diumenge, 24 de gener del 2016

LOS ODIOSOS OCHO. The Hateful Eight. Director, Quentin Tarantino.


Nacionalitat, EUA 2015.
Duració, 167 minuts.




El director, Quentin Tarantino.

Sinopsi
Sis, set, vuit o deu anys després de la guerra civil americana, una diligència transporta a un caça recompenses i la seva valuosa presonera. Van cap a Wyoming, enmig d'una gran turmenta de neu, allà la lliurarà perquè sigui executada. Pel camí es trobaran un altre caça recompenses que porta els seus morts, per `poder-los cobrar. Es troben un altre passatger que diu ser el xerif que, va a ocupar el seu càrrec. Junts arriben a una "posada"
on es trobaran amb uns quants individus més que, no són el que diuen ser...

NÚRIA opina
Sempre vaig a veure les pel·lícules d'aquest director i potser m'hauria de preguntar per què?
Aquesta, per cert té tots els ingredients per desplaure'm... una història d'homes, un western i sobretot molta violència i, sang i fetge a dojo.
També em sorprèn de mi mateixa, l'alegria que manifesto a cada nova estrena i com vaig cap al pati de butaques, encuriosida amb allò que em trobaré a la pantalla.
Gairebé diria que em desconec o encara pitjor que, no em conec.
El primer ingredient que, crec que fa que, les pel·lícules d'en Tarantino siguin bones, encara que no ens agradin, és un bon guió que sap mantenir-te enganxat a la pantalla sense treva, fins que s'acaba el film.
Un segon ingredient és una posada en escena immillorable tant pel que fa a les imatges, llum, música i actors.
Un tercer ingredient és que en les històries que ens posa davant d'ells ulls els dolents són explícitament molt dolents, astuts i depredadors, llestos o necis i cruels, molt cruels. Capaços de sobreviure a costa del que faci falta de més pèrfid i roí... amb uns perfils tan exagerats i deshumanitzats que en cap moment els podem considerar subjectes, més aviat són objectes de la seva pròpia dolenteria i tot allò que fan a la pantalla serveix per demostrar-ho. Després d'una estoneta davant de la pantalla i estimulats per tot allò que està passant, tots tenim moltes ganes que passi alguna cosa...i passa, s'acaben destruint els uns altres i si entremig cau algun innocent, però és un dany col·lateral que no té gens d'importància, perquè no ens ha deixat implicar en res que ens pugui afectar els nostres sentiments. Aquí està la clau de l'èxit del seu cinema que desvetlla un imaginari en un territori permès, el de la ficció.
Tot plegat és tan exagerat que, ens permet crea una distància amb allò que està passant que ens resulta totalment irreal i anecdòtic, anècdota que s'acaba quan surten els crèdits de la pel·lícula i s'obren els llums de la sala.
Una història com aquesta, només la pot concebre un nord americà amb una història curta, però molt intensa, amb molta lluita per conquerir el territori i
garantir unes llibertats, encara que sigui a punta de pistola.
Està clar que en Tarantino sap fer cinema i que té un estil força particular amb el que es pot permetre dir moltes coses, sense que sembli que digui res.
Només recomanable pels que els agrada l'estil Tarantino, tot i que alguns crítics consideren que aquesta és una de les seves pitjors pel·lícules.

MARTINA opina
Quentin Tarantino, també s’ha convertit en una de les propostes cinematogràfiques periòdiques que hom no vol deixar escapar, quan arriba a la cartellera. Tot i que jo personalment, no en sóc fan i fins i tot em molesta una mica l’excés de salsa de tomàquet (SANG I FETGE), amb la que el director sol conduir els seus guions.
Mare i filla, i avui també amb en Wanja, hem escollit per aquesta setmana aquesta obra i per la part que em toca estava animada amb el gènere en què es presenta: un western. La Núria considera que, aquest registre, es presta a parlar de qüestions explosives del ser humà o de grans temes, ja que, crea un ambient neutre, on l’enteniment de les problemàtiques es presenta de manera més senzilla. 
Com comentava, el particular estil d’aquest director, no és fruit de la meva devoció, però si que em diverteix i m’enganxa la seva narrativa. En aquesta història, on els seus protagonistes viuen al llindar de la mort i on la necessitat de supervivència, els obliga a treure el màxim de la seva audàcia, es pot sentir aquesta frenètica lluita contra la mort, en totes les seves instàncies. Mantenint als espectadors en alerta durant tot el trajecte. 
Per últim m’agradaria comentar que, considero molt admirable que el director decideixi dedicar tot el temps del món a cada una de les escenes, m’ha fet sentir que estava immersa en el seu món i no en un ambient on regeixen unes convencions socials estàndards. Demostrant que, està prou consolidat i és prou solvent com per no haver de rendir comptes a ningú, podent decidir com fer les coses al seu gust. També m’ha semblat que la violència estava posada allà on tocava. Per tant, puc concloure que, he gaudit i que al meu entendre és una experiència totalment recomanable. 

Interessant entrevista amb en Tarantino on explica perquè ha volgut rodar aquesta pel·lícula en 70 mm.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada