Martina opina. BLUE JASMINE

Aquesta vegada, el meu director de cinema preferit en la nostra cita anual m'ha avorrit. No crec que sigui necessari dir massa al respecte, ja que, també podria ser que jo estigués poc receptiva o simplement que, a causa de l'allau de bones crítiques d'aquesta darrera obra, jo entrés a la sala amb moltes expectatives.  
La trama relata una historia de dues germanes que, als seus quaranta anys es troben havent de compartir casa quan estan en estats vitals molt diferents.
Per començar m'han semblat molt vulgars i poc pintorescos els personatges principals. Primer, perquè són dos dones totalment oposades que simbolitzen el prototips més clàssics d'un perfil de dona alfa i pertanyent a la classe alta, de la societat nord americana. I el d'una dona feliç, poc formada i gens ambiciosa que viu senzillament.
A més, és cert que, segurament cal entendre que es tracta d'una pel·lícula que es situa en un context que desconec, com és la societat americana, i per aquest motiu, ben segur que m'he perdut algunes critiques o ironies que presenta. Però en tot cas, m'ha semblat molt descafeïnada la dosis d'humor que contenia.
En relació a les crítiques referents al poc tacte en el tracte del genere, per part del director, per mi no són quelcom destacable. Sí que ho és, la pèrdua d´energia que al meu entendre caracteritza i fa brillant a Woddy Allen.