dissabte, 30 de juny del 2018

WESTERN. Directora, Valeska Grisebach.


JO CREC QUE SI PARLEM D'EUROPA, AQUESTA TÉ MOLTES CARES DIFERENTS. A MÉS, ENCARA QUE ES PRETENGUI QUE NO HI HA UNA FRONTERA CONCRETA ENTRE PAÏSOS, HI HA UNA LÍNIA DIVISÒRIA ENCARA MOLT MÉS CLARA, QUE ÉS L'ECONÒMICA.
Paraules de Valeska Grisebach, dites en una entrevista realitzada per telèfon per Violeta Kovacsics i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, juny 2018.


SINOPSI
Un petit grup de treballadors alemanys s'instal·len en una petita vall de Bulgària, per construir una central hidroelèctrica. Han plantat la seva bandera i la seva actitud alterna entre la provocació i l'arrogància. Aquestes actituds provocaran certs enfrontaments i conflictes amb els habitants del poble més proper.



La directora Valeska Grisebach.

Informacions de la directora:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Valeska%20Grisebach

NÚRIA opina. 
Esperava aquesta pel·lícula amb gran delit, per diferents raons, però sobretot perquè la directora és amiga de la Maren Ade de Tonny Erdman que, la trobo genial perquè és molt crítica amb tot i té sentit de l'humor, aspecte molt apreciable avui en dia, on és més fàcil fer un drama que, una comèdia.
La Valeska Grisebach ens ofereix un western amb tota regla, situat a la Bulgària actual, on els colons són treballadors alemanys. D'aquest punt de partida s'estableixen uns interessants vincles entre ells i la població local.
El protagonista per no ser actor és genial, exerceix una atracció magnètica amb la càmera que t'acaba encisant.
Una pel·lícula parlada amb diferents llengües, on la llengua essencial és el silenci, l'expressió i el gest.
Una representació en microcosmos d'una part de l'Europa actual, on hi ha clares dominacions i subjugacions sempre provocades pel gran senyor que és el Capital.
Crec que la humanitat podrà evolucionar veritablement quan s'alliberi d'aquesta servitud.
A mi m'ha agradat molt, perquè té els ingredients que per mi, ha de tenir un film: una història que em faci pensar i m'aporti coses noves i que visualment sigui potent.
La recomano, pels qui no els importi deixar desfilar el temps per la pantalla a poc a poc, mentre van entrant en l'ànima de la història, sense entrar en l'avorriment.

MARTINA opina.
El cinema té molts registres, estils i ingredients. I com que mare i filla ja fa anys, que ens citem davant la pantalla gran cada setmana, procurem que la nostra tria sigui variada. Tot i això, l’assiduïtat, també és una qüestió que ens condiciona cada vegada una mica més. Em refereixo al fet que inevitablement les nostres preferències i inclinació, ens evidencia la diversitat quant a aquesta expressió. Aquesta era una obra que a la Núria li feia molta il·lusió de veure, tot i que a mi, potser no em corria tant la presa.
Es tracta d'una pel·lícula reflexiva, dramàtica i reivindicativa. Que fa una fotografia a temporal al món de l'home. Entrant a un escenari on, diferents personatges molt masculinitzats caracteritzen un procés d’adaptació en un entorn desconegut. Un grup de treballadors provinents d'Alemanya va a treballar en la construcció d’una central hidroelèctrica a Bulgària i allà es relacionen amb un entorn que els hi és del tot desconegut.
A mi personalment m’ha semblat molt carismàtic el seu protagonista, Meinhard Neumann, qui ni és actor però té un físic molt característic i enigmàtic. M’ha semblat interessant la profunditat del relat, fet amb molta bellesa i amb una melodia molt ben compassada. Tot i això reconec que aquest tipus de cinema, tan abstracte, no és el meu estil predilecte. En tot cas en valoro la qualitat, la sensibilitat en el relat i un estil que sense cap dubte és del tot original.


Quan Violeta Kovacsics li pregunta a Valeska Grisebach, Què és per ella un western?
Per mi, el fet més important és la fantasia que està present en el gènere que pots sortir i separar-te de la societat. Per mi el western és el gènere de l'home salvatge. (...) volen sortir de la societat, però potser també anhelen tornar a casa.
(...)Crec que hi ha una certa ambivalència, per un costat hi ha una separació en relació als altres, però a la vegada es planteja com mirar a l'altra. Per mi la clau està entre la separació i l'apropament a l'altre. La que ens porta a una gran qüestió que per mi està present en el gènere: quina responsabilitat tenim respecte a la societat.
Paraules de Valeska Grisebach, dites en una entrevista realitzada per telèfon per Violeta Kovacsics i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, juny 2018.

A la cartellera de Barcelona a "Guia del ocio": sinopsi i altres informacions i on projecten la pel·lícula:
/www.guiadelocio.com/cine/archivo-peliculas/western/sesiones?provincia=359683





diumenge, 24 de juny del 2018

EL PERIPLE. La vella llum d'Europa. Director Mario Pons Múria.


POTSER LA SOLIDARITAT GLOBAL SIGUI UNA UTOPIA, PERÒ SI NO LLUITEM PER ELLA, LLAVORS ESTAREM PERDUTS I MEREIXEREM ESTAR PERDUTS.
Frase final del llibre, La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror. Slavoj Zizek.

Escrita, dirigida i produïda per Mario Pons Múria.
Espanya, 2018.


SINOPSI
Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per resituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la batalla de l'Ebre, la família del torrer és obligada a abandonar-lo, Alfred refà el camí de l'exili del seu pare per descobrir la part més fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de compres d'una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes a la recerca d'una llar segura per la seva família a la Unió Europea, voldria tornar a casa.


INFORMACIONS
Els fars són edificis públics de caràcter de salvament universal on els torrers tenen una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants.
A la nit, quan s'apaga la llum d'un far, potser s'alerta d'un naufragi o la imminent arribada d'una guerra.
Els periples són la “literatura nàutica primitiva” un conjunt d'observacions fetes en un viatge per mar que poden ser útils a futurs navegants. Aquests testimonis geogràfics constitueixen les actuals cartes de navegació que guien a tots els vaixells.
INFORMACIÓ. Filmoteca, maig 2018.
El darrer treball del documentalista i cantant ebrent Màrius Pons Múria és una reflexió sobre la crisi de l'individu, l'actual Europa a la vegada que mostra l'origen del franquisme sociològic a través dels drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans dels exiliats. El director de La Batalla de la memòria o La filla del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present de poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant les respostes a l'actual crisi moral que assola Europa.

El director Mario Pons Múria.

NÚRIA opina.
Aquest documental ben fet i bonic, parla d'una realitat crua, dura i no gens bonica, que és la de la guerra civil de Síria que està destruint el país i que obliga a la població a fugir en diàspora cap a altres països d'acollida que els ofereixen una vida en pau i millor. La realitat amb la qual es troben a Europa és que, els països d'acollida pràcticament no existeixen i se'ls barra el pas instal·lant-los en camps de refugiats on no tenen unes dignes condicions de vida. Llocs transitoris que es converteixen en assentaments tancats, on hi hauran d'estar més temps del
desitjable i amb un futur no massa prometedor.
El documental estableix un paral·lelisme dialogant entre aquesta situació i la dels republicans matats com a conills per les forces de la sublevació franquista mentre anaven avançant i deixant el seu pas la destrucció i devastació del territori. El Delta va ser una zona especialment castigada per la guerra civil. I durant molt de temps, es va imposar a la població traumatitzada el silenci i l'oblit impossible.
A partir d'aquí parla de la necessitat de parlar i de ser escoltat i de no oblidar, per poder tirar endavant, cosa que en aquest país no hem fet.
Entremig d'aquesta narració a dues bandes i feta amb el cor, apareixen la simbologia dels fars que il·luminen la mar durant la nit, perquè els navegants puguin fer-ho amb seguretat, siguin de la banda de la mediterrània que siguin.
La mar com mare que agermana a tots els pobles que banya.
Un documental molt actual amb valors que cal defensar.
El documental el venen amb format DVD i crec que vaga la pena comprar-lo per col·laborar que es facin aquests tipus de documentals que, reivindiquen la part positiva i solidària dels terrícoles i que tanta falta ens fa. 

MARTINA opina
Per començar volia agrair a l’autor d’aquesta obra la seva iniciativa. In situ, també vàrem poder-li-ho dir en persona, el dia del passi de la pel·lícula al cinema Zumzeig. Però com més hi penso més m’agrada el seu periple.
Personalment m’ha semblat molt interessant com està plantejat el relat, el que explica i crec que val la pena fer-ne bandera. Sobretot si això pot contribuir a fer que arribi a tots aquells que els agrada el cinema artesanal, apassionat i d’autor. Aquest, al que no sempre tens accés, més que res si no te’n donen referencies, ja que la difusió és limitada.
Mare i filla cada setmana anem al cinema, ens agrada veure tot tipus de registres i això clarament afavoreix que apostem per sales que programen amb un criteri concret. Espais que amb la seva programació ens conviden a no quedar-nos en un gènere determinat.
Avui en dia hi ha moltes maneres d’utilitzar el llenguatge audiovisual, de fet costa tenir temps per tanta oferta, ja que al final parlaríem d'un mitjà d'expressió. Però en tot cas aquest relat, més enllà, és una clara mostra que estem en un moment on, cada vegada és més possible fer cinema sense disposar de molts recursos materials.
Amb el punt de vista de tres generacions, s’endinsa en un relat que parla de les guerres, de l’exili i de l’empatia. Jo, de tot el que ens explica aquest autor, em quedo amb una reflexió; a tots ens mou allò que ens toca de prop.



dissabte, 23 de juny del 2018

MCQUEEN. Directors, Ian Bonhôte i Peter Ettedgui.

"SI SURTS DE LES MEVES DESFILADES SENSE HAVER-TE EMOCIONAT, ÉS QUE NO HE FET BÉ LA MEVA FEINA"
Això deia l'extraordinari dissenyador Alexander Mc.Queen.

Directors, Ian Bonhôte i Peter Ettedgui
Regne Unit, 2018.
Duració, 111minuts.
Documental.


SINOPSI
Aquest documental repassa la història del dissenyador de moda Alexander McQueen, des dels seus orígens fins que va consolidar la seva carrera. Té l’atractiu que és un conte de fades, barrejat amb un de gòtic. Un noi de classe obrera procedent de l’est de Londres, aprofita els seus dimonis per crear i es converteix en una marca mundial d’home i un dels artistes més icònics del segle. Com un rebel punk va poder revolucionar el món de cullereta de plata de l’alta costura de París, marcant el començament d’una era embriagadora i revolucionària de la “Cool Britannia” ? Per què en l’apogeu de l’aclamació i el poder va acabar amb tot d’una forma tan sorprenent?
Mostrant la bellesa salvatge, l’audàcia i la vivacitat dels seus dissenys, la pel·lícula és una revelació íntima del món de McQueen, tant torturat com inspirat que, celebra un geni radical i hipnotitzant de profunda influència.
Tret i adaptat de Filmaffinity




Els directors Ian Bonhôte i Peter Ettedgui.
NÚRIA opina.
Aquest documental m’ha fet descobrir un personatge de la moda que, va seduir el món de l’alta costura amb la seva desbordant creativitat, creant uns vestits extraordinaris, fora de tota expectativa de la correcció i el bon gust. Però amb una bellesa fosca i inquietant, però indiscutible.
Aquest documental ha estat per mi un festival visual a través de les passarel·les, convertides amb quelcom més lliure que qualsevol altra disciplina. Ja que, fa implosió des de dins, convertint les passarel·les en quelcom indefinible com a espectacle, però res semblant que hom es pugui vestir per anar pel carrer, o a qualsevol altre esdeveniment social.
L’obra i el seu creador m’han captivat, tot i que el documental en si com a muntatge cinematogràfic, no li veig massa gràcia. Crec que potser els creadors tenien massa material i poc clar en què volien centrar la seva explicació.
Recomanable per tota aquella persona que, li agradi el món de l’art i l’espectacle.

MARTINA opina.
Alexander McQueen va ser un referent contemporani en disseny de col·leccions per a les passarel·les. També un transgressor que, li van donar la possibilitat de poder expressar públicament els temors i l’obscuritat de les vísceres humanes. És la mostra d’un moment, als anys 90, on les elits de l'Alta Costura buscaven apadrinar creatius de fora dels seus tancats cercles. Potser buscant representar la seva voluntat d’obrir-se al món, fent bandera d’una clara fantasia on el talent es democratitzaria o senzillament, on prevalia la set i calien noves corrents.
En el meu entorn social no hi ha molta representació del món de la moda, a mi personalment tampoc m’ha interessat massa aquesta faceta d’expressió i per tant m'atreia especialment aquest documental per conèixer una mica més.
El resultat d’aquesta tria ha sigut una bona experiència, on crec que ens ha permès descobrir tot un personatge. Que tot i estar mort des de fa uns 10 anys, va significar moltes coses, pel món de la moda, a molts llocs del món.

Pel que fa a l'estil narratiu, pel meu gust, no té cap virtut; és lent, cau en tots els tòpics de judici de classe i d’homofòbia i a més, tot i estar basat sobretot en imatges reals del dissenyador, no crec que les uneixi amb cap tipus de gràcia.





diumenge, 10 de juny del 2018

VISAGES VILLAGES. CARAS Y LUGARES.Directors, Agnès Varda i JR.


HISTÒRIA VIVA DEL CINEMA EUROPEU DE LES ÚLTIMES SIS DÈCADES. HA FET JA 89 ANYS I JA SAP QUIN ÉS EL FINAL DEL CAMÍ, PERÒ CONSERVA INTACTA LA SEVA APOSTA VITALISTA PER UN CINEMA CAPAÇ DE CAPTURAR FUGAÇOS FLAIXOS D'EMOCIÓ I VIDA.
Adaptació i traducció pròpia, treta de l'entrevista de Wang Muyan, publicat a Caimán Cuadernos de Cine, maig de 2018, amb permís de The Film Society of Lincoln Center. Film Comment, vol.53, nª 5, set/oct 2017.


Direcció i guió: Agnès Varda i JR.
França, 2017.
Duració: 90 minuts.


SINOPSI
Parlant amb pagesos i obrers per França i enganxant imatges gegants d'aquests per les parets, Agnès Varda i JR fan junts el seu viatge en aquesta pel·lícula. Posen el focus sobre persones corrents, donant-los una plataforma, no només per la seva imatge, sinó també per les seves veus. El poder del film rau en el fet d'explicar històries: els cineastes i la gent amb la qui es troben, recorden detalls personals i creen noves experiències i esdeveniments socials per mitjà de l'escenificació de les sessions fotogràfiques. Com a conjunt, les històries modernes que expliquen esdevenen testimonis del nostre temps.
Adaptació i traducció pròpia, treta de l'entrevista de Wang Muyan, publicat a Caimán Cuadernos de Cine, maig de 2018, amb permís de The Film Society of Lincoln Center. Film Comment, vol.53, nº 5, set/oct. 2017.


Els directors, Jr i Agnès Varda.

NÚRIA opina.
Sembla que la funció del cinema de l'Agnès Varda, d'ençà que és vella o potser de sempre, ha sigut DIGNIFICAR.
Dignificar el petit, insignificant, invisible a la pràctica i que apareix visible i ben gran als nostres ulls i des de la pantalla ens fa l'ullet i després un somriure...
Una altra cosa que fa i que crec que és molt revolucionaria, pel canvi de paradigma que suposa, és trencar la convencional relació jove i vell. Els supòsits actuals d'aquesta relació se centren sobretot en, la possibilitat de mestre i alumne i les altres dues més despectives i menys respectuoses són, les del jove que ja considera al vell com un trasto inútil que ja no té res interessant a dir o la del vell que, considera al jove com algú en formació que no sap prou per dir-li res prou nou i interessant.
En aquesta pel·lícula aquests esquemes se superem i entren en una col·laboració entre iguals on cada un d'ells aporta la seva creativitat i allò que sap, respectant les limitacions de cadascú. Les de l'Agnès Varda determinades per una edat on impera la necessitat d'anar a poc a poc, per resistir i no cansar-se.
Una pel·lícula carregada de virtuts que, et fa sortir del cinema amb un somriure que revius, cada vegada que penses en ella.

MARTINA opina.
Us aconsello ferventment que aneu a veure aquesta dolça història, on dos artistes, van per la França rural amb una furgoneta ben llampant.
El seu vehicle és també un «fotomaton» i durant aquest viatge s’aturen a llocs pausats on dialoguen amb els seus habitants. A més, els hi ofereixen ser retratats i que les seves fotografies impreses en format enorme, siguin estampades a les façanes, places i llocs públics. En resum un projecte genuí i sobretot molt visual.
Igualment mitjançant aquest documental coneixereu dos personatges entranyables, una idea original i una manera sensible i creativa de construir projectes.
Personalment ha sigut tot un descobriment, on els dos protagonistes a més de persones reals, estan molt vives i realment m’ha fascinat el seu tarannà i mon interior.
Una combinació entre una dona gran, de cine i amb una vitalitat genuïna i un artista jove, del món de la fotografia i en plena etapa d’expansió professional.
Un relat amb molt de diàleg sucós, que succeeix entre dos éssers interessants, que conviuen i comparteixen una idea que els permet molta interacció. I mentrestant l’espectador, des de la butaca, pot gaudir-ne sense més. En suma, una opció altament recomanable.