una intensa relació d'amor amb qui és la seva dona, però també amb les seves muses.

A mi m'ha interessat, tot i que costa seguir tota la narrativa. M'ha captivat que passi a la nostra ciutat i considero que, pot ser una d'aquestes obres que si la tornés a veure, en podria extreure coses totalment diferents. Per tant, em suposo que és d'aquelles experiències que, depèn de com i quan, l'absorbeixes d'una manera o una altra.

JOY. Director, David O. Russell.

EUA, 2015
Duració, 124 minuts.

                                          

                                       El director, David O. Rusell

SINOPSI

A la Joy Mangano no li agrada la feina que fa i decideix provar sort aprofitant la seva capacitat inventiva. Després de lluitar amb un munt de dificultats, aconseguirà tenir èxit amb el seu invent, una baieta que es auto-escorre... defensant la premissa del gran somni americà, on tothom pot arribar a ser ric si té una bona idea i lluita per portar- la a terme.

NÚRIA opina

El tema de la història d'aquesta pel·lícula en si mateix, no és banal, és la lluita de Joy per viure dignament aprofitant les seves qualitats inventives. Però, la manera d'afrontar el relat i els elements que el director escull per fer-ho, l'acaben banalitzant de tal manera que perd tota la força que podria tenir i acaba sent un pur entreteniment que, potser és això el què es pretenia.

Em sorprèn la frescor que tenen des dels EUA, per convertir temes que podrien ser profunds i transcendents, en temes banals i fer-los esdevenir temes per comèdia. Malgrat tot però, cal reconèixer que tenen habilitat per fer-ho i convertir qualsevol cosa, en un amable producte de consum.

Això suposa moltes vegades que, no et toquen cap fibra sensible i potser t'acaben decebent les teves expectatives inicials, sobre un tema que potser podia donar-nos alguna cosa més.

A la cartellera hi ha més coses interessants o distretes, no hi perdeu al temps en una pel·lícula que podria ser feminista, però no ho és, que fa només una mica de gràcia...i al cap i a la fi, no saps ben bé que et vol explicar.
Malgrat tot i com podreu comprovar, la Martina li veu més qualitats...

Martina opina

Quan sortíem del cinema, ja vaig tenir clar que, allò que més m'agradava d'aquesta pel·lícula era la capacitat de fer una bona producció d'una història sense massa res. Aquesta, és potser una virtut que podem trobar sovint en el cinema americà, però que francament a mi m'agrada i em sorprèn. Ja que com a espectadora em permet gaudir de bones estones, tot i que, sovint l'obra no arriba a penetrar més enllà. 

En fer la tria, en aquest cas, em sentia atreta pel repartiment dels dos protagonistes: Jennifer Lawrence i Robert De Niro. Però també reconec que, m'anava bé garantir una estona d'entreteniment amb una història fresca, optimista i amb la capacitat innata de la societat americana de promoure que, tots els somnis són realitzables amb esforç i constància. 

Us recomano que aneu a veure aquesta obra, si esteu disposats a navegar per les profunditats d'una família pintoresca, on les diferents generacions conviuen de forma intensa i es revelen els uns als altres, les claus dels seus aprenentatges vitals. Una història d’èxit, humana i entretinguda, on malgrat pel meu gust, s'inverteix massa temps en explicar els fracassos esdevinguts, per finalment explicar com aconseguir un èxit i que tot acabi bé. 

A més, val a dir que, està feta amb el més pur estil “Yanki” i el seu característic reconeixement social per la lluita d'un esperit emprenedor i d'una perseverança destacable.

CONTRADICCIONS i INFORMACIONS :

Jennifer Lawrence, que fa de Joy, ha escrit un assaig sobre les diferències de sous entre homes i dones a Hollywood, del que encara no n`ha pogut parlar en públic.

De mitja les dones cobren un 21% menys que els homes.

Quan va assabentar-se que, els actors de “La gran estafa americana”, havien cobrat més que ella, va declarar: d'això se'n haurà de parlar... aquesta és la realitat, encara que ens demanin fer les mateixes coses.

http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-226879/

Isabella Rossellini, que és la “novia” del pare Trudy a la pel·lícula i la financera de Joy, és filla de l'Ingrid Bergman i Roberto Rossellini.

http://www.sensacine.com/actores/actor-5010/entrevista/?cmedia=19544645