No
coneixia aquesta escultora, malgrat és molt possible que hagués
admirat alguna de les seves obres.
Tampoc
coneixia aquest director.
Molt
interessants tots dos.
És
per aquest motiu que, en aquesta pel·lícula, m'he pres la llicència
de posar-hi una mica d'informació de Camille Claudel, perquè crec
que pot haver-hi gent que com jo, no la coneixés i la història
s'ho val.
El
cine pot tenir diferents funcions, totes elles legitimes, la
d'aquesta pel·lícula és clara, emocionar i fer-te pensar.
Aquest
film narra la desesperació, soledat, impotència i tristesa de
Camille Claudel. Que, la van tancar en un manicomi durant trenta
anys, on va patir molt fins a la seva mort, abandonada per la seva
família i amics.
Dumont
composa una narració despietada i sense guarniments de la situació
de Camille, reclosa en un manicomi, rebutjada pel seu entorn, per no
comportar-se segons les convencions d'aquella època..., massa
creativa, massa apassionada, massa lliure...
El
seu germà, un fervent catòlic, poeta i dramaturg, home influent en
aquell moment, decideix el seu destí i la tanca de per vida
apartant-la del seu entorn social, de res serveixen les seves
súpliques, quan ell la visita. Aquesta escena, és aterradora.
El
director però, malgrat tot allò que ens mostra fa posar la pell de
gallina, sap crear la distància necessària, perquè poguem veure la
pel·lícula amb el cor encongit, però no sagnant.
Una
injustícia irresoluble, perquè ja forma part de la història. La
reflexió però, és del tot actual.
Encara
que ens pugui semblar estrany, avui encara hi ha molta discriminació
per les persones que pateixen malalties mentals. Abans l'apartat era
el que patia la malaltia i avui, els que s'aparten són moltes
persones de l'entorn d'aquest, espantats per l'estigma que
arrosseguen aquestes malalties.
D'una
gran bellesa, la recomano a tothom encara que sigui dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada