Quan
vaig estar a Argentina vaig descobrir un fenomen que en el nostre
país no es dóna i que, allà és molt popular, el de cantants i
músics que són imitadors dels grans musics de la història de la
música moderna Elvis Presley, Franks Sinatra, John Lenon i molts
d'altres. Allà s'organitzen trobades i concursos i és molt corrent
trobar actuacions d'aquests imitadors. Alguns, són francament bons.
El music es vesteix imitant la seva estrella i adopta dalt de
l'escenari tota la seva gestualitat.
Armando
Bo agafa una d'aquestes històries que, en el seu país ni deu haver
moltes, i la porta a la pantalla d'una manera força autèntica i
sincera.
Aquesta
és una història grisa i trista, d'un personatge gris que, té els
seus moments de gloria i on la tendresa és un dels components que
dóna dignitat al personatge, sense exageracions, ni efectismes.
Com
és obvi, una bona música.
Una
pel·lícula no adient pels que busquen fugir de tot el que és gris,
amb la por d que no els enganxi a ells. Adient per freakies,
sensibles i amants de la música del Elvis..., i per tots aquells que
creguin que cal somniar per sortir de l'ostracisme quotidià i com va
sentenciar George Braque- “tots necessitem la bellesa, perquè la
vida se'ns faci suportable”..., l'encís de la creació musical
aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada