França-Mauritania. 2014
Duració, 97 minuts.
Nominada als Oscars 2015. Cesar a la millor pel·lícula, 2015.
(...) L'ESPECTADOR NO SAP GAIRÉ BÉ SI HA VIST LA PEL·LÍCULA MÉS BONICA QUE S'HA IMAGINAT MAI O LA MÉS BRUTAL HISTÒRIA D'UN POBLE SOTMÈS A LA INTEMPERÀNCIA DEL FANATISME EN NOM D'AL·LÀ-DÉU
Gregorio Moran. Sabatines Intempestives. La Vanguardia. 14/3/2015.
El director, Abderrahmane Sissako. Nascut a Mauritània i desplaçat a Mali des de la seva infantesa. És un cineasta de l'exili que, en els seus films, amb elements autobiogràfics relata el malestar del cor de les tenebres africanes.
|
Aquesta
pel·lícula està inspirada en fets reals. A la ciutat d'Aguelhok,
al nord de Mali ocupat pels gihadistes, un home i una dona van ser
lapidats fins a la mort, perquè s'estimaven i tenien dos fills,
sense casar-se. Crim ocorregut el 29 de juliol de 2012. Va ser
enregistrat pels seus autors i es va difondre per Internet.
Una
família tuareg viu pacíficament als afores de Tombuktu, mentrestant
la sharia s'imposa per un grup de gihadistes. Aquests dos fets
conflueixen, situant al pare de família, Kidane, com la víctima
principal de salvatgisme integrista.
El
film mostra el progressiu acorralament d'un poble, l'aniquilació
d'una cultura heterogènia i la implantació d'una altra sustentada
en l'estricta submissió al dogma.
A
Timbuktu, es mostra una comunitat sotmesa al terror i les
prohibicions d'uns gihadistes que si han instal·lat: s'han acabat la
música, les rialles, el futbol i la vida pública de les dones. Tota
infracció és jutjada per uns tribunals que dicten sentències
absurdes amb conseqüències tràgiques.
Entrevista amb el director,
una altra entrevista que també pot ser interessant,
NÚRIA opina.
Se'm
fa molt difícil dir alguna cosa negativa, d'una pel·lícula que ha
estat feta amb tanta cura per explicar una història, sense jutjar
als protagonistes...i deixant que sigui espectador qui faci els seus
propis judicis. Però també, tan poètica i amb tanta bellesa.
Per
un costat ens mostra unes vides idíl·liques, viscudes amb harmonia
amb la naturalesa i amb allò que aquesta t'ha donat..., la de la
parella de ramaders amb la seva filla, la del pescador i d'altres
dels habitants de Tumbuktu. Per l'altre uns pertorbadors d'aquest
ordre que, vénen a imposar la seva llei amb la violència. Bellesa i
bondat, en contraposició a allò que hi ha a l'altre costat fosc.
L'esquema és tan simple que, no cal ni esmentar què hi ha.
Potser
és això, què m'ha fet sentir incòmode en aquesta pel·lícula i
m'ha impedit gaudir-la i patir-la amb tota la seva intensitat.
És
una pel·lícula que crec que s'ha de veure, per mostrar el nostre
rebuig a la barbàrie, la ignorància i la violència. I, la nostra
incondicional adhesió a tot allò que siguin valors inspirats en la
tolerància i el diàleg. Ningú del món, pot ser portador de la
VERITAT i menys, considerada com a absoluta.
MARTINA opina.
Personalment i d'acord amb els temps que corren, recomanaria a tothom anar a veure aquesta pel·lícula dirigida i escrita pel natiu de Mauritània Abderrahmane Sissako.Aquesta obra, relata de manera molt bella la realitat de la ciutat de Timbuktu en l'actualitat. Aquesta, situada al mig del desert, conviu amb un entorn força inhòspit i sota el control d'un règim autoritari que es fica en absolutament tots els assumptes dels seus ciutadans.
Mitjançant les històries d'algunes imposicions del règim, l'espectador pot entendre la possible impotència de les víctimes d'aquest abús de poder.
Però a més el tractament de la narració és extremadament bonic i lent. De manera que contrasta amb les realitats que explica, on la vida d'alguns habitants d'aquesta regió dóna un tomb de 360 graus en tan sols uns instants.
A mi m'ha captivat com està feta, el que m’ha suggerit i sobretot poder endinsar-me en un indret desconegut on conviuen cultures i concepcions de la vida diferents. On a més, les persones que apareixen en pantalla, gairebé només mitjançant imatges són capaces de copsar molt més que una història personal.
Jo crec que, després de veure-la et quedes sense massa paraules. Al cap d’uns dies, quan no t’ho esperes, et van tornant imatges o fragments de les històries al cap, amb les que et recorden que a Timbuktu hi han passant coses molt grosses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada