PERÒ
ES QUE LA MANERA MÉS CIVILITZADA DE CONFRONTAR IDEES O DE DEBATRE LA
RELACIÓ ENTRE AQUESTES I LA PRAXI ÉS LA PARAULA, EL DIÀLEG.
Paraules
de José Enrique Monterde en la seva crítica, “Revindicación de
la palabra” per a Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2020.
França,
2019.
Duració,
104 minuts
SINOPSI
L'alcalde
de Lyó està en crisi intel·lectual, els seus assessors corrents no
li serveixen massa de res per superar la seva crisi d'idees i per
això busca l'assessorament d'una filòsofa. |
| El director, Nicolas Pariser. |
NÚRIA
opina.
Pel·lícula
ideal pels que ens agrada un cert cinema francès- Godard,....- i una
certa discussió política, més fonamentada en la teoria d'allò que
hauria de ser que, en el que és.
La
veritat és que hi he passat molt bé amb els diàlegs i personatges
d'aquest film, un alcalde socialista molt convençut de la seva
dedicació i una intel·lectual jove que sap moltes coses però que,
encara no ha tingut temps d'aprendre gairebé res.
Un
bon relat i uns personatges ben dibuixats i ben interpretats.
Recomanat
a totes les que no troben ni pesat, ni pedant un cert cinema francès
que pot parlar i parlar de tot i de res, com si això fos el més
important i interessant del món, amb un sentit crític i irònic
força envejable.
MARTINA
opina.
En
aquest relat un alcalde d’una ciutat important Lyó, implicat i
conseqüent, després de trenta anys dedicats a la política i podent
optar a retirar-se, es troba en un moment de crisis existencial. Així
doncs contracta una jove que té la meitat de la seva edat, amb la
idea de trobar la calma i mentrestant veure’s exposat a un constant
diàleg entre els ideals i el pragmatisme.
Aquesta
pel·lícula, divertida, dinàmica i de caràcter marcadament francès
entaula una interessant conversa entre dues generacions. Al meu
entendre un debat necessari entre la gent de l'època de la meva
mare, que van responsabilitzar-se de creure en la democràcia, i la
meva, que ens hem allunyat d’un projecte compartit per territoris,
per viure al món global i connectats mitjançant xarxes sense fils.
Personalment
m’he divertit, tot i que crec és un tipus d’obra clarament
destinada a un públic determinat, el que pretengui que el cinema el
convidi a pensar. En destacaria el fet que mitjançant uns
personatges amb molta identitat, aconsegueix crear un relat, el que a
més considero que aporta una lectura no només entretinguda, també
sofisticada.
Entrevista amb el director:
On la fan?
Fitxa completa, critiques i filmografia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada