Núria opina. UNA FAMÍLIA DE TOKIO

Aquesta pel·lícula és un “remake” d'un dels títols més coneguts i apreciats a occident de l'obra de Yasijiro Ozu “Cuentos de Tokio” de 1953.

Aquesta era una tasca molt difícil o un repte que Yoji Yamada va voler assumir, ja que, la pel·lícula d'Ozu, és d'una senzillesa i bellesa difícils de superar.

Malgrat tot, aquesta nova versió, situada al Japó actual, és un film serè, pausat i molt agradable, amb uns personatges entranyables que, ens parlen del pas del temps i d'allò que la vida ens va ensenyant..., i com no, de les relacions familiars, que cada dia són més incompatibles amb la vida actual. Curiosament això ja passava al Tokio de 1953, quan jo només tenia dos anys i vivíem amb el meu avi patern com la cosa més natural del món.

Aparentment no hi passa res, però hi passen moltes coses i molt transcendents, perquè la vida i la mort, i els que ens passa en aquest tram, és el més important que hi ha.

Potser, és una història per gent gran o menys gran que ja ha superat una determinada etapa de la vida. Els joves han de dir..., la Martina ja ho ha dit.