LA
COIXET TRANSFORMA EN IMATGES, ALLÒ QUE SARA MESA VERBALITZA EN
PARAULES. SI, TANMATEIX, ES MANTÉ FIDEL A L'ORIGINAL, MOSTRA LA SEVA
PETJADA EN DETERMINADES DECISIONS.
Escrit
per Fernando Bernal en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de
2023.
Guió,
Isabel Coixet i Laura Ferrero, basat en una novel·la de la Sara
Mesa.
España,
2023.
Duració,
128 minuts.
SINOPSI
Després
de fugir de la seva estressant vida a la ciutat, Nat, de trenta anys,
es refugia en un petit poble de l'España rural profunda, La Escapa.
En
una casa atrotinada i amb un gos petaner, ella intenta organitzar la
seva vida. Després de bregar amb l'hostilitat de l'home que li ha
llogat la casa i la desconfiança dels habitants del poble, Nat es
veu obligada a acceptar les propostes sexuals d'un veí, Andreas, a
canvi d'alguns arranjaments que necessita.
Nat,
s'enganxa a aquesta estranya i confosa relació i queda atrapada per
aquesta, fins que l'obsessió i la passió que sent la qüestiona i
la fa replantejar sobre qui és ella.
Una
mica de Filmaffinity i l'altra mica, meva.
 |
| Isabel Coixet i Laia Costa. |
Ostres!
Ostres! Ostres!
Encara
tinc a la pell l'impacte que el film m'ha provocat, en un primer
moment.
Penso
que estem davant d'una de les grans pel·lícules de la Coixet:
força, determinació, foscor d'una situació dura i amarga i per
acabar amb alliberament i llum d'una protagonista que, té un part
dolorós i lent per alliberar-se del monstre depredador - que el
porta a dins des de fa temps i no ho sap- i que, li està xuclant la
vida.
L'ambient
que sap crear la Coixet, s'acaba convertint amb una atmosfera que ho
envaeix tot, el paisatge, el poble, la casa i finalment a cadascun
dels personatges.
Personatges
atrapats en les limitacions que ells mateixos s'han imposat per donar
una determinada imatge que, no es qüestionen, ni es qüestionaran.
Se'n salven les dones, especialment la protagonista, la Net que, fuig
d'ella mateixa refugiant-se en un poble on descobrirà qui no és, o
qui no vol ser, a través de la relació amb els pocs éssers que hi
ha al poble i l'entorn, produint-li una batzegada salvatge que la fa
reaccionar i que queda prou clara amb el final de la pel·lícula.
Al
meu entendre els homes funcionen com a arquetips, remarcant allò
negatiu d'aquests, per poder contrastar amb la situació de sorpresa
i confusió que produeixen en la Net.
Metàfora
d'un entorn que la tanca en una mena de pot, on l'aire que ja l'anava
intoxicant des de fa temps, aquí, se li fa evident.
Tots
els elements cinematogràfics que la Coixet ha seleccionat, per
explicar-nos una història que ella no s'ha inventat, sinó que ha
interpretat, de l'escriptora Sara Mesa, són molt encertats per donar
solidesa a la història que ens explica. El que m'ha xocat
inicialment i se m'ha fet fins i tot molest, ha sigut la dansa final,
però crec que aquesta reacció és premeditada, ja que acabes
entrant en el canvi de registre dramàtic que et proposa, per poder
sortir del cine amb un somriure.
El
metratge amb canvis sobtats, en funció de la situació, la llum, els
sons i per donar sentit a tot plegat, unes bones interpretacions.
Aquest
serà un film, com gairebé tots els de la Coixet, que tindrà grans
amors i desamors, la polèmica està servida... A una dona que cada
vegada trepitja amb més força i determinació, però amb una humil
saviesa que, la fa entranyable.
MARTINA opina.
Aquesta
proposta l'esperàvem amb ganes, des de feia temps quan ja en
parlaven des dels festivals on ja s'havia presentat i en gaudir-ne,
un cop més, ha crescut l'admiració cap a la seva directora.
El
món que crea aquesta artista és sens dubte sofisticat, sencer i
ensenyant les mentides que no cal tapar. També molt més enllà, ens
mostra que el ésser humà està ple de grisor i de fet crec que la
caracteritza que mai ens mostra el millor. Tot i això, amb la
senzillesa amb la qual et munta el relat i amb uns personatges sempre
superconsistents, no hi ha més remei que entrar al fons de la
qüestió.
Vaig
escoltar una entrevista on es comentava que de la novel·la se
n'havia aconseguit fer-ne una versió complementària, cosa de la
qual no puc opinar, però el que sí que puc dir és que penso que
malgrat la cruesa i l'acidesa amb què es desmitifica l'èxode
rural, com que l'actiu principal té tanta llum, és difícil no
mirar-s'ho amb certa facilitat.
Més informacions a Filmaffinity: https://www.filmaffinity.com/es/film591367.html
Clara Queraltó, recomana anar-la a veure:
Carne Cruda, entrevista a la Coixet i Sara Mesa, també intervé:
CRÍTICA
de Paola Franco a Dirigido, novembre de 2023.
Un
amor és una pel·lícula que hauria de trobar la seva entitat per
poder fluir cap a un espai de qüestionament constant de l'assumpte
tractat, però segurament també del text original. Emperò, Coixet
ho converteix en un mapa dibuixat i predictible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada