dissabte, 13 de novembre del 2021

EL BUEN PATRÓN. Director, Fernando León de Aranoa

LA RADIOGRAFIA DE LES RELACIONS LABORALS RESULTANTS ÉS ATROÇ. PER MÉS QUE EL GENI DE LEÓN DE ARANOA ENS EL BRINDI EMBOLICADA AMB AIRES D'UNA COMÈDIA NEGRA, MOLT DIVERTIDA.

Director i guió, Fernando León de Aranoa.
España, 2021.
Duració,120 minuts.

SINOPSI INTERPRETADA per Mirito Torreiro.
L'amo d'una fàbrica mitjana, enginyer, de bon veure i amb maneres de mascle alfa, té un problema: ha d'actuar a cuitacorrents perquè el seu desig de ser recompensat amb un premi empresarial, es faci efectiu i no es vegi embrutat per un seguit de petits detalls de darrera hora que, en realitat són els gests que expliquen la manera d'actuar de tota una vida.
Escrit per Mirito Torreiro en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.




El director fernando León de Aranoa.

EL DIRECTOR DIU:

La pel·lícula s'acaba uns metres abans de la història, però m'agrada que l'espectador tingui la possibilita de tancar-la, tenint tota la informació necessària. Per poder prendre partit sobre el final, cal anar a veure-la a les sales.
Escrit per P Ponga en el seu article “Las alcantarillas del jefe” per Fotogrames, octubre de 2021.

NÚRIA opina

Costa de parlar d'una pel·lícula d'un dels meus directors preferits i que et reconeguis més en les seves maleses que, en les seves virtuts.
Fernàndo León de Aranoa fa un cinema ben fet, sap narrar històries i és molt crític, no es deixa entabanar per subtileses morals o ideològiques. Si hom repassa la seva filmografia, això queda molt clar, sap molt bé on ell vol posar la seva mirada.
Cada directora o tor preferit meu, ho és per una particularitat de la seva manera de fer cine i explicar històries... El què m'agrada, en el cas del director del qui estem parlant, és la seva sensibilitat i tendresa en explicar històries dures i retratar uns personatges perdedors, però carregats humanitat... també valoro molt el seu sentit de l'humor amb una ironia molt fina i no gens de disbauxada.
Anant el gra, aquest film em va avorrir una mica per l'evidència previsible dels fets que anaven passant. El millor de tot, el personatge acomiadat que s'instal·la ocupant un terreny fora de la fàbrica amb fills i tot, i que posa en evidència l'anacronisme d'un tipus de lluita obrera i consignes pensades, per la lluita col·lectiva i no per la individual que fa ell. I que posa en evidència uns temps on la consigna de la individualitat i que cadascú s'apanyi amb el seu, ha anat guanyant territori... Dissortadament ara, hi ha massa gent que defensa els drets individuals com a únics i per sobre de qualsevol dret col·lectiu.
Un guió ben estructurat amb un bon desenvolupament, acaben de fer la història bastant rodona. El millor de tot, el seu final, genial!
S'ha de veure, té moltes bondats a les quals no podem renunciar.

MARTINA opina.
Ho miris com t'ho miris, crec que només pel tema del relat d’aquesta obra, et permet esprémer un contingut i et convida a pensar. Vull referir-me al fet, que com ja apunta el títol d’aquest film, emmarca un dubte en debat, sobre una recepta que, suposo que tota persona en algun moment ens haurem qüestionat. Això, acompanyat d’un repartiment de primera i una història que fa melodia amb només quatre notes del nostre temps, per mi, ja és més que suficient.
Aquest director, que pel meu gust, sempre presenta temes interessants. Aquest cop, construeix la història fonamentalment mitjançant uns personatges individualistes a més no poder, aïllats del món en el qual viuen per pròpia voluntat i els qui, per sobre de tot busquen la seva satisfacció imminent.
No obstant tot això, personalment se’m fa difícil ometre una realitat, donat que vam esperar tant en veure aquest film, que totes les elevacions per part de crítica, suposo que van fer que les expectatives per gaudir-ne fossin altes. Qüestió que reconec que va condicionar-ne l’experiència, que tot i que va ser grata, també va ser menys excitant en termes intel·lectuals del que, m’hauria fixat en el meu cap.

MOLT D'ACORD amb la crítica de Beatriz Martínez...

Vol que tot encaixi, però el mecanisme resulta massa forçat. Racisme, precarietat laboral, infidelitats,abusos, reivindicacions, lluita de classes, violència juvenil, ambició i hipocresia. El buen patrón, avança amb aquest esperit acumulatiu amb un to lleuger i amb humor que convida a riure's de tot, sense tenir en compte que, existeix el perill que la perspectiva crítica es perdi i també l'espectadora es deixi entabanar per aquest encantador de serps que no li importa ni tot, ni res, només ell mateix.
Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine, octubre de 2021.

Sinopsi normal, fitxa tècnica completa i crítiques a:

Biografia del director:




diumenge, 7 de novembre del 2021

TITANE. Directora, Julia Ducournau.

UNA OBRA AMB UNA POSADA EN ESCENA ACLAPARADORA CAPAÇ D'ESCOMBRAR LES CONVENCIONS DEL GÈNERE, EL BON GUST, LA VERSEMBLANÇA I EL SENTIT DEL DÈCORUM QUE, S'HA CONVERTIT EN UNA PEÇA DE CULTE PELS AMANTS DEL CINEMA FANTÀSTIC AMB ESCENES DALT VOLTATGE. MALGRAT AIXÒ, NO ÉS UNA PEL·LÍCULA DE GÈNERE QUALSEVOL, SINÓ UN FILM DE GÈNERE TRANSGÈNERE.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021.
Guió, Julia Ducournau.
França, 2021
Duració, 108 minuts.
SINOPSI
La fam homicida que té la jove Alex la posarà en un seguit de problemes i haurà de fugir de la persecució policial. La traurà d'aquest embolic el capità de bombers Vincent que, busca desesperadament al seu fill desaparegut.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.

La directora, Julia Ducournau.
La francesa Julia Ducournau es consagra amb la faula macabra i no binària de Titane, Palma d'or del Festival de Cannes de 2021.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21.
Feia molt de temps que el cinema fantàstic no manifestava amb tanta força la seva capacitat de reflectir el món i de prendre-li el pols als temps.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.
(...)Julia Ducournau torna amb una pel·lícula que aglutina temes del seu debut (la transformació del cos, l'expressió de les emocions per mitjà del violent), però molt superior(...)I, és temerària per l'increïblement connectat amb el present.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

INFLUÈNCIES segons Manu Yáñez.

He de reconèixer que el treball de Cronenberg em va marcar profundament en un moment que estava construint la meva identitat, en l'adolescència, a 16 anys. Les seves pel·lícules van emancipar els meus gustos, no només dels meus pares, sinó també dels de la majoria de la societat. La gent veia horror en les seves pel·lícules, i a mi em semblaven bellíssimes.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.

INFLUÈNCIES segons Desirée de Fez.
En la primera meitat de la pel·lícula, Ducournau sembla recrear l'estil de tres directors homes que han definit la representació d'aquests temes en el cine (Gaspar Noé en el pla seqüència del ball, David Cronenberg en l'escena de sexe del cotxe i Quentín Tarantino en l'escabetxada de la casa) per, en la segona, dinamitar-ho tot i explicar-ho a la seva manera.
Escrit per Desirée de Fez en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2021.

NÚRIA opina.

És difícil parlar d'un film en termes de m'agrada o no m'agrada, quan pretén alguna cosa més que distreure'ns Però també resultat difícil prescindir de la part incomoda i desagradable, i fins i tot repulsiva en què, la pel·lícula et situa un cop estàs asseguda al cine veient-la.
Si pots prescindir de tots aquests elements, potser ja pot parlar de la pel·lícula des d'una perspectiva més lúcida i actual. Aquest és un film de què he sentit parlar molt i esperava gairebé amb delit- no perquè hagi guanyat la Palma d'Or de Cannes- sinó per les qüestions que planteja i la resolució estètica que en fa trencant gèneres cinematogràfics i sexuals d'identitat.
Des de totes aquestes òptiques, considero que és un film imprescindible de veure per entendre les qüestions que s'estan movent en aquest moment des del punt de vista estètic i filosòfic. És un film valent, atrevit i amb un munt de qüestions plantejades a cor obert i sense cap resposta definitiva o consoladora.
Prescindible per totes aquelles que busquin en el cine altres aspectes més enllà del legítim il·lustrar-se o distreure's.

MARTINA opina.
S'aixeca el taló i apareix un pare i un fill en un cotxe. És just el moment previ a un accident fatídic tot i que no mortal. Causat per la distracció del conductor i atribuïda a l'avorriment d'una criatura en cerca d'atenció.
Aquesta seqüència de fets, amb sang i fetge al detall i patiment posat en escena expressament és només el tret de sortida. La continuïtat és un relat histriònic d'una relació que es col·loca a mig camí entre la ficció i la realitat. El que, jo personalment, no puc definir és on m'ha portat. Però sí que puc destacar que tot plegat et manté en un patiment constant fins a arribar al final. 
Aquesta peça ha guanyat la Palma d'Or al festival de Cannes i subjectivament només puc dir que em va proporcionar unes dues hores de mal fer. El que em preocupa és que, aquesta salvatjada que a més no vaig poder seguir, ha sigut la proposta guanyadora. Des de la curiositat, em pregunto què valora aquest guardó. Francament, tot i que intento donar-li voltes i més voltes, no puc veure-li virtuts.

ACLARIMENTS SOBRE LES QÜESTIONS de FONS del FILM fets per ÀNGEL QUINTANA
Si repassem d'una manera molt concisa i simple algunes qüestions de la teoria queer veurem que la noció de gènere porta associada una identitat, un sentiment de pertinença a un gènere que és complementari al sexe assignat en el moment de néixer. Michel Foucault va definir el sexe com el conjunt d'efectes produïts en els cossos, els comportaments i les relacions socials deguts a una tecnologia política concreta. I, així es considera que les persones cisexuals són aquelles en què la construcció de gènere s'identifica amb el sexe en què van néixer. I, una persona transsexual és aquella que s'identifica amb el gènere contrari que li varen assignar en néixer pel que pot sotmetre's a una operació de reassignació per adequar al seu gènere a la seva sexualitat. I, una persona transgènere, no transacciona per arribar al gènere oposat, sinó que vol trencar amb el sistema binari d'home i dona, per quedar-se en un estadi d'identitat transmitja.
Escrit per Angel Quintana en la seva crítica per Caimán Cuadernos de Cine octubre de 2021
UNA HISTÒRIA D'AMOR
Vaig decidir que en aquesta pel·lícula la cara més essencial de l'amor havia d'estar en el centre de la història. (...)Em vaig reinventar una història d'amor entre dos éssers que, sobre el paper no tenen res en comú. Per mi són, dues apocalipsis caminants, dues criatures abocades a la destrucció. Malgrat tot, una necessitat mútua els uneix i genera una resplendor impensada.
Tret de “La nueva carne” escrit per Manu Yáñez per Fotogrames des del Festival de Cannes 21, en una entrevista amb la directora.
Fitxa completa i crítiques:


dilluns, 1 de novembre del 2021

MADRES PARALELAS. Director, Pedro Almodóvar.


Primer cartell censurat per Instagram i posteriorment acceptat...

Cartell alternatiu al primer...

ACABA SENT LA PEL·LÍCULA MÉS OBERTAMENT POLÍTICA DEL SEU DIRECTOR, COM MOLT BÉ HO DEMOSTREN LES SEVES DUES ÚLTIMES IMATGES, ALTAMENT PROBLEMÀTIQUES, I PER AIXÒ, MOLT OBERTES AL DEBAT I LA REFLEXIÓ.
Israel Paredes en la crítica, “Maternidad y memòria històrica”, Dirigido por, setembre de 2021.

ARGUMENT o SINOPSI llarga

Janís (Penèlope Cruz) coneix a Arturo (Israel Elejalde) durant una sessió de fotografia, ella és fotògrafa i ell paleontòleg. Janís explicarà a l'Artur, que ella juntament amb altres habitants del poble, fa molts anys que estan intentant excavar una fosa comuna en la que es troben les restes del seu besavi, represaliat per l'aixecament militar feixista, poc temps després de començar la guerra civil.
L'Artur es compromet a ajudar-la i així comença una relació d'on naixerà una nena. Durant els moments previs al part, Janís coneixerà a Ana(Milena Smit), una noia menor embarassada que, no vol tenir aquest fill. Ambdues pariran el mateix dia. La impossibilitat d'Artur d'acceptar la seva paternitat convertirà a Janís en mare soltera; continua mantenint contacte amb l'Ana, però menys que abans, però per un descobriment que fa, talla el contacte, però després tornen a recuperar-lo d'una manera més propera.

El director, Pedro Almodóvar amb Penélope Cruz.

NÚRIA opina

Cal dir que sóc una incondicional d'aquest director, he vist totes les seves pel·lícules, algunes més d'una vegada i per tant ningú podrà ser enganyat en pensar que sempre que vaig a veure la seva nova estrena, estic més que predisposada que m'agradi.
Malgrat això dit, és un film que m'ha agradat, però no m'ha emocionat, tot i que la història té tots els ingredients per fer-ho, en parlar de la memòria històrica a España, on dissortadament encara no hem pogut tancar el tema de la guerra civil i vist el panorama polític actual, cada vegada estem més lluny de poder-ho fer amb una certa dignitat i sense polèmiques estúpides, incultes i desalmades.
Estic contenta, orgullosa i satisfeta que l'Almodóvar s'hagi decidit a tocar un tema general i públic d'una manera clara i decidida i que, en aquest enrevessat guió que ha construït aquesta serveixi per posar el llaç final, encara que aquest sigui prou fred, per no fer-nos plorar.
Un Almodóvar molt depurat estèticament i potser per aquest motiu una mica fred.
No us la podeu perdre, encara que sigui per criticar-la.

MARTINA opina.

Submergir-se al món Almodóvar segurament no és per tothom, crec que implica un estat mental d'evasió i probablement cal també que no et sentis aclaparat per cap dels seus personatges que, sempre són volgudament pintorescos.
Sorprèn que en aquesta obra es tracta una història amb contingut expressament polític, que succeeix en femení i entre les microhistòries d'uns personatges profunds. Uns protagonistes, que com sol fer aquest autor, són construïts amb tota la intenció que donin molt de si. Tot en un univers, que et permet ubicar allò en la immensitat de la capitalitat madrilenya i mitjançant ficció que tot i que és extravagant també podria ser veritat.
Pel meu gust novament un divertiment, una oportunitat per gaudir del món a través del color i unes històries humanes que passen sense que et semblin properes i t'hi hagis d'involucrar.
Fitxa completa i altres informacions: