ELS
MEUS PERSONATGES SEMPRE TENEN UNA CRISI EMOCIONAL. ELS PERSONATGES
QUE NO LA TENEN, PER MI NO SÓN INTERESSANTS, NI DIVERTITS. NO
M'INTERESSA LA GENT HABITUAL, M'INTERESSA LA GENT AMB PROBLEMES,
SOBRETOT EMOCIONALS.
Woody Allen.
Paraules dites a l'entrevista publicada a la revista
dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.
Direcció
i guió, Woody Allen.
EUA,
2019.
Duració,
92 minuts.
SINOPSI
Una
parella de dos joves universitaris, Ashleigh i Gatsby, deixen la
universitat on estudien per anar a passar un cap de setmana a New
York. L'excusa és que ella entrevistarà a Roland Pollard, un
director de culte de cinema. Gatsby porta a terme una organització
del cap de setmana molt estricte per poder-li ensenyar a Ashleigh
tots els llocs que ell té mitificats, intentant per tots els mitjans
que la seva mare no descobreixi que es troba a la ciutat, altrament
haurà d'anar a la important festa que la seva mare fa cada any. De
tota manera les coses no surten exactament com ell preveia.
Text
tret de la crítica “Autoretrato neoyorquino”, escrita per Israel
Paredes Badia, per a la revista Dirigido por... de l'octubre de 2019.
 |
| El director Woody Allen. |
La
IRONIA per en Woody Allen.
La
ironia és una de les armes més poderoses del cine. Però no creu
que, ja no es fa servir, o si més no, és una amenaça per la
correcció política, cada vegada pitjor entesa?
Hi
ha un públic que vol missatges molt clars: a què et refereixes i
què és allò que defenses... però hi ha una part- més reduïda-
que és més sofisticada i que no espera que deixis la ironia.
Paraules
d'en Woody Allen dites a l'entrevista publicada a la revista
dominical del País, octubre de 2019, per Borja Hermoso.
NÚRIA
opina.
En
Woody Allen ha passat a ser un clàssic, sobretot per totes aquelles
que ens agrada.
En
Woody Allen no té pretensions, ni les necessita. Fa allò que vol i
com vol, i no crec que l'interessin ni les quotes de pantalla, ni els
diners recaptats. Mentre ell pugui fer les pel·lícules que vol, ja
en té prou.
És
un veritable artista, en el sentit més melancòlic i decadent, una
espècie que ja no s'estila, en extinció, crec que és per això que
li sóc fidel i m'agrada.
Té
el seu estil propi, sap inventar històries i explicar-les. És per
aquest motiu que, ell té el seu públic, no pretén ni vendre, ni
trencar quotes, ni res de res. Pretén fer pel·lícules, si agraden
bé i si no, tant li és mala sort. No crec ni que llegeixi les
crítiques...
Hi
ha gent que aquesta actitud li molesta i li desagrada, però a mi
m'encanta la gent que es dedica a la creació i que no es ven i que
passa del rotlle capitalista que si no guanyés- tant se val què- no
comptes, no existeixes, no vals res. Tinc clar però que, per arribar
a aquest nivell, has de tenir garantida la subsistència, ell la té.
Després
de tot aquest argumentari per justificar la meva afiliació al Woody
Allen, passo a dir que la pel·lícula està bé i pels que
simpatitzen amb les seves històries, intel·ligents, un punt
crítiques i iròniques i que fan somriure, s'ho passaran bé.
Llàstima
que, en aquests moments la cartellera està farcida de propostes més
creatives i estimulants.
MARTINA opina.
Sovint
es diu que, en Woody Allen no et deixa indiferent. Segons tinc entès
hi ha força gent que l’adoren i molta altra que, no el poden
veure.
Tot
i això, crec que jo, com a fidel fan del seu treball ho visc d’una
manera menys d’extrems i senzillament, em diverteix entrar en la
seva proposta anual. Sobretot, gaudint de les diverses petites
històries que aprofundeixen en la vida de cada un dels personatges
que, mai intervenen en va o de manera superficial.
Considero
que les seves històries sempre toquen l’amor com a eix temàtic,
el que tot i ser un llenguatge universal i altament explotat en les
arts, està clar que en la vida interna d’aquest home és infinit i
ric, en matisos. A més, afegint-hi l’art d’explicar-ho amb
senzillesa, fan de l'experiència lúdica, un format que se’m
presenta com a consum d’oci fresc.
En
aquest relat parla de dos joves, que viuen experiències creuades a
Nova York i perillosament es deixen persuadir pels misteris de les
tenebroses sendes de l’amor, explorant sense pors ni tabús.
Pel
meu gust, novament considero que, hem pogut gaudir d’una proposta
d’humor de fàcil digestió. Crític de les classes benestants
apoltronades de la societat americana, amb personatges genuïns i
sofisticats, construïts amb molta profunditat i que novament m’ha
fet preguntar com deu ser la ment d’aquest creador, en la vida
real. M’imagino un món intern que, tal com se’ns presenta m’és
estimulant i fàcil, mitjançant el joc de que de cada persona hi
penja un nou relat.
Fitxa completa i crítiques:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada