diumenge, 26 de gener del 2020

"J'ACCUSE". El oficial y el espia. Director, Roman Polanski.


AQUEST FILM, EN ÚLTIMA INSTÀNCIA DENUNCIA NO NOMÉS L'ANTISEMITISME DE L'ÈPOCA, TAMBÉ QUALSEVOL FORMA D'ACUSACIÓ INJUSTA FONAMENTADA EN EL PODER, EN INTERESSOS PERSONALS I EN EL FANATISME INDIVIDUAL I SOCIAL.
Paraules de l'Ismael paredes Badia, en la seva crítica “Imagenes austeras para una reconstrucción” editat a la revista Dirigido por... gener de 2020.




Guió, Roman Polanski a partir de la novel·la de Robert Harris.
França, Itàlia, 2019.
Duració, 126 minuts.
Premis 2019: Festival de Venècia, Gran Premi Jurat i Premi Fipresci.


El director, Roman Polanski.
SINOPSI
El 5 de gener de 1895, el capità Alfred Dreyfus, un jove i prometedor oficial, és degradat per espiar per Alemanya i condemnat a cadena perpetua en l'Illa del Diable. Entre els testimonis de la seva humiliació està Georges Picquart, al que promocionen per dirigir la unitat militar de contraintel·ligència que ho estava investigant. Però quan Picquart descobreix que els alemanys continuen rebent informació secreta, es veu embolicat en un perillós laberint d'enganys i corrupció que posa en perill no només el seu honor sinó també la seva vida.
Tret de la fitxa que edita els cinemes Verdi.

NÚRIA, opina.

Crec que ha sigut molt encertada, la posta en pantalla d'una pel·lícula com aquesta, on enceta un tema tan recurrent als nostres dies; una anomenada justícia al servei d'un estat, com a prioritat fonamental, segons una concepció encriptada i malaltissa, de les quals un pocs se'n fan defensors, en nom de tots els que no els hi han demanat.
La justícia, com un dels recursos de l'estat de dret, o no, pots ser xapussera i injusta, i parapetar-se en falses proves i idees, per condemnar innocents i servir a unes idees partidistes, retrogrades i racistes.
En aquesta magnífica narració, clàssica, elegant i austera que, ens fa en Polanski, això queda ben palès.
Cal agrair a en Polansky haver posat el seu granet de sorra, per actualitzar i explicar un esdeveniment històric, d'una forma crítica que ens ajuda a repensar la Història i el present des d'aquesta.
Molt recomanada i recomanable.


MARTINA opina.
Roman Polanski ens situa el 1894, quan el capità francès Alfred Dreyfus (qui era un jove oficial jueu), se l’acusa de traïció a la seguretat nacional de França i se’l condemna a cadena perpetua a l’Illa del Diable a la Guaiana Francesa.
El relat ens mostra les entranyes dels fets, explicant-nos-en les causes però també les conseqüències i sobretot donant prou informació per poder-ne fer una lectura senzilla. No obstant això, es tracta d’informació suficient, exhaustiva i sobretot objectiva per tal de fomentar la crítica.
Aprofundeix en com les accions individuals, en l’exercici de les funcions públiques, poden tenir conseqüències enormes. Fet pel qual crec que, l'autor ens vol convidar a reflexionar sobre la fidelitat els ideals i el respecte a l'ètica per sobre de la submissió.
Personalment considero que és una pel·lícula excel·lent: directa, explosiva, contundent i directament enfocada cap a la idea que vol retratar. També, en valoro molt positivament, que com deia és sintètica i ordenada.  A més, m’agrada que tot i utilitzar el judici com a recurs per orientar el fil narratiu, format que al meu entendre pot ser higiènic però avorrit, no n’abusa així com tampoc de la filosofia del dret. Tot, per aterrar en la realitat mundana de les persones en qüestió.


INTERPRETACIÓ dels VALORS ÈTICS

El retrat de Picquart no resulta condescendent. El cineasta mostra com des del reconeixement del seu error en el judici a Dreyfus, neix l'obsessió per revertir la situació, encara que aquesta li comporti caure en desgràcia. Però hi ha en la seva decisió i actituds més qüestions personals i d'orgull que, sorgides d'una reflexió moral. De fet, l'escena final que enfronta dialècticament a Picquart i Dreyfus, és un final demolidor pel seu significat i ho deixa clar. 
Paraules de l'Ismael paredes Badia, en la seva crítica “Imagenes austeras para una reconstrucción” editat a la revista Dirigido por... gener de 2020.

Una informació històrica sobre la importància històrica d'aquest cas i les seves repercussions:

Fitxa completa, crítiques, informació filmografia director i altres:


divendres, 10 de gener del 2020

UNA GRAN MUJER. DYLDA. Director, Kantemir Balagov.


UNA ESTRANYA I BELLA CALIDESA EMBOLCALLA AQUESTA HISTÒRIA SOBRE LA IMMENSA DURESA DE LA POSTGUERRA EN L'URSS.
Tret de la crítica de Eulàlia Iglesies, “Rostros femeninos de la posguerra”, d'aquesta pel·lícula, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2019.

Guió, Kantemir Balagov i Aleksandr Terekhgov.
Rússia, 2019.
Duració, 130 minuts.
Premis, 2019, Festival de Cannes. Un Certain Regard. Millor Direcció.



SINOPSI

Leningrad, la Segona Guerra Mundial s'ha acabat, la ciutat està devastada després de nou-cents dies d'assetjament nazi i els seus habitants també. El retorn a la normalitat amb aquest entorn empobrit i en runes es fa molt difícil. Els seus habitants macats físicament i moralment, continuen combatent a favor de la vida. Dues dones joves, Lya i Masha es retroben després d'haver estat juntes combatent al front rus i intenten recuperar forces per donar sentit a les seves vides.




El director, Kantemir Balagov.

ANTECEDENTS CREATIUS
Tot allò que sabem de la guerra, ho sabem a través d'una veu masculina”(...)
I les dones callen. Callen fins i tot aquelles que van estar al front”(...)
Quan parlen, no diuen res d'allò que estem acostumats a llegir o sentir”(...), escriu Svetlana Aleksiévich el “La guerra no tiene rostro de mujer”, inspiració llunyana de la pel·lícula de Balagov.
Tret de la crítica de Eulàlia Iglesies, “Rostros femeninos de la posguerra”, d'aquesta pel·lícula, per la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2019.

NÚRIA opina.
Aquest film és impressionant i al mateix temps, amb una bellesa d'imatges molt singular que, impregna tota la textura de la pel·lícula. Crec que serà d'aquells films que perduraran en el meu record amb imatges, més que per la història o per qualsevol altre aspecte.
En qualsevol film està clar que la imatge és molt important, però en aquest, és la principal protagonista de la narració, ho explica gairebé tot per mitjà d'aquesta.
Formant part d'aquesta, el color, és un altre element molt important per la seva significació, sigui aquesta precisa- perquè té un significat simbòlic determinat-, o no, simplement per la seva presència.
Només per la profunditat i bellesa de les seves imatges crec que ja s'ho val veure-la
Mentre he estat mirant aquesta pel·lícula russa, no he pogut deixar de pensar en Dostoievski i els seus personatges tràgics i complexos. Aquesta relació, potser equivoca, em fa pensar que potser hi ha en la narrativa russa, un fil comunicant que connecta amb aquest sentit dramàtic tan intens i al mateix temps tan hermètic i tan tancat.
El cert és que el film m'ha agradat molt, tot i que, és un film que fa patir i és una mica angoixant.
Recomanable per gent que els agradi que els expliquin històries a poc a poc i a través de la imatge.

MARTINA opina.
Aquest relat, com la gran majoria, oculta històries paral·leles a través d’uns personatges que, ens expliquen el que implica ser una dona a la guerra i en un món desigual. Dues excompanyes del front es retroben, retirades d’aquell infern, cada una amb la seva història, intentant reconduir les seves vides. Un cop més queda evidenciat que, mai s’avança sense haver de gestionar un passat.
Personalment em costen aquests relats pausats, on els personatges no parlen i quan mitjançant unes imatges molt escollides, es busca la profunditat. No obstant això, aquesta obra estèticament és preciosa i constitueix un drama que, potser reclama el respecte als temps humans de reflexió i assumpció dels traumes per sobre de la barbàrie.
En sortir, li comentava a la Núria, que en particular m’ha incomodat un fet, el relat en clau femenina. Només deixa participar a homes incapaços de gestionar emocions i en centra el nucli femení en la maternitat.
De manera que, paga la pena anar-la a veure, disposat a dedicar més de dues hores a aquesta temàtica i amb molta parsimònia. 

Informació sobre el setge de Leningrad, considerat el més llarg de la història a una ciutat:
http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2013/01/21/el-setge-de-leningrad/

Parlant del director i el film:
https://www.fotogramas.es/festival-de-cannes/a27491056/beanpole-critica-festival-cannes-2019/

Fitxa completa i crítiques diferents al FilmaFFinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film636414.html


Aquest