Una família en Tokio', del japonès Yôji Yamada, m'ha fet arribar a la conclusió que no congenio amb el cinema asiàtic. És cert que, generalitzar és complicat, però a mi personalment no m'entra. Potser perquè no comprenc de la misa la meitat o simplement perquè m'avorreix profundament.
Seré una mica radical, però, personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat un desaprofitament del recursos cinematogràfics. Lentitud a “tuti pleni” i una interessant però insípida reflexió sobre el paral·lelisme entre les vides de dues generacions de la societat japonesa, molt diferents. Una, un matrimoni rural, envellit i de visita als seus tres fills que viuen a la desconeguda gran ciutat. L'altre, tres germans adults i distanciats per unes vides completament diferents.
Potser m'ha costat entrar per la constant introspecció a l'interior de les persones, sense aprofitar cap altre instrument de l'art del cine. Una narració que en gairebé tres hores fa un retrat totalment estàtic a la parella, a la vellesa i a la falta de connexió entre pares i fills.
Conclusió, una lluita de tres hores per no adormir-me, així vaig entendre el fet que estiguéssim totalment soles a la sala de cinema i un divorci temporal amb aquest tipus d'obres tan allunyades del meu moment vital. Evidentment comprenc que hi han gustos per tot i moments per cada cosa.
Seré una mica radical, però, personalment aquesta pel·lícula m'ha semblat un desaprofitament del recursos cinematogràfics. Lentitud a “tuti pleni” i una interessant però insípida reflexió sobre el paral·lelisme entre les vides de dues generacions de la societat japonesa, molt diferents. Una, un matrimoni rural, envellit i de visita als seus tres fills que viuen a la desconeguda gran ciutat. L'altre, tres germans adults i distanciats per unes vides completament diferents.
Potser m'ha costat entrar per la constant introspecció a l'interior de les persones, sense aprofitar cap altre instrument de l'art del cine. Una narració que en gairebé tres hores fa un retrat totalment estàtic a la parella, a la vellesa i a la falta de connexió entre pares i fills.
Conclusió, una lluita de tres hores per no adormir-me, així vaig entendre el fet que estiguéssim totalment soles a la sala de cinema i un divorci temporal amb aquest tipus d'obres tan allunyades del meu moment vital. Evidentment comprenc que hi han gustos per tot i moments per cada cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada