dissabte, 2 d’octubre de 2021

MAIXABEL. Directora, ICIAR BOLLAIN.

 

LA CINTA AVANÇA SENSE ESTRIDÈNCIES, ARRIBA A PROVOCAR UNA EMOCIÓ PROFUNDA AMB LA SEVA SENZILLESA, SENSE EXCESSOS FÀCILS.

De Juan Pando en la seva crítica a la revista Fotogramas, octubre 2021.

Guió, Isa Campo i Iciar Bollain.

España 2021.
Duració, 115 minuts.
Premi del cine Basc 2021, al festival de Donostia.

SINOPSI
Maixabel Lasa perd al seu marit, Juan María Jáuregui, assassinat per ETA. Onze anys després rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba), en la que està complint condemna, després d'haver trencat els seus lligams amb la banda terrorista. Malgrat els seus dubtes i dolor, Maixabel accedeix a trobar-se amb les persones que van matar al seu company des dels seus setze anys.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Iciar Bollaín.

NÚRIA opina.

No tinc paraules per qualificar i jutjar una pel·lícula amb un tema tan complicat i tan controvertit...
En la meva opinió té el to adequat, no per intentar complaure a tothom, sinó per abordar el tema amb valentia, però amb prudència i respecte.
És d'aquelles pel·lícules que és impossible oblidar-te del tema i entrar en els aspectes més cinematogràfics, ja que, el tema pesa massa.
Malgrat tot, el guió és rodó, el tempo també i el desenvolupament i densitat dramàtica, pel meu gust sobradament equilibrada... A mi m'ha permès plorar al final i estar atenta als esdeveniments durant tot el film.
Crec que films com aquest, per poder reflexionar sobre la nostra història, no n'hi ha masses, perquè és difícil mullar-se en els temps que corren sense sortir-ne esquitxat...
Imprescindible per historiadors, filòsofs, cinèfils i curiosos en generals- en femení, també.
MARTINA opina.
Aquesta peça imprescindible per la construcció de la història, ens presenta una raresa que fa posar els pèls de punta, amb l'apropament entre una víctima i un exmembre de la banda armada ETA.
Un relat que al capdavall és objectiu, donat que en concret explica com va anar aquesta mediació i ho presenta amb tots els elements, per entrar en la complexitat d'un conflicte armat.
Per mi té tots els ingredients: una panoràmica diferent, un duel entre dues grans figures de l'escenari, un fil que omple de soroll fins i tot els silencis, oxigenant la digestió de la causa i una feina enorme per buscar com aportar en explicar, les conseqüències irreversibles d'exercir la violència.

BLANCA PORTILLO INTERPRETA UN PERSONATGE REAL, QUE EXISTEIX.

I ens diu que:
La lliçó de la seva vida ha sigut la impartida, per la més generosa de les mestres, per la veritable Maixabel, que l'ha acompanyat en aquest commovedor viatge al centre del conflicte basc des d'una perspectiva desconeguda.(...)
La gran troballa d'Iciar Bollaín és haver furgat en la part humana dels esdeveniments, aquest que, oblidem tantes vegades, en el que jo m'he apropat amb el màxim respecte perquè és impossible viure el mateix que ella (Parlant de Maixabel Lasa).(...)
Fent la pel·lícula m'he adonat que sempre ens ha faltat molta informació, ens arriba esbiaixada per tots els costats. Quan no tens informació emets judicis de valor sense entendre. Atenció que entendre no vol dir justificar, per cap concepte pot justificar-se la violència. És més fàcil i còmode escollir entre blanc o negre, jo soc bona persona i l'altra és dolent, punt.(...)
Paraules tretes de l'entrevista feta per Sonia Guijarro a Blanca Portillo i publicada a Fotogramas, setembre de 2021.
Més informacions a Filmaffinity:
Pivota sobre un nucli dramàtic i moral d'alt voltatge, és en ell mateix pura dinamita... Carlos Heredero:








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada