dimecres, 16 de novembre de 2022

UN AÑO, UNA NOCHE. Director, Isaki Lacuesta.

EL FILM ES CONVERTEIX EN UNA SIMFONIA D'IMATGES QUE PALPITEN QUE, ENS CONDUEIXEN DEL DOLOR A L'ESPERANÇA, DE LA FRUSTRACIÓ A LA CATARSI, DEL PARTICULAR A L'UNIVERSAL PER PARLAR DE LA POR AMB TOTES LES SEVES FORMES.
Beatriz Matínez, en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2022.

Guió, Fran Araújo, Imma Campo i Isaki Lacuesta, segons el llibre autobiogràfic, Paz, amor y death metal de Ramón González.

España, França 2022.
Duració, 120 minuts
SINOPSI
Ramon i Céline són una parella de joves que són a la sala Bataclan de París la nit del 13 de novembre de 2015. Durant l'assalt dels terroristes, cadascun d'ells salva la seva vida perquè aconsegueixen refugiar-se en un camerino. Quan surten ja no són els mateixos i les seves vides han canviat i ells potser encara no ho saben. Adaptació del llibre ”Paz, amor y Death metal” escrit per Ramon Gonzàlez, un dels supervivents, amb algunes variacions.
Tret de Filmaffinity, més o menys.

ELS FETS
La nit de tretze de novembre de 2015, París va patir un seguit d'atemptats on van haver-hi 130 morts, trets en bars i restaura, explosions al costat de Stade de France i una massacre a l'interior de la sal Bataclan, on cents de fans gaudien de la música de la banda Eagles of Death. Un d'aquest era l'espanyol Ramón González que hi va anar amb la seva novia Mariana (que la ficció converteix en Céline i una altra parella amiga. En aquest quatre està dedicat aquest film, inspirat en el llibre que González va publicar sobre la seva experiència, Paz, amor y death metal.
Tret de l'entrevista feta per Àlex Montoya, a Isaki Lacuesta, per Fotogrames, octubre de 2022.


Isa Campo i Isaki Lacuesta
NÚRIA opina
Una molt bona pel·lícula, ja que explica amb molta destresa, com uns fets traumàtics que els protagonistes viuen, s'imprimeixen en forma de records de manera diferent i singular en cadascun d'ells i com aquesta particularitat, converteix aquesta vivència amb quelcom incompatible de ser compartit sense conflicte. I també, com el record ens permet construir, reconstruir i fer-nos reaccionar per tal de tirar endavant unes vides, que mai podran ser com abans. Tota aquesta construcció argumental ens pot portar a una reflexió més general, sobre les repercussions d'aquest tipus de terrorisme tenen en nostre l'imaginari col·lectiu, ja que, l'ona expansiva i l'atmosfera que aquesta crea ens acaba afectant d'alguna manera o altra, a tots.
Una obra mestra, per gaudir d'una narració que no té res d'agradable, valgui l'oxímoron.

MARTINA opina.
Aquesta peça, cruenta i dolorosa, et recorda una realitat del món que queda molt a prop. Parla dels fets, que van passar a la nit del 13 de novembre de 2015, a la sala Bataclan de París.
Indubtablement és una aposta tremenda, la que adapta la novel·la escrita sobre la vivència per part d’una víctima d’aquell episodi de violència i donant veu a un individu qui va ser al lloc dels fets aquella data. Pel que sé de l'obra literària, parla majoritàriament de la nit que va passar allò, contràriament aquesta pel·lícula, camina en un relat de què va passar a aquella persona, en Ramón, després dels fets i havent de tornar endarrere per guarir-se'n. Recuperant així la història darrere del trauma, reconstruint una memòria i havent-la de confrontar amb la de les persones del seu entorn. Altres a qui els hi va succeir allò mateix, però de manera força diferent, a la de les pròpies vivències.
Amb la seva parella, procuren guarir un trauma, exposats al conflicte de sentir enormes diferències en cada una de les seves realitats i amb necessitats tant divergents que ocasionen tensions evidents. La persona espectadora, crec que no pot evitar trobar, en totes dues maneres, molt de significat i emfatitzant amb ambdues per igual.
Reconec que l'experiència, personalment, la vaig viure de forma amargant. Fins i tot repulsiva. De fet, la quantitat de violència que acumulen el seguit d'imatges, em va ocasionar un rebuig enorme i aquella nit no vaig poder descansar ni una mica. És més, confesso que confosa, d’entrada ho vaig ubicar en alguns clixés de construcció del gènere, la classe i fins i tot de la perspectiva en com abordar el conflicte des d'una òptica cultural. Però amb els dies, crec que he aconseguit anar-ho col·locant, en un altre ordre dels fets i agraeixo haver compartit aquesta experiència.

Una mica més d'informació:




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada