dijous, 28 de maig del 2015

AGUAS TRANQUILAS. FUTATSUME NO MADO. Directora, Noami Kawase.

Japó, Espanya, França, 2014.
Duració, 121 minuts.
Una interrogació del present, un intent de crear vincles amb tot allò que ens envolta, i fixar l'efímer i fugitiu.”
Definició que fa José Manuel López del cinema de Naomi Kawase, en el monogràfic que va escriure d'ella. Festival de Las Palmas, 2008.




La directora japonesa, Naomi Kawase.

Sinopsi i altres referents.
Rodada a l'illa de Amami Oshima, lloc de procedència dels avantpassats de la directora.
Una parella d'adolescents, Kaito i Kyoko, van descobrint els misteris de la vida i les qüestions essencials d'aquesta. Per mitjà de la seva mirada, la directora en fa una reflexió.
Per començar, el cos d'un ofegat portat pel mar, arriba a l'illa. Es tracta d'una referència als tifons que el 2013, van deixar la seva petjada a l'illa i que l'equip de rodatge va haver d'afrontar.

Tràiler de la pel·lícula, subtitulat en francès.

En aquest enllaç i podeu trobar informació sobre un interessant projecte de relació, entre Isaki Lacuesta i Naomi Kawase.
http://blogs.cccb.org/veus/tag/naomi-kawase/

En aquest altre, hi ha una entrevista redactada a la directora, en relació a aquest film:
http://www.rtve.es/noticias/20150410/naomi-kawase-aunque-sociedades-se-modernicen-nuestra-esencia-humana-misma/1127020.shtml

Us recomano també aquesta entrevista amb Naomi Kawase de la revista Caimán, la meva preferida:
https://www.caimanediciones.es/entrevista-naomi-kawase-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-37/

NÚRIA opina.
Aquesta és una pel·lícula que, m'ha costat poder anar a veure per diferents motius però, m'ha agradat molt.
El tema de la mort, em preocupa molt, sempre m'ha preocupat... però en aquest moment de l'existència, crec que, és urgent tenir-la en compte i donar-li un lloc prioritari en el plantejament de les qüestions essencials de la meva vida. Crec que, està tan intrínsecament lligada a la vida que, és veritablement una llàstima que en la nostra cultura no se li doni aquest tractament. És per això que, m'admiren molt, les cultures on aquesta té un tractament com en d'aquesta pel·lícula.
La pel·lícula és un cant a la naturalesa i a l'existència harmoniosa. Entès el concepte de naturalesa, com que nosaltres formem part d'un tot. Un tot que té la seva pròpia dinàmica i que s'ha de respectar.

La recomano molt a totes les persones que senten aquesta sensibilitat.

MARTINA opina.
Per primera vegada en molt de temps vam entrar a una sala de cinema petita, el Mèlies, i aquesta estava força plena. Sorprèn, ja que era dilluns, però probablement era un senyal de l’interès que ha despertat aquesta pel·lícula que ara com ara, només projecten en aquest local de Barcelona. 
Personalment trobo que hi ha una bellesa excepcional en aquest film i en la bonica història que ens explica. Potser per mi un dels elements més interessants d'aquesta obra és la forma de fer un cinema diferent. Mitjançant una narració que, es sustenta en el 80% en les imatges pausades de l'entorn on els seus personatges, desenvolupen les seves vides.
Una complexitat intrínseca en una creació d'origen Nipó, guió i direcció de Naomi Kawase que, entenc que pretén treballar sobre la relació entre l'ésser humà i la connexió amb el seu entorn. Parla de la naturalesa i l'home, però he entès que també parla de la necessitat de sentir-se a gust, allà on sigui. Tant si parlem de la ciutat, del mar o fins i tot dintre d'una família.
En tot cas, m'han captivat uns protagonistes joves que, lluiten en el seu procés de convertir-se en adults, que es troben, s’enamoren i s'atrauen malgrat les seves diferències que, es relacionen sense prejudicis amb el seu entorn i que afronten la mort i la por com una peça més de la vida.
Es tracta d'una d'aquelles pel·lícules que cal anar a veure obert de mires i amb ganes de fer volar la imaginació. Amb ganes d'entendre un missatge profund o simplement amb predisposició per deixar-se portar per un seguit d'imatges lligades per algú amb l'objectiu d'explicar-te una història que, probablement més enllà dels fets, és d'interpretació lliure.



diumenge, 24 de maig del 2015

PRIDE. Director, Matthew Warchus.

Regne Unit, 2014
Duració, 120 minuts.
Comèdia dramàtica, basada en fets reals.


Sinopsi
Margaret Thatcher governa i el Sindicat Nacional de Miners (NUM), ha convocat vaga. Durant la manifestació de l'orgull gai a Londres, un grup de lesbianes i gais es dediquen a recaptar fons per ajudar a les famílies de miners. Però hi ha un petit problema, el sindicat no vol els diners.
Els activistes però, no es desanimen. Decideixen saltar-se el sindicat i anar directament als miners. Trien un poblet de Gal·les i hi van amb el seu minibús. Allà començarà la història d'apropament i rebuig de dues comunitats totalment diferents que, s'uneixen per una causa comuna. Basada en fets reals.

En Festival de Cannes 2014, guanya el guardó Queer Palm.

tràiler:

El director Matthew Warchus

NÚRIA, opina.
La Martina, ja explica en la seva crònica les raons per les quals vàrem anar a veure aquesta pel·lícula. Altrament no l'hauríem vist i ens hauríem esperat a veure-la a la tele o al cine a la fresca de Serrat, doncs, és una pel·lícula molt adient per aquesta circumstància. Comèdia social de bon rotlle que donada la seva idiosincràsia i amb un bon guionista, pot resultar una pel·lícula per passar una bona estona amb un rerefons, sobre el fàcil o difícil que és l'entesa humana i la importància de ser solidaris perquè anem avançant.
Jo em sento molt a gust amb aquest humor anglès, irònic però amable al mateix temps i que, sap riure-se'n d'un mateix, més que dels altres.
La recomano a tothom que tingui ganes de passar una bona estona sense estridències.

MARTINA, opina.
Sorprenentment ahir, un dimarts plujós de maig, teníem pensat d’anar als cinemes Girona a les 22 h, ja que, era l’única sala de Barcelona on feien la pel·lícula “Esmorga”, del director Ignacio Villar. Resulta però que, no va poder ser. Ja que, quan vam arribar-hi, la persiana estava tancada, ni un simple avís dels motius per què no obrien i cap signe d’activitat. En definitiva, podria ser perfectament que la Núria i jo, fóssim les úniques ciutadanes que patíssim les conseqüències d’aquest fet, però a mode informatiu, jo considero que, se’ns deu una explicació.
Per tant, l’elecció de Pride, va venir donada pels fets anteriors i una mica a contracor. Ja que, les altres opcions que ens oferien a la sala que teníem a prop potser, tampoc ens acabaven de convèncer per l’ocasió.
L’obra parla de la relació entre el moviment Gai i Lèsbic de l’Anglaterra dels anys 80 i els piquets miners del període entre el 1984 i el 1985. Explica de quina manera es van acostar les lluites d’aquests dos col·lectius.
Potser, no és molt interessant comprendre els motius pels quals es van aproximar lluites que a priori semblaven molt dispars, però que a final de comptes treballaven ambdues, per la igualtat. Però si que considero que, al final hem gaudit, ja que està compassada per un humor senzill, humà i força primari que, fa dels tòpics idees creatives i et permet portar un somriure posat durant tota la narració.
No tinc massa res a dir, ja que, tampoc crec que hi hagi massa més a comentar.

divendres, 15 de maig del 2015

HIPÒCRATES. Director, Thomas Lilti.

França, 2014.
Duració, 102 minuts.


Hipocràtes.
Dates aproximades, neix el 460 aC i mort el 370 aC.
És un metge de l'Antiga Grècia, segle de Pèricles. És considerat el pare de la medicina, per les seves contribucions duradores a aquesta ciència. Va fundar una escola que portava el seu nom. Aquesta escola intel·lectual, va ser una revolució de la medicina en el seu temps, establint-la com a disciplina separada d'altres camps, fins a convertir-la en una veritable professió.

Jurament hipocràtic
És un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques enunciat per Hipòcrates, que la majoria de metges s'adhereixen. Ha sigut actualitzat per la declaració de Ginebre. Hi ha un punt que parla de la interrupció de l'embaràs, amb el que alguns metges, justament per principis ètics no si poden adherir. Desconec si en la declaració de Ginebre, aquest punt ha estat actualitzat.

El director francès Thomas Lilti

Sinopsi
En Benjamí és un metge jove i sense experiència que, arriba a l'hospital on haurà d'exercir com a metge resident. La seva primera experiència no surt com ell esperava. Un altre metge resident més expert que ell, el voldrà ajudar... la pràctica, però resulta ser més complexa i aclaparadora del que ells esperaven.

NÚRIA opina.
Aquesta setmana, a petició de la Martina hem anat a veure Hipòcrates. Una pel·lícula francesa que, parla de la situació actual de la sanitat pública francesa, per mitjà del viatge iniciàtic d'un jove metge resident.
Crec que les pretensions i intencions d'aquesta pel·lícula són clares i no pretenen enganyar a ningú. Utilitza el cinema com a mitjà d'expressió per explicar una història de denúncia d'una situació, en la que podem trobar alguns paral·lelismes amb la nostra. Sobretot, pel que fa referència a tenir en consideració l'opinió del pacient, en relació a les cures i medicació que vol o no vol.
De fet és una història força dramàtica, on malalts, metges i infermeres, tenen les seves jerarquies i el seu paper assignat dins d'aquestes. Funcionen segons la seva pròpia inèrcia i l'ètica i la capacitat de decisió, està sotmesa a una dinàmica general del sistema difícil de trencar i canviar. Dins d'aquest sistema, els errors humans no existeixen i només seran coneguts i es faran visibles a través del sistema judicial. Sense qüestionar, els errors ètics que el sistema permet dia a dia i que, no tenen res a veure en salvaguardar la vida del malalt per sobre d'allò que ell vol.
Per mi, la interpretació del jove metge resident, Vicent Lacoste, li falta una mica d'expressivitat, crec que aquest aspecte treu intensitat a la narració dramàtica.
Però el plantejament crític i ètic del film està a sobre de la taula, amb tota la seva intensitat.
El pacient que entra en un hospital és un subjecte o passa a ser un objecte de l'autoritat mèdica?
Ningú ens pot salvar de morir, però si ens pot ajudar a morir amb dignitat.
Qüestions que crec que ens afecten a tots. Però una altra cosa serà que, tinguem ganes d'anar al cine a veure una pel·lícula trista i grisa que ens planteja aquestes
preguntes... encara que s'acabi amb el final esperançador d'uns metges joves que tenen ganes de fer-ho diferent.
Bona opció, pels que estiguin en aquesta línia de les ganes.

MARTINA, opina.
Hipòcrates va ser considerat el pare de la medicina moderna per haver revolucionat la pràctica de la medicina el IV aC. Suposo que buscar aquest referent per donar nom a aquesta pel·lícula, té molt més valor que el detall de la pròpia història que conté.
El film retrata la situació de la sanitat pública francesa. Més enllà d'això crec que a més pretén fer-ne una diagnosi completa. On mitjançant la situació dels residents, l'eslavó més baix de l'engranatge d'aquest complex sistema, podem veure els problemes d'un servei que ara com ara, passa a ser gestionat per persones allunyades, desconeixedores dels entrellats d'aquesta veritable vocació professional i de tan eficients, potser, fins i tot deshumanitzats.
Una història concreta que crec que il·lustra magníficament les moltes fugues que existeixen en un moment on els estàndards de qualitat només es mesuren en termes eficiència econòmica, on les persones han de decidir condicionats permanentment per un dèficit de recursos i on cada vegada que actuen, per si no fos poc, les conseqüències dels seus actes poden comportar la mort d'un altre.
En aquest panorama penso que podríem voler etiquetar el personal sanitari o endimoniar els gestors d'un potencial negoci que anys endarrere semblava que la societat occidental consideràvem prioritari i públic.
Però personalment el que més m'agrada d'aquesta obra és que, et condueix per un munt d'univers, de realitats, de perspectives, de tragèdies, de dubtes i d'incerteses que, al meu entendre, se't presenten sense fer-ne cap judici. No es tracta d’un drama i únicament crec que aporta una visió fresca, apostant pel valor humà de les infraestructures i sent conscients del moment de canvi. Probablement a més apostant per les noves generacions com a capitans del nou rumb.


En aquest enllaç hi trobareu el tràiler, un comentari il·lustrador que està prou bé i els horaris i cines on la fan:
http://www.butxaca.com/ca/cine/cartellera/details/21956





divendres, 8 de maig del 2015

MURIERON por ENCIMA de sus POSIBILIDADES. Director, Isaki Lacuesta.

Espanya, 2014.
Duració, 96 minuts.

Del director.
Neix a Girona a 1975. De pares bascs. Comunicació visual UAB. Primer màster de creació de la Pompeu Fabra. Fa de professor a la PF, a l'UAB i al CECC i la Universitat de Girona.
Goya al millor guió a 2010, Garbo, l'home que va salvar el món.
A 2012, premi nacional de cinema de la Generalitat de Catalunya.
Premi Fipresi a 2009 i la Concha de Oro, a San Sebatián a 2011 per Los pasos dobles.
Filmografia anterior: 2011, Pasos dobles. 2011, El cuaderno de barro. 2010, La noche que no acaba. 2009. Los condenados. 2006. La leyenda del tiempo. 2002, Gravan Vs Gravan.
També escriu articles en diversos mitjans.
                                                                    Esbós del cartell.

Sinopsi
Cinc ciutadans de moltes diferents procedències són els protagonistes d'aquesta història. Tots ells, es troben en un psiquiàtric després d'haver matat a alguna persona. Les autoritats interpreten que el seu acte va ser fruit d'un moment d'alienació. En aquest manicomi ple d'homes desesperats, decideixen fer realitat les seves fantasies de venjança. Disfressats d'os panda i armats fins a les dents van a carregar-se els responsables de la crisi.

El director Isaki Lacuesta
Tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=5uNEsTxMRJQ
Roda de premsa amb el director i els actors. Força interessant...

Núria opina
No m'agrada fer una crítica negativa d'aquesta pel·lícula. Però tampoc m'agrada, no dir allò que penso per militància a projectes com aquest, amb els quals estic molt d'acord.
La veritat és que tenia moltes ganes que m'agrades, però he sigut incapaç de connectar amb un tipus d'humor negre massa esperpèntic, estripat, evident, previsible i ple de tòpics... que, no em fa gràcia.
La trama la considero poc elaborada i en salvo alguns diàlegs intel·ligents que, es mouen entre l'absurd del moment i la clarividència que, dóna sentir-se atrapat i no tenir sortida.
Llàstima !!, però, connecto millor amb l'humor de Birdman... que per cert a l'Isaki Lacuesta també li va agradar molt i la recomana.
Malgrat tot això que acabo d'explicar, no em sap gens de greu d'haver-la anat a veure i ho tornaria a fer, només que per donar suport a projectes com aquest.
Aneu-la a veure al cine la setmana vinent que, és la setmana de l'espectador.
Ah... i espero que us agradi.

Martina opina
Una paròdia espanyola, per mi sempre adquireix una prioritat en l'ordre de preferències de la cartellera. És quelcom persona,l però potser segurament és perquè la proximitat i els gags que solen ser de fàcil absorbida, fa que gaudeixi. Per aquest motiu a priori em va semblar correcte l'elecció de la Núria d'aquesta setmana: Murieron por encima de sus posibilidades.
A més el gironí, docent i director Isaki Lacuesta contava per aquesta producció amb un repartiment de luxe:Raúl Arévalo, Albert Pla, Jordi Vilches, Iván Telefunken, Julián Villagran, Emma Suárez, José Coronado, Raúl Sergi López , Bruno Bergonzin...etc
Les crítiques que he pogut veure d'aquesta pel·lícula són bones i parlen del molt enginyós univers creat en aquesta obra. On 5 protagonistes, tots tutelats per una institució psiquiàtrica, decideixen que cal posar remei a la crisi econòmica que afecta el seu país. Probablement ja que justifiquen que és l'origen dels seus mals o qui sap si és senzillament per aproximar-ho més a l'Espanya actual. Amb aquest quadre, el guió avança a mesura que, aquests individus planifiquen un atac al president del banc central.
Té estones divertides, grans astracanades al sistema, algunes reflexions passades de voltes que fan gràcia però pel meu gust acaba sent tan salvatge i llarga que se't fa pesada i perd tot el sentit. Sincerament finalment m'ha semblat inclús desagradable, ofensiva o políticament incorrecte. Però en realitat ho relaciono en un mal fer, ja que ha començat la pel·lícula a bon ritme i amb un guió desimbolt i fresc. Probablement sóc jo, però sincerament, i potser semblant una contradicció amb el que, comentava en iniciar aquesta crònica setmanal, penso que les estripades desfasades de més de 100 minuts haurien d'evitar-se a no ser que tinguis un motiu molt clar i justificat per fer-ho anar tan lluny.



Qui sòn els que surten en aquesta pel·lícula.
Ells són, Raúl Arévalo, José Sacristán, José Coronado, Bàrbara Lennie, Ariadna Gil, Emma Suarez, Sergi López, Eduard Fernández, Luís Tosar, Carmen Manchi, Imanol Arias, Alex Brendemuhl,
Angela Molina, Julián Villagrán, Josep Maria Pou, Jordi Vilches, Bruno Bergonzini i els músics, Albert Pla, Iván Telefunken, Jaume Sisa, Pau Riba i Pascal Comelade

Crítica d'en Quim Cases a la revista Caimán.
Murieron por encima de sus posibilidades, representa per Isaki Lacuesta, - tenint en compte la seva filmografia anterior- una nova manera de concebre el relat cinematogràfic. Es tracta d'un cinema d'urgència, un cop franc en clau d'esperpent, a la no menys esperpèntica, economia espanyola i mundial (...)Amb aquesta pel·lícula entra en el territori de la comèdia absurda, un territori complex i difícil del relat esperpèntic, per imaginar una fantasia anàrquica i corrosiva sobre l'estat actual de les idees i l'economia.
Isaki Lacuesta, per tal de mantenir la seva independència expressiva ha buscat per cadascun dels seus films un sistema de producció i finançament peculiar. Aquesta s'ha finançat al marge del sistema, rodant només quan hi havia diners i guanyant-se la complicitat d'un important grup d'actors i cantants. Tots ells, aliats per qüestionar les tàctiques del poder que ens han portat a l'actual crisi d'econòmica i de valors (...)
(...) Fer esperpent, amb tanta tradició en la literatura i cinema espanyol, no és una tasca facíl, ni gens habitual (...) L'esperpent és comèdia i exageració, una deformació de la realitat que busca la crítica per mitjà de la complicitat còmica (...)
(...) Aquesta pel·lícula és desigual, moments que grinyolen en la seva abrupta comicitat i situacions que funcionen a partir de la distància còmica del sense sentit (...)
La pel·lícula és el més semblant a un polvorí d'idees, algunes concretades i altres, no tan desenvolupades (...)
Espanya, com a la cançó i al film, continua sent un esperpent.
Fragments trets de l'article, “Economia y esperpento”, Quin Casas. Revista, Dirigido, Abril de 2015.










divendres, 1 de maig del 2015

SEARCHING for MERITXELL. FESTIVAL de CINEMA d'AUTOR de BARCELONA. del 24 d'abril al 3 de maig.

Espanya, 2015. 
Directors Burnin' Percebes.
Duració, 55 minuts.
Gènere: comèdia.
Secció del festival: Futurs (im)possibles.


Els directors, Burnin' Percebes.

En aquests enllaç, podreu trobar la programació del festival  fins el dia 3 d'abril i informació sobre la pel·lícula que vàrem veure.

NÚRIA opina.
Crec que és una bona opció pels amants del cinema seguir els festivals, sobretot els que tenim més prop. Aquests dies en tenim un de força interessant a Barcelona, el festival de cinema d'autor.
Nosaltres només hem pogut veure una pel·lícula que, feien a una hora i un dia determinat, amb una clara opció pel cinema espanyol.
M'he divertit i rigut força veient, l'originalitat d'un projecte senzill i sense pretensions.
Felicito als seus autors i els desitjo que puguin anar treballant i continuar aprenent, que és el que toca.

MARTINA opina.

Burnin Percebes és com es fa anomenar el col·lectiu format per Joan Gonzàlez i Nando. Aquests dos joves, són també responsables d'una sèrie d'animació per a Internet , alguns curts i aquest llargmetratge de 50 minuts que han presentat al festival de cinema d'autor de Barcelona 2015.
En primer lloc en destacaria l'humor que empeny un guió basat en la història del protagonista, qui sembla que, jove i perdut busca algun destí incert.
La veritat és que es pot felicitar a aquests creatius per haver executat una iniciativa creativa totalment característica, situada en l'univers particular dels seus autors i que sense més, et transporta amb humor per un seguit de situacions absurdes que, si més no, desconcerten.
A mi personalment no m'ha agradat ni l'historia, ni el frenètic ritme musical i molt menys el sense sentit d'un guió que potser es limita a ser un divertiment dels dos nois i no m'ha suggerit res especial. Vull dir que, crec que està molt bé experimentar i sobretot aconseguir fer una obra cinematogràfica de més durada que un curt metratge, però aquesta en particular, a mi, m'ha semblat un primer esborrany o primer pas, en el llarg camí que requereix qualsevol procés creatiu.
En definitiva felicito que, aquest festival aculli una secció que anomena "futurs impossibles" on donen lloc a promeses del sector. Sobretot em va interessar, acabada la sessió, haver pogut escoltar als joves autors en un torn obert de preguntes on van explicar-nos el seu procés creatiu.